De la confessió a la reconciliació

Durant vàries setmanes he anat publicant un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Amb la nota d’avui s’acaba la publicació d’aquesta interessant reflexió.

Mentre que "confessió" posa èmfasi en la tasca humana de la confessió dels pecats, "reconciliació" posa en primer pla l'oferiment de la misericòrdia de Déu. Ens confiem a Déu perquè Ell és la promesa i la benedicció de la misericòrdia sense límits. Així de extravagant és el seu amor incondicional.

El perdó diví, però, no és trivial, ja que requereix el reconeixement de el mal comès, de la culpa, i de pecat. Això es porta a terme mitjançant una confessió articulada que no té res de trivial. Més aviat a contra, la confessió es fonamenta en la humil consciència del "prega per nosaltres pecadors" expressat en l'Ave Maria.

A més, hem de reparar el dany a les víctimes per aquells mals que podem restituir. La conversió s'ha d'expressar en actes, i això és el que anomenem "acte de contrició". Finalment, en el perdó sacramental hi ha un mediador: el sacerdot. En base a la seva ordenació, el sacerdot dóna lloc al perdó de Déu a través del gest de perdonar (això és, d'absoldre) al pecador en aquest mateix moment. El signe de sacerdot -en gest i paraula- és "efectiu", i ho és en el poder de l'Església com a cos de Crist en aquest món, a través de la qual Déu intercedeix de manera única amb la seva misericòrdia.

Les formes de la misericòrdia

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

 Déu només pot ser misericordiós quan jutja i és just. La misericòrdia sense jutjar les accions no requereix res de la persona i, per tant, a el cap de el temps, despulla a la persona de la seva dignitat com a ésser lliure i responsable.

Ara bé, el judici sense misericòrdia és igualment inhumà, doncs encadena a la persona a un únic moment de la seva existència. En aquest sentit, diem que l'ètica, que en si mateixa és necessàriament ferma i exigent, requereix la gràcia. A la Bíblia veiem que el judici mai és definitiu: Déu ofereix noves oportunitats mitjançant la promesa d'un nou futur, una nova aliança. Sovint s'indigna per la injustícia i la infidelitat comesa pels humans. I això és també justament així quan veiem ara que els humans produeixen incessant violència. Però Déu mai queda fixat en l'amenaça de càstig i rebuig. Una i altra vegada crea un nou començament que possibilita la conversió. Dit de manera contundent: la misericòrdia de Déu mai és en proporció a la condemna i a el mal comès. Sobrepassa en abundància l'abast de la seva ira i judici. Només un agraïment silent és apropiat davant l'extravagància de l'amor diví. El reconeixement d'aquest amor es tradueix en intentar ser misericordiós com Déu mateix, en la serena consciència que no es podrà arribar a aquest estàndard.

En la tradició catòlica, la misericòrdia de Déu ha pres moltes formes, també en les diverses expressions sacramentals, com el baptisme, l'eucaristia i la unció dels malalts. Encara que, primordialment, la misericòrdia pren forma en la confessió: el sagrament de la reconciliació.

Conclusió. L’extravagància de la misericòrdia de Déu I

Per acabar el resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019 publico les seves conclusions en dos notes. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Primera nota de les conclusions.

El fet que el perdó i la reconciliació s'hagin identificat mútuament, especialment en el context cristià, no és estrany quan considerem que, en Déu, el perdó i la reconciliació van units. L'extravagant misericòrdia de Déu mai no ofereix només el perdó, sinó també la reconciliació a el mateix temps. Des de la perspectiva de Déu, la misericòrdia mai no acaba en el perdó, perquè precisament mitjançant el perdó, Déu desitja efectuar la reconciliació. Per tant, hem de recordar que la reconciliació de Déu sempre va primer i precedeix tota reconciliació humana cap a Déu. Aquesta és precisament la seva perfecció, literalment l'expressió 'extra-ordinària' de la seva misericòrdia que vol establir un vincle amorós amb totes les seves criatures. Per això diem que la seva disposició a perdonar és a el mateix temps la disposició a reconciliar, mitjançant la qual ens habilita per unir-nos i reconciliar-nos amb Ell una vegada més. Podem referir-nos a això com la "misericòrdia integral" de Déu.

El judici també és part essencial de la misericòrdia integral. Des d'una oposició equivocada entre Antic i Nou Testament, el judici i la misericòrdia s'han contraposat amb freqüència. És com el Déu amorós de el Nou Testament conquistés el Déu venjatiu de l'Antic Testament, relegant així l'Antic Testament com a document 'vell' i superflu. No obstant això, en l'Antic Testament Déu és tant el Just com el Misericordiós, pel que la seva justícia i la seva misericòrdia estan unides inextricablement: no hi ha misericòrdia sense justícia i viceversa.

La misericòrdia de Déu, com tota misericòrdia, implica i transcendeix el judici. Pressuposa el judici en tant que pren seriosament les accions i la responsabilitat de la persona humana davant el proïsme (els seus co-criatures). La fe dominada per la indulgència, en què el perdó de Déu s'aplica immediatament sense cap tipus de judici ni expiació, corre el risc de convertir-se en una fe inhumana. El que un fa deixaria d'importar, simplement rebria el perdó de Déu sense cap dificultat. La misericòrdia de Déu transcendeix el judici, però sense reduir-lo a la futilitat. Això és aparent en el fet que la misericòrdia pressuposa la confessió, com hem esbossat més amunt a l'tractar el perdó en el pla inter-humà: el culpable ha de atrevir-se a reconèixer la seva responsabilitat i mala voluntat.

Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat. Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contrari, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del  perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir. Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)

Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat.

Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contraria, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir.

Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)

El perdó com a promesa

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

D'una banda, hem vist que el perdó revela el caràcter definitiu i irreversible de l'acció al redimir la persona d'estar lligada al seu passat. D'altra banda, el perdó com a promesa i compromís estableix permanència i fiabilitat malgrat el impredictible futur. Com ofrena per part de la víctima, el culpable sap que encara hi ha futur, que no tot sobre la seva vida està decidit. Cada promesa és un intent per trobar resposta a la incertesa de l'existència humana. Aquesta incertesa és manifesta en la inconstància de el cor humà que, amb les seves foscors, fa que no pugui garantir qui seré demà. No obstant això, la incertesa també apareix a través de la impredictibilitat dels altres. És impossible predir com els altres actuaran demà, no només perquè són éssers vulnerables i finits, sinó també perquè són éssers lliures que poden prendre diverses decisions.

En aquest context, el significat de la promesa és precisament contraatacar aquesta doble foscor - meva i dels altres- i establir una illa d'estabilitat en un mar de possibilitats que pot moure en totes direccions. El futur es porta cap al present, de tal manera que hi ha un vincle entre l'avui i el demà. La promesa és un acte de parla extern que literalment ve-cap-mi. Per tant, ens allibera del desassossec i el dubte respecte a el futur de tal manera que gosem confiar-nos a ell. Aplicat al perdó, això vol dir que el culpable pot atrevir-se a anar més enllà de la pròpia culpa.

Aquell que considera les raons la incondicionalitat i la gratuïtat del perdó només des de la perspectiva humana pensarà que tot això resulta difícil d'entendre i confirmar. A la fi i al cap, aquest caràcter incondicional és una categoria religiosa. En la tradició bíblica, tant en l'Antic com el Nou Testament, Déu es revela com Misericòrdia per excel·lència. Una i altra vegada, Déu es desdiu del càstig anunciat i mostra una misericòrdia sense límits; no només pels pecats comesos, sinó també com a promesa "que ho farà tot nou". Aquesta promesa és tan constant com l'Estrella Polar, tan sòlida com una roca, ja que Déu mateix és "la roca, on em refugi" (Sal 18,3). Queda clar també en la vida de Jesús que la crida a estar disposats a perdonar incondicionalment i gratuïtament està directament arrelada en la disposició de Déu a perdonar: "Sigueu misericordiosos tal com és misericordiós el vostre Pare de el Cel" (Lc 6,36), "que fa sortir el sol sobre bons i dolents" (Mt 5,45). Estem cridats a imitar l'amor de Déu, tal com resem en el Parenostre: “perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els nostres deutors” (Mt 6,12). Aquesta imitació de l'exemple diví només és possible si Déu ens fa capaços de fer-ho mitjançant el seu amor, tot i que com a éssers humans, finits i pecadors, sempre mancaran de la imitació plena.

(continua)

No hi ha perdó sense confessió, restauració i purificació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Sense confessió, restauració i purificació són una condició indispensable perquè el perdó tingui lloc en el culpable. El perpetrador, a la fi i al el cap, ha de reconèixer de manera autèntica i perceptible el que ha infligit a la víctima. Aquesta confessió té un aspecte intern i un altre extern. L'aspecte intern es refereix a la manera en què la persona culpable admet a si mateixa que ha comès un mal i, en conseqüència, ha causat patiment a un altre (o altres). Aquesta confessió no és fàcil, ja que tot tipus de mecanismes de defensa apareixen per enfosquir l'error comès. Encara que no es pot negar el mal mateix, un pot arribar a justificar-ho com "mal menor inevitable". Per tant, la confessió no s'inicia amb un acte extern, sinó amb un acte intern de reconeixement. Només llavors l'acte extern pren sentit i força. Així mateix, la confessió externa articulada efectivament és també necessària. L'acte de parlar (speech-act) de la confessió és la condició perquè el perdó operi com a esdeveniment relacional. Quan el perpetrador reconeix la seva falta davant de la víctima, la víctima pot realitzar el seu desig de perdonar. Aquest segon tipus de confessió no és menys difícil que la primera. Pot costar molt de temps i energia i, per aquest motiu precisament, la temptació d'escapar està present (ja sigui trivialitzant el mal comès, buscant un cap de turc, justificant-, etc.).

Per això (perquè el perdó sigui possible) no només la víctima, sinó també el perpetrador ha de passar per un procés de sanació. En concret, un ha de reconèixer que ha comès un mal i una injustícia en una altra persona, així com acceptar que aquest mal ha de ser resolt i que la víctima té el "dret" de fer-ho. Aquest reconeixement de l'error com a tal també prenen la forma de penediment i remordiment, en honesta consciència emocional que la víctima pot haver patit un dany irreparable. Si un perpetrador reconeix el mal causat de manera indiferent i incommovible, és probable que l'acte no estigui sent realment reconegut i confessat. Això fa que el perdó sigui impossible. A més, el penediment només es converteix en quelcom efectiu quan el perpetrador està disposat a restaurar, si és possible, el dany causat. Sens dubte, ha d'estar disposat i prometre no cometre el mal mai més. El penediment i la promesa de restauració i conversió resulten en el desig de perdonar per part de la víctima. Mitjançant aquest acte de parla performatiu (performative speech-act), que posa a víctima i perpetrador en una nova situació, es crea en el perpetrador d'una obertura cap a l'altre, a través de la qual espera també una obertura com a resposta de la víctima, i per acte de la seva bona voluntat.

Aquesta implementació no és ni òbvia ni fàcil. S'han de prendre decisions importants, com ara evitar certs contactes i situacions, i de vegades fins i tot construir un nou entorn social, o viure o treballar en un altre lloc. Sovint caldrà temps i esforç o "ascesi" per materialitzar el nou estil de vida. L'ajuda dels altres, individual i comunalment serà normalment ben rebuda. De vegades, també l'ajuda terapèutica o la "direcció espiritual" seran indispensables.

El perdó dóna lloc a l'alliberament

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. (continuació) Fins a aquest punt hem esbossat el camí cap al perdó, però encara no hem tractat el que el perdó implica en si mateix. En primer lloc, el perdó consisteix precisament en què el mal infligit per un perpetrador en concret no s’ofusqui ni s'oblidi. Això requereix una elecció conscient. Quan ens enfrontem amb la nostra responsabilitat personal i amb la gravetat de la culpa, el que sorgeix en nosaltres és la necessitat d'escapar mitjançant l'oblit. Ens submergim en tot tipus d'externalitats per oblidar el rosegar intern de la nostra culpa i el nostre mal. No obstant això, l'oblit no pot ser una veritable "solució" o alliberament de la culpa. Si amaguem la culpa "sota la catifa", el resultat no és l'alliberament, sinó la repressió. Aquest "oblit pervers" consisteix, entre altres coses, en la por a danyar la nostra identitat psicològica, en una fuita obsessiu del record. 

El perdó és l'oposat de l'oblit. Amb plena sinceritat i lucidesa, però sense absolutització masoquista, el perdó fa presents el mal i la culpa, i els connecta amb la responsabilitat del perpetrador. En aquest sentit, el perdó és una forma especial de memòria. Crida a el mal infligit en el passat per fer-lo present. Podem referir-nos a aquest acte literalment com "re-presentació". Aquesta és una memòria no obsessiva i no malaltissa. A més, el mal està connectat a qui és responsable (al perpetrador). Això vol dir que el mal com a tal no és perdonat. És la persona la qual és perdonada. El perdó és un esdeveniment relacional en el sentit que la víctima inicia una relació ben definida amb el qual ha infligit el mal. Això no vol dir que el mal en si mateix perd la seva importància, ni tampoc que l'extensió i la intensitat de el mal no tinguin cap paper. La gravetat de l'ofensa, a la fi i al el cap, pot obstaculitzar el camí cap al perdó, especialment quan és de dimensió esgarrifosa o monstruosa. 

La qüestió és ara: ¿què és el que el perdó produeix en aquesta relació? Per tot el que s'ha dit, ha quedat clar que el caràcter irrevocable del mal infligit no ha estat anul·lat ni trivialitzat, sinó que es manté com a reconegut i confirmat en tota la seva gravetat. Al mateix temps, però, el perpetrador no està fixat per sempre amb el seu mal. És separat del seu acte de tal manera que és més i diferent del seu mal. El perdó reconeix el passat sencera i integralment. L'acte del perdó transforma la relació entre el perpetrador i el mal que ha comès al no equiparar-lo amb aquest per tota l'eternitat. El contrari -la total identificació del perpetrador amb el mal comès- seria, de fet, una condemna a l'infern, amb la seva fatalitat i anti-redempció. El perdó opera al culpable de tal manera que aquest és transformat i "purificat". El perpetrador rep una nova oportunitat per ser diferent. Això no vol dir que es converteixi en un ésser innocent com si res hagués passat. Però certament, alguna cosa ha canviat. El perdó és una forma única de redempció en tant que permet que el perpetrador entri en una relació nova amb el seu propi acte. Les accions no es poden canviar, però la falta comesa ja no exerceix una influència destructiva en la pròpia vivència del perpetrador. En aquest sentit, el perdó va més enllà de la retribució operada per la llei, encara que això no vol dir que aquesta sigui redundant.

Permetre que el perdó tingui lloc

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

El desig creixent de perdonar, però, no és suficient per perdonar veritablement. Es necessita més que aquest desig. La voluntat i la decisió explícita són igualment necessàries per sortir de l'anhel intern i acostar concretament a l'altre per perdonar-ho. Per a això, la víctima ha de comprendre que tots necessitem el perdó. En aquest punt, pot ser útil la distinció que Ricoeur fa entre fracàs (échec) i error (faute). No només som éssers finits que sovint no estan a l'altura d'ideals, plans i aspiracions, sinó també éssers "pecaminosos" que cometen "errors" a nivell moral. Com a éssers finits i contingents que experimenten una bretxa insalvable entre el "jo" real i el "jo" ideal, vivim constantment el destí de la nostra limitació. A el mateix temps, com a éssers morals, lliures i responsables, també experimentem el no estar a l'altura de la tasca de viure i actuar amb sentit. La modèstia existencial i moral que flueix del prendre consciència d'aquestes realitats ajuda a la víctima a descobrir, també en si mateixa, la possibilitat del mal. El veritable autoconeixement inclou l'acceptació de la nostra pròpia finitud. La humilitat, en aquest sentit, no és equivalent a sentir llàstima d'un mateix, sinó que implica una gentil obertura cap al coneixement que la temptació de cometre el mal (pecar) està present en tots els cors humans.

Abans que una tasca, el perdó és un do, un present. Si alguna vegada hem desitjat i hem confiat en la voluntat de perdonar d'una altra persona, estem en una millor posició per perdonar els altres. Per ser capaços de perdonar, no només hem de confiar en el nostre propi poder i voluntat, sinó que hem de rendir al perdó que ens "sobrevé" com un present i ens "posseeix" sense que sapiguem on ens portarà. A l'extrem d'aquest no-saber i no-controlar, alguna cosa radicalment nou apareix. Com víctima, un contempla amb sorpresa -a través i tot i un mateix- com això pot succeir. Rendint així a el do del perdó que es produeix en nosaltres i a través nostre, desapareix la punxada de la coerció. A el mateix temps, el perdó deixa de ser una expressió de poder i paternalisme mitjançant la qual la víctima assumeix un cert aire de perfecció i fins i tot d'arrogància cap al perpetrador. El perdó s'auto-destrueix quan es vana del seu propi assoliment i quan la víctima es vanagloria per la seva magnanimitat. Això seria, per cert, una contradicció interna, ja que la veritable magnanimitat no tolera cap triomfalisme. A el mateix temps, la víctima que agrada de l'atenció que rep per ser víctima, pot arribar a descendir a una actitud perpètua de "pobre de mi" que limita la llibertat i debilita la humanitat de tot aquell involucrat. El perdó implica un acte de deixar-se anar, d'abandonar la identificació creixent com "víctima". Només així la magnanimitat pot ser experimentada per la víctima i el perpetrador com un do alliberador que obre el camí a una nova relació. Ja no hi ha guanyador ni perdedor.

(continua)

Aprendre a mirar el culpable d'una altra manera

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

 Per ser capaç de perdonar, és important que la víctima canviï el focus d'atenció (de si mateixa a l'altre). Mentre la víctima doni voltes sobre el seu propi dolor, hi ha el risc que la ferida es faci mes gran innecessàriament. La ferida resultant del mal comès fa que "diabolitzar" al perpetrador (és a dir, identificar-sol amb el mal comès) sigui relativament fàcil per a la víctima. Sense trivialitzar el mal comès, la víctima s'enfronta a la difícil però crucial tasca de posar-se al lloc del perpetrador per poder comprendre, mínimament, perquè ha comès un mal. Com ésser humà, el perpetrador té la seva dignitat. Ell o ella és una persona, no un dimoni o una encarnació del mal. Dit d'una altra manera, la voluntat de perdonar implica acostar-se al 'perpetrador com a persona -com tu i com jo- que no només té mals atributs, sinó també bones qualitats. Això no és un blanquejament del mal, sinó un acostament realista cap al perpetrador.

És important prendre consciència que aquest acostament realista cap al perpetrador es basa en la humilitat de la víctima, és a dir, en un serè acte-coneixement i en la consciència de la pròpia moralitat. Qualsevol que es consideri un megalòman rarament podrà ser capaç de perdonar el culpable, ja que serà incapaç de reconèixer les seves pròpies limitacions. Arribats a cert punt, això és el que fa que algunes persones siguin reconegudes com inmisericordes. En canvi, mitjançant l'acostament realista cap al perpetrador i cap a un mateix, els sentiments negatius unilaterals cap al culpable poden ser equilibrats per sentiments de compassió, comprensió i benevolència. Aquests poden, precisament, enfortir el desig de personar. La conseqüència és que, amb el temps, la "víctima" deixa de ser "víctima" i el "perpetrador" deixa de ser "perpetrador".

(continua)

El perdó també es reconciliació amb un mateix

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

 El pas cap a la rectificació, però, no anul·la encara tot sentiment advers cap al perpetrador. En el seu interior, la víctima roman emocionalment convulsa pel mal d'una manera que pot inspirar cap al desig de perdonar. Aquesta voluntat de perdonar no està dirigida en aquest moment cap a l'altre (és a dir, cap a concedir una nova oportunitat al perpetrador), sinó cap a la pròpia alliberament emocional. Dit d'una altra manera, el perdó es contempla com una possibilitat de sanar-se a si mateix dels sentiments negatius i amargs que romanen latents i que pertorben la pròpia pau emocional. 

També podem referir-nos a aquest fet com a dimensió terapèutica del perdó. A dia d'avui, es parla molt de la relació entre el perdó i la psicoteràpia. Hi ha una creixent aproximació al perdó com a mitjà o com a mètode per curar el subjecte ferit. El risc d'aquesta pràctica és que pot acabar a la "psicologització" o la "terapeutización" del perdó, a través de la qual es perd de vista l'essència del perdó, és a dir, perdonar el culpable. El perdó radica sobretot en aquell que perdona i aquell que és perdonat. Si resulta que, al perdonar el culpable, recobrament l'harmonia i pau amb mi mateix, guanyo un (molt benvingut) bonus. La intenció del perdó, però, ha de ser en primer lloc adreçada a establir una nova relació amb l'altre. Mitjançant aquesta relació l'altre rep una nova oportunitat. Si aquesta intenció és present, la sanació d'un mateix apareix com a efecte secundari - com un epifenomen. Això no obstant, si l'objectiu deliberat del perdó és l'auto-sanació, l'objectiu no es realitza. L'efecte terapèutic del perdó es produeix gratuïtament només quan l'objectiu és l'altre en lloc d'un mateix.

Certament, el mal infligit ha pertorbat l'equilibri interior de la víctima i ha fet manifesta la seva vulnerabilitat. Sens dubte, no és fàcil viure amb la pròpia vulnerabilitat i amb la pròpia petitesa. Però és precisament mitjançant l'obertura que vam crear per perdonar que obre el camí per recuperar la pau interior i per viure amb un mateix de forma positiva. La direcció cap a fora que es manifesta en la voluntat de perdonar possibilita també la reconciliació amb un mateix. A partir d'aquestes consideracions, podem dir que la disposició a perdonar dependrà d'uns quants factors: de la gravetat i abast de el mal infligit principalment, però també de la identitat del perpetrador, del temps que ha passat des de l'ofensa, i del caràcter i intensitat dels sentiments negatius amb els que carrega la víctima. En qualsevol cas, només la víctima pot decidir quan és temps de perdonar. El perdó no pot ser exigit ni forçat. Només pot ser donat. Això no impedeix, però, que certes circumstàncies o intervencions d'altres (inclòs el perpetrador) puguin motivar la decisió de la víctima.

(continua)

Reconciliar-se amb un mateixa

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

El perdó també significa reconciliar-se amb un mateix El pas cap a la rectificació, però, no anul·la encara tot sentiment advers cap al perpetrador. En el seu interior, la víctima roman emocionalment convulsa pel mal d'una manera que pot inspirar cap al desig de perdonar. Aquesta voluntat de perdonar no està dirigida en aquest moment cap a l'altre (és a dir, cap a concedir una nova oportunitat al perpetrador), sinó cap a la pròpia alliberament emocional. Dit d'una altra manera, el perdó es contempla com una possibilitat de sanar-se a si mateixa dels sentiments negatius i amargs que romanen latents i que pertorben la pròpia pau emocional. 

També podem referir-nos a aquest fet com a dimensió terapèutica del perdó. A dia d'avui, es parla molt de la relació entre el perdó i la psicoteràpia. Hi ha una creixent aproximació al perdó com a mitjà o com a mètode per curar el subjecte ferit. El risc d'aquesta pràctica és que pot acabar a la "psicologització" o la "terapeutización" del perdó, a través de la qual es perd de vista l'essència del perdó, és a dir, perdonar el culpable. El perdó radica sobretot en aquell que perdona i aquell que és perdonat. Si resulta que, al perdonar el culpable, recobrament l'harmonia i pau amb mi mateix, guanyo un (molt benvingut) bonus. La intenció del perdó, però, ha de ser en primer lloc adreçada a establir una nova relació amb l'altre. Mitjançant aquesta relació l'altre rep una nova oportunitat. 

Certament, el mal infligit ha pertorbat l'equilibri interior de la víctima i ha fet manifesta la seva vulnerabilitat. Sens dubte, no és fàcil viure amb la pròpia vulnerabilitat i amb la pròpia petitesa. Però és precisament mitjançant l'obertura que vam crear per perdonar que obre el camí per recuperar la pau interior i per viure amb un mateix de forma positiva. La direcció cap a fora que es manifesta en la voluntat de perdonar possibilita també la reconciliació amb un mateix. A partir d'aquestes consideracions, podem dir que la disposició a perdonar dependrà d'uns quants factors: de la gravetat i abast de el mal infligit principalment, però també de la identitat del perpetrador, de el temps que ha passat des de l'ofensa, i del caràcter i intensitat dels sentiments negatius amb els que carrega la víctima. En qualsevol cas, només la víctima pot decidir quan és temps de perdonar. El perdó no pot ser exigit ni forçat. Només pot ser donat. Això no impedeix, però, que certes circumstàncies o intervencions d'altres (inclòs el perpetrador) puguin motivar la decisió de la víctima. 

 (continua)

Parar de fer el mal i rectificar

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Després d'aquest primer pas d'honest i realista reconeixement dels sentiments propis d'ira, hem de parar atenció a el mal infligit. La víctima ha de procedir en aquest camí de dins cap a fora. En concret, això significa que la injustícia obrada ha de parar i ha de ser rectificada. La víctima es dirigeix ​​a l'perpetrador sobre el mal comès, i aquesta comunicació pot ser una confrontació, un retret, o una acusació. De vegades, la víctima dubtarà sobre si establir aquesta comunicació, i potser voldrà posar-hi remei en silenci, sense que el perpetrador ho sàpiga. No obstant això, encara que això passi, no s'ha de permetre que la injustícia, l'insult, la infidelitat, l'assetjament, la humiliació, o l'abús continuïn. A més, el mal ha de ser rectificat i resolt (la qual cosa és totalment diferent de la venjança).

Si la justícia no és restaurada, la víctima probablement se sentirà encara més dolguda i frustrada, i això només farà que les emocions negatives s'intensifiquin i s'endureixin. El perdó no pot estar en oposició directa amb la justícia. El perdó no nega la necessitat de rectificació, sinó que la reconeix i va més enllà, tal com explicarem a continuació.

La dimensió de justícia i rectificació és indispensable perquè la confessió i el perdó només són possibles si tant la víctima com el perpetrador s'instal·len a la veritat. A l'parlar de "veritat" no ens referim a l'aspecte fred i formal de la simple comunicació de fets, sinó a la veritat existencial i viscuda. El reconeixement emocional del que ha passat i de l'patiment causat constitueixen la base per a una rectificació justa i per a l'acte generós del perdó (un acte que un no només hauria de voler donar, sinó també rebre).

(continua)

Reconèixer i compartir la ferida

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

En primer lloc, sentiments de tota mena sorgeixen en la víctima com a reacció a la mala infligit: amargor, decepció, indignació, venjança, odi ... A primera vista, aquests sentiments no estan sempre ben delimitats. A vegades són fins i tot negats o reprimits. Mai s'està massa lluny de la temptació d'enfosquir el mal experimentat precisament perquè reconèixer ens causaria massa dolor. Mitjançant aquesta "negligència" i negació, un tracta de protegir-se sentiments que no pot (encara) afrontar. Per fer possible el perdó, és important que aquests sentiments -amb la seva confusió i intensitat- aflorin a la superfície gradualment. Expressat de forma més contundent: la víctima té el "dret" a aquests sentiments com a forma de respecte per si mateixa. Si es neguen, s'amaguen, o es reprimeixen darrere de la "comprensió pel perpetrador" aquests sentiments es trivialitzen ( "també és difícil per a ell ...", "no podia haver fet res per evitar-ho ...", etc. ). Reconèixer la ferida que el perpetrador ha infligit amb plena honestedat significa reconèixer la injustícia i cridar-la pel seu nom.

A més, és important no guardar aquests sentiments per a si, sinó compartir-los amb algú, amb un confident. Reconèixer i compartir sentiments d'ira i de venjança no és el mateix que avivar o realitzar-los. A contra, a l'examinar i expressar-los la víctima podrà veure més clarament quin és el mal infligit en concret, i com aquest mal li està afectant personalment. Això s'ha de fer, però, sense magnificar la ferida fins al punt que resulti impossible de superar. Expressar i compartir la ferida és el que assegura que, arribat el temps de la comunicació amb el perpetrador per poder progressar cap al perdó, aquesta es realitzi amb una sinceritat ben proporcionada.

(continua)

El camí cap al perdó inter-humà

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

La qüestió ara és: què és el perdó inter-humà i com funciona? En aquesta secció es descriuen els moments més importants d'aquest procés. Procedirem des de la perspectiva de la víctima, que s'enfronta a la tasca de perdonar el perpetrador. Això no vol dir que obviarem la perspectiva de l'perpetrador. En qualsevol cas, quedarà clar que el perdó no és ni fàcil ni impossible.

Ser conscients de la dificultat de perdonar no ha de ser un obstacle per emprendre el camí cap al perdó. Requereix, per descomptat, paciència i humilitat per acceptar que el perdó inclou uns quants passos, i que aquests no sempre es poden realitzar de manera igualment ràpida i progressiva. De vegades, el ritme pot ser lent i incert. De vegades, un haurà de retrocedir per haver anat massa de pressa i no haver assimilat bé un pas anterior. De vegades, un quedarà estancat en un punt i no podrà seguir avançant per un temps. En qualsevol cas, val la pena començar el camí, ja que no fer ni tan sols el primer pas implica abandonar-se a la indiferència o acabar en el ressentiment.

Abans de poder caminar cap al perdó, hem de primer reflexionar sobre l'experiència causada pel mal infligit a la víctima. Calen claredat i precisió per determinar què és el que necessita ser perdonat. Això és útil tant per a la víctima com per al perpetrador. Així s'eviten tant generalitzacions així com intents de neutralitzar el dolor massa ràpid. A l'posar això en pràctica, la víctima aprèn a confrontar on el dolor resideix realment i així evitar o bé una subestimació, o bé una exageració del que ha passat. A el mateix temps, això fa que el perpetrador no pugui escapar de realitats concretes i acollir-se en històries acte-protectores.

(continua)

El que distingeix el perdó

Durant propers posts continuaré publicant un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

El que distingeix el perdó

En primer lloc, el perdó no està dirigit a l'ofensa en si, sinó sempre cap a la persona que l'ha comès. En tant que la "víctima" estableix una relació molt específica amb aquell que ha comès un mal cap a ell o ella, el perdó és un acte relacional. En altres paraules, el perdó no es dirigeix ​​cap al mal -que és i roman imperdonable- sinó cap a la persona en la seva relació amb el mal en qüestió.

En conseqüència, el perdó no pot reduir-se a un acte conscient de la voluntat que decideix, en un moment determinat, (com si es trobés en el buit), perdonar. El perdó és part d'un procés, és un esdeveniment que té lloc entre dues persones. Més endavant descriurem els moments essencials d'aquest procés, particularment des de la perspectiva de la víctima, que s'enfronta a la tasca de perdonar al perpetrador. Finalment, el perdó no és exculpació. El que comet un mal contra algú no és excusat en el mateix sentit en què algú és eximit de responsabilitat per alguna discapacitat psicològica, o per una sèrie de motius relacionats amb la seva història social i familiar. El perdó no és possible si aquell que té culpa no pot ser responsabilitzat del que ha fet (això no vol dir que la des-culpabilització, en l'àmbit de l'ajuda psicològica, no sigui útil, atès que hi ha persones amb capacitat limitada d' llibertat i responsabilitat). Dit d'una altra manera, la des-culpabilització, portada a les seves últimes conseqüències, fa de la llibertat alguna cosa ridícul, mentre que la possibilitat del pecat confirma la llibertat precisament en la seva dignitat i capacitat.

En efecte, la nostra llibertat no és la llibertat heroica que tot ho pot i que s'eleva per sobre de tot condicionament psicològic i de tota influència. Això seria pur orgull. Es tracta més aviat d'una llibertat vulnerable que es veu amenaçada per totes bandes. No obstant això, si se la redueix a tota mena de circumstàncies externes i condicions psico-afectives internes, queda en res. La reducció completa de l'acció humana a influències i context conforma el nucli de la deseticización. En aquest reduccionisme, el sentiment de culpa només s'entén com la conseqüència de la por al càstig per part d'una o una altra autoritat, com la conseqüència d'una por infantil a la dinàmica amor-pèrdua, o com un masoquisme moral. Això dóna lloc a un tipus de nihilisme que sovint es disfressa de pseudo-ciència. En l'àmbit de la teràpia, això es tradueix en l'absència d'una distinció entre la culpa inautèntica (o perversa) i els sentiments de culpa normals, que ha de ser tractats constructivament. L'ésser capaços de ser "autènticament culpables" és part de la nostra humanitat. Això vol dir simplement que podem ser presos com a responsables de les nostres decisions i del nostre comportament.

(continua)

El perdó no cau del cel

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

A dia d'avui hi ha molt per fer en l'àmbit del perdó i la reconciliació. No només en els micro i els macro nivells, sinó també en l'àmbit de la teràpia, l'Església, la societat i la política, tant nacional com internacionalment. A manera d'introducció, esbossem breument el que el perdó no és. Aquestes realitats de les que ha de ser distingit si es vol evitar el malentès i la discussió banal. Solament en la conclusió explorarem el perdó religiós, que està clarament relacionat a la misericòrdia de Déu cap a les persones. Això no vol dir que la discussió que precedeix no tingui res a veure amb el cristià. Certs aspectes religiosos del perdó apareixeran en aquest camí. L'objectiu principal d'aquest article, però, és fer justícia a la realitat humana del perdó. Només així podem descobrir com és de difícil i exigent que és el perdó, sense que sigui per això impossible. I és només així com la força excepcional de la misericòrdia de Déu es revela més clarament. Per tant, veurem com la religió i l'experiència humana en relació amb el perdó no poden sinó estar connectades analògicament.

1.     El perdó no cau del cel.

 El perdó no és un fenomen solitari. Està integrat en un complet context existencial, relacional, social, religiós, i ètic. Sempre hi ha alguna cosa que li precedeix. En concret, hi ha algú (el "perpetrador") que infligeix ​​algun mal a algú (la "víctima"). Aquest mal infligit pot prendre la forma d'una ofensa, un insult, una infidelitat, formes de dany psicològic o físic, o abús (sexual) de poder i violència. És possible que l'ofensa provoqui un trencament en la relació que víctima i perpetrador tenien anteriorment. No obstant això, també és possible que no hi hagi cap relació entre tots dos i que aquesta apareix, paradoxalment, després de l'ofensa (i sent totalment negativa). Aquesta és una diferència important per a la distinció entre perdó i reconciliació que establim en aquest article.

(continua)

El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació

Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019.. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

En el nostre temps, amb la seva creixent tolerància zero cap al mal infligit, a l'abús de poder i la injustícia, el perdó i la reconciliació es tornen progressivament més importants. Alhora, no són ben entesos com a conceptes. Aquest article vol descriure què implica el perdó entre les persones i, especialment, com funciona. Per tant, vam començar traçant el que el perdó no és, és a dir, les coses de les que ha de ser distingit si es volen evitar malentesos i discussions fútils.

A continuació, desenvolupem les condicions essencials del camí cap a un genuí perdó interpersonal: reconèixer i compartir el mal infligit; jutjar i rectificar la injustícia infligida; aprendre a mirar de manera diferent el culpable; i finalment (però no per això de menor importància), descobrir el poder alliberador del perdó. Sense oblidar la 'condicionalitat' del perdó (és a dir, la confessió, restauració i purificació), també il·lustrem el seu caràcter incondicional. Això ens permet concloure amb una perspectiva del perdó de Déu i de la reconciliació religiosa.

(continua)

Necessitem saber-nos perdonar, també en política

Les campanyes electorals cada cop  són més crispades i plou sobre mullat. Perquè tota aquesta tensió amplifica el malestar de la societat. A Catalunya, alguns partits polítics, en lloc d’estimular el debat polític, desqualifiquen els que no pensen com ells, gesticulen buscant la notorietat mediàtiques i, en definitiva, confien en les passions com la millor argumentació. Aquests partits estan instal·lats en la bronca permanent i en atiar l’odi. Els bisbes catalans publicaren fa anys la pastoral Al servei del nostre poble on demanaren que els polítics cristians explicitin en l’arena política les raons de la seva esperança. Pels bisbes la política es “un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica. La nostra crida es dirigeix molt especialment als laics i laiques cristians que, com a presència de l’Església en el món secular, tenen el deure i el dret de participar en la vida pública segons els criteris ètics que dimanen de la seva fe” En l’ampli camp de l’acció política els cristians tenim moltes ocasions per actuar testimoniant la nostre fe. Els cristians podem aportar uns valors i unes sensibilitats que ajudin a humanitzar l’acció política.

Els cristians hem d’aportar criteris útils per reduir les tensions que afecten i alteren la convivència social. Però només serà possible avançar en la regeneració de l’espai polític com àmbit de participació i diàleg, si els diversos agents polítics fa un esforç de perdonar-se les possibles ofenses comeses mútuament. La responsabilitat dels cristians és saber incorporar el perdó al bell mig de l’acció política. Sense perdó, la societat no podrà reconciliar les persones enfrontades i recuperar la sensatesa sempre necessària per l’acord polític. Cal saber convertir l’enfrontament en ponts de diàleg i de trobada cívica. Només des d’aquesta trobada serà possible reconstruir les complicitats necessàries per avançar.

Pecat i perdó

El pecat està present en el món. Per això Déu ens demana tenir la voluntat de sotmetre el pecat. Quan Déu dialoga amb Caín li diu: “si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar” (Gn 4,7). Malgrat l’existència del pecat, que està present com a mal que espera temptar, Déu sempre salva tot i que també castiga. Dins del mal i de les situacions adverses; dins dels moments difícils Déu sempre perdona "Noé obtingué el favor de Déu" (Gn 6,8), "Déu salva per una aliança" (Gn 6,18). Però aquest Déu d'amor també castiga, per això castigà amb el diluvi; però dins d'aquest càstig (adversitat) Déu decidí salvar a Noé i perdonà "no tornaré mai més a maleir la terra" (Gn 8,21).

El pecat més gran és no estimar als germans. El gran pecat contra el germà és fer-li ma, emprar la violència contra ell. Després que Caín matés al seu germà Abel, Déu li pregunta "¿On és el teu germà?" (Gn 4,9). Aquesta pregunta ressona sempre en la consciència dels creients. La vida humana esdevé sagrada "demanaré compte de la vida de l'home a qualsevol germà seu" (Gn 9,5), "qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l'home" (Gn 9,5-6). La contundència de les paraules de Déu esdevenen un imperatiu impossible d’oblidar.