Per comprendre el que representa avui el califat instaurat
per l’Estatat Islàmic en l’imaginari musulmà cal entendre com es produí l’expansió
política i religiosa de l’Islam als anys immediats de la mort de Mahoma. El califat fou una institució política,
religiosa i militar mou determinant en la consolidació de l’Islam.
Mahoma no indicà en cap moment de la seva vida qui
l’havia de succeir-lo quan morís. Per això, després de la seva mort, l’any 632,
s’obrí un període convuls de tensions i baralles internes entre els seus
seguidors. Durant quasi bé trenta anys hi hagueren forts enfrontament entre els
deixebles de Mahoma per definir que havia d’assumir el lideratge religiós i
polític de l’Islam. En un primer moment, els musulmans que vivien a Medina i els
de la Meca es posaren d’acord per atorgar el lideratge a Abu-Bakr as-Siddiq amb
els títols de d'amir al-muminín,
“Príncep dels Creients” i de califa, Successor del Profeta. Amb aquesta decisió
s’establí el primer califat (632-634). L’objectiu d’aquest califat fou
propiciar una tímida expansió de l’Islam cap a Síria, l'Iraq i Egipte, per una
banda, i dedicar els principals esforços militars a combatre la dissidència interna
i la submissió d'algunes tribus àrabs que volien estar-ne al marge.
El següent califa, el segon, fou Úmar ibn al-Khattab entre els anys 634 i 644. Aquest segon
califat expandí fortament l’Islam a Egipte, Palestina, Síria,Mesopotàmia i
Pèrsia. Tots aquests territoris foren incorporats al control polític dels
musulmans de l’Aràbia. Una de les característiques polítiques d’aquest període
fou el fet que els territoris conquerits conservaren una important autonomia
política. No obstant, aquest circumstància serà la base de futures importants
tensions amb els següents califes, especialment amb les estructures sassànides de Pèrsia. Úmar ibn al-Khattab fou assassinat
sense nomenar successor.
Per resoldre el lideratge dels musulmans es nomenà
un comitè de sis savis escollí amb el mandat de triar un nou califa. Decidiren
nomenar a Uthman ib Affan, marit de dues de les filles de Mahoma, com a tercer
califa. Aquest nomenament irrità enormement a Alí ibn Abi-Tàlib, cosí i també
gendre de Mahomma, que es considerava amb dret de successió per parentiu amb el
profeta. El tercer califa continuà, durant el seu govern entre els anys 644 i
656, l’expansió territorial de l’Islam. Els seus objectius fou la conquesta de nous
territoris a Occident i enfortir el domini de l'imperi sassànida, extent el seu
control polític fins al gran Khorasan, àmplia regió que abastava l’Iran,
l'Afganistan i el Turkmenistan. Pel nord, van ampliar els dominis al voltant de
la mar Càspia. Políticament, situà al front dels nous territoris a membres de
l’aristocràcia mequinensa, ciutat de Medina, en perjudici de la medinesa,
ciutat de Median. Aquest fet creà important tensions. Les decisions polítiques també
provocaren conflictes religiosos. que
procurà resoldre enfortint la seva autoritat davant dels musulmans amb la
iniciativa de determinar el text definitiu de l'Alcorà. Les tensions internes,
polítiques i religioses, junt amb els conflictes derivats pel domini dels
botins de guerra i el control polític territorial, motivaren el seu assassinat.
El quart califa havia de ser, inicialment, Alí ibn
Abi-Tàlib qui anteriorment ja havia entrat en la disputa successòria. Durant un
breu període, entre els anys 656 i 661, assumí el govern polític i religiós
dels musulmans. Però els creixent rumors de que Alí havia instigat la mort del
tercer califa provocà que apareguessin nombrosos complots contra ell. Finalment
esclatà una guerra civil entre els musulmans. Un importat sector de musulmans
d’Iraq, crítics i descontents amb algunes decisions de repartiment del poder
polític presses pels governs anteriors, defensaven que tots els musulmans
tenien els mateixos drets, amb independència de quin fous el seu origen,
antiguitat de conversió i o participació en les conquestes. La resta de
governadors de les altres províncies musulmanes, així com els seguidors d’Uthman,
l’anterior califa, refusaren aquestes crítiques i les propostes de modificar el
repartiment del poder polític i religiós.
Davant
d’aquest disputes entre musulmans Alí ibn Abi-Tàlib defensà que calia introduir
canvis en l’Islam. Proposà, entre altres mesures, ampliar el poder del califa,
especialment en l'aspecte religiós, per tal de poder interpretar l'obra de
Mahoma en funció de les circumstàncies històriques. L’enfrontament estava
servit. A l’entorn d’Alí ibn Abi-Tàlib es formà una àmplia coalició i els dos
bàndols s’enfrentaren militarment. Alí ibn Abi-Tàlib guanyà la batalla del
Camell, indret prop de Bàssora, (656) i amplià la seva aliança gràcies el
suport dels musulmans d’Egipte. Però a Síria, els familiars d'Uthman,
l’anterior califa, liderats per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman i futur
fundador de la dinastia Omeya, declararen les hostilitats a Alí ibn Abi-Tàlib
bàsicament perquè no volen perdre els privilegis que tenien. Al final d’una una
llarga i gens reeixida negociació, els dos exèrcits s’enfrontaren en la batalla
de Siffín, vora occidental de l'Èufrates,(657).
Aquesta enfrontament durà tres mesos i fou una batalla pràcticament sense
morts, perquè els dos bàndols seguien negociant una sortida política al
conflicte. Quan finalment els musulmans siris decidiren entrar en combat, els
musulmans iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a
símbol d'una voluntat de treva. Per evitar l’enfrontament armat s’optà per una
solució d’arbitratge. Aquesta decisió debilità la coalició d'Alí perquè alguns
dels col•ligats s cosideraven que no estaven representats tots els interessos i
aspiracions polítiques. Finalment, a conseqüències d’aquestes disputes internes
Alí ibn Abi-Tàlib fou assassinat a Kufa, l'any 661. Amb la seva s’acaba el que
es considera el primer Califat, el qual està constituït per quatre califes. La
fi del quart califat marca també la divisió dels musulmans en dos blocs
antagònics: els sunnites i els xiïtes. Mentre els primers donen legitimitat el
següent califat omeia, els xiïtes ja no el reconeixen com a legítim.
