Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.

La història no es repeteix, però ho sembla

Karl Marx escriví, a l’inici de la seva obra “El Dieciocho Brumario de Luis Bonaparte” que la historia es repeteix sempre dues vegades. La primera com a tragèdia, la segona com a farsa. La cita textual de Marx és: “Hegel diu, en algun lloc, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d'alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d'agregar: la primera, com tragèdia, i la segona, com a farsa " (Marx, K.: “El 18 Brumario de Luis Bonaparte”, Longseller, Bs.As, 2005, p. 17). A partir d’aquesta apreciació, es pot afirmar que la tragèdia dels fets històrics són únics i irrepetibles. Així, un esdeveniment no es repeteix com a tal, és únic. Si de cas, el que pot semblar com una repetició és una pura còpia dolenta sense massa valor com a fet històric.

Dit això, la història sí que sembla estar pautada per uns patrons o models que es donen en diferents circumstàncies. Constatar això no equival a admetre de nou la vigència de les interpretacions cícliques de la història. Res a veure. Parlar de models històrics vol dir admetre que, en determinats moments i en determinades ocasions els protagonistes de la història, davant de problemes similars han optat per solucions similars. Tot això ve a compte perquè interpreto que la resposta política que dóna Podemos i les seves confluències, amb tota la seva crítica a la casta i a les perversions de la política, recorden a la dinàmica que estimulà, a final del segle VII i primer meitat del VIII la creació, per suma de sectes dominades pels xiïtes i grups d’oposició als omeies regnants des del 661,  de la corrent política dels abbàssides. L’oposició abbàssida es forjà a partir d’una ferotge crítica a la institucionalització burocràtica d’un poder dominat per una casta familiar, els omeies, i els actors principals d’aquestes corrents crítiques eren musulmans àrabs i no àrabs que es sentien marginats i desplaçat a la perifèria del poder. Volien ser l’alternativa a un poder vell, corromput, desgastat, centralitzat i insensible a les necessitats dels sectors més marginals de la societat d’aquell temps. És suggeridor aprofundir aquesta analogia.

Podemos, petulants i presumptuosos

El diccionari defineix a una persona petulant com aquella que és d’una immodèstia arrogant, insolent. Per la seva part, es diu que una persona presumptuosa és aquella que es presenta plena de presumpció, que és el defecte de qui presumeix massa de si mateix. Tot això s’adiu perfectament per qualificar la recent declaració de Pablo Iglesias referent al seu oferint per ser vice-president d’un futur govern presidit per Pedro Sánchez. Per reforçar les seves paraules el líder de Podemos afirmà que el dirigent del PSOE li hauria d’agraïr el seu oferiment perquè “és una sonrisa del destino” por la que debía dar las gracias”. Reconec que vaig haver de llegir dues vegades la notícia per fer-me’n càrrec.

Hem resulta sorprenent la capacitat camaleònica del discurs dels podemites. Si en un primer moment semblaven persones sèries, el seu origen acadèmic els atorgava una pàtina i un rigor especial, ara cada cop més els seus postulats i propostes són pur funambulisme propi de la vella política que diuen criticar. Les seves suposades línies vermelles es desfan ràpidament a la primera de canvi. Les promeses electorals són adaptables a les circumstàncies, i així successivament. Tot sembla mutable i adaptable segons els interessos del moment. El cercles participatius inicials, presentats com a desideràtum de l’organització política ideal, el temps ho ha transformat en una fèrria direcció fonamentada en un líder que ho omple tot. Les lliçons morals perpètues dels dirigents de Podemos se les haurien d’aplicar a ells mateixos, perquè, a mesura que passen els dies donen proves que practiquen la mateixa moral política que abjuren.

Masses errors de Podemos

L’espai polític ha conegut l’aparició de dues forces polítiques que venen a disputar l’espai electoral dels partits tradicionals tant per la dreta com per l’esquerra. Ciutadans, tot i ser relativament nova, té una petita trajectòria que li permet reflexionar sobre la seva experiència d’encerts i fracassos. Ha passat de ser considerat una formació política emergent a veure devaluades lleugerament les seves expectatives. No està resultant tan decisiva per la governabilitat general, malgrat que tenen un pes específic en algunes comunitats autònomes i en el món local.La situació de Podemos és diferent. Si bé ha tingut un important suport electoral, la seva trajectòria està plegada d’errors continuats i de promeses electorals que, tard o d’hora, són desmentides.

Podemos, en les eleccions europees, per exemple, prometé aconseguir una renda bàsica universal i poc mesos després reconegué que s’havien equivocat en fer aquesta promesa. També prometeren durant les eleccions generals que, a més del grup de l’estat,  tindrien grups parlamentaris diferenciats pels seus grups de Catalunya, Galícia i València. Però,  alhora de la veritat, això no ha estat possible pel reglament del Congrés de Diputats. La sospita és, ¿no coneixien el reglament? ¿per què prometeren uns grups que ja se sabia que no eren possibles?. Una altra prova d’inexperiència han estat els errors comesos en la negociació de la presidència de les Corts i la constitució de la seva mesa. Per la seva matusseria el PP i C’s tenen la majoria en la mesa amb una proporció que no es dona en el plenari del Congrès. A més de novells, Podemos han fet el passerell. Davant d’aquesta reiterada mostra d’actuar com uns novells i passerells, hom pot dubtar sobre la consistència que tindran en la defensa de la seva promesa de referèndum de Catalunya. El temps ens ho aclarirà.

Més abraçades i menys odis polítics.

He quedat estupefacte al conèixer unes declaracions de l’actual responsable de Podemos a Catalunya. Les seves paraules han estat força contundents i no permeten altre interpretació que el que expressen: "en la campanya (properes eleccions catalanes) farem servir odi contra Mas". En una entrevista explica que la direcció de Podemos arribaren a aquesta conclusió després del míting de Pablo Iglesias al Palau de la Vall d'Hebron el darrer mes de desembre. En aquest acte es varen adonar del rebuig visceral que provoca el president Mas entre els seus simpatitzants i afiliats. En unes declaracions al diari El Periódico Gemma Ubasart, la secretaria general de Podemos a Catalunya diu: "després del 9-N Mas va tenir un mes de glòria, però al míting de la Vall d'Hebron [al desembre, amb la participació de Pablo Iglesias] vam veure l'odi que desperta la seva persona i aquest odi contra Mas és el que farem servir contra ell en la campanya". El diari emfatitza que aquestes han estat les paraules literals d’ Ubasart.

L'odi és la contra de l’amor. Predicar l’odi és apel·lar la mobilització dels supòsits bàsics dels humans contra la por que consideren diferent i, esperonats per aquest temor, la única alternativa és la destrucció. Aquesta estratègia, aplicada a la política, fou la base dels totalitarismes excloents i criminals que han practicat els sàtrapes de totes les dictadures. Com comentava l’altre dia aquestes foren les tesis de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista dels anys 30 del segle passat; dels postulats racistes del nacionalsocialisme alemany o dels principis exterminadors del khemers rojos de Pol Pot. Em preocupa que la política a casa nostra generi aquests plantejaments i la possibilitat que aquestes tesis obtingui acceptació electoral. La meva visió de la política no es fonamenta en l’odi sinó en l’enteniment, el consens, la comprensió, l’acord i la col·laboració. Admeten que aquests principis no exclouen la confrontació, la discrepància i el debat; però mai han d’alimentar l’odi. L’odi fou la base del primer crim metafòric de la humanitat: la mort d’Abel en mans del seu germà Cain.

La meva manera d’entendre la política s’expressa en l’abraçada de David Fernández al president Mas a la nit del 9 de novembre. Ambdues persones representen dues alternatives polítiques totalment oposades i contraposades. L’abraçada demostra que la discrepància política no anul·la el respecte per l’adversari ni fomenta la seva animadversió, ni molt menys atia l’odi contra ell. Com a cristià, però també com a persona cívica, no considero que en la democràcia hi hagi espai per l’odi. Fomentar-lo és alimentar una actitud que porta la destrucció de la convivència i el civisme que ens permet ser lliures. Confio que el fiscal contra els delictes d’odi actuï d’ofici i avaluï si aquestes declaracions de Gemma Ubasart constitueixen un delicte d’incitació a l’odi. La societat democràtica i les persones sensates que defensem les relacions de convivència hem d’actuar ràpidament contra aquest tipus de manifestacions per evitar que l’odi s’instal·li entre nosaltres, perquè si ens adormim quan vulguem fer-ho pot ser sigui massa tard. 

Ciutadans i Podemos, més enllà del present

Els experts en anàlisi de societats complexes expliquen que hi ha esdeveniments històrics que semblen repetir-se. Des de sempre hi hagut pensadors que han proposat que la civilització avança per cicles. Existeix una concepció del temps que no és lineal, sinó cíclica. Així es pensava en l'Antic Egipte, les religions dhármiques o els pitagòrics i els estoics entre els grecs. Els antics grecs també creien en una concepció cíclica de les formes de govern, en què cada règim necessàriament adopta cíclicament les següents formes: aristocràcia, democràcia i monarquia eren els règims sans; o oligarquia, demagògia i tirania en els corruptes. Si bé és possible que la història progressi per cicles repetitius, poden tenir raó els analistes de les societats complexes en pensar que en la història hi ha uns models d’organització del sistema polític que es repeteixen.

Tota aquesta llarga reflexió em permet introduir una reflexió sobre un aspecte de l’espectre polític del nostre país. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant uns partits polítics que pretenen atraure vots emprant nous llenguatges simbòlics i estratègies polítiques de caire populista. Trobo que formacions com Podemos i Ciutadans formen part d’aquesta categoria. La seva anàlisi del moment polític, el seu llenguatge i món simbòlic, així com les seves propostes poden semblar noves però evoquen models polítics presents en la nostra societat en els anys 30 del segle passat. És una hipòtesi que formulo per ser contrastada amb més cura: trobo similituds entre Ciutadans i l’univers polític representat per la Falange de José Antonio Primo de Rivera; com poden establir-se analogies entre Podemos i les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Sense endinsar-se en la lògica del feixisme dels anys 30 del segle passat de Falange i JONS, Ciutadans i Podemos coincideixen amb aquelles formacions en la seva reivindicació d'un estat on els treballadors siguin la seva referència fonamental, una defensa i enfortiment de la unitat d’Espanya combinat amb un misticisme entorn de la joventut, dels treballadors, el control dels bens dels rics i una crítica general al sistema polític. Només em queda per contrastar si el relat de Podemos pot tenir també analogies amb el fet per Lerroux, especialment amb allò que fa referència a Catalunya i al catalanisme. Caldrà explorar aquesta possibilitat.