15 d'octubre

Molts catalans sabem que avui fa 75 anys que assassinaren de forma ignominiosa al que era president de la Generalitat, Lluís Companys. Per alguns catalans, en els anys foscos del franquisme aquesta data era un record viscut en silenci. Recordo que quan anava amb el meu pare al cementiri de Montjuic a visitar el nínxol on reposaven les despulles del meu avi sempre acabaven amb el mateix ritual. Primer anaven a una plaça on hi havia vàries tombes entre les quals destacava la del president Macià i després, discretament, retornaven a on hi havia més nínxols per aturar-nos on una làpida de marbre deia “família Companys”. Llavors en recolliment restaven una estona en silenci perquè allí estava enterrat el president Lluís Companys.

 Han passat 75 anys de l’afusellament del president Lluís Companys i algunes de les circumstàncies que causaren la seva mort resten obertes. El procés que el condemnà a mort segueix obert perquè cap autoritat política i judicial han negat la seva legalitat. La mort de Companys fou un assassinat per aplicació de la llei antidemocràtica dels vencedors de la Guerra Civil. Mentre uns tenien la força de les armes, el president Lluís Companys tenia la legitimitat de les urnes. Malgrat els anys passats cap autoritat de l’Estat ha tingut el coratge de declarar nul·la aquesta condemna i reparar la memòria del President assassinat. La Comissió per la Dignitat ha promogut una campanya per aconseguir-ho, però sense cap resultat. Cap dels governs de l’Espanya democràtica han revisat aquest procés i han reparat l’honor de Lluís Companys. El procés militar a Lluís Companys encara està obert, perquè l’acusació de demòcrata i catalanista, no ha estat revocada.

 Desconec les pressions que les autoritats catalanes hagin fet pet resoldre aquesta qüestió. Però anteriorment, en l’època de la política pragmàtica del peix al cova aprofitant la necessitat dels vots de la minoria catalana per formar govern, qui podria haver pressionat a l’Estat per revisar el procés dóna la impressió no insistí prou. Ara, quan commemorem de nou el record de Lluís Companys, hem de reivindicar amb contundència a l’Estat espanyol l’anul·lació del procés militar al president de la Generalitat republicana. Mentre no es faci això es confirma té la sensació de que l’Estat està d’esquena a les institucions històriques dels catalans.

El lideratge del president Mas

Un conegut cronista polític repeteix insistentment que a Catalunya s’està creant el Partit del President. No sé si és veritat això, ni si és convenient fer-ho sota aquesta formulació, però reconec que la idea és prou atractiva per estimular un pensada sobre el lideratge polític del president Mas.

Penso que el president Mas s’ha guanyat a pols el respecte de molts catalans i el seu lideratge lluitant contra moltes i dures adversitats: la frontal oposició del poder de l’Estat, les ambigüitats i els dubtes tàctics d’alguns del seus principals aliats polítics. Artur Mas ha esdevingut un actiu polític irrenunciable per a molts catalans en el camí de Catalunya vers la seva independència. Penso sincerament que només ell, té la capacitat de congregar voluntats i oferir credibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya.

Artur Mas té totes les característiques del bon lideratge polític: sap interpretar la realitat; comunica bé la seva diagnosi i sap proposar alternatives creatives; té l’habilitat de construir aliances per avançar en la implementació de les solucions; crea les complicitats necessàries; actua de forma coherent especialment fent allò que diu i té un excel·lent nivell d’autocotrol per aguantar les tensions conjunturals. Han estat aquestes virtuts les que li han permès guanyar la confiança de bona part dels catalans, més enllà de les identificacions partidàries. El temps ha consolidat i engrandit el lideratge del president Mas. És cert que altres dirigents polítics poden compartir part d’aquest lideratge, però sempre en una posició més lateral o, en el cas d’alguns, força subordinada. Fins aquí la primera part de la meva reflexió.

La segona part és una meditació entorn la significació dels suports que té el president Mas per exercir el seu lideratge. És una anàlisi més partidista i menys institucional, tot i que ambdós nivells es troben interrelacionats. El punt de partida és una veritat meridiana: Artur Mas és president de la Generalitat perquè encapçalà una llista electoral guanyadora. Aquestes són les regles que, de forma general, permeten accedir a la presidència del Govern. Tot i que tenim experiències properes de que les coses no van sempre així. Tal com he comentat abans, el lideratge del president Mas es fonamenta en un exercici de la responsabilitat governamental. Això ha creat una nova realitat política força interessant: l’adhesió al lideratge del President supera els límits de la coalició política que ell representa. Aquesta dada em porta a una altra reflexió: fins a quin punt aquesta realitat representa una lleugera discordança  entre les bases socials que donen suport al president Mas, les que s’aixopluguen en la coalició de govern i les que aglutina el lideratge polític del president Mas. Aquest fenomen convida a proposar unes interessants conclusions que poden modificar profundament l’arena política catalana.

La meva tesi és que la força social que ha sostingut de forma continuada a Convergència Democràtica de Catalunya ha estat progressivament reemplaçada per una aliança d’interessos juxtaposats, però no sempre coincidents ni concordants en visions. Mentre uns sectors vinculaven la identitat de CDC al territori a través de la presència en les seves institucions, altres contemplaven la política catalana en la seva globalitat moguts per interessos més particulars. En qualsevol cas, és constatable que l’acord i impuls fundacional de CDC s’ha anat transformant i ampliant al llarg del temps en que CDC ha estat governant la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació d’equilibri de visions ha estat estable mentre el panorama polític català es mantenia vinculat a les lògiques polítiques marcades per coalició CiU i el PSC. Però ara, tot s’ha alterat per diversos factors. Un d’ells és la circumstància que la política catalana, dibuixada i condicionada pel procés independentista, ressitua les lògiques polítiques particulars i obliga a fer més política que governació. És evident que aquest el nou panorama ha erosionat el sentit i l’estabilitat de la coalició CiU. La coalició electoral CiU està profundament qüestionada principalment perquè es dubta de la lleialtat necessària per mantenir la seva solidesa i credibilitat davant dels electors.

Però un altre element ha vingut a alterar l’equilibri dins de CDC. La confessió del president Pujol d’abans de l’estiu junt amb les actuacions judicials contra als seus fills ha representat un profund sotrac emocional en l’estat d’ànim d’aquells que havien participat en el sentiment primigeni de CDC. Aquest fet, junt amb els desconcert provocat per les afirmacions reiterades d’alguns dirigents de la coalició, han accelerat el procés de desgavellament del partit, la crisi afectiva d’alguns militants i el desconcert amb la seva base electoral. Amb tot aquest garbuix és difícil que CDC pugui mantenir una alta credibilitat electoral amb la mateixa intensitat que ofereix Artur Mas com a president de la Generalitat. Els dubtes sobre la utilitat electoral de CDC es poden traduir ràpidament en una crisi de confiança més general.

Aquesta discordança entre el lideratge personal d’Artur Mas i la feblesa de CDC no es resol amb una simple refundació del partit. Personalment he viscut vàries proclames refundacionals polítiques i sempre acaben triomfant la concepció gatopardista de la política. Sempre es compleix la tesi lampedusiana de que és necessari que tot canviï per tal que segueixi igual (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi). Certament, sota uns aparents canvis, sempre més cosmètics que reals, es reprodueix el mateix fenomen, el poder real del partit segueix en les mateixes mans. La massa crítica de l’elit dirigent es perpetua a partir d’una metamorfosi pública.

El vertigen i complexitat de la política catalana no es pot entretenir en les especulacions renovadores. Ara no hi ha temps. Cal fer foc nou en lloc de foc d’encenalls. És temps de prendre decisions encertades a fi de consolidar el lideratge polític d’Artur Mas. Cal saber enfortir aquest lideratge per respecte a l’acord social creat entorn a la seva figura. Ningú entendria que en aquests moments crítics per Catalunya els catalans tinguéssim l’ocurrència de canviar de líder. Qualsevol maniobra tàctica en aquest sentir restaria credibilitat a la serietat com s’ha anat liderant el procés de Catalunya cap a la seva independència i faríem el ridícul davant les mirades expectants a nivell internacional. Les urgències tàctiques d’algunes forces polítiques poden erosionar la unitat necessària que dóna fortalesa al lideratge del president Mas. Fora un greu error, que els catalans pagaríem car, accelerar ara el ritme per avançar cap a la independència. Només cal fer quatre números per adonar-nos que som molts els que volem que Catalunya sigui independent, però encara cal que en siguem molts més perquè el procés sigui un èxit.

Proposo, amb tota la modèstia possible i precaucions aconsellables, recuperar el lideratge de l’espai polític que representà CDC en els seus orígens. Per avançar en aquest sentit cal aglutinar sensibilitats polítiques complementàries compartint uns comuns denominadors fàcilment identificables: catalanitat arrauxada per la independència de Catalunya, sensibilitat per la justícia social que cal per restituir la dignitat i els drets de les persones afectades per la crisi, afirmació dels valors liberals progressistes, autoexigència d’unes virtuts cíviques, aposta per una societat inclusiva i proposta d’una concepció de la política basada en les virtuts i en el civisme. El camí a seguir podria ser anàleg al procés obert a l’any 1974 a Montserrat es reuniren diversos dirigents polítics i socials, provinents de diferents sensibilitats socials i tradicions polítiques, i decidiren fundar un moviment que els unifiqués, naixent així  CDC. Més endavant, la lògica política feu que alguns dels fundadors del moviment se’n desdigueren de la idea original mentre la resta decidí aproximar-se més a la idea d’un nou partit.

Ara és temps de recollir els fruits del lideratge del president Mas. És moment de convocar per sumar a individus amb diferents sensibilitats polítiques i socials que es troben disseminades en la societat catalana. És temps de parlar d’unitat, tant en el camí de Catalunya cap a la independència com en les bases socials que donen suport al president Mas. Cal saber crear consens entorn a la regeneració de la política que tingui per objectiu la independència de Catalunya  i un programa polític que doni resposta als desitjos d’humanisme, justícia social i ampli benestar, de solidaritat i llibertat presents en la societat catalana. És cert que el punt de partida d’aquesta regeneració han de ser, com no podria ser de cap altra manera, moltes de les persones que des de CDC han viscut amb intensitat la política catalana i s’han sentit sentimentalment identificades amb el seu projecte polític; però també és el moment de reflexionar sobre els clarobscurs generats durant aquests llargs anys de poder institucional. L’actual temps polític ajuda a comprendre que la base social que dóna suport a CDC s’ha ampliar i que fora d’aquesta formació hi ha persones que no es senten identificades en cap de les propostes polítiques alternatives i es senten reconfortats per la fortalesa del lideratge d’Artur Mas.

No es tracta de fer un nova formació política personalista, però sí d’aprofitar la capacitat que ha tingut el President de convocar al seu entorn a diferents mirades sobre la realitat catalana que tenen en comú una identificació catalanista sobiranista, que sàpiga integrar en un projecte compartit a persones amb sensibilitats diferents fornides pel liberalisme social i progressista, el centre esquerra catalanista, les corrents socialcristianes i la tradició socialista catalanista. A partir de la trobada i el diàleg d’aquestes sensibilitats  el panorama polític català es pot enriquir si sorgeix el compromís de trobar la manera de sumar aquestes voluntats en un projecte polític compartit hereu de la tradició del centre esquerra catalanista ressituada en la perspectiva del projecte independentista. El repte és prou exigent per estimular la meva il·lusió i el meu capteniment.

Memorial Cassià M. Just

Un nou any el Govern de la Generalitat convoca el guardó Memorial Cassià Just. Aquest memorial, que ja porta quatre edicions, és el reconeixement a la contribució positiva que persones o institucions han fet a la construcció d’un espai comú de convivència a partir de la integració de la pluralitat religiosa. Els objectius del guardó fan justícia al nom del memorial. L’abat de Santa Maria de Montserrat, Cassià M. Just, exemplificà en vida el valor del diàleg honest i sincer des del respecte a les idees i conviccions. El monestir de Santa Maria de Montserrat fou l’espai on, en els any difícils per les llibertats ciutadanes i nacionals, tothom hi trobà acollida.

Avui, la iniciativa de la Generalitat de Catalunya, instrumentada a partir de la Direcció General d’Afers Religiosos, vol exemplificar aquesta esperit de diàleg acollidor i integrador. Aquesta iniciativa és molt positiva perquè ens recorda que cal dialogar des de la diversitat i acollir a les persones integrant-les en un projecte comú de convivència respectant les seves diferències. Els guardonats de les edicions anteriors, el cardenal Carlo M. Martini, la germana Teresa Losada i la comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona, són, cadascú amb els seus talents, una mostra clara del compromís a favor del compromís per l’entensa a favor de la convivència cívica.

Aquest memorial del Govern de la Generalitat és una iniciativa molt encertada. Les societats contemporànies són diverses en molts aspectes i per afirmar la convivència cívica cal diàleg i acords. Per fer-ho possible calen espais de llibertat per afavorir la trobada sincera des de la pluralitat de mirades on definir els valors que ens identifiquen i apleguen com a societat oberta, democràtica i cívica. En aquest diàleg, les religions fan una gran aportació ja que per moltes persones la vivència de la fe és font de sentit i fonament de vida interior.

Poden presentar candidatura al guardó Memorial Cassià Just, a través de la Direcció General d’Afers Religiosos, qualsevol persona, institució o ens local, proposant persones, entitats o institucions que hagin destacat en la defensa dels drets de llibertat religiosa, el foment del diàleg entre opcions religioses, la difusió de la diversitat religiosa present a Catalunya o la promoció de la convivència i la cohesió social en l’àmbit de les diferents religions. D’acord a les bases de la convocatòria els proposats poden haver desenvolupat la seva tasca a Catalunya o en qualsevol altre país. El reconeixement és tant per tota una obra o per una actuació concreta. De nou aquest guardó ofereix una oportunitat excel·lent per presentar com a models a imitar el compromís d’unes persones o institucions a favor del respecte i diàleg amb les religions.

Fomentar i protegir la lliberta religiosa a Catalunya

Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.

Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.

La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.

La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.

Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.

Política d’Afers Religiosos

¿Quina política d’Afers Religiosos cal desenvolupar avui?, o, per ser més precís, ¿quina política proposaria? Aquesta pregunta em sorgí de la lectura d’un petit article de Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya. En un primer moment, vaig elaborar una resposta a una qüestió puntual que proposa Guillem Correu. Però, el seu article, en el fons, anava més enllà i convidava a articular el pensament sobre els afers religiosos en forma de propostes polítiques. Això és el que em proposo en diversos comentaris que s’aniran publicant en els següents dies.

La societat catalana ha necessita una política d’afers religiosos que permeti desenvolupar diversos eixos complementaris. La diversitat religiosa de la societat catalana és una realitat, però és evident que aquest pluralisme enriqueix un patró religiós on el catolicisme és, per tradició i realitat social, la religió majoritària. Cal assumir amb naturalitat aquesta realitat, sense percebre-la com una imposició. L’Estatut de Catalunya dóna un marc normatiu que cal aprofundir, especialment en allò que les competències atorgades i els acords polítics amb Madrid permetin ampliar en relació l’exercici de la llibertat religiosa. Així mateix és evident que cal adaptar les normatives que regulen l’exercici d’aquesta llibertat a Catalunya. És urgent resoldre l’articulació dels organismes representatius de les religions minoritàries, de forma específica tot el que afecta a l’Islam. Resoldre aquest tema és cabdal alhora de plantejar totes les qüestions associades al culte islàmic.

Les corporacions locals han de dotar-se d’una política de gestió de la diversitat religiosa coherent i consistent en tot els àmbits territorials. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya, ha de facilitar els recursos per fer-ho. Les administracions han de fomentar la llibertat religiosa, garantir la seva pràctica i avançar en l’exercici de la laïcitat positiva constitucional. La rellevància social de les religions permet repensar alguns dels pressupòsits teòrics dels postulats laïcistes, especialment per la importància que tenen les religions en la construcció de capital social i d’una moral cívica que identifiqui la societat catalana avui. Aquest objectiu comporta un important diàleg de les religions amb la societat i una redefinició dels principis d’algunes religions en el context d’una nova cultura.

En el propers dies, reflexionaré sobre aquestes qüestions i algunes consideracions més

Jornades de portes obertes a les mesquites de Catalunya

Ahir tingué lloc a tot Catalunya la V Jornada de Portes Obertes de les mesquites de Catalunya. Es tracta d''una iniciativa del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. El President de la Generalitat, José Montilla, assistí a l'acte organitzat per l’associació Camí de la Pau a la nova mesquita del carrer Erasme Janer de Barcelona. En l'espai de l'oratori habilitat com a lloc de trobada, el President de la Generalitat agraí a la comunitat musulmana catalana la invitació. Dirigint-se de forma expressa a una part dels assistents que, a més de musulmans també eren immigrants, el President digué: "Jo també vaig venir a Catalunya en el seu moment i Catalunya m'acollí, com ara ho està fent fa amb les persones que venen d'uns altres indrets. Això és bé per Catalunya perquè la diversitat és una oportunitat per fer-nos més savis”.

El President afegí que iniciatives com les jornades de portes obertes són ponts de diàleg que ajuden a vèncer els prejudicis que encara bloquegen la total acceptació dels demés com a altres persones que també tenen coses a aportar a l’espai comú de coexistència. El reconeixement d'aquesta diferencia i el seu respecte han d'ajudar, en aquesta moments econòmicament difícils, a enfortir la convivència cívica.

La intervenció del President fou ben acollida pels assistents, majoritàriament marroquins i pakistanesos. Desprès, les paraules de Mohammed Iqbal, com a representant de la comunitat musulmana pakistanesa que acollia aquesta activitat, tancà formalment l’acte que havia estat introduït per Mohammed Halhoul en nom del Consell Islàmic. Al començament de l’acte, com és habitual en aquestes ocasions, un nen recità en àrab uns verset de l’Alcorà i una nena els traduí al català. A l’acabar, el President José Montilla, acompanyat pels cònsols del Marroc i Pakistan, junt amb altres autoritats polítiques i institucionals, compartiren l’acte més festiu de prendre té amb dolços i departir durant bona estona amb els dirigents de les comunitats musulmanes.

Actes com aquests són una evidència clara que la comunitat musulmana catalana te vocació d'assentament, arrelament i permanència. Aquest es el camí a recórrer per tal de donar cos i visibilitat a l'islam de Catalunya. Aquest era l’esperit de la pancarta que presidia aquest acte. L’ús del català en totes les intervencions és una mostra de la voluntat de la comunitat musulmana de sentir-se uns ciutadans més de Catalunya.