Millorar la inclusivitat

¿Què fer per ser més inclusius amb els joves catalans d’origen estranger?, ¿quines decisions cal prendre?. Les dades comentades ahir sobre la preocupant situació d’exclusió social que pateixen els joves catalans d’origen estranger, immigrants o fills d’immigrants, ens hauria de preocupar força. La gravetat de la situació exigeix adoptar mesures correctores, tant perquè és just fer-ho així com perquè hi ha un potencial problema per la cohesió de la societat catalana.

Ara, quan les elits polítiques del país estan treballant el que s’anomenen estructures d’estat no estaria de més que la preocupació per la desigualtat, i de manera específica, l’exclusió dels joves catalans d’origen estranger, entres en l’agenda política dels dirigents polític del país. La futura Catalunya sobirana necessita disposar, a més de les conegudes estructures d’estat, altres, pot ser menys conegudes, però també necessàries per consolidar aquest futur estat com una societat cohesionada i amb una alta justícia social. 

Tenim un problema amb els joves catalans d’origen estranger

Els investigadors socials Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marin Saldo presentaren en un seminari de la Fundació Acsar un avançament del seu treball sobre la inserció socio-educativa i laboral dels joves d’origen estranger des d’una perspectiva intercultural. Les dades sociològiques són més que preocupants. Tot haver-hi alguns aspectes positius, l’obstinació de les evidències mostren les dificultats que tenen els joves immigrats o fills d’immigrats per assolir els mateixos estàndards que els joves autòctons. Hi ha una important desigualtat accentuada en els darrers anys com a conseqüència de la crisi i que no està apaivagada per la idea estereotipada del retorn als països d’origen. La crisi ha provocat molt poc retorn en els joves. Entre 2010 i 2014 només retorna un 9.4% dels joves a la província de Barcelona.

L’estudi avalua, entre altres aspectes, el grau d’integració cívica dels joves. La mesura es fa a partir de l’anàlisi que aquests joves fan dels recursos públics que tenen al seu abast i que són considerats camins d’integració. Aquesta aproximació permet, junt amb altres paràmetres, conèixer el grau d’immersió en el que és la societat catalana. També s’analitza el funcionament de l’ascensor social o si es dona descens social en relació als pares. Els resultats són força preocupants. Molts d’aquest joves no mostren un clar sentiment de pertinença a Catalunya, més aviat es senten membres d’un altre país o manifesten un sentiment de cosmopolitisme. La impressió és també negativa en relació al grau d’immersió al que es pot considerar el demos català. Només es senten formant part d’aquest societat un 13% la resta es reparteix entre l’ambivalència o la percepció de que es forma part d’una altra alteritat. L’anàlisi del descens social demostra que el 50% dels joves immigrants o fills d’immigrants de la província de Barcelona pateixen un clar descens social i només un 16% evidencien que funciona l’ascensor social. Curiosament aquest fenomen és forà evident en aquells joves que han fet estudis universitaris. Per exemple, mentre només un 15 % de joves universitaris autòctons pateixen un descens la xifra s’eleva all 47% en els joves immigrants o fills d’immigrants. En sentit contrari, l’ascensor social funciona pel 55% de joves autòctons i només es dóna en un 33% per universitaris immigrants o fills d’immigrants.

Un perro verde entre los jóvenes del Papa

Ahir, a la sala Claret, l’excel·lent periodista Arturo San Agustín, presentà el seu llibre “Un perro verde entre los jóvenes del Papa”. El llibre és una crònica, com a tal és una obra literària que relata fets històrics en un cert ordre cronològic. El relat, com a gènere literari, és explicat seguint l'ordre del temps i generalment per la persona que n’ha estat testimoni presencial. Això és el que ha fet l’excel·lent periodista Arturo San Agustín en el seu llibre. Com a bon cronista, Arturo San Agustín utilitza un llenguatge senzill, directe, molt personal, però també és un llibre, com fa sempre, literàriament ben construït. És una bona obra literaria tot i fer servir el recurs d’una crònica. El títol del llibre és original. L’expressió “perro verde” designa a una persona rara, “eres más raro que un perro verde” es diu en castellà. Això és el que experimentà, en un primer moment, Arturo San Agustín entre els joves assistents a la Jornades Mundials de la Joventut aquest estiu a Madrid. Gràcies a la perspectiva que li donava l’edat i la perspectiva vital Arturo San Agustín connectà amb els valors de fons que vivien aquests joves entorn a la figura de Benet XVI.

En la presentació del llibre Arturo San Agustín reivindicà que ha escrit el llibre des de la llibertat per narrar el que havia vist i escoltat. Descobrí que els joves del Papa eren joves normals, que viuen i senten el que viuen i senten els joves del seu temps. “Són joves fills del seu temps” que al darrera de les seves vivències hi ha una recerca de Déu. Comentà que aquests joves no acostumen a ser notícia, tot i que estan en la societat fent moltes coses positives. Però davant d’aquest realitat hi ha una espès silenci. Tot sovint es ridiculitza el compromís d’aquest joves i se’l deixa de banda.

Arturo San Agustín, amb una agudesa irònica comentà sobre el fet que de molts periodistes “parlem cada any del Ramadà, parlem dels viatges del simpàtic Dalai Lama, caiem rendits a les peripècies d’alguns xamans, per les profecies maies o azteques” però hi ha incapacitat per parlar positivament de l’Església catòlica. Afirmà que “aquells periodistes que volen dir alguna cosa positiva sobre l’Esglèsia catòlica ho tenen cru”.Tant difícil que poden quedar al marge de la professió. Com a cloenda de la seva intervenció Arturo San Agustín asseverà amb molt gràcia“Chesterton va dir que quan no es creu en Déu es pot creure en qualsevol cosa. S’acaba creient en José Saramago, per exemple, en Joan Laporta, en José Mourinho, en els pops endevinadors o en els anomenats llibre d0autoajuda, aquesta epidèmia o millor dit pandèmia”. Arturo San Agustín ha deixat per escrit el que molts catòlics acostumem a pensar i massa sovint no ens atrevim a dir.

La Tafanera

Aquest és el nom d’un edifici ocupat, desallotjat a la matinada del dimarts passat per la policia, al carrer Gombau del barri de Santa Catarina, allí on les excavadores s’endugueren, seguint les directrius dels urbanistes barcelonins, moltes cases entre elles la que nasqué el poeta Joan Maragall. Des de llavors els edificis del forat de la Vergonya havien estat un espai emblemàtic per persones que creuen que pot haver-hi un altre sistema de relacions humanes més humà si s’abandona l’especulació. La finca desocupada havia estat anomenada Margarida Tafanera, en homenatge a una dona del segle XVI que havia viscut al mateix carrer i que havia patit la persecució de la Inquisició. La Margarida va ser acusada de bruixa i va morir a la foguera. L’edifici ocupat forma part dels plans constructius de les immobiliàries Prediosol S.L. i Ulcabir S.L.

Conec una mica la història de la Tafanera perquè és també la història de la meva filla. Ella era una de les persones que ocupaven l’edifici. Ho feia per convicció, no per necessitat. Tot i que, les dificultats de trobar feina ajuden a conformar les actituds davant de la vida i les eleccions ideològiques. No compartia la seva decisió, però la respectava i la comprenia. Les persones que ocupaven l’edifici de la Tafanera tenien un projecte idealista ple de rigor i no mancat de raons. Els que em coneixen saben que sóc una persona d’ordre i de normatives, i respecto la propietat privada; encara que els meus estalvis cada dia estiguin retallats per uns especuladors que diuen també respectar el sistema de mercat. Però el consideració de la legalitat no impedeix descobrir l’existència d’unes immoralitats que resulten prèvies al propi ordenament jurídic.

¿És moralment acceptable segrestar l’esperança de futur a tota una generació de joves?, ¿és èticament assumible tenir pisos tancats a l’espera de futures especulacions immobiliàries?. Aquestes preguntes alimenten actituds valentes com la de la meva filla i els seus amics. Són valentes perquè comporten renunciar a una vida fàcil i còmode, com la que per raons familiars li havíem ofert a la meva filla, per viure en la intempèrie i a la precarietat més absoluta. Cal trobar sortides a aquesta situació que permetin recollir l’esperit de revolta i la construcció d’un nou model de societat. ¿No seria possible, des de la lucidesa cívica, crear contractes de responsabilitat entre el municipi, els propietaris dels edificis desocupats i els joves, per tal de crear comunitats de convivència càlida vertebradores del teixit veïnal?.