Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Abbàsides. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Abbàsides. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de setembre del 2016

La història no es repeteix, però ho sembla

Karl Marx escriví, a l’inici de la seva obra “El Dieciocho Brumario de Luis Bonaparte” que la historia es repeteix sempre dues vegades. La primera com a tragèdia, la segona com a farsa. La cita textual de Marx és: “Hegel diu, en algun lloc, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d'alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d'agregar: la primera, com tragèdia, i la segona, com a farsa " (Marx, K.: “El 18 Brumario de Luis Bonaparte”, Longseller, Bs.As, 2005, p. 17). A partir d’aquesta apreciació, es pot afirmar que la tragèdia dels fets històrics són únics i irrepetibles. Així, un esdeveniment no es repeteix com a tal, és únic. Si de cas, el que pot semblar com una repetició és una pura còpia dolenta sense massa valor com a fet històric.

Dit això, la història sí que sembla estar pautada per uns patrons o models que es donen en diferents circumstàncies. Constatar això no equival a admetre de nou la vigència de les interpretacions cícliques de la història. Res a veure. Parlar de models històrics vol dir admetre que, en determinats moments i en determinades ocasions els protagonistes de la història, davant de problemes similars han optat per solucions similars. Tot això ve a compte perquè interpreto que la resposta política que dóna Podemos i les seves confluències, amb tota la seva crítica a la casta i a les perversions de la política, recorden a la dinàmica que estimulà, a final del segle VII i primer meitat del VIII la creació, per suma de sectes dominades pels xiïtes i grups d’oposició als omeies regnants des del 661,  de la corrent política dels abbàssides. L’oposició abbàssida es forjà a partir d’una ferotge crítica a la institucionalització burocràtica d’un poder dominat per una casta familiar, els omeies, i els actors principals d’aquestes corrents crítiques eren musulmans àrabs i no àrabs que es sentien marginats i desplaçat a la perifèria del poder. Volien ser l’alternativa a un poder vell, corromput, desgastat, centralitzat i insensible a les necessitats dels sectors més marginals de la societat d’aquell temps. És suggeridor aprofundir aquesta analogia.