dimecres, 30 d’abril del 2014

Una constitució de costellada

No pot ser que un grup d’amics es reuneixin per redactar la constitució d’una hipotètica Catalunya independent. Bé, sí que ho poden fer, però aquesta constitució no ha de ser la Constitució d’un estat sobirà. El procés constituent té un punt de sacralitat laica. És el moment en que els ciutadans decideixen establir les normes de convivència i la seva articulació en un cos normatiu. El camí per fer-ho és la representació política ja que és necessari que totes les sensibilitats de la societat estiguin ben representades alhora d’establir aquesta norma cívica que és la constitució. L’elaboració d’una constitució s’inicia amb el que s’anomena període constituent perquè és el moment en que la representació política, escollida democràticament, té el mandat de fer, única i exclusivament, la Constitució.


Fer-ho d’una altra manera és una charlotada que desprestigia la serietat del procés català i qüestiona la seva solvència internacional. ¿Què pensaran de tot això els països que necessitem tenir-los amablement al nostre costat per avalar el procés de consulta?. De la mateixa manera que un grup d’amics es troben per fer una constitució, es podia fer el mateixa encàrrec a una consultora jurídica o similar. Aquesta forma de fer la Constitució desvirtuaria el sentit de la política com a forma suprema d’ordenar la convivència entre persones que pensen i tenen interessos diferents. El procés constituent aporta claredat i transparència als debats parlamentaris. Aspectes inexistents en aquesta iniciativa dels constituents cívics. Es desconeix quins són els amics que, a hores perdudes, es converteixen en constituents. Ara per ara, tot és fosc. Quin ridícul podem fer si tot això va a més. Confio que algú amb seny recomani als amics que s’han reunit en una mena de foc de camp constituent dedicar el seu temps lliure a una altra activitat més útil pel país.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Ser agraïts

Hi ha persones agraïdes, altres que ho són poc i també trobem persones impassibles. Aquestes acostumen a no mostrar cap manifestació empàtica en relació als sentiments d’altres persones o el que aquestes fan. Crec que hem de ser persones agraïdes. Una societat humanitzada necessita que els ciutadans sàpiguen ser persones agraïdes. Hi ha varis motius per ser agraïts. El primer agraïment neix del propi interior dels individus. És el que motiva que el pregar diguem “Senyor us dono gràcies per viure”. Així tan simple. El fet de viure aporta forces raons per ser agraïts. La joia de l’existència, al marge de quines siguin les seves condicions, és suficient per afirmar aquest agraïment.

Es considera que aquest agraïment és font de felicitat. Si som agraïts, serem feliços; ens farà estar bé amb nosaltres mateixos. Quan manifestem l’agraïment, ho podem fer-ho amb un somriure o amb paraules, estem reconeixent que aquesta felicitat personal, fins i tot viscuda en els petits detalls, és el resultat del treball anònim de moltes persones que s’encadena per fer possible cada un dels meus instants. Hem d’estar permanent agraïts, com Sant Francesc ho estava a tota amb tota la Natura. Perquè tot existeix a fi de poder-ho gaudir. Som els individus qui, amb les nostres apetències o desmesures, abandonem el camí del gaudi simple de la joia de viure. Procurem ser senzillament feliços.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Persones agraïdes

M’he commogut amb els gestos i paraules de condol manifestades per moltes persones i institucions arran de la mort de Tito Vilanova. He trobat emocionants les mostres de solidaritat mostrades per milers de persones que han volgut passar per transmetre el seu agraïment a la figura del que fou entrenador del Futbol Club Barcelona. Aquestes persones, de forma anònima, han expressat un agraïment sincer a Tito Vilanova. Donar les gràcies ennobleix a les persones i dóna satisfacció interior a qui ho fa. En general, som propensos a demanar molt i agrair poc. Per això, el gest de solidaritat d’aquestes persones és admirable. Han estat persones agraïdes les que, durant dos dies, han desfilat per l’espai de condol habilitat en el Camp Nou.


En els comentaris d’aquestes persones agraïdes es reconeixia el treball fet per Tito Vilanova com entrenador, però també el seu exemple de perseveració en la lluita callada contra la seva cruel infermetat. Aquestes manifestacions de condol transmetien admiració per la humanitat d’en Tito Vilanova i el valor de la seva actitud com a referent d’humanització. Això és el que transmetien vigorosament els jugadors barcelonistes al llarg del seu desplaçament a Villareal. També he trobat admirable el gest d’Erica Abidal de venir a Barcelona per estar al costat de la família d’en Tito i dels seus companys del Futbol Club Barcelona, així com les sentides i emocionades paraules de Pep Guardiola al parlar de la profunda tristesa que sentia i que creia que sempre l’acompanyaria per la mort del seu amic. Quina llàstima que el Futbol Club Barcelona prescindís del nivell moral de persones com Abidal i Guardiola. Les seves paraules i els seus comportaments són el tremp d’un club que diu que és això, més que un club: un poble. Llàstima que alguns cops, la seva directiva no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Santo subito, santo piano

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, la festivitat de la patrona de Catalunya. Una gran festa que honora la devoció i el respecte, això va segons les creences, dels catalans. Des de fa molts anys, el santuari de Santa Maria de Montserrat ha esdevingut el símbol de la identitat catalana i la seva comunitat ha sabut una vida de fe respectuosa amb les diferents sensibilitats dels catalans. El polític liberal i maçó, Víctor Balaguer, expressà en el segle XIX aquesta idea fonamental del paper de Santa Maria de Montserrat en una afortunada expressió “Montserrat de tothom”. Aquesta atracció i obertura del santuari convocà els dos nous sants que seran proclamats avui pel papa Francesc: Joan XXIII i Joan Pau II.

Els dos nous sants representen dos models ben diferents de comprensió de l’Església catòlica. Joan XXIII obrí el món catòlic plenament al món i fomentà que grans teòlegs repensessin els grans principis doctrinals a la llum del pensament modern. Fou un temps de primavera eclesial. Joan Pau II fou un gran pastor que eixamplà l’horitzó de l’Església i sabé donar-li confiança per poder estar present en un món fortament secularitzat i partidari del relativisme moral.

Tots els grans papes han tingut moments clarobscurs en el seu pontificat, sobretot si han els pontificat han estat llargs. És indubtable que no tota la comunitat catòlica compartia el mateix enfervoriment dels que, als minuts de la mort de Joan Pau II, cridaven “santo subito”. Alguns moviments eclesials enfortits durant aquesta època foren corregits doctrinal o moralment durant el papat de Benet XVI. Ara el papa Francesc en un gest personal, molt coherent amb el talant del seu pontificat, ha volgut reconèixer la santedat dels papes al mateix moment. De tal manera que el procés de santificació de Joan XXIII, iniciat en vida de Joan Pau II, que  per la seva lentitud es podria haver qualificat de “santo piano” ha estat accelerat definitivament per voluntat clara i manifesta del papa Francesc. Fent així un gest que dóna entendre el valor conciliar del seu papat.


Per acabar, uns breus apunts. En primer lloc, tinc l’esperança que el papa Francesc acceleri també la santificació de cristians morts en testimoni de la fe. Recordo, per exemple, monsenyor Romero, els jesuïtes màrtirs de El Salvador, Joan Alsina, Lucho Espinal i tant altres cristians assassinats pel seu testimoniatge d’amor. El següent apunt es refereix al fet de que no entenc la presència dels reis d’Espanya i dels ministres del govern espanyol. Era totalment innecessària i desajustada al caràcter laic de les institucions de l’Estat. Aquest fet demostra que encara ens queda molta feina alhora d’entendre, en tota la seva profunditat, el que diu l’article 16.3 de la Constitució espanyola.

dissabte, 26 d’abril del 2014

Desafecció i naufragi de les utopies – III

La debilitat de la política per defensar interessos generals pot estar associada a la pèrdua de sentit comunitari. Les persones no es troben vinculades al sentiment de pertinença comunitària, de tal manera que la política no es concebuda com una via vàlida per representar al grup i trobar solucions als seus problemes. Es dóna una ruptura entre el subjecte de la política i els seus actors, amb la societat entesa com a comunitat d’interessos diferents.


La desvinculació comunitària afavoreix la creació d’una bretxa, cada cop més gran, entre la representació política i els ciutadans. Poc a poc, la classes política ha anat creant un grup social propi amb els seus codis particulars de tal manera que es percebuda com un món separat aliè a les aspiracions ciutadanes. Aquest allunyament és una paradoxa que es dóna dins d’una societat hiperconnectada. Quan més possibilitats de connexió es dóna entra els ciutadans, més incomunicació sembla existir entre alguns representants polítics i els ciutadans. Mentre aquests són cada més conscients de tenen la possibilitat d’incidir en la pressa de decisions, o de prendre-les directament, és quan molts polítics presenten més ressistències a que això sigui així.

divendres, 25 d’abril del 2014

Desafecció i naufragi de les utopies – II

Una altra consideració en relació a la desafecció fa referència a la credibilitat dels actors polítics. La corrupció ha restat credibilitat a la integritat del sistema polític. Hi ha hagut masses casos de comportaments corruptes o irregulars. El constant degoteig de situacions associades a la mala gestió pública ha qüestionat el nivell moral dels polítics. Aquesta sospita s’ha estès, malauradament, més enllà de les persones acusades de corrupció i genera un malfiança, gratuïta si és vol, però real en relació a l’exercici de la política. L’excessiva lentitud de la justícia per castigar als polítics corruptes, les reticències dels partits polítics en admetre aquests comportaments i la docilitat del propi sistema, ha afectat l’honorabilitat de la política. Les trapelleries d’uns quants afecta lamentablement a polítics justes i honrats.

La necessària lluita pel poder s’ha convertit en regla d’or de l’acció polític substituint la defensa de l’interès general.  Sembla que, per molts forces polítiques, tot valgui per arribar i mantenir-se en el poder. Així, l’ús del poder com a instrument per fer política s’ha convertit en finalitat quasi única de l’acció política institucional. En aquest joc de poder, alguns polítics fan servir totes les males arts possibles: mentir, fomentar animadversions, ignorar les virtuts i recursos mil per manipular les voluntats dels ciutadans. Això fa que, quan algun dirigent polític reclama el retorn a les virtuts cíviques és malmirat i recull tota mena d’ironies.

Una altra consideració està relacionada amb la inversió dels interessos defensats des de l’acció política. Algunes actuacions polítiques semblen més properes a garantir interessos particulars que allò que es pot identificar com interessos generals identificables com a bé comú. Hi ha la sospita de connivència entre l’acció de govern i els poderosos interessos d’algunes empreses o sectors de la societat. Però també és es produeix un altre fenomen. La progressiva individualització de la societat ha afavorit que les causes particulars substitueixin les grans causes polítiques. De tal manera que determinats interessos sectorials, associats a moviments socials, poden motivar grans mobilitzacions però mancats de cap projecció general. 

dijous, 24 d’abril del 2014

Desafecció i naufragi de les utopies – I

Preparant una breu intervenció en una tertúlia radiofònica sobre la desafecció política he pensant alguns apunts sobre aquesta qüestió. La primera idea és que el fenomen de la desafecció no és atribuïble a una relació causa – efecte. Més aviat cal considerar-la com la manifestació de diverses causes que interactuen amb diferents graus segons les persones i les percepcions que aquestes puguin tenir sobre la política.  A continuació intentaré explicar cada una d’aquestes causes. La seva enumeració no suposa cap ordre de prelació, doncs totes es troben interrelacionades.

Una primera de les causes és la pèrdua del sentit èpic de la política acompanyada de l’oblit del seu horitzó utòpic. Tot ha estat sacrificat en favor de la gestió i de l’eficiència econòmica. Fins i tot, els conceptes descriptius de la gestió empresarial s’han introduït amb èxit en l’àmbit de la política. La immediatesa dels resultats ha provocat l’abandonament dels grans relats  associats a la política. L’eficiència és la mesura del rendiment de l’acció política, al marge del valor social. La política ha deixat de transmetre esperança i il·lusions.


Una segona consideració afecta al conjunt del sistema polític. Aquest, juntament amb les seves institucions foren pensats per regular el joc polític segons les regles de poder del segle XIX. Però ara, les condicions socials i econòmiques han fet inoperants aquestes regles. Han aparegut noves fonts de poder totalment al marge, i algunes opaques, als controls democràtics. Per la qual cosa s’imposa un repensar plenament el sistema, en el seu conjunt, per adaptar-lo a les noves circumstàncies.

dimecres, 23 d’abril del 2014

Més informats que savis

Ara que les tecnologies de la comunicació faciliten la ràpida difusió del coneixement correm el risc d’esdevenir menys savis que en èpoques anteriors. La facilitat en consumir grans quantitats de informació afavoreix la seva acumulació, però no tant la seva assimilació perquè no es converteix en coneixement. Les enciclopèdies digitals posen a l’abast de tothom gran quantitat de informació, però no faciliten la capacitat de transformar aquesta informació en coneixement. Els experts en aprenentatges senyalen que hi ha un procés lògic que fa que les dades es converteixin en informació i, si aquesta es tracta adequadament, produeix coneixement. Però aquest procés requereix desenvolupar capacitat cognitiva, no només actuar com un consumidor d’informació.


La fractura entre la informació i el coneixement no ajuda a fer-nos més savis. L’acumulació de dades no aporta saviesa vital. Aquesta apareix quan la capacitat cognitiva de les persones processa la informació i la converteix en saber que, amb el temps, s’integra dins de la cultura personal. Calen nous mestres i persones sàvies que ajudin a comprendre el valor de la informació que està al nostre abast i ens ajudin a processar-la en forma de saviesa vital. Ben segur que això no ho fan els tertulians i els opinadors mediàtics. Aquest excés d’informació desorienta als individus. Moltes persones pensen que acumulant informació la tindran més èxits en la vida, però no és així. Quan la realitat evidencia que el que cal és tenir una saviesa que no es té, això provoca tot sovint profundes desorientacions i frustracions perquè l’èxit pretès no arriba com es desitjava. 

dimarts, 22 d’abril del 2014

Elogi a la madurés

Hi ha un cultura força estesa, que té el seu origen en els manuals de gestió empresarial, que ho maximitza tot i cerca amortitzar ràpidament qualsevol inversió, àdhuc les persones. Aquesta obsessió s’ha projectat també en altres àmbits de l’activitat humana. Per exemple, sembla que la renovació política; els canvis institucionals o organitzatius; o de qualsevol altra mena de canvi hagin d’estar associats a l’edat i no a la saviesa o experiència. Hi ha pressa per renovar a partir de substituir les persones grans per les joves.


He trobat genial la reflexió que ha fet l’escriptor basc Bernardo Atxaga. Reflexionant sobre la seva edat afirma que, trobant-se en una edat en que ja poca gent el tuteja, descobreix la importància de l’experiència. Per il·lustrar-ho posa un exemple molt propi del seu ofici. “Quan vaig començà a escriure no sabia de moltes coses ... per exemple, mai havia estat en un hospital, no tenia ni idea del que suposa criar un nen. Àdhuc quan vaig escriure Ababakoak notava que em faltaven recursos, que donava salts retòrics.”. Tot seguit afirma que “ara sé que només a partir d’una certa edat s’arriba a la veritat poètica que permet entendre les coses concretes. M’agrada aquesta sensació”. Magnífic elogi de la madurés personal donada per l’edat.

dilluns, 21 d’abril del 2014

El camí d’Emmaús

Els deixebles del relat evangèlic del camí d’Emmaús som nosaltres. Cada un es pot identificar amb algun dels deixebles que es troben amb Jesús. Perquè ens passa el mateix que aquests. Mentre anem pel nostre camí, capficats en les nostres preocupacions, som incapaços de descobrir al Jesús que està al nostre costat. El tancament del cor és tan gran, que ni reconeixem el rostre de Jesús. Jesús camina amb ells. El ressuscitat es posa en mig d’ells, els acompanya, però no són capaços d’identificar-los malgrat estar parlant d’ell. Per més que l’haguéssim conegut, no sabem interpretar les faccions de la persona que es situa al costat nostre mentre anem fent el nostre camí. Per més que parlem i ens expliqui històries prou conegudes no sabem comprendre el que ens presenta. Caldrà esperar un gest seu per desvetllar la identitat del personatge que ha acompanyat durant bon tros els deixebles en el seu caminar cap a Emmaús.


La resposta de Jesús a la discussió dels deixebles és prou contunden “si que us costa d’entendre” Efectivament, la Resurrecció de Jesús, només pot entendre’s des de l’experiència pasqual. La comprensió del que ha succeït només pot entendre’s des de la fe en Jesús. La raó humana viu la mort en creu de Jesús com un absurd. El camí d’Emmaús és la conversió del cor que fa entenedora a la raó qui és Jesús. Però aquest és comprensible en el senzill gest de partir i compartir el pa. Només llavors tot queda velat a la intel·ligència. El mateix ens passa a molts de nosaltres. Les nostres dèries i preocupacions impedeixen descobrir la presència de Jesús al costat nostre. La seva descoberta no és resultat de l’enteniment de la seva doctrina. Tampoc els deixebles se’ls revelà quan Jesús repassà l’Escriptura. Jesús es desvela a través del gest de compartir el pa. En la donació de l’amor el Senyor, mort i ara ressuscitat, entra en la nostre vida per fer-nos entendre el sentit del seu gest de morir per la nostra salvació.

diumenge, 20 d’abril del 2014

L'esperança que salva

Sense la Resurrecció del Crist la fe cristiana no tindria sentit. Tampoc la fe en tindria sense la caritat. Resurrecció i caritat s’uneixen en la vivència de l’amor. Per això, l’experiència pasqual transcendeix la vida creient i eixampla l’horitzó de la vida humana. Molt sovint les persones ens trobem atrapades per les tensions interiors o infortunes que esgoten tota esperança. En aquestes situacions els individus experimentem la finitud de l’existència i les seves limitacions. Molts cops escoltem, i ens diem, “no hi ha res afer”. Aquesta expressió està plena de desesperança.

Quan ens adonem que no hi ha res a fer la vida perd el seu alè, el seu tremp i joia. Això passa quan les persones ens quedem atrapades en la desesperació i pensem que la vida està acabada i que res té sentit. És una experiència de mort en vida. Tot sovint aquesta és la sensació que tenim les individus quan ens trobem presoners dels nostres egoismes, pors, malestars i indolències. Són situacions en les qual ens abandonem a les desesperança. Quan falla l’esperança, la mort fa estada en el cor. Però l’experiència pasqual és una crida a l’esperança humana. És una invitació a creure contra tota desesperança i vèncer tot cansament de cor. Aquesta experiència creient hem de saber-la compartir amb tots els homes i dones del nostre temps. Perquè Crist ha ressuscitat per vèncer les buidors interiors i el pecat que empresona. Per això els cristians hem d’anunciar la Resurrecció a la humanitat sencera perquè ella és una bona nova alliberadora.

dissabte, 19 d’abril del 2014

Silenci ple de sentit

Tot Dissabte Sant és un gran silenci. Tota la litúrgia d’aquest dia ens recorda la densitat del silenci associat a la mort de Jesús. La seva sepultura ens ha deixat perplexos i estorats. Qui havia fet de la seva vida un testimoni de la veritat, ara ha estat mort per la traïdoria i una falsa acusació. Però aquest silenci no és un buit ni un absurd. És un silenci ple de sentit. Durant aquest Dissabte Sant ressonen en el nostre cor els improperis de Jesús clavat a la creu. Els seus retrets aclareixen la foscor que ha omplert la terra quan ha lliurat la seva ànima a Déu. La mirada a la seva creu il·lumina els cors desorientats per la seva mort.

Durant aquest dissabte els cristians entenem el sentit de la mort en creu. És així com es fan comprensibles les morts absurdes i injustes que tot sovint ens trobem en la nostra vida. En cada una de les estacions del Via Crucis podem recordar aquestes morts. Així ho ha fet aquest any el papa Francesc. Tot Dissabte Sant és una gran pregària per trobar el sentit de totes aquestes morts de la vida quotidiana. Quan Jesús parlà de la mort del gran bla no se’l va entendre, però ara sabem que el pas per la terra dels morts és transitori. Perquè després de tota creu i ha la resurrecció que torna a la vida després d’haver davallat als inferns dels morts.


La certesa de la resurrecció que esdevindrà notícia joiosa aquesta nit omple de sentit el gran silenci del Dissabte Sant. És temps d’espera en el qual Jesús davallant als inferns assumeix l’esperança de vida que està en el cor dels qui pateixen qualsevol injustícia. Jesús ha estat lliurat al patíbul per poder dur l’alliberament als captius. Ells són els destinataris del sacrifici pasqual. El silenci del Dissabte Sant és el preludi de la Pasqua; però abans d’arribar-hi els cristians hem de contemplar i meditar el llarg silenci del Dissabte Sant. És temps per descobrir en el nostre entorn els silencis de mort presents en la nostra societat. Són aquelles situacions de dolor i sofriment que neguen la possibilitat de l’amor de Déu. Aquest silenci contemplatiu ha d’esdevenir comunió portadora d’esperança. Per això, quan meditem duran aquest dissabte la passió i mort de Jesús, no expressem només l’admiració per la seva vida, sinó que a través del seu testimoniatge comprenem el sentit del sofriment humà.

divendres, 18 d’abril del 2014

Ecce Homo

La particular mirada de Caravaggio ens ajuda a entendre la teologia present en la presentació de Jesús per Pilat en l’empedrat. Es tracta de l’obra Michelangelo Merisi da Caravaggio « Ecce Homo » de 1605. Els suggerents comentaris que ha fet el pare Josep C. Laplana, director del Museu de Santa Maria de Montserrat, il·luminen la lectura d’aquesta obra feta des de la fe. De nou el mestre Caravaggio fa a l’espectador de la seva obra protagonista de l’escena. Caravaggio no fa una pintura històrica, sinó que ambienta tota l’escena en la seva actualitat que també pot ser la nostra. El pintor no vol fer una composició narrativa d’uns fets sinó una interpel·lació moral. Tots estem davant de l’Ecce Homo.

És el mateix que diu una cançó espiritual negre molt entonada en la meva joventut “Hi eres tu quan el duien a la creu?”. Hi ha una responsabilitat situada fora del temps en la mort de Jesús. Com expressava Kazantzaki en el seu magníficat llibre “Crist de nou crucificat”. Aquesta és la realitat viva de la mort de Jesús en creu. El seu patiment i mort es fruit d’una acusació popular, on tots hi podem ser-hi presents com a nous inquisidors. El drama de l’Ecce Homo esdevé actualitat. Com ha escrit el pare Laplana “aquest Pilat podria ser qualsevol alt funcionari del moment , que mira amb complicitat a l'espectador preguntant què ha de fer amb "Aquell Home ".


La resposta decebedora de la multitud és la preferència per Barrabàs deixant a Jesús abandonat. Ni Pilat té la valentia d’absoldre a Jesús falsament acusat, ni els acusadors populars tenen el coratge de reconèixer que estan portant al patíbul  a un innocent. El para Josep C. Laplana senyala que “l'espectador se sent implicat per la mirada i el gest del procurador. Què respondrà ? Què respondré ? ¿Crucifica'l ?” Caravaggio ens presenta un Crist impotent, amb les mans lligades i deixat a la voluntat del governador romà que per la seva covardia atén l’acusació i el condemna a la crucificació. La mirada perduda de l’Ecce Homo senyala el nostre cor. De nou, la nostra elecció no pot ser Barrabàs, sinó Jesús.

dijous, 17 d’abril del 2014

Negacions de Pere

Les negacions de Pere formen part també de les nostres contradiccions com a cristians. Després del Sant Sopar, moment suprem de la institució de la celebració de l’amor que salva i vivifica, els relats evangèlics ens situen davant de la inconsistència i feblesa de l’experiència creient. Pere, el deixeble que havia de ser la roca ferma on sostenir la fe, mostra la seva debilitat i nega, reiteradament a Jesús. Per tres cops diu no.

Pere no és un heroi; tampoc ho som nosaltres. El comportament de Pere no és d’admirar, però és comprensible perquè en ell ens hi podem identificar. ¿Realment tenim una fe tan sòlida que som capaços de ser coherents sense fissures?. No. Som febles i pecadors. Cada cop que no estimem, que ens tanquem en els nostres egoismes neguen a Jesús. No som els seus seguidors.


En més d’una ocasió, quan la realitat exigia una testimoniatge decidit com a seguidors de Crist, ens tornem escàpols. Massa sovint dissimulem i com a Pere, quan algú ens demana si som deixebles de Jesús, ens fem l’orni. Aquestes ambigüetats i contradiccions personals són els nostre peus que avui oferim a Jesús perquè ens renti per ser salvats.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Jo

Amb motiu de l’esdeveniment del meu matrimoni se’n va demanar descriurem en una petita semblança. Vaig escriure una petita aproximació al que sóc. He pensat que puc compartir-ho.

Sóc una persona del meu temps. Vaig estar format en l’Escola Pia i educat en la gran escola de l’escoltisme catòlic on vaig passar per totes les etapes començant per minyó i, a l’acabar el cicle, vaig exercir vàries responsabilitats cop a cap. Allí vaig aprendre el sentit del compromís amb la natura, el país i la fe. Vaig viure intensament el Maig del 68 i tota la complexa lluita per la democràcia durant la meva etapa universitària. En aquells anys vaig començar el meu compromís polític el qual no he abandonat en cap moment, tot i les adversitats i les estones desengany. També en aquells temps vaig conrea la dimensió religiosa en la meva vida la qual ha estat sempre una bona companyia per vèncer tràngols i trobar consol en l’esperança. Política i religió, religió i política han estat i són dos pilars fonamentals en la meva vida.

Professionalment he transitat des de la universitat a les gestió pública, passant per alguna responsabilitat de govern a la Generalitat de Catalunya. Sempre ha procurat fer el bé, la beina ben feta i amb vocació de servei al país. D’aquesta dilatada experiència professional recordo amb molt d’afecte l’etapa de president del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Foren anys de projectes nous, de llargues caminades i d’entusiasme amb la comunitat montserratina. També he tingut etapes professionals plenes de bon regust. Com per exemple, quan vaig ser responsable de formació municipal a la Diputació de Barcelona. Tampoc poc oblidar el moment present, ara a l’Ajuntament de Barcelona intentant fer de la diversitat cultural de la ciutat un valor i una oportunitat per tots els barcelonins.

He donat moltes voltes en la vida i per la vida. He estat pare de dos extraordinaris fills, en Pau i la Maria. Dos personatges amb forta personalitat que em fan molt feliç. En Pau i la Lydia, la seva dona, m’han fet avi. En Biel, el meu net, és un joia regalada que aporta felicitat i esperança. Té tota la vida per endavant i he de procurar, en allò que està la sota la meva responsabilitat, que li sigui plena i plaent. La Maria, és la gran absent física en aquesta cerimònia. Però ella sap que està en el cor meu i de la Roser. Quan torni de les seves Amèriques s’incorporarà en la nova família que hem creat la Roser i jo.

Ara he de parlar de la Roser. La nostre relació és fruït de les noves tecnologies i de les seves xarxes socials. Ens coneguérem a través d’una xarxa social i tot ha anat rodat. Eren dos nòduls i ara som una família. Ja era granadets, jo  més que ella tal com li agrada recordar. El temps no ens permetia distreure’ns ni entretenir-nos més del compte. Després d’un període breu d’aproximació i coneixement decidírem donar el pas de viure junts i, poc temps després, d’explicitar el compromís amb el matrimoni. De l’amor a primera vista hem passat a voler ser família estable. Tot en poc temps.


En el darrer any he viscut esdeveniments impensables. He canviat de feina i d’institució; he estat avi; he venut l’habitatge que durant quasi vint anys havia estat casa meva; he comprat la meitat del pis de la Roser; he abandonat el partit polític en el qual des de feia molt de temps pensava que podia transformar la meva societat i Catalunya; les circumstàncies m’han fet independentista, aspiració que no hi renuncio i, finalment em caso. Tot això en una edat on tot hauria de ser tranquil·litat, salut i bons aliments. Però, com que nu vull que la meva vida sigui un balneari, ja hi aniré quan sigui vell, estic avui al saló de Cent per dir davant tots vosaltres que estimo a la Roser i em vull casar amb ella. Tot això que he dit, també està per escrit perquè quan en Biel sigui gran ho pugui llegir. S’ho mereix.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Albert Manent

S’ha mort l’Albert Manent, l’home de la mirada allargada. L’Albert quan mirava a part de mirar amb els ulls, mirava amb l’ànima. El vaig conèixer personalment durant la meva breu etapa a Afers Religiosos del Govern de la Generalitat. De seguida vaig  comprendre que anàvem cap el mateix port combatent tempestes similars i perseguint il·lusions semblants. L’Albert mai havia deixat de combatre per Catalunya i per l’Església catalana. Era home de fe profunda, però no ensucrada o obcecada. Vivia les seves creences amb la joia conciliar. Havia lluitat molt per aquesta Església catalana, catòlica i romana, amarada de tradició però oberta als signes dels temps. La seva vocació eclesial era un manera de fer país. No volia que la seva estimada església catalana fos colonitzada per gent vinguda d’altres indrets.

Era home de resoldre les urgències històriques que altres no havien sabut acabar. Alguns cop era molt enginyós, sorrut i murri alhora d’aconseguir allò que semblava impossible. Ho feia a partir de la seva entrega desinteressada i la seva capacitat de teixir complicitats que mantenia i cuidava. Alguns cops el seu entusiasme el feia ser ingenu o promotor d’iniciatives originals. Hereu del Noucentisme, comprengué que sense xarxa de país Catalunya no prosperaria. Per això actuà de promotor cultural i omplí d’alè moltes ànimes desesperançades. Al darrera de moltes causes catalanistes hi havia la seva perseverança.


Fou un home vital des del seu cansament de cos. Catòlic ordenat i ordenador de voluntats. Ensinistrador per avançar per camins inhòspits. Quan parlava calia escoltar-lo atentament per no confondre’s amb el seu parlar atropellat de paraules i silencis. Volia els ideals d’una Catalunya cristiana per convenciment i no per imposició. De nou recordo la seva mirada observant projectada per un nas que apuntava als ulls del seu interlocutor. Quan me’l trobava sempre tenia la sensació que estava en una missió reservada, quasi bé secreta, que no podia confessar. La fermesa madura de les seves conviccions el permetia ser obert i no sectari. Estimava i era estimat. Descansa en pau Albert.

dilluns, 14 d’abril del 2014

Política i psicologia

¿Està la política influïda per la psicologia de la persona que pren les decisions?. Aquesta pregunta se la fa l’escriptor Javier Cercas en un interessant article. La seva conclusió es que sí. Però matisa la seva conclusió. La relació entre psicologia i política està matisada pel grau de democràcia. Quan menys democràcia, més fàcil que la psicologia del polític condicioni les seves decisions; mentre que el control democràtic és una garantia de que els polítics no actuïn amb total impunitat influïts per les seves dèries personals.



Aquesta apreciació del control democràtic es evident en el cas de les dictadures, formals o informals. Sota la manca de llibertats, les decisions polítiques són arbitràries, depenen de qui les pren i resten al marge de tot control o contrapoder. A l’altra extrem es situa el sistema democràtic i els seus mecanismes d’equilibri. Però, ¿que passa quan l’escenari polític està dominat per majories absolutes que ocupen tot els espais de poder i omplen les institucions de l’estat?, ¿hi ha alguna salvaguarda davant la psicologia dels qui les dominen?. Crec que no. L’excel·lent sèrie televisiva nord-americana House of cards mostra, en forma de ficció, la possible vulnerabilitat i feblesa que pot arribar a patir un president dels Estats Units com a resultat de l’escrutini públic de la seva personalitat. És esfereïdor pensar que algunes persones psicològicament descompensades puguin acumular importants quotes de poder. 

diumenge, 13 d’abril del 2014

Elogi del noucentisme

En moments turbulents la prudència aconsella no fer grans canvis. Però sí és un temps apropiat per reflexionar sobre el que està passant i endevinar els camins que cal emprendre per avançar. Moltes de les respostes que havien servit en el passat ara són percebudes com inviables. Alhora de construir referents sòlids per resoldre els atzucacs actuals és útil revisitar el passat per identificar situacions que puguin il·luminar el present. Fent aquest exercici es poden trobar respostes que per analogia poden fer-se servir per resoldre els problemes d’avui.

Fent aquest exercici he trobat suggerent recollir el que significà el Noucentisme per Catalunya. Aquest mot, a més de designar el canvi d’un període històric de canvi de segle, identificà tota un ampli moviment a Catalunya que permeté omplir de continguts als projectes polítics i culturals a inicis del segle XX. El noucentisme contribuí a la regeneració política i cultural de Catalunya. El seu objectiu era situar a Catalunya en la modernitat afirmant la seva identitat pròpia, singular i diferent de la resta d’Espanya. L’encert del noucentisme, a diferència del moviment Modernista precedent, fou unir política i cultura.

A començaments del segle XX hi hagué un gran coincidència d’interessos entre el món polític i el cultural. La burgesia catalana havia dissenyat un projecte polític per Catalunya afirmant la seva condició nacional, però necessitava de les aportacions dels intel·lectuals per definir i difondre el seu programa ideològic. És en aquest punt on l’analogia amb el moment present és fa més clara. Avui es troba a faltar aquesta simbiosi entre política i intel·lectualitat. El procés nacional de transició cap a la sobirania es fa sense una clara definició d’un discurs ideològic d’àmplia integració de tots els aspectes: política, ciència, arts plàstiques, creació literària i pensament. Els intel·lectuals noucentistes de llavors han estat substituïts avui per opinadors i tertulians. Aquest fractura entre pensament integrador i acció política és un dèficit important que, tard o d’hora, passarà factura.

dissabte, 12 d’abril del 2014

La gran confusió

Per activa i passiva, el president Mas ha dit que els catalans el dia 9 de novembre votarem per expressar la nostra opinió en relació a una pregunta on se’ns demana el posicionament sobre la independència de Catalunya. A partir de l’anunci d’aquest desig s’ha originat una gran cerimònia de la confusió de l’opinió pública amb la finalitat de voler fer aparèixer al president Mas com un líder rebel presoner de la seva obsessió i tan obcecat que vol situar-se al marge de la llei. La negativa del Congrés dels Diputats a cedir la competència perquè a Catalunya es pugui celebrar un referèndum per la independència ha enfortit aquesta estratègia de desprestigi del President de Catalunya.

Els promotors d’aquest mantra polític ometen que el president Mas sempre ha insistit que la consulta als catalans es farà de forma legal. Tancada la porta de la cessió de la competència al referèndum ara només queda la possibilitat d’un consulta emparada per la Llei catalana de consultes que s’ha d’aprovar properament. La Generalitat té competències per fer-ho, ja que així ho preveu l’article 122 de l’Estat d’Autonomia on es diu que “correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució”. Aquest article de la Constitució és el que diu que l’Estat té competències exclusives per “autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Així, un cop negada la possibilitat de convocatòria d’un referèndum la legalitat es situa en l’àmbit de la consulta catalana segons preveu l’Estat.


Si el referèndum té un efecte jurídic sancionador, la consulta és un procediment normat per saber l’estat d’opinió de la ciutadania davant d’una determinada qüestió. L’estratègia de confusió adoptada des de Madrid és negar al president Mas poder fer la consulta i fer creure que consulta i referèndum són el mateix. L’objectiu és confondre a l’opinió pública i fer aparèixer al President de la Generalitat com a promotor d’una il·legalitat perquè el Parlament Espanyol ha decidit quin és el marc de la legalitat  i la seva voluntat polític de no cedir la competència del referèndum. Cal denunciar aquesta manipulació i, si és el cas, recórrer als tribunals de salvaguarda dels drets democràtics, per denunciar que no es deixa fer la consulta a Catalunya. La qual es l’exercici democràtic dels catalans previst en el seu Estatut d’Autonomia legalment vigent i aprovat també pel propi Parlament espanyol. Aquest és la legalitat que ha empara als catalans davant la mirada dels demòcrates europeus i la garantia que tenim perquè el que fem a Catalunya sigui respectat a Europa com a procés democràtic.

divendres, 11 d’abril del 2014

Ens casem perquè ens estimem


Escric aquesta nota una mica abans d’un esdeveniment que vull compartir amb els meus lectors. Avui la Roser i jo ens casem. Hem fet aquest gest perquè ens estimem i estem convençuts que podem compartir amb moltes persones la nostra alegria i la joia de viure. Els nostres temps biològics s’han anat escurçant fugidíssims, i algunes forces s’han distret més del compte, però la plenitud de l’amor allarga la vivència i la percepció del temps. L’amor que tot ho pot i tot ho transforma ha fet que decidíssim confiar-nos el goig de compartir un projecte de vida i comprometre’ns davant de tots. Per endavant encara se’ns obren molts inèdits plens d’esperança. Moltes cosses són possibles i moltes estan per fer. Això ens anima a seguir lluitant per nosaltres amb vosaltres i perquè prosperi la nostra relació de parella a fi d’estimar-nos i estimar desinteressadament fins i tot als que no ens vulguin acollir. 


Sabem que l’amor salva i venç la finitud de la vida. És l’amor el que ens transcendeix en una comunió que va més enllà dels límits de la nostra comprensió. Per això em volgut afirmar davant la comunitat de la nostre família propera que tots dos, en Jordi i la Roser, com a persones adultes, ens unim en matrimoni i així ho proclamem i signem. Ens hem compromès en un acte madur i meditat. Un cop realitzat, és l’hora de sortir al carrer, amb camisa i brusa nova, ben arreglats per afirmar que és l’hora de la victòria de l’amor sobre la foscor. Ha nascut una llum que il·lumina més allà de la nostra raó. Ens estimem i estimem. Benvinguts a la nostra festa. Tothom i té cabuda, tothom pot fruir de la nostra joia. 

dijous, 10 d’abril del 2014

La saviesa de Déu

El papa Francesc ha centrat la seva catequesi setmanal del dimecres en els dons de l’Esperit Sant. Aquest és el gran do que Déu ens ha deixat. La tradició de l’Església ha identificat set dons espirituals associats a l’Esperit Sant. Aquest són: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu.

El primer do de l' Esperit Sant, segons aquesta llista tradicional , és la saviesa. El papa ha remarcat que aquesta no és la saviesa humana. Aquesta és fruit del coneixement i de l'experiència que té tota persona. Si la saviesa no és això, què és la saviesa de Déu?. A la Bíblia hi ha forces referents que il·lustren sobre el valor d’aquesta saviesa. Es tracta de tenir la gràcia de poder veure cada cosa amb els ulls de Déu. És tracta senzillament, ha dit el papa Francesc, d’això: de veure el món, veure les situacions i esdeveniments, la conjuntures, els problemes, amb els ulls de Déu. Aquesta és la saviesa que el Senyor ens demana. És un canvi de perspectiva que exigeix conversió i una nova mirada.


No sempre ho sabem fer. Tot sovint veiem les coses segons el nostre gust, segons la situació del nostre cor, amb més o menys, amb preocupacions o neguits, pot ser ho contrastem segons els nostres interessos. Però res d’això és coherent amb la saviesa de Déu. ¿Com s’adquireix aquesta saviesa?. El papa afirma que sorgeix a través d’una relació íntima amb Déu a partir de la qual es transforma els nostre cor. Quan estem en comunió amb Déu, l’Esperit Sant ajuda a fer percebre la claror de la seva mirada per entendre la seva saviesa. És llavors quan l'Esperit Sant converteix el cristià en una persona sàvia. 

dimecres, 9 d’abril del 2014

1914, la Mancomunitat

Als 200 anys del temps en el qual els catalans perderen les seves estructures de govern i les seves llibertats polítiques seculars, la burgesia catalana prengué consciència que Catalunya havia de recuperar part del seu poder. El 6 d’abril de 1914 les quatre diputacions catalanes es mancomunaren i Enric Prat de la Riba fou nomenat el primer president de la Mancomunitat. El conservadorisme, bàsicament catòlic, havia anat formulant un relat aixoplugat pels intel·lectuals del noucentisme que donava cos i projecte al procés de represa nacional endegat per la Renaixença. El noucentisme era una proposta global que abordava molts àmbits del saber, de les arts i del pensament. Aquesta burgesia fou conscient del seu paper històric i assumí el protagonisme de dotar a Catalunya d’estructures vertebradores de paí i de la seva consciència nacional.


Durant els pocs anys de vida de la Mancomunitat es foren coses molt importants, algunes de les quals han perdurat fins els nostres dies. El cop d’estat de 1923 amb la dictadura del general Primo de Rivera estroncà el projecte polític que alimentava la il·lusió de la Mancomunitat, però no eliminà la presa de consciència de que Catalunya podia tenir èxit si tenia el poder polític. El que és interessant remarcar és que els dirigents d’aquest intent d’autogovern català tenien clar el que calia fer. Hi havia molta feina per fer i ho saberen fer des del primer moment. Ara, quan es commemora els 100 anys d’aquell esdeveniment històric, els catalans d’avui hem de sentir-nos hereus de l’esperit d’aquelles persones que aconseguiren un poder polític indèdit, el màxim que pogueren aconseguir després de molta lluita. Els dirigents d’aquells moments entengueren que el poder, a més de servir per afirmar la identitat catalana, havia de posar-se al servei d’actuacions concretes a favor dels catalans. La seva agenda política esta plena d’iniciatives. Aquesta és la clarividència que cal exigir avui als nostres polítics en aquesta cruïlla històrica per Catalunya. 

dimarts, 8 d’abril del 2014

Fiar-se de Déu

Les lectures litúrgiques quaresmals són una invitació a la confiança i a l’esperança. Ambdues es potencien a la llum de l’experiència pasqual. No pot ser d’una altra manera, ja que la resurrecció salvadora esdevé realitat després de la creu. L’amor que tot ho pot, aporta la transcendència que dóna sentit a la confiança. Les grans experiències de vida són font de confiança si es fonamenten en l’estimació a l’altra.

Però la confiança no està donada com a dret, és una virtut que ha de guanyar-se. Si els individus es tanquen als demés, llavors la confiança s’esvaeix de l’horitzó i la finitud vital esdevé una pesada constatació. En general, vivim en una societat desconfiada. La confiança és resultat d’un treball continuat, necessita temps i dedicació per assentar-se en el cor de les persones. És una virtut que necessita ser conreada per evitar fer-se fonedissa davant de qualsevol dubte. Fiar-se exigeix un despullament personal i saber obrir als demés.


Fiar-se de Déu és el camí de la Quaresma. Per fer-ho cal assumir les febleses personals i reconèixer la necessitat de salvació. Déu dóna al seu amor misericordiós a qui el vol acollir. El consol de la salvació no és un aplaçament de l’esperança fora de la història o de la biografia personal. La confiança esdevé virtut diàfana quan cada persona sap buscar a Déu a través de l’apertura personal a l’amor als germans. Una de les paradoxes del nostre temps és viure en un mon ple de xarxes socials i seguir arrossegant importants soledats existencials com a conseqüència de la feble vinculació que uneix a les persones. El temps quaresmal ha de servir per adonar-nos que no estem sols i que hi ha moltes persones en la quotidianitat que esperen el nostre amor. 

dilluns, 7 d’abril del 2014

L’associació Watani i el pluralisme polític

L’associació musulmana ‘Watani para la libertad y la justícia’, amb seu a Lleida, de la qual Mourad El boudouhiha és el seu dirigent, ha fet una crida als “estrangers residents legalment al Regne d’Espanya” a afiliar-se al PSOE. Consideren que això permetria per treballar per aconseguir “una millor defensa dels drets legítims”. Aquesta associació afirma, en un comunicat de premsa, que aquesta mesura d’afiliació massiva pot ser la millor manera d’evitar l’exclusió i els problemes econòmics i socials que pateixen bona part dels immigrants que “contribueixen al desenvolupament i el progrés de l’economia del país”.


Els dirigents de Watani poden pensar que el PSOE és un bon instrument polític. Fins aquí, aquesta apreciació és legítima. Però el que és inapropiat és que una organització identificada en la defensa dels drets dels musulmans faci aquesta recomanació partidista. L’associació Watani ha estat molt activa en mostrar un Islam identificat amb la els valors democràtics i respectuós amb la llibertat religiosa. Per això sorprèn que ara confongui el seu paper d’institució de sensibilització social i política amb un prescriptor concret d’una opció política. Són les persones, immigrants, i musulmans si és el cas, els que han de definir quina és la seva opció política dins del marc de la pluralitat d’opcions existents. 

diumenge, 6 d’abril del 2014

Millorar la qualitat de la democràcia

La majoria dels polítics del nostre temps semblen més preocupats pels aspectes formals i força despreocupats per les qüestions substancials que ajudin a enfortir la democràcia i a diferenciar els programes polítics. Molts cops resulta difícil distingir les diferències de fons entre alguns programes polítics o endevinar quins són els principis bàsics que fonamenten les decisions polítiques. Els polítics i la política es mou per altres interessos. S’observa com els partits incompleixen sistemàticament els programes electorals i la classe política és el resultat d’una oligopolítica que es resisteix a abandonar el poder. Les campanyes electorals són concebudes con ocupacions del poder.


Curiosament, en una societat altament connectada, la majoria de polítics tenen dificultats de connectar amb els ciutadans, en general, o amb els seus electors. No funciona la comunicació fluïda entre els votants i els seus elegits. Els partits s’han convertit en verdaderes agències d’ocupació laboral. El sistema de selecció dels càrrecs polítics és defectuós, doncs no acaba de trobar les millors persones sinó  les més espavilades. Les eleccions primàries, en qualsevol de les seves modalitats, poden ser un bon recurs de renovació. Però cal fer-les bé. Qualsevol dubte sobre les primàries es convertirà en un nou desprestigi del sistema polític. La bona governança de la societat depèn de la capacitat de la política de millorar la qualitat de la democràcia.

dissabte, 5 d’abril del 2014

La preocupant situació de la política

És  evident que la política es troba en hores baixes. Diverses circumstàncies han contribuït a aquesta situació. Per una banda, l’extensió de la corrupció; per altra, la incapacitat del sistema polític en garantir la bona governança, especialment en preveure i gestionar la greu crisi econòmica. Els governants no saberen anticipar-se a la fallida econòmica i els seus efectes en el sistema de benestar, ni tingueren la capacitat de generar un alternativa que il·lusionés als ciutadans. La única sortida imaginada s’ha basat en polítiques dures polítiques de contenció que han anat retallant els beneficis de l’estat social.

Aquests comportaments han generat una democràcia fràgil. El procés polític de la transició creà unes institucions polítiques fràgils afeblides en el temps pel propi comportament dels polítics. Com a resultat de tot això és una democràcia de baixa intensitat, una important desafecció i un progressiu desinterès per la política entesa com a mirada global a la realitat. Només suren aspectes parcials vinculats a interessos particulars. Fins i tot, les grans il·lusions polítiques, capaces de mobilitzar a amplis sectors de la població, es despreocupen sobre la regeneració de la democràcia. La situació és preocupant.


divendres, 4 d’abril del 2014

Vicenç Ferrer

La celebració de sant Vicenç Ferrer m’ha fet recordar el seu peus polític dins de la història de Catalunya. Ferrer va ser un dominic valencià que recorregué mitja Europa predicant la seva visió particular del cristianisme construïda a partir de la seva notable capacitat intel·lectual. Exercí una gran influència damunt la cúria del papa cismàtic Benet XIII d'Avinyó, el cardenal Pedro Martínez de Luna conegut també com papa Luna; i el papa el va utilitzar per aconseguir l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per regnar la corona vacant d'Aragó i sotmetre el comtat de Catalunya als interessos del regne de Castella.

Vicenç Ferrer vivia el seu cristianisme de forma apassionada i extrema. Un exemple és el seu odi enfurismat contra els jueus. Efectivament, va ser un dels antisemites més nefastos que van existir en la història d'Espanya. El seu lema preferit era «baptisme o mort». Dels jueus va afirmar que eren «animals amb cua i que menstruen com les dones». Considerava que «els jueus tenen entre altres el més ocult i abominable oprobi ja que els surt de la cara aquell exsangüe olor i grogor del seu rostre (...) el senyal de Caín està posada sobre ells i és l'olor que exhalen» .Alguns historiadors pesen que va ser l’impulsor del pogrom (aixecament violent contra els jueus) de 1391 a València.

Vicenç Ferrer fou el gran munyidor del Compromís de Casp (1412). En aquesta població es trobaren nou notables, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya (tres per país) per decidir qui succeiria l'últim rei del casal de Barcelona Martí l'Humà (mort el 1410) mort sense descendència dinàstica. Els tres estats havien pres prèviament el compromís de respectar, fos quina fos, la decisió adoptada. El 24 de juny de 1412A a Casp fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara  anomenat "el d'Antequera", en detriment de l'altre candidat el català Jaume II d'Urgell. Aquesta elecció estigué condicionada per les pressions i influències del papa d’Avinyó. Benet XIII, el papa cismàtic d’Avinyó en el moment del compromís, pressionà fortament per l’elecció de Ferran d’Antequera perquè considerava que això afavoria notablement els seus interessos com a papa. Calculava que així tindria al seu favor els regnes d’Aragó, Castella i Navarra, tot i que aquest darrer regne era més procliu a seguir els dictats del rei de França. El primer en votar fou Vicenç Ferrer i es decantà per a Ferran de Trastàmara a través d'un extens discurs què gairebé demanava a la resta dels compromissaris el mateix vot. Previ a la reunió de Casp Vicenç Ferrer havia viatjat per tots els estats del regne d’Aragó predicant a favor candidat castellà. Finalment, la majoria de compromissaris a Casp optaren pel candidat de Vicenç Ferrer. Decisió que condició enormement el futur de Catalunya com estat independent de Castella.

dijous, 3 d’abril del 2014

La Riera

He vist alguns capítols de la tele-novel·la La Riera que emet TV3 cada dia. Penso que, per més bona acollida que pugui tenir aquesta sèrie, la trobo un despropòsit pels seus continguts. Tot són comportaments perversos i desagraïts. La majoria de protagonistes maquin com fer mal i no ho amaguen, més aviat sembla que en facin elogi. De tant en tant, hi ha algú que respira humanitat. Cal dir que els actors estan esplèndids perquè transmeten tot això i més amb una naturalitat que espanta. El mateix cal dir del guió, perquè, continguts a part, està ben construït i atrapa.


¿Per què la televisió pública catalana comunica aquesta visió negativa de la vida?, ¿per què dramatitzen el relat de la maldat i la tinya?, ¿per què eleven a la categoria de general el que és una interpretació esbiaixada de la realitat?. És cert que al llarg de la vida tothom es troba persones dolentes i amants de les maldats, però també hi ha gent que són, simplement, bones i càndides, portadores de virtuts, afables i amables. ¿Per què TV3 no ens presenta més sovint aquestes persones?. Tanta insistència per la maldat m’atipa i em preocupa. Sobretot perquè un mitjà públic de comunicació, a més de l’obsessió per les quotes d’audiència, ha de preocupar-se per uns valors i unes virtuts que donen tremp al país.

dimecres, 2 d’abril del 2014

La religió en el diàleg intercultural

La majoria de cristians vivim la fe en mig de la societat secularitzada. La secularització ha esmicolat els diferents referents socials que cristianitzaven la societat i facilitaven la vivència religiosa. Moltes coses respiraven deïtat, així creure era més fàcil que no creure. Però ara, les circumstàncies han canviat. Déu ha estat, en bona mesura, expulsat de la societat i s’ha pretès recloure a l’àmbit privat o circumscrit al silenci dels temples. El retorn de la religió, ha vingut, en part, afavorit pels recents fluxos migratoris. Alguns dels nous ciutadans tenen unes vivències religioses diferents forjades en països on no existeixen diferencies entre l’àmbit privat i el públic. Països on les cerimònies o els símbols religiosos s’expressen en l’espai públic sense cap limitació.


Aquesta diferent vivència de la religió entre els nou vinguts i els ciutadans de la societat d’acollida ha creat un important xoc cultural. Les persones immigrants no entenen la secularització perquè en els seus esquemes mentals no és comprensible que una societat pugui existir sense referències a la religió. Els ciutadans de la societat d’acollida es situen en l’extrem oposat com a conseqüència d’haver assumit amb naturalitat la secularització. Aquesta diferent sintonia altera el diàleg intercultural introduint alguna que altra dificultat no desitjada. L’existència d’espais de diàleg interreligiós ha ajudat a vèncer alguns obstacles, però encara queda molt feina a fer en l’àmbit del diàleg intercultural a fi de millorar la comprensió del paper de la religió en una societat secularitzada. Que, en qualsevol cas, ha de compartir renunciar al sentit de la societat secular, però tampoc ha de significar la privatitzada o ocultació del fet religiós. Cal seguir dialogant per fer de la interculturalitat una oportunitat per les religions.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Les intolerables paraules del cardenal Rouco

El cardenal Antonio M. Rouco és insuportable. Cada cop que parla genera un tsunami que no desacredita l’Església catòlica. Les seves paraules d’ahir en el funeral d’Adolfo Suárez el situen a l’avantsala de les idees d’alguns dels pronunciaments militars del segle XIX i XX. Cal agrair-li que sigui sincer. No s’amaga mai i surt al cos a cos quan cal. És clar en el seus conceptes, però tediós en la seva parla. Les seves homilies, plenes de continguts arcaics, són pesades i donen la impressió que estan recitades des de la desgana. La seva oratòria, monòtona i espessa, em recorda les homilies d’alguns rectors rurals que parlen baix i ràpid perquè a l’acabar la missa han d’agafar el cotxe i anar ràpidament a celebrar la missa en un altre poble.

En un mes el cardenal Rouco ha dit verdaderes barrabassades. En el funeral d’Estat commemorant les víctimes del 11 de març del 2004 evocà els “obscurs objectius de poder” dels autors de l’atemptat. Molts comentaristes interpretaren que ressuscitava la teoria de la conspiració. Ahir, en un altre funeral d’Estat, en aquest cas per recordar al difunt Adolfo Suàrez, comentà que “Espanya pot trobar-se de nou en risc de guerra civil”. Horrible. El cardenal Rouco es situa en la línia de pensament catòlic que en els anys trenta representaren el cardenal Isidre Gomàs, autor de la carta col·lectiva de la majoria de bisbes espanyols donant suport a la revolta del general Franco, o del cardenal Enric Pla i Daniel, autor d’una carta pastoral Las dos ciudades, on es justificava la insurrecció  militar i s’aportava la fonamentació teològica perquè la guerra pogués ser considerada una Creuada.


Un breu apunt final. És urgent regular els funerals d’Estat per obrir-los a les diferents sensibilitats religioses i de creences. Això era evident en el funeral de les víctimes del 11 de març de 2004. Algunes de les persones mortes en aquest atemptat ni eren catòliques i altres, explícitament, eren d’altres confessions religioses. Res d’això va importar-li al cardenal Rouco. Ahir, la situació podia tenir matisos, en el ben entès que el funeral era per una persona declarada catòlica. Aquesta circumstància podia matissar la crítica al caràcter catòlic de la cerimònia. El que s’hauria de discutir és perquè el celebrant havia de ser de nou el cardenal Rouco i no el president de la Conferència Episcopal espanyola. Si el funeral té la dimensió d’Estat és millor que el celebrant principal representi a tota l’Església catòlica i no una part al marge de la seu d’on es celebri.