diumenge, 31 de maig del 2015

Viure la vida amb fe

En una homilia recent el papa Francesc ha fet catequesi sobre el sentit de la fe. Ha destacat que una “fe autèntica, oberta als altres i al perdó, fa miracles”. La intercessió de Déu ajuda a no caure en una religiositat egoista orientada a la defensa d’interessos terrenals. Comentant l’evangeli de Mc 11,11-25 el papa destacà que en aquest fragment les imatges de la figuera que no dóna fruits, els comerciants del temple i l'home de fe són tres "tres maneres de viure" .  La figuera representa una vida estèril, incapaç de donar res. Un vida que no dóna fruit, incapaç de fer el bé. "Viu per a si, tranquil, egoista, no vol problemes. I Jesús maleeix l'arbre de la figuera, perquè és estèril, perquè no ha fet el seu per donar fruit ". La figuera representa la persona que no fa res per ajudar, que viu sempre per si mateixa, perquè no li falta res. El papa Francesc ha advertit que Jesús "condemna l'esterilitat espiritual, l'egoisme espiritual".

L'altra forma de viure de la qual parlat el papa és la dels "explotadors, dels comerciants en el temple” Són persones que exploten el lloc sagrat de Déu, fan negocies i transaccions, venen els animals per al sacrifici. Tot això es feia perquè era permès pels sacerdots del temple. Aquestes paraules identifiquen, segons el papa Francesc, els individus que fan de la religió un negoci. Davant d’aquesta situació diu: “la meva casa serà anomenada casa d'oració. Vosaltres, però, l'heu convertit en una cova de lladres”. Amb agudesa el papa ha afegit: “no sé si ens farà bé pensar si amb nosaltres passa una cosa semblant. No ho sé. És utilitzar les coses de Déu pel propi benefici ".


Finalment el papa Francesc ha reflexionat sobre la tercera forma de viure. És una proposta totalment diferent a les anteriors. Són les persones a les que Jesús convida a tenir “fe en Déu. Us ho dic amb tota veritat: si algú mana a aquesta muntanya que s'aixequi i es tiri al mar, i ho diu sense dubtar, creient que Déu farà això que ell mana, Déu ho complirà”. Pel papa Francesc aquest és l’estil de vida que correspon a tenir fe autèntica. Si ens preguntem com s’assoleix aquesta fe, Jesús indica “quan pregueu, creieu que ja teniu concedit allò que demaneu, i ho tindreu. I quan esteu pregant, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres culpes”. Aquest és el tercer estil de vida segons el papa: "la fe, la fe per ajudar els altres, per apropar-se a Déu. Aquesta fe que fa miracles ". Aquesta fe dóna força per viure i ajuda a les persones a no obsessionar-se en els seus negocis, tancar-se en les seves preocupacions o neguits. La fe és vida quan s’obre els demés. 

Queda molta feina i poc temps

Alguns analistes de les darreres eleccions municipals emfatitzen, comparant els resultats actuals amb els anteriors, l’increment del vot sobiranista. Aquesta comparació, certa i evident, convida a l’optimisme. Les dades són consistents. Però també poden comparar-se els resultats de les municipals de la setmana passada amb els resultats de les votacions de la consulta sobiranista del 9 de novembre de l’any passat. En aquests cas, els números són obstinadament contundents. Els catalans estem en una situació lluny de considerar guanyada qualsevol consulta sobre la independència, sigui un referèndum formal o unes eleccions plebiscitàries.

El 27 de setembre és una gran fita en l’agenda dels independentistes, però també és un estímul que mobilitzarà fortament aquells que estan en contra del procés sobiranistes. Si algú s’entreté a fer quatre números, veurà que per assolir una majoria per la independència, encara que fos ajustada, falten molts votants segons els resultats del passat 9N. Els contraris podrien a la independència podrien ser molts més, si els contraris a la independència es mouen massivament, a més de tenir en compte que en el cens del 9N hi havia persones no considerades electors en unes eleccions plebiscitàries, com són els menors de 18 anys i els immigrants residents sense nacionalitat o convenis de reciprocitat.


Queda molta feina per feina i poc temps. Cal treballar molt seriosament per aconseguir trobar aquests centenars de milers de vots que puguin fer inqüestionable la independència de Catalunya. Que en poden ser uns quants més si s’aspira a una victòria folgada capaç de convèncer als països del nostre entorn que el camí emprés pels catalans és inqüestionable. No és suficient estar convençut que la independència de Catalunya és de justícia històrica i una aspiració sentimental dels catalans; també cal vincular-se afectivament a la independència perquè s’assumeix és un projecte entusiasmador perquè aporta solucions concretes als problemes reals de les persones. Durant el poc temps que tenim per endavant, hem de deixar el voluntarisme o les picabaralles entre partits catalanistes, tant freqüent en alguns moments de la història de Catalunya, i convèncer als catalans indecisos que la independència és la resposta concreta als seus problemes i preocupacions. Per guanyar la independència no és suficient afirmar que aquesta és un bé superior pels catalans, sinó que també és un instrument polític per organitzar la vida dels catalans que permet donar resposta a moltes causes, interessos i il·lusions. 

divendres, 29 de maig del 2015

Ciutadans buscant una nova representació política

La política és una barreja de realisme i de moments d'èpica. Dit d'una altra manera, en l'acció política conflueixen la defensa dels interessos ciutadans i la representació simbòlica que unifica i dóna sentit. Part d'aquesta darrera funció la feien abans les religions, però la secularització ho ha desplaçat al món procel·lós de la política. Hi ha una altre dimensió gens menyspreable: les institucions polítiques. La defensa dels interessos i el relligat simbòlic necessiten una sèrie d'institucions governades per persones que actuen de delegats col·lectius per fer les funcions inherents de la política. La ciutadania estableix les seves preferències polítiques en les eleccions i escull aquelles persones que li semblen més idònies per defensar els seus interessos i dinamitzar el món simbòlic secularitzat.

Cada època històrica modula l'exercici d'aquestes funcions de la política. Per això, malgrat que hi hagi formacions polítiques que semblen granítiques descobrim que s'esmicolen davant de les transformacions de la societat. Considero que ara ens trobem en una situació en la qual algunes formacions polítiques tradicionals volen seguir representant, per inèrcia institucional o manteniment d’alguns privilegis personals, a uns sectors de la societat que han modificat les seves representacions simbòliques i tenen altres interessos. Els resultats més evidents d'aquesta situació són els continuats fracassos lectorals d’alguns partits i la seva progressiva pèrdua de representació política.

La crisis econòmica dels darrers anys ha transformat notablement els interessos dels ciutadans que constituïen el gran centre polític català i que es trobaven còmodes amb les polítiques moderades de govern de CiU i la moderació del canvi proposat pel PSC. Però ara, aquests ampli grup de ciutadans s'ha desagregat en diferents centres d’interessos de tal manera que els partits polítics tradicionals que abans unificaven i donaven coherència a la defensa d’aquests interessos ara no tenen la capacitat de fer-ho. Bàsicament perquè són instruments polítics articulats per comprendre i defensar uns interessos diferents dels que ara omplen les preocupacions dels ciutadans.

Hi ha hagut una eclosió de drets civils, per exemple, que s'han formulat i defensat no necessàriament sota la dinàmica dretes i esquerres. El mateix podríem referir-nos a la qüestió nacional on els eixos es superposen a les lògiques socials i cíviques. Les preocupacions socials s’expressen entorn a nous paràmetres ben lluny de les anteriors dinàmiques d’enfrontaments socials. Hi ha nous conflictes que es superposen als anteriors, però també hi ha noves formes de crear riquesa i benestar. La crisi econòmica ha provocat l’aparició de nous conflictes socials i un empobriment d’importants sectors de les classes mitges que no s’han trobat del tot identificades pels partits que fins ara s’atribuïen la seva  representació política. El fet nacional ha construït un nou eix que ara serveix per identificar els catalans de forma contundent. Un nou referent aparegut en els darrers té a veure amb el que es poden enumerar les virtuts cíviques en política. La corrupció rampant ha fet estralls en els partits que han copat les institucions polítiques en els darrers anys. Quan més poder s’ha tingut la corrupció ha penetrat en les institucions polítiques i ha compromès la credibilitat d’alguns partits. La ciutadania que abans era fàcilment identificable en dretes i esquerres, segons el seu posicionament social ara està travessada de matisos alhora de posicionar-se segons algun dels eixos anteriors. Segons els moments, aquests eixos adquireixen major intensitat i rellevància. Ara, per exemple, l’eix nacional resulta força determinant. Fruit d’aquesta situació, els electors modifiquen les seves preferències electorals o presenten importants graus d'indecisió en les seves opcions.

Hi ha una part d’electors que històricament han integrat un sòlid centre polític català que ha donat estabilitat els diferents governs de la Generalitat i en els ajuntaments de Catalunya. Eren persones moderades que elecció darrera elecció buscaven partits que representessin els seus interessos de forma tranquil·la, amable i sense cap motivació transgressora. El centre polític estava consolidat entorn a individus més identificades amb la transformació gradual que la revolució. Però ara, els partits polítics tradicionals del centre català no poden pretendre que tot segueixi com abans perquè els resultats electorals mostren que no tenen la confiança majoritària dels ciutadans. Han aparegut nous actors polítics que hàbilment s’han apoderat de part d’aquest centre moderat a partir d’agitar indignacions, greuges i emprenyaments. Davant d’aquesta situació aquests les forces polítiques del catalanisme moderat no poden actuar com si no passes res, com si no estigués qüestionada la seva funció social. No poden pretendre que els interessos dels seus electors són els de sempre o que la seva funció simbòlica és idèntica a la del passat. Res és com abans.

Davant d’aquesta situació cal situar al bell mig de la reflexió, i de la iniciativa política, no tant els propis partits polítics en crisi, sinó la ciutadania que cerca la seva representació política. Els ciutadans moderats, que fins ara confiaven en unes determinades representacions polítiques, han d’explorar noves expressions capaces de representar els seus interessos i aportar els valors simbòlics que fan creïbles les delegacions polítiques. En aquests procés, els partits polítics tradicionals hi poden participar, però han de ser conscients que el protagonisme l’han de tenir els ciutadans i adquiriran rellevància aquelles persones que sàpiguen formular i proposar itineraris concrets per una eficaç representació dels seus interessos. No valen reedicions de velles fórmules amb la repetició de la majoria de protaginistes o la transmutació d’antigues propostes polítiques. És temps de fer foc nou i emprendre noves singladures a partir de la generositat de persones i institucions. Molts ciutadans, situats fins ara en el centre polític, esperen que alguns individus tinguin la iniciativa de fer una nova oferta racional i simbòlica capaç de reconstruir el bloc moderat de la societat catalana. Aquests ciutadans esperen trobar de nou que hi ha persones com elles que, constituïts en agrupacions polítiques, defensen els seus interessos i els proporcionen referents socials que els relliguen socialment dins d’un procés que vol fer de Catalunya independent, pròspera amb benestar i justícia per a tothom.

dijous, 28 de maig del 2015

Les paraules i els conceptes al seu lloc


S'ha presentat el “Diccionari de Religions”, edició 2015. Important iniciativa fruit de l’entesa entre la Direcció General d’Afers Religiosos i l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, amb l’assessorament del TERMCAT i la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”. Aquesta obra, realitzada per experts en qüestions religioses i revisada per les diferents confessions de fe, ajuda a fixar els criteris lèxics i els continguts conceptuals de diferents termes relacionats amb les religions. El Diccionari és una reedició ampliada i revisada del “Vocabulari de les religions” per a mitjans de comunicació, editat el 2004, amb la voluntat de difondre i aclarir conceptes i d’avançar cap a una utilització correcta dels termes vinculats a les religions, especialment entre els mitjans de comunicació.  Serà una bona eina per consolidar la cultura religiosa en el nostre país, especialment per evitar que els comentaristes i redactors de notícies i informacions cometin faltes ortogràfiques amb els termes descriptius de les religions minoritàries o es faci un ús equivocat d'alguns termes claus per comprendre alguna religió. Un dels fets positius d'aquest diccionari és que s'ha editat en paper i té una versió en línia consultable a Internet que permet la seva constant actualització.

Consultant el diccionari he apreciat alguns errors que he comés jo mateix en alguns dels meus articles tant per escriure malament algun terme, com és el cas de gihad que acostumava a escriure malament substituint erròniament la preceptiva g per una j. També és interessant l'aclariment d'altres conceptes de terminologia religiosa musulmana. Reconec que, novament jo mateix, he comés alguna imprecisió en l'ús dels termes. Val a dir que, alguns membres de la comunitat musulmana m'havien remarcat el mal ús que sovint es feia d'alguns termes relacionats amb la seva religió. Els seguidors de l'Islam s’han de denominar musulmans i que no poden fer-se analogies per més que, alhora de descriure les altres religions sigui correcte dir cristianisme, judaisme, budisme, però els seguidors de l’Islam cal anomenar-los musulmans. És així perquè en la cultura àrab no existeix el nominatiu islamí per designar als fidels de l'Islam i sí el terme muslim. A Occident per similitud amb altres religions, especialment la cristiana, s'han adaptat alguna terminologia religiosa a l'Islam cometent alguna imprecisió.

Aquesta disparitat de criteris atribuïbles a analogies es veu en el mal ús de termes essencials en l’Islam. Per exemple, el nom del seu fundador. Tot i que el terme Mahoma és correcte és més apropiat fer servir, i així ho diu el Diccionari, el mot Muhàmmad . El mateix diccionari comenta que es pot fer servir tant Mohammed, considerat una derivació del francès, com Mahoma perquè és la forma com es denomina en diverses llengües europees des de l’edat mitja. L’Islam seria la religió revelada per Muhàmmad; islàmic (adjectiu) és sinònim de musulmà i es refereix a allò que pertany a l’Islam. El diccionari precisa que l’adjectiu ha de fer-se servir per qualificar coses, però no a persones. El terme islamisme, nominatiu, és refereix al moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern. Per això és inapropiat com a sinònim de musulmà.


En resum, aquest Diccionari de Religions és una gran encert dels seus promotors i realitzadors. Per això voldria felicitar a la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, perquè ajuda, no només a escriure bé els mots religiosos, sinó també perquè és un suport a precisar la seva significació.

dimecres, 27 de maig del 2015

La persecució al cristianisme de l’Orient Mig


El diari Le Croix ha publicat recentment una interessant entrevista amb Bernard Heyberger, historiador, director d'estudis a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials, sobre la situació del cristianisme i els cristians a l’Orient Mig. Aquest especialista reflexiona sobre el sentit de les massacres que han marcat la història del cristianisme en els segles XIX i XX a l’Orient Mig. La seva tesi és que la conflictivitat entre cristianisme i Islam no és una derivada directa d’un conflicte religiós inherent als orígens de l’Islam contra el cristianisme, sinó al resultat del creixement del nacionalisme en aquesta zona. El genocidi armeni, per exemple, el qual provocà la desaparició del cristianisme a Turquia, no fou un conflicte de religions sinó el resultat d’una lògica nacionalista

En el seu moment l'Imperi Otomà havia pretès construir una nació pels musulmans, però va provocar la creació de petites comunitats minoritàries, amb el suport de les potències occidentals. Els maronites, els assiris-caldeus i els armenis, cadascun d’ells somiaven la creació de la seva nació. El projecte nacional turc fou una reacció al fracàs del projecte otomà; però, a la vegada, el nacionalisme turc no podia tolerar els altres nacionalismes, com l’armeni, en el seu territori. En aquest cas, el comportament dels turcs es pot qualificar de genocidi. No mereix la mateixa consideració el que feren els turcs amb la població assiri-caldea del seu territori. Fou un conflicte més complexa. Aquestes persones vivien a les fronteres de l’imperi otomà amb Rússia i Persia, Bernard Heyberger pensa que elles han estat probablement les víctimes del col·lapse de l'Estat i el caos i les venjances que això provocà. Diu que el que passà llavors és similar a la situació actual a l'Iraq i Síria avui.


Bernard Heyberger considera que actualment no es pot parlar d’un pla preconcebut d’eradicació dels cristians d'Orient Mig. Lamentablement, aquests són més aviat les víctimes de les rivalitats entre sunnites i xiïtes, entre les faccions islamistes rivals. Sempre és més fàcil de prendre els seus recursos a les poblacions minoritàries - és a dir, els cristians, o els kurds iaziidites.  La violència contra els cristians, fins i tot donen legitimitat als que la practiquen ja que això els permet poder-se presentar autors d’actes d’acompliment de xaria islàmica. Aquesta imatge té més força que molts dels discursos de les escoles coràniques

dimarts, 26 de maig del 2015

Estat Islàmic IX. Els precursors d’Al-Baghdadi

Al-Khlifawi (Haji Bakr), presentat en l'anterior post, fou substituït al front de Consell Militar de l’Estat Islàmic per Adnan Ismail Najm al-Bilawi Al-Dulaimi, de sobrenom Abu Abdulrahman al-Bilawi,  ex capità de l'exèrcit en temps de Saddam Hussein. Al-Bilawi fou mort per l’exerciti iraquià el 4 de juny de 2014.

Al-Bilawi pertanyia al clan dels Al-bu Bali del Dulaimi, la tribu més gran de la província iraquiana d'Al-Anbar. La seva tribu va formar el nucli de la resistència activa contra les forces nord-americanes a l'Iraq. Després d’un temps d’inactivitat el clan dels Dulaimis va tornar a la lluita armada l’any 2014. Després de la Invasió de l'Iraq de 2003 liderada pels Estats Units, al-Bilawi s’uní al grup al-Qaida a l'Iraq i treballà en estreta col·laboració amb el seu líder d’aquells temps, Abu Musab al-Zarqawi. Najm al-Bilawi va ser detingut per les forces nord-americanes l’any 2005 i fou internat a Camp Bucca. Al-Bilawi va ser un dels aproximadament 500 presos que van escapar de la presó d'Abu Ghraib, al juliol de 2013, com a conseqüència d’una espectacular acció militar de l’Estat Islàmic. Després de la seva fugida, Al-Bilawi es va convertir en el màxim responsable del Consell Militar de l’Estat Islàmic. Fou un dels estrategues de les ofensives militars al nord i centre de l'Iraq. Al-Bilawi fou assassinat el 05 de juny a 2014 per les forces de seguretat iraquianes a Mossul.

Adnan Latif Hamid al-Sweidawi, també conegut pel seu nom de guerra com Abu Ayman al-Iraqi, fou un dels comamdants de l'Estat Islàmic i ocupà la jefatura del Consell Militar després de la mort d'Abu Abdulrahman al-Bilawi. Al-Iraqi era un coronel del servei d’intel·ligència de l'exèrcit de l’aire iraquià en l’època de Sadam Hussein al igual que molts altres comandants de l’Estat Islàmic: Haji Bakr, Abu Ahmad al-Alwani, Abu Abdulrahman al-Bilawi, Abu Muslim al-Turkmani i Abu Ali al-Anbari.

L’any 2007, va ser detingut durant tres anys per les forces nord-americanes a l'Iraq, i molt probablement fou internat a Camp Bucca. Després del seu alliberament en 2010, se’n va anar a Síria, on, després de l'esclat de la guerra civil siriana, coordinà el combatents de l’Estat Islàmic a les ciutats d'Idlib i Alep, així com les muntanyes de Latakia. Alguns grups armats sirians de l’oposició acusaren a acusar a al-Iraqi de ser responsable dels assassinats de la FSA (Exèrcit Lliure de Síria) i d’altre figures de l'oposició. Després de l'esclat de la lluita amb altres grups rebels sirians a principis de 2014, Al-Iraqi i els seus homes s’anaren cap a l'est de Síria. Malgrat el seu alt càrrec dins de la jerarquia de l’Estat Islàmic, se’n coneix mot poc de la seva figura. Algú s’ha referit a ell com a personatge "personatge ombrívol". Fou mort el 7 de novembre de 2014 per un atac aeri nord-americà dirigit una reunió dels principals líders de l’Estat Islàmic a Mossul, Iraq. Entre la vintena de morts es trobava Abu Ayman al-Iraqi. Va ser reemplaçat com a cap militar de l’Estat Islàmic pel fins llavors ministre de la Guerra.


El successor de Al-Iraqi al front del Consell Militar d’Estat Islàmic fou Neaman Salman Mansour al-Zaidi conegut més pel nom de guerra al-Zaidi Abu Suleiman al-Naser que vol dir “defensor de la religió de Déu, pare de Suleiman”. Sembla que també fou una de les persones internades pels nord-americans en el Camp Bucca de Basora. Durant un temps fou el ministre de la guerra de l’Estat Islàmic abans de situar-se al capdavant de la seva cúpula militar.

dilluns, 25 de maig del 2015

Estat Islàmic VIII. Haji Bakr, l’inspirador.

No es té una informació clara sobre quins són els dirigents reals de l’Estat Islàmic. Avui per avui, més enllà d’alguns noms a més del califa, no se sap massa quins són els seus líders ni es coneixen massa bé les persones que foren els seus inspiradors. Recentment, la revista alemanya Der Spiegel ha publicat un reportatge, fonamentat en uns papers recuperats a Irak, que aporten alguna pista sobre algunes de les persones que podien haver estat els ideòlegs del que avui es coneix com l’Estat Islàmic. Aquesta revista suggereix que Samir Abd Muhammad al-Khlifawi, conegut amb el sobrenom d’Haji Bakr, mort el gener de 2014,  era un dels seus cervells estratègics d’aquest grup.

Samir Muhammad Al Abd-Khlifawi era coronel d'Estat Major de l’exercit de Síria en el moment de la invasió de l'Iraq per part dels Estats Units l’any 2003 per enderrocar Saddam Hussein. Segons revela Der Spiegel, en aquells moments era un oficial dels serveis secrets de l'exèrcit de l’Aire. Al Abd-Khlifawi fou un dels militars expulsats per la depuració post Sadam Hussein. Aquesta circumstància el porta a integrar-se el mateix any 2003 al grup jihadista Jama'at al-Tawhid wal-Jihad dirigit per al-Zarqawi. Haji Bakr fou capturat l’any 2006 i va passar dos anys al camp de presoners de Camp Bucca i a la presó d'Abu Ghraib. Durant la seva estada a Bucca al-Khlifawi coincidí amb els que serien després els principals dirigents de l’Estat Islàmic: Abu Muslim al-Turkmani, Abu Abdulrahman al-Bilawi i l’actual califa d'Abu Bakr al-Baghdadi.

Un cop alliberat, Al Abd-Khlifawi s’integrà al consell militar de l'Estat Islàmic de l'Iraq després de l'assassinat dels seus alts comandants Abu Omar al-Baghdadi i Abu Ayyub al-Masri per les forces d'Estats Units l’any 2010. Un cop esclat el conflicte de Síria, l’any 2011, Al Abd-Khlifawi passà a finals de l’any 2012 a aquest país on participà en la fundació del front Jabhat al Nursa que en aquells moments era un apèndix secret de l'Estat Islàmic a l'Iraq fins a la seva separació l’any 2013. Sembla que durant l’etapa siriana, especialment l’any 2013, Al Abd-Khlifawi, conegut ja més com Haji Bakr, es dedicà a promoure l’obertura per tot Síria d’uns centre anomenats dawa, llocs de predicació islàmica a partir dels quals es detectaven simpatitzants a la causa de la insurrecció islàmica i crear una xarxa d’informació escampada por tot el país al servei de les campanyes d'assassinats i segrestos. L’objectiu d’anar a Síria era procurar conquerir el màxim de territori per tal de preparar una ofensiva contra Irak.

Al Abd-Khlifawi va ser assassinat el gener del 2014 a casa seva a la ciutat siriana de Tal Rifaat, al nord d'Alep, per homes de l'Exèrcit Lliure de Síria (Brigada dels Màrtirs de Síria) com a conseqüència del conflicte obert entre l’Estat Islàmic i diversos grups rebels sirians. Tot sembla indicar que, en un primer moment, aquests milicians no sabien qui era. La seva esposa fou segrestada i posteriorment fou una de les persones alliberades al setembre de 2014 a canvi dels diplomàtics turcs capturats per la Estat Islàmic a Mossul.

Segons els papers revelats per Der Spiegel després de la mort d’ Al-Khlifawi (Haji Bakr), altres militars dels antics serveis secrets de l’exercit de Sadam Hussein continuaren liderant Estat Islàmic. Aquesta documentació evidencia que existia un pla meticulosament dissenyat per Haji Bakr per organitzar les conquestes militars de l’Estat Islàmic i l’administració dels territoris conquerits a Síria i Iraq. Sembla que Al-Khlifawi (Haji Bakr) fou el mentor d’Abu Bakr al-Baghdadi, l’actual califa de l’Estat Islàmic, i exercí molt influència sobre ell. Alguns analistes arriben a afirmar que va organitzar una forta purga interna, incloent desenes d'assassinats, per tal de consolidar el control d'Al-Baghdadi sobre Estat Islàmic. L’elecció d’Al-Baghdadi l’any 2010 com a líder per part dels ex militars dels serveis secrets d’Irak que dominaven el grup d’Estat Islàmic aportava a aquesta organització un aparença de grup religiós islamista. L’anàlisi dels papers trobats a Haji Bakr revelen que aquest, abans que un islamista, era un nacionalista que sabé emprar la religió al servei del seu projecte polític.


Després de la mort d' Al-Khlifawi (Haji Bakr), Adnan Ismail Najm al-Bilawi Al-Dulaimi de sobrenom Abu Abdulrahman al-Bilawi,  ex capità de l'exèrcit en temps de Saddam Hussein, va ascendir al front al Consell Militar de l’Estat Islàmic. Al-Bilawi morí l’any 2014 i fou substituït en aquesta responsabilitat militar per l’ex oficial de l'exèrcit de Saddam, el coronel Adnan Latif Hamid al-Sweidawi de sobrenom Abu Ayman al-Iraqi.

diumenge, 24 de maig del 2015

Estat Islàmic VII. Un projecte d’estat més enllà de la retòrica religiosa.


Bastantes persones estan sorpreses per l’extensió territorial de l’Estat Islàmic i la solidesa de la seva presència en aquests llocs. Una part d’aquest èxit es atribuïble a la inapel·labilitat de l’encert de la lògica militar i l’aplicació del terror com instrument de submissió. És evident que els estrategues militars d’aquesta organització tenen una part important de l’èxit en les batalles i conquestes de les ciutats d’Irak i Síria complementades després per un ús exemplificador d’una violència extrema. Tot sigui recordant que algunes de les victòries assolides s’han degut al desencert i abandonament de les tropes governamentals.

Però això, per si sol, no explica plenament l’estabilitat de l’Estat Islàmic en els territoris conquerits. Considero que part d’aquest èxit es deu a la recepció positiva que els sunnites de les poblacions conquerides mostren vers les institucions d’estat creades per l’Estat Islàmic. Els seus dirigents són persones pragmàtiques i saben que, més enllà de la retòrica islàmica, la recepció positiva de les seves propostes dependrà de la seva capacitat de crear una societat diferent i millor a l’existent en èpoques anteriors. La majoria d’aquestes poblacions havien patit la descomposició institucional de l’estat iraquià o sirià, per això ara acullen amb simpatia els milicians d’Estat Islàmic perquè, al darrera de retòrica les seves proclames religioses, h ha unes persones que tenen la missió d’organitzar les primeres estructures d’estat després de molts anys d’abandonament.

Estat Islàmic ofereix als musulmans sunnites d’Iraq i Síria un missatge polític concret que connecta amb ells: el retorn d’un califat que promet una nova etapa per l’Islam i una vida millor per ells. Aquests sunnites, després de molts anys de penúries, entenen l’Estat Islàmic com una entitat política que els dóna estabilitat i benestar. Després de les victòries militars, els membres de l’Estat Islàmic creen un estat que assegura una vida quotidiana millors. Els impulsors de l’Estat Islàmic tenen una visió pragmàtica de la seva proposta política i saben que la perdurabilitat del califat dependrà de la capacitat d’acceptació popular de les seves propostes. Aquesta és la fortalesa de l’Estat Islàmic entre els sunnites d’Iraq i Síria, i per contra, la nostra debilitat per combatre la seva futura expansió o el seu capteniment per alguns musulmans occidentals sense identitat ni futur. No és pot menystenir l’atracció que l’Estat Islàmic exerceix damunt d’alguns joves musulmans que viuen a Occident, especialment en aquells que perceben que la societat els ofereix menys oportunitat per construir un futur de benestar. Com comenten alguns analistes, cap organització islàmica ha mostrat major perspicàcia i intuïció política per conjuminar la situació d’inestabilitat a l’Orient Mig i la frustració de molts emigrants en un món globalitzat

dissabte, 23 de maig del 2015

Campanyes electorals 2.0

He aprofitat el dia de reflexió de les eleccions municipals per rumiar sobre la pròpia campanya electoral. Les primeres consideracions fan referència a alguns aspectes de la mateixa campanya. ¿Té sentit seguir mantenint la prohibició de publicitar les enquestes una setmana abans del dia de les eleccions? ¿Té sentit mantenir el dia de reflexió? ¿Es pot regular de diferent l’accés de les candidatures als espais públic de comunicació?. L’actual sistema electoral està pensant, dissenyat i normat per una època que ja no existeix. Seria oportú, en el cas de Catalunya, que aquesta llei electoral que mai acaba de concretar-se fos una realitat per corregir les actuals limitacions del sistema electoral.

Les imperfeccions d’aquest sistema ha permés, per exemple, vendre gat per llebre. Això és el cas que ha passat amb la candidatura Barcelona en comú. Aquesta ha practicat, el que se’n podria anomenar hipocresia electoral, per haver-se presentat com nova formació política quan era el resultat d’una coalició electoral amb Iniciativa per Catalunya i els Verds. Aquesta formació, compromesa amb la governabilitat de la ciutat durant tres dècades, assegurava a la coalició solvència econòmica per accedir als crèdits electorals i, això era molt important, accés als espais públics de comunicació i presència en els debats. Dit d’una altra manera, el NIF de la coalició, era el d’Iniciativa per Catalunya i els Verds. Per això, Barcelona en comú, era, des d’aquesta perspectiva un frau electoral: res era nou, tot era vell.


Les segons reflexions estan relacionades a les maneres com els candidats han emprat els recursos de la campanya electoral. En aquesta campanya hi hagut molta lleugeresa alhora d’atiar l’odi, les males maneres i banalitat alhora de presentar les propostes polítiques. La campanya electoral ha estat presidida per les acusacions falses, o no provades, i la vaguetat alhora de presentar les alternatives. Com vaig comentar en el seu moment, es buscava l’impacte emocional més que fonamentar les propostes polítiques en la raó. No m’agrada aquesta manera d’entendre la política. Considero que l’acció política ha d’estar presidida pel diàleg i l’acord sobre el que es considera que ha de ser el bé comú. Per això m’agrada que la política sigui amable, educada i decent.  Algunes  candidatures, per tal de guanyar posicions, no han practicat aquestes virtuts, ans al contrari, han promogut els aspectes més obscurs i lamentables de la política quan és mal entesa. 

divendres, 22 de maig del 2015

La irregularitat sobrevinguda


En una altre nota vaig comentar que la fundació Acsar, aprofitant la proximitat de les eleccions municipal i atenent que la immigració ha esdevingut en moltes ocasions un dels temes rellevants en els debats i les confrontacions dels programes electorals, ha convidat a diversos partits amb responsabilitats de govern municipal a explicar algunes de les seves bones pràctiques en aquest camp. Les intervencions dels diversos responsables polítics municipals permeté conèixer diferents experiències d’èxit en la gestió de la immigració i identificar els principals reptes que hauran d’assumir els futurs consistoris en aquesta matèria.

Un dels reptes pels futurs consistoris es ¿cóm resoldre el problema de la irregularitat sobrevinguda en els immigrants actualment en situació de legalitat? Aquesta irregularitat sobrevinguda té efectes en relació a l’accés a les prestacions socials. Des de l’any 2009 no s’ha modificat cap aspecte de la llei d’estrangeria, especialment allò que fa referència a la situació dels estrangers dins el marc laboral, tot i que l’actual context econòmic està tenint greus conseqüències en aquest àmbit. Tenint en compte que el món laboral és la principal porta d’entrada a la regularització de la situació de les persones migrades al nostre país, perquè el fet de tenir dóna accés a prestacions de cobertura social, quan un immigrant perd la seva feina automàticament, i d’acord amb la llei, es queden desproveïts dels drets  socials i apareix el que s’anomena la irregularitat sobrevinguda.

Aquesta nova realitat situa a l’agenda política la qüestió de com assolir la integració de la població immigrada, garantint-ne els seus drets i deures, amb independència de la seva situació legal. En el futur més important és aconseguir que totes les persones que visquin i treballin a Catalunya tinguin els mateixos drets i deures. A tal fi cal crear el marc legal perquè això sigui possible i realitzable. És evident que aquesta objectiu sobrepassa el marc de les ciutats i pobles, però les entitats locals no poden perdre de vista aquesta qüestió i han de pressionar per la seva resolució ja que en són, com entitats properes als ciutadans, les que pateixen més directament els efectes d’aquest problema.


Tot i la qualitat de les diferents bones pràctiques que estan fent els ajuntaments, tots els participants eren conscient que encara hi ha moltes coses a fer per enfortir la convivència i la cohesió social. No obstant, el camí emprés demostra que des dels governs locals s’han posat les bases per consolidar un model d’integració molt respectuós amb aquelles persones que, si bé en un moment inicial foren immigrants, ara han de ser considerats ciutadans. Queda molta feina a fer, especialment per les dificultats sobrevingudes per l’impacte de la crisi econòmica i la pèrdua d’alguns dels guanys socials adquirits en anys anteriors. Tots els responsables polítics consideraren que els propers consistoris han de tenir el poder polític i els recursos necessaris abordar aquestes qüestions a fi de fer de Catalunya una societat cohesionada respectant la diversitat dels catalans.

dijous, 21 de maig del 2015

Vade retro, ministre


Aquesta expressió evangèlica s’escau oportuna per distanciar-se de les recents reflexions fetes pel ministre Jorge Fernández Díaz en relació a la irrupció electoral de les monges Lucia Caram i Teresa Forcades. He escoltat al ministre, persona que dóna la impressió que està cada cop més entristida, acusar als governants de Catalunya de practicar una nacionalcatolicisme català per haver participat en un acte presentat per la religiosa Lucia Caram. Segons el ministre “sembla que es vol tornar a implantar el nacionalcatolicisme”. Ai carai amb el ministre, quina poca memòria té o la que té és selectiva. És ben cert que li passa allò diu l’Evangeli: “¿com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? (Mt 7,3). Jorge Fernández Díaz ha oblidat que ell mateix participà, ben cofoi, en la benedicció d’una caserna de la Guàrdia Civil a Fitero (Navarra) juntament amb autoritats polítiques afins al ministre: la presidenta del Govern de Navarra, el director de la Guardia Civil, el president del Parlament de Navarra, la delegada del Govern a Navarra i varis cargues públics. Tots plegats participaren sense immutar-se en un acte institucional que contradiu el que diu l’article 16 de la Constitució. Sembla que això no és nacionalcatolicisme pel ministre, mentre que el fet que sor Lucia Caram presenti al president Mas i a l’alcalde de Barcelona sí ho és. Perdona Jorge, t’equivoques. Repassa i medita aquesta reflexió

Com aportació d’autoritat doctrinal, el ministre reblà el clau afirmant “el que no es pot fer es barrejar política i religió”. Ves per on, el ministre torna a estar desmemoriat. Per exemple, no recorda la pràctica habitual de bona part de l’episcopat espanyol organitzant manifestacions i misses contra diverses lleis del govern Zapatero a les quals el ministre solia anar-hi mogut pel seu catolicisme a prova de bomba. ¿És que aquestes actuacions no eren actes de clara intencionalitat política amb voluntat de confrontació amb el govern democràtic de l’Estat?. També li voldria recordar Jorge Fernández Díaz que tot un cardenal de l’Església catòlica afirmà, sense ruboritzar-se en cap moment, que “la unitat d’Espanya és un be moral”. Poc després, la mateixa Comissió Permanent de l’Episcopat catòlic feu pública una declaració contra l’independentisme. En aquest text els bisbes deien: “cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol podria entendre, tal com és avui, si no hagués format part de la llarga història d'unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya. Propostes polítiques encaminades a la desintegració unilateral d'aquesta unitat ens causen una gran inquietud ". Dit això es quedaren tan tranquils. Jorge, ¿això és o no és acció política?.

La visió tradicionalista, o integrista, del ministre coincideix amb la preocupació d’un sector de l’Església catòlica espanyola que està a l’aguait de tot allò que pugui alterar els seus neguits de nova cristiandat. Aquests sectors són els que vetllen per fluir la informació entre la nunciatura apostòlica i els sectors governamentals profundament enyorats de l’antiga cristiandat. Els dossiers denunciant a catòlics actius, laics o de vida consagrada proliferen. Espero que el ministre sàpiga tant bé como jo que s’han fet gestions directes a la Secretaria d’Estat per influir en determinades decisions del Vaticà.

Com a catòlic m’incomoden les lectures tradicionalistes o integristes de fe. Per això he trobat desafortunades les consideracions del ministre Jorge Fernández Díaz. Com també m’incomoda que alguns del seus companys de partit, entre els quals hi ha el seu germà i altres dirigents catalans destacats, a fi d’arreplegar quatre vots intransigents, propiciïn l’islamofòbia oposant-se al dret constitucional de construir llocs de culte musulmans o fent servir el tema de la burca com esquer electoral. Ministre, com molt bé deus saber, davant les actituds d’hostilitat a la comunitat musulmana alguns dels seus membres s’agiten més del compte i es senten menystingut, i tot això és el substrat de la radicalització islamista. Per això espero que el ministre, sigui més assenyat i avisi als teus que el que fan ni és decent ni és aconsellable.

Ministre, penso que t’has equivocat de nou. Probablement mogut per la teva visió tradicionalista, o integrista, del cristianisme et molesta l’actitud de les religioses que ara animen la vida política catalana. Les teves recents intervencions em recorden el fanatisme integrista d’alguns dirigents del curiós Partido Nacional Catòlico o Partido Integrista de finals del segle XIX. Entenc que tinguis dificultats per comprendre el sentit del testimoniatge de Lucia Caram o Teresa Forcades i que, des de la teva comprensió de la fe, no acceptis el que diuen i fan. Ho entenc i accepto la teva discrepància. La meva vivència de fe no és tradicionalista, o integrista, com la teva i per això no m’exalto fins l’infinit per la presència política d’aquestes religioses. Ambdós podem compartir dubtes sobre el sentit de la participació de les dues monges en política. Però el dubtar no es legitima a donar passos per alliçonar als demés i entretenir-se a cercar la palla en l’ull del veí. Més aviat, prefereixo dissipar els meus interrogants dins de la comunitat de fe que per tal de trobar claus de discerniment.


El que hem costa més d’acceptar en política democràtica és la hipocresia pròpia dels fariseus. Estic segur que tu, com jo, has sentit o llegit molts cops aquesta condemna evangèlica feta per Jesús: “ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia!” (Mt 23,25). Jesús fou molt contundent amb els fariseus “saps que els fariseus s'han escandalitzat d'això que has dit? Ell els respongué: Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrencada. Deixeu-los estar: són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot” (Mt 15,12-14). Jorge, és convenient no oblidar aquestes paraules de l’Evangeli, abans de repartir estopa i desqualificacions a tort i a dret.

dimecres, 20 de maig del 2015

Estat Islàmic VII. Transició d’Al Qaeda de l’Irak a Estat Islàmic

A partir de l’any 2003, passat els primers moments d’enfrontament vigorós al nou govern de Nouri al-Maliki imposat pels Estats Units, l’oposició al règim iraquià s’anà afeblint perquè, malgrat algunes accions militars espectaculars, el poder a Irak seguia en mans dels musulmans xiïtes. L’etapa post Sadam Hussein va consolidar l’hegemonia dels xiïtes davant d’uns sunnites perjudicats pel canvi de règim. Els sunnites, l’any 2003 i posteriors, no tingueren la capacitat de protagonitzar en cap moment una revolta armada efectiva contra Maliki. Aquest es mantingué en el poder; en la seva resistència als opositors resultà fonamental el suport rebut per part d’Iran a través d’una milícia xiïta que actuava com a vertader exercit complementari a les forces armades regulars. Progressivament, la feble oposició sunnita al govern iraquià entrà en una crisi d’objectius i les seves accions militars disminuïren en intensitat i resultats. Per altra part, alguns dels grups armats opositors més que combatents jihadistes havien esdevinguts bandolers que operaven en benefici propi.

L’esclat de les breus primaveres àrabs de l’any 2011 a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, i Bahrein introduí una nova dinàmica que canvià l’anterior situació. Un nou error de càlcul estratègic dels Estats Units i els seus aliats contribuí a l’enfortiment del terrorisme jihadista a l’Orient Mig com anys enrere, els anys 80 del segle XX, una aliança similar (Nord-America, Aràbia Saudita i Pakistan) donà origen a Al Qaeda. Aquest cop el detonant fou la decisió d’intervenir militarment a Síria per enderrocar el règim de Bashar al-Assad. El mateix any 2011 l’aliança internacional patrocinada pels Estats Units iniciaren les hostilitats militars contra el règim sirià. En aquells moments, a fi de crear una oposició armada contrària a Bashar al-Assad els països àrabs d’aquesta aliança, bàsicament Aràbia Saudíta i Qatar, armaren fortament l’oposició jihadista siriana i donaren el suport logístic necessari per actuar militarment. A Síria, aquesta oposició bàsicament estava integrada per musulmans sunnites. Es repetia, ara a Síria, el que anteriorment havia succeït a Irak.

El conflicte armat a Síria comportà que moltes de les armes donades als atomitzats grups opositors del règim sirià acabaren en mans de l’Estat Islàmic d’Irak que s’havia traslladat del veí Irak a Síria. Aquest grup s’havia constituït recentment a partir de l’evolució de la facció Al Qaeda a l’Irak. Aquest col·lectiu jihadista associat a Al Qaeda de Osama bin Laden havia estat creat l’any 2003 per Abu Musab al Zarqaui que el dirigí fins la seva mort el 2006 en un raid nord-americà. Abu Ayyub al-Masri, primer, i després Abu Abdullah al-Rashid al-Baghdadi després ocuparen la direcció d’Al Qaeda a l’Irak fins les seves 2010 mort també per incursions militars conjuntes americanes i iraquianes. És probable que el seu successor d’aqeust últim fos Abu Bakr al-Baghdadi, l’actual califa, i que una de les seves primeres decisions fou tallar les vinculacions amb Al Qaeda i transformar l’organització jihadista a Estat Islàmic d’Irak en seu a Baquba.

Els dirigents de l’Estat Islàmic a Irak havien decidit, donada la permeabilitat de les fronteres, traslladar la majoria dels seus efectius a Síria i fixar com objectiu la conquesta del màxim territori possible aprofitant la gran quantitat d’armament nou donat pels països àrabs que recolzaven als sunnites sirians. Gràcies a aquesta decisió l’Estat Islàmic s’enfortí a Síria i després s’expandí territorialment retornant a l’Irak on conquerí nous territoris que li permeteren ampliar el seu domini polític. S’havia produït el que alguns analistes ja havien vaticinat: la intervenció a Síria havia desestabilitzat totalment l’Irak. L’Orient Mig estava totalment cap per avall. Havia començat un nou temps polític en aquests països.

A partir del mes d’abril de 2013 l’Estat Islàmic d’Irak passà a dir-se , Estat Islàmic d’Irak i del Llevant per evidenciar la seva implicació i extensió territorial a Síria. El concepte llevant inclou ampli territori que s’estén des d’Irak a Síria, Jordània, Israel, Palestina, Líban, Xipre i part de Turquia. En aquells moments els grups jihadistes sunnites combatien tant a Síria com a Irak. Gràcies a la permeabilitat de les fronteres, i la complicitat de Turquia, aquests grups terroristes ampliaren les seves accions a diversos territoris de Síria i Irak on la majoria dels seus habitants eren sunnites. El combat jihadista seguia convocant a joves musulmans d’altres països que poc a poc arribaven a engruixir l’exercit de l’Estat Islàmic a través de Turquia. En poc temps l’Estat Islàmic passà a ser l’organització dominant de les forces opositores als règims de Síria i Irak. L’èxit de les seves operacions militars eren espectaculars, en bona part per la complicitat de la població dels territoris conquerits que preferien viure sota l’empara dels guerrillers jihadistes sunnites que està sotmesos a les dictadures dels xiïtes dels governs de Síria o Irak. Estat Islàmic emprava els arguments religiosos per qualificar de santa la seva causa perquè qualificaven als seus enemics, entre ells els xiïtes però també cristians, jueus i sufís, d’apòstates o politeïstes. Però l’èxit militar no és explicable només pel fanatisme religiós d’aquests grups, sinó també per la professionalitat dels seus dirigents militars la majoria eficaços militars sunnites expulsats de l’exèrcit iraquià. Una dels èxits espectaculars d’Estat Islàmic fou l’alliberament l’estiu de 2013 de 500 combatents altament experimentats reclosos a les sinistres presons d’Abu Ghraib i Taji.

La guerra jihadista d’Estat Islàmic anava recollint importants èxits militars que l’enfortien i actuaven de reclam perquè musulmans sunnites salafistes d’altres països s’incorporessin massivament a les seves files per combatre a l’Orient Mig. El que inicialment era un grup terrorista és consolidà com un exercit ben armat i un projecte d’organització política pels territoris conquerits a Síria i Irak. El punt d’inflexió de l’expansió i consolidació de l’Estat Islàmic fou la conquesta de la ciutat iraquiana de Mossul el 10 de juny del 2014. Davant la consolidació del seu domini territorial, Estat Islàmic dóna un important pas al proclamar el califat nomenar el 29 de juny del 2014 a Abu Bakr al-Baghdadi com a califa de l’Estat Islàmic d’Irak i el Llevant. A partir d’aquesta data Estat Islàmic tingué una ràpida expansió per Irak i Síria sense trobar massa resistència, principalment per la desfeta i debilitat dels exèrcits d’aquests països.

Els esforços d’Estats Units per atraure els sunnites moderats no han aconseguit debilitar l’Estat Islàmic. Tampoc ha apaivagat les tensions polítiques entre els sunnites i xiïtes iraquians la substitució l’11 d’agost de 2014 del president de govern  Nouri al-Maliki per Haider al-Abadi. La decisió política d’expansió del califat estava presa, era sòlida i s’anava executant sense dilació. L’aparició del califat d’Estat Islàmic ha alterat l’actual equilibri geopolític instaurat per Estats Units, Aràbia Saudita i Iran a Orient Mig i, tal com es formula avui, representa una seria amenaça per tot Occident.

dimarts, 19 de maig del 2015

Estat Islàmic VI. Fanatisme religiós i eficiència militar

La situació actual a Iraq i Síria mostra el fracàs de les decisions polítiques preses pels Estats Units, Anglaterra i altres potències occidentals, juntament amb Aràbia Saudita, Turquia, Kuwait, Qatar i els Emirats Àrabs Units per articular una sortida política a la continua inestabilitat de l’Orient Mig. Sadam Hussein, a Irak, i Bashar al-Assad ara i abans el seu pare Hafez, havien fracassat en construir un nacionalisme iraquià i sirià capaç de vèncer les tensions tribals i religioses dels seus països. La intervenció militar del 2003 a Irak i la del 2011 a Síria han estat la causa que ha afavorit l’aparició del que avui es coneix com a califat de l’Estat Islàmic.

Cap d’aquestes intervencions militars serví per resoldre els problemes existents i més aviat enredà la situació prou complexa d’aquella zona. El derrocament de Sadam Hussein a l’Irak l’any 2003 comportà una gran purga de militars de tota mena de graduació de l’exèrcit iraquià.  Alguns càlculs parlen de 400.000 persones que quedaren fora de la milícia, sense ofici ni dret a cobrar pensions. La majoria de damnificats per aquesta depuració eren militars de religió musulmana sunnita i entre aquests hi havia importants càrrecs dels serveis d’informació militar iraquians.

Mentre es produïa aquesta gran purga, els destacats polítics de religió xiïta passaven a controlar el poder del nou estat post Sadam Hussein patrocinat per les potencies aliades encapçalades pels Estats units. L’ocupació total del poder per part dels xiïtes irrità profundament a la població sunnita, especialment concentrada en determinats territoris de l’Irak. Els sunnites damnificats, intentaren en un primer moment el reformisme de l’oposició política moderada al nou regim polític instal·lat a Bagdad, però progressivament prengueren consciència que la única resposta viable era la confrontació militar amb el govern de Nouri al-Maliki. Ràpidament l’oposició política iraquiana s’anà estructurant en diferents grups armats que practicaven accions terroristes inspirades pel model d’Al Qaeda. Els grups jihadistes  actuaven per tot Irak i estaven integrat, en bona part, per musulmans sunnites iraquians i musulmans d’altres parts del món que havien anat a combatre la ingerència dels Estats Units. A partir de l’any 2003 Al Qaeda d’Irak esdevingué la fracció jihadista més important de tots els grups terroristes que lluitaven contra el règim d’Irak.


Una part important dels militars expulsats de l’exèrcit iraquià per la seva depuració s’integraren en els grups que havien optat per la lluita armada contra el govern. La situació de tensió entre la comunitat sunnita i xiïta per el control del poder de l’estat es reforça per un discurs religiós que alimentava aquesta conflicte. Durant aquells anys a Irak, el salafisme s’havia convertit, gràcies les importants contribucions econòmiques i de predicadors d’Aràbia Saudita, en la principal corrent religiosa dels musulmans sunnites iraquians. El salafisme sunnita iraquià, totalment identificat amb el wahhabisme d’Aràbia Saudita, es legitimà encara més, ara a partir de fonaments religiosos, l’odi dels sunnites als xiïtes. 

dilluns, 18 de maig del 2015

Perquè votaré a Xavier Trias

Afirmo que votaré Xavier Trias, perquè li agraeixo el seu compromís amb les persones d’aquesta ciutat, especialment els més vulnerables; i també perquè tinc motius d’agraïment personal. Començo per això últim per anar després a valorar la seva política social.

Gràcies a la bonhomia i amabilitat de Xavier Trias vaig poder incorporar-me a l’Ajuntament de Barcelona després d’haver estat cessat en les meves responsabilitats gerencials a la Diputació de Barcelona. Paradoxes de la vida, sóc cessat i recuperat professionalment per unes persones que militen en la mateixa formació política. Aquesta circumstància confirma el que sempre he cregut: la dignitat de la política està associada al comportament de les persones i no a les sigles dels partits. Tinc un segon agraïment que no puc estar-ne d’esmentar-lo. Estic agraït a l’alcalde Trias per haver pogut treballar en els meus darrers anys de vida laboral activa a l’àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports i, de forma específica, en l’àmbit de la immigració. Durant aquest temps he vist i palpat el compromís de l’Ajuntament de Barcelona en l’àmbit de polítiques socials. He conegut els seus programes socials i la manera de treballar dels professionals de l’ajuntament.

Sobre això tinc alguns apunts. Primer. L’arribada de Xavier Trias a l’alcaldia no significà el cessament dels càrrecs tècnics de nivell identificats amb l’anterior equip de govern. Persones de significada compenetració amb els que havien manat fins aquells moments, seguiren en els seus llocs de treball fent la mateixa feina i gaudint de la confiança dels nous responsables polítics. Exemplar. La segona anotació té a veure amb les persones que l’equip de Xavier Trias posà al front de l’àrea de Qualitat de vida, Igualtat i Esports. He treballat al seu costat i puc dir, amb tota sinceritat, que admiro la seva sensibilitat humana davant dels problemes que havien de gestionar en el dia a dia i la seva entrega per combatre les injustícies socials.

Alguns d’aquests responsables, tenen la sensibilitat social pròpia de les persones bones. Per les seves conviccions estaven al costat de la gent que ho passa malament com a conseqüència de la crisi i eren rigorosos en les solucions a aplicar. En tot moment seguien els criteris professionals establerts pels tècnics municipals. Aquest rigor, en més d’una ocasió ha topat amb l’ús interessat dels drames personals fet per alguns dels promotors dels moviments d’agitació social promotors de la plataforma Barcelona en comú. Alguns líders d’aquests moviments semblaven més preocupats per generar conflictes mediàtics que servissin per denunciar la gestió municipal que per resoldre la pretesa desigualtat social. Darrera de la defensa aferrissada d’alguna família desnonada es perjudicaven els drets socials de persones en situació de vulnerabilitat greu i que estaven sota el guiatge dels professionals dels treballadors socials de l’Ajuntament de Barcelona. Com observador, vaig arribar a la conclusió que alguna agitació social alternativa dels darrers mesos anava més encaminada a mantenir viva l’atenció social entorn als promotors de la plataforma Guanyem Barcelona, que resoldre de forma justa i equitativa els problemes socials.

Acabo la reflexió sobre les polítiques socials. L’anàlisi dels recursos econòmics destinats a atendre els problemes socials deixa ben palesa l’interès de l’alcalde Xavier Trias a combatre les desigualtats en la ciutat de Barcelona. Aquestes dades demostren que en el context actual de crisi econòmica, la prioritat del Govern municipal ha estat assegurar la cobertura de les necessitats bàsiques i d'atenció als col·lectius socials més vulnerables. Barcelona ha de ser la ciutat de les persones, repetia el seu alcalde. Aporto algunes dades, de les moltes que podria esmentar, per il·lustrar el balanç dels quatre anys de govern de Xavier Trias. Els números són els que són i la seva realitat evidencia que durant els darrers quatre anys hi hagut una gran inversió en polítiques socials perquè hi havia persones que necessitaven el suport de la intervenció social.

En quatre anys les despeses en polítiques socials han augmentat un 43%. En aquest període s’han passat de 1.100 habitatges de lloguer social a 2.300. En aquests quatre anys s’ha incrementat un 40,09% els recursos econòmics destinats al servei d’àpats en companyia. Aquest servei és molt important per garantir que persones en situació de vulnerabilitat no estiguin soles i gaudeixin d’una alimentació equilibrada. En el mateix període els recursos destinats als àpats en menjadors social s’han incrementat un 29,3%. Des de 2011 fins 2015 l’import d’ajuts econòmics per allotjament temporal ha augmentat un 85,2% i un 490% per ajuts econòmics pel lloguer de pisos de Patronat Municipal d’Habitatge. Durant els quatre anys de mandat l’import dels ajuts econòmics per evitar desnonaments de pisos del Patronat Municipal d’Habitatge ha pujat un 491%. Els ajuts globals per habitatge, allotjament per facilitar la inclusió social han pujat un 63,4% en quatre anys i els ajuts escolars per la inclusió social han crescut un188,7%. En relació als ajuts per combatre la pobresa energètica les dades demostren que en aquest mandat de l’alcalde Trias s’han incrementat un 152,20% i un 58,4% els ajuts per atendre les necessitats bàsiques (medicació, transport, etc) de les persones vulnerables. En el mateix període les beques menjador s’han incrementat un 225%.

La insistència de la candidata Ada Colau d’acusar a l’alcalde Xavier Trias de desatendre els problemes socials de la ciutat és una falsedat. Les dades anteriors són una prova evident del que ha fet l’ajuntament de Barcelona a favor de la justícia i la cohesió social. També trobo greu incriminar a Xavier Trias de pràctiques mafioses. Aquesta denúncia és una calumnia greu, a més d’una injustícia. He llegit amb sorpresa les següents declaracions de la candidata comunista o comunitarista “En Barcelona ha habido una gestión que se puede calificar de mafiosa, por confundir los intereses privados con los públicos, y tener relaciones ocultas con poderes financieros, recibiendo comisiones en nombre de la democracia”. Espontàniament em surt d’aconsellar a la candidata Ada Colau que si fa aquesta afirmació, vol dir que deu esta fonamentada, en cas contrari és una difamació. I si té proves de tot el que acusa, ja sap el camí on es resolen aquestes qüestions: els jutjats. Allí pot aportar totes les seves proves i confiar que la justícia de l’Estat de Dret faci la seva feina. Però, sinó és així, qui hauria d’anar als jutjats és ella, però com a acusada de calumniar a una persona honesta. Crec que s’han d’acabar aquestes acusacions gratuïtes que fan mal a l’honorabilitat de les persones i al sistema democràtic. En el cas de l’alcalde Trias, ja ho va intentar el diari El Mundo i pocs mesos després ho repeteix Ada Colau.


Les dades que he mostrat són prou eloqüents. Elles evidencien la preocupació que Xavier Trias té  per les persones que viuen a Barcelona. Més d’un cop he sentit explicar a l’alcalde Trias que vol que Barcelona sigui una ciutat on les persones se sentin més segures i  autònomes, més incloses socialment i laboralment, mitjançant el foment de la cohesió social i fent que el benestar sigui una realitat en les seves vides. M’ho crec, perquè he estat al costat de les persones que per encàrrec de l’alcalde han treballat perquè això fos així. Per aquesta raó, i les personals que abans he explicat, donaré la meva confiança a Xavier Trias perquè pugui seguir fent aquesta feina a favor de la justícia i la inclusió social a la  ciutat de Barcelona.

diumenge, 17 de maig del 2015

Gestió de la diversitat cultural


Aprofitant la proximitat de la convocatòria d’eleccions municipals, on sovint la immigració esdevé un dels temes rellevants en els debats de propostes i els programes electorals, és el moment oportú per posar en valor experiències d’èxit que s’han dut a terme al llarg dels darrers quatre en els ajuntaments en l’àmbit de les polítiques públiques d’acolliment dels immigrants. També és el moment adient per plantejar els reptes de futur de les polítiques migratòries, sempre des d’un punt de vista positiu, reflexiu i propositiu.

Una primera consideració en coherència a les experiències dels darrers anys: les polítiques d’immigració han estan limitades al processos d’acollida per acompanyar als immigrants en els primers moments de la seva integració social. Per això s’han desenvolupat iniciatives orientades ha resoldre els problemes d’ocupació, habitatge, escolarització, atenció social, aprenentatge lingüístic, entre altres aspectes. Però aquest estadi dura un temps limitat. Després d’un període d’acolliment els immigrants esdevenen ciutadans que han d’assumir els corresponents drets i deures de viure en una comunitat concreta.


Aquest és el nou repte que han d’assumir avui els ajuntaments. Els canvis socials dels darrers anys han fet la societat catalana més plural i diversa, per això els governs municipals han gestionar la diversitat cultural de la comunitat local integrant els ciutadans en una identitat compartida respectant la pluralitat d’identitats viscudes com a referents personals. Aquesta nova realitat obliga a canviar de política en relació a la immigració en l’àmbit local i situar la complexa gestió de la interculturalitat en l’agenda de les seves polítiques públiques.

dissabte, 16 de maig del 2015

La política entre el selfing i el videoclip

No m’agrada els viaranys per on transita avui la política contemporània a casa nostra. Sembla una barreja entre un selfing del pensament o un plató de tres al quarto per enregistrar videoclips de promoció viral. Enyoro la política entesa com acte sublim dels individus per arribar acords pactes per millorar l’existència de les persones. La política entesa així, és un servei positiu per la construcció d’humanitat.


Ara, res és així. Els ideals han estat substituïts per caricatures ideològiques de disseny de màrqueting electoral. La política no pot ser el producte de la mercadotècnia.  Les grans qüestions no estan a les agendes polítiques, es ventilen en un moment i són quatre ratlles que es perden sota missatges i videoclips. Tot es simplifica perquè prima la síntesi del missatge. Fins i tot sembla més important el canal de comunicació i no el que es diu. La simplificació del missatge busca a mobilitzar emocions i generar sentiments d’antipatia o simpatia. La política es redueix a micropolítica, sense relat ni esperança.

divendres, 15 de maig del 2015

Estat Islàmic V. Conflicte permanent amb els xiïtes

Un dels trets característic de l’Estat Islàmic és el seu enfrontament permanent amb els xiïtes per considerar-los heretges i uns enemics irreductibles de l’Islam. L’origen d’aquest enfrontament es troba en els propis origen de l’Islam. Quan Alí ibn Abi-Tàlib fou nomenat quart califa l’any 656 s’inicià un greu disputa dins dels musulmans. Durant un breu període, entre els anys 656 i 661, Alí ibn Abi-Tàlib assumí el lideratge polític i religiós dels musulmans, però el rumor que Alí havia conspirat per l’assassinat del tercer califa incità nombrosos complots contra ell. Al final, la tensió derivà en la primer guerra civil entre musulmans, primera fitna. A la base del conflicte hi havia raons polítiques, una part de la classe dirigent s’oposava a com Alí ibn Abi-Tàlib repartí el poder i les decisions que prenia¸ i també motius religioses. En l’àmbit religiós defensava una lectura actualitzada i adaptada de les propostes de Mahoma, aspecte que disgustà a un ampli sector de musulmans. Després d’aquesta primera guerra civil, Alí ibn Abi-Tàlib seguí enfront del califat, tot i que els conflictes anaven en augment.

Un dels principals opositors d’Alí ibn Abi-Tàlib fou Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman, membre de la família Omeia i governador de Síria. Les seves intrigues i conspiracions portaren a una nova confrontació batalla al final de la qual, i després d’una negociació acordada per allargar innecessàriament la guerra, s’acordà proclamar a Muàwiya ibn Abi-Sufyan com a nou califa l’any 661. La seva ascensió al poder de l’imperi musulmà significà tant l’inici del califat dels omeies com l’aparició d’una divisió dels musulmans en vàries fraccions fortament oposades i que, pocs anys després, comportaria la seva divisió.

Un dels grups dels musulmans actius en aquells temps eren els kharigites (els dissidents), petit grup que no acceptava l’arbitratge. La seva total oposició als acords els portà a assassinar a Alí ibn Abi-Tàlib a Kufa el mateix any de l’acord, 661, i el mateix dia intentaren matar també amb el nou califa Muàwiya ibn Abi-Sufyan i el responsable de l’arbitratge. Els musulmans alides, nomenats així per ser els partidaris d’Alí ibn Abi-Tàlib, atorgaren el seu lideratge a Hassan, fill d’Alí, el qual rebutjà a assumir a enfrontar-se al califa. Davant d’aquesta circumstància confiaren la direcció política i religiosa del grup a Husein, un altre fill d’Alí. A la mort del primer califa Omeia, Muàwiya ibn Abi-Sufyan, l’any 680, tot i que havia nomenat successor seu al seu fill Yazid i proclamat nou califa a Damasc, Husein, que en aquells moments estava a La Meca, s’oposà a aquesta decisió perquè, com que encara no s’havia decidit entre els musulmans que el califat fos hereditari, considerava que ell, com a net de Mahoma, havia de ser el nou califa. Davant la negativa dels omeies de cedir el poder s’inicia una nova guerra civil, la segona fitna. El pretendent Husein fou derrotat i assassinat a la batalla de Karbala (Iraq) l’any 680.

La batalla de Karbala marcarà el principi del cisma entre els "partidaris o seguidors d'Alí", aquesta és l’etimologia de la paraula xiïtes, i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició” continguda en la Sunna. La mort violenta de Husein, considerada pels xiïtes un martiri, va esperonar al seus seguidors a combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments autèntics de l'islam. L’assassinat ha esdevingut una fita fonamental del xiisme, que ho commemora cada any amb processons de penitents, convertint-se en símbol de la lluita contra la injustícia tant en el que afecta a la interpretació de l’Islam com per la usurpació del poder política dels musulmans per part dels sunnites. Aquest confrontació, iniciada l’any 680, ha perdurat fins els nostres dies i proporciona les raons als promotors del califat de l’Estat Islàmic per seguir la seva guerra contra els xiïtes per considerar-los uns infidels a la religió vertadera de l’Islam.

dijous, 14 de maig del 2015

Estat Islàmic IV. Expansió política de l’Islam

Per comprendre el que representa avui el califat instaurat per l’Estatat Islàmic en l’imaginari musulmà cal entendre com es produí l’expansió política i religiosa de l’Islam als anys immediats de la mort de Mahoma.  El califat fou una institució política, religiosa i militar mou determinant en la consolidació de l’Islam. 

Mahoma no indicà en cap moment de la seva vida qui l’havia de succeir-lo quan morís. Per això, després de la seva mort, l’any 632, s’obrí un període convuls de tensions i baralles internes entre els seus seguidors. Durant quasi bé trenta anys hi hagueren forts enfrontament entre els deixebles de Mahoma per definir que havia d’assumir el lideratge religiós i polític de l’Islam. En un primer moment, els musulmans que vivien a Medina i els de la Meca es posaren d’acord per atorgar el lideratge a Abu-Bakr as-Siddiq amb els títols de d'amir al-muminín, “Príncep dels Creients” i de califa, Successor del Profeta. Amb aquesta decisió s’establí el primer califat (632-634). L’objectiu d’aquest califat fou propiciar una tímida expansió de l’Islam cap a Síria, l'Iraq i Egipte, per una banda, i dedicar els principals esforços militars a combatre la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs que volien estar-ne al marge.

El següent califa, el segon, fou Úmar ibn al-Khattab  entre els anys 634 i 644. Aquest segon califat expandí fortament l’Islam a Egipte, Palestina, Síria,Mesopotàmia i Pèrsia. Tots aquests territoris foren incorporats al control polític dels musulmans de l’Aràbia. Una de les característiques polítiques d’aquest període fou el fet que els territoris conquerits conservaren una important autonomia política. No obstant, aquest circumstància serà la base de futures importants tensions amb els següents califes, especialment amb les estructures sassànides  de Pèrsia. Úmar ibn al-Khattab fou assassinat sense nomenar successor.

Per resoldre el lideratge dels musulmans es nomenà un comitè de sis savis escollí amb el mandat de triar un nou califa. Decidiren nomenar a Uthman ib Affan, marit de dues de les filles de Mahoma, com a tercer califa. Aquest nomenament irrità enormement a Alí ibn Abi-Tàlib, cosí i també gendre de Mahomma, que es considerava amb dret de successió per parentiu amb el profeta. El tercer califa continuà, durant el seu govern entre els anys 644 i 656, l’expansió territorial de l’Islam. Els seus objectius fou la conquesta de nous territoris a Occident i enfortir el domini de l'imperi sassànida, extent el seu control polític fins al gran Khorasan, àmplia regió que abastava l’Iran, l'Afganistan i el Turkmenistan. Pel nord, van ampliar els dominis al voltant de la mar Càspia. Políticament, situà al front dels nous territoris a membres de l’aristocràcia mequinensa, ciutat de Medina, en perjudici de la medinesa, ciutat de Median. Aquest fet creà important tensions. Les decisions polítiques també provocaren conflictes religiosos.  que procurà resoldre enfortint la seva autoritat davant dels musulmans amb la iniciativa de determinar el text definitiu de l'Alcorà. Les tensions internes, polítiques i religioses, junt amb els conflictes derivats pel domini dels botins de guerra i el control polític territorial, motivaren el seu assassinat.

El quart califa havia de ser, inicialment, Alí ibn Abi-Tàlib qui anteriorment ja havia entrat en la disputa successòria. Durant un breu període, entre els anys 656 i 661, assumí el govern polític i religiós dels musulmans. Però els creixent rumors de que Alí havia instigat la mort del tercer califa provocà que apareguessin nombrosos complots contra ell. Finalment esclatà una guerra civil entre els musulmans. Un importat sector de musulmans d’Iraq, crítics i descontents amb algunes decisions de repartiment del poder polític presses pels governs anteriors, defensaven que tots els musulmans tenien els mateixos drets, amb independència de quin fous el seu origen, antiguitat de conversió i o participació en les conquestes. La resta de governadors de les altres províncies musulmanes, així com els seguidors d’Uthman, l’anterior califa, refusaren aquestes crítiques i les propostes de modificar el repartiment del poder polític i religiós.

Davant d’aquest disputes entre musulmans Alí ibn Abi-Tàlib defensà que calia introduir canvis en l’Islam. Proposà, entre altres mesures, ampliar el poder del califa, especialment en l'aspecte religiós, per tal de poder interpretar l'obra de Mahoma en funció de les circumstàncies històriques. L’enfrontament estava servit. A l’entorn d’Alí ibn Abi-Tàlib es formà una àmplia coalició i els dos bàndols s’enfrentaren militarment. Alí ibn Abi-Tàlib guanyà la batalla del Camell, indret prop de Bàssora, (656) i amplià la seva aliança gràcies el suport dels musulmans d’Egipte. Però a Síria, els familiars d'Uthman, l’anterior califa, liderats per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman i futur fundador de la dinastia Omeya, declararen les hostilitats a Alí ibn Abi-Tàlib bàsicament perquè no volen perdre els privilegis que tenien. Al final d’una una llarga i gens reeixida negociació, els dos exèrcits s’enfrontaren en la batalla de Siffín, vora occidental de l'Èufrates,(657).  Aquesta enfrontament durà tres mesos i fou una batalla pràcticament sense morts, perquè els dos bàndols seguien negociant una sortida política al conflicte. Quan finalment els musulmans siris decidiren entrar en combat, els musulmans iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Per evitar l’enfrontament armat s’optà per una solució d’arbitratge. Aquesta decisió debilità la coalició d'Alí perquè alguns dels col•ligats s cosideraven que no estaven representats tots els interessos i aspiracions polítiques. Finalment, a conseqüències d’aquestes disputes internes Alí ibn Abi-Tàlib fou assassinat a Kufa, l'any 661. Amb la seva s’acaba el que es considera el primer Califat, el qual està constituït per quatre califes. La fi del quart califat marca també la divisió dels musulmans en dos blocs antagònics: els sunnites i els xiïtes. Mentre els primers donen legitimitat el següent califat omeia, els xiïtes ja no el reconeixen com a legítim.

dimecres, 13 de maig del 2015

Consells de Ciceró per fer campanyes electorals

En temps de campanyes electorals és formatiu recordar els principals consells que proposà Quint Tuli Ciceró en el seu manual polític. L'any 64 aC es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà seguint sis consells que per ell eren bàsics per vèncer en un món polític dominat per “l’engany i la traïció” i una societat plena d’ “arrogància, tossuderia, maldat, orgull i odi”.

1. "Que sàpiguen els rics que estàs a favor de la pau i l'estabilitat. Assegura a la gent comú que sempre estaràs del seu costat ... És vital que utilitzis tots els teus recursos per arribar a l'audiència més àmplia possible".

2. "Un candidat ha de ser un camaleó, adaptant el seu missatge a cada persona que coneix, canviant el seu discurs com sigui necessari; es mou a la gent més per aparences que per la realitat".

3. "Has d'aprendre l'art de afalagar la gent, cosa vergonyosa en la vida normal però essencial si ets candidat".

4. "No estaria gens malament recordar a la gent el canalles que són els teus rivals i difamar cada vegada que es presenti l'oportunitat amb els crims, escàndols sexuals i corrupció en què han caigut".

5. "No facis promeses específiques. Queda't en generalitats ".


6. "El més important de la teva campanya és donar esperança a la gent i generar sentiments bondadosos cap a la teva persona"