Una beatificació inoportuna

La recent beatificació de Joan Roig al temple de la Sagrada Família ha estat escàndol per uns i per altres l’exercici legítim del dret a la llibertat religiosa. El sector de les activitats escèniques, i el món de la cultura en general, sempre molt sensibles a les qüestions de les pràctiques religioses, han protestat immediatament. Consideren que hi ha un tracte desigual. Les activitats escèniques estan tancades fins a una nova ordre del Procicat i aquest autoritza la celebració d’un esdeveniment religiós que aplega a més de 600 persones. No s’enten. ¿Per què aquesta diferència de criteris? L’única raó que explica aquesta diferència de tracte és l’exercici d’un dret fonamental garantit per la constitució. Res a objectar formalment. Els drets fonamentals només es poden limitar en determinades ocasions i sota l’empara d’una llei especial. No és el cas. Però, es pot renunciar a l’exercici d’un dret fonamental quan això pot ser molt d’escàndol o de privilegi. En aquest cas, la consciència, més enllà del que digui la norma,  ha de ser prou madura per discernir com actuar. L’acompliment de les normes no exonera la responsabilitat moral de les actuacions, personals o col·lectives. En l’acte de beatificació del passat dissabte han fallat els criteris de l’Estat i de la Generalitat en relació a la celebració d’actes religiosos i ha fallat la misericòrdia de l’Església catòlica amb els afectats i perjudicats per la Covid 19.

Entenc i comprenc la indignació del sector de les arts escèniques. El tancament dels teatres i la prohibició de les seves activitats situa a molta gent al límit de les seves possibilitats en situació molt crítica per la disminució del seus ingressos. Els criteris governamentals per tancar les sales culturals no s’apliquen per igual en els temples religiosos. Davant d’això és molt comprensible les airades protestes d’aquest sector que es sent agreujat per la laxitud de criteris davant la celebració de la beatificació. Res d’això hauria passat si s’hagués aplaçat la beatificació. El reconeixement de la santedat pot esperar moments propiciatoris. Però la diòcesi de Barcelona no ho ha entès així. Han fet al contrari que la diòcesi de Vic. El bisbe de Vic, conjuntament amb els Frares Caputxins de Catalunya, promotors de la beatificació de tres frares caputxins,  han decidit que “en el context actual era més prudent posposar la celebració sense fixar una nova data de moment (...) en el context sanitari actual s’ha considerat que era més prudent evitar actes que afavoreixen la mobilitat i la concentració de persones com reclamen les autoritats sanitàries”. A Barcelona, la llibertat de culte s’ha imposat a la llibertat de la cultura.

Els responsables de la diòcesi de Barcelona no han estat prudents i no han renunciat al privilegi associat a la consideració de la pràctica religiosa com un dret fonamental constitucional. Han fet un celebració inoportuna i inadequada pels moments que estem vivint. La diòcesi de Barcelona ha tirat pel dret sense adonar-se que el seu gest és un motiu d’escàndol per moltes persones que la crisi de la Covid 19 les ha situat en una situació desesperant. La seva manca de misericòrdia ha estat motiu d’escàndol per moltes persones. Com a cristià lamento que ni els organitzadors de l’acte de la Sagrada Família ni els devots assistents, on hi havia algunes autoritats, hagin tingut present les encertades paraules  de l’Evangeli “no sigueu mai ocasió d'escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l'Església de Déu” (1Co 30,32). El recent traspassat mossèn Josep Cardús encertà amb la següent afirmació perfectament aplicable en aquesta ocasió “primer es la gent, i la practica religiosa va en segon”.  Lamentablement, la meva diòcesi no ha renunciat al seu privilegi i ha preferit situar la pràctica religiosa per davant de la gent.

He vist que el bisbat de Barcelona ha demanat disculpes per si alguna persona s’ha pogut sentit ferida per la cerimònia de beatificació. És d’agrair. Però, com es desprèn del meu escrit, la qüestió de fons és haver-se fet la cerimònia i no haver renunciat, com a gest de solidaritat, al privilegi atorgat pel reconeixement constitucional. La Constitució garanteix el dret a la pràctica religiosa, però no impedeix renunciar a l’exercici d’aquest dret. I aquest dissabte era una bona ocasió per fer-ho.

L’egoisme sense límits

Ara, no m’agrada passejar pel meu barri al costat del mar. Quasi bé tothom va sense mascareta i això les distàncies de seguretat és un dir. Deuen pensar que és una dèria de quatre il·luminats demanar fer servir mascaretes. Les porques persones que les portem som la gent gran, i no tots, i alguns pocs joves. Per la resta de gent, el passeig del Front Litoral és una festa. Van en grups contents d’haver-se retrobat, altres caminen despreocupats de si s’interposen en la ruta de les altres persones, alguns corren prou suats per mostrar uns cossos lluents al sol. Res sembla que importi més, que passar-ho bé. El passeig hi ha moments que està atapeït. Per entre mig, la guàrdia urbana que mira indiferent el que passa o no sembla veure el que veuen els meus ulls.

Això de la mascareta, no és que no s’hagi entès, més aviat penso que al no posar-se-la les persones reafirmen una falsa idea d’immunitat. Pensen que el virus passarà de llarg, que ells no els afectarà. Probablement, serà així. Però no calculen que poden ser transmissors asimptomàtics del virus. Amb aquest gest insolidari afirmen el seu individualisme extrem. Els importa poc el que pugui passar a les altres persones. Mentre ells estiguin bé, què importa com es trobin els altres. Hi ha una apologia d’un individualisme que es desentén de les altres persones. Aquesta actitud ens pot dur de nou al desastre. Les autoritats públiques haurien de reforçar l’elogi de la responsabilitat amb més insistència del que estan fent fins ara.

Joc dels disbarats

Estem arribant, poc a poc, a la sortida del túnel, no sé si serà el darrer o un dels tants que encara haurem de  passar per acabar definitivament amb aquest mal somni. Mentrestant cada dia sentim notícies desconcertats sobre la gestió de la salut pública. La dissonància entre les xifres de l'Estat i les comunitats autònomes comença a ser un clàssic. Un fet desconcertant són les missatges institucionals. El dissabte surt el president del govern de l'Estat per informar sobre uns criteris del procés de desconfinament, dos dies després el ministre d'Avalos fa uns anuncis sobre la mobilitat que contradiuen, en part el dit per Pedro Sánchez. Avui, el ministre Salvador Illa, ha hagut de rectificar el dit per Avalos. Sembla un joc que jugava de petit, el telèfon, on cada un anava repetint el que li havien dit i el que es deia al final feia petar de riure. La transmissió alterava el sentit del missatge. Era el joc dels disbarats.

Aquest joc dels disbarats desorienta als ciutadans. Dona la impressió que es decideix sobre la marxa. Ningú pot fer plans perquè les futures ocurrències d’alguna autoritat els poden capgirar. Algú em pot dir amb seguretat quin dia podré anar des de Barcelona a Vilanova de Meià? Havia planificat el meu desconfinament particular a partir dels criteris publicats al BOE,  però cada cop que parla una autoritat he de revisar el que havia previst. Els governants han de transmetre seguretat en les seves decisions. Han de parlar clar, de forma entenedora, donant confiança i aportant criteris fiables. Res d’això es compleix. Sembla que en cada negociació per aprovar l’estat d’alarma es canvien uns quants criteris.

Atrapats per la distància social

Aquesta pandèmia ha consolidat algunes expressions que es repeteixen contínuament. Evidentment, la més notòria és el propi nom del virus: Coronavirus o Covid-19. Cal puntualitzar, per evitar incultures, com la evidenciada per la Presidenta de la Comunitat de Madrid, que es pensava que Covid-19 volia dir Coronavirus diciembre-19. Aclarim-ho Covid-19 és l’acrònim de Co (corona) Vi (virus) d (disease, enfermetat). És el terme escollit pels experts per designar l’origen de la SARS-CoV-2. El segon terme que he sentit moltes vegades, bàsicament per boca d’alguns polítics catalans és l’expressió com no pot ser d’altra manera”. Fa anys que s’arrossega aquesta expressió a la qual, alguns dels polítics comunicadors d’aquests dies hi estan abonats. És una expressió tan manifa que cansa escoltar-la i no deixa massa ben parat a qui la diu. És un clixé que es fa servir sense solta ni volta i transmet una idea d’inevitabilitat de les coses i d’un determinisme absurd. És confessar una falta d’esperança de pensar que les coses sí que poden ser d’una altra manera. Quan sento aquesta muletilla, desconnecto immediatament.

Altres termes bastant difosos aquests dies són “la distància social” i “mantenir la distància”. Pel que sembla tot està relacionat a la mètrica. Els experts diuen que la distància ajuda a evitar els contagis. Sembla que a partir d’uns metres els virus no infecten. Buscant si era un terme nou o d’ús habitual he trobat que la distància social pot definir-se com la distància emprada per als contactes socials de caràcter formal, les relacions entre desconeguts, les reunions de negocis o les festes de compromís. El contacte físic és totalment formal (per exemple, donar-se la mà), el to de veu és més elevat i l'actitud davant la interacció és més distant. Es diu que aquesta distància és de 1,2 i 3,5 metres. He quedat sorprès del grau de precisió en la definició d’aquest concepte. M’han manllevat un concepte que pensava que formava part del meu repositori progressista. Només entenia aquella “distància social” que defineix les diferencies socials: rics i pobres, població benestant i marginats, etc...  Que no ens passi que, de tan mantenir la distància social ens oblidem que, fet i debatut, els grans damnificats d’aquesta crisi seran els que pateixen la distància social de tota la vida.

La política abjurada

La política ha deixat de ser l’art de la persuasió racional i s’ha convertit en joc de miralls que pretén agitar el sentiments i les emocions dels ciutadans. Hi ha poc espai per la paraula i molt joc de foc d’encenalls que pretenen il·luminar, encara que sigui un breu instant, els racons ocults de la no intel·ligència humana. Durant la crisi del Covid-19 hem assistit a moments estel·lars de l’eclipsi de la política moderna. Sense anar més lluny, ahir mateix, el PSOE, per tal de tenir els vots necessaris per renovar la declaració d’Estat d’Alarma, pacta amb EH Bildu la derogació de la reforma laboral del PP. Poques hores després, el mateix PSOE, quan ja tenia aprovada la pròrroga decideix unilateralment modificar el contingut del pacte. Inaudit.

En més d’una ocasió sembla que la política estigui en mans de funambulismes, improvisadors i, en més d’una ocasió de purs estraperlistes d’acords d’última hora. Al llarg d’aquests dies hem vist com es prenen decisions improvisades, sense fonament o sense els recursos per fer-les operatives. Els ciutadans es senten desorientats al comprovar que es donen directius que es rectifiquen als pocs minuts, primer en un sentit i després en un altre. Que es donen ajuts que no arriben mentre la situació de les famílies es desesperada. Dóna la impressió que moltes decisions es prenen per agitar les emocions dels ciutadans. Res més.

L’Arcàdia feliç no existeix, el coronavirus sí

Per més que ens ho expliquin, com que no ho hem viscut en primera persona, no ens podem imaginar l’angoixa viscuda en els hospitals en els moments àlgids de la pandèmia. És inimaginable. Costa, però això ha estat així. I mentre aquesta situació destrossava famílies per la mort del seus estimats i duia a l’extenuació al personal sanitari, els dirigents polítics del país, el gran i el petit, són incapaços de transmetre seguretat i esperança a la població. La política comunicativa del govern de la Generalitat en relació al Covid-19 no és la millor. Mentre la població ha pogut començar a passejar en unes franges horàries, el responsable de comunicació del govern manté la campanya #queda’t a casa ¿quin sentit té? El que caldria és comunicar a la ciutadania consignes d’un ús responsable de l’espai públic. No cal inventar la pólvora, només calia copiar, tècnicament és el benchmarking, del que s’ha fet a Alemanya. Estem massa embadalits i autocomplaents amb el que som i oblidem el que fem o hauríem de fer.

Mentrestant, hi ha gent que està a l’atur, en un ERTO o, per altres circumstàncies, no té diners per menjar, pagar el lloguer o afrontar despeses bàsiques. No és poca la gent que està en una situació desesperada. I davant d’aixà la maquinària política està aturada. Als pocs dies del confinament, quan tot era un gran desastre anunciat i es veia a venir la crisi econòmica, des del govern de l’Estat es va proclamar, per donar seguretat suposo, que s’aprovaria una renda mínima vital. Res de res. Els ministres de l’Estat estan discutint entre ells l’import de l’ajut i com fer-lo efectiu, i, entretant, les persones no tenen ni un euro a la butxaca per cobrir les necessitats de les famílies. No hi ha solucions vàlides a l’angoixant situació de moltes persones que no tenen esperança d’un futur digne. El que sí han decidit els ministres és prohibir les rebaixes a les botigues, probablement l’únic recurs raonable per fer calaix, diuen per evitar aglomeracions mentre els gran venedors per internet cada dia fan rebaixes i grans beneficis. Curiosa decisió, es prohibeixen les rebaixes per evitar aglomeracions però es permetrà anar com a sardines en els avions. Tot un despropòsit. La incoherència cada cop és més refinada. Abomino d’aquests dirigents polítics que cada dia miren de vendrem que siguem bons, el més units possibles i si ho fem arribarà l’Arcàdia feliç que ens han promès. És mentida, no existeix aquest mite.

Deixar de veure els partits de la Lliga de futbol

Van passant els dies i la recuperació és lenta, mentre que l’ansietat de la gent augmenta com també les preguntes sense resposta. Entenc que els governants elogiïn el comportament cívic, però no sempre és així. Percebo un ambient de relaxació que fa ser més confiats i això no és bo. Cal perseverar amb l’actitud de confinament i aguantar més temps amb les mesures d’autocontrol. Cal mantenir les distàncies, mai més ben dit, en les relacions socials. Trobo poc afortunada l’expressió “distància social”, perquè el que es tracte és de mantenir una distància física, a més de les diferencies socials que puguin haver-hi entre les persones, les quals sí que creen distàncies socials. El malefici de les paraules embolica les seves significacions.

Segueixo trobant lamentable la immoralitat del futbol professional per forçar la màquina per mitjà de tests massius i repetitius. Hi ha persones que els necessiten i no se’ls fa. Hi ha molta casuística de gent que necessiten per la seva activitat sanitària o assistencial saber si estan sans o no. I, per més que les autoritats diguin una altra cosa, no se’ls està fent el test. Això no pot ser. Per això, pensar que la màquina del futbol pot resoldre, en un vist i no vist, el que les burocràcies administratives no poden, ho trobo una immoralitat. Ho vaig dir fa dies i ho torno a repetir. Davant aquesta actitud dels promotors del futbol i de les retransmissions esportives he optat, com  a acte de resistència personal, deixar d’anar al futbol durant una temporada i molt menys veure’l per televisió. ¿T’hi apuntes a fer el mateix?

És urgent saber on som

No les tinc totes. No hem vençut la pandèmia i de sobte, mig país ha sortit al carrer sense mascaretes, sense guardar les distàncies socials al crit de “Viva la Virgen”. Sense saber quanta gent està infectada o immunitzada hi hagut una tornada accelerada a la normalitat. La idea de les franges horàries és encertada, el que passa que pot ser la segmentació no és la millor segons les dimensions dels barris. Clar, com que l’autoritat central ho programa el seu desconeixement de la realitat local és total. La centralització de la planificació i de les decisions és el que està fent que el nostre país estigui al capdamunt de la llista mundial d’infectats i morts. Els números semblen demostrar que les coses no s’han fet bé.

Els tests no arriben, a tothom que ho necessita, bé perquè està en primera línia de l’assistència sanitària als malats del Covi-19, bé atenent a la gent gran de les residències. Les mesures de desconfinament semblen més dictades des de la lògica política que la sanitària. La necessitat dels governants de trobar un equilibri entre salut i economia pot portar a prendre decisions inapropiades per precipitades. Mentre el coronavirus segueixi dempeus no es pot baixar la guàrdia. Mentre no es sàpiga l’estat de salut de la població costa sortir de casa, hem costa a mi aventurar-me a recuperar les relacions socials normals. Trobo il·lusori aquest pla esgraonat de tornada a la normalitat. Ara per ara, sóc escèptic i no compro el relat de la nova normalitat. Ho considero un engany que amaga la incapacitat de saber quin és el nostre estat de salut en relació al Covid-19.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ignoren el principi de subsidiarietat

La manera com el govern de coalició PSOE-UP gestionen la crisi del Covid-19 aporta la notícia alarmant de la pèrdua de gestió política per part de les Comunitats Autonòmes espanyoles. Això és mal auguri perquè l’Estat, a la primer de canvi, s’ha trobat còmode anul·lant el sentit constitucional de la descentralització i desconcentració de l’acció de govern del país. El que venien reclamant els sectors més conservadors, reduir el nivell polític de les autonomies, ho ha fet una govern suposadament progressista. Cada dia que passa, les senyals que venen per part del Govern de l’Estat confirmen que el retrocés ha vingut per quedar-se. Avui, per exemple, han emfatitzat el paper de les províncies co  unitat de gestió. Insòlit. Reivindicar, d’aquesta manera unitat territorial provincial és antic i contradictori al que es pretenia amb la creació de l’Estat de les Autonomies. 

Aquesta decisió és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat

Carta del líder xiïta al papa Francesc

Amb tot l’enrenou del coronavirus alguns esdeveniments han quedat a segon pla. Això és el que ha passat amb un carta que el líder màxim del xiisme, l'aiatol·là iranià Alireza Arafi, rector de la Universitat de Qom, ha enviat al Papa Francisco en nom de la comunitat acadèmica xiïta, proposant "crear una comunitat de religions celestials a el servei de la humanitat ". El màxim dirigent del xiisme iranià agraeix la sensibilitat del papa Francesc pels més necessitats i li proposa augmentar la col·laboració entre les dues religions i establir uns espais per intercanviar experiències.

El dirigent xiïta considera que la situació de la pandèmia del coronavirus interpel·la a les religions revelades. Considera que segons la lògica d’aquestes religions “els desastres naturals són fenòmens d'alarma que posen a prova a la humanitat". Pensa que és una situació que afavoreix aprofundir en l’origen i la "possibilitat de ressorgir", i construir un esperit de col·laboració i empatia. Anima a tots a treballar per “evitar els contrastos mentiders entre la ciència i la religió, i ha d'inculcar, també en els grups dirigents, la preocupació per promoure la cohesió social". El text conclou amb la necessitat d ' "intensificar" l'intercanvi científic i cultural i les experiències de suport mutu, per crear una "comunitat de religions revelades a el servei de la humanitat.

Seguim en el túnel

Els dies de confinament cauen inexorablement i no es veu encara la llum del final del túnel. Aquesta llum hi és. Sabem que, més tard o mes aviat, arribarem al final d’aquest mal son. Mentrestant veig el que passa en el meu entorn i ho analitzo. Ara no és el moment de retrets. Tot l’esforç cal centrar-lo en sortir-nos-en el més aviat possible i de la millor manera. Dit això, sí que voldria anar fent inventari d’algunes coses que m’agradaria recordar-me’n després.

A l’inici de la infecció, quan encara l’OMS l’havia qualificat de pandèmia, algunes veus assenyades demanaren ajornar el Mobile Wold Congress. Van haver-hi moltes resistències per part de les autoritats a reconèixer el risc de celebrar aquesta trobada. Al final, el seny s’imposà a l’obstinació política i empresarial. Era el primer episodi de l’obra la borsa o la vida. Les primeres veus de proposar-nos el confinament dur, foren acusades d’alarmistes. Algunes d’aquestes persones foren acusades d’egocèntriques per part dels seus propis col·legues. Els mateixos que repetien que el coronavirus era com una grip. Aquest fou també el missatge donat en un primer moment per les pròpies autoritats sanitàries. Quan la pandèmia començava a fer estralls molta gent desoí les recomanacions de quedar-se a casa i fugí a les segones residències. Mentrestant, la ciutat de Madrid seguia oberta malgrat els importants nombres d’infectats i morts. Quan des de l’Estat es decideix confinar-nos a tots, s’aprofita i es recentralitza l’estat.

Des del govern de l’Estat han militaritzat la lluita contra la pandèmia fins el punt de convertir-la en un episodi més d’una guerra on els combatents són els sanitaris i els virus l’enemic a batre. Totes les autoritats, les d’aquí i les d’allà, han construït un relat que, més que ajudar a tranquil·litzar-nos ha creat confusió i angoixa. Ara resulta que tenim el doble de morts que ahir perquè es compta diferent. Massa tard per adonar-se’n que s’havien deixat de comptar morts. S’insisteix en coses que semblen impossibles, com per exemple fer tests per a tothom. Les probes no arriben, tot haver-les anunciat profusament. Ningú explica amb claredat perquè no tenim proves. Els virus torna a obrir batalles polítiques entre les autoritats de Catalunya i les de l’Estat. La xifra 1714 esdevé el paradigma d’aquest enfrontament. Algunes autoritats tornen a amagar-se darrera de la retòrica dels símbols.

Podria seguir fent una llista amb petites anècdotes que denoten que les coses, segons el meu parer, poden posar-se en el platet de la balança de les coses que no es deuen fer prou bé perquè els números d’infectats i de morts, si ens comparem a través d’indicadors amb altres països, és esfereïdor. Dins d’aquest túnel que esperem sortir quan sigui el moment, la única llum que il·lumina, i és motiu d’esperança, prové del treball generós de sanitaris i sectors de serveis que asseguren el nostre benestar cada dia.

Papa Francesc, ni indiferència, ni egoisme, ni divisió i ni oblit

Extracte de les paraules del papa Francesc en la benedicció Urbi et orbi en ocasió de la Pasqua.

Estimats germans i germanes: Feliç Pasqua!

Avui ressona a tot el món l'anunci de l'Església: "Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat! ".

Aquesta Bona Nova s'ha encès com una flama nova a la nit, a la nit d'un món que enfrontava ja desafiaments crucials i que ara es troba aclaparat per la pandèmia, que sotmet a la nostra gran família humana a una dura prova. En aquesta nit ressona la veu de l'Església: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!» (Seqüència pasqual).

És un altre "contagi", que es transmet de cor a cor, perquè tot cor humà espera aquesta Bona Nova. És el contagi de l'esperança: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!». No es tracta d'una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes. No, no és això la resurrecció de Crist, sinó la victòria de l'amor sobre l'arrel del mal, una victòria que no "passa per sobre" del sofriment i la mort, sinó que els traspassa, obrint un camí en l'abisme, transformant el mal en bé, signe distintiu de el poder de Déu.

(...)

Avui penso sobretot en els que han estat afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort i les famílies que ploren per la mort dels seus éssers estimats, i que en alguns casos ni tan sols han pogut donar-los l'últim adéu. Que el Senyor de la vida aculli si en el seu regne als difunts, i doni consol i esperança als que encara estan travessant la prova, especialment a la gent gran i les persones que estan soles. Que concedeixi la seva consolació i les gràcies necessàries als que es troben en condicions de particular vulnerabilitat, com també als que treballen en els centres de salut, o viuen a les casernes i a les presons. Per a molts és una Pasqua de solitud, viscuda enmig dels nombrosos dols i dificultats que està provocant la pandèmia, des dels sofriments físics fins als problemes econòmics.

(...)

Que Jesús, la nostra Pasqua, concedeixi fortalesa i esperança als metges i als infermers, que a tot arreu ofereixen un testimoni de cura i amor al proïsme fins a l'extenuació de les seves forces i, no poques vegades, fins al sacrifici de la seva pròpia salut. A ells, com també als que treballen assíduament per garantir els serveis essencials necessaris per a la convivència civil, a les forces de l'ordre i als militars, que en molts països han contribuït a mitigar les dificultats i sofriments de la població, es dirigeix ​​el nostre record afectuós i la nostra gratitud.

En aquestes setmanes, la vida de milions de persones va canviar sobtadament. Per a molts, romandre a casa ha estat una ocasió per reflexionar, per aturar el frenètic ritme de vida, per estar amb els éssers estimats i gaudir de la seva companyia. Però també és per a molts un temps de preocupació pel futur que es presenta incert, per la feina que corre el risc de perdre i per les altres conseqüències que la crisi actual porta amb si. Animo als que tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor de el bé comú dels ciutadans, proporcionant els mitjans i instruments necessaris per permetre que tothom pugui tenir una vida digna i afavorir, quan les circumstàncies ho permetin, la represa de les habituals activitats quotidianes.

Aquest no és el temps de l'egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots i no fa distinció de persones. Entre les nombroses zones afectades pel coronavirus, penso especialment a Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest continent va poder ressorgir gràcies a un autèntic esperit de solidaritat que li va permetre superar les rivalitats de el passat. És molt urgent, sobretot en les circumstàncies actuals, que aquestes rivalitats no recobrin força, sinó que tots es reconeguin part d'una única família i es sostinguin mútuament. Avui, la Unió Europea es troba davant d'un desafiament històric, de què dependrà no només el seu futur, sinó el de tot el món. Que no perdi l'ocasió per demostrar, una vegada més, la solidaritat, fins i tot recorrent a solucions innovadores. És l'única alternativa a l'egoisme dels interessos particulars i a la temptació de tornar a el passat, amb el risc de posar a dura prova la convivència pacífica i el desenvolupament de les properes generacions.

Aquest no és temps de la divisió. Que Crist, la nostra pau, il·lumini als que tenen responsabilitats en els conflictes, perquè tinguin la valentia d'adherir a la crida per un alto el foc global i immediat en tots els racons de món.

(...)

Aquest no és temps de l'oblit. Que la crisi que estem afrontant no ens faci deixar de banda a tantes altres situacions d'emergència que porten amb si el sofriment de moltes persones. Que el Senyor de la vida es mostri proper a les poblacions d'Àsia i Àfrica que estan travessant greus crisis humanitàries, com a la Regió de Cabo Delgado, al nord de Moçambic. Que reconforti el cor de tantes persones refugiades i desplaçades a causa de guerres, sequeres i caresties. Que protegeixi els nombrosos migrants i refugiats -molts d'ells són nens-, que viuen en condicions insuportables, especialment a Líbia ia la frontera entre Grècia i Turquia. I no vull oblidar de l'illa de Lesbos. Que permeti assolir solucions pràctiques i immediates a Veneçuela, orientades a facilitar l'ajuda internacional a la població que pateix a causa de la greu conjuntura política, socioeconòmica i sanitària.

Estimats germans i germanes: les paraules que realment volem escoltar en aquest temps no són indiferència, egoisme, divisió i oblit. Volem suprimir per sempre! Aquestes paraules sembla que prevalen quan en nosaltres triomfa la por i la mort; és a dir, quan no deixem que sigui el Senyor Jesús qui triomfi en el nostre cor i en la nostra vida. Que Ell, que ja va vèncer la mort obrint-nos el camí de la salvació eterna, dissipi les tenebres de la nostra pobra humanitat i ens introdueixi en el seu dia gloriós que no coneix ocàs.

Solidaris en petites coses i socialment justos

La Resurrecció del Crist ens ha omplert d’esperança al saber que la mort no és la resposta última de l’existència humana. El ressuscitat ens mostra que l’amor sens límits venç tota mort, per més absurda que ens sembli. El camí pasqual d’aquest any ha estat i, encara ho està, ple d’un sofriment insuportable.  Moltes persones han viscut aquests dies des de la perplexitat i la impotència de veure la mort solitària d’éssers estimats. En ells s’ha encarnat el dolor de la mare de Jesús al peu de la creu el Divendres Sant. Hi ha molta gent patint per unes morts que no s’haurien d’haver produït.

En aquestes setmanes la vida de moltes persones ha canviat sobtadament. Uns per la mort d’éssers estimats, d’altres per la por pels estralls de la futura crisi econòmica. Ens hem d’estimar molt per sortir de la millor manera d’aquesta crisi excepcional. Hem de tenir-nos cura els uns dels altres en les coses petites i practicar imaginativament la justícia social per evitar que aquesta crisi sigui motiu d’exclusió social de moltes persones. Necessitem el foc nou pasqual per aprendre a viure amb menys perquè tothom pugui viure dignament. Haurem de ser profundament generosos, com ho són aquests dies els treballadors que procuren per la nostra salut i benestar. Estem cridats a proclamar que l’amor guanya la partida a la mort.

Dies de passió en els hospitals

Avui és diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, la porta d’entrada a la Setmana Santa i el camí cap a la Pasqua. La litúrgia del dia d’avui revela la fragilitat de la condició humana. La pandèmia del Covid-19 en recorda durament aquesta fragilitat. Les persones som ambigües en la nostra voluntat. Els mateixos jueus que reberen a Jesús entrant a Jerusalem amb els crits d’Hosanna, pocs dies desprès demanaven la seva crucificació. Podríem pensar que la voluntat humana és voluble en condicions normals, però en situacions extremes les persones són més disciplinades del que ens pensàvem. Ho veiem aquests dies de confinament. El silenci dels carrers és el resultat d’unes voluntats solidaris que fa efectiu el confinament.

Amb el diumenge de Rams entrem en la litúrgia de Setmana Santa, però la realitat de la vida ha anticipat tràgicament el sentit de la Passió de Jesús. El Crist pateix el dolor dels malalts que agonitzen a les UCI i el seu amor sense límits s’exemplifica en els sanitaris que han mort infectats per atendre’ls. Crist és de nou crucificat en el patiment de cada una de les famílies que han perdut algun dels seus membres. Davant de tanta mort, de tanta desesperació, de tant patiment fem nostre el retret de Jesús a la creu “Déu meu, Déu meu perquè m’has abandonat?” (Mt 27,46). La fe ens sosté perquè sabem que després de la mort hi la resurrecció. Però costa d’assumir el dol per tantes morts injustes en soledat, lluny dels ésser estimats.  

El Covid-19 i la gestió de la por

La crisi del coronavirus està servint per evidenciar una preocupant manca de lideratge polític i una aparent incapacitat dels medis de comunicació per gestionar les emocions del ciutadans. Cada dia el telenotícies és un barreja de sessió clínica local i mundial sobre l’estat de la pandèmia, i quan s’ha tancat aquest tema, els comentaristes s’esplaien sobre la crisi econòmica que s’acosta. Al final, l’espectador acaba més preocupat i angoixat que el dia anterior. Tot plegat, cada dia, sembla una mica més abismal que el dia anterior. Malgrat que algunes dades semblin anar en direcció contrària, la sensació, després d’escoltar les notícies, és apocalíptica. Només algunes petites notícies, molt marginals en el gruix de notícies, ens parlen de gestos solidaris. Però, un flor no fa estiu. El ciutadà, després d’escoltar les notícies acaba desesperat i atemorit.

Davant d’aquesta situació trobo a faltar la manca de dirigents polítics capaços de transmetre esperança i confiança. La comunicació política està viciada per varis motius. Primer, la majoria de dirigents polítics són sòmines comunicatius, són tristos i avorrits. Tenen expressions desendreçades i són confusos parlant. Confonen el seu paper i enlloc de comunicar-nos missatges positius s’entretenen en resums tècnics, dits de la manera més trista que saben, i anunciant reiteradament l’arribada d’unes comandes de test que no acaben d’arribar mai. La comunicació política, està viciada per un segon pecat original. La decisió política del govern de l’Estat d’optar per un model centralitzat i practicar l’ordeno i mando, amb un llenguatge èpic casernari, per gestionar la crisi ha generat un distanciament amb la ciutadania.

S’ha abandonat voluntàriament el camí de la creació de complicitats i la cooperació per guanyar la pandèmia i combatre els seus efectes en la salut, en les emocions i en l’economia. La simbologia dels uniformes militars enfront les bates dels sanitaris descriu molt aquesta situació. Aquesta estratègia es perillosa perquè quan des de les institucions se’ns demani col·laborar estarem massa cansats i espantats. La por instal·lada en moltes ànimes genera ciutadania apàtica, atemorida i fàcilment manipulable des dels poders de l’Estat. Gràcies a la gestió de la por les autoritat podran caure en la temptació d’optar per una sortida de la crisi autoritària, retallant llibertats individuals, enlloc de proposar un projecte de reconstrucció social i econòmica fonamentada en el compromís cívic.

El silenci dels carrers i el silenci interior

Un petit virus d’origen desconegut ens està omplint de dolor i desconcert. Estem trasbalsats. Vivim uns moments tràgics, de sofriment insuportable. L’aflicció brolla davant dels milers de morts, molts morts en total soledat; davant dels malalts anònims que no saben si tindran els recursos sanitaris per pal·liar el seu estat de salut; davant dels professionals de la sanitat que s’infecten dia darrera dia perquè no tenen els recursos per protegir-se de la infecció; davant dels nens i nenes que no entenen del tot el que està passant; davant dels adults que no entenen el perquè de tanta desgràcia; davant dels empresaris, emprenedors i autònoms que veuen com s’ensorren els seus negocis; davant dels llogaters que no saben com pagar el seu pis a finals de mes. Hi ha massa angoixa continguda. Tots estem atrapats pel mal del Covid-19. Ningú s’escapa d’aquesta pesta que s’esmuny damunt la nostra societat.

El costos d’aquesta pandèmia espanten. Hi ha una cost emocional, que anirà a més a mesura que passin els dies. El dolor crea saó en l’ànima. Hi ha un cost econòmic immens, que espanta i angoixa a molta gent perquè no tenen clar com reconstruir la seva esperança. La malaltia s’emporta vides i, a més de dolor, ens aboca a l’abisme de la por per un futur ple d’ombres. El Covid-19 ens ha col·locat davant de les contradiccions d’una societat cofoia alimentada per masses retòriques èpiques. Un virus incontrolat ha estat suficient per desestabilitzar el sistema de benestar i ens ha desvetllat les febleses del nostre sistema econòmic, polític i social. Els fonaments del sistema trontollen. La pandèmia ha tret les vergonyes d’una classe política incapaç de llegir els signes dels temps i preveure la magnitud de la tragèdia i prendre decisions oportunes a temps. Si això no fos suficient, els estrategues de la comunicació política han militaritzat la lluita contra el virus. ¿És un primer pas per militaritzar més la societat? Lamentablement, el llenguatge de combat bèl·lic, de guerra i de trinxera, ha omplert l’espai allí on els governants ens havien de transmetre esperança. Aquests governant han dimitit del seu lideratge i ens deixat en mans de les arengues casernàries. Seguim intranquils i preocupats. On volíem trobar esperança només sentim apologies bèl·liques i uniformes de militars.

La crisi del coronavirus ha mostrat les grans debilitats d’un sistema econòmic i d’una filosofia política que ha esgotat tots els seus crèdits. Les polítiques d’austeritat extremes d’anys enrere, junt amb polítiques de privatització del sistema sanitari públic han dut al col·lapse de la sanitat púbica, i del sistema de benestar social, i la incapacitat d’afrontar, en condicions, una gran crisi. Han estat masses anys de continua desinversió. Ara ho estem pagant tots a un preu altíssim. Només ens sosté l’abnegació dels professionals del sistema sanitari. Sense la seva dedicació absoluta, amb gran risc per la seva vida, la tragèdia seria molts més gran. No es tracta de senyalar a ningú com a culpable d’un desastre inimaginable, però quan els núvols de la desgràcia escampin, serà el moment de trobar  els responsables del que està passant. Cal assumir que han d’haver-hi uns responsables de l’estat dels centres geriàtrics; de haver pres les mesures preventives en el moment oportú, encara recordo com alguns responsables sanitaris deien que el virus ens afectaria poc; de no tenir una política de compres sanitàries previsora al veure que estava passant en altres països. El cofoisme practicat per alguns responsables polítics no serveix per resoldre les crisis emergents. Cal identificar aquells responsables polítics que han estat més  sensibles a les demandes del IBEX que a la salut de les persones. Aquests responsables hauran de rendir comptes.

La magnitud de la crisi ha posat de manifest la necessitat d’una governança global. El model d’Estat tradicional no pot afrontar les crisis globals. Cal superar la mesquinesa dels estats-nació que es resisteixen a la solidaritat amb els que més ho necessiten. Un petit virus descontrolat ha qüestionat l’efectivitat de la Unió Europea sinó la seva immediata viabiitat. La por de cada un dels seus socis està frenant la solidaritat econòmica i ha bloquejat el facilitar recursos on la pandèmia fa estralls. La lògica tradicional del mercat ha imperat sobre altre consideració. Alguns dirigents polítics mundials han prioritzat, des del primer moment, l’economia en lloc la salut dels seus ciutadans.

No sé si després del que estem vivim hi haurà un profund canvi social i econòmic a escala mundial. És imprevisible que passarà després de vèncer aquesta pandèmia. Ja ho veurem. M’agradaria que l’empatia amb el sofriment de tanta genet ens ajudés a transformar el món. És un desig que necessita ser expressat i articulat en forma de proposta de canvi personal e institucional. Hem de contribuir a fer néixer un temps per l’esperança transformant aquesta capacitat de resistència de la gent al flagell de la pandèmia en força de canvi social i de transformació interior. El silenci dels carrers d’aquests dies ens pot ajudar a descobrir el silenci interior que remou consciències. Hi ha llavors d’esperança en la societat. Aquests dies els professionals de la sanitat en la seva lluita a cara descoberta, en més d’un cas això no és cap metàfora, per combatre el Covid-19, donen mostres continuades d’aquesta esperança. Hi ha esperança en els voluntaris entregats a mil causes per ajudar als més febles davant la pandèmia. Aquesta gent, quan cada dia a les vuit del vespre aplaudeixen als sanitaris, també està reconeixent el valor del civisme que salva vides. Ens aplaudim també per tenir esperança de que ens en sortirem.  Així ho volem. Volem vèncer aquest mal són sabent que, un cop desperts, ens tocarà aixecar de nou el país. També ho farem.

El virus rosega el sistema

La crisi del Covid-19 ens ha situat davant les contradiccions del nostre sistema econòmic, social i polític. En primer lloc, la gestió de la pandèmia ha reforçat els estats nació enfront el projecte de la Unió Europea. Aquesta institució ha perdut capacitat de reacció i d’establir polítiques comunes pels seus estats associats. La manca d’aquesta visió global ha afavorit les inèrcies locals i la polític del campi qui pugui. Dos estat, França i Alemanya, en els primers moments de la crisi, especialment quan la infecció a Itàlia estava descontrolada, impediren a vàries empreses de subministrament de material sanitari atendre les comandes que venien de la mateixa Itàlia i Espanya. Volien garantir les reserves d’aquests materials per atendre les necessitats dels seus ciutadans. El projecte europeu tornarà a seduir a bona part dels europeus. Una altra derivada política d’aquesta crisi és la confrontació a Espanya de dos models de gestió: la centralitzada o la descentralitzada en xarxa sota la coordinació de l’estat. La primera, acompanyada d’un exaltació del patriotisme i la construcció d’un relat militar bèl·lic; mentre la segona no podria demostrar la seva utilitat perquè l’estat ho impedia. Temps tindrem per debatre aquestes qüestions.

La crisi ha posat en evidència l’existència d’alguns dirigents polítics mundials que pretenen combatre la pandèmia aplicant una política desencarnada de salvar el mercat sacrificant les persones més vulnerables. Aquesta fou la primera política adoptada per Boris Johnson al Regne Unit o la que pretén aplicar encara Donald Trump als Estats Units amb la seva proposta d’omplir les esglésies per Pasqua i, mentrestant, que sigui el que Déu vulgui. Per ell el dilema està entre morir com a conseqüència del Covid-19 o per la fallida del sistema econòmic. Alguns han optat clarament pel segon com ho demostra l’especulació en borsa d’alguns senadors nord-americans que, a partir d’informació privilegiada, es vengueren les accions d’empreses que anirien malament per culpa de la pandèmia i compraren accions dels negocis que vendrien material sanitari per combatre el virus. Algunes d’aquestes empreses que aprofiten la gravetat de la crisi per especular amb els productes sanitaris de primera necessitat. La crisi ha servit per mostrar-nos la cara més desencarnada del capitalisme global.

Vivim la Setmana Santa

Mossèn Miquel Àngel Ferrer ha escrit “Qui ho ha dit que no hi ha Setmana Santa”. Magnífic text que llegeix el que estim vivint en relació a la pandèmia del Covid-19 com una expressió del sentit profund de la Setmana Santa.

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?

Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, desbordats de forces i amb l’angoixa de no donar l’abast?

Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l’ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cor fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.

Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getsemaní, per trobar un tractament en forma de vacuna?

Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.

Que no heu vist la corrua de Cirineus que s’ofereixen per ajudar d’alguna manera a portar les creus pesades?

No veieu quantes Veròniques que s’exposen a infectar-se per eixugar el rostre dels afectats?

Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?

No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?

Que no és com una corona d’espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre-hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?

No se senten injustament condemnades les escoles i universitats i botigues que han hagut de tancar?

Que no són assotats tots els països del món pel flagell d’aquest virus?

No fan com Ponç Pilat, que se’n renta les mans, els dirigents que només busquen treure algun rèdit polític de la situació? 

No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies confinades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s’acabarà tot?

No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d’éssers estimats i encara a distància?

No és com arrencar les vestidures l’angoixa de tantes famílies i petites empreses que veuran despullada la seva economia?

No s’assembla a l’agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?

Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.

Preguem pels monestirs de Montserrat

En moments de por, d’una immensa incertesa que ens condueix al desconsol, s’agreix sentir l’escalf humà. S’agreix  saber que hi ha persones solidàries amb la dissort que estan passant moltes homes i dones del nostre país greument infectats pel Covid-19. Fa pocs dies les xarxes socials difongueren un vídeo del pare Abat de Santa Maria de Montserrat pregant la intersecció de la Mare de Déu per guarir-nos de la pandèmia del Covid-19. Pocs dies després, la mare Abadessa de Sant Benet de Montserrat publicà una carta per acompanyar i ajudar a passar la intranquil·litat del moment. És cert que per vèncer el virus necessitem del treball abnegat dels sanitaris i el comportaments cívic de la ciutadania; però la pregària ajuda a expressar els sentiments íntims d’esperança i també un clam desesperat per salvar la vida de tanta gent que emmalalteix o mor cada dia sense aturador. La pregària ens ajuda a fer més lleugera la càrrega d’aquest moment i obrir el cor a l’esperança de la salvació. Per això, és d’agrair el gest orant de les comunitats benedictines dels monestirs de santa Maria i sant Benet de Montserrat.

Però ara, vull pregar pels monestirs de Montserrat. Si durant aquestes dies aquestes comunitats monàstiques estan pregant per nosaltres, és el moment que nosaltres preguem per elles. Hem de pregar a Déu perquè la seva bondat els protegeixi de “la pesta que s'esmuny en la fosca o l'epidèmia que a migdia fa estralls”. Elevem la nostra pregària per aquestes comunitats, constituïdes per una majoria de persones que per edat formen part, segons les informacions mèdiques, del que s’anomena població altament vulnerable. Hem d’estar al seu costat, acompanyant-los amb la nostra oració perquè la força de la fe no els abandoni i la pandèmia no els afecti. Aquests homes i dones, que viuen per opció a recés de Déu, han de rebre la força de la nostra pregària. Fem-ho confiats que les nostres intencions els protegirà i trobaran el mateix consol que nosaltres trobem quan les comunitats de Montserrat preguen per nosaltres. Aquesta pregària és també solidària amb totes les comunitats religioses i grups cristians que avui es troben en oració confiada per vèncer els estralls d’aquesta pandèmia.

Solidaris contra la pandèmia

Abans de tot, i per davant de qualsevol altre consideració, vull expressar el meu reconeixement i agraïment al personal sanitari, que aquests dies està intentant sanar als infectats pel coronavirus, així com els altres serveis públics que lluiten per fer-nos més lleuger aquest tràngol. Ens trobem en un combat difícil que no hi valen distraccions ni males decisions. Cadascú de nosaltres, amb el nostre comportament cívic i solidari poden contribuir a derrotar aquesta pandèmia. Ens hem d’autoconfiar, malgrat que les autoritats de l’Estat no hagin pres aquesta decisió. Hem de seguir les recomanacions de la Generalitat que des de fa uns dies ens demanen quedar-nos a casa per no escampar el virus. És el moment de grans i petites solidaritats.

Els empresaris han de ser solidaris assumint que no poden exigir als seus treballadors el sacrifici d’anar a treballar arriscant la seva salut. La ciutadania ha de ser solidaria, assumint que el confinament no són uns dies per anar escampar la boira. Hem de ser solidaris amb les persones que, per una o altra raó, tenen dificultats per anar a comprar o la soledat els provoca neguit davant de tanta incertesa. Hem d’estar afectivament al costat dels malalts i de les seves famílies. Hem d’atrevir-nos a senyalar i denunciar els comportaments incívics que s’enriuen del drama que estem vivint. I quan passi tot això, que segur que passarà, tot i el dolor del moment, hem de fer una reflexió col·lectiva per veure quines lliçons hem après a fi de bé. A fi de viure una vida més plena, sense tants riscos i fragilitats. Cuidem-nos ara, per protegir a les persones més vulnerables