Carta del líder xiïta al papa Francesc

Amb tot l’enrenou del coronavirus alguns esdeveniments han quedat a segon pla. Això és el que ha passat amb un carta que el líder màxim del xiisme, l'aiatol·là iranià Alireza Arafi, rector de la Universitat de Qom, ha enviat al Papa Francisco en nom de la comunitat acadèmica xiïta, proposant "crear una comunitat de religions celestials a el servei de la humanitat ". El màxim dirigent del xiisme iranià agraeix la sensibilitat del papa Francesc pels més necessitats i li proposa augmentar la col·laboració entre les dues religions i establir uns espais per intercanviar experiències.

El dirigent xiïta considera que la situació de la pandèmia del coronavirus interpel·la a les religions revelades. Considera que segons la lògica d’aquestes religions “els desastres naturals són fenòmens d'alarma que posen a prova a la humanitat". Pensa que és una situació que afavoreix aprofundir en l’origen i la "possibilitat de ressorgir", i construir un esperit de col·laboració i empatia. Anima a tots a treballar per “evitar els contrastos mentiders entre la ciència i la religió, i ha d'inculcar, també en els grups dirigents, la preocupació per promoure la cohesió social". El text conclou amb la necessitat d ' "intensificar" l'intercanvi científic i cultural i les experiències de suport mutu, per crear una "comunitat de religions revelades a el servei de la humanitat.

Papa Francesc, ni indiferència, ni egoisme, ni divisió i ni oblit

Extracte de les paraules del papa Francesc en la benedicció Urbi et orbi en ocasió de la Pasqua.

Estimats germans i germanes: Feliç Pasqua!

Avui ressona a tot el món l'anunci de l'Església: "Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat! ".

Aquesta Bona Nova s'ha encès com una flama nova a la nit, a la nit d'un món que enfrontava ja desafiaments crucials i que ara es troba aclaparat per la pandèmia, que sotmet a la nostra gran família humana a una dura prova. En aquesta nit ressona la veu de l'Església: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!» (Seqüència pasqual).

És un altre "contagi", que es transmet de cor a cor, perquè tot cor humà espera aquesta Bona Nova. És el contagi de l'esperança: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!». No es tracta d'una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes. No, no és això la resurrecció de Crist, sinó la victòria de l'amor sobre l'arrel del mal, una victòria que no "passa per sobre" del sofriment i la mort, sinó que els traspassa, obrint un camí en l'abisme, transformant el mal en bé, signe distintiu de el poder de Déu.

(...)

Avui penso sobretot en els que han estat afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort i les famílies que ploren per la mort dels seus éssers estimats, i que en alguns casos ni tan sols han pogut donar-los l'últim adéu. Que el Senyor de la vida aculli si en el seu regne als difunts, i doni consol i esperança als que encara estan travessant la prova, especialment a la gent gran i les persones que estan soles. Que concedeixi la seva consolació i les gràcies necessàries als que es troben en condicions de particular vulnerabilitat, com també als que treballen en els centres de salut, o viuen a les casernes i a les presons. Per a molts és una Pasqua de solitud, viscuda enmig dels nombrosos dols i dificultats que està provocant la pandèmia, des dels sofriments físics fins als problemes econòmics.

(...)

Que Jesús, la nostra Pasqua, concedeixi fortalesa i esperança als metges i als infermers, que a tot arreu ofereixen un testimoni de cura i amor al proïsme fins a l'extenuació de les seves forces i, no poques vegades, fins al sacrifici de la seva pròpia salut. A ells, com també als que treballen assíduament per garantir els serveis essencials necessaris per a la convivència civil, a les forces de l'ordre i als militars, que en molts països han contribuït a mitigar les dificultats i sofriments de la població, es dirigeix ​​el nostre record afectuós i la nostra gratitud.

En aquestes setmanes, la vida de milions de persones va canviar sobtadament. Per a molts, romandre a casa ha estat una ocasió per reflexionar, per aturar el frenètic ritme de vida, per estar amb els éssers estimats i gaudir de la seva companyia. Però també és per a molts un temps de preocupació pel futur que es presenta incert, per la feina que corre el risc de perdre i per les altres conseqüències que la crisi actual porta amb si. Animo als que tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor de el bé comú dels ciutadans, proporcionant els mitjans i instruments necessaris per permetre que tothom pugui tenir una vida digna i afavorir, quan les circumstàncies ho permetin, la represa de les habituals activitats quotidianes.

Aquest no és el temps de l'egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots i no fa distinció de persones. Entre les nombroses zones afectades pel coronavirus, penso especialment a Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest continent va poder ressorgir gràcies a un autèntic esperit de solidaritat que li va permetre superar les rivalitats de el passat. És molt urgent, sobretot en les circumstàncies actuals, que aquestes rivalitats no recobrin força, sinó que tots es reconeguin part d'una única família i es sostinguin mútuament. Avui, la Unió Europea es troba davant d'un desafiament històric, de què dependrà no només el seu futur, sinó el de tot el món. Que no perdi l'ocasió per demostrar, una vegada més, la solidaritat, fins i tot recorrent a solucions innovadores. És l'única alternativa a l'egoisme dels interessos particulars i a la temptació de tornar a el passat, amb el risc de posar a dura prova la convivència pacífica i el desenvolupament de les properes generacions.

Aquest no és temps de la divisió. Que Crist, la nostra pau, il·lumini als que tenen responsabilitats en els conflictes, perquè tinguin la valentia d'adherir a la crida per un alto el foc global i immediat en tots els racons de món.

(...)

Aquest no és temps de l'oblit. Que la crisi que estem afrontant no ens faci deixar de banda a tantes altres situacions d'emergència que porten amb si el sofriment de moltes persones. Que el Senyor de la vida es mostri proper a les poblacions d'Àsia i Àfrica que estan travessant greus crisis humanitàries, com a la Regió de Cabo Delgado, al nord de Moçambic. Que reconforti el cor de tantes persones refugiades i desplaçades a causa de guerres, sequeres i caresties. Que protegeixi els nombrosos migrants i refugiats -molts d'ells són nens-, que viuen en condicions insuportables, especialment a Líbia ia la frontera entre Grècia i Turquia. I no vull oblidar de l'illa de Lesbos. Que permeti assolir solucions pràctiques i immediates a Veneçuela, orientades a facilitar l'ajuda internacional a la població que pateix a causa de la greu conjuntura política, socioeconòmica i sanitària.

Estimats germans i germanes: les paraules que realment volem escoltar en aquest temps no són indiferència, egoisme, divisió i oblit. Volem suprimir per sempre! Aquestes paraules sembla que prevalen quan en nosaltres triomfa la por i la mort; és a dir, quan no deixem que sigui el Senyor Jesús qui triomfi en el nostre cor i en la nostra vida. Que Ell, que ja va vèncer la mort obrint-nos el camí de la salvació eterna, dissipi les tenebres de la nostra pobra humanitat i ens introdueixi en el seu dia gloriós que no coneix ocàs.

L’economia de sant Francesc

El papa Francesc ha publicat una carta convidant als que avui s'estan formant i estan començant a estudiar i practicar econòmiques a trobar la manera de practicar una economia diferent. Convoca els professionals de l’economia a trobar un sistema econòmic que faci viure i no mati, que inclogui i no exclogui, que humanitzi i no deshumanitzi, que tingui cura de la creació i no la depredi. El Papa convoca a “un esdeveniment que ens ajudi a estar junts i conèixer-nos, que ens porti a fer un "pacte" per canviar l'economia actual i donar una ànima a la economia del demà”.

El Papa ha escollit la ciutat d’Assis pel valor simbòlic d’aquest indret. Assis, diu el papa, “des de fa segles és símbol i missatge d'un humanisme de fraternitat” . Ha de ser ell lloc inspirador d'una nova economia. A Assis, sant Francesc, “es va despullar de tota mundanalitat per triar Déu com l'estrella polar de la seva vida, fent-se pobre amb els pobres, germà universal. de la seva elecció de pobresa va brollar també una visió de l'economia que segueix sent molt actual”. Urgeix fer aquest reflexió i transformació de l’economia “per donar esperança al nostre futur, en benefici no només dels més pobres, sinó de tota la humanitat. És necessària, efectivament, per a les sorts de tot el planeta, la nostra casa comú”. A la Carta Encíclica Laudato si, diu el papa Francesc “vaig subratllar que avui més que mai, tot està íntimament connectat i que la protecció de l'entorn no pot separar-se de la justícia per als pobres i de la solució dels problemes estructurals de l'economia mundial. Per tant, és necessari corregir els models de creixement que són incapaços de garantir el respecte de l' medi ambient, l'acollida de la vida, la cura de la família, l'equitat social, la dignitat de els treballadors, els drets de les generacions futures”

“Davant d'aquesta urgència, tots, absolutament tots, estem cridats a revisar els nostres esquemes mentals i morals, perquè puguin estar més en conformitat amb els manaments de Déu i amb les exigències de el bé comú”.  Però, de manera específica, el Papa s’adreça als joves perquè “amb els vostres desitjos d'un futur bonic i feliç, ja sou profecia d'una economia que es preocupa per la persona i pel medi ambient”. Els demana que es comprometin en la construcció d'una nova societat. “Les vostres universitats, les vostres empreses, les vostres organitzacions són pedreres d'esperança per construir altres formes d'entendre l'economia i el progrés, per combatre la cultura del descart, per donar veu als que no la tenen, per proposar nous estils de vida. mentre nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima i hi hagi una sola persona descartada, no hi haurà una festa de fraternitat universal” .

Per tot això el papa vol trobar-se amb els joves a Assis: “per promoure junts, a través d'un "pacte" comú, un procés de canvi global que vegi en comunió d'intencions no només als que tenen el do de la fe, sinó a tots els homes de bona voluntat, més enllà de les diferències de credo i de nacionalitat, units per un ideal de fraternitat atent sobretot als pobres i als exclosos. Convido a cada un de vosaltres a ser protagonista d'aquest pacte, assumint un 2 compromís individual i col·lectiu per conrear junts el somni d'un nou humanisme que respongui a les expectatives de l'home i a el pla de Déu”. El papa Francesc  vol fer, conjuntament amb el joves reunits a Assís del 26 al 28 de març de 200 , una crida als millors experts de la ciència econòmica i a empresaris i empresàries a desenvolupar una economia que coherent amb aquest marc ideal.

Necessitats d’una mirada contemplativa

El darrer dia de l’any el papa Francesc presidí a la Basílica Vaticana les primeres Vespres de la Solemnitat de Maria Santíssima Mare de Déu. Durant la celebració d’aquesta litúrgia el papa pronuncià una homilia de la qual reprodueixo uns petits fragments.

«A l'arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill" (Ga 4, 4). El Fill enviat pel Pare va acampar a Betlem d'Efrata, «tan petit per estar entre els llogarets de Judà» (Mi 5: 1); va viure a Natzaret, una ciutat mai esmentada en les Escriptures llevat que per dir: «¿Pot alguna cosa bona sortir de Natzaret?» (Jn 1, 46), i va morir descartat de la gran ciutat, de Jerusalem, crucificat fora dels seus murs. La decisió de Déu és clara: per revelar el seu amor Ell escull la petita ciutat i la ciutat menyspreada, i quan llegua a Jerusalem s'uneix a el poble dels pecadors i dels descartats. Cap dels habitants de la ciutat s'adona que el Fill de Déu fet home està caminant pels seus propis carrers, probablement ni tan sols els seus deixebles, el qual només comprendran plenament amb la Resurrecció el Misteri present en Jesús.

Les paraules i els signes de salvació que realitza a la ciutat desperten sorpresa i entusiasme. momentanis, però no són rebuts en el seu ple significat: aviat ja no seran recordats, quan el governador romà preguntarà: «¿Volen Jesús o Barrabàs lliure?» Fora de la ciutat Jesús serà crucificat, a la part alta del Gòlgota, per ser condemnat per la mirada de tots els habitants i burlat pels seus comentaris sarcàstics. Però des d'allà, des de la creu, el nou arbre de la vida, el poder de Déu atraurà a tots cap a ell. (...) Déu va aixecar la seva tenda a la ciutat, i mai es va apartar d'ella. La seva presència a la ciutat fins i tot en aquesta nostra ciutat de Roma, «no ha de ser fabricada, sinó descoberta, desvetllada» (Esort. Ap. Evangelii gaudium, 71). Som nosaltres els que hem de demanar a Déu la gràcia d'uns ulls nous, capaços d '«una mirada contemplativa, una mirada de fe que descobreix a Déu habitant a casa seva, als seus carrers, en les seves places» (ibíd., 71). Els profetes, en l'Escriptura, adverteixen contra la temptació de lligar-la presència de Déu només al temple (Jer 7:4).

Ell habita enmig del seu poble, camina amb ell i viu la seva vida. La seva fidelitat és concreta, és la proximitat a l'existència quotidiana ... dels seus fills. De fet, quan Déu vol fer noves totes les coses a través del seu Fill, Ell no comença des del temple, sinó del ventre d'una petita i pobra dona del seu poble. És extraordinària aquesta elecció de Déu! No canvia la història a través dels poderosos homes de les institucions civils i religioses, sinó de les dones de la perifèria de l'imperi, com Maria, i dels seus ventres estèrils, com el d'Isabel. (...) Déu mai ha deixat de canviar la història i la cara de la nostra ciutat a través de la gent dels petits i els pobres que l'habiten: Ell els tria, els inspira, els motiva a l'acció, els fa solidaris, els anima a activar xarxes, a crear vincles virtuosos, a construir ponts i no murs.

Som cridats a trobar-nos amb els altres i a escoltar la seva existència, de la seva crit d'ajuda. ¡Escoltar ja és un acte d'amor! Tenir temps per als altres, per dialogar, per reconèixer amb una mirada contemplativa la presència i l'acció de Déu en les seves vides, donar testimoni de la nova vida de l'Evangeli amb fets més que amb paraules és realment un servei d'amor que canvia la realitat. A el fer-ho, de fet, a la ciutat i també a l'Església circula un aire nou, el desig per tornar a posar-se en camí, per superar la vella lògica de l'oposició i les tanques, per a col·laborar junts, construint una ciutat més justa i fraterna.

Artesans de la Pau

Extractes del missatge del papa Francesc amb motiu de la 53a Jornada Mundial de la Pau, d’aquest 1 de gener, Cap d’Any

• Encara avui, a tants homes i dones, infants i gent gran se’ls nega la dignitat, la integritat física, la llibertat, inclosa la llibertat religiosa, la solidaritat comunitària, l’esperança en el futur. Moltes víctimes innocents carreguen sobre elles el turment de la humiliació i l’exclusió, del dol i la injustícia, 

• Sabem que la guerra sovint comença per la intolerància a la diversitat de l’altre, la qual cosa fomenta el desig de possessió i la voluntat de domini. Neix en el cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que instiga a destruir, a tancar l’altre en una imatge negativa, a excloure’l i eliminar-lo 

• Qualsevol situació d’amenaça alimenta la desconfiança i el replegament en la pròpia condició. La desconfiança i la por augmenten la fragilitat de les relacions i el risc de violència, en un cercle viciós que mai no pot conduir a una relació de pau. 

• No podem pretendre que es mantingui l’estabilitat en el món a través de la por a l’aniquilació, en un equilibri altament inestable, suspès a la vora de l’abisme nuclear i tancat dins dels murs de la indiferència, en el qual es prenen decisions socioeconòmiques, que obren el camí als drames del descart de l’home i de la creació, en lloc de protegir-se els uns als altres. Aleshores, ¿com podem construir un camí de pau i reconeixement mutu? ¿Com podem trencar la lògica morbosa de l’amenaça i la por? ¿Com podem acabar amb la dinàmica de desconfiança que preval actualment? 

• Hem de buscar una veritable fraternitat, que estigui basada sobre el nostre origen comú en Déu i exercida en el diàleg i la confiança recíproca. 

• La pau brolla de les profunditats del cor humà i la voluntat política sempre necessita revitalització, per a obrir processos nous que reconciliïn i uneixin les persones i les comunitats. 

• El món no necessita paraules buides, sinó testimonis convençuts, artesans de la pau oberts al diàleg sense exclusió ni manipulació. De fet, no es pot realment assolir la pau sense que hi hagi un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat més enllà de les ideologies i de les opinions diferents. 

• El coneixement i l’estimació pels altres també poden créixer en l’escolta mútua, fins al punt de reconèixer en l’enemic el rostre d’un germà. 

• El procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que s’obre, pas a pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança. 

• Aprendre a viure en el perdó augmenta la nostra capacitat de convertir-nos en dones i homes de pau.

• Aquest camí de reconciliació és també escolta i contemplació del món que Déu ens va donar pera convertir-lo en la nostra casa comuna. 

• Necessitem un canvi en les conviccions i en la mirada, que ens obri més a la trobada amb l’altre i a l’acollida del do de la creació, que reflecteix la bellesa i la saviesa de seu Creador.

Apertura del Sínode de l’Amazonia

Ha començat el Sínode de l’Amazonia a Roma. Durant tres setmanes els convocats al sínode hauren de pronunciar-se sobre els diferents punts del document de treball. En una altra nota tindré l’oportunitat de comentar els eixos principals d’aquest sínode, però pel que s’ha vist per algunes reaccions prèvies, sembla que hi ha una sector de l’Església catòlica inquiet per les conclusions que puguin treure’s i els sectors poderosos del països de l’Amazónia hi estan totalment en contra. En aquesta nota voldria destacar algunes de les paraules del papa Francesc en la missa d’apertura del Sínode.

El papa ha senyalat als assistents al sínode que "hem rebut un do per ser dons", i ha recordat "el do que hem rebut és un foc, és un amor ardent a Déu i als germans". Així, el Papa ha recordat als pares sinodals, cardenals, sacerdots i representants del poble amazònic presents en l'Eucaristia, que el "foc de Déu és calor que atreu i reuneix en unitat", el foc de l'Evangeli no és el foc "aplicat pels interessos que destrueixen, com el que recentment ha devastat l'Amazònia ". Al·lusió clara als problemes dels incendis provocats que desforesten la selva amazònica. El misteri del do no és benefici propi sinó al servei dels altres: “un do no es compra, no es canvia i no es ven: es rep i es regala. Si ens aprofitem d'ell, si ens posem nosaltres al centre i no el do, deixem de ser pastors i ens convertim en funcionaris: fem del do una funció i desapareix la gratuïtat, així vam acabar servint-nos de l'Església per servir-nos a nosaltres mateixos. La nostra vida, però, pel do rebut, és per servir”

És evident que el Francesc espera d’aquest sínode propostes transformadores de l’Església catòlica. Així ho expesa: “El foc no s'alimenta per si mateix, mor si no es manté viu, s'apaga si les cendres el cobreixen. Si tot roman com està, si els nostres dies estan marcats pel "sempre s'ha fet així", el do desapareix, sufocat per les cendres dels temors i per la preocupació de defensar l'status quo. Però «l'Església no pot limitar de cap manera a una pastoral de" manteniment "per als que ja coneixen l'Evangeli de Crist”. Ha d’haver-hi. El Papa espera canvis i anima a ser valents. “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de fortalesa, d'amor i de prudència”. Però, la prudència no vol dir quietud: “algú pensa que la prudència és una virtut "duana", que deté tot per no equivocar-se”. Però la prudència pren sentit des de l'acció, “és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a triar els mitjans rectes per realitzar-lo”.

Les paraules inicials del papa Francesc han fixat els trets essencials per el qual espera que avanci el Sínode. Els treballs sinodals sobre l’Amazònia han de representar nous camins per a l'Església i per a una ecologia integral assumida com objecte d’evangelització. Les doscissions començaran el dilluns 7 al matí a l'Aula Nova del Sínode, on 184 participants debatran i escoltaran els diferents testimonis, molts d'ells, de representants amazònics del 6 al 27 d'octubre de el 2019.

Amb fam no hi ha democràcia

El papa Francesc va afirmar que "no hi ha democràcia si hi ha fam, ni desenvolupament amb pobresa, ni justícia en la inequitat". Aquestes paraules les pronuncià el papa durant un discurs que va oferir amb motiu de la clausura de la Cimera Panamericana de jutges sobre Drets Socials i Doctrina Franciscana, celebrada al Vaticà. Jorge Bergoglio afirmà que “un sistema polític-econòmic, per al seu sa desenvolupament, necessita garantir que la democràcia no sigui només nominal, sinó que es pugui veure plasmada en accions concretes que vetllin per la dignitat de tots els seus habitants sota la lògica del bé comú, en una crida a la solidaritat i una opció preferencial pels pobres”.

Francesc va mostrar la seva preocupació per les "veus" d'alguns pensadors que defensen “que els drets socials són vells” i no aporten res a les societats actuals. Aquestes afirmacions, diu el papa, només pretenen confirmar " polítiques econòmiques i socials que porten als nostres pobles a l'acceptació i justificació de la desigualtat i indignitat". El papa va fer una crida perquè els països treballin a favor de la igualtat i minimitzin cada vegada més l '"exclusió i segregació, de manera que la iniquitat no tingui l'última paraula".

Catequesi del Pare Nostre – II

El papa Francesc porta vàries setmanes fent una catequesis del Pare Nostre en les audiències del dimecres. Durant varis post aniré resumint alguns dels aspectes més rellevants de a seva reflexió.

En el Pare Nostre preguem dient: “«¡santificat sigui el teu nom!». En aquesta petició -la primera, 'santificat sigui el teu nom! - se sent tota l'admiració de Jesús per la bellesa i la grandesa del Pare, i el desig que tots ho reconeguin i l'estimin pel que realment és. I al mateix temps, hi ha la súplica que el seu nom sigui santificat en nosaltres, en la nostra família, en la nostra comunitat, en el món sencer. És Déu qui ens santifica, qui ens transforma amb el seu amor, però al mateix temps també som nosaltres els qui, a través del nostre testimoni, manifestem la santedat de Déu en el món, fent present el seu nom. Déu és sant, però si nosaltres, si la nostra vida no és santa, hi ha una gran incoherència. La santedat de Déu s'ha de reflectir en les nostres accions, en la nostra vida. «Jo sóc cristià, Déu és sant, però jo faig tantes coses dolentes»; no, això no val. Això també fa mal, això escandalitza i no ajuda.

La santedat de Déu és una força en expansió, i nosaltres li supliquem perquè trenqui ràpidament les barreres del nostre món. Quan Jesús comença a predicar, el primer a pagar les conseqüències és precisament el mal que afligeix ​​al món. Els esperits malignes imprecan: «Què tenim nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Sé qui ets tu: el Sant de Déu! »(Marc 1, 24). Mai s'havia vist una santedat semblant: no preocupada per ella mateixa, sinó bolcada cap a l'exterior. Una santedat - la de Jesús- que s'expandeix en cercles concèntrics, com quan llancem una pedra a un estany. El mal té els dies comptats, el mal no és etern, el mal ja no pot fer-nos mal: ha arribat l'home fort que pren possessió de casa (cf. Marc 3, 23-27). I aquest home fort és Jesús, que ens dóna a nosaltres també la força per prendre possessió de la nostra casa interior.

L'oració espanta tot por. El Pare ens estima, el Fill aixeca els seus braços al costat dels nostres, l'Esperit obra en secret per la redempció del món. ¿I nosaltres? Nosaltres no dubtem en la incertesa, sinó que tenim una certesa: Déu m'estima; Jesús ha donat la vida per mi. L'Esperit està dins meu. I aquesta és la gran cosa certa. I el mal? Té por. I això és bonic”.

Catequesi del Pare Nostre – I

El papa Francesc porta vàries setmanes fent una catequesis del Pare Nostre en les audiències del dimecres. Aniré resumint alguns dels aspectes més rellevants de a seva reflexió.

“En el nostre itinerari de redescobriment de l'oració del «Pare Nostre», avui aprofundirem la primera de les seves set peticions, és a dir, «santifica el teu nom». Les invocacions del «Pare Nostre» són set, fàcilment divisibles en dos subgrups. Les tres primeres tenen el «Tu» de Déu Pare en el centre; les altres quatre tenen en el centre el «nosaltres» i les nostres necessitats humanes. A la primera part, Jesús ens fa entrar en els seus desitjos, tots dirigits al Pare: «Sigui santificat el vostre nom, vingui el teu regne, faci la teva voluntat»; en la segona és Ell qui entra en nosaltres i es fa intèrpret de les nostres necessitats: el pa de cada dia, el perdó dels pecats, l'ajuda en la temptació i l'alliberament del mal.

Aquí està la matriu de tota pregària cristiana, -diria de tota oració humana- que està sempre feta, d'una banda, de la contemplació de Déu, del seu misteri, de la seva bellesa i bondat, i, de l'altra, de sincera i valent petició del que necessitem per viure, i viure bé. Així, en la seva simplicitat i en la seva essencialitat, el «Pare Nostre» educa als que li preguen a no multiplicar paraules vanes, perquè, com diu el mateix Jesús, «el vostre Pare sap el que necessiteu abans de demanar-ho» (Mateu, 6, 8). (...) El primer pas en la pregària cristiana és, per tant, el lliurament de nosaltres mateixos a Déu, a la seva providència. (...) És interessant notar que Jesús, en el Sermó de la muntanya, immediatament després de transmetre el text del «Pare Nostre», ens exhorta a no preocupar-nos i no afanyar-nos per les coses. Sembla una contradicció: primer ens ensenya a demanar el pa de cada dia i després ens diu: «No us preocupeu per la vostra vida, què menjareu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu» (Mateu 6, 31). Però la contradicció és només aparent: les peticions dels cristians expressen confiança en el Pare. I és precisament aquesta confiança la que ens fa demanar el que necessitem sense afany ni agitació.”

La declaració sobre Jerusalem del Papa i Muhammad VI

El Papa Francesc i rei del Marroc, Muhammad VI, en una breu declaració ahir dissabte, han demanat que es mantingui i promogui "el caràcter específic i multireligiós" de Jerusalem, anomenat Al-Quds en àrab. La declaració afirma: “Considerem important preservar la Ciutat Santa de Jerusalem / Al-Quds Acharif com a patrimoni comú de la humanitat i, sobretot, per als fidels de les tres religions monoteistes, com a lloc de reunió i símbol de convivència pacífica, on respecte mutu i diàleg”. En aquest breu document, exigeixen que el "caràcter multireligiós específic, la dimensió espiritual i la identitat cultural" de la ciutat siguin preservats i promoguts i que es garanteixi “la plena i completa llibertat d'accés als fidels”. de les tres religions monoteistes i el dret de cadascuna a exercir-hi el seu propi culte.

Aquesta declaració confirma el que ha estat l’opinió constant de l’Església catòlica sobre Jerusalem. La posició de la Santa Seu, és la mateixa des de 1947, i és “que qualsevol reclam exclusiu, ja sigui religiós o polític, és contrari a la veritable lògica de la identitat de la ciutat”, va explicar el bisbe Jean-Louis Tauran, llavors secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els Estats el 26 d'octubre de 1998 a Jerusalem, “les reclamacions exclusives segons els criteris numèrics i històrics són inadmissibles”. Sí que és important el posicionament del rei del Marroc. Aquesta declaració conjunta testifica la voluntat del Rei del Marroc, qui presideix el "Comitè Al-Quds" creat per l'Organització de Cooperació Islàmica per preservar el patrimoni de la Ciutat Santa, per invertir de manera més visible en aquest tema. Dos dies abans de l'arribada del papa, Mohammad VI també va rebre la visita d'Abdallah II, rei de Jordània i "protector dels llocs sants". En un comunicat emès per l'agència de notícies jordana, tots dos reis van afirmar que “la defensa de Jerusalem i els seus llocs sagrats contra qualsevol intent d'alterar l'statu quo històric, legal i polític o alterar la seva identitat religiosa i cultural, Islàmica i cristiana, va ser una de les principals prioritats per a tots dos països”. També van denunciar “totes les mesures unilaterals d'Israel, la potència ocupant, destinades a canviar l'statu quo legal i històric, la demografia i la identitat espiritual i històrica de Jerusalem oriental”. Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar la reubicació de la seva ambaixada a Jerusalem, el papa Francesc va dirigir “una crida vibrant perquè tots es comprometin a respectar l'status quo de la ciutat, d'acord amb les resolucions de l'ONU sobre aquest tema”.

Fraternitat humana per a la pau mundial i la convivència"

El Papa Francesc i el Gran Imam d'Al-Azhar el dia 4 de febrer de 2019 varen signar el Document sobre "Fraternitat humana per a la pau mundial i la convivència". La signatura d’aquest document és un element clau en la visita apostòlica del Sant Pare del 3 al 5 de febrer als Emirats Àrabs Units. “El document representa un important pas endavant en el diàleg entre cristians i musulmans i és un poderós signe de pau i esperança per al futur de la humanitat", ha declarat Alessandro Gisotti, director ad interim de l'Oficina de Premsa del Vaticà. Aquest document és una pas conjunt, de catòlics i musulmans per promoure la pau i combatre el fonamentalisme. L’Oficina de Premsa del Vaticà ha indicat que el document “és una crida vibrant per respondre amb el bé al mal, per reforçar el diàleg interreligiós i promoure el respecte mutu per bloquejar el camí als que afegeixen combustible al foc dels xocs entre civilitzacions. A Abu Dhabi, el Papa i al-Tayyib han inciat junts un camí de pau i reconciliació en el qual no només els cristians i els musulmans poden caminar, sinó totes les persones de bona voluntat”

El Document és valent i profètic perquè confronta, i crida pel seu nom, els temes més urgents dels nostres dies en què s'anima els que creuen en Déu a qüestionar la seva pròpia consciència i assumir amb confiança la seva pròpia responsabilitat per donar vida a un món més just i unit. De forma clara el Papa i el Gran Imam declaren que ningú està autoritzat a explotar el nom de Déu per justificar la guerra, el terrorisme o qualsevol altra forma de violència. A més, “afirmen que la vida sempre ha de salvaguardar i, al mateix temps, que els drets de les dones han de ser plenament reconeguts, i totes les pràctiques discriminatòries al seu respecte han de ser rebutjades ". Amb aquesta declaració conjunta el Papa i el Gran Imam evidencien que la promoció d’un cultura de trobada no és una utopia, sinó que és la condició necessària per viure en pau i deixar per a les generacions futures un Món millor que el que vivim.

El sentit de la política

El missatge del papa Francesc per la celebració de la Jornada Mundial de la Pau el dia 1 de gener ha girat entorn a la idea de “La bona política està al servei de la pau”. Les seves paraules són una invitació a reflexionar sobre la política i el seu paper en les nostres societats. Les paraules del papa m’ha servit per ordenar la meva reflexió sobre el sentit de la política. La política és necessària per organitzar la societat. L’espai públic ha de ser un espai ordenat i això ho garanteix la política. Gràcies a la política les persones poden expressar les seves necessitats i, a través del diàleg i el consens, trobar aqueles alternatives que contribueixen a resoldre-les. La política necessita dels polítics. Persones compromeses en la construcció d’aquest ordre i aquestes respostes. L’acció política s’ha de fonamentar en uns valors sòlids, capaços d’aportar confiança i credibilitat. Els valors que cal desitjar i esperar en els polítics són:

a) Honestedat, que es pot expressar com la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

b) Servei, que significa assumir que la responsabilitat d'exercir un poder polític és per fer el bé general, fins hi tot per sobre els interessos de partit.

c) Llibertat, la persona ha de mantenir-se en tot moment lliure, tant davant de les circumstàncies relacionades amb la seva responsabilitat com del propi partit. Una bona educació d'aquesta llibertat és practicar la dinàmica del provisional.

d) Austeritat, l'acció política comporta una litúrgia externa que cal assumir, però s’ha d’ evitar quedar-se presoner d'ella i no fer de la litúrgia una afirmació de l'autoritat.

e) Compassió, significa estar atent i compromès per aquells que menys tenen o els que no tenen veu. La persona política ha de saber compartir i fer que la llei estigui al servei de les persones i no al inrevés.

f) Humilitat, si el polític és un servidor ha saber que el seu estatuts no és perquè el serveixin sinó per servir. Tot això es veu en els petits detalls de la vida quotidiana.

g) Confiança, és norma que un polític tingui dubtes, especialment en el moment de prendre decisions, en aquests moments cal que aquesta persona tingui confiança en ell mateix. En aquests moments hi juga un paper important el grup humà que acompanya el polític, especialment perquè ell pot aportar referents per consolidar aquesta confiança.

Adaptació d’un text publicat el 2 de gener de 2011

Objectiu papa Francesc

En la recent conferència del pare General del Jesuïtes, Arturo Sousa, a l’església del Sagrat Cor a Barcelona, comentà, com de passada, que hi ha una gran batalla pel poder dins de l’Església catòlica i el papa Francesc és el gran objectiu a batre. Per una sector de l’església i de la societat el Papa resulta incòmode i molest. Diversos poders econòmics i gestors d’interessos es troben qüestionats per les intervencions del Papa i els seus criteris sobre algunes qüestions pastorals i morals no han estat ben rebudes en l’interior de l’Església. Alguns esdeveniments confirmen l’afirmació del pare Sousa. Pot ser la més significativa és la consolidació de l’eix polític- eclesial establert per Steve Bannon, l’ideòleg de la denomina alt-right, la dreta alternativa nord-americana, i el cardenal també nord-americà Raymon Leo Burke, un dels quatre cardenals impulsors de la dubia contra el papa Francesc. Els dos, Bannon i Burke, comparteixen la mateixa cosmovisió i coincideixen que Jorge Mario Bergoglio és un obstacle per la seva particular guerra a favor de la restauració dels fonaments judeocristians de la civilització occidental. Cap dels dos, s’amaguen que treballen decididament per crear un ampli moviment restaurador fonamentalista per instaurar un nou ordre internacional.

Steve Bannon ha creat una organització, amb un nom de profundes ressonàncies per tots nosaltres: The Movement, el Moviment, des de la qual pensa crear un ampli front populista europeu sorgit de la confluència de grups d’extrema dreta de diferents països. El seu objectiu és lluitar contra el que anomena l’elit globalitzadora esporuguida pels moviments antisistema. Per assolir els seus objectius s’ha associat amb l’Institut Dignitates Hamanae, amb seu a Roma, per crear fornades de dirigents polítics catòlics capaços de defensar, segons diu Bannon, els valors judeocristians propis de la identitat europea. A través d’un ampli programa formartiu, Bannon i Benjamin Harnwell, director d’aquest institut, volen fer que els polítics cristians sigui plenament cristians en el seu servei públic i defensin els valors cristians tradicionals. Un objectiu d’aquest moviment és reunir al màxim de partits d’ultradreta europeus sota un mateix paraigües per presentar-se a les eleccions del proper maig de 2019. Brannon es mou per obtenir el suport del sector més conservador del catolicisme.

Per la seva part, el cardenal Burke considera que l’Església catòlica ha de corregir el rumb que li ha donat el papa Francesc. Pensa que els documents i les decisions del Papa han creat molta confusió i això no pot seguir així. Aquest cardenal no amaga la seva satisfacció per les iniciatives promogudes pels moviments integrats en la corrent de la alt-right. Pensa que l’Església s’ha de comprometre activament amb la formació de líders polítics catòlics perquè sigui defensor vertaders de la Doctrina Social de l’Església i, davant de declaracions que ell considera equivocades de dirigents eclesiàstiques, cal denunciar-les i corregir-les públicament. Defensa que la Congregació per la Doctrina de la Fe ha de protegir realment la fe i la moral davant de tanta laxitud de la societat i d’alguns sectors eclesials. Per aquest cardenal el gran perill per la convivència a Occident són la secularització, la ideologia de gènere i l’islam. El camí per combatre aquests perills, són fer de l’oració, l’eucaristia i la confessió el centre de la vida familiar; a més de confiar que els nous polítics cristians canvien la direcció de la societat.

Els dos punts de vista, el del ultraconservador catòlic Seteve Bannon i el del cardenal Raymond Leo Burke situen al papa Francesc en el centre de les seves crítiques. Tots dos coincideixen en treballar per canviar la direcció de l’Església i de la societat a favor de l’orientació populista impulsada sota els postulats de la dreta extrema europea. Penso que cal seguir amb atenció l’evolució d’aquests iniciatives i, amb perspicàcia saber descobrir quins moviments eclesials i polítics poden sintonitzar amb aquestes propostes a casa nostra. Perquè hi ha alguns grups eclesials que poden tenir la temptació de confluir amb aquests plantejaments.

La veritat és silenciosa

Vivim en una societat on ha molt soroll mediàtic. La política en provoca molt i viu d’aquest soroll que és el negoci dels medis de comunicació. Les xarxes socials han accelerat aquesta obsessió per la immediatesa  informativa i han accentuat la dinàmica de les relacions causals. Tot ha de tenir una resposta, tot mereix ser contestat. Davant d’aquesta tendència el papa Francesc ha dit: "La veritat és suau, la veritat és silenciosa" Davant de les persones que busquen només l'escàndol, que busquen només la divisió, l'únic camí a seguir és el silenci i la oració. El papa ha dit que el Senyor “ens dóna la gràcia de discernir quan hem de parlar i quan hem de callar". Aquesta màxima es pot aplicar en tots els àmbits de la vida. Si ho practiquem serem més imitadors de Jesús

El punt de partida d’aquesta reflexió del papa és una meditació sobre l'Evangeli de Lluc (Lc 4, 16-30), en què Jesús, tornant a Natzaret, és rebut amb força recel. El relat evangèlic permet "reflexionar sobre la manera d'actuar en la vida quotidiana, quan hi ha malentesos". Jesús, davant l’exigència de la gent del seu temps d’esperar signes del seu poder, només fa servir la força de "la Paraula de Déu". Quan va a la sinagoga, és acollit pels allí estant amb una gran curiositat: tots volen veure amb els seus propis ulls les grans obres de les que va ser capaç en altres terres. Però el Fill de Déu només esmentà la "Paraula de Déu". Amb el seu silenci al requeriment del seus veïns, Jesús es mostrà humil i provocà un canvi d'atmosfera.

El papa Francesc parla del silenci de Jesús com a mostra de la seva dignitat. El seu silenci, es manifestà amb tota la seva força en la creu. És el gran silenci de Jesús. El papa adverteix que molts cops discussions banals acaben en discòrdies i disputes greus. El que cal, diu Francesc, és practicar més el silenci, “expressar el que sents i després callar. Perquè la veritat és suau, la veritat és silenciosa, la veritat no és remorosa”. Davant les provocacions, davant les desavinences o les tensions cal proposar la dignitat del respecte a la diversitat i a la llibertat de les persones de ser diferents. En el cas d’agreujar-se la tensió perquè les persones de mala voluntat atien el conflicte llavors s’imposa el silenci.

Sínode de bisbes sobre l’Amazònia

Els coneixedors de les dinàmiques vaticanes comenten que el papa Francesc té moltes esperances en el sínode de bisbes sobre l’Amazònia a celebrar el proper octubre de 2019 al Vaticà. M’han avisat que cal prestar molta atenció al desenvolupament d’aquest esdeveniment. No serà un sínode de tràmit per abordar aspectes de responsabilitat ètica i ecològic o parlar de la pastoral dels indígenes com voldrien alguns sectors eclesials. Sembla que el papa vol aprofitar les circumstàncies especials de la situació de la pastoral a l’Amazònia per tractar de temes que tenen projecció a tota la universalitat de l’Església catòlica. El passat divendres es presentà en el Vaticà el document preparatori d’aquest sínode i la seva lectura es pot concloure que hi ha la voluntat de presentar l’ “Església amb rostre amazònic”.

El document preparatori es divideix en tres parts seguint el mètode de "veure, jutjar (discernir) i actuar". El text explica amb preguntes que permeten "un diàleg i una progressiva aproximació a la realitat i expectativa regional d'una cultura de la trobada". Perquè, com precisa el document, "els nous camins per a l'evangelització i el plasmar una Església amb rostre amazònic passen per els camins d'aquesta «cultura de la trobada» en la vida quotidiana". Al presentar el document s’ha insistit que el sínode ha de saber entendre el reptes que la regió amazònica planteja a la vida de l’Església catòlica i fer-ho amb actitud escolta activa: “els qui no habitem aquestes terres necessitem de la vostra saviesa i coneixement per poder endinsar-nos, sense destruir, el tresor que amaga aquesta regió". L’Amazònia planteja uns desafiament que van més enllà les dinàmiques locals i, pel seu abast, s’estenen a tota l’Església universal i incideixen en el futur del planeta. Per abordar tota aquesta problemàtica es demana "canviar el paradigma històric en què els Estats veuen l'Amazònia com rebost dels recursos naturals, per sobre de la vida dels pobles originaris i sense importar la destrucció de la naturalesa".

En el document preparatori se subratlla així mateix que "el procés d'evangelització de l'Església a l'Amazònia no pot ser aliè a la promoció de la cura del territori i dels seus pobles. Per a això, necessita establir ponts que puguin articular els sabers ancestrals amb els coneixements contemporanis ". El sínode de bisbes "està cridat a identificar nous camins per fer créixer la cara amazònic de l'Església i també respondre a les situacions d'injustícia de la regió, com el neocolonialisme de les indústries extractives, els projectes d'infraestructures que danyen la seva biodiversitat, i la imposició de models culturals i econòmics aliens a la vida dels pobles ". L'Església amb rostre amazònic ha de «buscar un model de desenvolupament alternatiu, integral i solidari, basat en una ètica que inclogui la responsabilitat per una autèntica ecologia natural i humana, que es fonamenta en l'evangeli de la justícia, la solidaritat i la destinació universal dels béns, i que superi la lògica utilitarista i individualista, que no sotmet a criteris ètics els poders econòmics i tecnològics ".

Segons diu el document preparatori del sínode, cal encoratjar a que tot el Poble de Déu no sigui indiferent a les injustícies de la regió per poder descobrir, en l'escolta de l' esperit, els desitjats nous camins. Aquests nous camins per a la pastoral de l'Amazònia exigeixen "rellançar l'obra de l'Església" al territori i aprofundir el "procés d'inculturació" que exigeix ​​que l'Església a l'Amazònia faci propostes "valentes" , que suposa tenir «gosadia» i «no tenir por», tal com demana el papa Francesc. En aquesta línia el document destaca que cal “proposar nous ministeris i serveis per als diferents agents de pastoral que responguin a les tasques i responsabilitats de la comunitat. En aquesta línia, cal identificar el tipus de ministeri oficial que pot ser conferit a la dona, tenint en compte el paper central que avui ocupen les dones a l'Església amazònica. També cal promoure el clergat indígena i nascut al territori, afirmant la seva pròpia identitat cultural i els seus valors. Finalment, cal repensar nous camins perquè el Poble de Déu tingui millor i freqüent accés a l'Eucaristia, centre de la vida cristiana”. Aquest plantejament introdueix, serenament,  la perspectiva de l'ordenació ministerial de dones i dels viri probati, aquests homes casats que s'han demostrat a nivell humà i pastoral. Diversos bisbes, inclòs el cardenal Hummes, han patrocinat aquesta resposta a la dificultat de crisis de vocacions sacerdotals. L’expressió viri probati "homes provats" en fou introduïda pel Concili Vaticà II en el dret canònic de l'església catòlica per referir-se als homes casats, de vida cristiana madura i contrastada, als quals, de manera extraordinària, s'admet l'ordenació sacerdotal (com diaques, preveres o bisbes).

El document presentat divendres passat és un document preparatori i no és encara el document de treball del Sínode. Advertiment fet pel cardenal secretari general del Sínode Bisbes, Lorenzo Baldisseri. Però es va negar a descartar a priori cap hipòtesi de treball, assenyalant que el mateix document assenyala que les "noves vies" per explorar el Sínode "afectarà els Ministeris, la litúrgia i la teologia" , incloent l'aprofundiment la "teologia índia". Certament, aquest sínode pot ser un moment perquè l’Església catòlica discuteixi i decideixi sobre diversos temes urgents plantejats per moltes comunitats cristianes a fi de fer més efectiva la pastoral en les societats contemporànies. Els temes insinuats pel document preparatori del Sínode són complexos i ben segur que no deixaran indiferents a molts sectors eclesials uns perquè entreveuran una oportunitat per renovar la vida eclesial, altres pel temor de l’abast de la reforma que sembla vol emprendre el papa Francesc. Caldrà estar-hi molt atents a veure com es desenvolupen els aconteixements.

Alegreu-vos i celebreu – VI. Combat, vigilància i discerniment

La lectura del capítol 5é de l’exhortació Alegre-vos i celebreu presenta la vida cristiana com un combat permanent contra el Diable. Aquest tema és una preocupació permanent en el pensament del papa Francesc. “No acceptarem l’existència del diable si ens encaparrem en mirar la vida només amb criteris empírics sense sentit sobrenatural”. El punt de partida per situar aquest combat és assumir que “el poder del maligne està entre nosaltres és el que ens permet entendre per què algunes vegades el mal té tant força destructiva”. El diable és present des de les primeres pàgines de les Escriptures. “No pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. No baixem la guàrdia per acabar més exposats.”

El nostre camí cap a la santedat és un combat constant per al qual tenim “les armes poderoses que el Senyor ens dóna: la fe que s'expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la celebració de la Missa, l'adoració eucarística, la reconciliació sacramental, les obres de caritat, la vida comunitària, l’acció missionera, etc.”. És cert que el “camí cap a la santedat és una font de pau i d'alegria, que ens dóna l'Esperit” però cal estar sempre atents per guardar-nos de tot mal.

“¿Com saber si alguna cosa ve de l'Esperit Sant o si el seu origen està en l'esperit del món o en l'esperit del diable? L'única manera és a través del discerniment, que no és el mateix que la intel·ligència i el sentit comú, és també un do que cal demanar. Avui dia, el do del discerniment s'ha tornat particularment necessari perquè la vida actual ofereix enormes distraccions, i el món les presenta com si fossin totes vàlides i bones”. El discerniment és una gràcia. “El discerniment, en definitiva, condueix a la font mateixa de la vida que no mor, és a dir, conèixer el Pare, l’únic Deu verdader, i al que ha enviat: Jesucrist”. No és propi dels més intel·ligents o als millor educats. No requereix habilitats especials, sinó una disposició a escoltar: el Senyor, els altres, la realitat mateixa que sempre ens desafia de maneres noves. Per aquesta raó, “demanaré a tots els cristians que examinin diàriament la seva consciència en un diàleg sincer amb Déu”. El papa recorda que “el discerniment és una gràcies”. Només qui està disposat a escoltar té la llibertat per a renunciar al seu propi punt de vista parcial o insuficient, als seus costums, als seus esquemes. Hem de discernir els plans de Déu, per no oblidar la seva invitació a créixer.

Necessitem el silenci de l'oració prolongada per percebre millor el llenguatge de Déu, per interpretar el significat real de les inspiracions que creiem haver rebut, per calmar la nostra ansietat i veure el conjunt de la nostra existència renovada a la llum de Déu. Aquesta actitud de discerniment implica “l'obediència a l'Evangeli com a últim criteri, però també al Magisteri que el custodia, intentant trobar en el tresor de l'Església el que sigui més fecund per a "l'avui" de la salvació”. “Una condició essencial per el progrés en el discerniment es educar-se en la paciència de Déu i en els seus temps, que mai són el nostres”. Déu ho demana tot de nosaltres, i també ens ho dóna tot. No vol entrar en les nostres vides per disminuir-les sinó per dur-les a plenitud. “Demanem que l'Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i animem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.

Alegreu-vos i celebreu – IV. A la llum del Mestre

El tercer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.

El papa Francesc diu que Jesús explicà planerament què és ser sant quan anuncià les Benaurances. “¿Què cal fer per arribar a ser un bon cristià?, la resposta és ben senzilla: és necessari fer, cadascú  a la seva manera, el que digué Jesús en el sermó de les Benaurances. A les Benaurances es dibuixa el rostre del Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les nostres vides. “La paraula feliç o benaurat passa a ser sinònim de sant” perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat. Només podem viure-les si l'Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i “ens allibera de la debilitat de l'egoisme, de la comoditat, de l'orgull”.

En l’exhortació el papa Francesc descriu i comenta cadascuna de les Benaurances des de la perspectiva de la santedat. Al final de cada un dels seus comentaris a les Benaurances inclou una frase resum que ajuda a situar-les en la perspectiva de la santedat.

•   Ser pobre en el cor, això és santedat.
•  Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.
•   Saber plorar amb els altres, això és santedat.
•   Buscar la justícia amb fam i set, això és santedat.
•   Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
•   Mantenir el cor net de tot el que taca l'amor, això és santedat.
•   Sembrar pau al nostre voltant, això és santedat.
•   Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.

 En la paràbola del judici final, capítol 25 de l'evangeli de Mateu versets 31-46, Jesús estableix unes pautes per les quals serem jutjats. Aquestes pautes són una manera pràctica d’articular la misericòrdia: “si busquem aquesta santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text hi trobem precisament un protocol sobre el qual serem jutjats”. Quan reconeixem Crist en el pobre i en el que pateix, se'ns revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions més profundes. “El Senyor ens va deixar ben clar que la santedat no es pot entendre ni viure al marge d'aquestes exigències”. Algunes ideologies porten a dos errors nocius. El primer, “separar aquestes exigències de l'Evangeli de la seva relació personal amb el Senyor, de la unió interior amb ell, de la gracia. Així es converteix el cristianisme en una espècie d'ONG, llevant-li aquesta mística lluminosa que tan bé van viure i van manifestar” els sants. L’altre error és “sospitar del compromís social dels altres, considerant-lo quelcom superficial, mundà, secularista, immanentista, comunista, populista. O el relativitzen com si hi hagués altres coses més importants o com si només interessés una determinada ètica o una raó que ells defensen”.

El papa tanca aquest capítol recordant als catòlics que “l’oració és preciosa si alimenta una entrega quotidiana d’amor”. Per això “la millor manera de discernir si el nostre camí d’oració és autèntic serà mirar en quina mesura la nostra vida es va transformant a la llum de la misericòrdia”. La misericòrdia no exclou la justícia i la veritat, “la misericòrdia és la plenitud de la justícia i la manifestació més lluminosa de la veritat de Déu”. El que importa a Déu són les obres de misericòrdia amb el proïsme, més que els actes de culte. “La força del testimoni dels sants està en viure les benaurances i el protocol del judici final. Són poques paraules, senzilles, però pràctiques i vàlides per a tothom, perquè el cristianisme és principalment per ser practicat, i si és també objecte de reflexió, això es només vàlid quan ens ajuda a viure l’Evangeli en la vida quotidiana”.

Alegreu-vos i celebreu – III. Enemics de la santedat

El segons capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat als enemics de la santedat. Identificats com los noves formes de gnosticisme i pelagianisme. 

El gnosticisme i el pelagianisme, dues “falsificacions de la santedat” que van sorgir en els primers segles cristians, segueixen sent enganyoses i són d’alarmant actualitat. Aquestes heretgies proposen “un immanentisme antropocèntric disfressat de veritat catòlica” en exagerar la perfecció humana desconnectada de la gràcia. El gnosticisme pressuposa una “fe tancada en el subjectivisme” ignorant que el que avalua la perfecció de les persones “és el seu grau de caritat, no la quantitat de dades i coneixements que acumulin”. En separar l'intel·lecte de la carn, redueixen els ensenyaments de Jesús a una lògica freda i dura que busca dominar-ho tot. La doctrina “no és un sistema tancat, privat de dinàmiques capaces de generar interrogants, dubtes, qüestionaments”. L'experiència cristiana no és un conjunt d'elucubracions mentals o de superficialitat vanitosa de persones que no es commouen; la veritable saviesa cristiana no ha de desconnectar de la misericòrdia cap al proïsme. Un perill és promoure una espiritualitat desencarnada, així com voler domesticar el misteri.

El mateix poder que els gnòstics atribuïen a la intel·ligència, els pelagians van començar a atribuir-lo a la voluntat humana, a l'esforç personal. Tot i que els pelagians moderns parlen de la gràcia de Déu amb discursos edulcorats, en el fons solen transmetre la idea “que tot es pot amb la voluntat humana, com si ella fos una cosa pura, perfecta, omnipotent, a la qual s'hi afegeix la gràcia”. Es pretén ignorar que “en aquesta vida les fragilitats humanes no són sanades completament i definitivament per la gràcia”.

“La falta d’un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia actuar millor en nosaltres”. Però la gràcia no ens fa superhomes de cop, sinó que “actua històricament i, d’ordinari, ens pren i transforma d'una forma progressiva”. Si rebutgem aquesta manera històrica i progressiva, de fet podem arribar a negar i bloquejar la gràcia del Senyor. La seva amistat ens supera infinitament, no pot ser comprada per nosaltres amb les nostres obres i només pot ser un regal de la seva iniciativa d'amor. “No som justificats per les nostres obres o pels nostres esforços, sinó per la gràcia del Senyor que pren la iniciativa”. “El do de la gràcia sobrepassa les capacitats de la intel·ligència i de les forces de la voluntat humana” Solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més.

Encara hi ha cristians defensor de la “justificació per les pròpies obres, el de l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, que es tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del verdader amor”. Quan sobrevaloren la voluntat humana i les seves pròpies capacitats, alguns cristians poden tendir cap a una “obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques, l'ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l'Església, la vanaglòria lligada a la gestió d'assumptes pràctics, l'embadaliment per les dinàmiques d'autoajuda i de realització autoreferencial”. La vida de l'Església es converteix en una peça de museu o en una possessió de pocs. Això priva l'Evangeli de la seva senzillesa captivadora i de la seva sal, i el redueix a un projecte que deixa poc espai a l'obra de la gràcia. Per evitar-ho, cal recordar que “existeix una jerarquia de virtuts, que ens convida a cercar l’essencial. El primat el tenen les virtuts teologals, que tenen a Déu com objecte i motiu. I en el centre està la caritat” Con digué sant Pau “el que estima a complert la resta de la Llei”. 

Alegreu-vos i celebreu – II. Crida a la santedat

El primer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la crida a la santedat. Tenim “un núvol tan ingent de testimonis” (Hebreus 12,1) que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí. “Els sants que ja han arribat a la presència de Déu mantenen amb nosaltres llaços d'amor i comunió” aquests sants ens protegeixen, ens sostenen i ens condueixen. “Ningú es salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atreu tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s'estableixen en la comunitat humana”. Hem d’estar atents per trobar els signes de santedat que Déu ens presenta a través “d’humils membres d'aquest poble que «participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoni viu sobretot amb la vida de fe i caritat”. Hem d’estar esperançats perquè “a la nit més fosca sorgeixen els més grans profetes i els sants. No obstant això, el corrent vivificant de la vida mística roman invisible. Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influenciats per ànimes sobre les quals res diuen els llibres d'història” 

 Hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l'Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d'història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. “Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli”. La santedat és viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. “Permet a l'Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d'avui”, en la missió de construir el regne d'amor, justícia i pau universal. “Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba”. La santedat és tan diversa com la humanitat; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, els consagrats, o els que viuen una vida contemplativa. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, “vivint amb amor i oferint el propi testimoni”, i en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Entre les formes de donar testimoni hi ha els “estils femenins de santedat”, de dones santes famoses i també de tantes dones “desconegudes o oblidades” que han transformat les seves comunitats. A més de grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos de la vida quotidiana. Altres cops només consisteix en trobar una forma més perfecte de viure el que fem. En l’Església el creient ha de trobar tot el que necessita per créixer cap la santedat. Es tracta de millorar en l’exercici ordinari de la vida. 

La santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleixi en nosaltres. Gràcies a l’Esperit Sant la vida s’identifica amb la vida del Crist. La vida ha de convertir-se en una missió. “La teva pròpia missió és inseparable de la construcció d'aquest regne: «Busqueu sobretot el Regne de Déu i la seva justícia» (Mt 6,33). El teu identificació amb Crist i els seus desitjos, implica l'obstinació per construir, amb ell, aquest regne d'amor, justícia i pau per a tothom”. Un compromís en el món mogut “per l'ansietat, l'orgull, la necessitat d'aparèixer i de dominar, certament no serà santificadora. El desafiament és viure la pròpia lliurament de tal manera que els esforços tinguin un sentit evangèlic i ens identifiquin més i més amb Jesucrist”. La santedat et manté fidel en el més profund de tu mateix, lliure de tota forma d'esclavitud, i donant fruit en el nostre món. “En la mesura que es santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. Dins de l’acció en la societat necessitem moments de soledat i silencia davant Déu per fer-lo penetrar en el nostre interior.

Alegreu-vos i celebreu - I

El dia 9 d’abril la Santa Seu ha fet pública la nova exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat en el món contemporani. Al llarg dels cinc anys del seu pontificat el papa ha publicat dues exhortacions apostòliques més, Evangelii Gaudium (La joia de l’Evangeli) l’any 2013, i Amoris Lætitia (L’alegria de l’amor), l’any 2016 i dues Cartes encícliques, Lumen fidei i Laudato Si. Els dos primers paràgrafs d’aquesta exhortació exposa el sentit del document:

«Alegreu-vos i celebreu» (Mt 5,12), diu Jesús als que són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual vam ser creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aiguada, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia és present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així s'ho proposava el Senyor a Abraham: «Camina al meu presència i sé perfecte »(Gn 17,1).

No és d'esperar aquí un tractat sobre la santedat, amb tantes definicions i distincions que podrien enriquir aquest important tema, o amb anàlisis que podrien fer-se sobre els mitjans de santificació. El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més l'anomenat a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. Perquè a cada un de nosaltres el Senyor ens va triar «perquè fóssim sants, irreprensibles davant ell per l'amor »(Ef 1,4).

Demà seguiré comentant aquesta exhortació