Déu creà un home i una dona

Ahir, gràcies a l’amabilitat de l’Apostolat del Mar, vaig participar en una taula rodona amb un jueu i dos musulmans per parlar del diàleg interreligiós i la convivència. L’ajudant de rabí de la comunitat israelita de Barcelona, Jorge Burdman, aportà una visió original i molt interessant del sentit de la diversitat religiosa. Referint-se a les religions monoteistes comentà que totes tres, cristians, jueus i musulmans tenen uns referents a partir dels quals s’articulà cada una de les religions. Els cristians tenen a Jesús, els jueus a Abraham i els musulmans a Muhammad. A partir d’aquestes persones es desenvoluparen aquestes religions i es consolidaren com les grans religions de la humanitat en relació a un Déu creador. 

Les religions monoteistes, afirmà Burdman, tenen en comú també que els seus llibres sagrats situen l’origen de la humanitat en l’acte creador de Déu. En el Gènesis Déu creà el món, els ésser viu i culminant la seva obra al final creà a Adam i Eva. Les religions monoteistes assumeixen el sentit d’aquest relat poètic de la creació. Sobre aquesta qüestió les tres religions es reclamen continuadores de la vida engendrada en el primer home i la primera dona de la humanitat. L’originalitat, i saviesa, del punt de vista de l’ajudant de rabí Burdman, és la constatació que Déu no creà cap religió. Déu creà un home i una dona a partir dels quals la humanitat es desenvolupà i poblà la terra. En aquest gest creatiu, el Déu expressat per cada una de les religions monoteistes es compromet amb la humanitat a partir d’infondre vida i coneixement a una dona i a un home. Per això, les religions quan dialoguen no han de perdre de vista dues coses: que elles són fruit de la creació humana, no de la inspiració divina, i que Déu el que creà per completar la seva obra foren un home i una dona germen de la humanitat. Per això les religions quan dialoguen han d'humanitzar.

Memòria i records

Qui no té records no té memòria. La memòria és una facultat dels éssers de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades de l'experiència que es guarda en forma de records. Sense els records tot esdevé evanescent, ja que només importa el present. Si el present és una exaltació de l’avui tampoc hi ha futur, perquè el que passa avui serà el record pel demà. Un dels signes del nostre temps és la pèrdua del record. Poques coses són recordades sota l’allau de notícies de curta durada. Inundats de referents actuals els homes i dones d’avui no tenen referents per submergir-se en el passat per tal d’entendre el que és el present. Sense aquests records el procés de la memòria és perd.

Davant d’aquesta situació on tot és efímer tan sols es sosté dempeus l’elogi de la individualitat aïllada. L’individu modern escampa la memòria sota l’aparença d’oblit i defensa que el temps és el que importa, tempus fugit. El temps fuig ràpidament, el temps s’escapa entre les mans i el temps vola abans de que ens poden adonar. Agafant diverses cites del llibre de Job es podria exclamar “tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra” (el temps s’escapa com els núvols, com les naus, com les ombres).

Molts cops dóna la impressió que som persones sense ombra. Tot és tan ràpid que la memòria no pot submergir-se en els records per descobrir encuriosit que poques coses són tan noves com la novetat ens fa creure. Hi ha una història del pensament que il·lumina el camí transcorregut; hi ha una història social que ensenya les trampes del present i una història de la humanitat que mostra els camins de l’esperança. De nou la mirada es gira cap el present per descobrir que l’aprenentatge de les humanitats és un dels camins per rescatar la memòria de l’ofec de la lleugeresa del present. Tothom forma part de la història i tothom fa història. Som una part d’una cadena que es conforma en el temps i l’espai perquè tots som un punt en la memòria de la humanitat.