El coneixement de les organitzacions

L’entrada a la Societat del Coneixement promoguda per les possibilitats d’aprenentatge  associades a les tecnologies de la informació i de les comunicacions esperonà a considerar que les organitzacions podien ser intel·ligents. Bàsicament, es tractava d’aprofitar aquestes tecnologies per gestionar els coneixements dels seus membres. Aquest coneixement, la majoria de vegades tàcit i no explicitat, es podia expressar i compartir xarxa en benefici de tots i així enriquir l’organització. Així, s’instaurà la idea de que les organitzacions podien ser intel·ligents. La qual cosa, a més de repercutir en els seus objectius ajudaria a millorar el la motivació del seus empleats al sentir-se partícips de les finalitats organitzatives.

Perquè aquesta premissa funcionés calien bàsicament complir el següents requisits. El primer, disposar dels instruments que facilitessin compartir els coneixements individuals. A més, i això, era molt important, assegurar que les persones volen compartir el que saben, especialment els seus coneixements informals. Finalment, tenir una política de recursos humans capaç d’entendre que això és un actiu per qualsevol organització. Després de molts anys de veure organitzacions he arribat a la conclusió que, tot i les possibilitats tècniques, moltes organitzacions encara no estan madures per entendre que el seu actiu principal és el coneixement dels seus empleats.

Mentirosa

Durant molts anys, a la festa major de Folquer, antic poble de la Noguera, ballava un bolero que es deia Mentirosa. Un venerable músic de Benavent, vertader home orquestra, amb el seu acordió ens transportava al món de les passions i el sentiments amb la seva veu alegre però poc entonada. Les famílies Hernández Pijoan i Maluquer eren els grans amfitrions d’aquells moments deliciosos. Eren altres temps. Ara, anys després, quan els amics ja han desaparegut, la vida política sembla un ritornello trist d’aquest bolero. La mentida és una actitud molt humana que, emprada esporàdicament pot generar alguna comprensió, però quan esdevé habitual és un engany i un frau.

Hi ha polítics que menteixen permanentment. Això, que de per ell mateix ja és ofensiu per venir de qui ve, esdevé insuportable quan el mentider pretén moralitzar. Llavors la mentida es converteix en una entabanada. La mentida i la seva pretesa moral associada és propi del fariseisme. Descobreixo amb tristesa que el fariseisme està tant en el cor d’alguns dirigents polítics que no són capaços de qüestionar el perquè de la ganga dels preus de les begudes destil·lades subvencionades en el bar del Congrés de Diputats. El mateix poden dir-se d’aquells polítics que consideren normal cobrar, a més del seu sou com a diputat o senador, un onerós sobresou per atendre les obligacions del partit. Com tampoc resulten comprensibles algunes dietes de desplaçament o de representació generosament gastades per alguns representants polítics. Lamentable. 

Papa Francesc, vol fer vida normal i no estar aïllat

El papa Francesc ha enviat una breu carta al sacerdot argentí Enrique "Quique" Rodríguez, en què mostra la seva preocupació per fer una "vida normal" i mantenir el seu contacte amb la gent. El text mostra la coherència del papa per viure de forma senzilla, natural i transparent el seu pontificat. Això ho expressa "estic a la vista de la gent i faig vida normal: missa pública al dia, com al menjador amb tots, etc. Això em fa bé i evita que quedi aïllat ".

La carta diu textualment el següent. “Estimat Quique: Avui vaig rebre la carta del passat 1 de maig. Em va portar molta alegria, La descripció de la Festa Patronal em va portar aire fresc. Jo estic bé i no he perdut la pau davant d'un fet totalment sorprenent, i això ho considero un do de Déu.

Procuro tenir la mateixa manera de ser i d'actuar que tenia a Buenos Aires, perquè, si a la meva edat canvio, segur que faig el ridícul. No vaig voler anar al Palau Apostòlic a viure, vaig només a treballar i a les audiències. Em vaig quedar a viure a la Casa Santa Marta, que és una casa (on ens allotjàvem durant el Conclave) d'hostes per a bisbes, capellans i laics. Estic a la vista de la gent i faig la vida normal: missa pública al dia, dino al menjador amb tots, etc. Això em fa bé i evita que quedi aïllat. Quique, salutacions als teus feligresos. Et demano, per favor, que preguis i facis pregar per mi. Salutacions a Carlos i Miguel. Que Jesús et beneeixi i la Verge Santa et cuidi. Fraternalment, Francesc. Vaticà, 15 de maig 2013 "

Magnífica carta del papa. L’estil del papa Francesc aporta calidesa a l’Església catòlica i la fa propera al que viuen les persones del nostre temps. 

Juanjo Garra, la seva mort té valor i sentit

No he pogut resistir l’emoció provocada per la mirada de la filla de Juanjo Garra al saber la notícia de la mort del seu pare. En aquella mirada es condensaven tots els sentiments que es tenen al percebre la mort d’un ésser estimat, especialment quan aquesta mort ha estat sobtada i es mantenien vives les esperances de que l’accident d’en Juanjo Garra al Dhaulagiri no fos més que un ensurt.

La mort d’aquest muntanyenc lleidetà és tràgica perquè ens mostra les dues cares d’una mateixa realitat. Per una banda la  proesa de la seva ascensió a un dels grans cims del món. El Dhaulagiri. Però a la vegada el fet de que a voltes la glòria s’enfosqueix per un infortuni degut a les pròpies limitacions humanes. La seva lesió primer i a impossibilitat d’efectuar el rescat és una prova més dels nostres límits. El gest solidari, primer del xerpa Kheshap, i després d’altres muntanyencs que es mobilitzaren ràpidament per rescatar-lo ens ensenya el rostre generós que comporta aquest esport. De la mateixa manera que aquests companys no dubtaren en arriscar la seva vida per salvar en Juanjo Garra, les notícies parlen d’altres casos on no s’han atès les crides d’auxili. Diuen, que algunes cordades obsessionades per aconseguir els seus objectius, no han sabut posposar-los per ser compassius amb algú que necessitava un cop de ma. Lamentable.

Després de viure de prop tota aquesta mobilització solidària, similar a la que ocorregué amb l’accident d’Iñaki Ochoa de Olza, malgrat el seu dramàtic desenllaç queda viu el convenciment que encara hi ha persones generoses disposades a arriscar la seva pròpia vida per tal de salvar un amic. La tendresa de la companyia del xerpa Kheshap que aportà ànims en aquells moments de terrible incertesa. Lamentablement, tots els esforços per salvar Juanjo Garra foren en va i ara el seu cos descansa amb el cel com a sostre i la neu com a companya del seu darrer viatge en la terra del silenci profund.

Repensar la solidaritat

Poc a poc es coneix el pensament social del papa Francesc. La seva visió es situa en la línia de la Doctrina Social de l’Església i el magisteri eclesial dels darrers anys. Això s’evidencià ahir  en la intervenció del papa Francesc en la recepció als membres de la Fundació Centesimus Annus - Pro Pontifice en ocasió del Congrés Internacional sobre el tema: "Repensar la solidaritat per al ocupació: els reptes del segle XXI ". L’objectiu d’aquesta fundació, creada pel beat Joan Pau II fa vint any en record de la seva encíclica publicada en el centenari de la Rerum novarum, és  reflexionar i actuar en favor de la la Doctrina social de l'Església.

Sobre el lema que presideix el feta al Congrés, repensar la solidaritat, el papa Francesc ha explicat que "repensar" significa dues coses: d'una banda "conjugar el magisteri amb l'evolució socioeconòmica, que, sent constant i ràpida, presenta aspectes cada vegada més nous" i en segon lloc vol dir "aprofundir, reflexionar , per fer emergir tota la fecunditat d'un valor - la solidaritat en aquest cas - que en profunditat surt de l'Evangeli, és a dir de Jesucrist, i per tant com a tal conté potencialitat inesgotable ".

A la paraula solidaritat, ha dit el Papa,  "cal donar de nou la seva merescuda ciutadania social", la solidaritat "no és una almoina social, sinó un valor social". Ha afegit que “no hi ha pitjor pobresa material (...) que la de no permetre guanyar-se el pa i que priva de la dignitat del treball ". Reflexionant sobre l'actual crisi, ha afegit "que no és només econòmica i financera" ha explicat que "seguir als ídols del poder, del benefici, dels diners, per sobre del valor de la persona humana, s'ha convertit en una norma fonamental de funcionament i criteri decisiu d'organització ". Per acabar, el papa Francesc ha dit que la societat se li ha oblidat que "per sobre dels negocis, de la lògica i dels paràmetres del mercat, hi ha un ésser humà i hi ha alguna cosa que s'ha de l'home en tant que home, en virtut de la seva dignitat profunda: oferir-li la possibilitat de viure amb dignitat i de participar activament al bé comú ". Per això, ha recordat el Papa, "hem de tornar a la centralitat de l'home, a una visió més ètica de les activitats i de les relacions humanes, sense la por de perdre alguna cosa".

El fonamentalisme islàmic cerca identitats malmeses

El salvatge assassinat del soldat britànic a Londres torna a evidenciar l’ús del fanatisme religiós com a substitutiu d’altres fonts portadores de significats d’identitat. En aquesta ocasió, com succeí en altres atemptats, els seus autors no són terroristes internacionals desplaçats per organitzacions jihadistes. La perplexitat de tots aquests esdeveniments és que els seus autors són ciutadans nascuts o educats en un context cultural occidentals i que opten per l’Islam o s’afilien a les seves corrents fonamentalistes radicals per tal de refer la seva identitat malmesa. Es tracta de persones que han quedat al marge dels rituals i significats usats habitualment per construir el sentiment de pertinença.

Quan fallen aquests rituals i significats, el fonamentalisme islàmic radical ofereix prous propostes significats perquè aquestes persones pugui refer la seva identitat. Sense més esforç que l’adhesió a unes idees que, per més extremes que puguin semblar, aporten nous sentits i ofereixen uns beneficis que semblen superar a les dificultats del present. Aquest fet, incomprensible per moltes mentalitats, no està massa lluny de les adhesions i proclamacions lloant sacrificis totals i morts heroiques en nom de pàtries i banderes. “Patria o muerte”,  fou un dels crits d’exaltació a les masses, similar a l’adaptació de la cançó feixista Giovinezza que cantàven els voluntaris falangistes de la División Azul. Eren vertaders mons simbòlics de mort orientats a conduir a la mort per una causa superior. Aquest rituals existeixen i són aprofitats, en aquesta ocasió, per els gestors de les jihads a través de la xarxa d’Internet.

Fins aquí el que es pot considerar com simple descripció dels fets. Però calen fer-se també algunes preguntes. ¿Per què fallen els mecanisme de creació de sentiment de pertinença?, ¿com les religions poden contribuir a construir aquest sentiment? ¿quines religions actuen com a substitució de la pertinença? ¿la identitat religiosa serveix per en enfortir la identitat ciutadana? ¿com es gestiona la diversitat religiosa en benefici d’una consciència cívica? ¿com es relacionen les religions amb la precarietat social o l’exclusió social dels individus? ¿com aborden les religions aquestes qüestions? ¿la interculturalitat és una amenaça o una oportunitat més per consolidar una consciència cívica compartida? ¿quines polítiques públiques tenim per evitar que passin fets com els de Londres?. Aquestes preguntes són necessàries per la bona governança de les societats occidentals. Defugir-les és un error que, tal com demostren el fets descrits, té conseqüències dramàtiques.

El papa Francesc i el diable

La petita polèmica entorn si el papa Francesc va practicar o no l’altra dia un exorcisme a una persona suposadament posseïda per quatre dimonis a la mateixa plaça de sant Pere no és només una notícia sensacionalista. Diverses fonts del Vaticà han desmentit que el papa fes cap exorcisme, malgrat les opinions en contra d’alguns especialistes en aquests temes. El fet és que, a l’acabar la missa dominical, el papa Francesc, després de beneir a vàries persones en cadira de rodes s’aturà amb un d’ells i l’imposà les mans i recità una petita oració. Segons a explicat el capellà que l’acompanyava aquesta persona estava sota el domini del dimoni i després del seu contacte amb el papa l’home va exhalar profundament una mitja dotzena de vegades, es va sacsejar, i després es va deixar caure a la cadira de rodes. El sacerdot acompanyant és Juan Rivas, mexicà, membre del moviment Legionarios de Cristo.

La notícia és aquesta. El desmentit del Vaticà és rotund. La seva nota emesa dos dies després dels fets, al veure la volada que prenia la notícia, deia que el papa Francesc “"no tenia intenció de fer cap exorcisme. Però com sol fer pel malalt o el sofriment, ell simplement la intenció de pregar per algú que estava patint, que li va ser lliurat ". El sacerdot Juan Rivas, que estava al costat del malalt, afirmà que ell no va sentir les paraules concretes del papa per la qual cosa no es pot assegurar que fes un exorcisme, però segur que pregà per alliberar al malalt del diable.

El papa Francesc té un visió particular del diable. Des de l’inici del seu pontificat, el papa l’ha esmentat en diverses ocasions. En la seva primera homilia com a Papa el 14 de març, el papa Francesc va advertir als cardenals reunits a la Capella Sixtina, el dia després de la seva elecció que “Quan no es confessa a Jesucrist, em ve a la memòria la frase de Léon Bloy: «Qui no prega al Senyor, resa al diable». Quan no es confessa a Jesucrist, es confessa la mundanitat del diable, la mundanitat del dimoni” Després ha esmentat ja que el diable en un grapat d'ocasions. El darrer cop fou en una homilia el 4 de maig en la missa del matí a la capella de la residència Santa Marta. En aquesta ocasió va parlar de la necessitat d'un diàleg  amb tothom excepte amb “el príncep d’aquest món”. El papa Francesc té un visió particular del diable no coincident amb el concepte formulat per bona part de la teologia moderna. Dóna la impressió que hi ha persones  interessades en aprofitar aquesta circumstància per introduir dubtes sobre el papa, en un moment en que comença a prendre mesures orientades a adreçar la cúria i les finances del Vaticà. 

Petit moment de llibertat

La vida moderna està plena de situacions que han creat petites dependències o grans, depèn com es visqui. Avui m’he deixat el mòbil a casa. Confesso que he estat a punt de recular per anar a buscar-lo. No ho he fet. Ara, em sento immers en una sensació d’alliberament. Tant se me’n dóna si algú truca o no. Res del que pugui passar necessita una immediatesa de resposta. Tot pot esperar i jo també. La possibilitat que ofereix les noves tecnologies ens aboca a creure que tothom a d’estar localitzat a l’instant i que calen respostes sense cap mena de dilació.

Aquesta situació de resposta immediata crea un estat d’agitació mental, d’ansietat inconscient, que no s’ho val. Res mereix perdre la pau interior per culpa d’una trucada telefònica. Hi ha gent que es submergeix en una angoixa personal sinó pot trucar a qualsevol moment. Semblen que tinguin una connexió invisible entre les neurones, els dits i les tecles del telèfon. Aquestes persones transmeten la seva intranquil·litat als demés a través de les ones de la telefonia mòbil. Però davant d’aquestes actituds ens queda una resposta plena de llibertat: desconnectar el telèfon. Aquesta decisió que sembla tant lliure em dono compte que no ho es tant. Tinc més dependència del que em pensava. Per això avui, involuntàriament, em sento una mica més lliure.

La religió a la LOMCE

La proposta de reforma de l’actual llei d’educació, una més, la setena de la democràcia, ha tornat a situar el tema de la religió en el centre d’alguns dels debats polítics. Per uns, la LOMCE, és bona perquè proposa que la religió, tot i ser una assignatura optativa, sigui avaluable pel curriculum. Altres, davant d’aquesta proposta, a més de dir simplement no, afirmen que cal denunciar els acords de l’Estat amb l’Església catòlica. El soroll mediàtic es polaritza entorn a aquestes qüestions. Pels catalans la LOMCE, la llei Wert, té altres connotacions que la fa totalment reprovable i que ha impulsat al govern català a prendre la iniciativa d’organitzar un front polític contra ella. Però ara el meu interès és comentar el tema de la religió.

Entenc, però no comparteixo, les satisfaccions i les oposicions a com la LOMCE aborda aquesta qüestió. Que l’assignatura de religió impartida com a succedani de la catequesi sigui avaluable és un pas enrere per la normalització del fet religiós en la nostra societat. Les catequesis de qualsevol religió no haurien de tenir consideració curricular ja que formen part del nucli de la immersió en la fe. Aquesta forma part d’una opció personal que té un itinerari d’aprenentatge més informal o no formal que el formal proposat pel sistema educatiu. El que sí que hauria de ser una assignatura curricular és la cultura religiosa per tal que els nostres nens i nenes tinguin els coneixements suficients per comprendre el sentit i el valor de les religions en la cultura contemporània, en les nostres tradicions i història. En un ordre de coses, tampoc valoraria inapropiat l’ús dels espais educatius per fer catequesi de forma lliure, voluntària i no avaluable, ja que faig una consideració positiva del fet religiós perquè enriqueix i humanitza la societat.

Donat que el nostre país la tradició catòlica té un pes relatiu important dins de la diversitat religiosa, tinc interès de saber com la LOMCE i el seu posterior desenvolupament, garantirà que el tractament del fet religiós sigui respectuós amb totes les confessions. Totes aquestes consideracions haurien de ser els eixos reals del debat polític real sobre el tractament de la religió dins de la LOMCE. De tal manera que els opositors a l’avant projecte de llei, enlloc de gesticular proclamant que denunciaran els acords amb l’Església catòlica quan governin, qüestió que alguns tingueren l’ocasió de fer-ho quan governaren i no ho feren, haurien de proposar una alternativa sòlida en la qual la religió hi fos present amb naturalitat. De la mateixa manera, el bisbe portantveu de la Conferència Episcopal espanyola hauria de mesurar molt les seves declaracions desqualificant com antidemocràtics als crítics de la LOMCE. Les seves opinions són gratuïtes i desproporcionades, a més d’inconsistent amb algunes pràctiques de la mateixa església. 

El salafisme no és una ganga, però no és un delicte

El salafisme és un tema recorrent en l’imaginari social. Ara, ha tornat a estar de primera actualitat per la recent expulsió d’un català musulmà acusat de promoure’l, segons han dit, entre altres acusacions, les autoritats governatives. He de dir que, en aquest cas, trobo dèbil aquesta acusació perquè la persona en qüestió, a qui conec des de fa temps, podria tenir altres filies però ben segur que no era salafí. Per la qual cosa, crec que l’acusació de salafista era una bona excusa per evitar altres preguntes més incòmodes en relació al que era o feia aquesta persona,

El gran desconeixement sobre l’Islam possibilita que sigui fàcil associar el salafisme amb les versions radicals i violentes d’aquesta religió. De tal manera que els ciutadans quan senten la paraula salafisme ja es posen a la defensiva i no qüestionin que un musulmà pugui ser expulsat sota l’acusació de ser salafista. Considero que és un error viure instal·lat en aquest prejudici. El salafisme és una visió concreta de l’Islam que proposa el retorn als seus orígens i la recuperació de les identitats fundacionals de la religió. Aquesta visió, certament és radical, com ho són totes les visions fonamentalistes pròpies de les altres religions. Però, mentre aquesta adhesió es situï a nivell del pensament no hi ha cap problema. El rigorisme salafí crea dificultats a la integració i a la cohesió social, com poden crear aquells col·lectius que opten voluntàriament per un cert grau de segregació social. Però, el seu ris es queda a aquest nivell.

La llibertat religiosa empara el dret a qualsevol musulmà a ser salafista. El problema és quan aquesta radicalitat evoluciona cap a comprensions violentes propiciadores d’actituds antidemocràtiques que sí representen un perill per la convivència i la seguretat pública. El mateix raonament és aplicable a qualsevol actitud humana que opti per la violència extrema i radical. Si això passa, estàn més que justificades les mesures dures que busquen evitar l’alteració de la convivència ciutadana i danys irreparables. El que no té sentit és que s’hagin de prendre actuacions contra musulmans salafistes motivades per raons preventives. Això sí que representaria un atemptat a la llibertat religiosa a la que tothom té dret. Crec que el matís és important per tal d’evitar que des de les estructures públiques es prenguin mesures desproporcionades contra les llibertats individuals.

Testimoniar la fe en la societat postsecular

Amb la crisi de l'Estat del Benestar com a conseqüència de la globalització de l’economia i amb la mundialització cultural, no s’han esgotat únicament els paradigmes sòcio-econòmics que havien conformat tota una època, sinó que també s’han qüestionat els valors culturals propis del pensament modern. Vivim immersos en un temps de canvi històric profund. Assistim al naixement d'un nou paradigma de civilització, que encara no sabem com anomenar. Aquesta  nova situació transforma els paràmetres culturals a través dels quals els cristians expressàvem i celebràvem la fe. Es una nova situació que obra pas a una vivència inèdita, molt diferent a la viscuda quan l'experiència cristiana hagué de repensar-se a la llum del procés de secularització. En aquells moments hi havia el convenciment de que la religió, desemmascarada per la raó de l'home modern, deixaria d’ésser un fenòmen majoritari. Amb la perspectiva del temps, això no ha succeït.

La creença de la irreversibilitat de la privatització de la fe i la irrelevància de la paraula creient, es coneix una represa del sentiment religiós i de l'àmbit sacral. Les manifestacions religioses tornen a buscar una projecció social. Aquests són, entre d'altres, alguns dels signes de la postmodernitat o de la postsecularització. El nou context cultural obliga a una reformulació de la fe. Una de les qüestions que ha despertat, darrerament, un debat rellevant fa referència a cóm ha d'ésser la presència pública dels cristians i de l'Església en el món. En aquest debat la única important coincidència entre les diferents opinions es refereix a la necessitat de cercar una altre estil de presència, però en les formes concretes les discrepàncies són múltiples i contraposades. Perquè darrera d'aquests criteris hi han diverses concepcions sobre el que és l'Església i quína ha d'ésser la seva relació amb el món.

La governança del fet religiós musulmà

La governança de Catalunya necessita donar un pas més en la gestió política del fet religiós relacionat amb la comunitat musulmana. L’aconfessionalitat de les institucions públiques no anul·la la seva capacitat de governar la societat amb una política específica orientada a garantir el que és un valor fonamental de tota persona: tenir una creença, viure d’acord amb ella i poder-la expressar lliurament. Per això, és propi del govern de Catalunya adoptar decisions polítiques que facilitin als catalans musulmans viure i celebrar la seva fe.

¿Què cal fer?. En primer lloc, garantir la legitimitat i representativitat dels interlocutors  de la comunitat musulmana. Cal fer explícits els seus líders a través d’un procés democràtic que permeti identificar qui parla en nom de tots ells. Sé que això no es pot imposar, però si que es poden crear condicions perquè s’articuli un àmbit representatiu dels catalans musulmans. D’acord amb el que preveu l’actual estatut d’autonomia hi ha un sòlid marc normatiu que permet proposar la creació d’un òrgan representatiu de totes les comunitats musulmanes de Catalunya. Tants anys de provisionalitat i representativitat implícita ha afeblit el valor simbòlic dels líders musulmans catalans. La lentitud i dificultats que ha tingut l’Estat en aquesta matèria no hauria d’impedir que a Catalunya la comunitats musulmana adoptés un camí propi i singular.

Al mateix temps que es resol la qüestió anterior cal facilitar que les diferents associacions de catalans musulmans puguin desenvolupar la seva tasca. Aquesta és, primordialment, organitzar i estructurar les comunitats musulmanes. La pèrdua o la disminució dels ajuts públics han debilitat moltíssim el marge d’actuació d’aquestes associacions i entitats. La seva pèrdua d’influència està sent aprofitada per persones passavolants que miren d’introduir visions tancades i esbiaixades de l’Islam poc coherents amb el que és la tradició religiosa de la majoria de comunitats musulmanes catalanes.

La tercera actuació està relacionada amb els llocs de culte. Cal resoldre definitivament aquesta qüestió. La indignitat de la majoria de llocs de culte no ajuda a que els catalans musulmans es trobin còmodes amb aquesta situació i la societat que els acull. Ja no és temps de moratòries, d’instal·lacions provisionals o de segregacions perifèriques dels llocs de culta. Cal assumir la construcció de mesquites allà on es vulgui i es pugui. Això exigeix obrir de nou un diàleg amb la comunitat per resoldre aquesta qüestió i garantir que el sistema de finançament d’aquests llocs de culte és transparent i no crea supeditacions incòmodes i poc aconsellables.

La darrera actuació està relacionada amb els imams. La feblesa de les comunitats musulmanes es projecta amb la seva poca capacitat per aconseguir uns agents del culte teològicament sòlids i amb uns esquemes mentals coherents amb els de la societat catalana. La manca de recursos d’aquestes comunitats propicia que moviments islamistes globals es moguin activament per proporcionar imams i predicadors ocasionals provinents de països exportadors de visions descontextualitzades de l’Islam. Si el fet religiós ha de contribuir a la integració social i a la creació de societat, és bo que les persones influents en les comunitats comprenguin els trets bàsics de la societat en la qual la comunitat arrela la seva fe. És evident que la governança ha de mantenir-se al marge dels continguts de la fe, però sí que forma part de la seva responsabilitat contribuir a que les expressions culturals de la fe, i de qualsevol creença, ajudin a travar la societat. 

Un papa amb sensibilitat social

La intervenció del papa Francesc davant dels nous ambaixadors davant de la Santa Seu aporta llums sobre quin és el seu pensament en l’àmbit econòmic. Les seves paraules, afirmant que al darrera de l’actual crisi financera hi ha un problema ètic, s’alinea amb la visió del papa Benet XVI. Qualsevol referència sobre aquests temes remet necessàriament a la seva encíclica Caritas in veritate. El papa Francesc pren la mateixa perspectiva i afirma que la “la crisi financera enfonsa les seves arrels en el rebuig de l’ètica”.

El papa Frances en el seu discurs ha insistit a no oblidar el predomini de l'ètica en l'economia i la vida social, subratllant el valor de la solidaritat i la centralitat de l'ésser humà. La seva diagnosi de la situació és dur. Després de constatar els importants professos científics i tecnològics dels darrers anys “cal reconèixer que la majoria dels homes i dones del nostre temps segueixen vivint en una precarietat diària, amb conseqüències desastroses. Algunes patologies augmenten amb les seves conseqüències psicològiques; la por i la desesperació s'ensenyoreixen del cor de moltes persones, fins i tot als anomenats països rics; l'alegria de viure disminueix; la indecència i la violència van en augment, la pobresa es fa més evident. Cal lluitar per viure i, amb freqüència, per viure d'una forma que no és digna. Una de les causes d'aquesta situació, al meu entendre, radica en la relació que tenim amb els diners, a acceptar el seu domini sobre nosaltres i les nostres societats. Així, la crisi financera que estem travessant ens fa oblidar el seu origen primer, situat en una profunda crisi antropològica. En la negació de la primacia de l'home! Hem creat nous ídols. L'antic culte al vedell d'or ha trobat una imatge nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l'economia sense rostre ni objectiu veritablement humà”.

La crisi global que afecta a les finances i l'economia - ha dit el Papa – evidencia “la greu manca de la seva perspectiva antropològica, que redueix a l'home solament a una de les seves exigències: el consum. I el que és pitjor, el mateix ésser humà és considerat avui com un producte que es pot usar i després tirar. Hem engegat la cultura del desfet. Aquesta deriva concerneix al nivell individual i social, i s'afavoreix! En aquest context, la solidaritat, que és la riquesa dels pobres, sovint es considera contraproduent, en contra de la racionalitat econòmica i financera. Mentre el rèdit d'una minoria creix de manera exponencial, el de la majoria s'afebleix. Aquest desequilibri es deriva de les ideologies que promouen l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera, negant així als Estats el dret de controlar, encara que aquests siguin els encarregats del ben comú. S'instaura una nova tirania invisible, de vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i sense remei possible les seves lleis i les seves regles”

Pel papa Francesc considera que “darrere d'aquesta actitud es troba el rebuig de l'ètica, el rebuig de Déu. L'ètica, igual que la solidaritat, molesta! Es considera contraproduent, massa humana, perquè relativitza els diners i el poder; la hi veu com una amenaça, perquè rebutja la manipulació i la submissió de la persona. Perquè l'ètica porta a Déu, que està més enllà de les categories del mercat. Déu és considerada per aquests financers, economistes i polítics, com alguna cosa incontrolable. Déu incontrolable, fins i tot perillós, perquè crida a l'home a la seva plena realització i a la independència de qualsevol tipus d'esclavitud. L'ètica -una ètica naturalment no ideològica - permet, al meu entendre, crear un equilibri i un ordre social més humans. En aquest sentit, animo als experts financers i als líders governamentals dels vostres països a considerar les paraules de Sant Joan Crisòstom: "No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i llevar-los la vida. No són els nostres, els béns que posseïm; són els seus?.

El Papa ha afirmat que “seria desitjable dur a terme una reforma financera que sigui ètica i produeixi, al seu torn, una reforma econòmica saludable per a tots. No obstant això, això requeriria un canvi audaç d'actitud dels dirigents polítics. Els exhorto al fet que s'enfrontin a aquest repte amb determinació i visió de futur, tenint en compte, per descomptat, la naturalesa específica dels seus contextos. Els diners ha de servir i no governar! El Papa estima a tots, rics i pobres, però el Papa té l'obligació, en el nom de Crist, de recordar al ric que ha d'ajudar al pobre, respectar-ho, promoure-ho. El Papa exhorta a la solidaritat desinteressada i a una tornada de l'ètica en favor de l'home en la realitat econòmica i financera”.

L’Església, ha dit el papa, ha de treballar pel desenvolupament integral de cada persona, per això és la seva responsabilitat animar als governants a estar veritablement al servei del ben comú dels seus pobles i incorporar el ben comú en la seva agenda política.  El papa Francesc ha exhortat als administradors de les realitats financeres a prendre en consideració l'ètica i la solidaritat  per tal de crear una nova mentalitat política i econòmica que contribuís a transformar la dicotomia absoluta entre l'esfera econòmica i la social i fomentés sana convivència.

El seu Regne de Déu, és o no d'aquest món ?

L'Església i la cultura moderna havien assumit que el relat de Joan sobre el diàleg de Pilat amb Jesús explicat en el relat de la Passió exemplificava quina havia d'ésser la relació de la pròpia Església amb la societat civil. El pensament lliberal modern feu seva la pregunta de Pilat: "Ets el rei dels jueus?", mentre que la resposta de Jesús: "El meu regne no és pas d'aquest món", fou la resposta donada per l'Església al temps de la modernitat. A partir de la mútua acceptació de les respostes el pensament lliberal justificà la separació de competències entre la societat secular i l'Església, sense contemplar la possibilitat d'establir un diàleg real sobre la identitat de les dues realitats, s’adaptà a aquesta circumstància. La proposta de laïcitat es construí sobre la confiança en la raó i la ubicació del Regne de Déu al marge de la història.

           

D'acord amb aquesta separació de plans proposada pel pensament lliberal  la ciutat secular únicament podia ocupar-se del món, mentre que l'Església havia d'ocupar-se dels cors. La "teologia burgesa" justificà la privatització de la fe i contribuí a buidar-la de la seva carga profètica. La fe quedà reclosa a les sagristies, en una pràctica intimista preocupada exclusivament per la possessió i domesticació de Déu, sense cap possibilitat de dir una paraula crítica sobre la política per por de vulnerar la pretesa neutralitat i autonomia de la política. L'acceptació d'aquest dualisme fou la principal condició que la raó moderna imposà a una Església que, tot volent mantenir la seva preeminència social en la nova època històrica, encara mantenia viva la lògica de la cristiandat.

Referent al text de Joan algunes traduccions del Nou Testament creuen més correcte dir "La meva reialesa no pertany a aquest ordre...La meva reialesa no és d'aquí" allí a on altres diuen "El meu Regne no és d'aquest Món". Diuen Mateos, Schökel i Rius Camps, en els seus comentaris al Nou Testament, que per Joan darrera l'expressió món s'expressa un conflicte real de valors "el xoc entre Jesús i el món mostra la incompatibilitat entre la ideologia del món i el missatge de Jesús, entre les dues escales de valors". En els textos joànics no se'n pot deduir cap dualisme entre la relació Església- Món. En la contraposició latent de Jesús el que es dóna es la confrontació món - amor fraternal (Jo 13,34-35; 15,12,17, 1Jo 2,7-10;4,7.21) perquè el món vol suprimir la veritat (Jo 7,19; 8,37.43.46). El seguiment de Jesús no és contra el Món, sinó contra  aquells factors (ideologies, valors, actituds, situacions, fets, etc...) que impedeixen que aquest Món sigui el lloc a on es realitzi l'amor fraternal de Déu testimoniat per Jesús.

Déu vol amor i no ofrenes

Els cristians hem d’entendre la complexitat del món i saber discernir allò que podem considerar manifestacions de Déu i allò que no és de dalt. Però, no per condemnar-ho, sinó per salvar-ho: Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin  vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gracies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els condemna perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat és la fosca que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascari les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu (Jo 3,13-21).

El nostre testimoniatge no pot comportar un rebuig del món, o crear comunitats protegides de la contaminació mundana. Tot el contrari, cal anar a l’encontre del món, perquè, tal com ens diu l’evangeli, Déu el que vol és amor i no ofrena de víctimes - diu el Senyor -; no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mt 9,13) o com digué Jesús no he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mc 2,13-17).

Oportunitats per lloar a Déu a través de les obres

En la cloenda del pròleg de la Regla benedictina sant Benet fa un toc de realisme per evitar lectures desarrelades de la seva proposta de nomes pels monjos, “en acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets aquestes seves santes exhortacions” (Pròleg RB 35). Molts de nosaltres la nostra fe ha estat transmesa a partir de lectures nascudes d’una comprensió espiritualista del cristianisme, sense massa preocupació de les realitat temporals. La tensió de sant Agustí entre la ciutat de Déu i la pagana, tenia la seva traducció en una fugida de la realitat secular per anar a buscar una espiritualitat confortable. Fins i tot algú, amb força encert, ha afirmat que els cristians, de tant mirar el cel han oblidat que els seus peus toquen a terra.

Però la regla benedictina és una crida al realisme. Després de parlar de les obres que fan viva la fe, sant Benet insisteix que cada dia està ple d’oportunitat per fer realitat aquestes obres. Aquestes oportunitats s’estenen davant nostre i estan a la nostra disposició. Qualsevol persona, des de que l’alba apunta el nou dia fins que la són acluca els ulls, es troba en múltiples i diverses situacions per poder fer realitat aquestes obres. L’experiència cristiana neix i s’enforteix de les oportunitats que dóna el ser amable, acollidor, tolerant, servidor i practicar la caritat en cada una de les circumstàncies que es presenten cada dia. L’encarnació de la fe en el món significa que els cristians hem de saber donar resposta a aquestes oportunitats. Si la fe s’ha encarnat no és per defugir de la realitat del món, sinó per testimoniar la Bona Nova en al món.

Rellegir Job

Certes crítiques del cristianisme han objectat que la fe convida a la resignació. Cret, durant anys, determinades prèdiques cristianes havien estès la idea de que la proposta del Regne de Déu aplaçava els infortunis del present a una situació futura on tot seria com un nou paradís. Aquestes crítiques consideraven que a l’espera de la promesa feia que els cristians es resignessin a acceptar qualsevol calamitat del present. El diccionari presenta la resignació com l’acceptació amb conformitat una desgràcia, una contrarietat, etc. Per això es troben expressions del tipus resignar-se a la seva sort, és una gran desgràcia, però cal resignar-se, etc... Val a dir, que algunes de les corrents del pensament que associaven el cristianisme a la resignació proposaven al mateix temps confiar en que la història de la humanitat estava avocada a un progrés que irremediablement portava a un futur que era anunciat com triomf de tota pena i que tard o d’hora arribaria.

En el llibre de Job hi ha una fragment que ajuda a entendre que els cristians hem d’estar lluny de tota resignació. Job, després d’escoltar les desgràcies anunciades per un missatger, s’esquinçà el vestit es rapà el cap i digué: “vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!. Enmig de tot això, Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu.”(Job 1,21-22. El text litúrgic afegeix “acceptem els béns que Déu ens dóna, ¿i no hem d’acceptar els mals?".La resposta de Job no és una claudicació resignada a una realitat totalment adversa. Aquestes paraules no es poden interpretar com una resignació callada i moixa als infortunis, sinó la capacitat d'acceptar i adaptar-se als esdeveniments, assumir-los i enfrontar-s’hi sense perdre el sentit d’integritat. Job no retreu res a Déu, sinó que segueix confiant en la seva providència per sortir del mal tràngol. Crec que ens pot fer bé rellegir el llibre de Job.

Sociologia catòlica 2013

Ha estat presentat l’anuari pontifici de 2013 fet per l'Oficina Central d'Estadística de l'Església i per experts universitaris. Les dades estadístiques del Annuarium Statisticum que estan obtingudes a l'any 2011, mostren els aspectes més rellevants l'Església Catòlica a 2.979 demarcacions eclesials de tot el món. Pel que fa al nombre de catòlics en tot el món, del 2010 al 2011 s’ha crescut de 1.196 a 1.214 milions, això vol dir un augment relatiu del 1,5%. Si es té en compte el creixement de la població mundial, la presència de catòlics en el món es manté estable, al voltant del 17,5%.

L'anàlisi territorial mostra un augment del 4,3% dels catòlics a l'Àfrica on la població ha augmentat en un 2,3%. A Àsia també s'ha registrat un augment dels catòlics superior al creixement de la població, 2% enfront del 1,2%. No obstant això, a Amèrica i a Europa es detecta un creixement igual de catòlics i de la població, aproximadament un 0,3%. El 2011 el total dels catòlics batejats es distribueix mundialment de la següent manera: Àfrica 16%, Amèrica 48,8%, Àsia 10,9%, Europa 23,5% i Oceania 0,8%.

Pel que fa al nombre de bisbes, del 2010 al 2011 s'ha passat de 5.104 a 5.132 amb augment relatiu del 0.55%. Aquest increment es correspon en particular a Oceania que ha augmentat en un 4.6% i Àfrica en un 1%, mentre que Àsia i Europa aquest nombre es troba lleugerament per sobre la mitjana total. A Amèrica no s'ha modificat el nombre de bisbes. La distribució dels bisbe per continent roman substancialment estable en l'últim bienni, amb Amèrica i Europa que totes dues tenen un 70% del total.

Els sacerdots, diocesans i religiosos, també han augmentat passant en l'últim decenni de 405.067 al 31 desembre del 2001a 413.418 al 31 de desembre de 2011. Aquest fet representa un augment del 2,1%. Aquest augment no és homogeni en les diferents àrees geogràfiques. On s’incrementa més el nombre de preveres és a a Àfrica i Àsia amb un augment del 39'5% i del 32% respectivament (amb un augment de més de 3.000 en 2011 en els dos continents). Mentre que a Amèrica es manté entorn a 122.000. A Europa, en relació a la mitjana mundial, ha patit una disminució del 9% en l'últim decenni.

El que és espectacular és l'augment dels diaques permanents. Els diaques permanents estan en forta expansió tant a nivell mundial com en alguns continents de forma particular; s’ha passat de 29.000 el 2001 a uns 41.000 en deu anys. Europa i Amèrica registren l'augment numèric més significatiu. Els diaques europeus, de fet, eren poc més de 9.000 el 2001 i ara són quasi 14.000 el 2011, amb un increment del 43%. En el cas del continent americà, de 19.100 el 2001 s'ha passat a més de 26.000 el 2011. Aquests dos continents representen el 97,4% de la xifra global.

Els religiosos professos no sacerdots es consoliden durant l'últim decenni, amb una mica més de 55.000 el 2011. A l'Àfrica i Àsia s'observa un augment del 18,5% i del 44,9% respectivament. El 2011 aquests dos continents representaven una quota de quasi bé el 36% del total. En contra, Europa ha perdut pes relatiu en el nombre de religiosos ja que han baixat un 18%, a Amèrica un 3,6% i Oceania un 21,9%.

En el cas de les religioses professes, s'observa un fort decreixement. S'ha passat de 792.000 el 2001 a poc més de 713.000 deu anys després. El descens afecta a tres continents: Europa -22%, Amèrica -17% i Oceania -21%. No obstant això a Àfrica i Àsia el seu nombre ha augmentat, en un 28% i 18% respectivament.

Les vocacions sacerdotals, tant a nivell diocesà com religiós, han passat de 112.244 a 2001 a 120.616 en 2011, això representa un increment del 7'5%. L'evolució ha estat molt diferent en cada continent. Mentre que Àfrica i Àsia han registrat un augment del 30,9% i 29,4% respectivament, Europa i Amèrica registren una contracció del 21,7% i 1,9% respectivament.

Pebrots en vinagre

El papa Francesc va qualificar amb aquesta contundència la cara que fan alguns cristians. Textualment va dir que els cristians melancòlics tenen cara de “pebrots en vinagre”. Pel papa el cristianisme aporta goig a l’existència. Aquesta alegria dels cristians no és l'alegria que vingui per aspectes conjunturals, sinó que és un do de Déu que omple per dins. Avui cal insistir en aquest aspecte. Aquesta alegria és pròpiament una joia que neix de la seguretat que Jesús està amb nosaltres i amb el Pare, va dir el papa. El papa Francesc ha demanat compartir aquesta joia  "perquè si volem tenir aquesta alegria només per a nosaltres al final es malalta i el nostre cor s'arruga una mica i la nostra cara no transmet aquesta alegria sinó nostàlgia, aquesta malenconia que no és sana ".

De vegades aquests cristians melancòlics tenen cara de "pebrots en vinagre" més que de persones joioses que tenen una vida bella. El do que Déu diposita en el nostre esperit ens porta la virtut de la magnanimitat, la grandesa d’ànim. El cristià és magnànim, no pot ser mai pusil·lànime, ànim feble. La magnanimitat és la virtut que ens empeny a anar sempre endavant, amb esperança i joia. Aquesta virtut ens la dóna l'Esperit Sant. És una gràcia, ha dit el papa, que hem de demanar constantment al Senyor. No podem deixar-nos emportar pel desànim. Al contrari, hem de ser d’estar animosos i demanar a Déu que no ens falti el goig i el desig.  Com més gran és el teu desig , més gran serà la joia. El cristià és un home, és una dona de desig: sempre desitjar més en el camí de la vida, ha conclòs el papa Francesc.

El dilema de la moral i la democràcia

La vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Saénz de Santamaría, ha advertit a la Generalitat que ha de "respectar" la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la declaració sobiranista del Parlament perquè, ha afegit, "ningú" està per sobre de la Constitució i la llei. Aquesta curta declaració amaga un dilema: la tensió entre la moral i la legitimitat. Dit d’una altra manera, ¿on es fonamenten moralment les decisions polítiques?. La democràcia justifica el procediment però ¿garanteix la moralitat?. Penso que les lleis, per més democràtiques, dialogades i consensuades que siguin tenen per sobre, sempre, la moral dels déus. Moral que pot ser religiosa o basada en l’humanisme laic, tan se val, moral en definitiva. Són aquests déus els que proporcionen als individus els referents morals per moure’s per la vida. Seran les persones les que, a través diàleg i l’acord, establiran la moral que ha d’ordenar la convivència i és la base del civisme.

Aquest moral dels déus, està per sobre les lleis i serveix per judicar les decisions polítiques i les normes legals. Amb la seva afirmació, la vicepresidenta del Govern d’Espanya sostrau la moral de l’àmbit polític i confia en la legitimitat democràtica com única raó per desautoritzar la decisió del Parlament català. No obstant, cal tornar a situar la moral cívica al bell mig d’aquest debat polític, perquè el dret a decidir, abans d’una tema polític, és una qüestió moral. El reconeixement d’aquest dret forma part del nucli de la moral cívica, ja que és consubstancial als individus i als pobles l’exercici de la seva sobirania en la construcció del seu futur. No hi ha cap drecera per esquivar aquesta qüestió. Dit d’una altra manera: la unitat d’Espanya no és un tema moral, sinó que hauria de ser el resultat d’una decisió política construïda a partir del reconeixement del dret moral dels pobles de decidir com i amb qui volen conviure. Per tot això, per damunt de la legitimitat democràtica ha d’haver-hi el reconeixement d’uns principis morals.

Lliureu-me de la supèrbia

En el pròleg a la seva Regla, sant Benet alerta d’un pecat molt freqüent en la nostra època: la supèrbia. En moltes ocasions les persones, davant les múltiples possibilitats que ens dóna els progressos de la ciència, la tècnica o del pensament modern, ens creiem que Déu ja no és necessari. L’individu modern considera sovint que pot prescindir de Déu perquè se sent que ell és Déu. Les potencialitats que la humanitat ha posat davant dels seus ulls la fa sentir molt poderosa i potent. Per això es confonen les coses i alguns individus arriben a manifestar-se com a nous creadors del món i albiren al nostre horitzó podem substituir al mateix Déu.

Aquesta realitat es manifesta de moltes maneres.  Algunes persones tenen la capacitat de fer-ho de manera més cultural, d’altres, amb menys capacitat creativa, mantenen unes fortes actituds de seguretat i prepotència que només s’expliquen per aquest sentiment d’autosuficiència. La Regla benedictina recull es aconsella prevenir-nos d’aquesta temptació. Ho diu amb les següent paraules “els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor que actua en ells” (preàmbul de la Regla 29). El mateix Crist fou sotmès a aquesta temptació pel mateix maligne. En el desert Jesús és temptat pel diable proposant-li creure’s autosuficient (Lc 4,5b).

La temptació és creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu qualsevol resposta. La contundent reacció de Jesús és vàlida per nosaltres “no temptis el Senyor, el teu Déu”. ¿En quantes ocasions ens hem cregut que poden prescindir de Déu?. Amb perspicàcia sant Benet ens adverteix que per evitar aquesta temptació cal, en tothom moment, agrair a Déu la gràcia que ens a concedit a glòria d’Ell. Per això trobem en la regla (preàmbul de la Regla 31) les oportunes paraules de sant Pau “per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1C 15,10).  Nosaltres només som operadors de la seva gràcia. Som els seus instruments per fer evident al món el seu amor bondadós “el qui es gloria, que es gloriï en el Senyor” (2C 10,17).

L’acció política com a exemple de caritat

La celebració del dia d’Europa ha permès recordar l’obra del polític francès Robert Schuman. Aquest polític fou l’impulsor de la declaració del 29 de maig de 1950, coneguda com a Declaració Schuman, amb la qual es donà el tret de sortida per la construcció de la Unió Europea. La figura d’aquest estadista francès és un exemple de polític cristià compromès amb el seu temps i de persona que presentà el seu compromís polític com un resultat de la seva vida de fe. Tota la seva actuació pública fou un testimoniatge de com és possible santificar el servei polític.

El cardenal Jean-Louis Tauran ha escrit, explicant les causes del procés de beatificació d’aquest polític, que Robert Schuman  “és l'exemple mateix del catòlic la vocació va ser anunciar els valors evangèlics vivint, sense ostentació però amb una coherència que interpel·lava. La contemplació alimentava la seva acció i les seves iniciatives rebien de la seva fe una dimensió catòlica que la donava una visió àmplia a innovadora de les situacions”. Certament, Robert Schuman fou una persona entregada, per la seva motivació cristiana, a servir a la comunitat de forma desinteressada i amb perseverança. Les seves virtuts polítiques foren el respecte i el diàleg, i la comprensió del poder polític com a servei a les persones. 

Francesc alerta contra els eclesiàstics trepes

El papa Francesc s’ha trobat a l'Aula Pau VI amb 800 religioses de la Unió Internacional de les Superiors Generals que han estat reunides a Roma en assemblea plenària. Durant la seva intervenció ha reflexionat sobre el sentit cristià i eclesial de la vocació destacant que aquesta ha de moure’s en dues dimensions l’adoració i el servei, que sempre han d’anar unides. També ha insistit que la identitat religiosa ha de girar sobre tres pilars bàsics. El primer és l’obediència entesa "com escolta de la voluntat de Déu" acceptant que "passa a través de les mediacions humanes"; el segon és la pobresa com a "superació de tot egoisme en la lògica de l'Evangeli que ensenya a confiar en la Providència de Déu" una pobresa que s'aprèn "tocant la carn de Crist pobres, en els humils, en els pobres, en els malalts, en els nens ". El darrer pilar és la castedat que és un "carisma preciós que allarga la llibertat del do a Déu i als altres, amb la tendresa, la misericòrdia, la proximitat de Crist".

Han estat il·luminadores les paraules del papa Francesc sobre l’autoritat. Al parlar d’ella

ha subratllat que l’exercici d’autoritat és per estar al servei dels demés: "no hem d'oblidar mai que el veritable poder, a qualsevol nivell, és el servei, que té el seu vèrtex lluminós a la Creu". L'autoritat, ha aclarit el papa, cal exercitar sempre "acompanyant, comprenent, ajudant, estimant". I tot seguit ha advertit sobre "el dany que causen al Poble de Déu dels homes i dones d'Església que són trepes" que "fan servir al poble, l'Església, els germans i les germanes com a trampolí per als propis interessos i les ambicions personals". Valentes paraules del papa que pot ser cal interpretar-les en relació als imminents canvis en la cúria vaticana que segons algunes opinions comportaran un profunda remodelació de persones, responsabilitats i estructures.

Junts podem si compartim

El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, va dir ahir en la inauguració de la reflexió “Les veus de l’església en temps de crisi” promoguda conjuntament per la Fundació Joan Maragall i Càrites, unes paraules sensates per sentir-nos esperançats en la sortida de l’actual crisi econòmica i financera. Reclamà adoptar solucions concretes fonamentades en la virtud del compartir. La paràbola del bon samarità és un exemple clar del que cal fer avui. Els verbs de la paràbola són una bona proposta d’actuació per tots nosaltres: “va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: -- Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,33-35). Tots són verbs actius que porten a la compassió envers a qui pateix. El bon samarità no es desentengué de la injustícia i ens senyà com la lluita per la justícia ha de ser activa i operativa. De forma semblant parlà sant Agustí quan afirmà “el cristià que dóna un tros de pa al que passa fam, realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix las causes que donen origen a la injustícia lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual”. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Els cristians davant la injustícia hem de tenir aquestes actituds. Hem de ser compassius, misericordiosos, hem d’indignar-nos, discernir les bones soluciones i aplicar-les. Cal saber trobar en la perifèria de la societat, tal com proposà el papa Francesc, les noves i velles formes de pobresa, marginació i exclusió social. No podem ser-ne indiferents, perquè som portadors de l’esperança de salvació. Déu és compadí del dolor i de l’opressió de la humanitat: “He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Ex 3,7-8). Hem de confiar que aquest gest de Déu no és en va perquè ens sentim acompanyats constantment per Ell. Podem experimentar el sentiment d’incapacitat o desànim davant dels immensos problemes de la societat, però no podem sentir-nos sols perquè Déu està amb nosaltres. Quan Moisés dubtà de les seves possibilitats si podria alliberar als israelites d’Egipte, Déu respongué “Jo sóc amb tu”(Ex 3,12). Des d’aquesta confiança els cristians, tal com proposà el bisbe Sebastià, hem d’acollir els pobres i ser agents d’una nova economia basada en el compartir i en el do.

El camí de les bones obres

La fe sense obres, és una fe morta “si algú que té fe i no dorm demostrava amb les obres, ¿de què serviria?. A un home així, ¿la fe el podrà salvar?...Si no hi obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe” (Jm 2,14-18). La regla benedictina ho diu amb molta contundència “si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Pròleg de la Regla de sant Benet v 22). Novament la claredat de sant Benet il·lumina les possible preguntes que poden fer-nos sobre quines son considerades bones obres.

Com a cristians hem de meravellar-nos de la simplicitat dels camins que ens porten a retrobar-nos amb Déu. En la veu del salmista trobem els elements nuclears que mostren els camins que ens porten el temple a través de les bones obres: “Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya santa?. El qui obra honradament, practica la justícia i diu la veritat tal com la pensa. Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant” (Sl 15,1-3). Aquest camí és practicable cada dia. Diàriament tenim múltiples ocasions per fer realitat aquestes paraules. Les bones obres que Déu ens demana no són heroïcitats o actuacions espectaculars. Déu ens descriu un camí que puguem recórrer cada dia múltiples vegades. Ben segur que, tal com es deia abans, en el recolliment de la nit podem verificar el realisme d’aquesta proposta.

Consensuar la laïcitat

Les institucions polítiques del nostre país encara presenten alguns components residuals d’un passat confessional. No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Qualsevol aproximació al tema obre debats apassionats. És lògic. Perquè el confessionalisme antic s’estructurava sobre la base d’afirmar una religió, la catòlica, i negar totes les altres. El catolicisme s’havia elevat a la categoria de religió d’estat i totes les altres tradicions foren perseguides i represaliades. La democràcia modificà substancialment aquest situació. La primera llei orgànica aprovada per les corts democràtiques fou la de la llibertat religiosa. Però les garanties legals, tot i que ajudaren molt, no impediren les reminiscències del confessionalisme encobert, ni algunes d’aquestes situacions foren masses qüestionades.

Aquesta circumstància ha estimulat pressions de sectors laïcistes que insisteixen reiteradament en aconseguir arribar ràpidament a la laïcitat de les institucions públiques. Com a reacció, alguns sectors de l’Església catòlica perceben aquestes propostes un atac frontal a la seva institució. Ni uns ni altres han donat passos equilibrats per resoldre aquesta tema de forma raonable i en harmonia amb el sentir popular.

El camí per avançar en aquesta direcció ha de fer-se a través del diàleg i emprant el sentit comú. Sabent que, al darrera d’un ús d’elements religiosos, hi ha sentiments, i alguna devoció, arrelada en la cultura tradicional. Qualsevol atac els sentiments enceta tensions emocionals no raonables. No es pot ser frívol alhora d’abordar aquests temes, ni veure qui és més ocurrent. Cal avançar decididament en el desenvolupament de la laïcitat positiva, tal com ha demanat el Tribunal Constitucional o el mateix cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistac. Però cal fer-ho sense excloure a cap dels protagonistes, ni ferir innecessàriament les conviccions de les persones, siguin aquestes religioses o no. El que calen són diàleg i consens, més que lleis i normes.

El món dels musulmans, els musulmans en el món

El centre Pew Research ha fet una nova enquesta sobre l’estat de la situació dels musulmans en el món. És una enquesta feta a partir de més de 38.000 entrevistes cara a cara en més de 80 idiomes amb els musulmans a Europa, Àsia, Orient Mitjà i Àfrica. La profunditat de l’anàlisi permet conèixer quin és l’estat el món dels musulmans.

La primera evidència és que els seguidors de la segona religió amb més adherents del món estan profundament compromesos amb la seva fe i volen que els seus principis conformin la seva vida personal, i també les seves societats i la política en general. En tots els països enquestat, excepte 39, la majoria dels musulmans diuen que l'Islam és l'única fe veritable que condueix a la vida eterna i que la creença en Déu ajuda a ser una persona moral. Molts musulmans també pensen que els seus líders religiosos han de tenir certa influència en els assumptes polítics. I molts expressen el desig que la sharia - la llei islàmica tradicional – sigui considerada com la llei oficial del seu país.

El percentatge de musulmans que diuen que volen que la sharia sigui "la llei oficial de la terra" varia segons el país enquestat. Des del menys del 8% d’Azerbaijan (8%) a la gairebé unanimitat a l'Afganistan (99%). Però les majories sòlides en la majoria dels països enquestats a tot l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, a l’Àfrica subsahariana, Àsia meridional i Àsia són partidaris de l'establiment de la sharia; així ho creuen el 71% dels musulmans de Nigèria, el 72% a Indonèsia, el 74% a Egipte i el 89% dels musulmans dels territoris palestins.

Tot i aquesta valoració de la sharia, fins i tot en aquells països on hi ha un fort a la seva implantació, la majoria dels musulmans estan a favor de la llibertat religiosa en relació a la pràctica d'altres religions. Al Pakistan, per exemple, tres quartes parts dels musulmans diuen que els no musulmans són molt lliures de practicar la seva religió. No obstant això, el 84% dels musulmans de Pakistan estan a favor de que la sharia sigui la llei del país.  Aquests punts de vista aparentment divergents són possibles en part perquè la majoria dels partidaris de la sharia al Pakistan - com en molts altres països – pensen que la llei islàmica s'ha d'aplicar només als musulmans. Cal puntualitzar que els musulmans de tot el món tenen diferents interpretacions del que significa aplicar la sharia. L'estudi mostra que els musulmans tendeixen a pensar que la sharia ha d’aplicar-se per resoldre conflictes familiars o de propietat. En la majoria dels països enquestats, hi ha poc suport a càstigs severs, com el tall de les mans dels lladres o executar persones que es passen de l'islam a una altra fe. I fins i tot en l'àmbit domèstic, els musulmans difereixen àmpliament sobre el valor moral de la poligàmia, el divorci i la planificació familiar. El suport a l’ús de la sharia com a llei oficial és molt alta en països com el Pakistan (84%) i el Marroc (83%), on la constitució o les lleis bàsiques afavoreixen Islam sobre les altres religions.

En la majoria dels països enquestats, moltes de les dones musulmanes i homes coincideixen que una dona està sempre obligada a obeir al seu marit. De fet, més de nou de cada deu musulmans a l'Iraq (92%), Marroc (92%), Tunísia (93%), Indonèsia (93%), Afganistan (94%) i Malàisia (96%) expressa aquest punt de vista. Alhora, la majoria dels països enquestats diuen que una dona ha de poder decidir per si mateixa si portar un vel.

En general, l'estudi revela que la majoria dels musulmans no veuen cap tensió entre ser una persona religiosa i devota i viure en una societat moderna. Tampoc veuen cap conflicte entre la religió i la ciència. Molts són més partidaris de la democràcia que l'autoritarisme i consideren vàlides les teories evolucionistes. La majoria manifesta gaudir amb les propostes culturals occidentals, cinema, música i televisió - tot i que la majoria pensa la cultura popular occidental soscava la moral pública.

Pocs musulmans donen suport als atemptats suïcides o altres formes de violència contra els civils fets en el nom de l'Islam. El 72% diu que aquests actes no es justifiquen mai però hi una petit percentatge que considera que algun cop cal fer-la servir per defensar l'Islam. Aquestes minories són significatives en alguns països: el 26% a Bangladesh, el 29% a Egipte, el 39% a l'Afganistan i el 40% en els territoris palestins.

Altres resultats mostren que almenys la meitat dels musulmans en la majoria estan preocupats pels grups extremistes religiosos del seu país. Aquestes dades són significatives a Egipte (67%), Tunísia (67%), l'Iraq (68%), Guinea Bissau (72%) i Indonèsia (78%). Estan més preocupats pels extremistes islàmics que pels extremistes cristians. Una majoria aclaparadora de musulmans veuen certes conductes - en particular la prostitució (91%), l'homosexualitat (90%), el suïcidi (88%), l'avortament (77%), l'eutanàsia (74%) i el consum d'alcohol (80%)- com immorals. No obstant això, les actituds cap a la poligàmia, el divorci i el control de la natalitat són més variades. Per exemple, la poligàmia es considera moralment acceptable exceptuant la seva poc valoració pels musulmans de Bòsnia i Hercegovina i Azerbaidjan (4%), als territoris palestins (48%) i Malàisia (49%), mentre que es àmpliament acceptada a per la gran majoria de musulmans de diversos països a l'Àfrica subsahariana, com Senegal (86%) i Níger (87%).

Pocs musulmans consideren que hi hagi conflictes reals entre els més observants de la religió i els musulmans menys observants. En la majoria de països els musulmans creuen que sí que hi ha alguna tensió entre sunnites i els xiïtes; però on això és molt evident és al Pakistan (34%) i el Líban (38%). Els musulmans de l’Àfrica subsahariana són més propensos, molt més que els musulmans d’altres països, a afavorir les trobades interreligioses i estar informats sobre les altres religions. No obstant això, un percentatge important dels musulmans a l'Àfrica subsahariana perceben que existeix l'hostilitat entre musulmans i cristians. A Guinea Bissau, per exemple, el 41% dels musulmans diuen que la majoria o molts cristians són hostils cap als musulmans, i el 49% diuen que la majoria o molts musulmans són hostils cap als cristians.

En la meitat dels països enquestats, la majoria dels musulmans volen que els líders religiosos tinguin algun tipus d’influència en els assumptes polítics. S’observa que existeix una important minoria de musulmans d’Àsia, Orient Mitjà i Àfrica del Nord que consideren que els líders religiosos han de tenir molta influència política. Per exemple, el 37% dels musulmans a Jordània, el 41% a Malàisia i el 53% a l'Afganistan afirmen que els líders religiosos han de tenir un gran paper en la política.

Trobar la joia al capvespre

Al final del dia, quan la foscor plana sobre la terra, el nostre cor s’hauria d’il•luminar al descobrir que durant el dia hem renovat la nostra fidelitat al seguiment del Crist i hem operat a favor del seu pla. Hem de meditar el que hem fet a la llum de Crist i descobrir les nostres fidelitats, alegrar-nos per elles, i constatar les nostres mancances, i demanar l’ajut misericordiós de Déu per superar les nostres limitacions. Cal contrastar les nostres obres amb l’exemple de Crist. Hem de preguntar-nos que hauria fet Ell en circumstàncies similars. La nostra fe necessita el contrast de la quotidianitat. La regla de sant Benet ens recorda que la fe i les obres formen una unitat indissoluble en la nostra experiència humana “estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estiguei ben calçats, a punt per anunciar l’evangeli de la pau. Poseu-vos sobretot l’escut de la fe” (Ef 6,14-16a).

La felicitat de sentir-nos en pau interior ha de nodrir la nostra voluntat perquè el proper nou dia sigui un nou exemple d’amor a Crist. L’experiència cristiana ha d’alimentar-se de moments que fa descobrir la presència amorosa de Déu. En el silenci de la nit, després d’haver donat gràcies per haver viscut un dia més de la nostra existència, és una bona ocasió per analitzar el que hem fet i experimentar aquesta doble dimensió de joia i de súplica de perdó. Serà en aquest moment quan descobríem com el Senyor m’ha ensenyat “el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre” (Sl 16, 11). Aquesta descoberta és la felicitat. Fer la voluntat del Pare és la nostra joia. La nostra pregària sincera es demanar ajut al Pare fer sempre la seva voluntat. Així ho demanem al Pare Nostre. La bona nova que hem d’anunciar al nostre temps és que complir, fer viva la voluntat del Pare en la nostre societat, és font de felicitat. Aquest anunci joiós ha de ser suficient omplir de sentit l’existència de les persones del nostre temps.

Experiència de felicitat

Alguns cristians hem madurat la nostra fe amb una important càrrega d’ascèsi. Dónava la impressió que creure era acceptar una llarga llista de renúncies més enllà de les que comporta el baptisme. Aquesta obsessió per la duresa del camí de la fe impedia comprendre les crides a la felicitat que solquen la majoria dels textos bíblics, per contra es sublimaven els anhels de felicitat que es manifesten espontàniament en els nostres cors. Per sort, la maduració de la meva fe m’ha portat a redescobrir la importància de la felicitat en l’experiència personal i cristiana. És per això que resulta complaent comprovar que en la regla de sant Benet (versets 14-34) els camins que mostra el Senyor són “camins de vida” per què ells ens porten a respondre positivament la pregunta del salmista “qui és l’home que estima la vida que vol viure temps i fruir de benestar?” (Sl 34,13).

A l’horitzó de l’experiència de la fe sant Benet, d’acord amb la més genuïna tradició bíblica, hi situa la felicitat. Per de ser feliços ens proposa un camí extraordinàriament simple: “guarda’t la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Sl 34,14-15). La seva proposta és un pla de vida realitzable. Testimoniar en la vida les propostes contingues en la regla de sant Benet està a l’abast de tothom. Fent-ho comprovarem que assolim la felicitat perquè Déu estarà al nostre costat, en nosaltres, “quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili; ell et dirà: aquí em tens!” (Is 58,9). Experimentar aquesta proximitat de Déu ha d’omplir-nos de felicitat. De la mateixa manera, ens ha de donar pau, pau interior, saber que el nostre actuar és coherent amb els plans de Déu. Aquest sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos, és font de felicitat. 

Divergències

Percebo que avui és un dia trist. El comentari que vaig escriure ahir en el meu blog m’ha encongit l’ànima i ha trasbalsat els meus sentiments. Després de molts anys de fidelitat a un projecte polític, de neguits compartits i d’estar profundament identificat, i convençut, d’unes propostes polítiques concretes ara hem sento més orfe que mai. He transitat d’un temps en el qual acceptava renunciar a una part del que creia per poder participar d’un projecte compartit a experimentar que les complicitats entusiastes es desfien com una ombra quan és il·luminada. Constato com a plausible, una intuïció que tenia des de fa cert temps, que em trobo situat a la intempèrie del desarrelament polític i comprovo que el temps passat ja no tornarà. He quedat desemparat de la calidesa de saber-me còmplice d’un projecte col·lectiu que, amb encerts i entrebancs, volia apropar la justícia al nostre país i a les seves persones.

Un petit gest, que algú pot considerar insignificant, ha servit per confirmar-me en una intuïció llargament pensada i meditada. Potser ja no estic situat on tant anys considerava que era un espai polític còmode, confortable i coherent amb les meves conviccions. El temps passa, les persones seguim madurant, les institucions avancen i tothom canvia. Amb aquesta transformació es produeixen algunes divergències. Aquests són el resultat natural dels processos de canvi. No cal retreure res, sinó adonar-se quan les adhesions i les il·lusions arriben al seu fi i cal cercar nous horitzons. El camí de la vida és llarg i s’ha d’emprendre amb allò que portem al cap i al cor. Quan alguns dels convenciments trontollen, no és que s’esberlin els fonaments, però tot es torna dèbil sota l’ull del discerniment. Aquesta és la meva situació actual i és la que vull compartir, per ser honest, amb aquelles persones que han confiat en mi.

Anar o no anar a missa, aquesta no és la qüestió

Avui és primer de maig, per això m’hauria agradat parlar del treball i de les esperances de la gent treballadora; però no, he escollit un altre tema. Vull reflexionar sobre la iniciativa legislativa del PSC, proposició de llei, per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Vaig ser director general d'afers religiosos durant l'etapa final del primer tripartit i, en el següent, assessor del President Montilla en temes religiosos. Això vol dir que, durant el govern socialista de la Generalitat vaig poder influir, sempre dins dels meus modestos límits, en la política religiosa de la institució de govern dels catalans. Algunes coses bones es feren en aquest sentit. El govern de Catalunya va estar present en molts actes de caire religiós. Durant aquell període vaig acompanyar al president de la Generalitat a totes les misses de sant Jordi que es feren al Palau de la Generalitat amb la corresponent oposició mediàtica dels sectors laïcistes que no ho veien bé. Ara, quan el PSC no és partit de govern s’ha pres la iniciativa de presentar una proposta de llei per impedir que des de les institucions polítiques catalanes es promoguin actes que donin un tracte preeminent a les religions. L'argument justificatiu, segons he pogut llegir, és “practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història”. Davant de la solidesa d’aquest argument es veu que no en calen més, segons es desprèn del que ha dit qui ha presentat aquesta proposta.

En altres temps, alguns cristians situats en l'univers dels socialistes catalans, hauríem estat consultats sobre què fer davant aquesta situació. La qual pot semblar incoherent amb el mandat constitucional d’independència política respecte les confessions religioses i que, per la tradició del nostre país, afecte de ple a l’Església catòlica. El debat real sobre aquest tema està obert perquè el Tribunal Constitucional ha procurat no orientar el mandat constitucional vers el model de laïcitat excloent sinó que ha introduït la idea de laïcitat positiva. Principi que deixa que els poders polítics vagin més enllà de les paraules i l’omplin de contingut. La reflexió sobre la missa de sant Jordi al Palau de la Generalitat era una bona ocasió per aportar continguts al concepte proposat pel Tribunal Constitucional. ¿Què cal fer en una situació com aquesta? ¿Cóm han d’integrar-se tradicions i costums, algunes d'origen religiós, dins del comportament institucional? ¿Han de participar les altres religions? ¿Qui convoca i convida a l'esdeveniment en el qual hi ha un acte religiós? ¿En l'espai públic han de fer-se actes religiosos? ¿S’han de regular per llei aquests comportaments o existeixen altres mecanismes més desitjables?. Són preguntes que cal fer-se més enllà de l’ocurrència del nacionalcatolicisme.

Considero que la iniciativa dels socialistes catalans és un error. En primer lloc, perquè obvia l’anàlisi seriosa sobre com omplir de contingut real el mandat constitucional a partir de propostes pràctiques. El procés de consolidació de la laïcitat positiva ha de fer-se de forma comprensible per la ciutadania normal i de forma coherent amb el que és la pràctica social habitual. Però també és una errada política per vàries raons. La primera està relacionada amb la congruència de la proposta. Tot i que la iniciativa legislativa proposada pel PSC es limita a les institucions de la Generalitat, per coherència el legislador hauria de procurar que la normativa s’estengués a tot l’àmbit públic. Si és així, ¿com s’aplicaria en els ajuntaments on es donen la majoria de relacions entre l'espai públic i religiós?. Sinó es vol això i l’únic objectiu pretès és treure la missa de Sant Jordi dels programes institucionals de la Generalitat hi ha altres mesures pràctiques no legislatives per aconseguir-ho. Però, portant a l’extrem aquesta lògica d’evitar confusions entre l’espai polític i el religiós, ¿quina festa haurà de celebrar la Generalitat el dia 23 d’abril?, ja que aquest dia es commemora una festa religiosa amb el caràcter de patronatge, també religiós, de Catalunya. Un embolic.

La no confessionalitat de l'estat preservada constitucionalment no pressuposa impedir o prohibir la manifestació natural del caràcter religiós de moltes de les tradicions de la nostra història, així com noves manifestacions culturals que estan influïdes per algun element religiós. Tradicions que, per si fos el cas, estiguessin amenaçades la seva protecció fora responsabilitat pública. La reserva argumental del laïcisme excloent d’algunes persones sobre la presència del fet religiós en l’espai públic, resultat d’una lectura particular de la Il·lustració, contrasta amb la naturalitat com el fet religiós és viu en la cultura política nord-americana hereva també del mateix pensament il·lustrat.

L’altre error polític és obrir un front de perplexitat i d’incomoditat amb l’Església catòlica catalana, principal destinatària de la iniciativa legislativa. Fins ara les relacions entre els socialistes catalans i els catòlics catalans era cordial, d’entesa i cooperació. Hi havia diàleg i coincidència en molts aspectes. Les autoritats eclesiàstiques catalanes s’havien mostrat respectuoses amb les obres de govern dels socialistes catalans, i aquests havien estat sensibles a les necessitats de l’Església catòlica. Això era un fet substantiu que marcava una diferència entre el que passava a Catalunya i, principalment a Madrid, on les tensions eren notòries i evidents. L’anticlericalisme que es respira allí, en part comprensible per l’hostilitat de determinades jerarquies eclesiàstiques, jo mai l’he trobat actiu a Catalunya. Per això la postura presa pel PSC, de la qual en discrepo de dalt a baix, en sorprèn perquè coincideix amb les reflexions que es fan avui des del PSOE sobre aquest tema en relació a la seva comprensió de la laïcitat. La deriva radical impulsada pel PSOE pot perjudicar el pensament del socialisme català en relació al fet religiós. Interpreto aquesta proposta de llei com la renúncia del PSC al que era el seu patrimoni polític respectat i creïble sobre el fet religiós, i un retrocés en el respecte que els socialistes tenien entre el cristians catalans.

Si la deriva laïcista acaba imposant-se en el PSC, sota la iniciativa del seus promotors en l'actual direcció, tinc la impressió que es perdrà la credibilitat aconseguida per aquell entre determinats ambients cristians i alguns d’aquests deixaran d'estar interessats en les propostes del socialisme català. Voldria acabar amb la mateixa pregunta que ha fet un bon amic cristià i vell militant socialista en el seu blog: ¿qui assessora al PSC en aquests temes? Abans sabia quines persones ajudaven a definir la politica d’aquest partit sobre el fet religiós, però ara no sé qui ho fa. En qualsevol cas, no trobo que en aquest tema sigui encertada.