dissabte, 31 de gener del 2015

Desinstitucionalitzacio de la religió

La governança es troba davant d’una realitat religiosa plural i força  desinstitucionalitzada. Moltes de les noves confessions que omplen l’espai públic són molt poc eclesials, que contrasta amb l’estructuració organitzativa de l’Esglèsia catòlica. Algunes confessions els hi és consubstancial la total absència d’un element eclesial vertebrador i altres manifesten una voluntat de viure l’experiència de fe sense masses lligams eclesials. Progressivament la dimensió eclesial ha quedat reduïda als àmbits de les religions tradicionals, tot i que algunes pràctiques en aquestes esglésies participen d’aquesta visió desinstitucionalitzadora de la fe.  Tota aquesta realitat dificulta la capacitat de relació institucional entre el poder públic i les confessions religioses. Un exemple particular d'aquesta tensió es troba en la dificultat pràctica que té el poder polític de relacionar-se institucionalment amb algunes confessions religioses, com és el cas de l'Islam i d'algunes esglésies evangèliques pentecostals.

Però, el fenomen de la desinstitucionalització de la religió també afecta també a moltes de les confessions perfectament estructurades en esglésies. Aquestes assisteixen impotents a un procés accelerat de desinstitucionalització de la seva pròpia identitat religiosa. Aquest procés té moments d'enorme ambigüitat. Perquè, malgrat l’aparent refús dels compromisos eclesials, les evidències apunten que l’individu hipermodern continua esperant una resposta institucional al seu mode particular de creure i de sentir-se església. Les persones de les societats contemporànies no han renunciat a establir vincles interpersonals que els permeti sentir-se membres d’una comunitat. La religió sense església proposada per les noves confessions religioses entra en contradicció amb l'aparent necessitat de pertinença dels individus.

Per les religions fortament institucionalitzades, especialment les cristianes, la situació és extraordinàriament delicada. Per una banda, tenen corrents internes que, davant les noves formes d’expressió religiosa, proposen un retorn als orígens i la defensa de la tradició. Però també existeix un sector que vol combatre la influència de les noves religions amb les seves pròpies estratègies. Aquesta situació porta a algunes de les religions tradicionals a explorar formes organitzatives més lleugeres, sense compromisos eclesials més enllà de formar part d’una petita comunitat local que en uns moments aporta el sentit de pertinença a una realitat creient més àmplia.  Davant l’expansió de les esglésies evangèliques pentecostals a Amèrica Llatina, per influx d'algunes esglésies dels Estat Units , un sector de l’Església Catòlica està impulsant l’aparició del pentecostalisme catòlic amb els mateixos objectius: mobilitzar les emocions dels feligresos i evitar la seva marxa a altres confessions religioses. Davant d’aquesta situació no es pot restar-ne indiferent. Cal entendre i comprendre aquesta nova realitat per tal de repensar la institució eclesial, sense que això signifiqui comprometre la identitat bàsica de la creença o de la tradició religiosa, a fi d’alleugerir-la d’aquelles càrregues que l’allunya de les persones d’avui. Son temps propicis per pensar de nou els vincles que organitzen les religions.

divendres, 30 de gener del 2015

El papa segueix canviant l’Església catòlica

Recordo que Fernández Ordónez, qui fou gran ministre d’Adolfo Suárez, comentà que no creia en la política de signes, però que hi havia signes que definien una política. El papa Francesc ha promogut una reforma en la cerimònia d’imposició del pali al arquebisbes que és un signe d’un canvi de profunda significació. El Mestre de les Cerimònies Pontifícies, monsenyor Guido Marini ha comunicat la decisió del papa Francesc de modificar la modalitat de lliurament del pal·li als arquebisbes metropolitans nomenats en el curs de l'any. A partir d'aquest any, la peça de llana blanca, que simbolitza l'ovella sobre les espatlles de Jesús, serà lliurada i no '' imposada '' pel Sant Pare el 29 de juny, com és tradició, a la festivitat dels sants Pere i Pau. El pal·li serà imposat als nous arquebisbes en les seves diòcesis d'origen pels nuncis apostòlics locals.


A partir d’aquesta reforma, el proper 29 de juny, els els arquebisbes metropolitans '' com de costum, estaran presents a Roma, concelebraran amb el Sant Pare, participaran en el ritu de la benedicció dels pal·lis, però no hi haurà imposició: rebran del Sant Pare, d'una manera més senzilla i privada, el pal·li a ells destinat. La imposició s'efectuarà en les seves diòcesis de pertinença, és a dir, posteriorment, en presència dels fidels de l'Església local i en particular dels bisbes de les diòcesis sufragànies acompanyats dels seus fidels ''. L’objectiu d’aquesta reforma és fer evident  la relació dels recents nomenats arquebisbes metropolitans amb la seva Església local i, per tant, la de donar als seus fidels la possibilitat d'estar presents en aquest ritu tan significatiu per a ells i particularment als bisbes de la diòcesi sufragànies, que d'aquesta manera poden participar en l'acte de la imposició. Amb aquest canvi formal en el ritus, pot semblar només un gest formal, però evidencia la voluntat del papa de consolidar una nova imatge de l’Església on es combina la continuïtat en la tradició i l’accent pastoral.  

dijous, 29 de gener del 2015

Noves expressions religioses

La fi de la postmodernitat ha afectat profundament les grans tradicions religioses. La majoria d'elles han estat interpel·lades en el nucli de la seva identitat. Algunes, guiades per l’afany de seguir essent rellevants en les consciències dels individus, han iniciat un camí profund de renovació que les distancia de les seves identitats o creences bàsiques. La religiositat de la societat hipermoderna es formula a partir de noves realitats religioses. La dissolució d'algunes de les fonts tradicionals de sentit ha estimulat la renovació de les religions tradicionals i la recerca de noves expressions religioses, com també l’aparició de noves espiritualitats algunes sense cap referent religiós tradicional. Dona la impressió que algunes confessions religioses per tal de fer-se comprensibles a la mirada escèptica de la cultura contemporània han aprimat tant les seves creences que han arribat a difuminar llur identitat. 

Dins del nou pluralisme religiós un dels fenòmens més destacat és l’aparició de noves confessions sense massa relació amb les tradicions religioses. La cultura contemporània ha desenvolupat noves expressions religioses a partir de la recomposició de les creences pròpies de la societat moderna. Alguns d'aquests nous fenòmens religiosos es presenten com a superació dels límits de les tradicions religioses arrelades. El gran relat religiós, fonament de la identitat històrica de moltes confessions, ha estat substituït progressivament per unes noves religions molt aprimades doctrinalment. Les noves creences religioses modernes, a diferència de les formes de creença tradicional, no tenen masses dogmes i normes morals. Són presentades com religions còmodes, fàcils i molt adaptades a les necessitats particulars de cada individu i que li ofereixen solucions immediates a les demandes espirituals. Ofereixen noves propostes de significat i proposen camins de desenvolupen personal orientats a cercar la ràpida felicitat o una salvació individual segura. Més aviat, eviten una fixació normativa de la fe. Les religions modernes manipulen elements de l’imaginari religiós tradicional a fi de fer-se més atractives.


Moltes d’aquestes noves manifestacions eclesials proposen una nova identitat a l’experiència creient. Resulten seductores perquè són molt flexibles i adaptables a les necessitats de les persones. Són atractives perquè són poc exigents per qui les practica; tenen poques prescripcions i obligacions; i demanen poc sentiment de pertinència per tal de ser considerat un seguidor. Aquestes religions accentuen el pol individual de l’experiència creient davant l’horitzó comunitari de les tradicions religioses majoritàries. La majoria d'aquestes noves religions capten l’atenció dels seus seguidors a partir d’una gestió dels sentiments i emocions. Permeten combinar diferents elements de les diferents tradicions religioses existents o incorporar-ne de nous.

dimecres, 28 de gener del 2015

Conviure amb l’Islam

Els tràgics esdeveniments de Paris causats pel terrorisme i el terror que l’islamisme radical ha implantat en alguns països africans o d’Orient Mig a través de Boko Haram o el dit Estat Islàmic han tornat a situar la reflexió sobre l’encaix de l’Islam en les societats europees. Alguns comentaris pessimistes addueixen que no és possible la seva integració. Segons aquests, alguns d’aquests fets demostren el fracàs a Europa dels processos d’incorporació de les grans onades migratòries provinents de països islàmic i d’altres on la religió islàmica és majoritària. Tot és, es comenta, resultat del malguany dels models d’assimilació o de de convivència multicultural promoguts per molts països europeus. La crisi d’aquests models ha generat molta prevenció envers l’Islam i molta recança pel que puguin fer els musulmans, especialment el més radicals, que viuen a Europa.

Davant d’aquesta situació apareixen com alternativa desenvolupar polítiques immigratòries selectives, així com introduir mesures restrictives en l’ús del símbols i les pràctiques religioses-culturals dels musulmans. Aquestes decisions polítiques, presses des de la por a l’Islam, resulten contraproduents per la convivència amb els musulmans a Europa. Perquè aquests, a diferencia d’altres confessions molt més permeables a la secularització de les seves creences, tenen enormes dificultats per definir la seva nova identitat com a musulmans dins de les societats europees buides de referents religiosos. La crisi d’aquesta identitat junt amb la conscienciació en molts seguidors de l’Islam de que és difícil ser europeu i musulmà amb les mateixes condicions que altres creients, esdevé font de malestar, tensions, desagregació social i exclusió cultural que afecta negativament al seu sentiment de pertinença.

Els europeus no hauríem de témer de permetre als seus conciutadans de religió musulmana viure en llibertat i igualtat de condicions la seva fe com la resta de ciutadans. No hauria d’haver-hi cap dificultat per respectar les pràctiques culturals de la religió islàmica, sempre i quan no atemptessin a la dignitat de les persones, com tampoc no hauria d’haver impediment per l’ús dels símbols religiosos islàmics o per afavorir la construcció de llocs de culte dignes. Quan els musulmans perceben que una part de la societat els qüestiona l’ús de la seva roba religiosa, la presència dels seus símbols o s’impedeixen l’apertura de mesquites, el que primer es qüestiona profundament el seu sentit de formar part d’una societat que demostra que no els accepta. Mal camí per la convivència. El camí que cal recórrer per conviure amb els musulmans no pot partir de recels o sospites. Cal enfortir els drets democràtics de tots els ciutadans, i de manera especial, la seva llibertat religiosa en tota la seva extensió. Cal oferir als col·lectius de musulmans espais per mostrar el seu compromís cívic i visualitzar, sense restriccions, l’afirmació del seu sentiment de pertinença. En aquest camí, no hi ha dreceres.

dimarts, 27 de gener del 2015

Aprenentatges excepcionals per temps exponencials



Els canvis de la nostra societat es produeixen a ritmes exponencials. Ràpidament i en gran quantitat apareixen innovacions que transformen radicalment la manera de viure i relacionar-se les persones. Cada cop més, el món es una gran xarxa i les persones són valorades per la seva capacitat d’establir xarxes que s’amplien també de forma exponencial. El treball en xarxa, la vida relacional estan plenes d’inestabilitats i riscos, però també d’oportunitats. En una xarxa, els canvis petits ràpidament s’amplifiquen viralment, però també els problemes o les dificultats. Si abans tot era més predible, ara ja no. La incertesa ha augmentat, però també ha millorat les capacitats de les persones per gestionar-la.


Per aprendre ha gestionar aquesta gran variabilitat, els individus han de saber relacionar-se millor, establir vincles entre ells i amb les institucions, i treure’n aprenentatges. Els formatius sistemes tradicionals tenen forces dificultats per tutelar els nous aprenentatges necessaris per resoldre les transformacions del present. Enfront dels mètodes tradicionals de formació, les persones entenen i comprenen millor a través de les converses. A mesura que les persones es relacionen més s’augmenten les possibilitats d’aprenentatge i, curiosament, els mètodes d’aprenentatge s’orienten més a que les persones s’escoltin i dialoguin. La conversa ha esdevingut la millor estratègia formativa per aprendre avui.

dilluns, 26 de gener del 2015

Programari lliure, una consideració moral



Estic fent un curs a Barcelona Activa per millorar el meu coneixement en els sistemes d’informació geogràfica. Es tracta d’aprendre la utilització d’un programari lliure fet a partir de la cooperació de moltes persones arreu del món. Vaig trobar interessant que el formador, abans de començar a explicar els continguts procediments que són la base d’aquest aprenentatge, dediques un temps a transmetre el sentit del treball cooperatiu que està a la base d’aquest programa. És un projecte participatiu on qualsevol persona que utilitzi el programa hi pot col·laborar com a usuari, com a provador, documentalista, desenvolupador, traductor o qualsevol feina que enriqueixi el programa. La voluntat dels promotors del programa lliure és compartir el seu coneixement amb la societat. Fent-ho s’enforteixen una sèrie de valors, entre els quals destaquen la solidaritat, la confiança, el funcionament democràtic i lleialtat.

Un programa és pot considerar software lliure si els seus usuaris tenen les quatre llibertats següents. Primer, la llibertat d'executar el programa per a qualsevol fi (llibertat 0). Segon, la llibertat d'estudiar com funciona el programa, i modificar-lo per que faci el que es vulgui (llibertat 1). Per això l'accés al codi font és una condició necessària. Tercer, la llibertat de redistribuir copies per ajudar als demés, orientació al proïsme (llibertat 2). Finalment, com a quarta llibertat, la llibertat de distribuir copies de les versions modificades a tercers (llibertat 3) sense rebre cap compensació. Això permet oferir a tota la comunitat l'oportunitat de beneficiar-se de les modificacions. Per fer-ho possible, és necessari que tothom pugui accedir al codi font és una condició necessària. A la llum d’aquests principis, es pot considerar que el programari lliure és un bon pas per orientar les noves tecnologies al servei de la millora de la societat. Pot ser caldria afegir, com a darrera consideració per la bona consideració d’aquest treball compartit, la pròpia valoració moral dels objectius del programari lliure. Fins ara, tot els programes lliures que he conegut serveixen per millorar la societat i enfortir el bé comú.

diumenge, 25 de gener del 2015

La madrassa de Badalona

La proximitat de les eleccions municipals aviva els populismes. De nou, la possibilitat de guanyar posicions en alguns municipis, alguns partits envien senyals als barris populars de que estan disposats a combatre els perills associats a la immigració. En el barri de la Salut de Badalona l’ajuntament ha tancat un local d’una associació de musulmans perquè no reunia els permisos necessaris per fer les activitats que aquesta entitat feia. La comunitat musulmana, per contra, al·lega que havia fet els tràmits adients per procedir al canvi d’ús i la notificació  d’unes obres menors. Probablement això fou així, però no dubto que l’ajuntament actua des de la més estricta legalitat ja que, al contrari, la seva decisió de tancament podria ser recorreguda i les autoritats municipals ser acusades de prevaricació.

El que em preocupa és el to que ha tingut aquest conflicte i la possibilitat que aquest formi part de la pròpia estratègia electoral de l’actual equip de govern. Recordo que en les anteriors eleccions el mateix equip atià hàbilment les pors dels badalonins contra els romanesos buscant-ne vots espantats. Reconec que l’estratègia donà bons resultats. L’alcalde badaloní ha declarat “s’ha fet un seguiment de la legalitat del local, on es realitzaven ensenyaments islàmics, però que ha generat molta preocupació en el veïnat, per la possibilitat que també fos utilitzat com a mesquita”. L’alcalde, a més, ha afirmat que “tothom a Badalona ha d’assimilar que des de fa tres anys no es pot fer el que es feia abans i que consistia en tenir tots els drets i cap obligació”.

Ara, sota l’aparença d’una errada administrativa, els governants de l’ajuntament han deixat anar que tancaven al local perquè allò era una madrassa. L’ús d’aquesta paraula, madrassa, no era accidental doncs l’imaginari col·lectiu desconeix el vertader sentit del terme i ho associa als talibans i al terrorisme. La paraules madrassa far por, fins i tot, tal como estan els ànims parlar d’escola islàmica agita les mateixes pors. D’aquí que l’estratègia de l’ajuntament és perfecte. Davant la por, agreujada pel temor del terrorisme d’arrel islamista, l’ajuntament ofereix autoritat i ferma disciplina com a millor garantia per la seguretat dels veïns. D’aquí a demanar el vot només hi ha un pas. L’associació és perfecta i ben segur que dóna bons resultats. Però el que l’ajuntament no explica és que en àrab una madrassa és qualsevol institució educativa, ja sigui laica o religiosa, ja sigui islàmica o vinculada a qualsevol altra religió. Una madrassa no és cap perill per la societat catalana, més aviat és un dret que tenen els musulmans de rebre la formació religiosa que els reconeix la llei de 1992 sobre la salvaguarda del culte islàmic en el nostre país.

El que sí és un problema, especialment que afecta la dignitat dels catalans musulmans, és que no poden rebre la formació religiosa a la qual tenen dret en les mateixes condicions que altres confessions religioses. La consciència d’aquesta indignitat pot alimentar actituds ressentides a partir de la qual s’alimenten odis i rebuig social. Això sí que és un problema.