Mariano, el rayo que no cesa

El títol ho vol dir tot. Mariano Rajoy és com un martillo de herejes, en aquest cas, els heretges som els independentistes. De les seves paraules d’ahir en la reunió de la Junta Directiva del PP he deduït que es creu que té una missió històrica: preservar la unitat d’Espanya. Durant un temps pensava que Mariano Rajoy estava presoner de l’extrema dreta del seu partit i sota sospita dels aznaristes. Ara, estic convençut que ha assumit el lideratge de l’extrema dreta espanyola. La por a Ciutadans ha accentuat el seu missatge intransigent contra els independentistes.

La folia patriòtica de Mariano Rajoy el porta anar més enllà de la lògica jurídica i amenaça als independentistes no només pel que fan sinó pel que poden fer. Els judicis d’intencions sempre han estat comportaments autoritaris i intolerants. Ara el PP, amb Mariano Rajoy, en lloc d’obrir la negociació política un cop l’independentisme ha fet un reconeixement dels seus errors ha entrat en una espiral de més repressió, de més amenaces i d’abandonament de tot diàleg. ¿Fins quan podrem estar instal·lats en aquesta dinàmica? ¿Fins quan el seny podrà ser la mesura de l’acció política?

El discurs de Rajoy

Per acabar els comentaris dedicats a la campanya electoral voldria referir-me al discurs de reconeixement de la victòria electoral fet per Mariano Rajoy davant de la seu del PP a Madrid. Aquest discurs podria passar com una mostra fefaent del que no ha de fer mai un líder polític: improvisar. Un polític en exercici de lideratge no pot improvisar mai. És molt repetida la frase atribuïda a Churchill que deia “quantes nits he passat sense dormir preparant la frase que he d’improvisar demà en el Parlament”. Conec una versió similar atribuïda a un primer ministre de la República espanyola. El lideratge polític és un ofici que requereix preparació i el discurs de Mariano Rajoy no estava gens preparat. Era prou sabut que el líder popular havia de pronunciar un discurs, no se sabia en quina direcció, però que havia de dirigir unes paraules als seus seguidors era obvi.

No cal reproduir sencer el discurs. Però les següents frases són una mostra de com anà el discurs “Buenas noches, buenas noches. Bueno, buenas noches a todos. Bueno, buenas noches” o “Amigas y amigos. Bueno, eh, queridos amigos y amigos. Eeeeh”. En un moment de la seva intervenció, quan duia bona estona parlant, algú recordà a Mariano Rajoy que havia dir que havien guanyat les eleccions. Diuen que una manera de desmuntar la retòrica d’una persona és publicar la literalitat del que diu. Això, que és evident per moltes persones, no ho hauria de ser una veritat aplicada a qui té la màxima responsabilitat política d’un país. Les sèries polítiques televisives i més d’una pel·lícula o les cròniques de campanyes electorals nord-americanes han demostrat que els redactors de discursos polítics tenen, per determinades ocasiones, redactats dos textos, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. Segons com vagin les coases, es fa servir un o l’altre. Res s’improvisa. No es deixa res a la improvisació, perquè sinó, passa el que passa. Però els dirigents de la campanya popular no han fet cas a aquesta prudent precaució i deixaren que el seu màxim dirigent improvés. I així li anà.

¿Es pot imputar al president Rajoy?

Vull entendre el que passa. M’agradaria comprendre el perquè de tot plegat. Però se’m fa difícil. Em trobo que al president Mas és imputat per facilita que els catalans poguéssim votar; mentrestant un altre President, en Rajoy, màxim responsable de l’Administració Pública de l’Estat que no ha facilitat el vot dels catalans en l’estranger, no li passa res. Segueix tan tranquil com si aquesta anomalia no mereixés cap atenció. Després de molts anys en el món de la política he entès que no hi ha res que sigui gratis ni que les coses siguin per casualitat. L’elecció de la data per la declaració del president Mas resulta més que sospitosa. Fer-ho coincidir amb el dia que es commemora els 75 aniversari de l’afusellament del president Companys és de molt mal gust i de molt mala baba. No hi ha cap casualitat i l’efecte que es vol aconseguir és estimular perverses associacions mentals. Una altra anomalia és que el diari la Razón anunciés dies abans de les eleccions del 27S el calendari d’aquesta imputació. Ves per on, el diari més ben connectat amb les parts anònimes de l’Estat tenia la notícia den exclusiva. Tampoc és una casualitat. La darrera barbarit, i molt preocupant, és que el ministre de Justícia (poder executiu) fos qui justifiqués el calendari de la declaració (poder judicial). Greu confusió de plans de responsabilitat que qüestiona la necessària separació de poders.

Tornant al començament, ¿per què no imputar al president Rajoy per incompliment de la Constitució espanyola. El text constitucional diu amb tota claredat: "són electors i elegibles tots els espanyols que estiguin en ple ús dels seus drets polítics. La llei reconeixerà exercici del dret de sufragi als espanyols que es trobin fora del territori d’Espanya i l’Estat els el facilitarà" (article 68.5). Com que el que es diu és prou clar ¿per què no actua el Tribunal Constitucional davant la flagrant negligència de l'Administració Pública que no ha fet el que diu la Constitució? ¿per què aquest tribunal, que tan zel té per totes les coses dels catalans, no esbrina si el president Rajoy és responsable de que no hagin pogut votar els catalans que estan a l’estranger?. La mateixa Constitució, en l'article Article 103 1, proporciona una directiva clara que pot servir de referència per aclarir aquestes qüestions. En la carta Magna es diu "l’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al Dret". Davant d’aquest text penso que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que té la responsabilitat que l'Administració Pública sigui eficaç, no ha facilitat que molts dels 200.000 catalans a l'estranger podessin votar exercint el seu dret constitucional. També en aquest punt el president Rajoy incompleix la Constitució en l'exercici de la seva responsabilitat política de govern. ¿Actuarà el Tribunal Constitucional?, ¿actuarà el fiscal general de l’Estat?.

Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra

Escric dolgut. La querella de la fiscalia dol i afecta als meus sentiments vers la bona educació i respecte que mereix tota política assenyada, i la ràbia que provoca l’arrogància o la supèrbia d’alguns polítics . Ara resulta que els mateixos que recollien signatures contra l’Estatut del 2006; els mateixos que impulsaren el recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut; els mateixos que recorrien al Tribunal Constitucional al·legant raons d’inconstitucionalitat de la consulta del 9N; són els mateixos que injustament animen el recurs del fiscal general de l’Estat contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Tot un despropòsit. El promotor aparent de tot aquest despropòsit és el president Rajoy, el mateix que ha de tocar l’espatlla d’Obama per vèncer la seva indiferència, gest prou significatiu de la inconsideració que recull Rajoy allí on va, ha denigrat la política fins extrems incomprensibles. Tan se val que actuï per iniciativa pròpia, del seu govern o pressionat per la dreta extrema que l’aconsella i el sosté,

La setmana vinent el president Mariano Rajoy vindrà a Catalunya. En un primer moment, vaig pensar que venia a parlar amb el president Mas, però no és així. No ve a dialogar amb els representants de la majoria de catalans, només ve a parlar amb els seus en un acte de partit. La vicepresidenta del Govern ha afirmat, tan tranquil·la, que no parlarà  directament amb en Mas perquè Rajoy vol fer-ho directament amb els catalans. Insòlit. El seu gest és una mostra més de com ell i els seus entenen la política: una barreja entre el castellà ”ordeno i mando”, la indiferència a tot diàleg polític i l’estratègia de l’estruç.

Des de fa temps no veig en el comportament institucional del president Rajoy una comprensió clara de la política com a pràctica de l’acord en el consens. No són pactistes com els catalans sinó màquines aplicadores de l’Aranzadi, el compendi legislatiu que substitueix la política. El seu missatge comunicatiu és sempre el mateix, on abans hi havia polític ara hi ha la llei i, per extensió, l’autoritat. Les compareixences polítiques del president Rajoy són antològiques, fins arribar a l’extrem de ser un bust parlant en una pantalla de plasma. Res en directe, cap pregunta, els periodistes només ha de rebre consignes. Prou fan aquests d’assistir-hi. No sé perquè hi van ! Tot un gran despropòsit. Amb aquesta actitud no és d’estranyar que Podemos, el partit sense programa, reculli importants expectatives de vots. Un altre fenomen digne d’estudi. Però tranquil senyor Rajoy, ara els catalans sabem tenir, com ho hem fet molts altres moments, “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.