Una finestra oberta

Fa anys, el papa Benet XVI en l’homilia de l’eucaristia del consistori per nomenar nous cardenals el Papa es referí a l’Església com una finestra oberta al món. Gràcies a aquesta finestra Déu s’apropa i es troba amb el món. “L’Església no existeix per si mateixa, no és cap punt d’arribada, sinó que ha de remetre més allà, cap amunt, per damunt de nosaltres”, afirmà Benet XVI. Però, cop tota finestra, té dues direccions. De la mateixa manera que serveix per veure el món, permet la seva entrada dins de l’Església. La metàfora d’obrir les finestres al món serví per explicar el que volia ser el Concili Vaticà II. Gran esdeveniment del qual celebrem enguany els 50 anys de la primera sessió.

La missió de l’Església és transparentar al món l’amor de Déu. Ja que prové i s’orienta cap a Ell. L’Església no és un fi en si mateix; ni les seves institucions s’expliquen fora de la presència de Déu en la història. Per això, la institució eclesial a de ser el mitjà per el qual les persones coneixen a Déu i la seva magnificència. Des de la realitat eclesial els cristians ens donem al món perquè som testimonis de l’amor generós, sense límits, de Déu. Per això l’Església catòlica ha de ser, certament, una finestra clara i diàfana, finestra oberta permanentment a la realitat del món i així testimoniar la Llum en la qual tot té sentit. Una vida eclesial amb les finestres obertes per il·luminar als qui viuen a la fosca i fer el món més habitable.

L’Església catòlica i el nou govern socialista

La caiguda del Govern de Mariano Rajoy i l’ascens al poder de Pedro Sánchezha preocupat als sectors més conservadors de l’església espanyola. Hi ha expectativa sobre quina pot ser la seva agenda política. En un recent article al diari ABC “Llega Pedro Sánchez: preocupacions y oportunidades” s’identifiquen quins són els temes que haurien d’integrar la futura agenda de relacions entre el govern socialista i l’Església catòlica. Segons aquest article, l’Església catòlica espanyola, a més d’estar amoïnada per l’estabilitat política, el creixement econòmic i la resolució dels problemes amb Catalunya, considera que el nou Govern aporta noves preocupacions i algunes oportunitats. Segons aquest article el nou govern socialista inquieta per vàries raons: la classe de Religió, els Acords amb la Santa Seu, l'autofinançament de l'Església o l'escola concertada. En més d’una ocasió Pedro Sánchez, en el seu paper de dirigent socialista, ha manifestat la seva voluntat d'eliminar l'assignatura de Religió, doncs sosté que «cap religió confessional ha de formar part del currículum i de l'horari escolar». Prometia, així mateix, denunciar els acords internacionals entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol; caminar cap a l'autofinançament de l'Església, deia, acabant amb la possibilitat que els ciutadans destinin part dels seus impostos a l'Església a través de la casella de l'IRPF; exigir als centres concertats que segueixin els criteris de servei públic escolar i no finançar a l'educació diferenciada; una llei de consciència i de llibertat religiosa, etc...

La preocupació d’aquests sectors és relativa perquè consideren que la representació política que tenen els socialistes en Congrés no fa viable cap modificació legislativa en aquest sentit. A més, recorden que en l’etapa Zapatero, més enllà d’algunes topades verbals, els socialistes acordaren amb l'Església una modificació de l'acord econòmic, gens perjudicial per a l'Església. A més, qualsevol iniciativa en el camp educatiu, com pugui ser actuar contra l'educació diferenciada o la classe de Religió diverses sentències han donat la raó a l'Església catòlica i als centres que segreguen nens i nenes. També preocupen algunes iniciatives legislatives en tramitació en el Congrés dels Diputats i que trobaran en el nou Govern una major receptivitat per ser posades en marxa. És el cas, per exemple, de la llei que pretén legalitzar l'eutanàsia o la Llei LGTBI.

No tot són amenaces, aquests sectors també identifiquen oportunitats. L'acció social és un d'aquests camps en els quals hi ha marge per a l'acord entre l’Església catòlica i el govern socialista. Els acords són possibles, diuen, en camps com la proposta de renda mínima de Sánchez es situa en la mateixa línia de la proposta de Càritas o la creació d'un Comissionat contra la Pobresa Infantil. El tema ecològic  i l’atenció a l’asil, la migració i els refugiats són uns àmbits on també pot donar-se una coincidència d’objectius entre l’Església catòlica i el govern socialista. L’article d’ABC conclou que hi ha llums i ombres en les relacions amb el Govern i que no es pot oblidar el poc marge de maniobra que tindrà a causa als escassos suports amb què compten al Parlament. El temps dirà.

Els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

Rellegint un text escrit fa uns quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no debilitat no afebliment. L’escrit deia:

La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.

A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.

Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

La mundanitat adorm l’esperit

En poc espai no es pot resumir les moltes idees proposades pel papa Francesc. Em limito a subratllar alguna d’elles. Trobo suggerent que el papa anima als catòlics a no donar res per sabut, ni acceptar la inèrcia de la tradició. Diu que a l’església “hi ha massa ordre”. Li fa por que l’Església estigui anestesiada pel seu clericalisme i l’acolliment de la mundanitat. Li preocupa com la mundanitat afecta l’esperit i resta vigor a la fe i els pastors “esdevenen funcionaris”. “El clericalisme és el pitjor mal que pot tenir avui l’Església”. No amaga que a l’Església, a més de persones santes que cal admirar i fer cas, també hi ha corruptes.

Per envigorir el testimoni de l’Església cal estar propers a les persones. Cal sortir allí on hi ha les persones i el seus problemes. Davant d’aquesta situació, l’Església ha de situar-se a la perifèria de la societat i recuperar les seves essències que fan que sigui “escandalosa pels paràmetres de l’època”. El papa comenta els grans problemes d’avui entre els quals destaca que el “Mediterrani s’hagi convertit en un cementiri” o l’actual sistema econòmic fonamentat en una “economia que mata”. No defuig d’abordar, encara que sigui com de passada, el paper de la dona en l’Església catòlica i introdueix la idea de que està interessat “de que la dona doni el seu pensament, perquè l’Església és femenina”. Considera que aquesta és la perspectiva que ha de tenir la reflexió sobre el paper eclesial de la dona, més que debatre la seva funció pel risc d’acabar en un “masclisme amb polleras” (la pollera és una faldilla externa folklòrica de les dones a América Llatina).

Davant dels grans problemes del món i també de l’Església, el papa Francesc demana que els catòlics i les seves institucions actuïn com a mediadors al servei de les diferents parts que poden estar en conflicte. Reclama que s’adopti l’actitud del mitjancer que és la de “posar-se al servei de les parts i fa que guanyin les parts encara que ell perdi”. Quan hi hagi conflicte, primer cal dialogar. Diu que abans de qualsevol altra actuació cal esgotar el diàleg. Davant de qualsevol conflicte, en lloc de buscar salva pàtries, cal tendir ponts al diàleg. Perquè el diàleg és bàsic per la convivència i “cap país té el dret a privar als seus ciutadans del diàleg amb els seus veïns”. A la pregunta sobre la situació d’Espanya el papa és clar “un consell als espanyols: dialoguin. Si hi ha problemes, dialoguin primer”. A través de les seves respostes el papa Francesc es mostra tal com és: un cristià honest al servei de la causa de Jesús.

Un senzill vestit de tirants

Un dia d’estiu vaig viure una situació força curiosa a la catedral de Barcelona. Era mitja tarda i la meva dóna i jo volíem entrar-hi a fer una petita pregària. Quan pujàvem les poques escales fórem informats per una senyora uniformada de blau, amb escasses habilitats empàtiques, que calia pagar per accedir al temple. Que si volíem pregar anéssim a la capella de santa Llúcia o entréssim al temple en horari de misses. Mentre ens informava aturà una senyora estrangera, vaja una turista, que anava a entrar a la catedral amb un senzill vestit estiuenc de tirants. Sincerament el vestit no tenia més virtut que deixar nues les espatlles de la dona.

Vàrem quedar sorpresos perquè pocs dies abans havíem anat a Santa Maria del Mar i ningú ens cobrà per entrar i els estrangers entraven com volíem sense ser interceptats per un control de conducta decorosa segons els criteris de la seu barcelonina. Primera consideració, ¿els criteris de decòrum són diversos i van per temples?. Després de patir tot el més la matraca del burkini i les interminables discussions sobre la relació entre religió i pams de tela, vaig trobar fora de lloc que els catòlics tinguéssim una versió particular d’aquesta qüestió.

La segona consideració és sobre el cobrament d’entrada i la seva relació amb el problema anterior. Si per entrar en un temple es cobra i es reserva un altre espai per la pregària vol dir que l’espai de culte queda assimilat a un museu. Els visitants hi entren per gaudir de les seves belleses i participar del plaer estètic de l’harmonia de les construccions antigues. Si això és així, durant unes estones del dia, la catedral de Barcelona esdevé un museu de la pietat dels catòlics. No tinc cap objecció a aquesta consideració. Però, si això és així, llavors em pregunto ¿si una dona pot entrar a qualsevol museu amb un discret vestit de tirants perquè no ho pot fer a la seu barcelonina?

Bisbes, capelles i diaques

Segons l’anuari estadístic de l’Església catòlica el nombre dels bisbes al món ha augmentat en 40 prelats, arribant a ser 5.173 en total. Al contrari de la tendència dels últims anys, que era augmentar el nombre de bisbes diocesans i disminuir el de religiosos, darrerament han augment tots dos. Els bisbes diocesans són 3.945 (28 més), mentre els bisbes religiosos són 1.228 (12 més). L'augment dels bisbes diocesans afecten a tots els continents excepció d'Oceania (-5): Amèrica (+16), Àsia (+8), Àfrica (+3) i Europa (+6). Els bisbes religiosos augmenten a tot arreu: Àfrica (+2), Amèrica (+1), Àsia (+ 6), Europa (+3), i es mantenen sense variació a Oceania. 

 El nombre total de sacerdots al món ha augmentat en 1.035 respecte a l'any anterior, arribant a ser 415.348 en tot el món. Malgrat aquest augment, a Europa hi ha un descens en el nombre de sacerdots - 2.283 i molt poc a Oceania -3. Mentre que els augments en sacerdocis es donen a l'Àfrica (1693), Amèrica (188) i Àsia (1440 ). Els sacerdots diocesans al món han augmentat globalment en 971 persones, arribant a ser 280.532, amb augments significatius a a Àfrica (+1.1.86), Amèrica (+539), Àsia (+900), Oceania (+19). Europa destaca també en la disminució de capellans diocesans, han disminuït en 1673persones. Els sacerdots religiosos han augmentat en el seu conjunt de 64 persones i arriben a ser 134.816 en total. Es consolida la tendència observada en els últims anys, increment significatiu a Àfrica (+507) i a Àsia (+540), mentre les disminucions afecten Amèrica (-351), Europa (-610) i Oceania (-22). 

 Els diaques permanents al món han augmentats en 1.091 persones fins arriba a ser 43.195 en total. L'augment més consistent es confirma una vegada més a Amèrica (+684) i a Europa (+373), i relativament menor a Àfrica (+8), Àsia (+8) i Oceania (+18). Els diaques permanents diocesans al món són 42.650, amb un augment total de 1.084 persones. Creixen a tot arreu: a Àfrica (+5), Amèrica (+660), Àsia (+23), Europa (+381), Oceania (+15). Els diaques permanents religiosos són 545, augmentant de 7 persones respecte al any anterior, amb augments a Àfrica (+3), Amèrica (+24) i Oceania (+3), i disminucions a Àsia (-15) i Europa (-8).

Roma locuta, causa non finita

Qui hauria pensat, pocs anys enrere, que veuria la inversió de la dita clàssica de “Roma locuta, causa finita”. El gran èxit del sínode de la família ha estat en el fet que Roma ha parlat, però no s’ha dit la darrera paraula. La dinàmica sinodal ha llegat una agenda de treball eclesial per resoldre a fons els temes que formaven el nucli dur del Sínode. La reflexió papal als pares sinodals sobre la necessitat d’invertir la piràmide de la jerarquia eclesial, ja deixava prou clar com l’Església catòlica ha d’afrontar en el futur els debats doctrinals. Bàsicament, com indicà en un altre moment el mateix Francesc, el que cal és “mirar i de llegir la realitat, millor dit les realitat d’avui, amb els ulls de Déu, per encendre i il·luminar amb la flama de la fe els cors dels homes, en un moment històric de desànim i de crisi social, econòmica, moral i de prevalent negativitat.”

El papa Francesc ha aconseguit obrir de nou l’Església catòlica als problemes d’avui. Ho ha fet amb un estil que em recorda com ho feu Joan XXIII amb la seva convocatòria del Concili Vaticà II. Els resultats positius d’aquest sínode no estaran, probablement, en la lletra dels documents conclusius, sinó en la dinàmica creada a partir dels debats en les aules sinodals. És importat, com indicà el papa, no tant “no haver trobat solucions definitives a totes les dificultats i als dubtes que desafien i amenacen la família, sinó haver posat aquestes dificultats i dubtes sota la llum de la Fe, haver-les examinat atentament, haver-les afrontat sense por i sense amagar el cap sota l’ala”. Francesc convida a tota l’Església a posar-se en camí per acollir el debat i la reflexió, i les conclusions sinodals des de la perspectiva de la misericòrdia. Precisament, l’any de la misericòrdia que comença crea les condicions perquè les esglésies locals agafin des de les seves particulars perspectives les qüestions que han restat obertes. Sobretot, que sàpiguen administrar la tradició i el codi canònic amb lectures obertes per tal de resoldre els problemes que afecten a les famílies d’avui.

L’apel·lació a la perspectiva de la diversitat aporta un visió fins ara inèdit als debats eclesials generalment condicionats per l’obligada unanimitat que comportava la convicció de que Roma locuta, causa finita. Però ara no ha estat així. Els problemes i les solucions venen matisades per la necessitat de fer lectures locals perquè, com afirmà Francesc, “ les cultures són molt diverses entre elles i cada principi general –com he dit, les qüestions dogmàtiques ben definides pel Magisteri de l’Església– cada principi general té necessitat de ser inculturat si vol ser observat i aplicat .” Per fer-ho cal, com ha indicat el mateix papa, “El primer deure de l’Església no és el de distribuir condemnes o anatemes, sinó que és el de proclamar la misericòrdia de Déu, de cridar a la conversió i de conduir tots els homes a la salvació del Senyor”. En aquest sentit, ha senyalat el papa “l’experiència del Sínode ens ha fet adonar millor, també, que els veritables defensors de la doctrina no són els qui defensen la lletra sinó l’esperit; no les idees sinó l’home; no les fórmules sinó la gratuïtat de l’amor de Déu i el seu perdó”.

L’ambigüitat d’alguns conclusions sinodals permeten seguir treballant per trobar, des de les realitats de les esglésies locals, les respostes més adequades als problemes abordats en el Sínode. Això ha estat un dels resultats positius del Sínode, en uns moments que un sector eclesial havia fet caps i mànigues per bloquejar qualsevol apertura als problemes discutits. Hi havia sectors eclesials disposats a fer del Sínode un lloc d’enfrontament dur entre dues visions de l’Església. El propi papa esmentà aquesta situació al referir-se a l’ús de “mètodes no benèvols del tot” la realitat ha estat una altra. El papa ha convidat a “superar tota hermenèutica de la conspiració o tancament de perspectives, per a defensar i per a difondre la llibertat dels fills de Déu, per a transmetre la bellesa de la Novetat cristiana, de vegades coberta del rovell d’un llenguatge arcaic o simplement no comprensible”.

Ara és el moment de comprendre que l’apertura prudent i controlada del Sínode és una oportunitat que té l’Església catòlica per resoldre satisfactòriament als diferents problemes associats a la vida familiar avui. Tots ells qüestions que tenen un ampli abast i que es manifesten, en cada continent o país, de forma diferent. En alguns llocs, s’expressarà entorn als fenòmens relacionats a com la pobresa i desigualtat afecten a la família; en altres, es concretarà entorn a la situació de la dona dins la unitat familiar i en la societat; i en altres es manifestarà en la comunió dels divorciats i tornats a casar o en l’acolliment de les homosexuals. En tots aquests casos cal tenir present el que digué el papa Francesc: “el repte que tenim al davant és sempre el mateix: anunciar l’Evangeli a l’home d’avui, defensant la família de tots els atacs ideològics i individualistes. I, sense caure mai en el perill del relativisme o de demonitzar els altres, hem provat d’abraçar plenament i coratjosament la bondat i la misericòrdia de Déu que supera els nostres càlculs humans i que no desitja altra cosa que «tots els homes es salvin»”.

Reflexions sobre un funeral

Els darrers dies s’ha obert una discreta polèmica sobre el funeral en memòria de les víctimes de l’accident de Germanwings el proper dilluns a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. La primera consideració a fer és sobre el caràcter d’aquesta cerimònia. Obvio plantejar la seva oportunitat, perquè és indiscutible que davant una tragèdia d’aquesta magnitud la societat necessita fer un dol i transmetre als familiars dels morts la seva plena solidaritat en el seu dolor. El que trobo discutible és el caràcter de la cerimònia. La meva sorpresa és saber, a través d’una nota de l’arquebisbat de Barcelona, que “la cerimònia religiosa per les víctimes mortals del vol Barcelona-Düsseldorf organitzada pel govern central i el govern de la Generalitat de Catalunya” En aquest sentit, el fet que l’acte central sigui una “celebració eucarística i comptarà també amb la participació d’un representant de la comunitat protestant, un representant de la comunitat jueva i un representant de la comunitat musulmana, els quals expressaran el seu condol i la seva solidaritat amb els familiars dels difunts”, transmet la idea de que encara perviuen unes actituds poc coherents amb la secularització de la societat i la no confessionalitat que han de tenir les institucions d’Estat. Promoure un funeral religiós des de les institucions de govern és un despropòsit.

Davant de situacions com aquestes, en la qual la societat vol  manifestar la seva solidaritat amb el dolor dels familiars de les víctimes, cal actuar d’una altra manera. Per compartir aquest dolor cal respectar la diversitat de creences i valors fonamentals que tenien les víctimes i tenen el seus familiars. En aquest accident han mort persones que representen la diversitat religiosa de la nostra societat. Hi havia creients de moltes religions i persones sense cap fe. Davant d’aquest pluralisme no té cap raó, és un absurd, celebrar una cerimònia exclusivament religiosa. Cal adoptar un altre format més respectuós a la diversitat religiosa de la nostra societat. Una alternativa, per exemple, podria ser un memorial dels difunts on s’expressi la diversitat de creences de les víctimes i els seus familiars. La mort ha unit les víctimes en una tràgic destí i el record dels ciutadans ha de procurar no fer distincions per les seves creences. En una cerimònia d’aquestes característiques, poden haver-hi hagi moments explícits per fer presents la singularitat de les diferents religions, però  això no li dona un to de cerimònia confessional. Hauria ajudat a trobar aquest to no confessional fer aquesta cerimònia en un espai sense cap significació religiosa.

Les institucions públiques i algunes religions tenen encara alguna dificultat important per entendre i gestionar l’espai de les religions en una societat secularitzada i unes estructures d’estat que constitucionalment no són confessionals. Em dóna la impressió que alguns cops, les inèrcies cultuals de les institucions polítiques els condiciona a actuar com si encara fossin confessionals. Per la seva part les tradicions religioses, i especialment l’Església catòlica, haurien de fer pedagogia i renunciar a la preeminència que aquestes actituds els concedeix. És una mala avantatge social.

En el cas que, per voluntat expressa d’alguns familiars es volgués fer una cerimònia religiosa, i donada la pluralitat de religions dels familiars,  és un signe d’unitat en el dolor d’aquests moments fer una cerimònia de caràcter interreligiós. La societat ha canviat el seu perfil religiós i és normal que, davant de qualsevol esdeveniment d’aquesta magnitud, s’evidenciï la seva diversitat religiosa. Per això, des de les religions, cal saber oferir un acolliment religiós diferent als models tradicionals seguits fins ara. Personalment, vaig trobar molt encertat, tot i que la cerimònia no fou interreligiosa sinó ecumènica, com es desenvolupà l’acte celebrat a Colònia el 17 d’abril on catòlics i protestants, pregaren pels morts i pel consol dels seus familiars en una emotiva celebració del record. No serà així en la cerimònia de la Sagrada Família on l’eucaristia catòlica omplirà la quasi totalitat de la celebració. És cert que l’Església catòlica té un enorme pes en la història i la cultura del nostre país, que no cal oblidar ni menystenir, però no cal ponderar aquesta preeminència amb major presència en cerimònies com aquestes. No és el moment.

En unes circumstàncies com aquestes, abandonar la perspectiva interreligiosa per accentuar la rellevància d’una religió i la subordinació de les religions considerades minoritàries, no es bo per ningú. Ni es bo socialment, perquè evidencia les dificultats que encara hi ha per assumir la gestió la diversitat religiosa en un context de no confessionalitat de les institucions de l’Estat; ni és bo per l’Església catòlica perquè el seu protagonisme preeminent en la celebració es pot interpretar socialment com imposició i induir a una confusió innecessària; i ni és bo per les religions minoritàries perquè accepten donar per bo un escenari que els atorga de nou un paper secundari i subaltern. Per això, miri’s com es miri, tinc la impressió que no s’ha encertat en el caràcter i format de cerimònia de record de les víctimes de l’accident d’aviació. 

La responsabilitat dels laics

La glosa dominical del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, “Els cristians en mig del món” comenta el sentit de la responsabilitat dels laics. La forta clericalització del catolicisme ha estimulat, des de fa temps, l’existència de moviments reivindicatius d’una major responsabilitat eclesial dels laics. La renovació eclesial inspirada pel Concili Vaticà II contribuí a fomentar i enfortir aquestes corrents. Molts d’aquests moviments laïcals centraren la seva activitat a l’interior de l’Església buscant actuar com un referent pels catòlics diferent als estaments eclesials dominants en la majoria de centres de decisió.

Avui, la situació dels laics a l’interior de l’Església catòlica no ha evolucionat a unes majors nivells de responsabilitat. Aquesta aspiració continua ben viva i necessària. Però, tal com senyala el cardenal arquebisbe de Barcelona, els laics tenen també una responsabilitat fora de l’Església, fonamentalment en l’àmbit de l’evangelització. El seguiment de Jesús, la proclamació del seu Evangeli, necessiten de la paraula i el testimoniatge de vida allí en les persones viuen i es relacionen.  

Davant les preguntes dels homes i dones del nostre temps, la resposta cristiana es dóna a través del testimoni viu en la societat que fan els cristians. Avui, com en els inicis del cristianisme, els seguidors de Jesús han de ser testimonis d’una bona nova que salva. Aquí és on els laics tenim un paper insubstituïble. Com diu el cardenal arquebisbe “els laics cristians tenen com a vocació pròpia buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats d’aquests món i ordenant-les segons Déu. Viuen en el món”. Els laics han de ser testimonis de la confessió de la fe i l’esperança en la resurrecció, especialment allí on el món sembla negar la presència de Déu. Aquesta crida del compromís dels laics en el món no anul·la la necessitat de progressar en la seva responsabilitat eclesial, però aquest objectiu no ha de fer perdre de vista que els laics han de ser testimonis del seguiment de Crist en la nostra societat.

El papa segueix canviant l’Església catòlica

Recordo que Fernández Ordónez, qui fou gran ministre d’Adolfo Suárez, comentà que no creia en la política de signes, però que hi havia signes que definien una política. El papa Francesc ha promogut una reforma en la cerimònia d’imposició del pali al arquebisbes que és un signe d’un canvi de profunda significació. El Mestre de les Cerimònies Pontifícies, monsenyor Guido Marini ha comunicat la decisió del papa Francesc de modificar la modalitat de lliurament del pal·li als arquebisbes metropolitans nomenats en el curs de l'any. A partir d'aquest any, la peça de llana blanca, que simbolitza l'ovella sobre les espatlles de Jesús, serà lliurada i no '' imposada '' pel Sant Pare el 29 de juny, com és tradició, a la festivitat dels sants Pere i Pau. El pal·li serà imposat als nous arquebisbes en les seves diòcesis d'origen pels nuncis apostòlics locals.

A partir d’aquesta reforma, el proper 29 de juny, els els arquebisbes metropolitans '' com de costum, estaran presents a Roma, concelebraran amb el Sant Pare, participaran en el ritu de la benedicció dels pal·lis, però no hi haurà imposició: rebran del Sant Pare, d'una manera més senzilla i privada, el pal·li a ells destinat. La imposició s'efectuarà en les seves diòcesis de pertinença, és a dir, posteriorment, en presència dels fidels de l'Església local i en particular dels bisbes de les diòcesis sufragànies acompanyats dels seus fidels ''. L’objectiu d’aquesta reforma és fer evident  la relació dels recents nomenats arquebisbes metropolitans amb la seva Església local i, per tant, la de donar als seus fidels la possibilitat d'estar presents en aquest ritu tan significatiu per a ells i particularment als bisbes de la diòcesi sufragànies, que d'aquesta manera poden participar en l'acte de la imposició. Amb aquest canvi formal en el ritus, pot semblar només un gest formal, però evidencia la voluntat del papa de consolidar una nova imatge de l’Església on es combina la continuïtat en la tradició i l’accent pastoral.  

Sixt IV

Un dels papes que coincidí amb el regnat dels Reis Catòlics fou Sixt IV. Les seves decisions tingueren molt transcendència en el nostre país ja que fou el papa que autoritzà la Inquisió (1478) a fi de complaure els Reis Catòlics i nomenà a Torquemada com el gran inquisidor. Tot i que després, veient el poder que donava la Inquisició als reis de les Espanyes, intentà frenar el poder d’aquella, cedí davant les pressions reals.

Sixt IV nasqué el 21 de juliol de 1414 a Celle Ligure, llavors part de la República de Gènova. El seu nom de batejat era Francesco della Rovere. Pertanyia a una poderosa família italiana. El seu nebot, Giuliano della Rovere, fou abat comendatari de l’abadia de Santa Maria de Montserrat i després el papa Juli II. Ingressà de molt jove a l'Ordre dels Germans Menors Conventuals, membre de la família franciscana. L'any 1464 fou escollit superior d’aquests religiosos, ministre general, i posteriorment fou consagrat cardenal. Fou escollit papa el 9 d’agost de 1471 per substituir a Pau II. Fou el 212 papa de l’Església catòlica.

Com moltes autoritats eclesials d’aquella època, Sixt IV va incórrer en el nepotisme. Va nomenar en càrrecs d'autoritat i d'ingressos a més de 25 nebots i parents, entre ells vuit cardenals. Fou un gran mecenes amb les arts així com de les lletres. Però també fou un home d’estat al defensar els interessos polítics de la Santa Seu. Sixt IV tolerà les activitats de la Inquisició i, sota pressions polítiques de Ferran II d'Aragó (que va amenaçar de retirar el seu suport militar al regne de Sicília), va emetre una butlla en 1478 per establir un inquisidor a Sevilla. No obstant això, Sixt IV va lluitar contra el protocol i les prerrogatives jurisdiccionals de la Inquisició; desaprovà els seus excessos i impulsà diverses mesures per condemnar els abusos que es van registrar l’any 1482.

Després d'aconseguir augmentar el territori dels Estats Pontificis, el seu nebot el cardenal Raddaele Riario va dirigir el fracassat intent d'assassinat de Lorenzo el Magnífic de Florència i el seu germà, coneguda com la rebel·lió dels Pazzi (1478). Amb el suport de Ferran I de Nàpols declarà la guerra a la República de Florència. Intentà una croada contra els musulmans a fi de recuperar la ciutat d'Òtranto pels otomans. Aquesta ciutat fou recuperada per l'infant Alfons, duc de Calàbria, i fill de Ferran I de Nàpols. Entre les seves decisions religioses destaca que instituí la festivitat de Sant Josep el dia 19 de març i la celebració del dia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu el 8 de desembre.

Fou un papa impulsor del Renaixement. Durant el seu pontificat construí la Capella Sixtina dins el Vaticà, el Pont Sixtí que millorava la comunicació del Vaticà amb la ciutat de Roma i fundà del Cor Sixtí. Prengué importants decisions per urbanitzar la ciutat de Roma a fi de fer-la ciutat amb cort on el papa tenia tots els poder eclesials, polítics i militars. Morí a Roma el 12 d'agost de 1484 i fou sepultat a la Basílica de Sant Pere.

Enorme reserva de força moral i espiritual

En la magnífica ponència, per continguts i manera de presentar-la, del professor Manuel Castells en el Congrés sobre la Pastoral a les grans ciutats promogut pel cardenal Lluís Martínez Sistach ha demanat als catòlics que actuem perquè el catolicisme és “la reserva històrica de regeneració moral de les societat”. Però, malgrat aquesta funció social, el catolicisme “no està sent aprofitat, i hem d’interrogar-nos sobre les causes i sobre les vies de reconstrucció d’aquests vincles”. Ara és el moment que l’Església catòlica ha d’assumir decididament aquesta funció social en un món on “les persones estan perdudes” i necessiten “institucions que puguin servir de refugi i de reconnexió amb la societat”.

¿Com fer-ho?. Les vies de restitució proposades per Castells passen per escoltar i dur a la pràctica els discursos del papa Francesc. Per Manuel Castells “per primera vegada en molts anys al més alt nivell de l’Església hi ha un lideratge que intenta anar a l’arrel dels problemes”. Només cal “viure com ell viu, escoltar com ell escolta, i obrar amb decisió com ell ho fa”. A partir d’aquí els cristians haurien de saber “portar l’Església al carrer i anar als sectors populars”. Cal “transformar les parròquies en centres socials multifuncionals que siguin també de lluita social i pregaria a la vegada”. Les parròquies han de ser comunitats d’acolliment càlid de les persones i des d’on irradiar humanitat. També cal endegar  “un diàleg directe i sense perjudicis amb els joves” emprant adequadament  “la cultura, de l’art, i de la música com a formes d’agregació social”. Cal situar l’Església catòlica allí on s’estableixen les relacions entre els joves per això cal “entrar en les xarxes socials, no per a captar, sinó per evangelitzar”, més que fer xarxes pròpies del catòlics cal estar present en les xarxes que ja existeixen.

Davant la diversitat social, l’Església catòlica ha de saber connectar amb “la història de les comunitats ètniques”, que tenen diferents expressions culturals i religioses, sense por d’assumir alguns sincretismes. També els catòlics han de saber “enfrontar-se a la violència”, amb “predisposició al valor del martiri, com el bisbe Romero”, i a una “critica frontal a la corrupció”. Cal saber testimoniar exemplarment els valors evangèlics. Cal “no tenir por de denunciar i netejar el món financer, tal i com està fent el papa Francesc amb la banca vaticana”. Magnífica proposta de camins a explorar eclesialment l’Església catòlica catalana.

Santo subito, santo piano

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, la festivitat de la patrona de Catalunya. Una gran festa que honora la devoció i el respecte, això va segons les creences, dels catalans. Des de fa molts anys, el santuari de Santa Maria de Montserrat ha esdevingut el símbol de la identitat catalana i la seva comunitat ha sabut una vida de fe respectuosa amb les diferents sensibilitats dels catalans. El polític liberal i maçó, Víctor Balaguer, expressà en el segle XIX aquesta idea fonamental del paper de Santa Maria de Montserrat en una afortunada expressió “Montserrat de tothom”. Aquesta atracció i obertura del santuari convocà els dos nous sants que seran proclamats avui pel papa Francesc: Joan XXIII i Joan Pau II.

Els dos nous sants representen dos models ben diferents de comprensió de l’Església catòlica. Joan XXIII obrí el món catòlic plenament al món i fomentà que grans teòlegs repensessin els grans principis doctrinals a la llum del pensament modern. Fou un temps de primavera eclesial. Joan Pau II fou un gran pastor que eixamplà l’horitzó de l’Església i sabé donar-li confiança per poder estar present en un món fortament secularitzat i partidari del relativisme moral.

Tots els grans papes han tingut moments clarobscurs en el seu pontificat, sobretot si han els pontificat han estat llargs. És indubtable que no tota la comunitat catòlica compartia el mateix enfervoriment dels que, als minuts de la mort de Joan Pau II, cridaven “santo subito”. Alguns moviments eclesials enfortits durant aquesta època foren corregits doctrinal o moralment durant el papat de Benet XVI. Ara el papa Francesc en un gest personal, molt coherent amb el talant del seu pontificat, ha volgut reconèixer la santedat dels papes al mateix moment. De tal manera que el procés de santificació de Joan XXIII, iniciat en vida de Joan Pau II, que  per la seva lentitud es podria haver qualificat de “santo piano” ha estat accelerat definitivament per voluntat clara i manifesta del papa Francesc. Fent així un gest que dóna entendre el valor conciliar del seu papat.

Per acabar, uns breus apunts. En primer lloc, tinc l’esperança que el papa Francesc acceleri també la santificació de cristians morts en testimoni de la fe. Recordo, per exemple, monsenyor Romero, els jesuïtes màrtirs de El Salvador, Joan Alsina, Lucho Espinal i tant altres cristians assassinats pel seu testimoniatge d’amor. El següent apunt es refereix al fet de que no entenc la presència dels reis d’Espanya i dels ministres del govern espanyol. Era totalment innecessària i desajustada al caràcter laic de les institucions de l’Estat. Aquest fet demostra que encara ens queda molta feina alhora d’entendre, en tota la seva profunditat, el que diu l’article 16.3 de la Constitució espanyola.

Pataria

En moments de turbulències polítiques extremes i elevada incertesa social reconforta veure que cap generació és la primera en escriure la història. Abans de cada època, sempre hi ha hagut altres persones que han transitat per camins similars encara que en diferents temps històrics. En l’actual conjuntura, tant política com eclesial, es útil l’analogia que es pot establir amb el moviment de la Pataria. Aquest fou un moviment popular nascut a Milà que qüestionà el nomenament de l’arquebisbe d’aquella ciutat Guido de Velate (1045) noble milanès incondicional de l’emperador alemany Enric III. A més de la seva fidelitat a un poder polític de fora, aquest arquebisbe s’oposà durament al moviment reformista de l’època que es concretà després amb la Reforma Gregoriana.

Guido de Velate, l’arquebisbe objecte de les crítiques de la Pataria, defensava la supremacia dels interessos polítics en els nomenaments episcopals. Considerava necessària que l’autoritat del poder imperial prevalgués sobre l’espiritual del Papa; a més justificava l’ús arbitrari, en benefici propi, de les rendes eclesiàstiques. Aquesta situació propicià l’aparició d’un important malestar social i espiritual dels laics milanesos que, organitzats en el moviment de la Pataria, organitzaren un rebel·lió contra el seu arquebisbe acusant-lo de simonia i d’afavorir la corrupció de l’alt clergat.

El moviment opositor a l’arquebisbe expressava els sentiments de la naixent burgesia milanesa de voler protagonista del seu esdevenir històric. Es pot considerar que aquest moviment tenia un component religiós i polític, democràtic i social. La majoria de membres de la Pataria, després de veure la poca sensibilitat que la jerarquia eclesiàstica, bàsicament el papa Urbà II, manifestaren les seves simpaties amb el moviment dels càtars. Al final, el papa Luci III, 1185, perseguí als patarini els quals havien estat condemnat com heretges l’any 1184 en el concili de Verona.

Ser Església

¿Què és l’Església catòlica avui? ¿quin sentit té? ¿com es nodreixen els diferents carismes dels seus membres?. Aquesta pregunta, o de similars, ens les fem sovint moltes persones que sentim viva la pertinença eclesial. Les respostes no podem trobar-se en els referents dogmàtics. Aquests poden ajudar a formular o precisar millor les respostes. Però les respostes han de brollar de la pròpia experiència vital dels cristians i de les comunitats de fe. L’apel·lació a la doctrina o a la tradició no són suficients per aclarir aquestes qüestions. El camí a explorar per iniciar la recerca de les respostes és situar l’experiència cristiana en diàleg amb el món i preguntar-se com ser fidel a la Bona Nova en la societat actual.

Per definir el sentit de l’Església cal partir del diàleg amb les altres persones i compartir les seves vivència i esperances. Saber-ho fer i celebrar amb ells, amb un llenguatge entenedor i compartit, que la Bona Nova és un missatge de salvació. Fer Església no és d'apartar-se del món i des de l'exili parlar de Déu. Cal seguir caminant amb el conjunt d'homes i dones i, des d'aquest acompanyament, donar testimoni de la nostra fe. Així la comunitat de creients esdevindrà un espai de convivència de la fe i d’acolliment càlid de les persones en recerca del sentit de la vida o del consol al seu sofriment per les injustícies de la societat.

Aquest Església proposa la seva presència en el món com a seguiment de la pràbola del llevat en la massa. Gràcies a les recuperació de la dimensió profètica de la fe els cristians podem aportar esperança als cors afligits que esperen algun tipus d’alliberament. El profetisme no s'exerceix per estar en sistemàtica confrontació ideològica amb altres visions del món, sinó per combatre aquelles situacions que són font d'injustícia i opressió. L'Església, com institució, ha de saber trobar els camins concrets per mantenir el pols ètic de la societat a partir de l'exercici de la crítica profètica de la societat. Davant la crisi i les transformacions de la societat un servei fonamental de l'Església ha d'ésser el nodrir les consciències i ajudar als cristians allí on s'experimenta i es viu la fe. 

José Antonio Pagola, profeta de Jesús

En la conferència inaugural del curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola deixatà el present i futur de l’Església catòlica davant d’un nombrós públic. Per Pagola és evident que l’Església catòlica està en crisi. Davant d’aquesta situació es prefiguren quatre actituds. La primera és negar la crisi o respondre defensivament acusant a la societat moderna de tots els mals de l’Església sense adonar-se que el problema està en la pròpia Església. Una altra resposta són els camins restauracionistes. El formen aquelles propostes que per seguir miren el passat i volen tornar a ell com sigui. Volen “conservar i tornar passat”. Una altra actitud és la passivitat. Es tracta d’assistir passivament a la desfeta de l’Església fins esdevenir una secta marginal. Aquesta passivitat té moltes manifestacions. Per exemple, donar més pes a la religió que a l’essència de l’Evangeli o anul·lar el profetisme amagant-lo sota la religió. La darrera actitud és “obrir camins nous”. El papa Francesc ha insistir en que per tirar endavant cal crear dinàmiques noves que permetin endinsar-se amb valentia per aquests camins nous. Per fer-ho cal “alliberar a l’església de les pors que l’han paralitzat durant segles”.

¿Quins són aquests camins? ¿com s’avança?, es preguntà Pagola. Segons ell cal caminar en les següents direccions. La primera es “tornar a Jesús”. Ben segur, per sentir-nos església cal tornar a Jesús. És el més important que cal fer. “Cal tornar als orígens, a l’experiència de les primeres comunitats cristianes”. Això no es podrà fer des de la jerarquia esclesiàstica, cal promoure la conversió des de les bases cristianes. “Cal convertir-se de nou a l’esperit que creà Jesús”. Els cristians han de ser testimonis de “compassió activa i solidària”. Es tracta d’una actuació sense precedents, com mai vista dins de l’Església. Pagola pensa que es possible, però que s’està arribant tard. L’Església ha perdut la seva capacitat de convocatòria en l’eucaristia dominical. Com alternativa cal impulsar comunitats que “visquin l’experiència refundant de la fe”. 

La segona direcció és “alliberar la força de l’Evangeli”. Cal fer de l’Evangeli el centre de la nova identitat cristiana. Als cristians se’ls ha d’identificar com a seguidors i exemples vivents de l’Evangeli. La manera de que l’Església recuperi la seva capacitat d’atracció és recuperant la centralitat de Jesús i el seu Evangeli. Quan una persona va a una parròquia no troba l’Evangeli, troba moltes coses: normes, litúrgies, cultes, normes, etc... però pocs cops troba l’escolta i contemplació de l’Evangeli. No es coneixen els textos bàsics del testimoniatge de Jesús. L’energia vital de l’Evangeli ha quedat atrapada per la religió. “L’Evangeli ha de tornar estar al centre de la vida cristiana”. Per això “L’Evangeli ha de servir per convocar a les persones i a partir d’aquesta idea refundar les comunitats cristianes i parròquies”. Aquestes han d’anunciar que l’Evangeli “és una possibilitat de viure una experiència nova”.

La tercera direcció és “recuperar el projecte humanitzador del Regne de Déu”. El Regne de Déu és la proposta bàsica de Jesús, però l’Església ha tapat aquest Regne. Avui, la construcció del Regne de Déu no és el motor dels cristians. L’Església està més preocupada pels seus problemes institucionals que per construir el Regne de Déu. Sense la centralitat que dóna la construcció del Regne de Déu les comunitats cristianes estan disperses, no tenen un nord convincent “no tenen direcció”. Les comunitats cristianes han d’orientar-se a la realització humanitzadora del Regne de Déu i no a viure una religió. Proclamar l’Evangeli és anunciar el Regne de Déu i no una religió. Aquest Regne no es construeix per la pràctica d’una religió sinó per la viure la pràctica que neix del seguiment de Jesús. Aquest Regne es construeix a la terra, així ho diem al pregar “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquest Regne esdevé realitat a mesura que s’humanitza la societat. “Buscar el Regne de Déu en la vida” això és el que els cristians d’avui han de saber fer i proclamar a Jesús, perquè Jesús és l’atractiu, no l’Església. Cal confiar en Jesús “Jesús donarà sorpreses”.

La caritat del perdó

No és habitual que reescrigui i editi els meus comentaris. Però aquest, en concret, ho he fet. Una part d’aquesta nota fou escrita a la tarda del diumenge, mentre coneixia com s’havia transcorregut l’acte de beatificació a Tarragona i fou publicada amb el títol “Decepció ¿tant costa demanar perdó?.. Una altra part del comentari ha estat sobreafegit un cop escoltades algunes valoracions i les observacions d’un bon amic que em sosté en la seva pregària i m’ajuda en les seves reflexions

Estic decebut. Aquesta és la sensació que tinc a la tarda d’aquest diumenge de saber com s’ha desenvolupat la cerimònia de beatificació de les 522 persones assassinades en motiu de la seva fe. Perquè això és inqüestionable. La mort d’aquestes persones fou per la seva condició de cristians, per això l’Església els dóna la categoria de màrtirs. Cada grup humà té els seus. Avui els catòlics honorem els nostres.

La meva decepció és que la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la dignitat de fer allò que quasi estigué a punt de fer l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Capellans l’any 1971: demanar perdó per la legitimat que l’Església espanyola donà a la Guerra Civil. En aquells moments hi havia la consciència de que calia demanar perdó perquè l’Església havia qualificat la revolta dels militars com una Creuada. Terme de connotacions religioses evocadores dels exterminis dels cristians contra els infidels. Però la petició de perdó no fou possible per uns pocs vots. L’Església catòlica hauria d’haver demanat perdó, un cop més, i setanta vegades més si calgués, com a contrició de no haver sabut ser, en el seu moment, instrument de reconciliació, diàleg i pacificació. Feu el contrari. Una part d’aquesta església optà per l’odi fratricidi. Anys més després, aquesta església hauria haver estat generosa en el perdó tal com Jesús el practicà i ensenyà. Era un gest moral que hauria tancat definitivament les portes a l’anticlericalisme que tan malt feu a l’Església del nostre país i que avui encara obté importants rèdits davant la ceguesa d’algunes jerarquies eclesials.

Quasi trenta anys després la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la talla moral de fer l’acte de contrició que encara restava pendent per tancar definitivament un dels episodis de la Guerra Civil i del franquisme. Estic decebut, però no desenganyat perquè no tenia massa confiança que això pogués passar. Perquè el nucli més tancat de l’episcopat espanyol està convençut de que no cal demanar perdó de res. En el seus esquemes mentals no hi ha espai pel penediment per aquest tipus d’actuacions. Això, és el que em preocupa. Perquè només des d’aquest convenciment aquestes persones poden passar per alt les complicitats eclesials necessàries i sostingudes mantingudes amb el franquisme, o ara alimentar la confrontació, la intransigència i l’agressió contra Catalunya des dels alguns canals de comunicació participats per la Conferència Episcopal Espanyola.

També els anticlericals haurien de ser generosos amb les seves actuacions i manifestacions. Certament, l’odi repressiu perseguí fins a l’extermini de moltes persones que feien de les seves idees un valor suprem. Però també hi hagué persones que, guiades per un fanatisme extrem perseguiren a altres per motiu de la seva fe i actituds. Ningú pot prendre’s la justícia per la seva ma practicant-la al peu d’una cuneta o en la tàpia d’un cementiri. També cal escoltar les veus del perdó en aquells que es poden sentir ofesos per alguns silencis eclesials. La legitimitat democràtica del govern republicà quedà sobrepassada per unes actuacions totalment amorals, però eren els governants els que tenien la responsabilitat d’evitar i controlar l’odi desfermat contra els catòlics durant els començaments de la Guerra Civil. També cal reparar cívicament aquestes morts absurdes.

El màxim respecte i admiració que mereixen els beats màrtirs, no ha de fer-nos oblidar que en aquella confrontació l’Església es va deixar utilitzar per un règim totalitari. El règim es serví de l’Església, però una part important d’aquesta es trobà còmode en aquesta instrumentació i se’n beneficià. Això forma part també de la memòria històrica del nostre país, com formen part també tots els morts deguts al fanatisme ideològic o la repressió franquista. Com digué recentment l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, “mai no podem instrumentalitzar els mort, i menys encara les víctimes d’assasinats”.

Es per això que esperava un gest a favor de la contrició definitiva per part de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta té en bona part de l’Església catalana un exemple del camí a recórrer en aquest sentit. És cert que en alguns importants catòlics estigueren compromesos amb el franquisme des del primer moment, però altres, com el cardenal Barraquer o el mateix Carrasco Formiguera, i molts altres, es mantingueren fidels al govern escollit democràticament. El primer morí a l’exili i el segon fou afusellat pels revoltats i en els morts republicans hi havia molts catòlics. Bona part de l’Església catalana anà prenent consciència del seu lloc en la història i anà comprometent-se progressivament amb la democràcia i de les llibertats nacionals. La celebració l’any 1947 de les festes commemoratives de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat foren el primer gest públic per la reconciliació entre els germans que havien estat enfrontats per una guerra. Anys després, el 1958, en l’homilia de l’abat Escarré contra el governador civil de Barcelona, marcà un compromís clar d’aquesta església a favor de les llibertats polítiques. Aquest gest de l’abat connectava amb el sentiment de molts cristians que havien anat prenent consciència polític a través dels moviments especialitzats catòlics.

Les declaracions del mateix abat Escarré al diari Le Monde, el 1963, reforçaren aquest compromís actiu d’importants sectors de l’Església catalana. L’entrega d’aquesta església a favor de la democràcia i de les llibertats nacionals cada cop fou més intens. Al costat de bisbes com Pont i Gol, Jubany, Masnou, Guix, Camprodon, Deig, abats com Gabriel Brasó, Cassià Just o Sebastià Bardolet després, existia una amplia xarxa de cristians compromesos per tot allò que el règim franquista negava i perseguia. Aquestes actuacions de l’Església catalana marquen una trajectòria que és un bon referent que l’episcopat espanyol podia haver fet servir per argumentar la seva postura davant de la Guerra Civil. I si volien trobar les paraules justes i adequades per parlar sobre aquestes qüestions les haurien trobat en els documents “Arrel cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”  on  els bisbes catalans abordaven amb encert algunes de les qüestions reobertes arran d’aquestes beatificacions.

Molts cristians i persones d’altres creences esperàvem un gest a favor de la reconciliació, la pau i el perdó. Diuen que aquesta fou l’actitud que tingueren molts dels 522 beats quan foren assassinat, per això s’esperava que l’Església avui, celebrant el memorial del seu martiri, hagués assumit aquest perdó i l’hagués demanat a una societat que respecte i honora la mort d’unes persones en mans de fanàtics i intransigents o de repressors sistemàtics de la llibertat. Esperava aquest gest. Gest que hauria de ser definitiu per evitar l’ús polític dels morts i del perdó. Tots ens hem de reconciliar per fer possible plegats viure en a pau i concòrdia. Voldria acabar amb les mateixes paraules que acabà el poeta Joan Maragall el seu extraordinari article La ciutat del perdó escrit arran de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’instigador de la crema de convents a Barcelona el juliol de 1909. Deia el gran poeta i cristià: “Caritat per tots!. I bella cosa fora que comencessin els més ofesos”.

Temps d’enrenou

Tot seguit reprodueixo les paraules improvisades del papa Francesc pronunciades davant de joves argentins congregats a la catedral de Rio a la Jornada Mundial de la Joventut que es celebra a Brasil. Són paraules clares, contundents i que van al centre del que vol dir ser cristià avui.

“Els vull dir una cosa. ¿Què és el que espero com a conseqüència de la Jornada de la Joventut? Espero enrenou  ! ¿Que aquí dins hi haurà enrenou? Hi haurà! ¿Que aquí en Rio hi haurà enrenou? Hi haurà! Però vull enrenou en les diòcesis! Vull que es surti fora! Vull que l'Església surti al carrer! Vull que ens defensem de tot el que sigui mundanitat, del que sigui instal·lació, del que sigui comoditat, del que sigui clericalisme, del que sigui estar tancats en nosaltres mateixos. Les parròquies, els col·legis, les institucions, són per sortir! Si no surten, es converteixen en una ONG, i l'Església no pot ser una ONG.

Que em perdonin els bisbes i els capellans, si algun després els armen embolics a vostès, però és el meu consell ... gràcies pel que puguin fer. Mirin, jo penso que en aquest moment, aquesta civilització mundial s’ha passat de rosca, s’ha passat de rosca! Perquè és tal el culte que ha fet al déu diners, que estem presenciant una filosofia i una praxi d'exclusió dels dos pols de la vida que són les promeses dels pobles. I per descomptat, perquè un podria pensar, que podria haver-hi una espècie d'eutanàsia amagada. És a dir, no es cuida als ancians, però també hi ha l’eutanàsia cultural: no se’ls deixa parlar, no se’ls hi deixa actuar! I l'exclusió dels joves: El percentatge que hi ha de joves sense treball, sense ocupació, és molt alt! I és una generació que no té l'experiència de la dignitat guanyada pel treball. O sigui, aquesta civilització ens ha portat a excloure els dos extrems que són el futur nostre!

Llavors, els joves han de sortir, han de fer-se valer. Els joves han de sortir a lluitar pels valors. A lluitar pels valors! I els vells han d’obrir la boca, els ancians obrin la boca i ensenyin-nos, transmetin-nos la saviesa dels pobles! Al poble argentí, jo els hi demano de cor als ancians, no claudiquen de ser la reserva cultural del nostre poble que transmet la justícia, que transmet la història, que transmet els valors, que transmet la memòria de poble. I vostès, per favor, no es fiquin contra els vells! Deixin-los parlar, escoltin-los, i vagin endavant! Però sàpiguen, sàpiguen que en aquest moment, vostès, els joves i els ancians, estan condemnats a la mateixa destinació: l’exclusió! No es deixin excloure! Està clar? Per això crec que han de treballar.

I la fe en Jesucrist no és broma, és alguna cosa molt seriós, és un escàndol. Que Déu hagi vingut a fer-se un de nosaltres, és un escàndol! I que hagi mort en la creu, és un escàndol, l'escàndol de la Creu. La Creu segueix sent escàndol, però és l'únic camí segur, el de la Creu, el de Jesús, l'encarnació de Jesús!

Per favor, no liqüin la fe en Jesucrist! Hi ha liquat de taronja, liquat de poma, liquat de banana, però per favor, no prenguin liquat de fe! La fe és una sencera, no es liqua! És la fe en Jesús. És la fe en el Fill de Déu fet home, que em va estimar i va morir per mi.

Llavors, facin gresca! Cuidin els extrems del poble que són els ancians i els joves! No es deixin excloure, i que no excloguin als ancians, segon, i no liqüin la fe en Jesucrist.

Les Benaurances! ¿Què hem de fer, pare? Mireu, llegiu Benaurances que aniran bé, i si voleu saber quina cosa pràctica cal fer llegiu Mateo 25, que és el protocol amb el qual serem jutjats, amb aquestes dues coses tenen el programa d'acció: Les Benaurances i Mateo 25, no necessiten llegir una altra cosa. Els hi demano de tot cor”

El papa Francesc, en el seu castellà porteny feu servir l’expressió lio que he pensat que es pot traduir per enrenou, tot i que una altra expressió, més col·loquial seria merder. En qualsevol cas l’expressió denota una acció de subvertir l’ordre existent i, com succeeix en altres àmbits de la vida, per transformar qualsevol institució primer cal introduir una certa agitació desordenada i després s’assoleix un nivell superior d’ordre i estabilitat. Aquest és el temps actual de l’església catòlica.

Corrupció, hipocresia i adulació, perills eclesials

Nou missatge del papa Francesc en la seva missa diària. Aquest cop contra els hipòcrites i aduladors. Sembla una avís per navegants en moments d’aigües turbulentes. Fa dos dies el mateix papa advertia del perill dels corruptes eclesials, ahir la seva preocupació es centrava en els hipòcrites i aduladors com a manera de ser dels corruptes. Tot sembla anar dirigit contra unes persones situades en els entorns dels poders eclesials i que han fet la seva carrera sota l’ombra del poder curial. Els sermons matinals del papa Francesc facilita que les persones que l’escolten o llegeixen puguin treure’n conclusions per analogia, més enllà del sentit evangèlic de les paraules textuals. Per exemple, quan el papa parla de que els cristians no han de ser social o políticament correctes, com els hipòcrites, sinó que han de guiar-se per la veritat de l’Evangeli està afirmant dues coses. Una crítica general als hipòcrites i una defensa de la força de la Bona Nova com a guia vital pel comportaments dels cristians.

De nou l’interès papal es centra en els corruptes i, segons digué dies passats, aquests estan presents dins de l’Església catòlica. “El llenguatge de la corrupció és la hipocresia” afirmà el papa Francesc; els hipòcrites acostumen a fer el que feren els fariseus i herodians en relació al tribut al César “volien fer caure a Jesús en una trampa”. Per analogia, hom pot preguntar-se; ¿qui vol fer caure al papa Francesc en una trampa?. Aquelles persones que “tracten de mostrar-se com a amics" però tot és fals perquè, va dir el papa, "ells no estimen la veritat, sinó solament a si mateixos, i així tracten d'enganyar, d'involucrar als altres en el seu engany, en la seva mentida. Tenen un cor mentider, no poden dir la veritat”

El papa Francesc augmentà la gravetat de les seves paraules des d’una lectura basada en l’analogia quan advertí que aquests hipòcrites poden ser amables avui i traïdors demà.  Per això advertí que els hipòcrites i aduladors empren un “llenguatge persuasiu” amb la pretensió de fer caure en “l’error i la mentida” i sovint fan servir la ironia. El que avui s'apropen a Jesús, en l’episodi del tribut del Cèsar,  i "semblen tan amables en el llenguatge, són els mateixos que aniran la nit del dijous, per portar-ho a l'Hort de les Oliveres, i el divendres el portaran a Pilat". En canvi, Jesús demana exactament el contrari als seus seguidors un llenguatge de "si, sí, no, no", una "paraula de debò i amb amor". Finalment, el papa Francesc advertí que les persones han de ser fortes per vèncer una "certa debilitat interior", estimulada per la "vanitat", la qual permet que "ens agrada que diguin coses bones sobre nosaltres". Això "ho saben els corruptes" i "amb aquest llenguatge tracten d'afeblir-nos". Dures i contundents paraules del papa Francesc que, més que un simple comentari a un text evangèlic, dóna la impressió de ser una clara advertència contra algunes persones en concret. Es d’esperar que aquestes clares paraules vagin acompanyades de decisions de govern també clares.

Valete Benedicti, exspectata Joseph Ratzinger. Gràcies

Escric aquesta nota a la vigília d’un esdeveniment excepcional: la renúncia d’una Papa. El gest de Benet XVI, lloat per moltes persones com a signe de regeneració i purificació eclesial acomplerta generosament tota una vida d’entrega a l’Església. La distància del temps permetrà judicar en la seva justa dimensió el llegat de Josep Ratzinger. Però, la distància curta i propera mostra que Joseph Ratzinger està preocupat per l’ànima eclesial. Les seves paraules dels darrers dies mostren el seu l’amor eclesial i suggereixen que la pròpia institució eclesial necessita viure amb intensitat l’esperit de la Quaresma. Però també deixen entreveure un cert punt de cansament davant les dificultats. No se sent tenir les forces que cal tenir per afrontar amb vigor el futur. Perquè és conscient que a l’Església, al costat de moments bons i extraordinaris hi ha també moments difícils. Agafant el relat de Jesús en una barca al mar de Galiliea, Benet XVI ha dit en l’audiència general d’avui: “el Senyor ens ha donat molts dies de sol i de brisa lleugera, dies en què la pesca ha estat abundant, també hi ha hagut moments en què les aigües estaven agitades i el vent contrari, com en tota la història de l'Església, i el Senyor semblava dormir”

Les seves paraules, en una de les darreres aparicions públiques, mostren la centralitat que ocupa l’Església en les seves preocupacions. En l’Angelus del dia 17 de febrer afirmà : “l'Església, que és mare i mestra, crida tots els seus membres a renovar-se en l'esperit, per reorientar-se de manera decisiva vers Déu, negant l'orgull i l'egoisme per viure en l'amor. En aquest Any de la fe, la Quaresma és un temps favorable per redescobrir la fe en Déu com a criteri base de la nostra vida i la vida de l'Església. Això sempre implica una lluita, una batalla espiritual, perquè l'esperit del mal, naturalment, s’oposa a la nostra santificació i mira de fer que ens desviem del camí de Déu”. La mateixa preocupació ha manifestat en la seva darrera audiència general d’avui: “en aquests últims mesos, he sentit que les meves forces han disminuït, i he demanat a Déu amb insistència en la pregària que em il·luminés amb la seva llum perquè em fes prendre la decisió més justa no per al meu bé, sinó per al bé de l'Església. He fet aquest pas amb plena consciència de la seva gravetat i també de la seva novetat, però amb una profunda serenitat d'ànim”

El seu noble gest de renúncia ha permès obrir les portes eclesials a un major escrutini sobre la fidelitat de la institució a les fonts evangèliques. Durant aquests dies s’ha comentat molt sobre possibles informes i les causes reals que es trobaven al darrera d’aquesta renúncia. En tots els casos, existeix un fil conductor: l’Església catòlica, com institució, necessita una profunda reforma. Ara fa vuit anys el llavors cardenal Ratzinger advertí en el viacrucis de Setmana Santa de la difícil situació institucional del catolicisme. Durant el seu pontificat els seus moviments han servit per fer aflorar els casos de corrupció eclesial i intrigues curials. Ara, en els moments finals de la seva marxa Benet XVI deixa com herència, preuat llegat que cal agrair, la proposta d’un nou aggiornamento institucional. Gràcies Joseph Ratzinger