No és això monsenyor Camino

El bisbe Martínez Camino ha confós el seu pensament i desitjos polítics, amb la fe i la Doctrina Social de l’Església. Recentment ha afirmat que acatar la Constitució és un bé moral, o dit en negatiu, és una immoralitat no fer-ho. Aquesta interpretació aporta una curiosa lectura del pensament social dels catòlics recollit en el magisteri. És evident que tota Constitució té un valor moral en la mesura que representa un acord vàlid per ordenar la convivència; però és una llei humana i com a tal es troba sotmesa a les contingències dels individus i per això pot ser relativitzada quan es contrasta amb les virtuts i els drets que formen part de la matriu indiscutible de tota civilització.

Des d’aquesta perspectiva abans de la formalitat, sempre respectable, de qualsevol constitució, es troben aquests drets que sostenen els pilars de la societat. Aquest matís no el té en compte el bisbe Camino quan clarament omet que hi ha el dret bàsic a la consulta. Un dret bàsic de les persones i dels pobles es ser consultats per decidir lliurament el camí a seguir. Un d’aquests camins, naturalment, és redactar i i acceptar les normes constitucionals. Però per arribar a aquest punt hi ha hagut un pas necessari i previ: reconèixer a les persones que poden fer una constitució i que, un cop feta, se’ls pregunta el seu grau de conformitat. El mateix es podria dir en altres qüestions on s’evidencia que, abans de la formalització normativa hi ha el reconeixement d’uns drets bàsics inqüestionables. Per això, vull recordar a monsenyor Martínez Camino que molts catalans, entre els quals hi ha moltes entitats catòliques, tal com ho han manifestat recentment entregant una declaració al Parlament de Catalunya, volem que se’ns reconegui el dret a ser preguntats sobre quin futur aspirem pel nostre país. El que és immoral és negar l’exercici d’aquest dret.

Martínez Camino i algu més, ens confonen

Dec estar molt confós, però el bisbe Martínez Camino no diu sempre el mateix. El passat dia 10 de novembre, en una conferència a la Fundació Universitària San Pablo-CEU, qualificà a les persones que votessin a favor de la llei d’avortament d’heretges i, d’acord al dret canònic, estan automàticament excomunicats. En aquells moments digué “treure la vida d’un ésser humà es contradictori amb la fe catòlica. Qui contribueixi a aquest fe està en heretgia i, per tant, excomunicat” A més, sense embuts afirmà: “els qui donin suport, votin o promoguin aquesta llei estan en pecat moral i públic i no poden ser admesos a la sagrada comunió”. Les seves paraules donaren peu a nombrosos comentaris. Fins i tot, el president del Congrés de Diputats, José Bono, publicà un article “Aborto: ni derecho ni obligación” on discrepava obertament de les paraules del bisbe auxiliar de Madrid.

Pocs dies després, a la fi de la reunió de la Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, el 26 de novembre, el bisbe Martínez Camino novament parlà de la mateixa qüestió. Ara, però, s’oblidà de l’excomunicació i només es referí a la prohibició de rebre la comunió perquè els que votin la llei d’avortament estan en situació de pecat. I com que és un pecat públic el seu penediment ha de ser públic. La nota de premsa de la reunió de la Permanent diu el mateix, però amb un to més pausat. Però es diu, en essència, que els diputats catòlics no podran combregar. Les paraules doctrinals del bisbe Martínez Camino són evanescents. On abans havia heretgia, ara hi només pecat, encara que sigui públic. Però aquestes paraules em tornen a sorprendre. Perquè, a part de no oferir cap escletxa de misericòrdia per les persones que es troben en la dramàtica situació d’avortar, blasma la ira de Déu sobre aquelles persones que pretenen aconseguir resoldre el problema de l’avortament a Espanya.

Però, el més sorprenent, segons la meva humil apreciació, es que les paraules del bisbe Martínez Camino no estan alineades amb la doctrina pontifícia. En un post anterior, ja senyalava el que diu l’article 570 del compendi de la Doctrina Social de l’Església Catòlica. Aprofundint més en aquesta línia voldria reproduir un fragment de l’encíclica Evangelium Vitae (Joan Pau II, 25 març de 1995) . En el seu incís 73, al parlar de l’avortament i de l’eutanàsia, el papa Joan Pau afirma “En el cas, doncs, d'una llei intrínsecament injusta, com és la que admet l'avortament o l'eutanàsia, mai no és lícit sotmetre-s'hi, ni participar en cap campanya d'opinió pública que afavoreixi una llei així, ni sostenir-la amb el vot ni col•laborar en la seva aplicació. Un problema concret de consciència podria donar-se en els casos en què un vot parlamentari resultés determinant per a afavorir una llei més restrictiva, és a dir, encaminada a restringir el nombre d'avortaments autoritzats, com a alternativa a una altra llei més permissiva ja en vigor o en fase de votació. Casos així no són rars. En efecte, es constata la dada que, mentre en algunes parts del món continuen les campanyes per a la introducció de lleis a favor de l'avortament, amb el suport no poques vegades de poderosos organismes internacionals, en altres nacions -particularment aquelles que ja han tingut l'experiència amarga d'aquestes lleis permissives- van apareixent senyals de revisió. En el cas exposat, quan no sigui possible evitar o abrogar completament una llei avortista, un parlamentari, l'oposició personal absoluta del qual a l'avortament sigui clara i notòria a tothom, pot lícitament oferir suport a propostes encaminades a limitar els danys d'aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en l'àmbit de la cultura i de la moralitat pública. En efecte, obrant d'aquesta manera no es presta una col.laboració il•lícita a una llei injusta; més aviat es fa un intent legítim i obligat de limitar-ne els aspectes inics”.

Aquesta llarga cita, és un altre argument per qüestionar la veracitat de les paraules del bisbe Martínez Camino. Entre les seves paraules i les del Papa, crec que la consciència dels diputats cristians es troba reconfortada per la doctrina pontifícia. Gràcies als discrets treballs fets on s'havien de fer, hi hauran importants modificacions en el projecte de llei durant el tràmit parlamentari. De tal manera que, qüestions que havien estat criticades, seran matisades i per fer-les més assumibles per tal d’eixamplar el consens entorn la llei . A més, les paraules pontifícies crec que es poden aplicar, no només als que arran la llei i l’hauran de votar, sinó a aquelles persones que segons Martínez Camino “donin suport, votin o promoguin” a la llei. Entre les quals es troben, suposo, el Rei d’Espanya, perquè ha de sancionar la llei per tal que sigui efectiva, i els catòlics que han votat als disputats que donaran suport a la llei. Menys mal que des de Roma es posa seny a la confusió que introdueixen el bisbe Martínez Camino i aquell sector de l'episcopat que pensa com ell..

Mal camí monsenyor Camino

Les paraules de bisbe Martínez Camino sobre l’actitud dels cristians davant del projecte de llei de l’avortament no han estat afortunades. Ha esgrimit uns arguments difícilment entenedors per una bona part de la nostre societat. Les seves amenaces i condemnes als parlamentaris catòlics estan fora de context. Aquest bisbe sembla haver oblidat que la fe cristiana i la seva moral és una proposta, mai una imposició. O que les qüestions morals no es poden resoldre per la via penal. La voluntat de condicionar el debat parlamentari al crit d’anatema va en contra del que el propi Benet XVI entén per sana laïcitat. El papa considera que l’autoritat política ha de tenir autonomia a l’hora de legislar, com l’església ha de tenir-la en el moment del seu treball pastoral. L’Església ha de fer sentir, fins on calgui, la seva veu aportant els seus principis i valors en l’àmbit polític; però hi ha un punt a partir del qual el legislador és autònom. Fins i tot aquells diputats que són membres de l’Església catòlica. Perquè aquests, legislen segons la seva consciència i no seguin els dictats de les instruccions eclesials. Malament, si el bisbe Martínez Camino considera que els diputats catòlics són corretges de transmissió de les seves instruccions. Els partits confessionals, són del segle passat.

Les paraules de Martínez Camino dificulten encara més el treball discret que alguns cristians, entre els quals hi ha els cristians socialistes, estan fent per tal d’introduir al projecte de llei de l’avortament aquelles correccions que permetin assolir un ampli consens en la societat espanyola. El caixa o faixa d’aquest bisbe pot dinamitar els ponts de diàleg perquè, en situacions com a questes, les postures es radicalitzen i les pressions augmenten. A més, si alguns diputats catòlics dubtosos es trobaven en un procés de discerniment personal per tal d’orientar el seu vot, molt probablement les paraules del bisbe Camino hauran servit per allunyar-los encara més d’un possible alineament episcopal. Davant de la gravetat de les paraules d’aquest bisbe, seria bo que els cristians poguéssim saber en nom de quina església parlava el bisbe Martínez Camino. D’aquí poc els bisbes espanyols es reuniran, llavors serà el moment de conèixer si les invectives d’aquest bisbe només obeïen als seus estats d’ànims personals o eren una consigna més col·lectiva.

El bisbe Martínez Camino torna a agafar un camí equivocat

Veient com s’ha desenvolupat la darrera Assemblea Plenària de l’episcopat espanyol, entenc que alguns dels bisbes identificats amb el pensament del cardenal Rouco, puguin sentir-se corpresos i desorientats. Han estat masses emocions negatives en poc temps. Però, la capacitat regenerativa d’incomodar que té el bisbe Antonio Martínez Camino supera qualsevol previsió de descoratjament .

Les paraules del bisbe Martínez Camino, com a portantveu de la Conferència Episcopal espanyola, afirmant que la reforma de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa no afectarà a l’Església Catòlica són sorprenents i simptomàtiques d’una situació que cal resoldre. La base argumental de Martínez Camino és que “la llibertat religiosa del catòlics està regulada a través dels acords internacionals bilaterals Església-Estat de 1979”. Aquesta asseveració demostra l’important desajust existent en les relacions entre l’Estat i les confessions religioses a Espanya: són discriminatòries per les confessions minoritàries i avantatjosos per l’Església catòlica; especialment perquè, per la seva naturalesa, estan al marge del control parlamentari. Situació que no es dóna en les altres confessions religioses ja que els seus acords amb l’Estat de 1992 tenen rang normatiu de llei.

L’Esglesía catòlica hauria de ser la primera en demanar, després de 30 anys de vigència, na revisió dels acords particulars que regulen la seva relació amb l’Estat. Hi ha prou gruix en la jurisprudència constitucional per incorporar, en una actualització d’aquests relacions, totes les cauteles que calgui per evitar, si això és el que preocupa, interpretar malament el que diu l’article 16 de la Constitució i diluir el pes específic que té la tradició catòlica en la configuració de la societat espanyola. Existeix una igualtat asimètrica en el desenvolupament de l’article 16 de la Constitució que no considero que estigui en perill. Tampoc les altres tradicions religioses són partidàries de diluir el fet religiós i desvertiuar la rellevància del catolicisme en la identitat referent de la nostre societat.

L’Església catòlica hauria de ser plenament solidària amb les altres confessions i no reivindicar per ella, com ho fa Martínez Camino, una via de relació a banda de les que regulen les altres creences. És un exercici d’egoisme que és coherent amb la caritat pròpia de la fe cristiana. A més, pretendre mantenir-se al marge de la regulació de l’exercici d’un dret fonamental, com és la llibertat religiosa, no deixa de ser grotesc i molt perillós. Perquè qualsevol pretensió de mantenir una situació de privilegi més enllà de la legitimitat social, pot conduir a un progressiu aïllament de l’Església catòlica en relació a les altres confessions i alimentar el pensament laïcista, especialment aquell que considera que laïcitat i anticlericalisme formen una unitat.