dimecres, 31 de desembre del 2014

Imaginem el futur

Tinc la percepció que el darrer dia de l’any acostuma a ser més fred que els anteriors. Mentre el sol es pon les darreres hores del dia tanquen la memòria de molts fets que es troben estibats en el racó dels records. Allí conviuen coses agradables i reconfortants, però també hi descobrim moments de patiments i dolors que ens entristeixen. Les partences inesperades o les que sense ser-ho ens han deixat el cor entristit formen part del capítol acabat de l’any que s’esmuny. Aquest any he tingut de tot, però el que destaca és la data del 11 d’abril quan vaig manifestar el meu compromís de compartir la vida amb la persona que estimo.


Falten poques hores perquè se’ns obri un nou capítol en el llibre de la vida. Les seves pàgines esperen les nostres decisions, les nostres esperances i també les nostres pors i inseguretats. Tot està per fer i cadascú serà el protagonista privilegiat del temps que està per venir. En aquest trànsit entre dos anys, és un bon moment per reflexionar el que som i el que podem arribar a ser. Cada individu som responsables de traçar el camí que volem emprendre l’any que està a punt de néixer. Ens hem de sentir lliures per prendre les resolucions oportunes. Mentrestant, pot ser per preparar-nos millor per aquest esdevenidor, ens aniria bé aturar-nos i escriure breument allò que voldríem que fos veritat l’any vinent. Diuen que si pensem el futur, si el visualitzem, el farem possible. Val la pena intentar-ho. Bon any per tothom

dimarts, 30 de desembre del 2014

Les religions no han mort, Déu tampoc

Bona part dels filòsofs de la Modernitat i forcés dels nous filòsofs de la postmodernitat estaven ben convençuts que la raó moderna desplaçaria les religions a l’àmbit privat i el progrés demostraria que eren socialment irrellevants. Durant uns anys els fets semblaven donar la raó aquest auguri sobre el fet religiós. La religió s’havia tornat en un assumpte privat dels individus. Alguns d’aquests pensadors pronosticaven que la raó havia barrat definitivament el pas a les propostes messiàniques i havia alliberat a la humanitat d’aquelles tradicions del pensament, entre elles les religioses, influïdes per visions salvífiques


No obstant, les dades sociològiques actuals aporten evidències que contradiuen els postulats de la fi de les religions. Ni s’ha donat la pretesa fi de la Modernitat, ni han desaparegut el fet religiós i les seves manifestacions. Tot el contrari: hi ha un ressorgiment del fet religiós, les seves expressions tornen a estar presents en mig de l’espai públic. La religió segueix viva i continua essent un potent element dinamitzador dels individus; proporciona sentit i símbols que aporten significat a la vida; actua de motor social, intervé en la cohesió de la societat; aporta vivències personals; està present en molts dels conflictes que afecten la humanitat, i, en algunes ocasions sota les habilitats manipuladores, proporciona bons rèdits polítics. En totes aquestes manifestacions es troba present una recerca atenta de Déu, encara que els camins per arribar-hi són plurals i diversos. Les religions no han mort, Déu tampoc. 

dilluns, 29 de desembre del 2014

La fallida del sistema públic

La crisi, especialment les dificultats financeres extremes, ha provocat una interessant reflexió sobre el que són les Administracions Públiques, el que fan i com ho fan. El moment estimula la imaginació i la creativitat alhora de repensar les organitzacions públiques. El punt de partida està clar: no es pot continuar amb l’actual model de les Administracions Públiques. Aquestes, sense explicitar-ho directament, actuaven com a grans institucions contractistes d’ocupació pública. Poc importaven els resultats de la gestió pública, ni el seu rendiment ni la seva productivitat, mentre les institucions públiques actuessin com a bones agències de col·locació. Alguns territoris d’Espanya, l’índex de funcionaris és molt alt si es compara amb altres. Una dada interessant, probablement correlacionada amb l’anterior, és el grau d’ocupació que el sector públic proporciona als partits i als sindicats. Sobre aquesta qüestió hi ha poques dades, però moltes intuïcions.


Les actuals Administracions Públiques foren pensades per una societat que jo no és. Aquesta societat no pot suportar els elevats costos econòmics que comporta la seva gestió. El sistema públic s’havia organitzat a partir d’una paper institucional de les Administracions Públiques que s’ha demostrat incapaç per atendre les demandes en constant canvi de la societat, la globalització dels mercats i una ciutadania que exigeix més transparència i participació política. Quan això no es dóna, apareixen importants nivells de desafecció. Les estructures públiques, pesades i atrapades per les seves burocràcies interminables, són incapaces d’atendre i donar resposta els ràpids canvis de la societat. En més d’una ocasió hi ha la sensació que la societat està al servei de les Administracions Públiques i dels interessos dels nombrosos cossos de funcionaris, Aquesta és la situació, ens troben davant la fallida del sistema públic. 

diumenge, 28 de desembre del 2014

El pessebre en un racó de la botiga



Estem immersos en el temps del Nadal i encadenant festes arribarem a Reis, sense adonar-nos. Per entremig hi haurà el canvi d’any com gran esdeveniment màgic. Són dies de festa i bullici, de xerinola i bullanga. La pressió consumista ho inunda tot i les tradicions genuïnes sucumbeixen cansades sota l’uniformisme comercial. Les associacions de comerciants volen fer l’agost al desembre com sigui. Les portes de les botigues s’omplen de Pares Noels i dintre de pocs dies d’algun patge reial reclamarà l’atenció dels menuts. A les cantonades dels carrers plens de gent abunden avets guarnits i plens de llumetes;, pot ser en alguna botiga podem trobar que un discret pessebre omple un racó de l’aparador. Els centres comercials de les ciutats i els grans espais comercials actuen d’imants per atraure compradors. El consumisme extrem s’ha apoderat d’aquestes festes.

Tinc la sensació que el sentit del Nadal s’esvaeix sota la pujança del tot si val per vendre més. Les garlandes dels carrers són impersonals, estandarditzades,  tan serveixen per il·luminar les festes de Nadal com per celebrar Carnestoltes o la Festa Major. Figures geomètriques, paraules que evoquen mots festius i altres formes, cobreixen els carrers principals de la meva ciutat. Alegreu-vos, semblem anunciar els llums de baix consum, ara toca està contents per que són les festes d’hivern. Probablement aquesta serà la denominació que acabarà imposant-se, més d’hora que tard, en els calendaris. El Nadal cristià serà un record eteri que el mantindran quatre nostrats, mentre la majoria de ciutadans aniran a celebrar aquestes festes massivament a qualsevol restaurant, balneari, spa o centre comercial.


¿Què quedarà del Nadal cristià o de la tradició cultural nadalenca?. No ho sé. Si seguim per aquest camí feina tindran els pares per explicar el significat dels Mags d’Orient, en el cas que el dia 6 de gener sigui encara festiu i no s’imposi la idea de deixar les joguines sota l’arbre l’avet del menjador, per allò que els nens tinguin més dies per jugar-hi. Però estic convençut que mentre la humanitat segueixi existint, algunes persones s’aplegaran el 24 de desembre al vespre per commemorar que Déu s’encarnà en un infant que nasqué pobre per ser la Llum del món.. 

dissabte, 27 de desembre del 2014

Nou lideratge i unitat del catalanisme polític

Dóna la impressió que el catalanisme polític, després de pensar durant molts anys que podia canviar Espanya en benefici dels seus interessos, ha arribat a la conclusió que això és una fita impossible. En els darrers anys, el poder polític dominant en les estructures de l’estat ha anat barrant totes les vies de col·laboració entre Catalunya i Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de l’any 2010 culminà la divergència d’interessos entre el catalanisme i els seus possibles espanyols. A partir d’aquells moment el catalanisme proposà un nou objectiu polític molt més ambiciós que l’anterior: separar Catalunya d’Espanya.


La marxa de Catalunya d’Espanya, el que es coneix com independència, ha esdevingut la única resposta possible per defensar els múltiples interessos dels diversos sectors del catalanisme polític. Si anys enrere, l’alta burgesia catalana havia assumit el lideratge del catalanisme polític, tal com passà l’any 1914 amb la Mancomunitat de Municipis, avui el nou lideratge del catalanisme comporta la unió d’interessos de les classes mitges amb un sector de la classe treballadora. Aquest fenomen nou porta associat un major pes de la societat civil en la direcció d’aquest procés cap la independència. L’èxit de la marxa de Catalunya d’Espanya s’associa a l’enfortiment de la unitat política dels catalans més enllà dels acords que puguin establir els partits polítics. Aquesta doble dimensió: nou lideratge i unitat són els trets distintius de l’actual catalanisme polític. 

divendres, 26 de desembre del 2014

Un Nadal diferent

Fa uns quants anys vaig escriure aquest text. Avui, repassant-lo el trobo plenament vigent i per això vull tornar-lo a compartir.

El meu Nadal són records càlids. El primer pessebre omplia quasi tota una habitació. No tenia arbre. Només unes figures de fang i uns reis que cada dia es movien cap a la cova de suro. Nadal és record de trobada i reunió familiar. Cada any era diferent perquè Nadal té molts rostres. Nadal són ganes de compartir la joia amb els més propers i aquells que no tenen més companyia que la soledat. Nadal és la imatge de la il·lusió dels meus fills fent el caga tió. En la seva mirada hi havia la meva esperança. Nadal també és el record intens dels absents. Cada anys masses. És aquest punt de melancolia que la Nadal porta, mentre ens crida a seguir endavant.

Nadal és contemplació del misteri de la salvació. La vinguda de Déu encarnat en Jesús. Gest d’amor i de compromís amb la sort de la humanitat. Ningú en queda exclòs. Nadal és un gran temps litúrgic viscut amb intensitat per una Advent que poc a poc introdueix en el misteri de la festa. I després, la missa del Gall. Moment emotiu per celebrar la Paraula de forma pausada i sua. El dia de Nadal és llum radiant que il·lumina tota foscor. També és el dia en que l’olor de la sopa i el flaire del pollastre rostit es barregen amb les nadales que acompanyen el matí. És el dia de les neules, els torrons i el cava. Dia de festa i joia a desdir. Nadal es esperança de retrobar-nos i de creure que cadascú pot fer que cada dia sigui una mica Nadal.

Ara, sentiment i raó s’abracen. Enyoro el Nadal de la infantessa, el Nadal d’abans, però cal viure el Nadal d’avui. Quan el temps corre com les llebres la mirada al passat pot ser complaent però també paralitzadora. Cal seguir mirant al camí que queda per recórrer. Per això estimo el temps de Nadal perquè permet conjugar passat, present i futur. És a dir, memòria i esperança. Per això no m’agrada el Nadal descafeïnat del temps d’hivern. No m’agrada el Nadal del consum i de la banalitat. No m’agrada el Nadal dels laïcistes i sí el Nadal dels laics. M’’agrada el Nadal que permet compartir els valors dels creients amb la humanitat que té ganes de viure valors humanitzadors. Crec que la humanitat pot viure el Nadal dels creients amb respecte i amb reconeixement de la vigència dels valors humans del Nadal cristià.


Reivindico el Nadal cristià. El Nadal celebrat amb humilitat i amb l’esperança dels que tot ho esperen. És el Nadal del silenci de Betlem. El Nadal té rostre de compassió. És un acte generós d’amor i d’assumir la sort dels demés. Déu esdevé humà i habita entre nosaltres. El Nadal es viu en el silenci de la contemplació i amb l’escalf de la proximitat. El meu Nadal és el Nadal de sentir-me en comunió amb la tradició cristiana i humana que fa lliures a les persones. Es el Nadal del silenci trancat pel cant dels àngels. És el Nadal que recrea de nou que avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies el Senyor. Bon Nadal

dijous, 25 de desembre del 2014

Bon Nadal





 
"El Nadal sol ser una festa sorollosa: ens vindria una mica de silenci, per escoltar la veu de l'Amor"
(Papa Francesc)


Ai, aire d'aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l'aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d'aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l'aire d'aquesta nit!
Una estrella!...
Perquè l'escletxa que el cor veu,
i l'absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament,
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment....

Poema de Nadal (fragment) Josep Maria de Segarra

JORDI LÓPEZ CAMPS
JOIÓS NADAL I UN ANY 2015 PLE D'AMOR, JUSTÍCIA I PAU

dimecres, 24 de desembre del 2014

Santa Nit de Nadal



Avui, la Nit Santa de Nadal tots els cristians commemorem la vinguda de la Llum que ens ha d’il·luminar en la fosca. Totes la litúrgia ens convida a contemplar joiosament l’encarnació de Déu en un petit infant que la tradició fa néixer en una humil establia al costat dels seus pares acompanyat de l’escalf fels animals. Les antífones dels salms de Laudes d’avui i les primeres Vespres de demà condensen la joia exultant del dia de Nadal. A Laudes es recita “Tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no seràs la més petita, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”. En el següent salm l’antifona diu així “Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats” i el darrer salm s’introdueix amb “Demà serà el dia de la vostra salvació, diu el Senyor”.

La salmòdia ens prepara per rumiar la força del text d’Isaïes sobre la soca de Jesè. Quants cops hem sentit aquest text d’Isaïes, que avui, de forma resumida s’escolta a Laudes. Ara, s’escau llegir-lo sencer. “Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor; esperit que li inspiri com reverenciar-lo. No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat. El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó, el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix la conca del mar. Aquell dia, el rebrot de Jessè s'alçarà com a bandera entre els pobles; les nacions li demanaran consell, i el lloc on habitarà serà gloriós (Is 11,1-10)

Aquest text convida a esperar allò que ningú sembla poder esperar, la possibilitat de vèncer aquelles contradiccions que semblen condemnar-nos a instal·lar-nos en el pessimisme dels antagonismes. Però no és així. El rebrot de Jessé ens porta al límit la certesa de la hipòtesi. Allí, on tot semblava impossible, Jesús ens reconcilia amb la vida malgrat la duresa de la mort, de les morts que anul·len les esperances. Confiats escoltem la crida de les antífones de les primeres Vespres. “El Rei de la pau ha estat glorificat, tota la terra desitja veure’l”. Creiem amb Déu encarnat és fort i poderós, que “envia ordres a la terra, la seva paraula no es detura”i Betlem ha hi ha la gran notícia que ens fa cridar Al·leluiael Verb excels, engendrat pel Pare abans de tots els temps, avui s’ha abaixat i s’ha fet home per nosaltres”

dimarts, 23 de desembre del 2014

Les malalties de la cúria vaticana

Poc més es pot afegir al clar discurs del papa Francesc a la cúria vaticana. El que havia de ser una plàcida trobada curial per felicitar el Nadal, el papa ho convertí en un repàs general al que podrien anomenar-se els pecats capitals de la complexa nomenclatura vaticana. El papa ha criticat amb duresa, davant de cardenals, arquebisbes, bisbes i monsenyors de tot rangs, així com laics al serveu de la cúria, la patologia del poder instal·lada al Vaticà. A tall de resum aquests pecats o vicis són: 
  1. Sentir-se immortal, immune o indispensable. Sentir-se escollit
  2. Treball en excés (martalisme)
  3. Petrificació mental o espiritual
  4. Excessiva planificació i funcionalisme
  5. Mala coordinació
  6. Alzheimer espiritual
  7. Rivalitat i vanaglòria
  8. Esquizofrènia existencial
  9. Enraonies i xafardejos
  10. Divinització dels caps
  11. Indiferència vers als altres
  12. Cara fúnebre
  13. Acumulació de béns materials
  14. Cercles tancats
  15. Benefici mundà i exhibicionismes 


A diferència dels pecats capitals, que són set, i són considerats vicis greus, les malalties greus assenyalats pel papa Francesc tenen diferent consideració. Se’n podrien afegir alguns més, com per exemple el gust pel luxe i la bona vida, tot i que poden enquibir-se en alguns dels enumerats pel papa. Agafats en el seu conjunt, aquests vicis representen una total desqualificació del poderosos i benestants agents curials monsenyors. Foren significatives les imatges de cares llargues i sorpreses que es pogueren veure a la sala Clementina del palau Apostòlic quan el papa anava desgranant, en un llarg discurs aquests pecats. Com també foren eloqüents les mans caigudes alhora d’aplaudir les paraules del papa Francesc. De nou, el papa ha testat testimoni d’una força admirable i força temps esperada. 

dilluns, 22 de desembre del 2014

Un funeral amb absències

A la basílica de Santa Maria de Montserrat avui hi feia fred. Pot ser per això, es notva més que no hi havia massa gent mentre la comunitat monàstica i unes poques persones acompanyàvem les despulles del pare Marc Taxonera. La comunitat benedictina en ple junt amb l’arquebisbe d’Urgell, el vicari general del bisbat de Sant Feliu  i alguns pocs capellans vinguts d’arreu omplien el cor de l’església montserratina. Entre els fidels, repartits esparsament, hi ha havia la màxima representació del Govern de Catalunya, el President de la Generalitat i el conseller de la Presidència i al seu costat l’alcalde del Monistrol de Montserrat, el president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, el director general d’Afers Religiosos i Antoni Vives, tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona. Més enrere, com uns feligresos més, el president Pujol i esposa. A l’altre costat, els familiars del pare Marc i uns pocs amics i coneguts, alguns vinguts de Paris.

Molt afecte, però molt pocs els convocats en el fred matí del dia de la loteria per manifestar la nostra estimació i poder transmetre el darrer comiat al monjo prevere Marc Taxonera. L’homilia del pare Abat fou un alenar d’esperança que ajudà a entendre el sentit del que allí commemoràvem. Quan mirava l’altar durant la celebració la mirada es trobava el taüt de fusta senzilla que recollia les despulles del pare Marc situat al mig del passadís central de la basílica. La estola morada, destacava majestuosa damunt del tènue color de la fusta. Al peu, unes flors blanques i un altre ram aportaven la resta de color. Tot traspuava solemnitat i acolliment familiar. Un comiat entre germans comunitaris i amics.

Les absències han estat moltes, algunes força notables i evidents. Algú m’ha comentat que l’elevada edat del pare Marc, 95 anys, podria explicar que els de la seva quinta ja no hi eren i el seu record s’havia perdut, i això explicaria la poca participació. No crec que aquesta sigui la única explicació. Alguns polítics actius, notables de diversos partits, moltes entitats de l’anomenada societat civil, han gaudit de l’estima, interès i preocupació del pare Marc. ¿No és això raó suficient per haver pujat aquest fred matí a Montserrat? ¿ens estem tornant excessivament o selectivament desmemoriats?. Sinó hi ha suficient memòria per saber qui era i el que havia fet per Catalunya i l’església catalana el pare Marc Taxonera, algú ho hauria d’haver explicat i altres ho havien d’haver retingut amb més interès. El que som avui com església i país, en part, li devem a l’esforç abnegat de moltes persones com en Marc Taxonera. Em preocupa aquest afany per apamar el present més rabiós, omnipresent de notícies i noticiables, mentre perdem la perspectiva del passat. El temps passat no és només camps dels historiadors, és de tots; tant de qui l’hem viscut com aquells que en són confortables hereus. 

diumenge, 21 de desembre del 2014

Quan l'aabraçada és política

El senyor de Podemos ha vingut d’explorador de Catalunya. La seva oratòria viva i el seu bon fer davant dels medis captiva i mobilitza. Al darrera del seu verb ardorós i els dots oratoris ressonen estils antics, prou coneguts en els terrenys dels populismes. No empra els antics verbs agitadors sinó noves formes d’influència i persuasió que saben crear expectatives en els cors de persones desconfiades amb el sistema polític, crispades per la corrupció o afectades per la crisi. Cap altra cosa explica l’èxit d’aquest moviment-partit que, sense programa i experiència, és capaç de recollir la indignació de tanta gent.

M’ha sorprès que el senyor de Podemos vol tendir ponts però no es voler abraçar amb el president Mas, president dels catalans. Dir-ho així a Catalunya, no deixa de ser curiós i demostra no entendre res de la terra dels catalans, com tampoc domina massa bé el català segons he pogut veure en una de les seves piulades. Precisament l’abraçada, signe de cordialitat entre persones educades, tal com feren Artur Mas i David Fernández mostra la solidesa de la tradició pactista catalana. Per damunt de les diferències, més enllà de les distàncies polítiques, els catalanes som capaços d’avançar units per aconseguir grans objectius de país. Les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat l’any 1947 i L’Assemblea de Catalunya dels anys 70 del segle passat són exemples de tot un tarannà de país. N’hi ha d’altres casos exemplars que en parlaré un altre dia.


Les paraules del senyor de Podemos sonen estranyes i tenen poc sentit pels catalans. No calia que vingués a la Vall d’ Hebron, així és com s’escriu correctament en català, per parlar-nos de la seva concepció de la política com antagonisme repulsiu que, fins i tot, impedeix l’abraçada. Si amb les seves paraules volia dir que en el seu àmbit polític no hi ha espai per persones que, per damunt de les diferències, es reconeixen i es s’aprecien com a persona, s’ha equivocat de lloc. Catalunya volem pactes i unitat. No tenim temps per entretenir-nos en nous populismes, tenim massa feina. Entre elles caminar cap un país nou i diferent que permeti, entre altres coses, ser més just, més democràtic, més amable, culte i educat. 

dissabte, 20 de desembre del 2014

No entenc algunes coses

He sabut d’una notícia que m’ha deixat perplex i que, sense saber per quina raó, s’ha mantingut en un discret segon pla fins fa poc. El dia 16 de desembre a la tarda un individu de 24 anys va incendiar una nau industrial del barri de Sant Martí de Barcelona on vivien una vintena de subsaharians. En aquell moment, hi havia 14 persones dins. Les flames s’escamparen de pressa. Vuit persones van poder-se escapar, però sis quedaren atrapats i van intentar salvar-se fugint per la teulada de l'edifici. Per sort, els treballadors de naus veïnes aconseguiren tranquil·litzar els que s’havien quedat atrapats a l’interior de la nau i els ajudaren a fugir a través del terrat d'una nau veïna.

L'atacant, veí de la zona, exigia cada mes als immigrants un lloguer de 40 euros a cadascun, tot i que la nau no era de propietat seva. Però el mes de desembre els immigrants, van negar-se a pagar perquè no encara tenien suficients diners perquè no "era final de mes". La resposta de l'agressor va ser tornar amb 5 persones de la seva família per apallissar-los, tancar-los dins la nau i calar-hi foc. Fins aquí el fet. La meva sorpresa ha estat saber que els mossos d’esquadra acusa a l’agressor dels delictes d'incendi, amenaces, coaccions, resistència i desobediència a agents de l'autoritat i danys.


Estic perplex que entre les acusacions no hi hagi els risc d’homicidi per l’actuació. Si es pogués, i no ho sé si és possible, també els acusaria de danys morals, perquè aquestes subsaharians, la majoria d’ells nois joves, varen perdre totes les seves poques pertinències. Aquelles poques coses que havien pogut aplegar pel seu ús quedaren destruïdes per l’incendi. Aquesta circumstància fa que l’incendi tingui un elevat cost moral per aquests subsaharians que han vingut a casa nostre a malviure, però a viure en definitiva, de les sobres del nostre consum. Hem costa entendre les raons per les quals no es pot acusar d’intent d’homicidi a aquest individu i els seus col·laboradors.

divendres, 19 de desembre del 2014

Marc Taxonera, la meva visió del monjo

Aquest matí ha mort el pare Marc Taxonera, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat. La seva desaparició representa, en bona mesura, la pèrdua d’una part de la memòria d’aquest país. El pare Marc era un pou de saber. La seva memòria prodigiosa i la seva encertada observació de la realitat, potser afavorida per la seva extraordinària alçada, li permeté acumular un coneixement ampli de tot el que havia passat a Catalunya durant moltes dècades. Feia molts anys que el coneixia. Vaig conèixer per primera vegada al pare Marc en el grup de solidaritat que el bisbe Joan Carrera, llavors mossèn, havia organitzat juntament amb Agustí de Semir, Oleguer Bellavista i altres activistes catòlics per recollir informació política i sindical, i ajudar als represaliats del franquisme. Això passava al final dels anys seixanta i inicis dels setanta del segle passat. Jo era un jove estudiant que m’iniciava en la consciència política. Les reunions dels dijous a Llúria 7 sempre contàvem amb la presència del pare Marc que venia amb una informació que només ell tenia. Ho explicava

Des de llavors, el pare Marc Taxonera ha estat present en la meva vida de moltes maneres. Fou la persona que orientà els meus primers cops d’ulls en la política clandestina i anys després recollí tot el meu arxiu personal de la lluita clandestina contra el franquisme. Qualsevol acte cívic polític rellevant contava amb la presència del pare Marc. La seva màquina d’escriure fou la que es feu servir per transcriure l’entrevista de Jose Antonio Novais a l’Abat Escarré i que després foren publicades pel diari Le Monde. Exercia, amb tota solemnitat que sabia, que era molta, l’encarregat de les relacions institucionals del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta activitat no li impedia assumir responsabilitats a l’interior de la comunitat monàstica i anar, de tant en tant a Paris al Centre d’Estudis Catalans de París de la Universitat de la Sorbona, on desplegava les seves antenes per saber que s’estava cuinant a l’exterior. El pare Marc era una persona de profundes conviccions democràtiques i catalanistes, tenia el seu cor polític en una determinada orientació, però mai deixà d’acollir en el monestir a persones d’altres conviccions. A més de tenir un paper destacat en la tancada d’intel·lectuals de l’any 70 al monestir de Santa Maria de Montserrat, en els anys difícils de la dictadura franquista acollí en el monestir persones en situacions de perill per la seva condició de polítics de l’oposició. Saber actuar de bon mitjancer amb les autoritats del moment per protegir algunes persones de la repressió policial.

Els anys emblanquinaren el seus cabells, força abundant per l’edat, i això el feia encara més visible en els actes que havia decidit que era important ser-hi. Sovint, una cartera negre, no massa gran però elegant, completava el paisatge d’aquest monjo representant de tota una època montserratina. Quan les forces s’anaren debilitant, i els anys pesaven en les seves cames, s’acompanyava d’un bastó que encara esbaltia més la seva imponent figura. Tenia una posat senyorial que no el perdia pràcticament mai. Era un barceloní elegant, anés vestit de monjo o de seglar, nascut a Gràcia (Barcelona) i estiuejant de can Tonigròs on passà tots els anys de la Guerra Civil. El seu rostre era més aviat seriós i la seva parla, alguns cop de paraules arrossegades com si tingués el nas permanentment tapat, transmetia coneixement i seguretat. La seva vocació per la documentació li donà un olfacte especial per trobar documents cabdals per a completar les col·leccions monàstiques. Recordo un cop que em demanà, com a favor especial, que l’ajudés en un operació de recuperació d’un gravat de Rosenbach, un dels primers gravadors de la impremta montserratina. Era molt difícil negar-li una favor, era persistent i convincent.

Se’n fa present la seva imatge venerable en les trobades del grup Sant Jordi, institució promoguda pel seu estimat bisbe Joan Carrera. El pare Marc, com tants altres monjos i capellans dels anys conciliars, era un cristià de pedra picada. La seva activitat a l’exterior no li minvava temps per la contemplació. Era un monjo que vivia plenament l’experiència monàstica. Mentre el seu labora tenia per base la societat, entesa en sentit ampli, el seu ora era la vida comunitària de pregària, de participació activa i serena en les activitats de la comunitat o de servidor dels monjos en el refetor. El pare Marc Taxonera era un monjo, com un dels tants monjos que el monestir de Santa Maria de Montserrat ha forjat, que estava sempre al servei de l’Església catòlica i del país. Vivia una fe oberta, dialogal i en total sintonia amb el que foren les grans intuïcions del concili Vaticà II.

Descansi en pau pare Marc, molt et trobarem a faltar. Però segur que els àngels del Senyor et conduiran al Paradís.

dijous, 18 de desembre del 2014

Nova política per nous temps



El restabliment de relacions, ara diplomàtiques i properament comercials, entre Estats Units d’Amèrica i Cuba revela un canvi transcendental en les comprensions de la geopolítica. La contundent afirmació del president Obama “50 anys han demostrat que l’aïllament no ha funcionat. Ha arribat l’hora d’un nou enfoc” revela, a més d’un realisme absolut, la capacitat d’un canvi de mentalitat, tant a Washington com a La Havana, ambdues parts des de pressupòsits diferents, que ajudarà a transformar les condicions de vida a Cuba i també el pes de les influències dels grups de pressió a Nord Amèrica.



La lliçó política d’aquests esdeveniments mostra el triomf del diàleg enfront la confrontació. És una elogi de la política en estat pur, doncs aquesta s’hauria de basar en el diàleg per trobar els punts en comú que facilitin la convivència i la millorin, així com permetin a les persones viure amb més llibertat i felicitat. Tots aquests aspectes evidencien la dimensió moral que ha de presidir les relacions polítiques. Sense els referents morals la política pot esdevenir un joc brut justificat només per l’apetència del poder. La intervenció del papa Francesc ha estat fonamental per aquest enteniment. La intervenció discreta, quasi silenciosa, de la diplomàcia vaticana evidencia, no només un bon exercici de les seves habilitats negociadores, sinó la projecció de l’autoritat moral que atorgar el papa Jorge Bergoglio a l’Església catòlica. Caldrà estar atent al que pugui passar en els propers mesos en els altres àmbits geopolítics en els quals el papa Francesc ha intervingut públicament.