Odi secular

Els occidentals assistim incrèduls a les virulentes disputes, plenes d’agressivitat i odi, sovint derivats en atacs terroristes, entre els musulmans sunnites i els xiïtes. Dóna la impressió, que una part del món àrab comparteix aquesta mateixa sensació. Resulta incomprensible que, en ple segle XXI, els conflictes entre diferents interpretacions de l’islam alimenten les actuals tensions i violències desfermades a l’Orient Mig. Per això, els coneixedors de les dinàmiques d’enfrontament entre aquestes concepcions de l’islam, parlen dels conflictes d’avui a Síria i Iraq com a una nova fitna, guerra civil entre musulmans. És evident que al darrera d’aquestes tensions s’expressen conflictes de diversa naturalesa que, en general, tenen un origen molt llunyà, quasi bé a l’inici del mateix islam. 

Es poden identificar raons d’origen religiós derivades de comprensions molt diferents de l’islam, especialment en la manera d’entendre la naturalesa del missatge de Déu enviat a la humanitat a través de Muhammad. Però la religió explica part del conflicte. Hi ha altres motius igual d’importants. Són evidents les diferents maneres de comprendre el poder islàmic que són, en certa manera, herència del conflicte donat entre els Quays i els Kalbites en el inicis del califat. Els primers, eren partidaris de que els àrabs tinguessin tot el poder de l’islam sense compartir-lo amb ningú més, mentre que els segons, de comprensió més oberta, patrocinaven la incorporació al poder de musulmans no àrabs, hereus d’altres tradicions culturals. Les tensions podrien expressar, per exemple, les herències de l’antic conflicte entre dos territoris del món àrab: el nord i el sud de la Península Aràbiga. Així com dos estils de vida molt diferents: la nòmada i la sedentària. Per això, quan els antics conflictes es projecten al moment present, la comprensió del que passa avui en el món àrab esdevé és més complexa i difícil.

Els xiïtes màrtirs de Bagdad

Tota religió té els seus màrtirs, l’islam també. El martiri s’ha associat a la defensa d’una causa religiosa, tot i que és freqüent associar-ho també a les persones que moren en raó de les seves creences. En tot cas, sempre s’ha suposat una actitud activa en la defensa de la fe o creença. El terrorisme que practiquen els salafistes radicals d’Estat Islàmic ha introduït la idea del martiri passiu. Aquest és el cas dels xiïtes que sovint són l’objectiu declarat dels atemptats d’algun terrorista suïcida patrocinat per aquesta organització criminal. L’atemptat d’aquest cap de setmana a Bagdad és un cas més d’aquesta obstinació malaltissa dels sunnites salafistes radicals que consideren els xiïtes uns renegats que cal destruir fins l’aniquilació. Estat Islàmic és l’expressió màxima de l’odi que s’establí en l’Islam, des dels seus inicis, entre el sunnisme i el xiisme.

La progressiva reducció del territori controlat per Estat Islàmic com a conseqüència de l’ofensiva de l’aliança occidental ha provocat una modificació de la seva estratègia terrorista en la seva guerra d’assentament com estat. Es de preveure que, en els propers mesos, Estat Islàmic incrementi els seus atacs en els països afins a aquesta aliança militar que els combat a Síria i Iraq. Tot indica que els dirigents d’Estat Islàmic han optat per demanar els seus simpatitzants en aquests països que atemptin allí on puguin en lloc d’anar a fer la gihad violenta a Orient Mig. Els països occidentals han de seguir defensant-se d’un enemic disposat a seguir estenent el terror com estratègia de lluita islàmica. Les autoritats europees han de seguir amb la lluita contra aquest terror que es practica amb nom d’una determinada interpretació de l’islam.

En aquest combat cal assumir que hi haurà víctimes i que, davant de cada atemptat, la ciutadania ha de ser solidària amb les persones que hagin patit el terrorisme i ha de defensar els valors de la democràcia i el respecte com eixos per articular la convivència. Per això és important la ràpida mobilització davant de qualsevol atemptat. Així ho feren els europeus mesos enrere pels atemptats de Paris i Brussel·les  i darrerament, amb matisos, davant del últim atemptat d’Istanbul. Tinc la sensació que Europa pren consciència del problema, fa manifestos, s’omplen les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan debats i la societat es mobilitza quan les víctimes dels atemptats són considerades com a pròpies. Quan les víctimes del terrorisme d’Estat Islàmic són del nostre entorn. Però, ¿qui plorarà els morts de Bagdad? ¿Hi haurà a Europa la mateixa reacció emotiva davant d'aquesta nova brutalitat? ¿Sortiran les mateixes persones a denunciar-ho a condemnar-lo, a exigir respostes o potser aquesta vegada ens agafa massa lluny? Davant del terrorisme, els morts són víctimes sense nacionalitat. Les víctimes xiïtes de Bagdad mereixen la nostra atenció, indignació i mobilització igual que meresqueren els parisencs, els belgues o els turcs. Cap de les víctimes del terrorisme islamista pot provocar la nostra indiferència, ens hi juguen el sentit de la nostra civilització. 

Iran no vol peregrinar a Aràbia saudita

Un nou conflicte afecta les relacions, sempre difícils, entre el xiisme d’Iran i el sunnisme d’Aràbia saudita. El govern iranià ha fet públic que no hi haurà musulmans iranians a la peregrinació d’aquest any a la Meca. Iran considera que el govern saudita posa traves continuades als peregrins iranians i no garanteix la seva seguretat. Aràbia saudita regula i controla el flux de peregrins a través d’un sistema de visats que administra un institució que gestiona el peregrinatge preceptiu de l’islam, l’anoment hajj. 

La tensió entre els dos països, sempre tenyida per les disputes històriques d’enfrontament religiós entre xiïtes i sunnites, està pujant de to. Els saudites acusen a Iran de privar als seus ciutadans de poder complir el que mana un dels cinc pilars de l’islam: fer el peregrinatge a la Meca. Per la seva part, Iran argumenta que els saudites es despreocupen de la seguretat dels peregrins iranians. Això explicaria que fossin iranians la majori de centenars de morts en l’allau humà en l’hajj de l’any passat. Poc temps després Riad trencà les relacions diplomàtiques amb Teheran com a conseqüència de l’ataca de la seva ambaixada com a protesta de l’execució d’un clergue xiïta a Aràbia saudita.

El conflicte sirià ha tensat més encara les pèssimes relacions entre dos països que representen dues maneres oposades d’entendre l’islam. La visió feudal sunnita de la monarquia saudita és totalment oposada a l’islam dels clergues xiïtes revolucionaris d’Iran. Res fa pensar que el conflicte baixa de to, tot el contrari.

Irak i Síria, la revolta dels sunnites

Les primaveres àrabs del 2011 tingueren diferents conseqüència en els països àrabs. Síria, un dels països afectats per aquesta onada de reivindicacions democràtiques, les protestes populars atiaren diversos conflictes socials latents, entre els quals, els més notori eren les tensions entre les diferents tradicions religioses islàmiques. A Síria, el 74 % de la població àrab és musulmana sunnita i el els xiïtes són una minoria dins la qual els alauites representen el 10%, mentre els ismaelites i els drusos  un 3%. Els cristians demogràficament són entre el 7 i el 10% de la població siriana. Una altra minoria ètnica important a Síria són els kurds els quals representen el 9% de la població i també són de religió sunnita. Els cristians no són una problema política com a tal perquè estan reclosos en la seva micro-comunitat (ortodoxa, catòlica, la tradició grega, siriana, assíria, etc.) i els drusos tampoc perquè les seves preocupacions són les relacions sirià-libaneses. Totes aquestes confessions havien donat suport explícit al dictador ) han estat un suport sòlid del Baixar al Assad. L’esclat de conflictes entre sunnites i xiïtes a Síria, amplificà el mateix problema que s’estava expressant a Irak des de l’any 2003 a partir de la invasió nord-americana per derrocar a Sadam Hussein.

.

Part d’aquests conflictes són la expressió genuïna dels problemes creats per la creació dels estats resultants dels processos de descolonització organitzat a la fi de l’Imperi Otomà. A Síria i l'Iraq, la legitimitat dels estats, pures invencions colonials, segueix sent problemàtica. A Irak, quan els nord-americans propiciaren la caiguda del règim de Sadam Hussein s’ensorrà un sistema polític fundat l’any 1920 pels britànics. El disseny d’aquest sistema havia assegurat que la minoria sunnita, al voltant del 20% de la població, tingués el monopoli del poder polític. El nou estat iraquià sorgit a partir de 2003 es creà atorgant el poder polític als exclosos del sistema anterior (kurds i, especialment, xiïtes). A Síria, el país colonitzador, França, no dissenyà un pla polític tan acurat com els anglesos a Irak.

Com a conseqüència d’aquest estat de la qüestió Irak, abans de la invasió nord-americana era de majoria xiïta amb un poder dominat pels sunnites i després d’aquest any, aquests foren foragitats del poder pels primers. A Síria, país de majoria sunnita, el poder polític sempre havia estat en mans dels xiïtes.

La primavera àrab siriana propicià la venjança dels sunnites contra les tradicions religioses islàmiques que havien donat suport al règim de Baixar al Assad donant així continuat  als processos iniciats, no masses anys enrere, en altres països com el Líban, Iraq i Bahrain on tradicionalment els primers havien estat dominats sempre pels segons. 

El canvis polítics d’Irak, el 2003, i Síria el 2011 fomentà l’esclat de les tensions històriques entre sunnites i xiïtes. Tant és que els alauites no siguin xiïtes duodecimams (branca més important del xiisme) com són els casos dels xiïtes del Líban, l'Iraq o l'Iran. Esclatat el conflicte era irrellevant que molts alauites no haguessin atès a les crides dels predicadors iranians o libanesos a reintegrar-se a la majoria xiïta majoritària. Els sunnites seguien veient als xiïtes com rawafid (renegats) o safavids (el nom de la dinastia iraniana que es converteix en el xiisme iranià). Pels radicals sunnites els alauites són acusats de ser Qarmats (dissident secta ismaelites a l'Edat Mitjana) i anomenen despectivament l’Hezbollah libanesa com Hizbu-la-Lat (el nom d'un deïtats paganes pre-islàmics). Sota aquest conflicte estrictament religiós els extremistes salafistes trobaren la base receptiva per estendre la seva proposta d’una nova gihad que està en l’arrel de l’aparició d’Estat Islàmic.