La responsabilitat dels laics

La glosa dominical del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, “Els cristians en mig del món” comenta el sentit de la responsabilitat dels laics. La forta clericalització del catolicisme ha estimulat, des de fa temps, l’existència de moviments reivindicatius d’una major responsabilitat eclesial dels laics. La renovació eclesial inspirada pel Concili Vaticà II contribuí a fomentar i enfortir aquestes corrents. Molts d’aquests moviments laïcals centraren la seva activitat a l’interior de l’Església buscant actuar com un referent pels catòlics diferent als estaments eclesials dominants en la majoria de centres de decisió.

Avui, la situació dels laics a l’interior de l’Església catòlica no ha evolucionat a unes majors nivells de responsabilitat. Aquesta aspiració continua ben viva i necessària. Però, tal com senyala el cardenal arquebisbe de Barcelona, els laics tenen també una responsabilitat fora de l’Església, fonamentalment en l’àmbit de l’evangelització. El seguiment de Jesús, la proclamació del seu Evangeli, necessiten de la paraula i el testimoniatge de vida allí en les persones viuen i es relacionen.  

Davant les preguntes dels homes i dones del nostre temps, la resposta cristiana es dóna a través del testimoni viu en la societat que fan els cristians. Avui, com en els inicis del cristianisme, els seguidors de Jesús han de ser testimonis d’una bona nova que salva. Aquí és on els laics tenim un paper insubstituïble. Com diu el cardenal arquebisbe “els laics cristians tenen com a vocació pròpia buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats d’aquests món i ordenant-les segons Déu. Viuen en el món”. Els laics han de ser testimonis de la confessió de la fe i l’esperança en la resurrecció, especialment allí on el món sembla negar la presència de Déu. Aquesta crida del compromís dels laics en el món no anul·la la necessitat de progressar en la seva responsabilitat eclesial, però aquest objectiu no ha de fer perdre de vista que els laics han de ser testimonis del seguiment de Crist en la nostra societat.

Sota, cavall i rei, el dimoni juga acartes

La setmana passada la notícia del possible nomenament del cardenal Cañizares com arquebisbe de Barcelona provocà un gran enrenou. Feia temps que es comentava aquesta possibilitat. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach estava en el centre d’especulacions abans que l’arquebisbe de Barcelona complís els preceptius 75 anys i presentés la seva renúncia a la seva responsabilitat pastoral. Com es propi en aquestes situacions començaren a circular travesses. Algunes força enginyoses, tant en relació als candidats com l’abast de les caramboles que algunes comportaven, especialment les que vinculaven Barcelona amb el relleu del cardenal Rouco al capdavant de la diòcesis de Madrid. Des dels primers moments un dels noms que circulà en moltes travesses fou el del cardenal Antonio Cañizares, doncs era prou coneguts el seu interès de deixar la seva responsabilitat a la cúria vaticana i la seva bona relació d’afinitats amb el govern d’Espanya.

Aquest ha estat l’escenari, força previsible, en els quasi darrers dos anys. Mentrestant de forma discreta, com es propi en aquestes situacions, s’anaven fent les gestions necessàries per resoldre en el moment oportú aquest tema. Tot semblava indicar que les autoritats vaticanes volien deixar passar encara més temps per prendre la seva decisió; allunyant-la així, de forma prudencial, del procés sobiranista català. Decisió força ben valorada per assenyada. La seva virtut és reconèixer el positiu paper del cardenal Martínez Sistach en aquests moments.  És innegable que les seves opinions són indispensables avui dins del complex sistema d’actors que determinen la política catalana.

De sobte, alguns fets han alterat de forma substancial aquesta situació. És més que probable que des del govern Espanyol, conscient de que tot és útil per posar pals a les rodes al procés sobiranista català, moguessin les seves influències d’estat per situar amb força el tema del cardenal Cañizares damunt de la taula, conscients de que això molestaria a bona part de l’església catalana, sempre sospitosa d’estar entregada al nacionalisme, i alteraria els ànims dels governants catalans. La generosa presència de ministres espanyols en les dues canonitzacions dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es pot interpretar en aquesta direcció. Penso que a Madrid algun ministre va especular que gràcies als seus estrets i treballats contactes eclesials resoldria el tema en un plis plas. No feia massa, algú d’aquest entorn ja ho havia intentat pressionant al nunci, molt sensible a la voluntat de la Moncloa, per desqualificar a Josep Maria Soler, abat de Montserrat.

Però els esdeveniments no semblen que es desenvolupen en el sentit que voldrien els munyidors de la candidatura Cañizares. L’oportunitat de l’article de l’Enric Juliana a La Vanguardia ha contribuït a evidenciar l’immens error que es podria cometre amb aquest nomenament i el perill de desestabilització de l’Església catòlica a Catalunya. És més que probable que el Vaticà hagi pres molt bona nota de tot això i reforci el criteri de que al front de la diòcesi de Barcelona ha d’haver-hi una persona amb dots pastorals clares i que sigui prou coneixedor de la realitat catalana. Circumstància que afavoreixen que el perfil del candidat a la seu barcelonina hagi de reunir unes condicions que no es donen en alguns dels candidats que de forma interessada circulen en els darrers dies. Però, en tot cas, cal estar vigilant per què com dia la cançó Timba de les cartes del cantant Jaume Arnella “Sota cavall i rei, el dimoni juga a cartes (...)La bescambrilla és un joc astut, si no vigiles ja t'han fotut”.

La successió de l’arquebisbe de Baarcelona

La història no és circular. Els esdeveniments, els fets que conformen el fil de la història, no es tornen a repetir evocant un deja vu. Però sí que hi ha uns patrons que es donen entre successos ocorreguts bastant separats en el temps. Aquesta és la sensació que he tingut revisant alguns dels meus escrits antics. En concret es tracta d’un article escrit pel diari El País l’any 1999 on comentava la situació creada a la diòcesi de Barcelona davant la successió de l’arquebisbe cardenal Narcís Jubany. La meva sorpresa ha estat comprovar que el que deia, tot i que cal situar-lo en un nou context, és força actual. Per això he pensat que valia la pena reproduir parcialment el que vaig escriure en aquells moments.

L'Església barcelonina es troba de ple en l'ull de l' huracà dels rumors i de les especulacions. La successió propera del cardenal arquebisbe de Barcelona al capdavant de la diòcesi està donant peu a nombroses càbales, tertúlies i moviments per situar millor els possibles aspirants. Però tot es cou entre bastidors. Aquella "societat perfecta", tantes vegades enaltida pels vells manuals doctrinals i avui esmentada pels nostàlgics de la cristiandat, és refractària a que qualsevol procediment transparent que reguli la successió dels pastors de l'església. La societat cristiana continua considerant als seus membres persones submises a l'autoritat eclesial.

Malgrat les orientacions donades pel Concili Vaticà II l'organització eclesial segueix aferrada a una concepció tancada i opaca de l'autoritat. Això propicia l’aparició de rumors  i càbales. La serpent de rumors d'aquests dies únicament és possible per la pervivència d’un procés hermètic de presa de decisions. La intriga és part important de la pròpia campanya electoral organitzada per influir sobre els qui prenen les últimes determinacions. Si bé és cert que hi ha autèntics espais de llibertat democràtica en el si de l'Església catòlica, en aquest sentit és exemplar el mètode com algunes ordes religiosos elegeixen els seus superiors, no és menys cert el nomenament de bisbes reflecteix tot una concepció poc democràtica de l’autoritat dins de l'Església.

Davant les especulacions originades, tant ara com mesos enrere, per la successió del cardenal arquebisbe de Barcelona moltes veus qualificades de l'Església i la societat catalana han insistit que el futur bisbe exerceixi la seva tasca en català i a la catalana. D'acord amb aquest perfil l'exigència única aparent era que el bisbe fos català. Deixant la qüestió en aquests termes qualsevol dels noms que circulaven en les travesses dels últims dies podia perfectament ser candidat. Però si bé és justa aquesta apreciació de catalanitat exigible al nou bisbe de Barcelona em sembla, igual que en matemàtiques, que es tracta d'una condició necessària però no suficient. Perquè no n'hi ha prou saber si les coses es fan en català o no, ja que també cal saber que es fa i per a qui es fa .

¿Quin perfil hauria de tenir el futur bisbe de Barcelona, més enllà del contingut de la seva partida de naixement?. Hauria de ser una persona profundament identificada amb el Concili Vaticà II i fidel a l'impuls renovador generat per aquest. Capaç de realitzar, des d'aquesta condició de fidelitat, l'extensió de l'esperit conciliar als problemes nous sorgits en els últims anys pel canvi de societat. El nou bisbe hauria de fer de les intuïcions conciliars un projecte de govern per fecundar la vida de l'Església en la seva relació amb la societat. En el cas de la diòcesi de Barcelona aquest projecte no s'hauria de construir sobre el no-res. La carta d'identitat de l'església barcelonina són els diversos acords dels diferents òrgans participatius de la diòcesi que tingueren el seu origen en l'Assemblea Diocesana.

Però el perfil del nou bisbe no pot aturar-se en una visió local de l'església. La diòcesi de Barcelona ha de ser profundament solidària amb aquella part de l'Església que promou i prega per la seva renovació. Per això el nou bisbe ha de mostrar un compromís diàfan per mantenir l'Església barcelonina fidel als compromisos i esforços d'aquelles persones que lluiten per una societat més justa, solidària i fraternal. Aquest afany, que tradueix la presència de Déu enmig del món, ha de prevaldre en tot moment davant les obstinades voluntats preocupades en defensar els privilegis eclesials i actuar com a força política influent. De manera que aquest compromís solidari exigit al nou bisbe hauria d'exercir de forma amb una vocació preferent de servei als pobres i exclosos de la societat. Aquesta opció preferencial pels pobres hauria de constituir la guia que orientés l'acció pastoral episcopal i des del compromís solidari il·luminar els temes que resten encara pendents de la trobada de la fe cristiana amb la cultura moderna i el si d'una societat laica .

Fins aquí part del que escriví l’any 1999. És evident que ara caldria afegir-hi referències a l’actual moment polític que viu Catalunya. En aquest sentit, el nou pastor ha de saber situar l’església barcelonina al servei dels sentiments i aspiracions polítiques majoritàries dels seus fidels. Sense deixar oblidar que, en aquests moments en que es manifesten algunes opinions força distants, el pastor diocesà ha de saber crear consens i estats d’opinió que ajudin a mantenir la cohesió eclesial. El nou bisbe de Barcelona, com la resta de bisbes catalans, hauran de saber explicar i ajudar a fer entendre a l’episcopat espanyol el procés polític iniciat a Catalunya. Tasca difícil, però necessària ja que el bé moral que està en joc és que els catalans puguin decidir quin és el futur que desitgen pel seu país.

Madrid i Barcelona, dos models i dues vies eclesials,

La missa del dia de la família a Madrid promoguda pel seu cardenal arquebisbe, Antonio M. Rouco, ha estat de nou, com acostuma ser-ho en els darrers temps, notícia. Però, aquest any ho és per una significació especial. La missa familiar madrilenya, tot un esdeveniment de magnificència de masses, era una aposta personal del cardenal Rouco en la seva estratègia de mantenir un pols bel·ligerant amb el govern de torn, sempre interpretant que és la millor manera de defensar els interessos de l’Església catòlica espanyola. La noticia és que la celebració d’enguany, confiada de nou en la seva dinamització al moviment Camino Neocatecumenal i animada pel propi Kiko Argüello, no ha tingut el reconeixement esperat pel papa Francesc.

El papa Francesc ha manifestat el seu suport clar i explícit a la cele·lebració organitzada de forma més discreta i menys espectacular per l’arquebisbe de Barcelona a la basílica de la Sagrada Família. En aquest lloc incommensurable on la teologia està en les pedres el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha notat la proximitat directa pel papa tant per la presència del seu llegat personal, l’arquebisbe Vicenzo Paglia, persona sensible als plantejaments de la Comunitat de Sant Egidi, com per la menció clara i directe d’aquesta esdeveniment feta del propi papa Francesc durant la cerimònia de l’Àngelus romà. L’arquebisbe Paglia, persona senzilla i afable, ha manifestat una mentalitat oberta i comprensible amb les noves realitats del nuclis de convivència més enllà de la forma tradicional de família defensada pel catolicisme.

El gest del papa Francesc no ha passat desapercebut per ningú. Mentre a Madrid, el cardenal Rouco, recolzant-se amb els moviments cristians més tancats i prou sorollosos amb tot el que sona a neo-cristianitat, s’ha tornat a posicionar en relació a les polítiques governamentals. Mentrestant, a Barcelona, el cardenal Martínez Sistach ha continuat la tradició de fer de la missa de la família una celebració diocesana sense la càrrega política que es respirava, com els altres anys, a la capital de l’Estat. Madrid i Barcelona, Rouco i Martínez Sistach, els dos cardenals, representen dues maneres d’entendre les relacions entre l’església catòlica i la societat. Un fomenta la confrontació a pit descobert, l’altra, més proper al pactisme dels catalans, promou el diàleg i la comprensió. El papa Francesc, home d’enteniments i acords, amant del consens i del convenciment, ha optat per Barcelona. El seu gest honora a l’arquebisbe de Barcelona, la diòcesi i un estil de ser i fer església propi de la comunitat catòlica catalana.

Absències d’or

L'acte de lliurament de la medalla d'or al cardenal Lluis Martinez Sistach en el Palau de la Generalitat fou una cerimònia entranyable. Moltes persones volgueren acompanyar afectivament al cardenal en aquest moment tan notable. Per això hi ha havia una àmplia representació eclesial catalana, de la diòcesi de Barcelona, junt amb una important nombre de membres del govern a més de la presidenta del Parlament i pocs parlamentaris. Però també eren evidents i notables algunes absències.

Faltaven representants d'altres forces polítiques, llevat dels que formen part dels partits de govern. Excepte algun diputat no governamental, hi faltaven els líders i membres destacats de la majoria de forces polítiques catalanes. La seva absència en un acte que, a més de distingir a la persona del cardenal, honorava el servei de l'església catòlica a Catalunya, fou un fet destacable i, en certa manera, incomprensible. El lliurament de la medalla era un acte cívic, que no comportava cap adhesió a les creences del cardenal,  i  per això hauria d'haver interessat a les forces polítiques absents. Perquè, en un moments d’escassetat d’institucions que aporten significats, l’Església catòlica té encara una important funció social. Un altre estament absent fou el món de la cultura, llevat també d'alguna personalitat aïllada. Si bé és cert que aquest món és plural i heterogeni, més anticlerical que clerical, va estranyar-me que no assistissin alguns creadors que sempre s’han mostrat sensibles i respectuosos a les virtuts cristianes. Aquesta absència sorprèn especialment perquè el cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat una persona amant del diàleg franc i obert amb el món de la cultura com a ho ha demostrat a través de la fundació Joan Maragall que sosté i nomena el seu president. 

També fou sorprenent l'absència de representants d'altres confessions. Per la composició dels assistents cal dir que fou un acte de catòlics. Aquesta situació resultava xocant amb el continuïtat interès del cardenal Lluís Martínez Sistach de propiciar l'ecumenisme i el diàleg interreligiós a través d’institucions apropiades, entre les quals destaca el Grup de Treball Estable de les Religions (GTER). Institució propiciada i cuidada pel cardenal de Barcelona. Va sorprendre'm no trobar les altres religions en un acte que tenia una  clara significació de reconeixement del paper social de les religions a través d’honorar a la religió catòlica. Per més que intento trobar alguna justificació a aquestes absències les raons que trobo són febles i incomprensibles. Pot ser, més enllà de les causes raonables que poden explicar aquests fets, tot pot atribuir-se a un cúmul de circumstàncies que tenen el seu origen  l'atzar. M'agradaria que aquesta fos la verdadera causa.

Medalla d’or al cardenal Lluís Martínez Sistach

El president Mas ha lliurat la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya al cardenal Lluís Martínez Sistach. Trobo la decisió encertada que honora a qui la rep i a qui la dóna. És adequat que la màxima institució política de Catalunya honri a un eclesiàstic, de la mateixa manera que atorga aquest reconeixement a altres persones per la seva contribució a la societat catalana. Donar aquesta medalla és una aprovació del que la persona ha fet a la cultura, benestar o cohesió de la societat catalana. És innegable que el cardenal Lluís Martínez Sistach reuneix totes les consideracions per ser guardonat. Ha estat un sacerdot, bisbe i arquebisbe al servei de l’Església i del país.

La seva trajectòria eclesial ha estat un exemple d’acció i contemplació, de mítica i compromís. Aquesta actitud l’ha dut a impulsar iniciatives com la consagració de la basílica de la Sagrada Família pel papa Benet XVI o la cel·lebració d’una edició de  l’Atri dels Gentils a Barcelona. El cardenal Lluís Martínez Sistach és una persona diàleg i amb una comprensió eclesial d’acord amb l’esperit del concili Vaticà II. Vàries iniciatives diocesanes són exemple d’aquesta voluntat dialogal entre les quals es poden destacar el GTER o la Fundació Joan Maragall.

Aquesta creu de Sant Jordi també representa una reconeixement merescut al conjunt de l’Església catòlica catalana per la seva identificació i compromís amb el país, tal com destacà el president Mas. Els catòlics catalans han sabut estar al costat de la societat catalana assumint corresponsablement el llarg procés de recuperació de la dignitat nacional. Fou l’Església catòlica catalana la que preservà l’ús del català com a llengua d’ús litúrgic. També foren algunes institucions eclesials les que han donant cobertura i aixopluc ha a moltes iniciatives socials i polítiques que, en el passat, han garantit la convivència cívica i democràtica.

L’església catalana, gràcies al compromís anònim de persones, comunitats i institucions religioses, ha teixit un gran xarxa de solidaritat que dóna suport dóna suport als sectors exclosos o afectats per la greu crisi econòmica. L’actitud solidari de moltes comunitats cristianes es complementa amb la seva sensibilitat per una caritat que no deixa de lluitar per la justícia social. Moltes d’aquestes comunitats escampades per tot Catalunya recorden a la nostre societat quins són els valors i les virtuts que cal defensar i preservar davant la indiferència i el relativisme moral. El president Mas ha destacat que aquests cristians anònims són un actiu per Catalunya i la seva existència ha de ser coneguda per l’opinió pública. Les paraules institucionals del president de la Generalitat han tingut continuïtat, en un to més personal i íntim, quan s’ha referit a l’esperança que per ell ha representat l’elecció del papa Francesc.

Barcelona

Entorn al nomenament del substitut de l’arquebisbe de Barcelona hi ha forces rumors. Alguns s’han intensificat en els darrers dies. De tant en tant, sempre surt qui diu estar ben informat, amb el darrer rumor curial. Res de res. Com és natural en aquestes situacions hi ha qui proposa noms, sempre presumint tenir fonts ben informades; mentre que altres es limiten a fer travesses per veure si l’endevinen. Com que també està vacant la seu de Tortosa els meus agosarats proposen uns moviments episcopals força curiosos i interessats. Tot sembla que hagi d’encaixar a fi de bé, o per fer la punyeta. Al final, serà el que hagi de ser i probablement la realitat superarà totes les especulacions.

¿Què passarà?. No ho sé. Però seria bo aplicar el sentit comú. Per més que l’arquebisbe de Barcelona hagi sobrepassat per edat el seu període episcopal, no és menys cert que, en aquests moments de canvis polítics a Catalunya, o de màximes turbulències a l’horitzó, la seva continuïtat és una garantia de bones relacions entre les autoritats romanes i les catalanes, la societat civil i aporta harmonia amb la resta de bisbes. Com que l’horitzó temporal polític és relativament curt, fora bo que s’aplacés el relleu a la seu barcelonina fins que el resolguessin bastant les incògnites que envolten el futur de Catalunya. Un cop dit això, pot passar tot el contrari. Déu dirà. Kyrie eleison

Valors, identitat, identitats

La iniciativa del conseller Josep Maria Cleries és una bona oportunitat per debatre entre els catalans quins són els valors que volem per conviure (viure junts) i, al mateix temps, han de servir per identificar-nos com a societat. La justificació esmentada pel conseller coincideix amb les preocupacions expressades des de diversos sectors de la societat. Sense anar més lluny, en termes similars s’expressava el darrer cap de setmana l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínze Sistach. És evident que avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat.

Com molt bé ha dit el conseller, cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids. Serà una ocasió per afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

Tenim per davant uns mesos de diàleg apassionat i apassionant que exigeix el compromís generós d’amplis sectors de la societat. Cal evitar tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

Governa el més votat

Els resultats electorals tornen a situar a primer pla el tema dels pactes polítics. En altres eleccions això ha estat profundament contestat perquè la força guanyadora no podia governar perquè els pactes post-electorals ho impedien. Ara hi ha un escenari polític modificat per una contestació ciutadana que des de la plaça pública demana major democràcia. Els ciutadans mobilitzats aquestes dies demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?.

Dissabte passat l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, parlant amb un petit grup de polítics cristians de tots els partits demanà que els dirigents polítics prenguessin iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demana en el moviment “democràcia real”. En aquest sentit, penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives.

En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar em qui sigui per tenir l’alcaldia; però, i si fos possible seguir una altra lògica? Pot ser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això?. Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per desprès, en el joc “govern – oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.

Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral catalana que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el diferent nombre de vots que necessita una persona per sortir diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc... En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular alhora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords post electorals són també una qüestió que afecta a la moral política.

Unitat dels cristians

Ahir va començar la setmana de pregària per la unitat dels cristians que tradicionalment va del 18 al 25 de gener. El tema escollit per l’any 2011 és “tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries” (Ac 2,42). Previ a l’inici d’aquesta octava s’ha fet una jornada de diàleg jueu – cristians per evidenciar la importància que tenen les arrels comunes que uneixen els jueus i els cristians.

A Barcelona, aquesta octava començà amb una pregària ecumènica a la Catedral de Barcelona. Les màximes autoritats de les esglésies cristianes de Barcelona presidiren aquesta celebració. L’acte començà amb una pregària reconeixent “davant del Senyor comú, l’escàndol de les nostres divisions de les quan en som responsables en la història de les nostres relacions, demanem-ne perdó, per què el Senyor ens doni la seva pau”. Al llarg de la pregària, els diversos representants de les confessions cristianes es dirigiren als assistents, alguns en els idiomes majoritàries en les seves església, altres tingueren grans dificultats per expressar-se en castellà i altres, com el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach o els pastors Guillem Correa i Josep Monells i els arxiprestos ortodoxes Joan García i Martí Puche empraren el català.

Al final de l’acte, el bisbe de l’Església Reformada Episcopal de la Comunió Anglicana de Madrid, Carlos López, imposà a monsenyor Jaume González Agàpito Granell la ”Creu del bisbe Cabrera”, màxima distinció d’aquest església, en reconeixement del seu treball a favor de la unitat dels cristians. Després d’una breus paraules de salutació de la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, monsenyor Jaume González Agàpito Granell agraí, amb un text força articulat i travat, l’honor de rebre aquesta distinció. En la seva ocurrent intervenció, tingué l’elegància i el bon gust de reconèixer que el seu treball ecumènic era la continuació de l’esforç per la unitat dels cristians iniciat anys enrere pel caputxí pare Joan Botam, fundador del Centre Ecumènic de Catalunya, també present en l’acte i assegut al meu costat.

Beat Josep Samsó, testimoni de fe i exemple de reconciliació

L’Església catòlica compte amb un nou beat, el català Josep Samsó i Elies, proclamat com a tal el dissabte 23 de gener del 2009. Josep Samsó, rector de Santa Maria de Mataró, fou assassinat el 1 de setembre de 1936 per un escamot anarquista. L’acte de proclamació, celebrat en l’església mataronina on fou rector, tenia el valor de ser la primera beatificació feta a Catalunya després del canvi de ritus proposat per Benet XVI. La cerimònia fou intensa, emotiva i ritmada. La nodrida representació de l’església catalana mostrà el seu vigor al representant papal Angelo Amato, prefecte per a les Causes dels Sants, i al nunci Renzo Fratini en un dels seus primers actes a Catalunya.

La classe política catalana, encapçala pel President José Montilla testimonià el grau de consideració i respecte que mereix l’Església catòlica al govern de Catalunya. Al costat del president Montilla hi havia l’ex-president Jordi Pujol; el vice-president de les Corts espanyoles, Jorge Fernández Díaz destacat militant del Partit Popular; la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll; l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Barón; i la delegada del Govern de la Generalitat a Barcelona, Carme Sanmiguel. Alguns partits catalans volgueren tenir un representació d’alt nivell. El PSC estava representat per la seva vice-presidenta, Manuela de Madre, i el Partit Popular per la seva presidenta Alícia Sánchez Camacho i altres dirigents. La coalició CiU, amés de l’ex-president Pujol, estava representada per la diputada Glòria Renom, militant de Convergència Democràtica. I aquí acaba la meva identificació de la representació política de primer nivell. Personalment, m’han sorprès algunes absències en aquest acte tant coherent amb les iniciatives de recuperació de la memòria històrica.

La cerimònia tingué dos moments d’emoció continguda. Un fou quan els assistents esclataren un prolongat aplaudiment es desvelà tapís amb la imatge del nou beat. El segon, fou el llarg aplaudiment després de la intervenció final del delegat del Papa, Angelo Amato. El seu discurs, quasi bé tot en català, rebé un sonor i prolongat aplaudiment. Quan semblava minvar, augmentava la seva intensitat. L’ocasió s’ho valia. Perquè amb aquest acte de beatificació, íntim i proper, es reconeixia la dimensió humana d’un sacerdot que, a més del seu martiri, hi havien prous raons per haver-lo proclamat beat. L’encert del cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat presentar aquesta beatificació com un moment propici per la reconciliació i el perdó. Ara que és temps de recuperar la memòria històrica. El gest cardenal de Barcelona d’anar a visitar a la filla del dirigent anarquista mataroní Joan Peiró, aquell qui a l’any 1936 condemnà durament l’assassinat del beat Josep Samsó, fou tot un encert. Gràcies a la visió dels promotors d’aquesta iniciativa, la cerimònia de beatificació ha estat un acte eclesial i cívic. Acte eclesial per la seva significació de reconeixement de les virtuts cristianes de Josep Samsó; acte cívic perquè el món eclesial i polític català han donat una nova mostra de com les institucions religioses i polítiques conviuen, es comprenen i es respecten a Catalunya.

Les anècdotes de la jornada foren la manifestació de Falange Espanyola a les portes de la basílica de Santa Maria. Així com diverses crítiques que corren per la xarxa, algunes de les quals m’ha sorprès per la significació de qui les feia, qualificant de feixista l’acte de beatificació. El beat Josep Samsó fou testimoni fe i un benefactor de caritat. El seu exemple és avui viu per aquells que volen construir una societat més solidària, fraterna, espiritual i pacificada. EL record del seu testimoniatge de vida ens il·lumina. Tal com escriu encertadament en Ramon Corts, mataroní rector avui de la parròquia de la Concepció de Barcelona, en un magnífic llibre el missatge de Josep Samsó: “a la veritat, no se li ha de tenir por i a l’autocrítica, tampoc. Que ni les pressions del moment ni els complexos esterilitzadors no ens facin traïdors a la memòria dels nostres màrtirs ni oblidar tampoc la causa del seu martiri. I per damunt de tot, els màrtirs han de ser per els cristians i per als homes i dones de bona voluntat signes d’amor, de perdí i de reconciliació. La beatificació de Josep Samsó, és ben segur, una gran oportunitat per fer sentir aquest missatge”. Que el beat Josep Samsó, ens il·lumini.

Laïcitat i aconfessionalitat, una discussió supèrflua

He seguit amb interès, i amb un cert grau de sorpresa, a través del diari El País i altres medis, la notícia d’una suposada confrontació política entre partidaris de l’ús del mot aconfessional i els promotors del terme laïcitat en la recent aprovada llei de centres de culte. És cert que una esmena de CiU al preàmbul de la llei proposava l’ús del terme aconfessional en lloc de laïcitat. Però no era qüestió tant de fons que impedís trobar vies de consens, malgrat l’aparent antagonisme mediàtic de les paraules. Penso que l’esmena obeïa a un posicionament tàctic destinat a complaure, més que a una sentida objecció de fons. Al final s’arribà a un acord, perquè no podia ser d’una altre manera quan el sentit comú orientà el diàleg sobre els conceptes i no les paraules.

No obstant, des de fora de la ponència parlamentària els creadors de polèmiques consideraren que laïcitat i aconfessionalitat eren la notícia. Bàsicament perquè decidiren que es tractava de termes que sonaven antagònics. Amb unes quantes cròniques ben articulades la polèmica estava servida. Fins i tot ara, un cop aprovada la llei, alguns medis segueixen donant voltes sobre el tema. Sembla que aquesta polèmica substancia la notorietat de la llei. No és així. L’enrenou organitzat entorn l’esmena mostra la poca cultura religiosa existent entre alguns generadors d’opinió.

La premissa bàsica és simple, la mateixa Església catòlica no s’oposa a la laïcitat. La doctrina eclesial, des del Concili Vaticà II fins ara, ha defensat el principi de laïcitat. El mateix Benet XVI ha senyalat en diverses ocasions els aspectes positius de la laïcitat. Només ha fet servir l’expressió “sana laïcitat” quan l’ha confrontat amb aquella concepció de laïcitat que porta al laïcisme d’exclusió. Però en moltes ocasions, el terme emprat és simplement laïcitat. El propi arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha parlat en vàries ocasions en termes semblants. El mateixa cardenal ha fet servir en diverses moments l’expressió “laïcitat positiva” emprada en la jurisprudència del Tribunal Constitucional per identificar la naturalesa de l’Estat en relació al fet religiós.

La Constitució evità l’ús dels termes aconfessional i laïcitat, ja que es preferí fer servir l’expressió “cap confessió ....”. Aquesta expressió ha donat peu a molts debats i reflexions. Com que tothom deia la seva, el Tribunal Constitucional introduí l’equivalència dels termes aconfessional i “laïcitat positiva” per descriure el mateix concepte. Per això, atesa que són termes intercanviables no calia entretenir-se massa en suposada polèmica entre els ponents de la llei de centres de culte. Parlant la gent s’entén, els conceptes esdevenen diàfans i es construeixen acords. No crec que ara ningú pugui atribuir-se l’èxit d’haver imposat el seu punt de vista per damunt dels altres. Perquè, sincerament, la discussió sobre laïcitat i aconfessionalitat era una pura vacuïtat que no anava més enllà d’aquells que volien treure’n partit o benefici d’aquest suposada confrontació.

L'arrogància de Cristiano Ronaldo

He llegit amb preocupació en “El País digital” unes declaracions de Cristiano Ronaldo evocant una certa èpica de l’odi. “Es cert que molta gent m’odia, però hi ha més gent que em vol i em dóna suport. M’encanta quan m’escridassen, m’agrada veure l’odi en els seus ulls i escoltar els seus insults”, ha sentenciat un provocador Ronaldo. No crec que aquestes declaracions siguin edificants alhora de pensar en els valors que han de servir de referència per organitzar la convivència de les persones.

Si el preu pagat en el fixatge de Cristiano Ronaldo és una immoralitat i un ofensa per les persones que la crisi ens ha situat en la precarietat; les seves paraules remeten a una èpica de l’odi que no tenen sentit. Les paraules d’aquest bon esportista són una mostra d’irresponsabilitat perquè poden condicionar el comportament de molts joves que agafen als esportistes com a referents a imitar. Ocupar un espai en els medis de comunicació té un plus de responsabilitat social que no es pot menystenir. Els models segueixen essent l’únic camí plausible per educar en valors. ¿Quins són els valors que hi ha darrera de les paraules de Cristiano Ronaldo?, ¿quins són els valors que es proposen darrera d’alguns comportaments esportius, dels contractes d’imatge o els acords de retransmissions esportives?.

L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, en la seva homilia en la festa del Corpus Christi, entre altres coses, ha demanat a tots “solidaritat i austeritat”, en sintonia amb els qui pateixen més fortament les conseqüències de l’actual crisi econòmica i també com a “ascètica que ajudi a trobar solucions a l’actual crisi econòmica. Resulta incomprensible que en l’actual situació del nostre país es facin dispendis descomunals, com en el cas de contractes esportius. Aquesta crisi econòmica, que és també crisi de valors”. Comparteixo el que ha dit i em complauen les paraules del meu bisbe. Les seves paraules em serveixen per discernir les preguntes que m’he fet abans entorn al tema Cristiano Ronaldo. Però, no tothom participa d’aquesta opinió.

El cardenal de Barcelona ha estat atacat novament pel senyor Francisco José Fernández de la Cigoña amb la virulència que el caracteritza quan algú no pensa com ell. El mateix titular del seu comentari a l’homilia del cardenal Martínez Sistach, “Un forofo del Barça critica los fichajes del Madrid” revela la parcialitat del seu enfoc. Sembla que la homilia de l’arquebisbe de Barcelona anés sobre el fixatge de Cristiano Ronaldo, quan el gruix de la seva reflexió pastoral girava entorn a un altre tema. A més, la referència als contractes esportius era prou genèrica com perquè fos aplicable a bastantes més situacions que a la que es refereix el senyor Francisco José Fernández de la Cigoña. Sincerament, cada cop trobo menys diferències amb entre la manera com presenta els temes Fernández de la Cigoña i les postures defensades pel president de l’Iran, Mahmud Ahmadineyad. Els dos es mouen encegats per un fanatisme que els porta a desfigurar la realitat. I això és el que ha fet el senyor Francisco José Fernández de la Cigoña en la seva crònica quan acusa al cardenal d’haver-se desplaçat a Roma a veure al Barcelona en la final de la Champions. Si no vaig errat, i ho puc dir-ho perquè ho sé per part de qui ho sap, el cardenal de Barcelona anà a Roma entre els dies 25 i 28 de maig per commemorar l’aniversari de la promoció (1955) dels maristes de Barcelona, a més de fer gestions pròpies de la seva responsabilitat curial. Per aquesta circumstància es trobava el dia de la final de la Champions a Roma, tot i que veié aquest partit, juntament amb altres persones, per televisió.

Fomentar l’odi i la rancúnia no és bo, ni moralment edificant ni cristianament acceptable. El senyor Francisco José Fernández de la Cigoña, que es considera bon home cristià hauria de tenir més misericòrdia i caritat alhora de judicar i, si ho vol fer, al menys fonamentar la seva opinió a partir de la certesa de la veritat. Les confusions interessades i la maledicència són calumnies.

Traducción

He leído con preocupación en “El País digital” unas declaraciones de Cristiano Ronaldo evocando una cierta épica del odio. “Se de cierto que mucha gente me odia, pero hay más gente que me quiere y me apoya. Me encanta cuando me chillan, me gusta ver el odio en sus ojos y escuchar sus insultos”, ha sentenciado un provocador Ronaldo. No creo que estas declaraciones sean edificantes pensando en los valores que deben servir de referencia para organizar la convivencia de las personas.

Si el precio pagado en el fichaje de Cristiano Ronaldo es una inmoralidad y un ofensa con las personas que la crisis las ha situado en la precariedad; sus palabras remiten a una épica del odio carentes de todo sentido. Las palabras de este buen deportista son una muestra de irresponsabilidad porque pueden condicionar el comportamiento de muchos jóvenes que toman a los deportistas como referentes a imitar. Ocupar un espacio en los medios de comunicación tiene un plus de responsabilidad social que no se puede infravalorar. Los modelos siguen siendo el único camino plausible para educar en valores. ¿Cuáles son los valores subyacentes en las palabras de Cristiano Ronaldo?, ¿cuáles los valores propuestos por algunos comportamientos deportivos?, ¿de los contratos de imagen o de los acuerdos de retransmisión deportiva?

El arzobispo de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, en su homilía en la fiesta del Corpus Christi, entre otras cosas, ha pedido a todos “solidaridad y austeridad”, en sintonía con quienes padecen más fuertemente las consecuencias de la actual crisis económica y también como "ascética que ayude a encontrar soluciones a la actual crisis económica. Resulta incomprensible que en la presente situación de nuestro país se hagan dispendios descomunales, como en el caso de contratos deportivos. Esta crisis económica, es también una crisis de valores”. Comparto lo dicho y me complacen las palabras de mi obispo. Sus palabras me sirven para discernir las preguntas anteriormente formuladas antes entorno al tema Cristiano Ronaldo. Pero, no todo el mundo comparte esta opinión.

El cardenal de Barcelona ha sido atacado nuevamente por el señor Francisco José Fernández de la Cigoña con la virulencia que lo caracteriza cuando alguien no piensa como él. El mismo titular de su comentario a la homilía del cardenal Martínez Sistach, “Un forofo del Barça critica los fichajes del Madrid” revela la parcialidad de su enfoque. Parece que la homilia del arzobispo de Barcelona fuera sobre el fichaje de Cristiano Ronaldo, cuando el grueso de su reflexión pastoral giraba entorno a otro tema. Además, la referencia a los contratos deportivos era basta genérica cómo para que fuera aplicable a bastantes más situaciones que a la referida por el señor Francisco José Fernández de la Cigoña. Sinceramente, cada vez encuentro menos diferencias entre la manera como presenta los temas Fernández de la Cigoña y las posturas defendidas por el presidente del Iran, Mahmud Ahmadineyad. Los dos se mueven iluminados por un fanatismo que los empuja a desfigurar la realidad. Y esto es lo que ha hecho el señor Francisco José Fernández de la Cigoña en su crónica cuando acusa al cardenal de haberse desplazado en Roma para ver al Barcelona en la final de la Champions. Si estoy equivocado, y creo que no porque lo sé por parte de quien lo sabe, el cardenal de Barcelona fue a Roma entre los días 25 y 28 de mayo para conmemorar el aniversario de la promoción (1955) de los maristas de Barcelona, además de hacer gestiones propias de su responsabilidad curial. Por esta circunstancia se encontraba el día de la final de la Champions en Roma, aunque vio este partido, junto con otras personas, por televisión.

Fomentar el odio y el rencor no es bueno; ni moralmente edificante ni cristianamente aceptable. El señor Francisco José Fernández de la Cigoña, que se tiene por buen hombre cristiano debería tener más misericordia y caridad cuando emite juicios y, si lo quiere hacer, al menos debe fundamentar su opinión a partir de la certeza de la verdad. Las confusiones interesadas y la maledicencia son calumnias.

L’art de manipular la informació sobre l'església catòlica de Barcelona

Ahir, diversos medis escrits i digitals es feien ressò de la informació presentada per l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona adscrita a la regidoria de Drets Civils. L’anàlisi de les dades feta per alguns medis és que hi ha un retrocés del catolicisme enfront a altres confessions religioses. Fet que ha estat aprofitat per alguns medis digitals, sempre proclius a criticar i difamar a l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, per manipular del tot la informació per acusar-lo directament de ser el responsable d’aquesta situació.

Penso que cal puntualitzar les dades. Fer un judici sobre les confessions religioses o l’estat religiós d’una ciutat a partir del cens dels llocs de culte és una enorme frivolitat. Utilitzar les dades per disparar des de la pròpia església catòlica contra el cardenal és de mala fe perquè els qui ho fan saben que les dades són esbiaixades. M’explico. És evident que la immigració ha fet augmentar el nombre de llocs de cultes de la confessió cristiana evangèlica. Aquesta confessió ha tingut un notable creixement en els darrers 15 anys. La qual cosa ha justificat l’augment dels llocs de culte, molts d’ells en petits locals en els barris de Barcelona. Però, el que no diu l’estadística són el nombre d’assistents en aquests llocs de culte. Mentre una part important dels llocs de culte evangèlics només es fa un ofici al cap de setmana, les parròquies catòliques fan vàries misses al llarg del cap de setmana i durant els dies feiners. Aquest fou, precisament, la puntualització que feu el pastor metodista Guillem Correa, responsable del Consell Evangèlic de Catalunya, en un programa de ràdio ahir mateix quan li demanaren comentar aquestes dades. El fet que unes esglésies catòliques tinguin més activitat no és en demèrit dels evangèlics, és simplement el reconeixement d’una realitat.

L’altra imprecisió de la informació és que l’anàlisi només té en compte els llocs de culte catòlics que tenen la consideració de parròquies. A algú si li ha oblidat de comptabilitzar les esglésies no parroquials amb culte els caps de setmana, i algunes d’elles entre setmana. Aquest fet es dóna, per exemple, en les esglésies de moltes ordres religioses, les quals tenen força activitat de culte i resulta que no estan incorporades en les estadístiques de dóna la premsa. Alguns titulars com “el catolicisme recula a Bercelona. Els centres d’altres confessions cristianes supera als de l’església romana”. Les sumes donades per alguns medis evidencien la feblesa i un cert desconeixement o confusió de la realitat religiosa al no contrastar les dades estadístiques amb el que el sentit comú mostra: el culte catòlic es fa en temples parroquials i en esglésies d’ordres religioses que no són parròquies.

Segons l’estadística, a Barcelona ciutat hi ha 141 parròquies. ¿Quins són els llocs de cultes cristians no catòlics? Aquí ve el dubte alhora de sumar: què es considera cristià no catòlic. La suma d’evangèlics i ortodoxes dona 132 llocs de culte. Xifra inferior a la dels temples parroquials catòlics. Per què sumar només evangèlics i ortodoxes, i no incorporar-hi als Testimonis de Jehovà a l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (mormons), doncs perquè les tradicions cristianes majoritàries no consideren a aquests confessions com a pròpiament confessions cristianes. Però bé, si ens estalviem la polèmica teològica, i es sumen tots els cristians no catòlics llavors la suma dóna 152 que és superior a les 141 parròquies. Però, segons la pàgina Web de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona a la ciutat hi ha 102 esglésies no parroquials en les quals hi ha activitat de culte. Per la qual cosa si a 141 es sumen 102 la xifra final dóna 243, xifra superior a la suma dels altres llocs de culte.

Les estadístiques totes són interpretables segons la finalitat buscada. Les evidències, generalment associades a les dades costen més de manipular. En aquest cas crec que hi hagut un lectura parcial de les dades estadístiques tant en el que fa referència al nombre de participants en els llocs de culte, simplement s’ha obviat aquesta valor, com pel nombre de llocs de culte de cada confessió a la ciutat de Barcelona. Les meves conclusions són senzilles: el catolicisme està present amb vigor a la ciutat de Barcelona; cal deixar de difamar al cardenal Lluís Martínez Sistach; i és innegable que estan creixent les altres tradicions cristianes, especialment les evangèliques i lleugerament les ortodoxes. Això és una bé pel cristianisme i per la pròpia ciutat de Barcelona. Que per molts anys tot sigui així perquè l’augment de les confessions religioses és un bé per la ciutat i per cada una de les pròpies tradicions de fe.


(Un cop escrit el post l'Arquiebisbat de Barcelona ha publicat la següent nota)


A la ciutat de Barcelona hi ha 845 centres de culte

Rectificació de l’Arquebisbat de Barcelona en relació a la nota feta publica per l’OAR, titulada "El Catolicisme retrocedeix a Barcelona"

Davant la nota feta pública per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) de l’Ajuntament de Barcelona, titulada "El Catolicisme retrocedeix a Barcelona", que diu que a la ciutat de Barcelona els únics centres de culte catòlics que existeixen són només 141 parròquies, aquest Arquebisbat vol rectificar el següent: a la ciutat de Barcelona, no hi ha només les parròquies que l’anomenada nota cita, sinó que el nombre total dels centres de culte catòlics, només a la ciutat, és de 845. Aquesta xifra inclou 139 parròquies, 121 centres de culte, 421 comunitats religioses amb oratori, 23 centres culturals catòlics i 141 escoles i col·legis catòlics amb centre de culte.


Traducción al castellano


Ayer, varios medios escritos y digitales se hacían eco de la información presentada por la Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona adscrita a la concejalía de Derechos Civiles. El análisis de los datos hecha por algunos medios es que hay un retroceso del catolicismo frente a otras confesiones religiosas. Hecho que ha sido aprovechado por algunos medios digitales, siempre proclives a criticar y difamar al arzobispo de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, para manipular del todo la información a fin de acusarlo directamente de ser el responsable de esta situación. Pienso que hace falta puntualizar los datos. Hacer un juicio sobre las confesiones religiosas o el estado religioso de una ciudad a partir del censo de los lugares de culto es una enorme frivolidad. Utilizar los datos para disparar desde la propia iglesia católica contra el cardenal es de mala fe porque quienes lo hacen saben que los datos están sesgados. Me explico. Es evidente que la inmigración ha hecho aumentar el número de lugares de cultos de la confesión cristiana evangélica. Esta confesión ha tenido un notable crecimiento en los últimos 15 años. Lo cual ha justificado el aumento de los lugares de culto, muchos de ellos en pequeños locales en los barrios de Barcelona. Pero, lo que no dice la estadística son el número de participantes en estos lugares de culto. Mientras una parte importante de los lugares de culto evangélicos sólo se hace un oficio durante el fin de semana, las parroquias católicas hacen varias misas a lo largo del fin de semana y durante los días laborales. Este fue, precisamente, la puntualización que hizo el pastor metodista Guillem Correa, responsable del Consejo Evangèlic de Catalunya, en un programa de radio ayer mismo cuando le pidieron comentar estos datos. El hecho que unas iglesias católicas tengan más actividad no es en demérito de los evangélicos, es simplemente el reconocimiento de una realidad.

La otra imprecisión de la información es que el análisis sólo tiene en cuenta los lugares de culto católicos que tienen la consideración de parroquias. A alguien si le ha olvidado de contabilizar las iglesias no parroquiales con culto los fines de semana, y algunas de ellas entre semana. Este hecho se da, por ejemplo, en las iglesias de muchas órdenes religiosas, las cuales tienen bastante actividad de culto y resulta que no están incorporadas en las estadísticas de da la prensa. Algunos titulares cómo “el catolicismo retrocede en Barcelona. Los centros de otras confesiones cristianas supera a los de la iglesia romana”. Las sumas dadas por algunos medios evidencian la debilidad y un cierto desconocimiento o confusión de la realidad religiosa al no contrastar los datos estadísticos con el que el sentido común muestra: el culto católico se hace en templos parroquiales y en iglesias de órdenes religiosas que no son parroquias.

Según a estadística, en Barcelona ciudad hay 141 parroquias. ¿Quienes tienen la consideración de lugares de culto cristianos no católicos? Aquí viene la duda en el momento de sumar: qué se considera cristiano no católico. La suma de evangélicos y ortodoxos da 132 lugares de culto. Cifra inferior a la de los templos parroquiales católicos. ¿Por qué sumar sólo evangélicos y ortodoxos, y no incorporar a los Testigos de Jehová i a la Iglesia de Jesucristo de los Santos de los Últimos Días (mormones), pues porqué las tradiciones cristianas mayoritarias no consideran a estos confesiones como propiamente confesiones cristianas. Pero bien, si nos ahorramos la polémica teológica, y se suman todos los cristianos no católicos entonces la suma da 152 que es superior a las 141 parroquias. Pero, según la página Web de la Oficina de Asuntos Religiosos del Ayuntamiento de Barcelona en la ciudad hay 102 iglesias no parroquiales en las cuales hay actividad de culto. Por lo cual si a 141 se suman 102 la cifra final da 243, cifra superior a la suma de los otros lugares de culto.

Las estadísticas todas son interpretables según la finalidad buscada. Las evidencias, generalmente asociadas a los datos cuestan más de manipular. En este caso creo que habido uno lectura parcial de los datos estadísticos tanto en el que hace referencia al número de participantes en los lugares de culto, simplemente se ha obviado este valor, como por el número de lugares de culto de cada confesión a la ciudad de Barcelona. Mis conclusiones son sencillas: el catolicismo está presente con vigor en la ciudad de Barcelona; hay que dejar de difamar al cardenal Lluís Martínez Sistach; y es innegable que están creciendo las otras tradiciones cristianas, especialmente las evangélicas y ligeramente las ortodoxas. Esto es una bien por el cristianismo y para la propia ciudad de Barcelona. Que por muchos años todo sea así porque el aumento de las confesiones religiosas es un bien para la ciudad y para cada una de las propias tradiciones de fe.


(Una vez escrito el post el Arzobispado de Barcelona ha publicado la siguiente nota)


En la ciudad de Barcelona hay 845 centros de culto

Rectificación del Arzobispado de Barcelona en relación a la nota hecha publica por la OAR, titulada "El Catolicismo retrocede en Barcelona"

Ante la nota hecha pública por l'Oficina de Asuntos Religiosos (OAR) del Ayuntamiento de Barcelona, titulada "El Catolicismo retrocede en Barcelona", que dice que a la ciudad de Barcelona los únicos centros de culto católicos que existen son sólo 141 parroquias, este Arzobispado quiere rectificar lo siguiente: en la ciudad de Barcelona, no hay sólo las parroquias tal como cita la denominada nota, sino que el número total de los centros de culto católicos, sólo en la ciudad, es de 845. Esta cifra incluye 139 parroquias, 121 centros de culto, 421 comunidades religiosas con oratorio, 23 centros culturales católicos y 141 escuelas y colegios católicos con centro de culto.