divendres, 31 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Què dóna sentit a la vida? Les persones, en un moment o altre, ens fem aquesta pregunta. Podem explorar diverses maneres de respondre-hi. Una manera pràctica per trobar una resposta a la pegunta és: estimar als altres. A partir d’aquesta experiència de plena donació, tot té un altre sentit. “Cerqueu el bé i no el mal; així trobareu la vida i el Senyor serà amb vosaltres” (Am 5,14)

Cal tenir confiança amb aquells que ens volen el bé. No som illes. No estem aïllats a les relacions humanes. Hi ha moltes persones bones que són agents de pau i bé. Hem de confiar-hi i deixar que guien les nostres passes per la vida. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna” (Salm 22,1-2)

Els cristians creiem esperançats que hi ha alliberament en el transcurs de la història. Tenim la promesa de que es poden vèncer les contradiccions que són font d’injustícia i causen sofriment en moltes persones. Els fonaments d’aquesta esperança són, bàsicament, el compromís de moltes persones a favor de la justícia i la pau. La nostra responsabilitat és participar activament a favor d’aquesta lluita a favor d’aquesta esperança. “Et destino a ser aliança del poble, a restaurar el país, a donar possessió d’heretats devastades, a dir als empresonats “Veniu fora”, i als qui viuen a la fosca “Sortiu a la llum” (Is 49,8-9)

dijous, 30 de març del 2017

Venjança

Aquest és el títol de la darrera novel·la d’Andreu Claret. El títol sobte, però és una bona novel·la que recomano la seva atenta lectura. Cal llegir-la assaborint les paraules. Al final s’entén el perquè del títol. La novel·la té vàries lectures. Pot llegir-se com una novel·la d’intriga, plena d’emocions i moments inesperats protagonitzats per una feminista, un salafista i un ateu. Combinació perfecta que introdueix a un segon nivell de lectura ple de connotacions religioses. També és un homenatge de l’Andreu Claret a Alexandria, una ciutat que el té enamorat i que vol salvar de caure en la indiferència. Alexandria es projecte gloriosa en la gran figura de la filòsofa pagana Hipàtia. La novel·la és un homenatge a un de tants camins de veritat que han sorgit en la història de la humanitat. 

Les paraules pensades i encertadament triades permeten al lector retrobar els impulsos vitals oblidats. Andreu Claret a fet una novel·la que facilita el retrobament personal. L’argument està molt ben trobat, per més enllà de la trama, en la novel·la passa el sentit espiritual de la vida. És un relat ple de referents religiosos que situen l’esperit davant de la mundanitat. Dins d’una capça perduda pot haver-hi l’essència d’una nova religió, però l’Andreu Claret torna les religions al seu punt d’origen, allí on totes tenen els llocs comuns. Per això, sembla que té massa sentit conèixer el manuscrit velat d’Hipàtia. Alexandria ressuscita gràcies l’esperança de la humanitat expressada en les religions que en un moment determinat es trobaran en aquella ciutat. Mentrestant, la capça, en ella està el misteri de la novel·la, seguirà tancada. Cal llegir la magnífica novel·la d’Andreu Claret per entendre el sentit d’aquest capça.

dimecres, 29 de març del 2017

El CITE, 30 anys construint igualtat i ciutadania

Amb la presentació del llibre 30 anys construint igualtat i ciutadania s’han clos les activitats commemoratives del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers de CCOO de Catalunya (CITE). En aquest llibre es recullen diferents reflexions que reflecteixen la situació de la realitat de la immigració al nostre país durant els darrers trenta anys i el paper que ha tingut el CITE. Durant tots aquests anys, el CITE ha donat suport legal als treballadors estrangers i a ajudat al seu procés d’integració social i laboral a Catalunya. Els resultats demostren que el CITE ha estat un bon instrument per facilitar l’acollida dels immigrants, ha servit per definir les polítiques públiques sobre la immigració i ha contribuït a garantir els drets d’igualtat i ciutadania. 

La publicació d’aquest llibre tanca els actes commemoratius, però també representa una aposta per la continuïtat del treball del CITE en un nou context. Com diu en Joan Carles Gallego, secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, el llibre no vol ser només el “que s’ha fet sinó d’on som, des d’on actuem i com ho fem”. Ara s’obre una nova etapa que permet, continuar fent el que es feia, però assumint nous compromisos com pot ser l’assessorament dels treballadors d’aquí que han d’emigrar per trobar la feina o que, per motius laborals, han de desplaçar-se a l’estranger. Com ha indicat Ghassab Shaliba, president del CITE, tot i que sembla que la immigració no sigui notícia cal seguir lluitant a favor dels drets dels immigrants perquè no es pot renunciar a treballar per millorar la vida de les persones.

dimarts, 28 de març del 2017

La llengua de l’islam

Una de les peculiaritats de l’Islam és que el creient musulmà s’apropa i es fa seu la paraula revelada a l’Alcorà de forma individual. És l’individu, sense cap altre mediació, qui assumeix la responsabilitat de parlar a Déu cara a cara. El creient musulmà dialoga amb Alà directament. Aquest identifica l’Islam. Per això es considera un tret diferencial que cal defensar. Especialment quan s’estenen algunes interpretacions de l’Islam que dilueixen aquesta responsabilitat individual en benefici del grup.

El diàleg personal del musulmà amb Déu no sempre és fàcil. Hi ha alguns factors que el poden dificultar bastant. La llengua és un d’ells. És comú en tota la comunitat musulmana recitar l’Alcorà en llengua àrab. Però no tots els musulmans l’entenen. Aquesta dificultat idiomàtica impedeix una relació diàfana amb el misteri de la divinitat. Per més que algunes musulmans ho afirmin, l’àrab no estat des de sempre la llengua de l’Islam. En els seus orígens els primers creients s’expressaven en la seva llengua materna. Fou uns quants anys després quan es produïren les primeres discussions en torn a quina era la llengua del culte musulmà. Després de moltes controvèrsies s’imposà l’opinió dels partidaris de vincular el culte a l’ús de l’àrab. Es sobreentenia que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, parlà a Muhàmmad en àrab. Peculiaritat no verificada doncs en el segle VII a la península Aràbiga no es tenia consciència de que fossin àrabs i que parlessin una llegua singular.

L’acord arribat en aquell moment fou que les oracions particulars o intercisions es podien fer en la llengua vernacle, mentre que l’oració ritualitzada en el culte musulmà, el conegut com a salāt, només podia fer en àrab. Aquest fet fa que avui encara alguns musulmans es preguntin “com pot una persona pot comunicar-se amb a la divinitat en una llengua que no coneix?”. Perquè és molt probable que els musulmans no àrabs coneguin el significat de les aleies, però és més que possible que no comprenguin el seu significat.

No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Hi ha una forta associació entre el culte musulmà i la llengua àrab, entre l’Islam i la cultura àrab. A més, el caràcter textual que s’atribueix a l’Alcorà; la seva comprensió de darrera revelació, fa que costi revisar la qüestió de la llengua sense crear fortes tensions. Hi ha musulmans que consideren que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, va dictar el text de l’Alcorà directament a Muhàmmad. De tal manera que ho deuria fer en àrab perquè era la única llengua que entenia el Profeta. Molt probablement no fou ben bé així ja que es dóna per admès que Muhàmmad no escoltà un dictat textual sinó que li fou revelat a través d’una inspiració. Posteriorment, a través de la seva vivència interior, Muhàmmad començà a donar forma oral a les diferents alies de les sures de l’Alcorà. Aquesta circumstància dóna una especial característica a la revelació de l’Alcorà. En primer lloc, Alà no parlà cap idioma, parlà a l’enteniment interior de Muhàmmad. En segon lloc, com proposen algunes especialistes de l’Islam, aquest fet permet abordar, sense provocar cap pertorbació en el nucli bàsic de la Revelació, considerar que l’Alcorà és el resultat d’una inspiració divina i, atès que no és cap text literal, pot ser considerat a la llum de la lectura històrica. Finalment, com es desprèn de tot l’anterior, no existeix cap impediment de fe en admetre un culte musulmà en una altre llengua diferent a l’àrab.

dilluns, 27 de març del 2017

Laicitat positiva

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.


Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient. La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

diumenge, 26 de març del 2017

Un dia en el parc

No he estat tot un dia en el parc, sinó unes hores matinals d’un radiant diumenge primaveral. Vaig portar al meu net a descobrir el parc de l’Oreneta a Barcelona. És un gran parc situat en pendent als peus de la part oriental de la serralada de Collserola. Aquest part té un atractiu principal, un trenet, i uns de menors, com són diverses instal·lacions per lleure dels nens i un ponis que circulen sense massa convenciment. Cal agrair als voluntaris que mantenen en perfecte estat els trens de petita via i les seves instal·lacions perquè els nens, i els no tan nen, puguin gaudir d’un viatge ple d’emocions. Encara que les màquines i vagons siguin de petit format és tot un immens plaer donar un parell de tombs en aquest tren. Com també és d’agrair el mòdic preu del bitllet de cartó, com els antics, que costa pujar-hi. Tot un encert.

El que és menys encertat és la sensació de desempara que experimentà per part dels gestors d’aquest gran parc municipal. Durant les dues hores que vaig ser-hi anant al tren o gaudint de les instal·lacions de jocs infantils, força ben conservades, no que vaig trobar cap vigilant, o agent d’autoritat, que dones em dones seguretat de que, si alguna cosa anés malament algú m’atendria. Crec que en un equipament com aquest, ple de pares, avis i nens, no fora de més que hi hagués alguna vigilància que assegurés mantenir el civisme quan aquest es torça per un abús o gamberrada. També fora d’agrair que els lavabos, profusament anunciats en els tòtems de senyalització, no estiguessin tancats sota uns considerables cadenats. Circumstància que crea més d’un problema quan, algun nen o avi prostàtic intenten atendre les seves necessitats. Si en aquests moments, les ordenances de civisme no permeten resoldre el problema, les autoritats municipals, guardianes del civisme, haurien de facilitar una solució civilitzada.

dissabte, 25 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Viure és adonar-se del que passa en el nostre entorn. Ens cal aprendre a cartografiar el moment present. Per això hem de saber escoltar el batec del temps, l’esperit del temps. Ensumar el que passa. Cada dia ens proporciona suficients signes del temps per saber cap on va el món i el que hem de fer nosaltres. “Des del dia que els vostres pares van sortir del país d'Egipte fins avui, no m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però vosaltres no m'heu escoltat ni heu fet cas de mi: heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares.”( Jr 7, 25-26)

No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Sinó hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu que no es veu sinó s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mc 12,28-31)

divendres, 24 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

El gran soroll de la vida contemporània confon i distreu quan busquem els referents sòlids que permeten entendre el sentit de la vida. Sovint cerquem respostes a preguntes, però no sempre trobem immediatament allò que busquem. Hem de saber discernir i deixar-nos guiar per consells de bones persones que trobem en el camí de la vida. “El que begui de l’aigua que jo li donaré, diu el Senyor, mai més no tindrà set, l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li la vida eterna” (Jn 4,11.14)

¿Què he de fer per ser una bona persona? ¿què he de fer, sí sóc cristià, per considerar-me un bon creient?. La resposta és senzilla i entenedora: estimar als demés. El que vol dir: ser honrat, ser just per practicar la justícia, ser misericordiós i compassiu amb el sofriment dels demés, i compartir les riqueses personals amb els altres. ¿Qui podrà estar-se a casa vostra? ¿Qui podrà viure a la muntanya sagrada? El qui obra honradament i practica la justícia. (Sl 14,1-2)

La joia de viure neix de la plenitud que brolla del convenciment que la vida té sentit més enllà d’allò que atrapa el pensament o entristeix l’ànima. Més enllà de la vicissituds, alguns dures d’assumir, la vida presenta moltes oportunitats per derrotar tota mena de tristor i les nits vitals que empresonen. Estimar els altres amb donació, entrega i passió alimenta la pau interior i és motiu de joia. “Senyor, vós m’ensenyeu el camí que a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència” (Sl 15,11)

dijous, 23 de març del 2017

Islam, comunitat i individu

L’Islam és una religió on la comunitat té un gran pes. Ho és tot. Fins i tot, dóna la impressió que l’individu està supeditat a la comunitat, i a voltes anul·lat pel que aquesta decideix. Això explicaria situacions en les quals la voluntat de la persona queda condicionada per les decisions que prenen els que, com en moltes les religions, es presenten com interpretadors de la comunitat. Són aquests intermediaris els que expliquen l’Alcorà i obliguen els individus a actuar, en certs moments, de manera dramàtica sota la promesa de futures recompenses en l’altra vida. La comunitat apareix dirigida i mediatitzada per nous profetes intel·lectuals.

Malgrat l’accentuació de l’individualisme associada a la mundialització de la cultura contemporània la comunitat mediatitzada segueix substituint la lliure interpretació i la decisió dels individus. La societat en xarxa ha reforçat aquesta dimensió de l’Islam i permet resoldre, encara que malament, les tensions entre la comunitat i l’individu. Aquest assumeix un nou protagonisme, enfront la comunitat. Per exemple, pot decidir vincular-se menys a la mesquita del seu barri i participar en una mena d’Umma virtual gràcies a la xarxa. La nova mesquita virtual aprofita les connexions per seguir anul·lant l’individu a partir de la manipulació de la seva voluntat. Tot resta fora de control. Així el musulmà pot radicalitzar-se a través dels predicadors islàmics, rebre consignes i començar a practicar la islamització de la societat al seu gust i quan li plagui.

És evident que cal combatre i defensar-nos d’aquesta radicalitat incontrolada. Hi ha institucions que tenen prous mecanismes per saber el què circula pel ciberespai. Però, la millor mesura preventiva és actuar sobre les bases que contribueixen a fomentar aquests comportaments radicals. En primer lloc, cal promoure un Islam obert, il·lustrat, amb una teologia sensible al pensament contemporani i preocupat per l’individu més que la comunitat. En segon lloc, no s’ha de demonitzar l’Islam per més notícies alarmants que ens envoltin. Cal respectar l’Islam perquè és una religió portadora de valors universals que cal conèixer i promoure. Finalment, cal acollir els musulmans en els països occidentals no amb recels i prohibicions. Les societats occidentals han d’entendre i assumir el canvi del perfil religiós de les seves societats i, sense renunciar a cap dels seus signes propis d’identitat basats en la tradició cristiana, comprendre que l’Islam és una religió practicada, en moltes ocasions en condicions de penúria, per un important nombre dels seus conciutadans. Només així, els musulmans occidentals es sentiran membres d’una societat, que també és la seva, que també els considera ciutadans

dimecres, 22 de març del 2017

Funcions de la vida intel·lectual

En el II Congrés de Qüestions de Vida Cristiana, celebrat al monestir de Santa Maria de Montserrat, el professor Francesc Torralba presentà el que per ell eren les funcions bàsiques de la vida intel·lectual. Són deu propostes que, quasi bé reduïdes als seus anunciats, permeten entendre el paper que poden fer avui els intel·lectual catòlics en la societat contemporània. Aquestes funcions són:
  1. Cartografiar el moment present. Es tracta d’escoltar el batec del temps, l’esperit del temps. Ensumar el que passa.
  2. Recrear lingüísticament l’herència rebuda. Traduir al món d’avui la tradició. Es tracta de fer entenedora aquesta tradició.
  3. Defensar la racionalitat. En un moment de dissolució de la raó cal defensar-ne la seva necessitat. La raó és un lloc de trobada i un estímul pel diàleg.
  4. Crear ponts amb tradicions i sensibilitats diferents. Afavorir la cultura de l’encontre. Identificar el que ens uneix i el que no.
  5. Esdevenir un crit profètic en defensa dels més vulnerables. La no neutralitat davant la injustícia. Actuar per combatre les  vulnerabilitats.
  6. Exercir el discerniment crític. Assumir els límits de la pertinença eclesial. Practicar la correcció fraterna com a servei eclesial.
  7. Aspirar a la visibilitat. Ser audaços per testimoniar la fe. Saber estar present en la societat contemporània de manera clara i comprensible. No sé covards, però tampoc temeraris.
  8. Assumir compromisos. No defugir cap compromís per impulsar el que creiem. Evitar el puritanisme no voler prendre partit.
  9. Reconèixer i estimar la cultura laica. Escoltar i dialogar amb els pensadors laics i ateus, sense por i amb humilitat.
  10. Conrear la virtut de l’esperança. Defugir el nihilisme històric de pensar que no hi ha res a fer. Hi ha moltes coses a fer i tot és possible. Presentar l’esperança que es nodreix de l’experiència Pasqual.

dimarts, 21 de març del 2017

L’intel·lectual catòlic

Recentment s’ha celebrat al monestir de Santa Maria de Montserrat el II Congrés de Qüestions de Vida Cristiana sobre Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme on hi varen participar uns seixanta intel·lectuals catòlics la majoria acadèmics i professionals. Vaig tenir la sort de poder-hi participar, sentir les interessant ponències i dir el que pensava d’alguns dels temes tractats. Els ponents d’aquesta interessant jornada foren Julio Martínez, jesuïta i rector de la Universitat Pontifícia de Comillas, Lluís Duch professor de la Universitat de Barcelona i monjo de Montserrat i Francesc Torralba director de Qüestions de Vida Cristiana i professor de la Universitat Ramon Llull. La trobada estada organitzada per la Fundació Joan Maragall i l'Abadia de Montserrat, les institucions que editen aquesta revista.

El punt de partida de la reflexió fou constatar que els intel·lectuals són substituïts pels influencers i els intel·lectuals catòlics són cada vegada menys visibles. Davant d’aquesta situació és necessari cal recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme. És una tasca difícil i plena d’obstacles perquè “en el debat intel·lectual es prescindeix molt sovint dels intel·lectuals cristians o se'ls mira amb sospita" digué l'abat Josep Maria Soler en la presentació de la jornada.  Però aquesta aportació no ha deixat de ser necessària i per això és urgent recuperar la dignitat intel·lectual del cristianisme perquè el pensament d'arrel cristiana pot fer un servei a la societat. L’Evangeli és una Bona Nova que pot ajudar a enriquir el debat intel·lectual i cultural davant dels problemes de la societat contemporània o donar respostes a les preguntes del sentit de la vida que la humanitat no ha deixat de fer-se.

Julio Martínez defensà la recerca i defensa de la veritat perquè està convençut que "si la veritat no compta, quina justícia i quina llibertat hi pot haver?". La recerca de la veritat comporta diàleg i aquest necessita del discerniment per trobar la veritat. El rector de Comillas va defensar que "és l'hora de pensar, discernir i escollir, i de ser valents pronunciant-se en públic, no de replegar-se". Lluís Duch insistí que "la virtut màxima de l'intel·lectual és la crítica en el sentit grec, de cercar criteris". I és aquell que "sempre pren partit sense ser de cap partit" i no actua condicionat pels interessos i buscant només el reconeixement públic. Segons Duch l'intel·lectual és un "desvetllador" o "formador de l'atenció".  Francesc Torralba remarcà que l’intel·lectual ha de fer "una recreació de l'herència rebuda, de manera comprensiva a la gent d'avui". Això comporta no dimitir de la crítica tan dins com fora de l'Església, crear ponts i no oblidar el clam profètic a favor dels més vulnerables: "en aquest punt l'intel·lectual catòlic no pot ser neutral i quedar-se només en el diagnòstic".

dilluns, 20 de març del 2017

Laicitat política

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient.

La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

diumenge, 19 de març del 2017

L’Alcorà, la Sunna, els ulemes i la Xaria

El comportament dels musulmans està regulat, com a primera font, pel que diu l’Alcorà. Aquest, regula i estableix el que es pot fer i el que no. És profundament normatiu. Al ser paraula d’Alà dictada, no és discutible i interpretable. La segona normativa és l’anomenada Sunna. La ràpida expansió de l’Islam feu que entrés en contacte amb uns referents culturals diferents als propis de la cultura semítica original. Això provocà que sorgeixin aspectes a regular que no estaven contemplats en l’Alcorà. Per això es creà l’anomenada segona font: la Sunna. Aquesta recull fets i dites del profeta Mahoma i el que feia la primitiva comunitat musulmana. La Sunna s’escriu uns 300 anys després de la mort del profeta. La sunna està formada per petits relats, els anomenats hadits.

Com que aquesta segon font presentava algunes contradiccions, hi ha uns 600.000 hadits, a més d’aparèixer noves problemàtiques no previstes per aquests sorgí la tercera font del dret islàmic: les interpretacions dels ulemes. Els ulemes són savis mestres de la llei islàmica. El seu coneixement de l’Alcorà i la sunna els permet legislar per donar respostes a les noves preguntes que es fa la comunitat musulmana.

La quarta font del dret musulmà són les anomenades escoles jurídiques. A partir del segle VIII en el sunnisme es consoliden diverses escoles jurídiques clàssiques (madhhab) les quals recopilen les seves referències teològiques i des de llavors han esdevingut els referents interpretatius bàsics pels musulmans sunnites. El concepte madhhab remet a una interpretació de les fonts tradicionals de la religió musulmana, l’Alcorà i els hadisos. Aquesta interpretació constitueix l’anomenada fiqh (jurisprudència musulmana). La fiqh és la fixació jurídica dels preceptes i principis teològics corànics. Aquestes escoles han perdurat fins avui i els seus principis són immutables. De tal manera que es considera des de la fiqh ja no es pot interpretar la teologia corànica


Una de les principals diferències entre els sunnites i els xiïtes està en la importància donada a la Sunna com a font de dret. En el cas dels sunnites, l’Alcorà i la Sunna són les dues fonts de les quals emana la llei islàmica. El nom sunnita ve d’aquesta adhesió total a la Sunna. Els xiïtes, en canvi, tot i reconeixent la importància de la Sunna, no accepten el seu caràcter sagrat. Com alternativa, els xiïtes donen molta importància al coneixement transmès oralment entre els descendents d’Alí i la comunitat xiïta n'és dipositària. La Xaria és la llei canònica de l’Islam. És la suma de totes les fonts del dret islàmic completades per les analogies o interpretacions fetes pels ulemes comunament acceptades per la comunitat. La xaria regula el conjunt d’activitats públiques i privades de tot fidel musulmà. Únicament s’aplica en els països islàmics. 

dissabte, 18 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia tenim moltes oportunitats per ser bones persones. És fàcil fer bones obres o acollir en el cor bons consells. No cal ser molt agut per adonar-nos de les situacions en que tenim ocasió de fer el bé. Si ens aturem i meditem sobre aquests moments omplirem de pau i joia el nostre cor. “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts. Estima de cor la llei del Senyor, la repassa meditant-la nit i dia”.(Sl 7)

Amb la dita popular “Que Déu faci més que nosaltres” expressem la consciència de les limitacions humanes. Aquesta humilitat ens ajuda a descobrir que sovint necessitem ajut per vèncer les dificultats o contrarietats que la vida estén davant nostre. Hem de confiar que més enllà de nosaltres trobarem l’ajut i el consol que cal. “En vós, Senyor, m’emparo, que no tingui un desengany, traieu-me del llaç que m’han parat, vós que em defenseu”. (Sl 30,2.5)

divendres, 17 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

En el cada dia de la vida hem de mostrar als altres quins són els principis, els valors i les virtuts que animen el nostre interior. Hem de mostrar els motors ens impulsen a fer un món millor des de la petita acció quotidiana. Cada dia tenim oportunitat d’afirmar amb fets que estimem i que volem ser solidaris amb tota la creació. “Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37)

Hem de procurar de ser coherents. De dir allò que pensem i fer allò que diem. No ens hem de carregar de paraules pomposes que no s’entenen. Hem de ser senzills i servir als altres amb humilitat i sol·licitud. No ens hem de vanagloriar, al contrari. Hem de practicar l’amabilitat servicial. “El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom que s’enalteixi serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit” (Mt 23,11-12)

La política és molt necessària pel bon funcionament de la societat. Però cal en el món polític es visquin amb més convenciment l’actitud de servir als ciutadans. Els representants polítics no han de cercar el prestigi personal sinó al servei a la comunitat; han de creure’s sincerament que són servidors públics. “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20, 25-27)

dijous, 16 de març del 2017

La coranització de la política i la religió - II.

A la mort de Muhammad el moviment dels creients va ser liderat per una sèrie de persones que van ser denominades com Amir al-Mu'minin, expressió traduïda com a comandant de les creients. Al voltant de 75 o 100 anys després, el concepte ampli de comunitat de creients, en el qual s'incloïen tant els seguidors de Muhammad com a jueus i cristians per ser monoteistes, es va anar restringint fins al punt de referir-se únicament als que eren seguidors de l'Alcorà. Diu Donner que aquest procés de transformació de la comunitat de creients va ser acompanyat amb l'extensió de l'ocupació de dos termes extrets del propi Alcorà: islam i musulmà. El primer va començar a utilitzar-se per designar la nova religió i el segon per definir els seus seguidors. Un cop assumit aquest canvi conceptual, al voltant de l'any 700, sobre la naturalesa de la comunitat dels seguidors de Muhammad es va produir el fenomen de projectar aquests conceptes cap al passat. De tal manera que es va considerar que Muhammad havia fundat una religió, l'islam, i que des de l'inici seus seguidors eren musulmans. Aquest canvi conceptual es va introduir de forma gradual dintre de tal manera que al llarg del segle VII i VIII van coexistir les dues idees de comunitat de creients i islam per definir una mateixa realitat. Aquest procés va significar la recuperació de la figura de Muhammad especialment emfatitzant el seu paper de profeta i ressaltant la centralitat de l'Alcorà com a revelació de la paraula de Déu.

¿Aquest procés de recuperació de Muhammad i l'Alcorà significa que el seu paper va ser menor en la primitiva comunitat de creients? No hi ha una resposta precisa a aquesta qüestió al no tenir documentació que aporti informació sobre quin va ser el seu paper en la primitiva comunitat. És evident que tots dos, Muhammad i l'Alcorà, van ser determinants en l'aparició de la comunitat de creients, el que es desconeix és de quina manera van influir en el seu desenvolupament. A partir de la poca informació que es disposa es pot suggerir alguna hipòtesi al respecte. Pot ser que al principi l'Alcorà fos un llibre més dins de la col·lecció de llibres piadosos o espirituals que utilitzés aquesta comunitat de creients. El lideratge social i polític desenvolupat per Muhammad en aquesta primera etapa pot haver quedat eclipsat per la comprensió profètica de la seva figura. L'Alcorà presta poca atenció a Muhammad, gairebé ni és esmentat, atès que l'interès no està en la seva figura sinó a remarcar la importància de Déu. Tot són suposicions en no tenir fonts documentals sobre aquesta etapa.

dimecres, 15 de març del 2017

La coranització de la política i la religió - I.

Fred M. Donner, professor expert en islam i el món àrab, a partir de l'anàlisi de les dades disponibles, considera que durant el període omeia les institucions de l'Estat islàmic foren repensades i, si calia nominades de nou, amb conceptes trets directament de l'Alcorà. L'objectiu d'aquest exercici era legitimar l'Estat i el govern omeia a partir de referents religiosos relacionats amb la revelació divina i els ensenyaments de Muhammad. Aquest exercici, que en principi pretenia consolidar el poder polític dels omeies, va proporcionar una identitat musulmana centrada en Muhammad i l'Alcorà. Aquest procés ideològic pot qualificar-se com coranización de la religió i de la política, o islamització de l'Estat.

Les evidències reunides per Donner suggereixen que Muhammad més aviat no va crear al principi una religió sinó que es va sumar-se i impulsar un corrent de renaixement monoteista que deuria existir en aquells moments. Mentre la creació d'una religió precisava d'estructurar els principis i normes que havien de regular la comunitat religiosa, l'afirmació monoteista comportava simplement reconèixer una fe i afirmar unes creences. Això últim, és el que sembla va fer Muhammad en un primer moment en La Meca. La comunitat de fe fundada per Muhammad, en els seus primers moments, s'identificà en la confessió de l'existència d'un Déu únic i res més. De tal manera que aquest monoteisme permetia reunir, en una sola comunitat de creients, als seguidors de Muhammad, jueus i cristians, ja que tots admetien l'existència d'un Déu únic. Hi ha diverses evidències d'això, potser la més notòria és l'anomenada Constitució de Medina.

Quan Muhammad s'instal·la amb els seus seguidors a Medina aportà a la societat del seu temps un grup humà les relacions, a diferència dels clans i tribus del seu temps, no estaven basades en el parentiu sinó en la fe. En concret, en la creença del monoteisme. Aquest renaixement del monoteisme va fer que els seguidors de Muhammad fossin identificats amb el nom de moviment de creients sense més qualificació. Aquesta designació era deguda al fet que els seguidors de Muhammad es denominaven a si mateixos com mu'minun, els creients. El terme mu'min, creient, o termes semblants, és usat unes 1.000 vegades a l'Alcorà en termes de presentar-los com els destinataris del llibre. El terme muslim només s'empra unes 100 vegades.

dimarts, 14 de març del 2017

La retòrica i la sentència del 9N

En essència, la condemna de l’expresident Mas i de les ex conselleres Ortega i Rigau és per desobeir una ordre del Tribunal Constitucional. Si aquest és el nucli bàsic de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè cap tribunal, ni la fiscalia de l’estat, ha induït cap processament del Govern de Rajoy per incompliment reiterat de sentències del Tribunal Constitucional que donen la raó a Catalunya. Si algun està interessat en conèixer aquesta sentències pot consultar a http://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-espanyol-incompleix-fins-a-trenta-quatre-sentencies-del-tribunal-constitucional-i-del-tribunal-suprem/ . Des de la meva ignorància jurídica estic estorat per la diferència de criteri aplicable pels tribunals de justícia.

La prolífica retòrica dels redactors de sentències arriba a extrems inaudits. Per exemple, motiven que la desobediència fou voluntària perquè qualsevol persona amb “intel·ligència bàsica” podia interpretar sense error que el Tribunal Constitucional prohibia la consulta del 9N. Com que sóc de ciències, m’agradaria que algú em definís que és intel·ligència bàsica a fi de poder interpretar el que volen dir els jutges. Podrien dir el mateix, sense recórrer a un recurs retòric no objectivable. En la mateixa línia podria dir-se que l’expressió “màxima la tensió a la que es veieren sotmesos els valors constitucionals tan essencials en un Estat democràtic i de dret com són l’equilibri entre poders i el sotmetiment de tots a l’imperi de la Llei”. De nou, la retòrica fa una mala passada. Valors i principis, es presenten com a conceptes intercanviables. Els valors constitucionals són uns, alguns amb projecció a la moral cívica, i els principis constitucionals són uns altres, amb connotacions de caire més normatiu i d’ordenació jurídica. Feta la lectura de la sentència des del punt de vista de l’ús de la retòrica amb permet treure’n algunes conclusions. Que la retòrica en lloc d’ajudar desvirtua la significació dels raonaments i que, si es fa servir, esdevé un recurs per camuflar la ideologia subjacent en el llenguatge. Aspecte que resulta crític alhora d’administrar justícia.

Nota. Sobre l’ús dels conceptes valors i principis la mateixa sentència els fa servir de manera indistinta. Per exemple a la pàgina 83 es diu “En definitiva, al arrogarse el acusado D. Artur Mas i Gabarró la decisión última sobre la supuesta prevalencia o supeditación de deberes, pervirtió los principios democráticos de división y equilibrio entre poderes, e hizo quebrar una regla básica e imprescindible para una convivencia pacífica, la que pasa indefectiblemente por la sumisión de todos al imperio de la ley y al cumplimiento de las resoluciones judiciales”. Però a la pàgina 93 els principis s’han transformat en valors. “Estimamos adecuada y proporcional la reacción máxima prevista por el legislador para el delito de desobediencia, pues máxima ha sido la tensión a que se vieron sometidos valores constitucionales tan esenciales en un Estado democrático y de derecho como el equilibrio entre poderes y el sometimiento de todos al imperio de la Ley”

dilluns, 13 de març del 2017

Jorge Bergoglio, papa Francesc

Avui fa quatre anys que el jesuïta cardenal argentí Jorge Bergoglio fou escollit papa. Els entesos deien que aquesta elecció entrava dins del possible, però el cert és que la seva elecció fou un fet inesperat. Els seus primers gestos, el nom i la manera com es presentà davant la multitud de la plaça de sant Pere, amb petició d’oració per ell inclosa, foren anunci d’uns nous temps per l’església catòlica. Mirat aquests quatre anys en perspectiva es poden intentar algunes reflexions valoratives del pontificat del papa Francesc. En primer lloc, cal reconèixer que el papa ha despertat un interès positiu fora de l’Església catòlica. Les seves opinions són escoltades i respectades. Està exercint un lideratge moral d’un inestimable valor. Davant la mancança de referents mundials sòlids, el mestratge del papa Francesc omple la necessitat que tenim les persones de trobar punts mestres de l’esperit i de les consciències. Les seves crides a favor dels immigrants i de combatre la pobresa; la seva crítica al capitalisme egoista que mata i esgota els recursos naturals i la seva defensa de la dignitat de les persones, han estat elogiades reiteradament des de fora de l’Església. 

A nivell eclesial el papa Francesc s’ha proposat envigorir la comunitat catòlica. A tal fi, ha procurat identificar quins són els grans reptes del món actual que demanen una renovació en la manera de pensar i actuar dels cristians. Al mateix temps, ha sabut construir una agenda dels grans temes que l’Església catòlica ha de donar resposta per tal de ser creïble en les diverses societats d’un món globalitzat. També ha volgut posar ordre dins de l’església a partir d’una meditada política de nomenaments de cardenals i bisbes. Ha sabut identificar el nou rostre misericordiós que ha de tenir l’Església avui i ha senyalat quins són els camins a seguir per de situar els cristians en els llocs on cal portar l’amor de Déu. Ha tornat a presentar la Doctrina Social de l’Església, adaptada a les noves circumstàncies, com l’alternativa moral i pràctica per afrontar els principals reptes de la humanitat. 

El papa Francesc, amb un llenguatge contundent, curt i sintètic ha senyalat el que és moralment acceptable del que no ho és. Cal fer notar que el papa Francesc no ha entrat en la revisió de l’edifici doctrinal de l’Església catòlica, però ha indicat quin és l’ordre a seguir alhora de començar a fer una revisió d’aquests principis. Les seves encícliques, cartes i documents són una font d’inspiració pel testimoni dels cristians a favor de la causa de Jesús. De la lectura dels seus escrits se’n desprèn que les seves propostes d’apertura de l’església a les perifèries de la societat descansen en una profunda vida interior i de pregària. Em confesso admirador del papa Francesc i és un do de Déu haver viscut aquests quatre anys.

diumenge, 12 de març del 2017

Crònica de la veritat oculta

En temps de postveritat, el judici del cas Palau exemplifica les dificultats de trobar la veritat quan l’excés d’informació sembla demostrar una cosa i al mateix temps negar-la. Tot i aquesta dificultat, alguns mitjans de comunicació tenen tendència a amplificar aquelles informacions que confirmen una línia de pensament establerta com la dominant i, sobretot, com a veritat oculta. Penso que això és el que ha passat amb les declaracions de Fèlix Millet , Jordi Montull i Daniel Osàcar. M’ha sorprès la magnificació de les declaracions dels dos primers afirmant el finançament de CDC a través de comissions i la irrellevància concedida al darrer que ha negat totes aquestes acusacions. Les quals eren només declaracions no provades però que els medis de comunicació han presentat com proves de delicte de finançament il·legal sense recordar que, al menys un dels acusadors, ha confessat ser un estafador.


La fiabilitat de l’acusador no es qüestionava perquè gràcies a ella es podia associar la confessió amb la responsabilitat política d’Artur Mas. Una cop feta l’associació mental, els mitjans de comunicació interessats només havien de ser reiteratius amb aquesta informació per anar escampant una ombra de sospita sobre la implicació última d’Artur Mas en el cas Palau. Els interrogatoris del fiscal, les confessions dels acusats Millet i Montull, i els titulars d’alguns medis han traslladat el centre d’interès del procés a Artur Mas oblidant-se que els estafadors són els primers. El judici mediàtic interessat ja no és a Millet i Montull, sinó a Mas. Perquè l’interès ocult sobrevingut a aquests procés no és aclarir l’espoli del Palau de la Música, sinó presentar a l’opinió pública que alguns dels que avui són independentistes abans han estat uns polítics corruptes. I estendre la sospita que, potser alguns d’ells volen la independència per escapar-se del pes de la justícia.

dissabte, 11 de març del 2017

Gloses per la vida quotidiana

La fe és un do. No es fonamenta en la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. També és una ce gtrca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu. Per això cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixa trobar o suportar la seva aparent absència. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)


Les persones hem de viure reconciliades amb els altres. No podem haver-hi rancúnies que enterboleixen les relaciones humanes. Cal esforçar-se a fer les paus i restablir els ponts de convivència. L’amabilitat és una virtut bàsica per vèncer els enutjos i els menyspreus entre les persones. “El qui s’enfadi amb el seu germà serà reu davant el tribunal. El qui digui el seu germà una paraula de menyspreu serà reu davant el Sanedrí i el que l’insulta acabarà al foc de l’infern” (Mt 5,22) 

divendres, 10 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Tenir poder és una gran temptació que sedueix a moltes persones. Amb el poder els individus creiem que som forts i podem imposar el que pensem als altres. Però el poder fa perdre l’oremus i entabana el cervell. Quan el poder no és per servir als altres, llavors es converteix en una idolatria perillosa. “Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores” (Mt 4,9)

¿Sabem perdonar? Més d’un cop tinc la sensació que no. Sovint tinc la sensació de que el meu cor té un punt de rancúnia o ressentiment amb algú que considero que m’ha ofès. L’exercici del perdó ens fa més persones, perquè és, en definitiva, una mostra d’amor al altres. Davant una ofensa no es reclama venjança o revenja, sinó perdó perquè l’amor de Déu perdona també les nostres faltes.  “Perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6, 12)

La pregària de petició manifesta un desig interior. Podem pregar per moltes coses i també per nosaltres mateixos. Podem confiar a Déu la cura del nostre esperit un cop hem descobert les nostres mancances. Necessitem tenir aquesta confiança per ser millors persones i poder estimar totalment als altres. “Déu meu, creeu un mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit fer. No em llanceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant” (Sl 50)

dijous, 9 de març del 2017

Sóc creient

La meva confessió de fe és una afirmació que vol tenir un lloc en l’espai públic. Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta proclamació amb naturalitat quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar la fe, com tampoc pensar que la creença limita la condició humana. El fet de creure, com el de no creure, estan en la pròpia naturalesa de les persones. No cal justificar la creença.. De la mateixa manera que tampoc cal fer-ho en sentit contrari. Creure o no creure forma part de l’existència humana.


El fet de que en la societat hi hagi persones creients no fa que aquella hagi de ser considerada poc avançada. La creença no qualifica el nivell de maduresa de la societat. Gràcies a la coexistència de la creença com la no creença fan madures les societats perquè és signe de llibertat i democràcia. Aquesta coexistència ha de manifestar-se en l’espai públic. Per això, és necessari la confessió pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la. De manera particular, cal explicitar la creença davant d’aquelles situacions en les quals els valors cristians poden entrar en contradicció amb allò que es pot considerar políticament acceptat

dimecres, 8 de març del 2017

Pregària dels esclaus del treball

Avui no escriuré totalment el text. Aprofito les paraules escrites com una oració publicada per Michel Qoist a final dels anys 50 del segle passat. Pot ser les paraules poden semblar passades de moda, però el conceptes que expressen són plenament vigents. Sóc d’una generació que ens férem grans en la fe amb llibres com les Pregàries de Qoist. Gràcies a obres com aquestes descobrirem un Déu que ens estimava a fons i que, en lloc de condemnar-nos, ens convidava a viure plenament estimant als altres. D’aquest llibre he escollit una pregària nocturna que és una oració i un “crit de revolta, allargassada, dels homes esclaus del treball. Amb la pregària les persones oferim la “humiliació i la pena de cadascun” així com “la lluita de tots”.


Davant “la sofrença dels treballadors perquè els seus germans siguin alliberats” el creient demana a Déu “il·lumina’ls amb la teva llum” i “que siguin lúcids en el seu conflicte, que siguin justos en el seu combat, que siguin generosos en el seu do” i que “sapigueu, sobretot, que el món millor per construir, interessa al teu Pare”. La pregària acaba demanant a Déu que purifiqui el cor dels treballadors perquè “es batin per amor, i que lliures i ufanosos, puguin oferir al Pare, al final del temps, el Paradís que amb tu hauran bastit amb les seves mans”. La senzilla pregària de Quoist segueix tenint sentint per els homes i dones d’avui.

dimarts, 7 de març del 2017

El dia de la dona

Demà és el dia de la dona. És una diada especial, que no pot ser com una de les tantes efemèrides que es celebren i els dies amb pretensions comercials. No, de cap manera. El dia de la és una commemoració per fer-nos caure la cara de vergonya a moltes persones. Les dones encara necessiten un dia específic per elles; una dia per recordar a tota la humanitat que segueixen discriminades i explotades per una cultura dominant que segueix essent i manifestant-se masclista. Serà un dia alegre, perquè les dones i els homes lliures ompliran els carrers exigint uns drets que encara avui segueixen negats. Però també serà un dia trist perquè davant de les nostres consciències s’estenen totes les desigualtats, vexacions, discriminacions, explotacions que reben les dones simplement per raó del seu gènere. 

Cadascú ha d’examinar que fa perquè la situació canviï. És evident que calen grans lleis que permetin resoldre els problemes estructurals que perpetuen les desigualtats. Avui mateix es feia públic un estudi sindical que demostra com, a feines iguals, els sous de les dones són inferiors. A nivell mundial, les dones produeixen el 66% de les riqueses, però només es beneficien el seu 10%. Però, també hi ha actituds que estan més a les nostres mans per tal de donar passes a favor de la igualtat real entre gèneres. Els comportaments en la llar han d’ajudar a substituir el model patriarcal a l’ús, per un basat en la responsabilitat compartida. La mateixa organització del temps i de les tasques domèstiques, per exemple, reprodueix la discriminació. La cultura social contribueix a reproduir uns patrons de comportament farcits de visions masclistes que no respecten la igualtat de la dona. Hi ha encara molta feina a fer a favor de les dones.

dilluns, 6 de març del 2017

Imitar l’equitat de Déu

He llegit, durant aquests dies de Quaresma, el sermó 14 del recull De pauperum amore del bisbe Gregori Nazianzè (segle IV). Les seves reflexions són ben actuals pels individus d’avui. El bisbe Gregori adverteix que no podem tornar-nos mals administradors del que Déu ens ha donat. En cap cas, ningú pot retenir el que no li pertany. Al contrari, cal “imitar l'equitat de Déu”. Si ho fem, diu Gregori Nizianzé “no hi hauran pobres”. No ens hem d’esmerçar “amuntegant tresors i vetllant-los, mentre hi ha qui passa necessitat”. Els profetes han avisat que aquesta actitud no plau als ulls de Déu.

Hem d’estimar i obrar “segons la llei primera i suprema de Déu, que fa ploure sobre justos i injustos, fa sortir el sol igualment per a tots”. L’obra divina és igualitària i justa. No discrimina ni fa favoritismes ni exclusions. “Ha deixat lliures les fonts, els rius i els boscos per a tots els vivents de la terra, l'aire per als éssers alats i l'aigua per als de vida aquàtica.” La vida és una oferta gratuïta feta per Déu “amb esplendidesa i abundor” pel gaudi de les criatures vivents sense excepcions. La justícia divina és tan entenedora com repartir els bens de la creació “sense fer discriminacions, de manera que dóna proporcionalment a cadascú el que necessita, i manifesta a tots les obres de la seva bondat.” Aquesta és la equitat que complau a Déu.

diumenge, 5 de març del 2017

La islamofobia no té lloc a la Unió Europea

Alguns països són presoners de la deriva populista. Vàries societats europees, atemorides per una crisi que ha fet vulnerables les capes mitges, han substituït les propostes socialdemòcrates i liberals per la vacuïtat política dels populismes de dretes. A Estats Units d’Amèrica Donald Trump s’identifica amb aquest populisme rampant. L’horitzó polític a Europa és negre. A Gran Bretanya guanyà el Brexit agitant tots els fantasmes de la por; a Holanda el partit de Geert Wilders encapçala totes les enquestes com a favorit en les propers eleccions; el mateix passa a la il·lustrada França amb Marie Le Pen. El futur sembla en mans dels populismes.

Geert Wilders ha guanyat molt terreny polític a Holanda en els darrers anys. El seu discurs és clarament islamòfob. En el seu programa electoral hi ha la promesa de tancar 475 mesquites i prohibir l’Alcorà. Holanda, durant anys ha estat, un país exemple de llibertat i respecte a la diversitat cultural. L’alcalde de Rotterdam és un musulmà nascut al Marroc. Però els aires populars no són favorables a la multiculturalitat. Les forces populistes totalitàries estan guanyant la confiança electoral. Probablement, algunes autoritats comunitàries haurien d’afirmar, amb força contundència i claredat que una Holanda islamofoba no té lloc a la Unió Europea.

dissabte, 4 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix? (Lc 9,24-25

Durant el temps de Quaresma era costum fer dejuni alguns dies i altres fer només abstinència de car. Avui, aquestes pràctiques que ajudaven a l’ascesi personal poden ser substituïdes per altres. Un bon dejuni, per exemple, és dejunar de les presses que ens impedeixen escoltar als altres o dejunar dels interessos personals que ens impedeixen acollir a les persones del nostre entorn. Aquest és el dejuni que val la pena fer.“¿Per què els vostres deixebles no dejunen, com ho fem nosaltres i els fariseus?” (Mt 9,14)

divendres, 3 de març del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estimar és compartir la vida amb els altres. Compartir la vida és sentir com a propis els patiments que tenen les persones i saber compartir generosament amb elles les riqueses i fortunes personal. Els seu infortuni ha de ser insuportable a la nostra consciencia. “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mí” (Mc 10,21) 

¿Amb quina actitud vivim la vida? ¿Què fem? ¿Com ens comportem? ¿Com ens relacionem amb els altres?. Cada dia podem fer-nos aquestes preguntes i examinar, quan s’acaba la jornada, com ha anat el dia. A la nit, que la fosca ens ajuda a examinar la consciència, podem revisar si, en lloc de criticar als altres i voler senyalar les seves mancances, els hem acollit i els hem ajudat a créixer com a persones. Ens podem preguntar; ¿què he fet per millorar com a persona? “L’home que viu honradament veurà la salvació de Déu” (Sl 49) 

Ha començat la Quaresma. Temps de reflexió personal per preguntar-nos si estimem prou o si som sol·lícits a les necessitats dels altres. Durant el camí cap a la Pasqua podem adoptar alguna pràctica que ens ajudi a perseverar en l’ascesi persona per preparar l’esperit a l’amor que és vida i dóna vida. “Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t’ho recompensarà”. (Mt 6,3-4)

dijous, 2 de març del 2017

Examen de consciència

Ara, a punt d’iniciar el descans nocturn, les persones podem repassar des del cor el que hem fet durant el dia. És l’examen de consciència de la vida quotidiana. Mentalment es pot repassar el que s’ha fet, el que s’ha pensat i com ens hem relacionat amb els altres. És un exercici fàcil, perquè la jornada està encara present en la nostra memòria. Començant pel matí i acabant en l’àpat nocturn amb l’estona de convivència familiar, cada persona pot recordar el que ha sentit i experimentat durant tot el dia.

No cal revisar-ho tot, sinó aquells moments o situacions en que hauríem pogut ser testimonis del missatge alliberador de Jesús. Pot ser no hem sabut fer, hem estat distrets i no hem descobert que es podia testimoniar una altra manera de viure. Pot ser les circumstàncies o els esdeveniments han impedit acollir a l’altra en tota la seva dimensió. És fàcil determinar aquells moments que els neguits personals i les pròpies cabòries ens han impedit entendre que hi havia algú que reclamava la nostra atenció. Si hem identificat aquests moments, ben segur que demà podrem millorar la nostra actitud. 

dimecres, 1 de març del 2017

Quaresma

Avui ha començat el temps de Quaresma. Temps que la litúrgia catòlica convida a revisar el que fem i penedir-nos en el cas de no haver obrat guiats per l’amor als altres i no ser sol·lícits a les seves necessitats. El penediment es complementa amb una reparació. La tradició catòlica ha presentat la Quaresma com un moment de sacrificis personals exemplificats en dejunis i prohibicions de certs plaers mundans. Convido a llegir i meditar, intentant veure com ho podem viure cadascú, un text del profeta Isaïes que la litúrgia catòlica proposa avui com una de les lectures que ajuden a comprendre el verdader sentit del temps quaresmal.

“El dejuni que jo aprecio, ¿us penseu que és posar-se de dol durant un dia, abaixar el cap com un jonc, i ajeure's en la cendra vestit de sac? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? L'únic dejuni que jo aprecio és aquest: Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes a miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda, la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: "Aquí em tens."

Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s'omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam; et farà fort i vigorós, seràs com un hort amarat d'aigua, com una font inestroncable. Reconstruiràs les ruïnes antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades, i et diran restaurador de muralles, reparador de cases derruïdes” (Is 58,5-12)