Així
de contundent és el qualificatiu que empro per descriure el comportament de les
institucions de l’Estat davant de les reivindicacions de Catalunya. Són
desvergonyits en els fons i en les formes. El Govern, el Consell d’Estat i el
Tribunal Constitucional han ventilat en breus minuts un greu problema polític
que té l’Estat. Perquè Catalunya ha plantejat un problema polític, no jurídic. Catalunya,
històricament, sempre ha plantejat problemes polítics a Espanya, però els
espanyols sempre han preferit parapetar-se en la normativa per no entrar a
parlar dels temes de fons. El Govern del Reino de España ha dit unes coses que
falten a la veritat en relació a la Llei de Consultes i en el Decret de
Convocatòria de la Consulta. Els textos normatius catalans estan ajustats a la
Constitució. Dir el contrari era mentir intencionadament per confondre i captar
rèdits polítics partidistes. L’obstinació del President del govern del Reino de
España en mostrar la consulta com un referèndum és una un engany destinat de
confondre l’opinió pública espanyola.
Per
altra part, l’enorme celeritat del Tribunal Constitucional per resoldre l’admissió
a tràmit del recurs del Govern de l’Estat albira totes les sospites i més. És
cert que era un tràmit i poca cosa més, però la seva reunió extraordinària d’ahir
ha posat de manifestat que l’autonomia del Poder Jurídic és un fal·làcia. La
pretesa divisió de poders dibuixada per Montesquiu és una caricatura
interpretada per la majoria de govern a Espanya que utilitza al seu interès les
institucions de l’Estat. La seva impunitat està afavorida per la complicitat
vergonyosa del principal partit de l’oposició que té els ulls posats en no
quedar-se fora en la defensa de la unitat d’Espanya. El garant de la
Constitució ha actuat com defensor d’uns interessos polítics i no com a
institució que ha de vetllar per la coherència constitucional de les decisions
legislatives de les instàncies de l’Estat. No, novament aquest tribunal, tal
como feu el 2010 amb la seva sentència retallant l’Estat de Catalunya del 2006,
ha posat de manifest que és una institució política i no la màxima reserva de
garanties constitucionals. Si aquest tribunal mereixia poca confiança, ara me’n
suscita menys.
Tampoc
tenen vergonya alguns dels governants de Madrid quan repeteixen insistentment
que la llei ha d’estar per damunt de tot. No, tampoc tenen raó. Les lleis estan
per sota de la democràcia. Les lleis, seguint l’esquema polític-jurídic
tradicional, són l’instrument per ordenar la democràcia. Gràcies a les lleis
les persones convivim civilitzadament. Però la importància de les lleis no
anul·la la seva supeditació a l’acord democràtic de la convivència. Per això
l’espai polític és el que importa, ja que en ell és on s’articula la
convivència. El partit en el govern no pot presumir d’amor i respecte a la
legalitat com a bé suprem. Perquè és un partit crivellat de casos de corrupció i comportament
il·legal. Ha donat prou mostres de que quan una legalitat li incomoda, la canvia al seu gust a través de l’exercici de la seva majoria
parlamentària o, senzillament, la incompleix.
A
més, per damunt de les lleis també existeix una moral comunament acceptada que
regula per igual a totes les persones. Hi ha unes regles no escrites, potser
dictades pel deus de la humanitat, que esdevenen irrenunciables i
indiscutibles. Aquestes lleis superiors fixen la moral natural gràcies a la
qual les persones sabem que és el bé i el mal. De tal manera que l’ètica
política té uns referents clars per actuar i adequar les seves decisions. Res
d’això semblen haver entès els governants de l’Estat.