dimarts, 30 de setembre del 2014

No tenen vergonya

Així de contundent és el qualificatiu que empro per descriure el comportament de les institucions de l’Estat davant de les reivindicacions de Catalunya. Són desvergonyits en els fons i en les formes. El Govern, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional han ventilat en breus minuts un greu problema polític que té l’Estat. Perquè Catalunya ha plantejat un problema polític, no jurídic. Catalunya, històricament, sempre ha plantejat problemes polítics a Espanya, però els espanyols sempre han preferit parapetar-se en la normativa per no entrar a parlar dels temes de fons. El Govern del Reino de España ha dit unes coses que falten a la veritat en relació a la Llei de Consultes i en el Decret de Convocatòria de la Consulta. Els textos normatius catalans estan ajustats a la Constitució. Dir el contrari era mentir intencionadament per confondre i captar rèdits polítics partidistes. L’obstinació del President del govern del Reino de España en mostrar la consulta com un referèndum és una un engany destinat de confondre l’opinió pública espanyola.

Per altra part, l’enorme celeritat del Tribunal Constitucional per resoldre l’admissió a tràmit del recurs del Govern de l’Estat albira totes les sospites i més. És cert que era un tràmit i poca cosa més, però la seva reunió extraordinària d’ahir ha posat de manifestat que l’autonomia del Poder Jurídic és un fal·làcia. La pretesa divisió de poders dibuixada per Montesquiu és una caricatura interpretada per la majoria de govern a Espanya que utilitza al seu interès les institucions de l’Estat. La seva impunitat està afavorida per la complicitat vergonyosa del principal partit de l’oposició que té els ulls posats en no quedar-se fora en la defensa de la unitat d’Espanya. El garant de la Constitució ha actuat com defensor d’uns interessos polítics i no com a institució que ha de vetllar per la coherència constitucional de les decisions legislatives de les instàncies de l’Estat. No, novament aquest tribunal, tal como feu el 2010 amb la seva sentència retallant l’Estat de Catalunya del 2006, ha posat de manifest que és una institució política i no la màxima reserva de garanties constitucionals. Si aquest tribunal mereixia poca confiança, ara me’n suscita menys.

Tampoc tenen vergonya alguns dels governants de Madrid quan repeteixen insistentment que la llei ha d’estar per damunt de tot. No, tampoc tenen raó. Les lleis estan per sota de la democràcia. Les lleis, seguint l’esquema polític-jurídic tradicional, són l’instrument per ordenar la democràcia. Gràcies a les lleis les persones convivim civilitzadament. Però la importància de les lleis no anul·la la seva supeditació a l’acord democràtic de la convivència. Per això l’espai polític és el que importa, ja que en ell és on s’articula la convivència. El partit en el govern no pot presumir d’amor i respecte a la legalitat com a bé suprem. Perquè és un partit  crivellat de casos de corrupció i comportament il·legal. Ha donat prou mostres de que quan una legalitat li  incomoda, la canvia al seu gust a través  de l’exercici de la seva majoria parlamentària o, senzillament, la incompleix.


A més, per damunt de les lleis també existeix una moral comunament acceptada que regula per igual a totes les persones. Hi ha unes regles no escrites, potser dictades pel deus de la humanitat, que esdevenen irrenunciables i indiscutibles. Aquestes lleis superiors fixen la moral natural gràcies a la qual les persones sabem que és el bé i el mal. De tal manera que l’ètica política té uns referents clars per actuar i adequar les seves decisions. Res d’això semblen haver entès els governants de l’Estat. 

dilluns, 29 de setembre del 2014

Recaptació de l’impost religiós a Europa

El finançament de l’Església catòlica té molt mala premsa al nostre país. Una part de la societat sosté amb vehemència aquesta església rep molts diners públics i que això és incompatible amb l’aconfessionalitat constitucional. La indignació és extrema al constatar que l’Estat, a través de la declaració de la renda, recapta els diners en nom de la pròpia Església. Davant d’aquests fets s’inflamen les venes laïcistes i s’exigeix la total laïcitat constitucional de l’Estat així com la prohibició de qualsevol relació econòmica entre aquell i l’Església catòlica. Però el nostre país no és un cas excepcional dins dels països europeus. A Europa hi ha diferents models de relació econòmica de l’Estat amb les confessions religioses. Hi ha uns països que tenen els seus propis impostos religiosos. En altres, aquests impostos són voluntaris i només es paguen pels membres registrats de certes esglésies. Una altra situació es aquella que els contribuents tenen l'opció de desviar un cert percentatge dels seus ingressos a un grup religiós o l'estat. Finalment es dóna la modalitat que el membre d’una confessió pagui l'impost com a part dels seus impostos sobre la renda i el govern passa els diners de l'església. En aquests casos, l’Estat recapta en nom de les confessions.


A Itàlia, els contribuents paguen un impost del 0,8% i expressen la seva preferència a on a quina confessió es destinen aquests diners (incloent l'Església Catòlica, diversos grups protestants i la comunitat jueva) o l'estat . La legislació del nostre país ofereix als contribuents l'opció d'assignar un percentatge del seu impost sobre la renda a l'Església Catòlica, però no a altres grups religiosos. L'Església Evangèlica Luterana a Dinamarca – que té la consideració d’església nacional del país - rep diners a través d'un impost específic d’església recaptat als seus membres i també rep suport addicional del govern danès. Dos països del nord d'Europa - Suècia i Finlàndia - també recapten impostos de l'església als seus membres. A Suïssa, els impostos eclesiàstics s'imposen a nivell de cada cantó i la majoria d’ells recapten a través d’impost eclesiàstic tot i que es donen algunes discriminacions, en el sentit de que es recapten a favor només d’unes confessions. La realitat és que les finances i el sistema de recaptació de les confessions religioses és plural i divers Europa. De tal manera que es donen situacions molt diverses i algunes força estranyes, com per exemple que hi ha confessions que només donen serveis religiosos als que han pagat l’impost religiós.

diumenge, 28 de setembre del 2014

Gràcies, Pasqual Maragall

Generalment, l’acció política està abocada al futur. El procés per la independència de Catalunya és una aposta per un demà millor on els catalans, plenament sobirans del seu destí, puguin decidir sobre com ha de ser Catalunya, sense més lligams i condicions que les lliurament acceptades. Per això, la independència política convoca a persones que, probablement no es consideren catalanistes i que la seva identitat catalana té molt poc recorregut mirant al passat. Però cal reconèixer que, si estem a on estem per ser el que volem ser, es deu al treball de generacions anteriors i de persones que tingueren l’audàcia de donar passes a favor d’aquest futura anhelat.

Una d’aquestes persones ha estat la visió política del President Pasqual Maragall. Gràcies a la seva decisió de dotar a Catalunya d’un nou Estatut avui estem on estem. Després d’uns anys d’acomodació de Catalunya al desigual Estat de les Autonomies, la voluntat obstinada de Pasqual Maragall permeté donar un pas més i proposar els catalans, l’any 2006, tenir un nou Estatut on es garantís i protegís la singularitat nacional de Catalunya i corregís els desequilibris territorials. L’Estatut aprovat pels catalans i convertit en Llei Orgànica pel Parlament de l’Estat fou retallat, sota una notable pressió política, pel Tribunal Constitucional l’any 2010 com a conseqüència del recursos presentats per algunes forces polítiques i Comunitats Autònomes. A partir d’aquest fet un major nombre de catalans començaren a prendre consciència mobilitzar-se de que calia donar major volada política a la realitat nacional de Catalunya. El primer pas fou la manifestació del 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» contra la sentència del Tribunal Constitucional. Les successives mobilitzacions posteriors, que tenien en les manifestacions de l’Onze de Setembre la seva màxima expressió, evidenciaven com aquesta consciència s’anava estenen fins a modificar profundament l’arena política catalana fins arribar on som avui. On som ara, i on volem anar, neix de la frustració col·lectiva provocada per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, primer, i després per la negativa del govern de Madrid d’accedir al pacte fiscal.

La iniciativa política del President Pasqual Maragall de dotar a Catalunya d’un nou Estatut contribuí a donar cos al sentiment nacionalista dels catalans. Pot ser aquesta era la gran signatura pendent dels catalans. Catalunya, tal com afirmà Jaume Vicens Vives,  és un país que ha evolucionat a batzegades. En el seu itinerari històric el poble català ha sabut governar-se bé i amb encert, però no ha tingut la habilitat de fer política en les situacions que reclamava tenir molta visió i cintura política. Com tampoc sabé, llevat el temps de Prat de la Riba, de donar una gran perspectiva nacionalista a la bona acció de govern. Tot quedava difós per la necessitat de mantenir estables les relacions amb els altres realitats polítiques hispàniques,

Però el President de la Generalitat, Pasqual Maragall, obrí una dinàmica nova que trencaria les inèrcies d’estabilitat dels anys anteriors. La seva decisió de situar el nou Estatut com la màxima prioritat política del Govern venia de lluny. Recordo que quan l’any 2003 mentre es preparava el programa electoral se m’encomanà, en un primer moment, donar un redactat unitari a les diferents aportacions de les comissions que elaboraven els continguts. En el seu moment, el document que vaig proposar començava descrivint la realitat socio-econòmica de Catalunya i quines eren les alternatives de govern per transformar-la i una segona part on, després de descriure el moment polític institucional s’acabava proposant un nou marc polític que culminava amb la proposta d’un nou Estatut. Al presentar la meva primera proposta de programa electoral al comitè de campanya electoral recordo que els dos germans Maragall decidiren canviar l’ordre de l’escrit i situar, com a primer i principal punt del programa, dotar a Catalunya d’un nou Estatut.


He explicat  tot això perquè crec que avui, moment de grans il·lusions i expectatives polítiques, hem d’estar enormement agraïts al President Maragall. És juts reconèixer que  la seva intuïció política i la seva voluntat nacionalista desencadenà una dinàmica que ens ha permès arribar on som avui. Gràcies a la seva obstinada voluntat d’aprofundir la via nacionalista per Catalunya, especialment superant els límits polítics que constrenyien el nacionalisme dels anys anterior,  eixamplà l’horitzó del nacionalisme català i aportà el convenciment necessari de que era possible una Catalunya sobirana del seu destí.

dissabte, 27 de setembre del 2014

Catòlics i Ortodoxos demanen escoltar als líders religiosos de l'Orient Mitjà

S'ha celebrat recentment a Amman, Jordània, la XIII reunió de la Comissió mixta internacional per al diàleg entre l'Església Ortodoxa i l'Església Catòlica. Els treballs foren presidits pel cardenal Kurt Koch, president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i pel Metropolità de Pèrgam Ioannis (Zizioulas) del Patriarcat Ecumènic. A més dels temes específics relacionats a les relacions entre les dues esglésies, aquesta trobada, que tingué lloc a prop dels llocs sagrats relacionats amb el baptisme de Jesucrist, serví per manifestar la profunda preocupació i solidaritat dels participants amb els cristians i membres d'altres tradicions religioses de tota la regió que estan sent perseguits, desplaçats i assassinats.


Els membres de la Comissió, rebutjaren la idea que aquests crims puguin justificar-se en nom de Déu o de la religió, i van expressar la seva profunda gratitud a tots aquells que ajuden als milions de refugiats i persones desplaçades. Es demanà als caps religiosos de la regió que segueixin ajudant als seus fidels a mantenir viva la perspectiva del retorn a les seves llars i les seves terres ocupades i profanades amb motiu de la guerra. La Comissió ha demanat a la Comunitat Internacional que presti oïdes a aquests líders religiosos a l'hora de trobar la millor manera d'intervenir i protegir els perseguits i de garantir la continuïtat de la presència del cristianisme a Orient Mitjà. Els reunits volgueren exemplificar la situació d’esglésies perseguides i del sofriment d’aquests pobles amb les figures dels Metropolitans de Aleppo, Mar Gregorios Yohanna Ibrahim i Boulos Yazi, actualment segrestats juntament amb altres sacerdots i religiosos. Ells, molts cristians i persones d’altres confessions i creences, pateixen els efectes del fanatisme religiós islàmic.

divendres, 26 de setembre del 2014

El PIB entre putes, drogues i contraban

Aquest més de setembre ha entrat en vigència un nou sistema de càlcul que fa que el producte interior brut (PIB), índex que indica l’estat de l’economia, s’incrementi un 4,5% com si, de sobte, haguessin entrat en el sistema econòmic 46.000 milions d’euros. Però res és el que sembla, no hi ha miracle. Ha canviat, per imposició de la Unió Europea, el sistema de càlcul del PIB. Ara caldrà tenir present en ell l’impacte de les drogues, contraban i de la prostitució en l’economia.


Ho trobo una immensa aberració de baixa estofa moral. ¿Com podem comptabilitzar com a riquesa d’un país l’exercici d’activitats il·lícites i èticament reprovables?. Amb aquest nou sistema d’estimació del PIB serem, aparentment, més rics i el dèficit públic baixarà. Però, ¿serem millors humanament?.  Crec que no. Una societat que maquilla la seva realitat econòmica a través d’activitats reprovables és poc edificant. Estic estorat per aquesta decisió de la Unió Europea. Moralment, crec que aquest acord no es legitima per en lloc. Però a més, tècnicament, sembla difícil avaluar amb justesa l’activitat de sectors econòmics totalment il·legals. ¿Com es calcula l’impacte d’aquestes activitats en l’economia?. Aquesta imprecisió és preocupant, especialment perquè ella donarà uns valors de PIB que serviran a la Unió Europea de contrastat alhora de concretar polítiques econòmiques comunitàries. Tot un despropòsit.

dijous, 25 de setembre del 2014

Temps de lideratges clars i líders sensats

La societat catalana es troba en un moment cabdal. Una part important de catalans volen decidir el futur de Catalunya, i de manera particular, la seva relació amb l’Estat espanyol. Però el govern de Madrid i el principal partit de l’oposició no deixen fer aquesta consulta. Aquest moment històric és únic i mereix un lideratge excepcional i unes forces polítiques capaces de representar el sentiment sobiranista d’una part dels catalans. Ara, més que mai, cal fer política a tots els nivells i en tots els moments de la conjuntura. Fins i tot quan les adversitats semblin torçar els camins cap al redreçament nacional de Catalunya. En aquests moments delicats, el que cal és fer política d’alt nivell i no gesticulacions estèrils incapaces de vèncer els entrebancs que solquen el camí cap a la independència.

El lideratge l’està exercint i ha de continuar fent-ho, el President de la Generalitat. Aquest és el líder polític que cal en aquest moment de transició. Ell és qui ens ha dut on ens trobem ara i ha de ser ell mateix el que faci possible el lideratge polític, més enllà de les proclames impossibles, necessari per superar tots els greus esculls cap a la recuperació de la sobirania de Catalunya. Avui, no hi cap altre persona capaç d’oferir les millors garanties que el procés endegat arribarà a bon port i que els beneficiaris serem els catalans. Cal un lideratge sòlid, constant i mesurat, propi d’una persona sensata. El president de la Generalitat ha sabut canalitzar i donar densitat política a les il·lusions i demandes polítiques d’amplis sectors de la societat catalana. Aquest diàleg entre acció de govern i societat és fonamental per garantir l’estabilitat del procés de transició nacional.

Però aquest camí, el President de la Generalitat no el pot fer sol. Cal endegar una política d’ampli consens intentant, en aquests moments crítics i difícils, sumar el màxim nombre de sensibilitats polítiques. La majoria parlamentària actual, sent sòlida, no és suficient. Cal esforçar-se en sumar-hi sensibilitats avui absents en aquesta majoria. Penso amb les corrents catalanistes i sobiranistes que s’identifiquen amb la socialdemocràcia, el liberalisme  progressista, el socialisme obert i altres voluntats polítiques que tenen en comú ser persones sensates. Persones que estimen Catalunya, que lluiten per la seva independència i afirmen, amb convenciment i passió, la necessitat d’una major justícia i equitat social sostinguda sobre la base d’una regeneració moral de la política. 

dimecres, 24 de setembre del 2014

Mare de Déu de la Mercè

La Mare de Déu de la Mercè és una Mare de Déu que neix de ela devoció barcelonina i vinculada a la fundació de l'orde de la Mercè el 1218. Avui es venera a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, la imatge actual és una talla de fusta d'estil gòtic del segle XIV, atribuïda a Pere Moragues, amb un infant Jesús a la falda, d'un o dos segles després.

El costumari explica que tal dia com avui de l’any 1218, la Mare de Déu baixà del cel i visità al gran rei Jaume el Conqueridor al seu palau, on es trobava acompanyat pel seu confessor i conseller Pere Nolasc i el canonge de la Seu, Ramon de Penyafort. La Mare de Déu va demanar-los que fundessin una ordre de monjos cavallers amb la missió de redimir els pobres cristians que estiguessin captius dels sarraïns. Els tres personatges, honorats per la gran mercè de la visita de la Mare de Déu van posar tot el seu zel per acomplir l’encàrrec. A tal fi fundaren l’Ordre de la Mercè de redempció de captius, els frares mercedaris. Aquesta ordre fou molt activa a la fi de l’Edat Mitja i al principi de la Moderna. Deixà la seva activitat de redempció de captius a la fi de la pirateria dels sarraïns a la Mediterrània.

Segles més tard, el 1687, Barcelona va patir una plaga de llagosta, i es va posar en mans de la Mare de Déu de la Mercè per vèncer aquest perill. Les advocacions foren escoltades i la plaga passa sense fer estralls. Des de llavors aquesta Marededéu se la coneix també com la Mare de Déu llagostera. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat la va nomenar patrona de Barcelona. El Papa Pius IX, però, no va ratificar la decisió fins dos segles més tard, el 1868. La mare de Déu de la Mercè és copatrona de la ciutat de Barcelona, juntament amb Santa Eulàlia. D’alguna manera la primera és la patrona de la ciutat i la segona ho és de la diòcesi.

L’ordre religiosa del mercedaris pronunciaven quatre vots: els tres habituals de pobresa, castedat i obediència i el més característic de l'orde, el de lliurar-se ells personalment com a ostatges o lliurant llur vida, si fos necessari, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica. Entre els segles XIV i XVIII foren nombroses les ocasions en què els pirates musulmans assaltaven les costes de llevant de la península Ibèrica. Com a conseqüència de les seves ràtzies s'emportaven captius a moltes persones de les àrees assaltades. Més tard, els pirates musulmans demanaven un rescat o bé els venien com a esclaus al nord d'Àfrica. Era en aquell moment on entraven en joc els mercedaris, ja que aquests anaven en processó per diferents pobles per tal de recollir almoines, tot oferint serveis religiosos a fi i efecte de recaptar els diners suficients per comprar la llibertat dels dissortats captius. Un cop aconseguits els diners, s'hi enviava un membre de l'orde per tal de fer el pagament o per lliurar-se en lloc del captiu en cas que no s'haguessin aconseguit els diners acordats. Aquest és el testimoniatge donat per sant Ramon Nonat, sant Serapi i sant Pere Ermengol, que foren torturats i assassinats a canvi de lliurar un captiu en lloc seu.

Així els mercedaris varen complir amb escreix la seva funció original, ja que es poden comptabilitzar un total de 344 redempcions i 60.000 persones alliberades de la seva captivitat. A partir de 1812 l'orde va deixar de banda la seva funció redemptora, ja que en teoria l'esclavitud s'havia abolit, motiu pel qual va començar a desenvolupar tasques de caràcter missioner i caritatiu. En aquells moment el ministre general dels mercedaris reformà l'orde per tal que atengués noves maneres de redempció de les "noves captivitats" que amenacen l'home: pobresa, marginació, addiccions, presó, etc. Els mercedaris, empesos per la caritat, es dediquen a Déu pel vot particular en virtut del qual prometen donar la seva pròpia vida, si fos necessari, com Crist va fer per nosaltres, per a alliberar de les noves formes d'esclavitud els cristians que estan en perill de perdre la seva fe.

Després que el papa declarés la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar festes al setembre. La festa de la Mercè prengué volada l’any 1902, quan sota l’impuls de Francesc Cambó, se celebrà una Festa Major que es convertí en model de les que encara avui tenen lloc a tot Catalunya.


dimarts, 23 de setembre del 2014

Immigrants ahir, ciutadans de segona avui

El camí a seguir pels immigrants per esdevenir ciutadans normals del país és cada cop més difícil. Junt amb el problema de la irregularitat sobrevinguda per pèrdua de feina, o la no homologació de les titulacions formatives d’origen, cal afegir-hi l’enduriment de les proves de coneixement per adquirir la nacionalitat. És més que probable que molts ciutadans d’aquest país no passessin les proves teòriques per adquirir la nacionalitat. I tot això es fa, des de la impunitat que dóna la despreocupació que sembla haver-se instal·lat en la societat vers els immigrants. Hi ha una part del sistema econòmic que s’aprofita d’aquesta situació i de la debilitat dels immigrants sense papers per fer treure’n importants rèdits econòmics. Són els més interessats de que tot segueixi com està, especialment en afavorir la invisibilitat de la immigració.


La normalització cívica real dels immigrants es donarà quan tots ells tinguin uns treballs dignes i un reconeixement efectiu dels drets polítics. Sobre aquesta qüestió encara hi ha molta prevenció. La Llei de Consultes de Catalunya, si bé dóna dret de vot als estrangers, fa distinció entre els comunitaris i extracomunitaris. Als primers se’ls demana un mínim d’un any de residència, mentre que als segons són tres anys. El govern de l’Estat no sembla disposat a modificar la política d’estrangeria. Més aviat, seguint la tònica empresa per alguns països europeus, preocupats pel creixement del populisme xenòfob, sembla estar disposat endurir-la: més controls, menys drets i manteniment dels CIEs. El moment és crucial vista la incapacitat de l’ordenament normatiu per donar resposta a la nova realitat de la immigració. Malgrat l’aparent invisibilitat dels problemes dels immigrants cal seguir treballant, des de les institucions i la societat, a favor dels més vulnerables i per enfortir la cohesió social i respectar la diversitat de la societat.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Deriva turca

El conflicte de l’Estat Islàmic modifica el disseny geopolític dels darrers anys i altera la posició estratègica d’alguns països en l’entorn dels estats islàmics. Turquia és un d’ells. El president d’aquest país, Recep Tayyip Erdogan, ha rebutjat entrar en la coalició internacional contra els terroristes islàmics establerts al nord de Síria i Iraq. Per la seva part, els gihadistes de l’Estat Islàmic han alliberat 46 ostatges turcs, treballadors, diplomàtics i forces de seguretat segrestats el passat 11 de juny. Segons les informacions, no hi ha hagut cap contraprestació. La sort d’aquestes presoners ha estat diferent a la que estant tenint els occidentals segrestats pels terroristes islamistes. Mentre aquells són degollats sistemàticament amb força rèdit mediàtic; els turcs se’n van tranquil·lament a casa seva sense cap destorb.


El govern turc atribueix l’èxit de l’operació a les habilitats dels seus serveis d’intel·ligència. Pot ser. Però també hom pot sospitar que la condició musulmana dels ostatges i l’orientació islàmica dels dirigents turcs pot haver influït en la voluntat dels gihadistes. Tot indica que el govern turc, on el partit islamista Justícia i Democràcia és dominant, intenta moure’s en aquest conflicte des de l’ambigüitat volguda. Tota aquesta història està plena de dubtes i és preocupant, sobretot si es confirmessin alguns favors fets . Especialment, si hom té en compte que Turquia no deixa de demanar una major presència política dins la Unió Europea.

dissabte, 20 de setembre del 2014

Paraules vives

L’emotiu funeral d’en Narcís Castanyer fou presidit bàsicament per la Paraula i les paraules de comiat. Totes lectures de la litúrgia donaren sentit al seu compromís per la vida, la natura, la justícia i la solidaritat. La primera lectura, un llarg fragment de la primer carta de sant Pau als cristians de Corint, és tot un elogi de l’amor. L’apòstol explica la importància de l’estimar i concreta amb precisió que cal fer per estimar. El tex de 1Co 12,31-13,13 invocava el sentit de la fe, l’esperança i l’amor en la vida d’en Narcís. Però, tal com diu sant Pau, de tots tres l’amor és el més importan.

El salm responsorial, Sl 23, evoca la imatge del Bon Pastor. Era un salm per cantar-lo des del convenciment profund de la confiança en Déu. Ara que en Narcís “descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua”, la seva vida ha estat un testimoniatge profund de que val la penar confiar en el Senyor perquè es té la certesa que “ets vora meu”. La fe intensa ha estat font de sentit, consol i raó d’esperança personal i experiència comunitària. Per això tots hem cantat “El Senyor és el meu pastor: no em manca res” afirmant que la fe d’en Narcís confiava en la certesa de que Déu és provinent.


L’Evangeli, a més de sintetitzar les anteriors lectures, omplia de sentit el compromís per la justícia d’en Narcís, el seu amor després pels demés i la seva passió per la Natura, font de gaudi i contemplació del misteri de Déu. El text de Mateu (Mt 6,24-34) és prou clar “no es pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. A partir d’aquesta afirmació la vida d’en Narcís se’ns mostra com un acte de coherència a la radicalitat evangèlica. Lliure de tot sotmetiment interior a fer-se un nom o cercar els privilegis del món, en Narcís es lliurà al servei dels demés per aconseguir una millor justícia. En el seu itinerari vital intentà ser fidel al que diu sant Mateu “busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix”. De nou la confiança en Déu dóna la pau interior. En Narcís havia experimentat tant la plenitud de la presència de Déu en la Natura que vives les paraules d’aquest Evangeli “i del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen”. Narcís, tota la teva vida ha estat un testimoniatge de que la fe dóna sentit a l’existència i que viure vivifica la fe.

divendres, 19 de setembre del 2014

Narcís Castanyer

He dubtat de fer públic aquest escrit. El que he escrit forma part de la intimitat, però com que es barregen sentiments compartits he volgut ampliar el cercle de complicitats. Avui s’ha mort en Narcís, amic de l’ànima des de la joventut. Considero que et devem un record viu aquelles persones que t’hem estimat ininterrompudament des dels nostre temps a la Universitat. Quant uns joves universitaris decidírem, contra l’opinió d’alguns i  la lògica del moment, fundar un moviment d’universitaris cristians. Érem joves i tendres, però plegats aprenguérem la fe arrelada en la història i a donar gràcies a Déu per la joia de viure. Narcís, la fe refeta des de la reflexió catecumenal i les pregàries comunitàries ens ha anat acompanyant al llarg de la vida. Hem passat per moltes vicissituds, però aquella fe alimentada d’esperances i de preguntes sense resposta, no ens ha deixat mai.

Però això he pensat que havia de parlar de tu. Perquè parlant de tu, Narcís, rememoro les vivències d’unes persones fidels a l’esperit d’una època i que, com a pedres picades, hem seguit pensant i lluitant pels mateixos ideals. Després, cadascú prengué per camins diferents. Tu Narcís formares una família amb dos fills magnífics, l’Oriol i en Joan. Ells perpetuen la teva vida i l’allargassen, amb gestos i mirades, més enllà de la teva materialitat. La seva mare, també companya d’aquells anys de joventut, ha d’estar també orgullosa d’aquests fills. La Maria, la dona amb qui forjares nova família és la nostra referència en aquests moments. Sàpigues Narcís, que la Maria sempre tindrà el nostre afecte. En sabem, tots plegats, d’imaginar-nos moments i espais per celebrar la joia d’estimar-nos com a germans. I allí, sempre hi haurà lloc per la Maria.

T’escric just quan el teu cos no ha resistit més temps les inclemències de la teva malaltia. Agraeixo haver-me pogut acomiadar-me de tu quan encara sabies que hi havia un matí i una nit. La teva veu fil d’alè vital, però no les coses que ens vares dir l’altre dia. Un matí inundat de sol a l’habitació de l’hospital. En Toni i jo quedàrem colpits perquè sabíem que era el comiat definitiu. Se’ns havia anunciat que estaves en la recta final de la teva immensa vida. Tot semblava imminent, però encara veiem vida en la teva mirada. Ens volíem aferrar en el que semblava impossible. En resistíem a creure que tot allò fos veritat i que ens anessis a deixar, quan encara hi ha tanta a feina a fer. Però aquest cop, no ha pogut coronar el cim.

Ens coneixíem des de la nostra joventut. Hem compartit il·lusions i esperances. Són molts anys junts en el combat per la justícia i per tantes coses que ens donaven sentit i alegria. Compartia amb tu l’afició per la muntanya, bé sempre uns quants metres darrera teu perquè no podia seguir les teves gambades. M’agradava la teva mirada clara i transparent. Es movia entre la profunditat i saviesa del pensament, sempre matemàtic i calculador, acompanyat d’una fina ironia. Alguns cops tenia la sensació de que acabaves les frases només amb la mirada. Llavors tot es quedava en el núvol de la suposició sobre el que volies dir. Vaig tenir la sort de que durant un temps treballarem plegats a la Generalitat. Foren moments intensos, plens d’ànims perquè estàvem convençut que podríem endreçar el país. No fou possible, però l’entrega fou total i recompensada pels amics fets a còpia d’encontres i reunions. Després, quan la desfeta ens portà per altres viaranys en cap moment el desànim va fer-te l’esperança de que es podien canviar les coses.

Aquells universitaris, hereus tangencials del Maig del 68, som respectables persones quasi bé tots sota la categoria de pensionistes. Però tots plegats seguim defensant la nostra joventut afirmant els horitzons vitals que des de llavors mantenim vius. A mesura que ens hem anat fent grans hem recuperat el plaer d’estar junts i viure novament moments extraordinaris animats per la joia d’afirmar que ens estimàvem. Per sort de tots nosaltres, el bo d’en Pere, ens convocava periòdicament a dinar plegats en el restaurant del museu. Allí parlàvem de tot i de moltes maneres, però sempre, per damunt de les diferències, hi havia la voluntat d’estimar-nos i ser-nos fidels en la profunditat de la vida. El darrer  dinar, el 18 de juliol, la teva mirada estava més entristida del compte i ens insinuares que les coses de anaven del tot bé.

La malaltia no estava dominada i es movia ràpidament dins del teu cos. La Carmeta ens ha recordat les paraules que ens digueres ara farà un any quan ens explicares que estaves malat, crec que era Vallbona de les Monges, allà on Carles ha fet estada. “Preneu-vos-ho  com jo, amb esperiti esportiu, paciència, confiança i amb la certesa de que les coses són com són i no com volem que siguin”.

Aquestes paraules ens han acompanyat durant aquest mesos. Tots plegats som d’una generació forjada en una vivència de fe profunda. Ara, cadascú des dels seus itineraris particulars, hem fet de la fe un referent particular per anar trobant la densitat de la vida, tot i que hi ha moments que no entenem ben bé algunes coses. Per exemple, la teva mort.  Sé que encara estàs present entre nosaltres i mai ens deixaràs. En tot moment sabràs conduir el temps de la nostra vida sense gràcies a la precisió, com no podria ser d’altre manera, del teu magnífic rellotge de butxaca. Però, reconec, com deia en Pere i en Toni, que ens hauria agradat haver compartit la vida amb tu més temps. No ha pogut ser.


Vull pensar que has obtingut de la fe cristiana, aquella experiència vital que tants cop ens havia convocat, la serenor que ens han sabut transmetre durant aquestes darrers dies quan, conscients de  que iniciaves la teva darrera ascensió per la vida, t’has anat acomiadant de nosaltres. En aquell moment sublim en el qual l’ànima deixa definitivament el cos que l’acompanyat durant tants anys. Ara, quan el moment es definitiu, m’agradaria que segueixis al nostre costat. Encara que sigui d’una altra manera, no ens abandonis. Narcís, necessitem sentir-nos acompanyats, especialment allí on la vida esdevé testimoniatge de la fe que ens ha unit.  Volem notar la claror de la teva mirada. Per acabar, agafo unes paraules de la Carmeta que trobo que resumeixen perfectament el sentiment de molts dels teus amics. “Narcís, seguirem els teus consells, però ara mateix se’ns fa difícil. Narcís, amic, que els àngels del Senyor et surtin a rebre i t’acullin en el Paradís.

dijous, 18 de setembre del 2014

Moviment de xaturanga

Segons els historiadors el joc original dels escacs actuals fou el xaturanga, joc que es practicava a l'Índia al segle VI dC i que es va transmetre des d'allà cap a Pèrsia, l’any 530, i l'orient d'una banda, i cap al món àrab de l'altra. La forma actual del joc, anomenada més específicament escacs occidentals sorgí al sud-oest d'Europa en la segona meitat del segle XV a partir del xatranj. Aquest és el resultat de l'evolució del xaturanga. Els escacs occidentals pertanyen a la mateixa família dels actuals xiangqi (escacs xinesos) i shogi (escacs japonesos). Hom pensa que tots ells provenen del xaturanga, originari de l'Índia al segle VI. Sigui quin sigui el joc practicat, sembla que la política hi ha moments que es com un joc d’escacs.

Ara, el President de la Generalitat es troba en una situació que, presentada a manera de dilema es pot resoldre com un moviment del joc d’escacs. En aquest joc no sempre s’insinua el que es vol fer, fins i tot es poden prendre algunes decisions per desorientar al contrincant i fer-li prendre estratègies equivocades que el poden dur a perdre la partida. Demà, un cop aprovada la Llei de Consultes pel Parlament de Catalunya i tenint un cap de setmana per davant què ha de fer el President Mas, ¿treure el decret de convocatòria o posposar aquest decret per més endavant?. Pot ser els més impacients reclamin anar per feina i signar el decret quan abans millot, però i si la jugada d’escacs és demorar-lo el màxim possible.


¿Què es guanya endarrerint el decret ?.  Tenir marge per veure quin és el proper moviment del govern de l’Estat. Si aquest decideix recórrer ràpidament la Llei de Consultes al Tribunal Constitucional el Parlament de Catalunya tindrà per endavant un preciós temps a favor per denunciar a quatre veus el comportament antidemocràtica del govern de Madrid per haver recorregut una llei aprovada per un parlament en exercici de la seva sobirania i reconeixement constitucional. El conflicte està servir i és una batalla que interessa plantejar per guanyar-ne de posteriors. La jugada d’escacs és moure només un peça i deixar que l’adversari s’equivoqui en el seu moviment. A veure que passarà.

dimecres, 17 de setembre del 2014

No fer esforços en va

L’acord parlamentari de fer una consulta el 9 de novembre segons la legalitat vigent és una decisió ferma, ratificada en la sessió del parlament d’avui, que invita a la ciutadania a comprometre’s amb la resolució dels seus representants. Això vol dir que els ciutadans que expressaren la seva il·lusió cívica i festivament el passat 11 de setembre han de ser convocats a un acte ple de solemnitat litúrgica com és expressar el que volen, com expressió de la sobirana dels catalans, pel futur de Catalunya. Cadascú tindrà unes motivacions particulars i úniques per expressar les seves opinions, en un sentit o en un altre. Però no es pot dubtar que tots els votants indicaran una voluntat única: definir quin futur volen per ells, els seus i el país. Si bé la mirada al passat és plural, el vot simbolitza una crida a l’esdevenidor.

La consulta és l’únic camí per saber el que pensen i volen els ciutadans de Catalunya sobre aquesta qüestió. Aquesta consulta, com a procés polític, té unes regles i uns procediments que han de prendre’s seriosament. El pitjor que es pot fer en política és fer el ridícul. El govern diu que ho té tot preparat i previst. És bo saber-ho. Això dóna confiança de que anem pel bon camí. Però també seria bo tenir la certesa que, en el cas de no poder fer-se la consulta dins d’un procediment legal, l’alternativa no és cap vel·leïtat o astracanada. Per més justificada que estigui la resposta radical de desobediència, aquesta no tindrà mai el rang per homologar els seus objectius a qualsevol procés democràtic. La comunitat internacional ha de saber i valorar que els catalans fem les coses bé, amb seny i mesura. Quan convé també som arrauxats, però ara no és el cas. Necessitem fer les coses bé per poder ser avalats pels països que ens ha de reconèixer com ens polític independent. Aquestes han de ser les nostres aspiracions.


Les úniques urnes que tenen sentit el 9 de novembre són aquelles que han d’estar en els col·legis electorals com a símbol d’un procés electoral formal i democràtic. El que es pugui fer fora d’aquesta lògica, podrà tranquil·litzar consciències o canalitzar ires; però no tindrà cap mena de sentit ni credibilitat alhora de presentar al món les nostres aspiracions. Ara, quan sembla que les dificultats per fer la consulta el dia 9 de novembre continuen barrant el pas a les il·lusions de molts catalans cal estar més units que mai i afirmar que és moments per l’acció política, de la negociació. És temps per la política i la unitat. Si algú pensa en magnificents i amb força teatralitat està errat o massa atabalat. Ara, més que mai, cal fer acció política responsable i serena. Ara torna a ser el moment del seny i mesura. Perquè el que cal explicar als catalans que els seus esforços no son en va.

dimarts, 16 de setembre del 2014

Correcció fraterna


Quan una persona em pregunta, ¿què és estimar?, li explico que l’amor és una pràctica , a més d’un sentiment i una actitud. Per fer-li més entenedor parlo del que va escriure sant Pau als cristians de Corint: “el qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit, ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja, no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència no passarà” (1Co 13,4-5). En aquestes paraules es condensa tota la pedagogia de l’amor.

Hi ha una admonició, recomanada a l’evangeli com a deure de caritat, que hom fa al proïsme que complementa les anteriors virtuts associades a l’amor. Em refereixo a la correcció fraterna. És aquella actitud adoptada per una persona que amablement preveu a una altra del risc d’un error o d’un pecat.  L’evangelista Mateu ho explica de forma molt pràctica en el fragment Mt 18,15-17. El seu relat és, a més d’una lloança d’aquesta virtut, una proposta de com dur-la a la pràctica. Jesús proposa que “si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta” però si no t'escolta “crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis”. Si tampoc no escolta  “digues-ho a la comunitat reunida”. Si tampoc escola la comunitat, “considera'l un pagà i un publicà”.

El que proposa Jesús és fer percebre al germà la fractura i el distanciament que provoca la seva actitud en la comunió amb els germans en la fe. Les etapes d'aquest itinerari senyalen l'esforç que ha de fer la comunitat de fe per acompanyar a qui s'equivoca, perquè no es perdi per culpa del seu error. Com digué el papa Francesc comentant aquest evangeli “abans que res cal evitar el clam de la xerrameca i la xafarderia de la comunitat (...) L'actitud és de delicadesa, prudència, humilitat, atenció cap a qui ha comès una culpa, evitant que les paraules puguin ferir i matar el germà. Perquè també les paraules maten! Quan parlo malament d'algun o el crític injustament .... quan amb la llengua escorxar a algun ... mato seva fama ''. La correcció fraterna és un aspecte de l'amor i de la comunió que han regnar dins la comunitat cristiana. La correcció fraterna persegueix ajudar a les persones que, quan es troba amb un conflicte amb una altra persona, ha de saber deslliurar-se de la ira i del ressentiment. Això no és cristià i fa mal. La ira i el ressentiment porten l’amargor del cor i fomenten l’insult i l’agressió. No és cristià l’insult o una agressió.

dilluns, 15 de setembre del 2014

Caminar sobre les aigües

Caminar sobre les aigües, és molt diferent que nadar entre dues aigües. Una mirada ràpida a alguns dirigents de la nostra societat ens ensenya que existeixen vertaders especialistes de l’art de nadar i guardar la roba o nadar entre dues aigües. Són persones que saben obrar hàbilment mantenint-se entre dos partits, opinions contraposades, etc. L’Evangeli de Jesús no promou aquestes actituds. Al contrari, demana fermesa de conviccions i claredat en les opcions.

Hi ha un relat evangèlic que emprant l’aparent xoc emocional provocat per veure algú caminar sobre les aigües reflexiona sobre la solidesa de la fe. En l’Evangeli apareix Jesús caminant sobre les aigües i sant Pere li diu: "Senyor, si ets tu, feu-me anar a tu sobre les aigües”. El deixeble exigeix un fet sobrenatural que trencar tots els principis de la física per tal de poder creure. Davant la imprecació de Pere Jesús li diu: “Vine. I baixant de la barca, Pere començà a caminar sobre les aigües per anar a Jesús” Però Pere s’atemorí, dubtà del que feia, perdé el seu poder de caminar per damunt de l’aigua i començà a capbussar. Llavors comença a cridar: "Senyor, salveu-me". "I al punt Jesús, estenent-li la mà va agafar d'ell, i li diu: Home de poca fe, per què has dubtat?


Tant bon punt Jesús pronuncià aquestes paraules el vent va amainar i pujaren de nou a la barca. Tot seguit els altres deixebles es prosternaren dient: “Realment ets Fills de Déu” "(Mt 14: 24-34). Josep C. Laplana, monjo de Santa Maria de Montserrat, senyala que en el mur lateral del Baptisteri de Dura Europos és el primer exemple de pintura mural cristiana que ha arribat a nosaltres i que el tema representat és precisament com Jesús camina per damunt de les aigües. Aquest representació resulta molt atípic en la iconografia cristiana antiga. El pare Laplana considera que tot cristià ha de sentir-se protagonista d’aquest relat, des dels primers temps fins a l'actualitat. Comparteixo la seva reflexió sobre aquesta fragment de l’Evangeli. “Si el cristià ha fet de la seva fe l'eix vertebrador de la seva vida, es veu reflectit en aquest passatge. La vida del cristià és un caminar, impulsat per la fe, sobre les aigües, sobre un terreny inconsistent, amb el constant risc de ser engolit en ell. Té dubtes i caigudes, però al mateix temps de sent agafat i sostingut per la mà de Jesús. És un bon paradigma de la vida cristiana”. Trobo encertada aquesta reflexió, perquè ens ajuda a entendre que els cristians gràcies a la força de la fe no podem nadar entre dues aigües.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Diversitat en la identitat, coincidència en el futur

La independència de Catalunya és una opció que han pres molts catalans per albirar un futur diferent i millor que un present percebut frustrant. Avui el camí cap una Catalunya sobirana i separada de la resta d’Espanya transcendeix l’empatia emotiva associada a la idea independentista fonamentada en l’envigoriment del passat lliure de Catalunya. La convocatòria de l’11 de setembre ha demostrat l’àmplia capacitat de convocatòria que té la  proposta independentista. A la construcció cívica de la V hi havia moltes persones d’orígens i procedències variades. Aquestes persones, les seves fonts d’identitats eren plurals, però el seu futur era comú: construir una Catalunya independent. Aquesta unanimitat contrasta amb l’obsessió que tenen alguns crítics amb el procés sobiranista de furgar en el passat per trobar arguments contra els postulats independentistes. És una argumentació erudita que interessa a pocs.


En una Catalunya culturalment diversa, és molt difícil compartir uns mateixos sentiments d’identitat basats en les relacions del seu passat. No tots els catalans d’avui comparteixen amb la mateixa intensitat la capacitat de la història de Catalunya de moure emocions i passions. Fins i tot, el 1714 com experiència íntima d’afirmació d’identitat nacional queda molt lluny per persones que han fet de Catalunya el seu país d’adopció. Però aquestes persones són les que han decidit defensar un futur diferent per tots els catalans i afirmen la validesa de l’horitzó la independència. Aquesta diversitat en els orígens i sentiments nacionals, però la coincidència en els objectius finals és la gran força que té avui el procés sobiranista català. Més tard, caldrà assumir el passat com un patrimoni col·lectiu, però ara, el que és prioritari és afirmar el futur compartit d’una Catalunya independent.

dissabte, 13 de setembre del 2014

Misericòrdia


El passat dimecres 10 de setembre el papa Francesc, en la seva catequesi a l’audiència general, parlà de la importància de la misericòrdia en la vida cristiana. El papa asseverà que Jesús fou clar alhora de resumir el seu ensenyament per als deixebles: "Sigueu misericordiosos, com el Pare és misericordiós". Davant d’aquesta evidència “¿pot existir un cristià que no sigui misericordiós? No El cristià necessàriament ha de ser misericordiós perquè això és el centre de l'Evangeli” afirmà el papa . I d’acord a aquest ensenyament, l'Església no pot fer altra cosa que repetir el mateix als seus fills: "sigueu misericordiosos".

L’Església ha de fer com Jesús, no fer teoria sobre la misericòrdia, sinó practicar-la. L’Església, com Jesús, ha d’ensenyar amb l'exemple, i les paraules són necessàries per il·luminar el significat dels seus gestos. Segons els papa Francesc “la mare Església ens ensenya a donar de menjar i de beure a qui té fam i set, a vestir al nu. I, com ho fa? Ho fa amb l'exemple de molts sants i santes que fan això de forma exemplar; però ho fa també amb l'exemple de moltíssims pares i mares, que ensenyen als seus fills que el que tenim de més és perquè a un altre li falta. És important saber això”. La pràctica de la misericòrdia és un obrer a favor de l’amor. La mare Església ensenya a estar a prop del malalt, “quants homes i dones senzills, cada dia, posen en pràctica aquesta obra de misericòrdia en una habitació d'hospital, en una residència, o a la casa, assistint a una persona malalta”. La mare Església ensenya també a estar a prop del que està a la presó.


Per concloure, el papa prosseguí considerant que “la misericòrdia de la mare Església supera tot mur, tota barrera, i et porta a buscar sempre el rostre de l'home, de la persona. I és la misericòrdia la que canvia el cor i la vida, que pot regenerar una persona i permetre inserir d'una forma nova a la societat. La mare Església ensenya a estar a prop ia qui ha estat abandonat i mor sol”. És evident que no n'hi ha prou estimar a qui ens estima com no n'hi ha prou amb fer el bé a qui ens fa el bé. “Per canviar el món a millor cal fer el bé a qui no és capaç de tornar-lo, com ha fet el Pare amb nosaltres, donant-nos a Jesús”. Nosaltres hem de fer el mateix. Hem de ser testimonis de l’amor fent el bé. Aquest és el camí de la misericòrdia.

divendres, 12 de setembre del 2014

1585

Aquests dies de gran il·lusió nacional la mirada a la història de Catalunya ajuda a comprendre que hi ha raons profundes que expliquen les sempre difícils i complexes  relacions dels catalans amb el seus veïns. El que passà el 1714 fou la culminació d’un desencontre començat bastants segles enrere. En el segle XVI, a Catalunya es donà un important conflicte entre les institucions catalanes i els primers reis de la casa dels Àustria, Carles I i Felip II. Aquest confrontació expressava la defensa dels catalanes de les seves institucions polítiques de govern, força singulars i democràtiques, enfront els intents del Regne de Castella d’anul·lar-les i subsumir Catalunya dins l’incipient construcció de la nova realitat política que era l’estat espanyol.

Un dels factors d’aquest conflicte fou la política religiosa del Regne de Castella, iniciada en l’època del Reis Catòlics i continuada pels seus hereus. Els reis de Castella volien estendre la reforma dels monestirs castellans a la resta dels monestirs dels regnes de la península. A Catalunya, un primer pas fou posar monjos castellans a Santa Maria de Montserrat i fer dependre aquesta comunitat de la congregació dirigida pel monestir de San Benito de Valladolid. Aquesta situació creà moltes tensions al monestir de Santa Maria que s’anaren agreujant fins l’època dels austries. Els monjos catalans acusaven als castellans d’emportar-se les rendes del monestir montserratí a Valladolid i que els monjos castellans quan en el confessionari algú s’expressa en català els deien hablad en cristiano.

Davant d’aquesta situació la societat catalana prengué consciència de que el que estava passant al monestir de Santa Maria anava més enllà d’un simple conflicte religiós. El Consell de Cent de Barcelona comprengué clarament que aquest conflicte era molt més que una simple baralla entre monjos i assumí que era un conflicte polític de primera magnitud. Els consellers barcelonins, i el seu Conseller en Cap, pujaren diverses vegades a Montserrat per defensar la catalanitat del monestir. El Consell de Cent demanà al rei insistent una visita apostòlica presidida per un bisbe neutral. El Papa, a accedí a la petició del rei Felip II feta el gener de 1583, accedí a enviar un visitador al monestir de Santa Maria de Montserrat. La visita apostòlica s’inicià l’any 1584 i després de moltes vicissituds, entre les quals fou la mort, en estranyes circumstàncies d’un dels visitadors, la visita acabà l’any 1586.

Mentrestant l’any 1585 fou clau en la resolució dels problemes del monestir de Santa Maria de Montserrat. La situació a la comunitat monàstica era del tot insostenible de tal manera que 16 monjos i ermitans catalans fugiren emparats pel Consell de Cent de Barcelona i es refugiaren al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Aquest any morí sobtadament i sospitosament el primer visitador. També en aquest any el monestir fou assaltat per un important grup de bandolers, entre els seus caps hi havia membres donats a la comunitat montserratina, que feren presoners als monjos castellans i se’ls emportaren cap al Regne d’Aragó. La ràpida intervenció de les tropes del Virrei evitaren aquest fet. Durant aquest any, foren sorpresos dos monjos castellans intentant treure de Montserrat 8.000 lliures per portar-les a Valladolid.


Davant de la gravetat d’aquests fets els representant del braços barcelonins portaren el problema del monestir de Santa Maria de Montserrat a les Corts Generals de la Corona d’Aragó iniciades el segon semestre de l’any 1585 i acabades al desembre a Binèfar. En el transcurs d’aquesta sessió els consellers barcelonins presentaren un memorial on s’explicava detalladament la situació del monestir i, davant de tot això, la sessió de corts aprovà demanar al rei la separació del monestir de Santa Maria de Montserrat de la Congregació de Valladolid i que tots els seus abats i monjos fossin naturals de la corona d’Aragó. Mentrestant, la visita apostòlica continuava amb un nou visitador, era el tercer, i acabà l’any següent,1586. Les resolucions de la visita foren un compromís que, si bé pacificà per uns anys, la situació del monestir no resolgueren el problema de fons que, com molt bé havien expressat els consellers barcelonins quan afirmaren que el problema al monestir de Santa Maria de Montserrat “concernia a la conservació i defensa dels privilegis, llibertats i prerrogatives d’aquesta ciutat i el principat”.

dijous, 11 de setembre del 2014

La vella senyera

Avui, festivitat nacional de Catalunya, ha estat un dia emocionant. La Gran Via i la Diagonal s’han omplert de civisme, il·lusió i decisió. Cada persona podria tenir les seves visions particulars sobre el moment polític, però hi ha havia una clam concret i unificat: votar. Aquesta és, ben segur, l’opinió que agrupa les voluntats dels catalans. Ha estat un dia que famílies senceres s’han aplegat per Barcelona per anar confluint alhora de fer la gran V. Tot Barcelona era una festa per Catalunya.

La Roser m’ha suggerit que portés a la motxilla la senyera que els meus pares havien mantingut amagada durant els difícils anys del franquisme. Recordo que estava amagada a l’armari dels pares al darrera d’uns quants llençols. Era una gran senyera, plena de llaços per guarnir un gran balcó. Era una senyera del temps de la República. Amb aquest petit gest, volia fer present el record dels meus pares en un esdeveniment que segur els hauria complagut viure. Els meus pares practicaren un catalanisme resistent i, a la seva manera, força compromès en la recuperació de les llibertats nacionals. El meu pare tenia ponts amb l’exili català i participava activament en l’organització dels Jocs Florals a l’exterior i organitzava viatges per anar-hi. La meva mare, també a la seva manera, reivindicava la identitat catalana on podia. Recordo que feia servir el català per dirigir-se habitualment a la seva consogra. Persona que no parlava ni un borrall de català i que, de tant en tant recordava que era germana de un “caido por Dios y por España”. He de reconèixer que, tot i patir l’envit lingüístic de la meva mare, sempre l’entengué i respectà que li parlés en català.


Els meus pares foren uns petits resistents. Com ells, molts catalanes contribuïren, sense escriure pàgines glorioses o èpiques, mantenir viva la memòria d’una fidelitat a una pàtria. Foren derrotats per una guerra, però mai vençuts en les seves conviccions. Avui, tres-cents anys de la gran derrota és el moment de tenir viu el record de totes aquelles persones que han permès que arribéssim on ara estem. Sense ells, el que ara som no hauria estat possible. Per això avui, per fer el meu petit homenatge a aquelles persones que ja no estan entre nosaltres però que saberen mantenir viva il·lusió i esperança  d’un Catalunya lliure, he dut en la motxilla una vella gran senyera. 

dimecres, 10 de setembre del 2014

1714, el clergat es mantingué fidel al poble derrotat i resistent

Catalunya i l’Església catòlica catalana han tingut una permanent interrelació. Una realitat no es pot entendre sense l’altra. Així, cada moment històric ha deixat una empremta clara en les respectives històries particulars. Ara, quan en el país es reflexiona sobre els fets del 1714 que pren relleu a vigílies de l’11 de setembre convé saber com aquests fets afectaren l’Església catòlica catalana. El segle XVIII l’Església catòlica entrà en una profunda decadència fidel reflex del que estava passant en el país. Després d’anys plens de vitalitat i ressorgiment, la situació política de derrota es projectà a tots els àmbits de la societat catalana i, en conseqüència, a la mateixa Església catòlica. Foren anys d’importància fre i decadència. Un fet rellevant fou que els monestirs i convents d’aquella època deixaren de conrear moltes propietats agrícoles. Ni en sabien ni els interessava. Sobrevivien amb quatre coses tot i les grans propietats que la pietat popular havia depositat en les seves mans. Eren rics, però pobres d’esperit.

Els camps erms contrastaven amb una pagesia que tenia de necessitat de conrear noves terres per atendre les demandes d’un important creixement demogràfic. Aquesta situació anà forjant tensions i conflictes entre monjos i frares, per un costat, i els camperols per l’altre part. La inicial animadversió es convertí en enfrontaments i odis directes que no trigaren massa en esclatar. Per la seva part, les autoritats borbòniques imposades per la força de les armes no dubtaren en emprar el regalisme per nodrir els càrrecs eclesials catalans amb persones afectes al nou sistema polític. Dels tretze bisbes de Barcelona durant el segle XVIII, onze provenien d’importants famílies castellanes i només dos eren de parla catalana. Hi havia una total desconnexió entre la jerarquia i aquells preveres catalans que, malgrat la desfeta, volien mantenir viva la identitat catalana a través de la llengua i la cultura. Almenys fins a la dècada de 1760, el baix i mitjà clergat fou un element resistent al bandejament del català, mantenint-lo present en els sermons, en l'ensenyament de la doctrina cristiana i, àdhuc, en la documentació institucional


Aquesta dissonància impedí a l’Església catalana connectar amb les noves preocupacions socials que anaven emergint a Catalunya. Especialment, no s’adonaren del creixement de l’obrerisme associat a la industrialització del país. L’Església, escapçada en la seva direcció, fou incapaç de participar en el lideratge cultural de la societat catalana sumant-se al que estaven fent notables pensadors laics. Com molt bé escriví Jaume Vicens Vives a Noticia de Catalunya l’Església d’aquesta època fou institucionalment ensopida. Fruit d’aquesta desconnexió les institucions catòliques reberen als inicis del XIX, de forma violenta i agressiva, les tensions acumulades en el segle anterior. Sorgiren importants enfrontaments amb pagesos, indignats pel poc aprofitament de les propietats agrícoles eclesials i la puixant burgesia industrial s’afanyà en apropiar-se de fer-se de les desateses propietats eclesials. Tot i aquest trist panorama, existí una Església resistent que feu possible la seva regeneració, també com a conseqüència de les pressions populars, a la segona meitat del segla XIX. 

dimarts, 9 de setembre del 2014

Turisme i civisme

El temps, i les mesures que l’ajuntament d Barcelona ha pres, no han ajudat ha apaivar el conflicte del barri de la Barceloneta. Els veïns recelen de tot polític que parli del seu problema i empren paraules gruixudes per criticar-los. Davant del to que pren la situació “la Barceloneta està en guerra” i “això acabarà molt malament” fora bo introduir alguns elements de reflexió. El que ha passat a la Barceloneta és una qüestió que ha d’abordar-se des de l’agenda política. Primer, per revisar si les decisions preses en el seu moment, eren les pertinents. En segon terme, per comprendre l’abast del problema. A un primer nivell d’anàlisi, sembla que el problema es limita al model turístic practicat a la ciutat de Barcelona. Si només fos això, caldria situar adequadament en el temps les principals decisions que afecten a aquest model. En aquest cas, molt probablement, les responsabilitats es situen anys enrere i això afecta de ple a anteriors equips de govern diferents a l’actual.

Però, al darrera de l’aparent crisi del model turístic hi ha una problema més de fons: la gestió del civisme dins la ciutat. Crec que aquest és el problema principal, doncs no es pot associar linealment el turisme de baix cost amb l’incivisme. Ja que, si això fos així, voldria dir que a major despesa turística més civisme de tal manera que el nivell de la renda condiciona el civisme i a menor renda menor civisme, aquest sil·logisme no funciona ja que les dades demostren que pot haver-hi turisme econòmic perfectament cívic. Per altra part, no ha de vincular-se exclusivament el civisme als comportaments de les persones en l’àmbit dels usos i costums. També podrien tenir la qualificació de comportaments incívics algunes actuacions, públiques o privades, que modifiquen l’espai públic de convivència. Poso com exemple, els efectes que tenen algunes llicències d’activitats de bars i cafeteries que contribueixen a la plena ocupació de l’espai públic en detriment del gaudi comunal del mateix. En aquest cas, els interessos privats predominen per damunt dels públics.


El problema del civisme associat al turisme està vinculat a la imatge de Barcelona que s’ha projectat, des de fa uns quants anys, a l’exterior. S’ha insistit que Barcelona era una ciutat tolerant i permissiva, on semblava que tot era possible sempre i quan es respectessin uns límits prou generosos. A la pràctica, tot era possible perquè el govern de la ciutat no tenia clar com exercir adequadament la seva autoritat a fi de deixar clar quins eren aquests límits i fer-los acomplir. Aquestes autoritats arrossegaven un problema comú a algunes esquerres hereves del Maig del 68, primer, i després del postfranquisme: no saber definir i practicar l’autoritat democràtica. Aquestes esquerres es trobaven presoneres de la seva crítica a l’autoritarisme del passat i eren incapaces de comprendre que governar comportava també un exercici d’autoritat legitimada moralment. Al no tenir clar aquesta qüestió Barcelona es convertia en una ciutat atractiva per molts estrangers perquè podia viure’s en festa permanent sense importar si s’alteraven o no les normes de convivència. Reconeixent que podien fer aquí allò que no els permetien fer en els seus països d’origen. Davant de tot això penso que el refrany d'aquella pols vénen aquests fangs té molta raó.

dilluns, 8 de setembre del 2014

USA té pocs jihadistes

La presència de nombrosos ciutadans musulmans occidentals en les files de les milícies radicals del consolidat Estat Islàmic en territoris d’Iraq i Síria ha provocat una revisió  de  la política seguida en aquests països per integrar l’Islam amb normalitat. En un recent article a The Economist s’analitza el que s’ha fet als Estats Units d’Amèrica. La primera, i important constatació, és que a Nord Amèrica el procés d’assimilació no ha presentat els mateixos problemes que han tingut molts països d’Europa. La comunitat musulmana als Estats Units és plural i procedent de diverses tradicions. Els musulmans dels Estats Units difereixen d'Europa en quantitat i origen. Tot i que no es pot preguntar censalment quina religió tenen els nord-americans, es calcula que un 1% de la població és musulmana, enfront del 4,5% a Gran Bretanya i el 5% a Alemanya.
 
Un altre tret diferencial és que l’Islam nord-americà no està dominat per una sola tradició o grup ètnic. Un estudi del Centre d'Investigació Pew, fet l’any 2011, va trobar als Estats Units musulmans provinents de 77 països. En la majoria dels països d'Europa occidental, per contra, tenen un o dos grups dominants: algerians a França, marroquins i turcs a Holanda. Aquesta pluralitat de tradicions a Nord America fa que els immigrants tinguin més dificultats en tancar-se en grups ètnics apartant-se de la societat d’acollida. A més, aquesta diversitat contribueix a augmentar la seva tolerància i obertura de mires vers la mateixa religió islàmica.
 
Un altre fet diferencial és que els musulmans nord-americans tenen, en terme mig, els mateixos ingressos que la resta de ciutadans. Situació que no es dóna en els immigrants musulmans a Europa. El mateix es pot dir en relació als seus estudis i formació. Aquesta circumstància fa que els musulmans a Nord-Amèrica es sentin membres d’aquesta nació com qualsevol altra persona. Com a dada que evidencia la peculiar situació de l’Islam a Nord-Amèrica és que, segons l’estudi de Pew, el 15% de musulmans estan casats amb persones d’altre religió, percentatge que és superior al que passa amb altres religions. Les anàlisis sobre el perill de radicalització dels musulmans nord-americans demostren que són poques les persones que han seguit aquest procés. Més aviat, els pocs casos que s’han donat poden considerar-se anècdotes. Tota aquesta situació pot servir, conclou l’article del The Economist per explicar perquè en les files d’estrangers en les milícies de l’Estat Islàmic hi hagi només un centenar de nord-americans enfront dels milers que aporten cada un dels països amb més immigrants musulmans d’Occident.

diumenge, 7 de setembre del 2014

Momento català

La majoria de catalans tenen un comportament caïnita. És cosa ben sabuda. Si repasséssim la història bíblica trobaríem altres exemples que ajuden a tipificar alguns dels comportaments que sembren el costumari català. La societat civil i la política estan plenes de situacions en les quals es practiquen totes aquestes antivirtuts que tan bé es defineixen com a poble. Ara, en ocasió el cas del President Jordi Pujol hi hagut exemples clars de tot això. Entorn d’aquest esdeveniment s’han dit moltes coses i, ben segur, encara se’n diran moltes més. Moltes de les opinions expressades insisteixen, des de moltes perspectives, en focalitzar tot el problema en les actuacions de Jordi Pujol i del seu entorn més immediat. Aprofitant aquest esdeveniment es deixen anar moltes insinuacions, s’esmenten comentaris i es fan subterfugis, es parlen de suposicions, es citen confidències i altres detalls sorprenent, però tot gira entorn al mateix: la culpabilitat en tot això només té un nom i les responsabilitats comparteixen un mateix cognom.

¿És així?, ¿l’acarnissament mediàtic no estarà amagant altres responsabilitats? ¿no hi haurà una immensa taca d’oli que afecta a moltes altres respectables persones de la benestant societat catalana?. Ara és l’hora de fer-se les grans preguntes que inspiren el cas del President Pujol. La més evident: ¿perquè el gran i espès silenci d’una part de la societat catalana quan passaven els fets que ara algunes cròniques atribueixen a alguns dels fills d’en Jordi Pujol?, ¿on estava aquesta crítica anys enrera?. Ara resulta que molta gent ho sabia, però tothom callava. ¿Per què callaven?. No eren més que uns covards i uns aprofitats d’una situació que també els beneficiava, i a alguns, força. Sempre recordaré, com a mostra d’actitud exemplar, el que s'explica en la novel·la L’aveu  (La confessió”) escrita pel que fou dirigent comunista txec i viceministre d’exteriors, i antic briagadista a la Guerra Civil, Artur London. El seu comportament ètic denunciant al règim comunista de Txecoslovàquia li comportà l’oprobi dels seus, la persecució i la condemna en el Procés de Praga i l’exili posterior. ¿A Catalunya, la memòria es flaca per recordar el nom d’algú, més enllà d’algun literat i artista, que alcessin la seva veu per denunciar allò que  molts benestant personatges ara s’apressen a dir en veu una mica més alta. Pocs catalans han volgut córrer el risc de quedar fora del sistema per ser coherents i veure afectat el seu pecuni.


Davant les expressions del tipus “jo ja ho sabia”, “havíem de callar”, era clar que es pagava”, “hi havia favoritismes clars, calia haver estat valent i, a la primera sospita o evidència, denunciar els beneficis que reportats pel còmode silenci adoptat en l’oasi català. Ara, el President Jordi Pujol, ens pot ajudar a fer la catarsi col·lectiva necessària que exigeix el moment polític actual. Necessitem superar les complicitats necessàries i evidents practicades en el passat recent. Si hi ha estat possible el malbaratament de recursos públics, com algunes cròniques apunten, era perquè hi havia un sistema pervers que ho permetia i unes persones que guanyaven sempre importants beneficis i altres que, havent tingut responsabilitat de govern, ho miraven cap un altre costat o no tingueren coratge d’abordar el problema. Per això, tant responsable era el que se’n beneficiava com el que pagava i el qui ho permetia perquè en sortia afavoritat; com també el que callava el que sabia Ara és hora de segar ben arran la corrupció del sistema polític a fi que broti de nou l’ètica del bé comú. Però per fer-ho ens cal un gran penediment col·lectiu de tots aquells que per acció o omissió han permès que aquestes coses passessin arribant a l’extrem que s’ha arribat. Si cal, es curatiu i bo saber fer tabula rasa d’aquest lamentable passat. Tenim aquesta oportunitat per tornar a percebre l’orgull i la dignitat de sentir-nos catalans.

dissabte, 6 de setembre del 2014

Els bots nous de l’Evangeli

El Papa Francesc, en la predicada a la missa de Santa Marta del divendres passat, comentant l’Evangeli del dia,  recordà que l’Església ens demana als cristians que "deixem de banda les estructures caduques", aquelles que no serveixen, perquè "cal prendre bots nous: els de l'Evangeli". De tal manera que el cristià no ha de ser "esclau de tantes petites lleis", sinó obrir el seu cor al manament nou de l'amor. El Papa explicà que els mestres volien posar en dificultat a Jesús i per això li preguntaren per què els seus deixebles no dejunaven, tendint-li un parany i Jesús respongué parlant de la festa i la novetat de l’Evangeli. "A vi nou, bots nous. La novetat de l'Evangeli. ¿Què ens porta l'Evangeli ?, alegria i novetat. Aquests doctors de la llei estaven tancats en els seus manaments, en les seves prescripcions”..

Sant Pau, parlant d'ells, diu que abans d'arribar Jesús, tots estàvem confinats com a presoners sota la llei. Una llei que no era dolenta: però els va mantenir presoners. I la fe s'ha revelat, en Jesús ".
Abans d’arribar Jesús, recordà el papa Francesc, tots els jueus estàvem confinats, com a presoners sota la llei. Una llei que no era dolenta, però els mantenia presoners de la norma. Però la fe en Jesús allibera de les lleis que empresonen. Efectivament, abans de Jesús, el poble "tenia la llei que li havia donat Moisès"; i després un conjunt de "costums i petites lleis" que havien codificat els doctors. Tot això empresonava el cor dels jueus. Jesús mateix digué “"Jo no vinc a abolir la llei, sinó a dur-la a la seva plenitud”. Però Jesús explicà que volia dir la plenitud de la llei i per això parlà de les Benaurances, la llei de l'amor, l'amor total, tal com Jesús ens va demostrar amb el seu amor. Així, aquesta concepció de la llei és alliberadora i va més enllà de l’aferrament de la normativa. Jesús proposa actuar amb llibertat davant de la llei, si els cristians actuem guiats per l’amor.


En el final de la seva homilia el papa Francesc afirmà "Pau distingeix entre: fills de la llei i fills de la fe. A vi nou, bots nous. I per això l'Església ens demana, a tots nosaltres, alguns canvis ens demana deixar de banda les estructures peribles: No serveixen !” Enfront d’aquesta situació cal construir noves estructures inspirades en l’Evangeli i no en la rigidesa de la normativa. “L’estil de l'Evangeli és un estil divers , que porta la llei a la plenitud. Sí! Però d'una manera nova: és el vi nou, en bots nous ". I el Papa va concloure amb una petició: “Que el Senyor ens doni la gràcia de "no romandre presoners", sinó que "ens de la gràcia de l'alegria i de la llibertat que ens porta la novetat de l'Evangeli".

divendres, 5 de setembre del 2014

Valorar justament al President Jordi Pujol

Sobre el President Jordi Pujol s’ha opinat molt durant aquestes dies. La majoria dels comentaris s’orientaven a establir una distància emotiva vers la seva figura, pocs aportaven un visió més singular sobre la seva controvertida personalitat. Totes aquestes anàlisis m’han ajudat a composar la meva visió particular dels que s’ha dit entorn als fets que el mateix President s’ha inculpat. Aquest és el punt de partida i final de la meva reflexió.

Parteixo que el President Pujol ha reconegut haver permès que persones del seu entorn cometessin un delicte continuat, durant molts anys, de frau fiscal. Aquesta és, en essència el sentit de la seva confessió, ara per ara. Te consciència d’haver cooperat per omissió i indiferència en un frau fiscal. No sabem si hi ha més coses, però pel que se sap fins avui aquesta és el fet delictiu. Algunes persones, a partir d’aquest dada han practicat un acarnissament públic d’en Jordi Pujol que ha comportat, entre altres, negar-li cap paper en la història recent de Catalunya. No comparteixo aquests judicis. Els trobo desajustats i mancats d’equanimitat.

Trobo una barbaritat, per exemple, exigir-li la seva renúncia als atributs i reconeixements derivats per haver estat president de la Generalitat de Catalunya, m’ha sonat a degradació pública. Ho considero totalment innecessari i injust, especialment en relació a altres persones que no se’ls ha aplicat el mateix criteri. Per més delictes que hagi comés el President Pujol és innegable que la seva polièdrica figura ha tingut molta influència i protagonisme en el progrés de Catalunya en els darrers anys. Personalment, no he estat mai votant de Jordi Pujol, però això no impedeix reconèixer que Catalunya està on està gràcies als seus objectius polítics i la seva inqüestionable dedicació per assolir-los. Jordi Pujol té al seu darrera un obra feta que és positiva i ha permès avançar Catalunya i als catalans. Molts dirigents polítics actuals s’han fet un espai en l’arena política gràcies a Jordi Pujol. En els darrers anys he tingut una relació  més propera amb el President Pujol i reconec que cada cop que he estat a soles amb ell, i en estat unes quantes vegades, he percebut aquests instants com a cordials, afables, educatius i n’he sortit animat a seguir fent el que estava fent.


La vida de les persones està plena de contradiccions, algunes poden arribar a ser greus des de la perspectiva moral. Però, fins i tot en aquests casos, aquesta part obscura de la personalitat, no anul·la ni nega la dimensió moral d’altres dimensions i actuacions de la mateixa persona. Per aquest criteri es negaria la bellesa d’algunes obres d’art, l’excel·lència d’algunes novel·les, la intensitat d’alguns poemes o la preciositat d’algunes peces musicals només per feblesa moral dels seus autors. El criteris del foc nou radical, només l’han practicat els partidaris de fer fogueres destructives contra l’imperi de la raó. Per això, m’aplico a mi mateix la idea de ser més raonable en el moment de valorar l’obra política del President Pujol i el meu judici moral sobre la seva persona.

dijous, 4 de setembre del 2014

Ulemes contra la violència

L’Estat Islàmic patrocinador del Califat mundial en seu a Mossul és un barbaritat i un perill per la convivència mundial. Per primer cop, s’ha organitzat un estat, en un ampli territori que entre Síria i Irak, fonamentat en la interpretació rigorista i fanàtica de l’Islam i que fonamenta la seva autoritat en el terror. Aquest estat, ha diferència del que en el seu temps foren altres terrors mundials, com la Cambodja de Pol Pot, és de nova creació i exerceix una profunda atracció mundial a musulmans radicalitzats i desintegrats en el seus països d’origen. Davant d’aquesta situació que afavoreix confondre de nou terror amb Islam, el Consell Internacional d’Ulemes, liderat pel predicar de Qatar  Youssef al-Qaradawi ha volgut denunciar i condemnar aquest Estat Islàmic. És important la declaració dels ulemes perquè la fan a partir de la lectura de la xaria. Les seves afirmacions són contundents: la violència de l’Estat Islàmic viola la llei islàmica.


Per la seva part, l’Organització de la Cooperació Islàmica, entitat formada per 57 països de confessió musulmana, considera que "les accions terroristes i les amenaces proferides per DAECH, (sigla àrab de l'Estat islàmic) contra ciutadans cristians innocents a Mossul i Nínive, que van haver d'abandonar les seves cases" és un "un crim que no pot ser tolerat" i que "no té res a veure amb l'islam i els seus principis que proposen la justícia, la caritat, l'equitat, la tolerància i la coexistència". Algunes associacions musulmanes europees també han condemnat amb duresa aquests crims. Ray Tatari, president de la Unión de Comunidades Islámicas de España (UCIDE) i secretari general de la Comisión Islámica de Espanya (CIE) ha condemnat recentment l terrorisme practicat per aquests fanàtics islamistes sunnites. Aquestes manifestacions públiques de condemna són necessàries perquè ajuden a comprendre que el fanatisme religiós d’uns no pot contaminar i desdibuixar la comprensió que tenim de la religió islàmica.