Glosses per la vida quotidiana

Ens cal abandonar el pessimisme històric i creure esperançats en l’alliberament de les opressions i el triomf de la justícia social, malgrat les enormes calamitats que poden envoltar-nos. Estem convidats a tenir esperança ferma perquè l’amor que confessem és més poderós que les injustícies i les desigualtats. El treball pacient, i anònim, de moltes persones ajuda a alimentar aquesta esperança més enllà de les dificultats del moment present. “Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta” (Lc 21,28) 

El lema dels minyons escoltes és “sempre a punt” i és cert. Hem d’estar sempre a punt per estimar i servir als altres, i a nosaltres mateixos. Això vol dir, entre altres coses, ser lliures i no estar supeditats a la seducció de les riqueses i les temptacions de poder. Les preocupacions del món poden atrapar el nostre cor i la ment fins el punt de no ser acollidors i solidaris a les necessitats de les altres persones. “Vosaltres estigueu alerta: que l'excés de menjar o l'embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor” (Lc 21,34)

Glosses per la vida quotidiana

La generositat fa més joioses les relacions humanes i ens dignifica. Compartir el que tenim és una manera concreta de manifestar l’estima pels altres. Quan som generosos manifestem la nostra benvolença i humanitat. No es tracta de repartir allò que ens és sobrer, sinó donar allò que tenim perquè les altres persones en puguin fruir. “Llavors Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure” (Lc 21,1.4) 

Hem de saber confiar en la solidesa de les conviccions, les idees, els principis i els valors, i desconfiar de la majestuositat d’algunes de les obres humanes. Hi ha la temptació d’enlluernar-nos en la sumptuositat dels béns terrenals sense adonar-nos del seu caràcter evanescent. Abandonem les obres efímeres i conreem els valors de l’esperit. “Alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat” (Lc 21,5-6) 

Si estem convençuts del que creiem no hem de dubtar en donar-ne testimoni en qualsevol circumstància. No serà sempre fàcil i, en més d’una ocasió, caldrà vèncer moltes dificultats, proves, traïcions i solituds. Algunes persones, fins i tot, poden perdre la vida per ser conseqüents. Sense arribar a aquesta situació, hem de saber ser testimonis en la vida quotidiana de tot allò que creiem i sentim. “Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir” (Lc 21,13-15)

Glosses per la vida quotidiana

En una societat d’enormes tràfecs, d’embussos interminables a les carreteres, de preses i neguits per la immediatesa, sorprèn que hi hagi persones que busquin el silenci de la soledat per retrobar la pau interior. Des del silenci es pot escoltar el respir de l’ànima. Necessitem trobar aquests moments de pregària, de meditació, d’abstracció, etc tots encaminats a pouar en les veritats íntimes on podem copsar la dimensió transcendent de la vida. “Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14,22-23) 

A moltes persones religioses els dolen les actituds que sovint adopten les autoritats de les seves institucions. Se senten traïts en la seva creença sincera, quan veuen les seves jerarquies religioses frisant pel poder i estenen complicitats amb els amos del món. Les religions haurien de ser testimonis de la informitat amb l’ordre establert i una crida constant a l’horitzó de les utopies possibles. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres” (Lc 19,45-46)

Glosses per la vida quotidiana

Si no tenim fe en nosaltres mateixos o no confiem en les esperances la vida serà més lleugera que un bri de seda. Necessitem arrelar-nos en la fe i l’esperança per créixer davant les adversitats. Les cegueses d’ànima no ens han de fer caure en la resignació o el desànim. Hem de seguir caminant per la vida amb el cor obert de bat a bat per deixar-nos estimar. Llavors, l’amor ens ajudarà a entendre allò que la ceguesa de l’enteniment no comprèn. “Què vols que faci per tu? Ell respongué: Senyor, fes que hi vegi. Jesús li digué: Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat” (Lc 18,41-42)

Algunes persones tenen molt més del que necessiten i altres aspiren a tenir-ho. Estem sota la pressió constant de la societat del consum i de la possessió. Però, hi ha moltes persones insatisfetes en descobrir la buidor dels anuncis de felicitat fàcil. Recordo un anunci que parla de trobar la felicitat seient còmodament en un sofà. Moltes persones viuen immerses en una absència de sentit. Cal fer l’esforç de sortir de les zones de confort personal i anar a l’encontre de qui i d’allò que ens pot ajudar a no seguir perduts. “El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut” (Lc 19,10)

Cada dia tenim moltes oportunitats per fer el bé. Podem fer-ho a través de les petites coses de la vida quotidiana. Des de dir bon dia a la primera persona que ens creuem a l’escala sortint de casa; en un somriure d’agraïment a la persona que condueix a l’autobús; donar les gràcies a la persona que ens até al bar a l’hora d’esmorzar; o deixant seure a qui ho necessita en el metro quan a la tarda tornem a casa. En cada un d’aquests moments l’amabilitat és una possibilitat de mostrar l’amor i el respecte pels altres. “¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.” (Mt 25,38-40)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments, quan la realitat s’imposa per damunt de les esperances, que desitgem la vinguda urgent del Regne de Déu, o de la utopia particular, pensant que això és la solució dels nostres mals. Però la nostra mirada no ha de projectar-se cap al futur, sinó al moment present per descobrir-hi els petits Regnes de Déu, o les utopies desitjades, i comprometre’ns amb elles per fer-les extensius al màxim nombre de persones. No cal anguniar-se pel present o entretenir-se amb futurs impossibles, sinó estar atents amb el present per descobrir-hi els brins d’esperança. “Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,20-21)

Davant les injustícies del món hi ha massa ulls que no hi veuen i moltes orelles que no hi senten. Les veus profètiques ens adverteixen que cal canviar radicalment de manera de viure, si no anem al desastre medi-ambiental i un increment de les desigualtats i marginacions socials. Moltes persones tenen el cor endurit davant aquesta situació i és mostren indiferents davant dels clams de justícia social. ¿Fins quan estarem passius? ¿Quan abandonarem els models socials que generen empobriment i dolor? “Igualment, va passar en els dies de Lot: menjaven i bevien, compraven i venien, plantaven i construïen, però el dia que Lot sortí de Sodoma va ploure foc i sofre del cel i tots van morir” (Lc 17,28-29)

Glosses per la vida quotidiana

La política és necessària per ordenar la vida en comú, per resoldre els problemes que ens preocupen buscant trobar les solucions més consensuades i gestionar els afers públics a favor del bé comú. Fins ara hem pensat que sense polítics no pot haver-hi política, però hauríem de preguntar-nos quins polítics necessitem per fer creïble la política. Sense bons polítics, no hi ha política. “Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.” (Mc 12,38-40)

L’espai religiós, els temples, els llocs de culte, etc... han de ser un àmbit de pregària, de retrobament interior i d’expressió de les inquietuds de l’ànima. El seu sentit és ser un punt de trobada amb el transcendent i amb un mateix. Els lluïments són sobrers, perquè trenquen la sinceritat del silenci que ajuda al retrobament amb allò que ens connecta amb el sentit de la vida. En aquests llocs, les persones podem sentir íntimament la profunditat de la nostra existència i experimentar els anhels íntims. “Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; 16 i digué als venedors de coloms: Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!” (Jn 2,15-16)

Si ens preguntem: ¿què fem amb la nostra vida?, probablement la resposta més adequada, té una formulació molt simple: estimar als altres per tal que tinguin una existència digna.  Hi ha persones excloses, que viuen en els marges de la societat perquè les  injustícies socials o manca d’afecte les han situat allí. Hem de combatre el pecat estructural perquè empobreix i és font de situacions injustes.

“Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arrenqueu-los de les mans dels injustos!»
Salm 82(81) 3-4

Glosses per la vida quotidiana

No podem judicar als altres, ni fer-ne escarni, ni burlar-nos-en . ¿En nom de què valorem els comportaments dels altres? ¿quina és la pedra de toc per jutjar el que fan les altres persones? Cada una d’elles sap en nom de què fa o perquè diu una cosa. Ha de respondre davant la seva consciència, no davant nostre. “Cada un de nosaltres haurà de donar compte a Déu de si mateix” (Rm 14,12)

Les persones hauríem de ser prou madures per acceptar les crítiques i les observacions dels altres. No ens hauríem de neguitejar per la correcció fraterna si és sincera. La societat milloraria si els seus membres sabessin conviure admetent les amonestacions dels altres.“Estic ben convençut que esteu plens de bondat, que posseïu un coneixement perfecte i que sou capaços d'instruir-vos els uns als altres” (Rm 15,14).

Glosses per la vida quotidiana

Les persones comprenem la realitat a través de la mirada. No és l’única manera de percebre-la, però la mirada ens transcendeix i ajuda a entendre el món a través d’un enteniment que surt també del cor. La gent que mira sense malícia, sense interessos amagats entén la veritat oculta amagada darrera dels fets. Hem de tenir una mirada clara i sincera. “Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!” (Mt 5,8)

Ens cal estimar-nos més. L’amor tot ho pot i tot ho transforma. Gràcies a l’amor vencem l’egoisme que empresona i entristeix el cor. Estimar exigeix l’esforç de comprendre l’altre i no jutjar-lo sense entendre’l. L’estimació omple d’alegria la vida i amoroseix seus els moments durs.“Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui” (Jn 17,26) 

El seguiment de la causa de Crist, el que és propi dels cristians, comporta una gran radicalitat. Exigeix estimar en profunditat i a fons, sense posar el fre de ma preocupats pels bens que tenim. Fins i tot ens obliga a renunciar el que tenim. Les riqueses empresonen el cor i anul·len la capacitat d’estimar. “Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu” (Lc14, 33)