El descontent de les classes mitges i populars

Diuen que l’ascens de VOX s’explica, en bona mesura, per un sentiment d’abandonament experimentat per les classes mitges i populars. L'economista Thomas Piketty parla, en el seu recent assaig Capital i ideologia, d’aquest sentiment com la raó de l’aparició d’un replegament identitari com a resposta a les creixents desigualtats a Occident des de dècada de 1980. El descontentament dels sectors populars i la desorientació de les classes mitges explicaria l’increment dels populismes en els darrers anys. Alguns analistes parlen que els nous populismes recullen el vot dels ciutadans que vieuen en llocs oblidats. Es parla de la "la venjança dels llocs oblidats". Són territoris que reben cada vegada menys inversions, menys serveis, que han crescut molt menys que la mitjana, han perdut ocupació, productivitat, que tenen molt menys futur i per als quals no s'han ofert cap tipus de solucions. Aquests territoris prenen consciència de que el sistema els ha deixat desprotegit. L’alternativa és convertir-se en anti-sistemes. L’èxit dels partits populistes és que es presenten com a anti-sistema.

El nou populisme a Europa s’imposa amb un discurs anti-elit, un discurs anti-immigrants i un discurs anti-europeu. Perquè en aquesta triada veuen l’origen dels seus mals socials. La combinació d’aquests elements produeix la idea del "nosaltres enfront els altres". És un relat fàcil que simplifica la complexitat del moment present. En lloc d’intentar comprendre i explicar de forma entenedora el moment present, els partits neo-populistes s’erigeixen com l’alternativa sense masses complicacions interpretatives. El discurs d’estigmatitzar els altres funciona com explicació universal de la crisi actual. El problema és que els partits neo—populistes, quan arriben al poder, tampoc poden resoldre els problemes de les nostres societats generant més frustració als sectors populars i les classes mitges. I això és un perill perquè, a la fi d’aquesta dinàmica de descontentament generalitzat i en augment, que acusa a la política i a la democràcia com la causa de tots els mals, és la combinació perfecte per l’aparició dels messianismes polítics àvids de suprimir la democràcia en nom de les solucions definitives.

Els perfils dels votants de VOX

L’anàlisi sobre els votants de VOX fet per l’analista Kiko Llanera pel diari El País proposa diferenciar tres tipologies marcades d’electors. A el primer són els "votants ideològics o identitaris". Es tracte de persones que es “defineixen de dretes, que creuen que la societat els defineix com a tals, i que senten que Vox és el partit que representa els seus. Hi a Madrid i en altres grans ciutats, com Sevilla ". Per aquesta tipologia de votants, el conflicte de Catalunya i la unitat nacional han estat claus, tot i que aquest factor també estpa present en les altres tipologies. El segon perfil de votant, es pot segmentar territorialment. Són uns votants que es troben la costa andalusa i el Llevant, són "persones que viuen en zones relativament pobres d'Espanya en els quals hi ha una alta presència d'immigració i molta feina al camp".

El tercer perfil és el més difícil de definir, tot i que és el més interessant d’estudiar per la seva semblança amb el moviment de les armilles grogues a França; amb els votants del Brexit al Regne Unit i amb els seguidors de Trump als Estats Units. Són els considerats perdedors de la Gran Recessió, majoritàriament homes d'entre 35 i 50 anys, amb un nivell d'estudis raonable i rendes relativament altes. Són persones que "en el moment d'arribar a el mercat laboral i formar una família es va trobar una de les crisis més grans que ha viscut aquest país. Que probablement tenia unes expectatives diferents sobre quin havia de ser la seva vida". Aquest perfil es percep amb intensitat al voltant de les grans ciutats i podria explicar la força de Vox al sud de Madrid.

VOX, de la demanda a l’oferta

El diari el País ha publicat recentment un bon reportatge sobre l’aparició de VOX i el seu èxit electoral. La tesi de l’article és que quan Vox va néixer, “el seu votant ja hi era, tot i que encara no ho sabia”. Fonamenta aquesta opinió en els estudis demoscòpics del CIS. El desembre de 2013 un terç dels espanyols opinava que s’havia de tornar a centralitzar l'Estat d'autonomies. L'atur, la corrupció i els polítics eren, per aquest ordre, les seves principals preocupacions. Més del 50% dels enquestats estaven d'acord amb l'afirmació: "Els immigrants li treuen la feina als espanyols" segons una enquesta de 2014. Un 23% tenien “poca  o cap simpatia" als moviments feministes i un 28% li tenia "poca o cap" simpatia a les organitzacions de gais i lesbianes (enquesta de 2010); un 47% veia en la Llei Integral de Violència de Gènere un instrument "poc o gens" eficaç; i un 60% estava "molt o bastant d'acord" amb la idea que algunes dones interposen denúncies falses "per obtenir beneficis econòmics i fer mal a les seves parelles", segons una enquesta de 2012.

Per aquests anys el país tenia uns 4,7 milions d'aturats; la dreta tradicional estava al Govern i molts dels seus dirigents estaven sotmesos a investigacions judicials. Per altre part, la pressió fiscal havia augmentat des de la crisi i s'havien destruït més de 180.000 empreses; més del 80% dels enquestats consideraven la situació política i econòmica com a "dolenta o molt dolenta". En relació a l’orientació política, quan es preguntava als ciutadans si eren d'esquerres o de dretes, un 29% responia "no sé" o "no contesto". Totes aquestes dates evidenciaven que hi havia una demanda que no trobava expressió política. Simplement, faltava l'oferta. Vox es va registrar el 2013. Un any després Santiago Abascal ocupà la seva direcció. En les seves dues primeres eleccions generals, el 2015 i 2016, va acostar-se als 50.000 vots. En les terceres, a l'abril de 2019, va superar els 2,6 milions; en les últimes, les de l'10-N, els 3,6 milions. Al final, l’oferta política de VOX trobà el seu públic.

La mentida, eina de confrontació política

El Congrés dels diputats comença a viure, en primera persona, l’ús de la mentida com eina de confrontació política. El Parlament català, Ciutadans, principalment, i algun cop el PP, han fet servir dades falses o s’han inventat fets per tal de desacreditar als seus adversaris. Moltes bronques parlamentàries han estat originades per l’ús de falsedats a fi de desacreditar el govern català. Ara, aquesta estratègia s’ha traslladat al parlament espanyol. En la sessió d’investidura els partits de la dreta extrema i de l’extrema dreta han buscat desgastar el pacte PSOE-Unidas Podemos amb el suport d’altres forces polítiques amb gestos grandiloqüents de desaprovació i intervencions pujades de to, generalment fonamentades en dades falses o afirmacions gratuïtes amb l’objectiu de mobilitzar els sentiments dels seus partidaris.

Un exemple d’aquesta situació ha estat l’afirmació de VOX que el 69% dels agressors imputats en violacions siguin estrangers. Aquesta rotunda afirmació de Santiago Abascal és totalment falsa. Les estadístiques oficials sobre el conjunt d'agressions sexuals aporten unes dades que van en sentit contrari. La majoria d’agressors sexuals són de nacionalitat espanyola. Segons dades de el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), del total de 2.917 adults condemnats el 2018 per delictes contra la llibertat i indemnitat sexuals, 2.184 eren espanyols i la resta estrangers (un 25,1%). En el cas dels menors, el percentatge era del 23,5%, només 96 estrangers d'un total de 408 condemnats. A més, d'acord amb l'Informe sobre delictes contra la llibertat i identitat sexual a Espanya de 2017 (Ministeri de l'Interior), un 70,1% dels detinguts o investigats per aquests delictes eren espanyols, enfront d'un 29,9% d'estrangers. Abascal mentí i sabia que mentia. La llàstima és que el ministeri fiscal no actuï contra aquestes afirmacions, perquè la protecció parlamentària no ha de prevaldre sobre l’ús d’unes mentides que, al final del seu recorregut, són font d’intolerància i odi.

Escarafalls en contra de la paraula

En la sessió constitutiva del Parlament espanyol en la nova legislatura alguns diputats es comportaren com energúmens. Amb cops als escons, crits i exabruptes intentaren sufocar la formalitat de l’acatament a la Constitució per part dels diputats independentistes. Aquests, amb el domini de les paraules calculades per l’ocasió, intentaren comunicar els seus sentiments en aquells moments. Feren ús de la seva llibertat d’expressió per transmetre el que sentien en aquells moments, sense renunciar al tràmit formal d’acatar la Constitució. Mentre la majoria de diputats respectaren aquesta actitud, els diputats de C’S, PP i VOX ensordiren la càmera amb un comportament impropi d’uns diputats als qual se’ls suposa educats i respectuosos de les opinions dels altres. Com ha dit la directora del diari ARA es evident que al kit de benvinguda al qual tenen accés els parlamentaris, a més d’un telèfon i una tauleta per facilitar la seva feina, s’hi hauria d’afegir un manual de bones maneres de nivell elemental.

La cridòria de la dreta extrema i l’extrema dreta demostrà que venen temps difícils pel parlamentarisme perquè una part dels diputats no comparteixen la idea de que la paraula és el gran do del parlamentarisme. Aquests diputats abjuren del domini del verb, dels discursos i l’art del convenciment per abraonar-se a la confrontació directe del cos a cos retòric cercant en tot moment l’efectisme gestual. Escarafalls on abans hi havia paraules. Fou significativa la intervenció, fora de tot guió, d’Albert Rivera a la fi de la sessió d’investidura per deixar constància que està patriòticament ofès. La política s’està degradant per moments i, el més preocupant és que els que més s’omplen la boca de regeneració democràtica són els primers en dinamitar el valor del debat polític. L’extrema dreta està intentant marcar el guió i per això buscarà, cada cop que pugui, omplir l’escena política amb la seva altisonància. Lamentablement, els partits conservadores semblen seguir aquesta deriva i s’han convertit en uns perillosos aprenents de bruixots fatxes. Les forces democràtiques han d’estar més atents i actuar estratègicament per frenar el més que probable deteriorament institucional provocat per la irrupció de l’extrema dreta.

VOX vol reconquerir Espanya

La irrupció de l’extrema dreta de VOX en les eleccions andaluses obliguen a intentar conèixer quina és la seva alternativa. Com a crònica d’urgència penso que és útil llegir el resum de la seva alternativa política fet pel diari ABC de Sevilla avui mateix. El programa electoral de Vox Andalusia per a les eleccions andaluses és, en realitat, el programa electoral de Vox per a qualsevol eleccions autonòmiques. I això és així perquè el partit de Santiago Abascal no creu en les autonomies. No és un secret. El punt u del programa electoral de Vox diu, literalment: «suspensió de l'autonomia catalana». És la primera promesa de Vox. Però també asseguren que volen dissoldre el Parlament andalús (i les altres cambres autonòmiques) i tornar les competències a l'Estat: «Un sol govern -diuen- i un sol parlament a tot Espanya». Vox es presenta a les eleccions autonòmiques amb la intenció d'acabar amb Andalusia com a comunitat.

El programa electoral de Vox Andalusia es divideix en diversos epígrafs: Espanya, unitat i sobirania; Llei electoral i transparència; immigració; Defensa, seguretat i fronteres; Economia i recursos; salut; Educació i cultura; Vida i família; Llibertats i justícia; i Europa i internacional. VOX és una partit d’extrema dreta, com ells mateixos es defineixen. La primera paraula del programa de Vox Andalusia és «Espanya». El país és el centre i eix sobre el qual s'articulen les cent mesures de les que es compon el compromís de Vox amb els seus votants. En l'apartat de «Espanya, unitat i sobirania», els de Santiago Abascal proposen en primer lloc suspendre l'autonomia catalana, però també il·legalitzar qualsevol partit, ONG o organització que «que persegueixi la destrucció de la unitat territorial». També volen que les penes per «ofenses» a la bandera, l'himne o la Corona siguin castigats i no quedin «impunes». A més volen suprimir totes les policies autonòmiques i acabar amb la Llei de la Memòria Històrica. De fet proposen un homenatge als que van lluitar del costat del dictador Francisco Franco: «Cal homenatjar conjuntament a tots els que, des de perspectives històriques diferents, van lluitar per Espanya».

El programa de Vox Andalusia advoca per eliminar les quotes «per sexe o per qualsevol altra causa», en les llistes electorals. També advoquen per la «deportació d'immigrants», tant els legals (si cometen algun delicte) com els il·legals (en tots els casos). En el cas de la Defensa, advoquen per tancar totes les mesquites que considerin fonamentalistes i volen fer fora a tots els imams que, entenguin, «propaguin l'integrisme, el menyspreu a la dona o la gihad». També volen prohibir que s'ensenyi la religió islàmica a les escoles i «aixecar un mur infranquejable» a Ceuta i Melilla. El programa de Vox també recull que els espanyols que compleixin 20 anys de servei en l'Exèrcit «tindran prioritat en les oposicions» a més de ficar a Espanya en «missions militars de combat contra l'amenaça gihadista».

Quan es tracta d'Economia, el programa de Vox Andalusia vol un nou pla hidrològic així com eliminar les televisions autonòmiques, els defensors del poble o les agències meteorològiques. També advoquen per la fusió d'ajuntaments i establir un mínim exempt d'impost sobre la renda de 12.000 euros i un tipus únic del 20 per cent fins a 60.000 euros així com un 4 per cent d'IVA en productes infantils i geriàtrics. En general, al programa de Vox Andalusia es recullen moltes baixades -quan no eliminació- d'impostos, però no s'especifica com es compensa aquesta minva d'ingressos a l'Estat per pagar les polítiques socials. Entre les mesures més cridaneres estan convertir tot el sòl d'Andalusia (i d'Espanya, és clar) en sòl urbanitzable excepte el que hagi d'estar «protegit per motius d'interès públic», així com suprimir de la sanitat pública actes com el canvi de sexe o l'avortament. Els immigrants il·legals, expliquen des de Vox, no tindrien sanitat gratuïta a Espanya.

Quan es tracta d'Educació i cultura, el programa de Vox Andalusia advoca per implantar un «xec escolar», l'espanyol en tot el país per a l'educació dels nens, exàmens de control nacional als petits al final de cada cicle educatiu, un Llei de protecció de la tauromàquia, així com de la caça. En l'apartat de vida i família, la derogació de la Llei de Violència de Gènere, la creació d'un Ministeri de la Família i el suport a la família nombrosa. També proposen «la protecció de la vida» i la prohibició dels «ventres de lloguer». Finalment, el programa de Vox Andalusia recull mesures com la fi de les subvencions públiques als partits, lleis «antiokupación», «desarticulació efectiva» d'ETA o l'eliminació del jurat.

Vox, segons els seus dirigents, vol reconquerir Espanya. El que vol Vox,  és anul·lar les llibertats democràtiques. Són l’extrema dreta franquista en estat pur.