La sentència, el perdó i les misses pagades

Ja hi ha sentència del cas Palau. Maleïdes siguin les casualitats, mira que portava retard la instrucció del cas, el judici i la construcció de la sentència, però de sobte tots els terminis s’han accelerat per tenir la sentència just quan s’està punt d’iniciar una nova legislatura al Parlament de Catalunya. El tempo judicial novament coincideix amb el polític. Les casualitats són difícils de creure en les societats complexes. L’oportunitat és un do que s’administra de forma discrecional i es pot modular segons els gustos del consumidor. Aquest cop l’oportunitat ha estat oportuna. El soroll està sobrepassat i la classe política novament agitada.

Els comentaris de la classe polític han estat per emmarcar. Algun important dirigent ha defensat la innocència de l’entorn convergent. Pot ser hauria estat el moment de demanar amb claredat perdó per haver caigut en la temptació d’haver confós els interessos particular amb els generals. Cal tenir més coratge per admetre que en el passat les temptacions del poder eren molt grans i alguns empresaris eren tan corruptes com els polítics seduïts per la corrupció dels percentatges. Aprofitant la sentències altres polítics han atacat sense miraments ressuscitant el cadàver polític de Convergència Democràtica per atiar-lo contra Junts per Catalunya. És curiosa l’amnèsia moral d’alguns acusadors que disparen ràpid contra la palla en l’ull del veí quan en prou feines poden apuntar per la biga que tenen en el seu. Alguns reclamen aclarir aliances i pactes electorals a Junts per Catalunya, per espolsar-se l’ombra convergent, quan callen que ells mateixos són un gran pacte en el qual, un dels seus promotors, fou durant molts anys el responsable de la política d’habitatge de la ciutat de Barcelona que ara tan critiquen.

Només alguns pocs estan lliures per tirar la primera pedra de l’acusació. Quanta hipocresia i maldat he sentit en boca d’alguns dirigents polítics. Els que més bramaven encapçalant creuades morals obliden que tenen correligionaris seus imputats, en judici o condemnats per delictes semblants. Res. No s’immuten. Ni això els fa parlar amb la boca petita. Alguns dels més crítics, haurien d’explicar als ciutadans d’on treuen els diners per pagar les seves costosíssimes campanyes electorals que els donen bons rèdits electorals. ¿D’on surten les misses?, diu la dita popular. Per sort de la decència política també he sentit crítiques mesurades i assenyades. Són pocs, però hi són. Aquests moments de tanta confessió, descrèdit, joc brut i altres picabaralles tacticistes és bo trobar seny en aquest panorama embogit. 

El silenci del cas Millet i el tempo polític

No deixa de sorprendre el sobtat silenci que en que s’ha envoltat l’anomenat cas Millet. Després de molts mesos de notícies diàries sobre l’espoli continuat del Palau de la Música Catalana pels senyors Millet i Montull; així com les relacions que podien haver-hi de finançament polític. Les diligències judicials, enormement alentides per la meticulositat procedimental judicial, semblava que podia accelerar-se pel canvi de jutge. Però, quan tot es veia més clar, i amb possibilitats de prendre una nova dinàmica que aportés llum i reparés el que semblava un tracte deferent als imputats, de sobte s’ha esmunyit en un silenci que sembla una avantsala de l’oblit.

Aquest silenci és espès i amb importants coincidències temporals. Una mirada als medis de comunicació fa entreveure com el grau d’interès entorn aquest tema es modula segons el tempo polític. Quan aquest s’accelerava per la proximitat de la confrontació electoral el volum informatiu s’incrementava; quan el panorama polític català s’ha tranquil·litzat dona la impressió que aquest tema ha perdut interès informatiu. Poc a poc, com passa amb altres temes, l’oblit actua a favor dels que busquen mantenir la seva impunitat gràcies a l’opacitat de l’escrutini públic. El canvi de majoria de govern a Catalunya sembla haver afavorit el desinterès informatiu per aquesta qüestió, tot i que durant un temps un dels socis d’aquest govern semblava estar en el centre de l’atenció pública pels possibles beneficis rebuts del cas Palau. Una cosa sembla evident, l’escrutini públic exercit a través del medis de comunicació no hauria d’estar condicionat pel tempo polític o, simplement, no hauria d’estar al servei dels interessos polítics.