dissabte, 30 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana

No sempre els temps són bons per testimoniar la causa de Jesús, la causa de la justícia als pobres i oprimits. En aquests moments difícils cal confiar en la fortalesa interior per resistir i continuar fidels a les creences més íntimes. No estem sols i cal trobar consol en les nostres pròpies conviccions.

“Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir.” (Lc 21,12-15)

La confiança aporta tranquil·litat a l’esperit. Tenir confiança ajuda a fer les relacions humanes més transparents. La confiança dóna seguretat i es fonamenta en la capacitat, la bona fe i la discreció de les persones. Gràcies a la confiança construim la vida malgrat les dificultat quotidianes.

 “Jo escolto què diu el Senyor: 
Déu anuncia la pau al seu poble
i als qui l'estimen. 
Però que no tornin a ser insensats!
( Salm 85,9)

Hi ha qüestions que perduren, que resisteixen el pas del temps i de les modes perquè són sòlides. Les modes són efímeres, però els valors que sostenen la nostra vida perduren de generació en generació. Procurem enfortir aquests valors estables i perdurables.

“El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran” (Lc 21,33)

divendres, 29 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana

No podem jutjar per les aparences, sinó per la sinceritat de cor. Hi ha moments que la caritat sembla que sigui donar el que és sobrer, enlloc d’atendre les necessitats dels desvalguts i donar una resposta solidària. La caritat sincera brolla de l’ànima i ens commou a ser solidaris i no té res a veure amb la gesticulació buida que només busca l’aprovació social. “Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, 3 i digué: Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure” (Lc 21,2-4) 

Totes les èpoques han existit anunciadors de calamitats. Aprofiten alguns esdeveniments per presentar-los com signes divins de la fi del món i altres desastres. Aquests fets són fruït, no de la ira divina, sinó del comportament egoista i poc solidari dels humans. La violència, les misèries, la destrucció del medi ambient i altres indignitats provenen d’una civilització hedonista, consumista i de cor endurit. “Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel” (Lc 21,10-11).

dijous, 28 de novembre del 2019

Pregària d'Advent


Pregària per iniciar l'Advent, Origen desconegut. 

Veniu Senyor Jesús !
Faig aquesta pregària amb tota l’Església.
Diuen que els cristians la fem des dels inicis ...
I tu, Senyor Jesús, arribes?
Miro el meu entorn, el meu barri,
la colla, els veïns,
la tele, les portades de les revistes al quiosc.
Arribes, Jesús?
Sento necessitat de Tu.
De tot allò que vol dir que Tu hi ets:
Llibertat, solidaritat, bon rotllo amb tothom,
justícia ...
No sé ben bé quina és la teva justícia,
perquè la nostra justícia,
sovint no té ressò d’amor i de perdó,
ni d’esperança, ni de confiança,
o creixement humà ...
I la teva justícia va per aquí, oi?
Vine, Jesús ! Vine ...
Ensenya’m a trobar-te a l’Evangeli.
Engresca’ns a viure’t cada dia!
Ajuda’ns a compartir-te amb els altres,
amb tots, no pas amb alguns i prou ...
Vine, Jesús ! Senyor i Amic, vine !
I et sabré descobrir en la colla, en els veïns,
la tele i les portades de les revistes ...
perquè ho miraré tot amb la teva mirada. Amén.

dimecres, 27 de novembre del 2019

El perdó dóna lloc a l'alliberament

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. (continuació) Fins a aquest punt hem esbossat el camí cap al perdó, però encara no hem tractat el que el perdó implica en si mateix. En primer lloc, el perdó consisteix precisament en què el mal infligit per un perpetrador en concret no s’ofusqui ni s'oblidi. Això requereix una elecció conscient. Quan ens enfrontem amb la nostra responsabilitat personal i amb la gravetat de la culpa, el que sorgeix en nosaltres és la necessitat d'escapar mitjançant l'oblit. Ens submergim en tot tipus d'externalitats per oblidar el rosegar intern de la nostra culpa i el nostre mal. No obstant això, l'oblit no pot ser una veritable "solució" o alliberament de la culpa. Si amaguem la culpa "sota la catifa", el resultat no és l'alliberament, sinó la repressió. Aquest "oblit pervers" consisteix, entre altres coses, en la por a danyar la nostra identitat psicològica, en una fuita obsessiu del record. 

El perdó és l'oposat de l'oblit. Amb plena sinceritat i lucidesa, però sense absolutització masoquista, el perdó fa presents el mal i la culpa, i els connecta amb la responsabilitat del perpetrador. En aquest sentit, el perdó és una forma especial de memòria. Crida a el mal infligit en el passat per fer-lo present. Podem referir-nos a aquest acte literalment com "re-presentació". Aquesta és una memòria no obsessiva i no malaltissa. A més, el mal està connectat a qui és responsable (al perpetrador). Això vol dir que el mal com a tal no és perdonat. És la persona la qual és perdonada. El perdó és un esdeveniment relacional en el sentit que la víctima inicia una relació ben definida amb el qual ha infligit el mal. Això no vol dir que el mal en si mateix perd la seva importància, ni tampoc que l'extensió i la intensitat de el mal no tinguin cap paper. La gravetat de l'ofensa, a la fi i al el cap, pot obstaculitzar el camí cap al perdó, especialment quan és de dimensió esgarrifosa o monstruosa. 

La qüestió és ara: ¿què és el que el perdó produeix en aquesta relació? Per tot el que s'ha dit, ha quedat clar que el caràcter irrevocable del mal infligit no ha estat anul·lat ni trivialitzat, sinó que es manté com a reconegut i confirmat en tota la seva gravetat. Al mateix temps, però, el perpetrador no està fixat per sempre amb el seu mal. És separat del seu acte de tal manera que és més i diferent del seu mal. El perdó reconeix el passat sencera i integralment. L'acte del perdó transforma la relació entre el perpetrador i el mal que ha comès al no equiparar-lo amb aquest per tota l'eternitat. El contrari -la total identificació del perpetrador amb el mal comès- seria, de fet, una condemna a l'infern, amb la seva fatalitat i anti-redempció. El perdó opera al culpable de tal manera que aquest és transformat i "purificat". El perpetrador rep una nova oportunitat per ser diferent. Això no vol dir que es converteixi en un ésser innocent com si res hagués passat. Però certament, alguna cosa ha canviat. El perdó és una forma única de redempció en tant que permet que el perpetrador entri en una relació nova amb el seu propi acte. Les accions no es poden canviar, però la falta comesa ja no exerceix una influència destructiva en la pròpia vivència del perpetrador. En aquest sentit, el perdó va més enllà de la retribució operada per la llei, encara que això no vol dir que aquesta sigui redundant.

dimarts, 26 de novembre del 2019

Permetre que el perdó tingui lloc



Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

El desig creixent de perdonar, però, no és suficient per perdonar veritablement. Es necessita més que aquest desig. La voluntat i la decisió explícita són igualment necessàries per sortir de l'anhel intern i acostar concretament a l'altre per perdonar-ho. Per a això, la víctima ha de comprendre que tots necessitem el perdó. En aquest punt, pot ser útil la distinció que Ricoeur fa entre fracàs (échec) i error (faute). No només som éssers finits que sovint no estan a l'altura d'ideals, plans i aspiracions, sinó també éssers "pecaminosos" que cometen "errors" a nivell moral. Com a éssers finits i contingents que experimenten una bretxa insalvable entre el "jo" real i el "jo" ideal, vivim constantment el destí de la nostra limitació. A el mateix temps, com a éssers morals, lliures i responsables, també experimentem el no estar a l'altura de la tasca de viure i actuar amb sentit. La modèstia existencial i moral que flueix del prendre consciència d'aquestes realitats ajuda a la víctima a descobrir, també en si mateixa, la possibilitat del mal. El veritable autoconeixement inclou l'acceptació de la nostra pròpia finitud. La humilitat, en aquest sentit, no és equivalent a sentir llàstima d'un mateix, sinó que implica una gentil obertura cap al coneixement que la temptació de cometre el mal (pecar) està present en tots els cors humans.

Abans que una tasca, el perdó és un do, un present. Si alguna vegada hem desitjat i hem confiat en la voluntat de perdonar d'una altra persona, estem en una millor posició per perdonar els altres. Per ser capaços de perdonar, no només hem de confiar en el nostre propi poder i voluntat, sinó que hem de rendir al perdó que ens "sobrevé" com un present i ens "posseeix" sense que sapiguem on ens portarà. A l'extrem d'aquest no-saber i no-controlar, alguna cosa radicalment nou apareix. Com víctima, un contempla amb sorpresa -a través i tot i un mateix- com això pot succeir. Rendint així a el do del perdó que es produeix en nosaltres i a través nostre, desapareix la punxada de la coerció. A el mateix temps, el perdó deixa de ser una expressió de poder i paternalisme mitjançant la qual la víctima assumeix un cert aire de perfecció i fins i tot d'arrogància cap al perpetrador. El perdó s'auto-destrueix quan es vana del seu propi assoliment i quan la víctima es vanagloria per la seva magnanimitat. Això seria, per cert, una contradicció interna, ja que la veritable magnanimitat no tolera cap triomfalisme. A el mateix temps, la víctima que agrada de l'atenció que rep per ser víctima, pot arribar a descendir a una actitud perpètua de "pobre de mi" que limita la llibertat i debilita la humanitat de tot aquell involucrat. El perdó implica un acte de deixar-se anar, d'abandonar la identificació creixent com "víctima". Només així la magnanimitat pot ser experimentada per la víctima i el perpetrador com un do alliberador que obre el camí a una nova relació. Ja no hi ha guanyador ni perdedor.

(continua)

dilluns, 25 de novembre del 2019

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats. 

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: <i>“ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

diumenge, 24 de novembre del 2019

Jesús, un profeta que no volia ser rei

La festivitat que identifica el darrer diumenge de l’any litúrgic de l’Església catòlica és la de Crist Rei. El títol és contundent i aporta a la solemnitat d’avui una dimensió que pot distorsionar el vertader significat de les pròpies lectures de la missa dominical. Designar a Jesús com un rei és projectar-li unes categories que ell mai feu servir per presentar-se davant dels seus seguidors. És cert que els mags que busquen al Jesús nat diuen: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer?” (Mt 2,2), tot i que aquesta pregunta projecte al passat l’elaboració d’un relat reformulat pels primers cristians. En el moment del judici davant de Pilat aquest li pregunta “¿Tu ets el rei dels jueus? I la resposta de Jesús és simple “Tu ho dius” (Mt 27,11). No ho afirma, no s’atribueix en cap moment la reialesa. 

El reconeixement de la reialesa de Jesús és un cartell penjat en la creu del seu patíbul “Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus” (Mt 27,37). Els altres evangelis segueixen la mateixa pauta: Jesús, en cap moment s’atribueix la condició reial. Fins i tot, l’evangelista Joan ens indica que Jesús rebutjà tot intent de fer-lo rei: “Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya” (Jn 6,15). Per més que el seus contemporanis esperessin la vinguda d’un rei que tornés la dignitat perduda d’Israel i veiessin en Jesús l’oportunitat de l’acompliment de la seva esperança “Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!” (Jn 12,13), Jesús no es presentà mai com el rei esperat. En tota la seva vida pública, Jesús parlà del Regne de Déu, però mai del rei dels jesús, “busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol” (Mt 6,33). La seva causa era la causa del Regne, esperança que havia de capgirar el sentit de la història perquè exigia una conversió dels cors i la superació de les injustícies que oprimeixen, “feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!.” (Lc 6,20). La nostra responsabilitat és proclamar i testimoniar aquest Regne de Déu.

dissabte, 23 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana.

Aquests dies vivim en la pròpia experiència la tensió entre la democràcia i la llei. ¿Què és primer? Les lleis són necessàries per ordenar la convivència, però la democràcia és escoltar-nos per decidir aquestes normes per conviure. I sempre, per damunt de tot, hi ha el respecte a la dignitat humana i la recerca de la justícia. “Què espereu? Jo no obeiré pas el manament del rei. Jo només faig cas del manament de la Llei donada als nostres pares per mitjà de Moisès. 31 I tu, que has inventat totes les desgràcies que cauen damunt els hebreus, no t'escaparàs de les mans de Dé” (2Ma 7,31)

La nostra societat envia cada dia signes de que el món no se’n surt. Els problemes, no només no es resolen, sinó que s’incrementen. S’ha confós el progrés amb la destrucció irreparable del medi ambient i el ritme de vida occidental necessita cada cop més recursos. Aquesta situació demana adonar-nos del que està passant i exigeix un canvi en l’estil de vida i unes mesures socials que permetin reconciliar-nos amb la natura. “Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho!” (Lc 19,42) 

Una de les temptacions històrica d’alguns eclesiàstics és la connivència amb les riqueses i els poderosos deixant de banda les opcions preferencials de la causa de Jesús. Aquesta temptació també pot afectar-nos en la vida quotidiana i deixar-nos seduir per un consumisme que vol apoderar-se del nostre interior. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: «Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres»” (Lc 19,45-46)

divendres, 22 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana.

Dins del brogit del dia a dia, hem de trobar moments per la pregària. Instants de silenci, temps per sentir-nos a nosaltres mateixos i contemplar la vida amb una perspectiva diferent. Durant aquest temps dedicats a la pregària, la relació amb la transcendència ens obre els ulls per contemplar les realitat d’una altra manera. “Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14,23) 

No sempre estem en condicions per comprendre les exigències que comporta el seguiment de Jesús. Tenim molt de soroll ambiental que ens ho impedeix. Fins el punt que poden pensar que podem desatendre les seves exigències. No hi més cec que aquell que no vol veure. Hem d’obrir el cor per acollir el que Jesús demana a cada un de nosaltres. “Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí” (Lc 19,2-4).

dijous, 21 de novembre del 2019

Sant Ambròs de Milà

Sempre m’ha impressionat la figura de Sant Ambròs, bisbe de Milà. La seva figura rep la veneració del món catòlic per la seva talla humana i cristiana. Com escriví el monjo Cebrià Pifarrer, fou “un personatge de talla excepcional”. La seva elecció episcopal revela que fou una persona de consens, cercador de pau i acord. Quan l’església de Milà estava enfrontada entre catòlics i arrians, sant Ambròs fou escollit bisbe per unanimitat dels dos grups. La paradoxa de la seva elecció és l’anècdota de que Ambròs no estava batejat, només era un catecumen. Després l’evolució de les controvèrsies entre catòlics i arrians Ambròs de Milà es convertí en un fervent defensor del catolicisme.

Al poc temps de ser escollit bisbe donà totes les propietat de l’Església als pobres. Aquest gest de Sant Ambròs anticipà el que molts segles després constituí la base de la Doctrina Social de l’Església catòlica. Aquest bisbe considerava que allò que “no és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics”. Amb aquest gest, el bisbe de Milà ho presentava com un gest de restitució als pobres allò que se’ls havia manllevat. Sant Ambròs comprengué la importància del poble en les celebracions litúrgiques, a tal fi composà diversos himnes a fi d’incrementar la seva participació i fer catequesis a partir del seu cant. La seva talla humana i espiritual impressionà a un descregut i ambiciós a Agustí, el futur sant de l’Església catòlica. Sembla que la seva conversió estiguí influïda pel seu encontre amb Sant Ambròs. Fou un gran predicador.

Sant Ambròs fou un alenà de frescor per la vida de l’Església catòlica. Donà molt importància al testimoniatge de la fe per damunt de les paraules. Deia que calia testimoniar la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. Destacà en la separació entre l’església i el poder polític, d’ell és l’expressió “l’emperador està a l’església, no sobre l’Església”. Creia que la vida cristiana havia d’adaptar-se a la realitat de cada indret, així ho afirmà “quan estiguis a Roma viu com els romans, però si estàs en una altra part viu com les persones d’aquest lloc”. La vida de Sant Ambròs ens il·lumina i aporta criteris prou vàlids per saber avui com ser testimonis de l’esperança cristiana.

dimecres, 20 de novembre del 2019

Els bisbes i la unitat d’Espanya

El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez Pérez, ha demanat en la sessió inaugural de la CXIV Asamblea Plenaria que la ''temptació del caos no prevalgui mai sobre la unitat assegurada per la Constitució”. Aquestes paraules m’han impressionat. Blázquez ha fet tot un manifest de regeneració política en pocs mots. La primera part de la frase és pròpia de qui té por al canvi. Penso que només es pot criticar el caos, des de la més profunda comprensió conservadora i immobilista de les dinàmiques socials. Els estudis sociològics revelen que les societats progressen quan s’alteren els equilibris interns i sorgeix el caos. En aquest instant, el que cal es saber gestionar els moments caòtics per conduir el canvi a bon port. Per això, benvingut sigui el caos perquè gràcies a ell podem progressar. 

Dit això convé reflexionar sobre la segona part de la frase: la unitat. No és la unitat, en abstracte, sinó la unitat d’Espanya. Tot en majúscules. Aquí és on Ricardo Blázquez pren partit en favor de les visions unionistes. El president de la Conferència Episcopal no és inclusiu i ignora als cristians que estan a favor de les opcions independentistes. Paradoxalment, per analogia a la crítica que els unionistes fan al president Torra, només representa a uns cristians d’Espanya. Com a introducció al seu excursus prèviament havia dit: “En els últims dies persones amb responsabilitats polítiques han emès opinions sobre la nostra situació; unes clares que tranquil·litzen, altres bastants fosques que deixen perplexitat i altres de caràcter reivindicatiu que creen sobresalts. No és exagerat dir que probablement una certa confusió ens envolta; com aquestes manifestacions que s'han anat succeint freguen amb freqüència aspectes fonamentals de la Constitució aprovada l'any 1978, la inquietud afecta més profundament a la nostra convivència”. És, sens dubte, una descripció del caos que anunciarà després. Pel cardenal Blázquez el remei al caos és la unitat constitucional. Fora de la Constitució, només hi ha el caos. El president de la Conferència Episcopal Espanyola afirmà La Constitució no té data de caducitat ni està limitada a algunes generacions. Està oberta a possibles reformes per a les quals la mateixa Constitució ha indicat el procediment. L'èxit de la Transició amb el fruit de la Constitució va ser motiu de serenitat que no pot ser qüestionat trencant l'acord amb el qual va ser aprovat”.

Ricardo Blázquez defensa el consens constitucional i adverteix que no es pot trencar aquest acord. Bé, és una opinió. Però també es pot pensar el contrari. És a dir, que sense un nou consens no pot haver-hi pacte i que ara, els esdeveniments qüestionen la solidesa dels acords presos en el període constituent. La reflexió sobre la unitat d’Espanya feta pel cardenal Blázquez és un afer polític, perquè la unitat d’Espanya no és una qüestió moral, sinó una solució política concreta a l’articulació de l’Estat tan legítima com la contrària, el reconeixement del dret a l’escissió d’una part d’aquest Estat. La unitat d’Espanya ni és sagrada ni és bé moral. No pensen així molts bisbes. L’anterior secretari de la Conferència Episcopal espanyola afirmà amb rotunditat “posar en perill la convivència dels espanyols negant unilateralment la sobirania d'Espanya sense valorar les greus conseqüències que aquesta negació podria comportar no seria prudent ni moralment acceptable. Pretendre unilateralment alterar aquest ordenament jurídic en funció d'una determinada voluntat de poder local o de qualsevol tipus és inadmissible”. Aquesta és el pensament de molts bisbes de la Conferència Episcopal. Davant d’aquest criteris, no hem d’insistir tossudament que la unitat d’Espanya no és, en sí mateixa, cap bé moral que pugui avantposar-se al dret inalienable dels pobles de l’Estat a decidir la seva organització política i la seva relació entre ells.

dimarts, 19 de novembre del 2019

Aprendre a mirar el culpable d'una altra manera

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

 Per ser capaç de perdonar, és important que la víctima canviï el focus d'atenció (de si mateixa a l'altre). Mentre la víctima doni voltes sobre el seu propi dolor, hi ha el risc que la ferida es faci mes gran innecessàriament. La ferida resultant del mal comès fa que "diabolitzar" al perpetrador (és a dir, identificar-sol amb el mal comès) sigui relativament fàcil per a la víctima. Sense trivialitzar el mal comès, la víctima s'enfronta a la difícil però crucial tasca de posar-se al lloc del perpetrador per poder comprendre, mínimament, perquè ha comès un mal. Com ésser humà, el perpetrador té la seva dignitat. Ell o ella és una persona, no un dimoni o una encarnació del mal. Dit d'una altra manera, la voluntat de perdonar implica acostar-se al 'perpetrador com a persona -com tu i com jo- que no només té mals atributs, sinó també bones qualitats. Això no és un blanquejament del mal, sinó un acostament realista cap al perpetrador.

És important prendre consciència que aquest acostament realista cap al perpetrador es basa en la humilitat de la víctima, és a dir, en un serè acte-coneixement i en la consciència de la pròpia moralitat. Qualsevol que es consideri un megalòman rarament podrà ser capaç de perdonar el culpable, ja que serà incapaç de reconèixer les seves pròpies limitacions. Arribats a cert punt, això és el que fa que algunes persones siguin reconegudes com inmisericordes. En canvi, mitjançant l'acostament realista cap al perpetrador i cap a un mateix, els sentiments negatius unilaterals cap al culpable poden ser equilibrats per sentiments de compassió, comprensió i benevolència. Aquests poden, precisament, enfortir el desig de personar. La conseqüència és que, amb el temps, la "víctima" deixa de ser "víctima" i el "perpetrador" deixa de ser "perpetrador".

(continua)

dilluns, 18 de novembre del 2019

El perdó també es reconciliació amb un mateix

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

 El pas cap a la rectificació, però, no anul·la encara tot sentiment advers cap al perpetrador. En el seu interior, la víctima roman emocionalment convulsa pel mal d'una manera que pot inspirar cap al desig de perdonar. Aquesta voluntat de perdonar no està dirigida en aquest moment cap a l'altre (és a dir, cap a concedir una nova oportunitat al perpetrador), sinó cap a la pròpia alliberament emocional. Dit d'una altra manera, el perdó es contempla com una possibilitat de sanar-se a si mateix dels sentiments negatius i amargs que romanen latents i que pertorben la pròpia pau emocional. 

També podem referir-nos a aquest fet com a dimensió terapèutica del perdó. A dia d'avui, es parla molt de la relació entre el perdó i la psicoteràpia. Hi ha una creixent aproximació al perdó com a mitjà o com a mètode per curar el subjecte ferit. El risc d'aquesta pràctica és que pot acabar a la "psicologització" o la "terapeutización" del perdó, a través de la qual es perd de vista l'essència del perdó, és a dir, perdonar el culpable. El perdó radica sobretot en aquell que perdona i aquell que és perdonat. Si resulta que, al perdonar el culpable, recobrament l'harmonia i pau amb mi mateix, guanyo un (molt benvingut) bonus. La intenció del perdó, però, ha de ser en primer lloc adreçada a establir una nova relació amb l'altre. Mitjançant aquesta relació l'altre rep una nova oportunitat. Si aquesta intenció és present, la sanació d'un mateix apareix com a efecte secundari - com un epifenomen. Això no obstant, si l'objectiu deliberat del perdó és l'auto-sanació, l'objectiu no es realitza. L'efecte terapèutic del perdó es produeix gratuïtament només quan l'objectiu és l'altre en lloc d'un mateix.

Certament, el mal infligit ha pertorbat l'equilibri interior de la víctima i ha fet manifesta la seva vulnerabilitat. Sens dubte, no és fàcil viure amb la pròpia vulnerabilitat i amb la pròpia petitesa. Però és precisament mitjançant l'obertura que vam crear per perdonar que obre el camí per recuperar la pau interior i per viure amb un mateix de forma positiva. La direcció cap a fora que es manifesta en la voluntat de perdonar possibilita també la reconciliació amb un mateix. A partir d'aquestes consideracions, podem dir que la disposició a perdonar dependrà d'uns quants factors: de la gravetat i abast de el mal infligit principalment, però també de la identitat del perpetrador, del temps que ha passat des de l'ofensa, i del caràcter i intensitat dels sentiments negatius amb els que carrega la víctima. En qualsevol cas, només la víctima pot decidir quan és temps de perdonar. El perdó no pot ser exigit ni forçat. Només pot ser donat. Això no impedeix, però, que certes circumstàncies o intervencions d'altres (inclòs el perpetrador) puguin motivar la decisió de la víctima.

(continua)

diumenge, 17 de novembre del 2019

Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.

dissabte, 16 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians parlem sovint del Regne de Déu, com una esperança llunyana on es resoldran els les sofrences i els neguits del present. Però, aquest Regne no està en fets extraordinaris del futur, sinó en realitats quotidianes. El podem trobar allí on una justícia, fraternitat, igualtat i felicitat humana. Cada un de nosaltres podem ser cada dia constructors d’aquest Regne que capgira la lògica del món. “El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,20-21)

Vivim molt aferrats i dependents dels bens, de les propietats o als aspectes materials de la vida. Fins el punt de disminuir la nostra llibertat perquè aquesta dependència empresona l’esperit. Necessitem ser més despresos i distanciar-nos de tot allò que no ens permet gaudir del sentit íntim i últim de la vida. “Qui busqui de conservar la vida, la perdrà, però el qui la perdi, la conservarà” (Lc 17,33)

divendres, 15 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Sempre hem de perdonar. Probablement hem d’aprendre a perdonar perquè ens costa. Fins i tot, s’ha fet un lema que ens convida a no perdonar. Les persones mereixen ser perdonades tantes vegades com faci falta. Perdonar no vol dir diluir les responsabilitats contretes o disminuir la gravetat dels actes comesos. El destinatari del perdó són les persones, no els fets. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. 4 I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar” (Lc 17,3-4)

Servir als altres és un acte d’estimació vers ells. Si som els seus servidors és perquè estem convençuts que aquesta és l’actitud que cal tenir en la vida. Ho fem per convenciment, perquè ens surt del cor, i no perquè cerquem cap reconeixement. Servim als altres amb humilitat i agraïment per poder-ho fer. “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10)

 La causa de Jesús comporta fer opcions preferencials. Hi ha unes situacions davant les quals no podem ser indiferents sinó volem trair les nostres creences. Les injustícies, les marginacions, les exclusions, els sofriments i tot allò que malmet la dignitat humana mereixen la nostra atenció i compromís per alliberar les persones d’aquestes opressions.

«Fins quan jutjareu contra justícia 
afavorint la causa dels culpables? 
Defenseu els febles i els orfes, 
feu justícia als pobres i als desvalguts! 
Allibereu els indigents i els febles, 
arrenqueu-los de les mans dels injustos!» (Salm 81, 2-4)

dijous, 14 de novembre del 2019

Reconciliar-se amb un mateixa

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. 

 (continuació) 

El perdó també significa reconciliar-se amb un mateix El pas cap a la rectificació, però, no anul·la encara tot sentiment advers cap al perpetrador. En el seu interior, la víctima roman emocionalment convulsa pel mal d'una manera que pot inspirar cap al desig de perdonar. Aquesta voluntat de perdonar no està dirigida en aquest moment cap a l'altre (és a dir, cap a concedir una nova oportunitat al perpetrador), sinó cap a la pròpia alliberament emocional. Dit d'una altra manera, el perdó es contempla com una possibilitat de sanar-se a si mateixa dels sentiments negatius i amargs que romanen latents i que pertorben la pròpia pau emocional. 

També podem referir-nos a aquest fet com a dimensió terapèutica del perdó. A dia d'avui, es parla molt de la relació entre el perdó i la psicoteràpia. Hi ha una creixent aproximació al perdó com a mitjà o com a mètode per curar el subjecte ferit. El risc d'aquesta pràctica és que pot acabar a la "psicologització" o la "terapeutización" del perdó, a través de la qual es perd de vista l'essència del perdó, és a dir, perdonar el culpable. El perdó radica sobretot en aquell que perdona i aquell que és perdonat. Si resulta que, al perdonar el culpable, recobrament l'harmonia i pau amb mi mateix, guanyo un (molt benvingut) bonus. La intenció del perdó, però, ha de ser en primer lloc adreçada a establir una nova relació amb l'altre. Mitjançant aquesta relació l'altre rep una nova oportunitat. 

Certament, el mal infligit ha pertorbat l'equilibri interior de la víctima i ha fet manifesta la seva vulnerabilitat. Sens dubte, no és fàcil viure amb la pròpia vulnerabilitat i amb la pròpia petitesa. Però és precisament mitjançant l'obertura que vam crear per perdonar que obre el camí per recuperar la pau interior i per viure amb un mateix de forma positiva. La direcció cap a fora que es manifesta en la voluntat de perdonar possibilita també la reconciliació amb un mateix. A partir d'aquestes consideracions, podem dir que la disposició a perdonar dependrà d'uns quants factors: de la gravetat i abast de el mal infligit principalment, però també de la identitat del perpetrador, de el temps que ha passat des de l'ofensa, i del caràcter i intensitat dels sentiments negatius amb els que carrega la víctima. En qualsevol cas, només la víctima pot decidir quan és temps de perdonar. El perdó no pot ser exigit ni forçat. Només pot ser donat. Això no impedeix, però, que certes circumstàncies o intervencions d'altres (inclòs el perpetrador) puguin motivar la decisió de la víctima. 

 (continua)

dimecres, 13 de novembre del 2019

Tinc sempre present el meu pecat

El pecat no és una experiència, o una realitat, aliena a la vida personal. Si reflexionem sobre situacions viscudes ens poden adonar que hi ha una pecat que és personal i ha estat possible per les pròpies complicitats d’un mateix. ¿Quines són les complicitats personals en el pecat?. Si observo la meva vida probablement descobriré situacions en les quals he fet un forat per el qual ha entrat el pecat. Cal mirar allí on es desenvolupa la meva vida: en les activitats, en les persones i en els ambients per descobrir en cada una d’elles com el pecat s’ha pogut fer-hi present. 

En aquesta anàlisi cal fer intervenir: a) la memòria perquè ella és acollidora de la realitat; b) l'enteniment perquè m’ajuda a penetrar la realitat anterior per comprendre la seva significació; c) la voluntat i afecte per deixar-se impactar per l'amor de Déu. Perquè sé que Déu perdona malgrat em meu pecat (Rm 8). D’aquesta manera obro la meva vida a la presència de Déu i el pecat personal és sentit més profundament i contrastat amb la misericòrdia de Déu. 

Cal experimentar la sensació de sentir-se pecador i adonar-se que la vida és també gràcia. A més experiència de Déu més experiència del pecat, i al inrevés. En aquest sentit, la lectura i meditació del salm 51 (Miserere) aporta algunes respostes que ajuden a entendre el sentiment de percebre’s pecador

dimarts, 12 de novembre del 2019

La llibertat digital amenaçada


Fa poc el govern d’Espanya aprovà el Real Decreto-ley 14/2019, de 31 d’octubre publicat al BOE el 5 de noviembre de 2019, de medidas urgentes por razones de seguridad pública en materia de administración digital, contratación del sector público y telecomunicaciones". Aquesta normativa representa un canvi en el paradigma de la democràcia a Internet. És un decret que permet a el Govern intervenir Internet per "preservar l'ordre públic". El govern agafa el control de les tecnologies de comunicació i a través d’una explotació de les bid-data vol saber tot i més dels ciutadans, identificar qui pot ser considerat perillosos per la seguretat de l’Estat i deixar-los fora de les comunicacions digitals. El govern en funcions de Pedro Sánchez ha afegit el concepte d’"ordre públic" a la llista de causes per les quals el Govern pot assumir el control de la infraestructura de la xarxa sense ordre judicials. Això és molt greu. A partir de la publicació d’aquest decret el Govern pot intervenir i assumir el control de la infraestructura física i digital que suporta Internet si considera que hi ha ""una amenaça immediata i greu per a l'ordre públic" o poden derivar "greus problemes econòmics o operatius a altres proveïdors o usuaris de xarxes". Podrà fer-ho encara que no compti amb una ordre judicial prèvia. L’ús del Decret Llei és un recurs legislatiu excepcional pensat per a situacions d'urgència amb la qual l'executiu pot evitar la via parlamentari per a la seva aprovació. Tot i que s’ha de ratificar en el plaça de 30 dies pel Congrès.

El president de Govern, Pedro Sánchez, va justificar aquest decret-llei per la necessitat de "posar punt i final" a la "República Digital" catalana. No obstant això, els canvis que introdueix són d'aplicació general i modifiquen diverses lleis en vigor, com la de Seguretat Ciutadana (una de les que conformen el paquet de normes denominat llei mordassa), el que ha provocat un conat d'alarma entre juristes i experts per les implicacions que aquesta acció pot tenir en els drets fonamentals a mig i llarg termini. Algunes analistes pensen que és una simple "gesticulació" o "propaganda política" per marcar una posició respecte Catalunya. No pensa el mateix el Govern de la Generalitat que ha denominat el decret-llei com un "155 digital, un cop d'Estat". Perquè el decret el Govern ha dissenyat un mecanisme que dóna al govern de l’Estat la capacitat de "prendre el control de la xarxa de fibra òptica que està tendint la Generalitat" en cas que aquesta intenti utilitzar-la per independitzar la seva administració electrònica de l'Estatal, o bé dur a terme una votació indepentista per via digital. Es diu que el decret-llei imposa un "Estat d'Excepció digital" per la capacitat que atorga a Govern per segrestar publicacions en línia al·legant motius d'ordre públic. És d’esperar que el nou Parlament sigui capaç de no convalidar aquest Decret Llei que retalla les llibertat de l’era digital.

dilluns, 11 de novembre del 2019

I, ¿ara què?

El dia següent a les eleccions és el temps de les valoracions. És aquell dia en que tothom mira de treure petroli on només hi ha aigua o sorra. Només uns pocs, els que realment han tret més diputats i més vots, poden estar eufòrics. La resta, intenten maquillar com poden els resultats. Hem quedo perplex escoltant algunes justificacions per vendre que ha guanyat quan resulta que han perdut centenars o desenes de milers vots. Les hores post-electorals són pur teatre per la majoria de partits. El dia següent els efectes dels resultats poden ser devastadors per alguns. Fins i tot poden provocar alguna dimissió, encara que no és una actitud massa practicada. 

 Les eleccions del 10N són el resultat d’un gran error de càlcul del PSOE motivat pels càlculs tàctics dels seus dirigents que no veuen més enllà dels vots. Al final, el seu egoisme polític els ha dut a perdre tres diputats i la majoria al senat. ¿Això és una victòria? Però, si això no fos suficient, la seva obstinada estratègia de criminalitzar l’independentisme per cercar vots en entorns dretans ha produït l’efecte contrari: han fet crèixer a VOX. L’extrema dreta és la gran guanyadora de les eleccions convocades pel PSOE per guanyar, en teoria, més presència política. Quin gran error. Els manuals elementals d’estratègies de campanya no recomanen els errors de bulto fets per les ments pensants de Ferraz. Però, hem de tenir clar que els estrategues electorals poden fer recomanacions però les decisions sempre són polítiques i els responsables sempre són polítics. I sinó, que li preguntin a l’Albert Rivera. 

 I, ¿ara qué? Ara és el moment de la política entesa com l’art de crear les condicions perquè passin unes coses i no unes altres. Aquesta visió de la política és estimulant perquè permet establir escenaris i treballar perquè esdevinguin realitat. L’objectiu hauria de ser evitar l’acord, explícit o implícit, entre PSOE i PP. No cal pensar en la hipòtesis d’un govern de coalició, sinó en l’abstenció en el debat d’investidura. Els líders del PP no s’amaguen de la seva força. El Partit Popular té ara nous marges de maniobra i podria arribar a exigir la retirada de Sánchez com a condició per facilitar la investidura d'un president socialista, previ pacte sobre alguns punts essencials, referits a Catalunya, l'economia i els òrgans de l'Estat, especialment el poder judicial. No és pot descartar res. Per això, la responsabilitat política és preveure tots els escenaris i moure les peces perquè passin les coses.

diumenge, 10 de novembre del 2019

Recuperar el sentit comú en política

Escric aquesta reflexió ràpida abans de conèixer els resultats electorals, fins i tot abans de la publicació de les enquestes a peu d’urna. La meva reflexió és l’expressió en veu alta d’uns desitjos que voldria compartir i, evidentment, esperar el seu compliment més aviat que tard. El punt de partida és el reconeixement de l’excepcionalitat del moment polític i la profunda crisi instal·lada en la democràcia espanyola. El problema de la relació de Catalunya amb Espanya ha qüestionat l’arquitectura del sistema polític instaurat en la Constitució espanyola de 1978. El sistema polític del 1978 ha envellit i és incapaç de trobar les millors solucions als molts problemes platejats en l’Estat espanyol. Catalunya és un, però n’hi molts altres que estan a la base de la irrupció del feixisme en el panorama polític. L’abandonament de la força de la raó i l’adopció de l’estratègia de la raó de la força demostra les grans dificultats del sistema polític espanyol per resoldre els problemes de l’Estat. 

Tinc quatre desitjos que voldria expressar amb tota claredat. Primer, m’agradaria el fracàs polític del PSOE en aquestes eleccions i, de manera particular, que aquest fracàs signifiqués la fi del lideratge de Pedro Sánchez. Hem arribat on estem per la seva incapacitat per articular un govern de progrés capaç de resoldre els problemes d’aquest país. Ell, com a líder del partit guanyador de les anteriors eleccions, tenia en les seves mans la possibilitat d’establir acords i pactes, i no va saber fer-ho. Segon, m’agradaria que els vots dels partits independentistes a Catalunya superessin els vots dels partits auto-anomenats constitucionalistes. Aquesta situació reforçaria la legitimitat del discurs independentista. Tercer, aspiro que els partits independentistes, en el cas que els seus vots fossin necessaris per evitar un govern de dretes extremes i extrema dreta a Espanya, siguin responsables de situar-se en costat correcte de la història. En el cas que els seus vots fossin necessaris, aquests partits haurien de començar ràpidament, sense demores, a buscar complicitats de govern amb tots aquells altres partits que poden sumar els seus diputats amb el PSOE per fer un govern de contenció a la dreta extrema i l’extrema dreta. En tots ells, uns més que altres, hi ha la responsabilitat de fer govern. Ha de ser un procés de negociació molt diferent al viscut en l’anterior investidura fallida. El quart desig és que totes les forces que poden formar majoria de govern admetessin que el lideratge d’aquesta nova etapa ja no li correspon a Pedro Sánchez i acceptessin buscar un nou líder capaç de suscitar la confiança d’una àmplia població i evitar un nou fracàs de la política. 

En els propers dies caldrà fer política en serio, revisar lideratges i assumir responsabilitats. Cal recuperar la iniciativa política necessària per tornar a situar els problemes reals en l’agenda política i saber dialogar per resoldre’ls. Prou de postureitjos inútils i agitacions estèrils. Cal clarificar el panorama polític, amb agendes possibles, verificables i creïbles. Desitjo que la política torni a ser el centre del debat cívic. Ho necessitem per evitar la sensació de desassossec que sembla haver-se apoderat de moltes persones.

dissabte, 9 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana

La confiança fa més fàcil transitar per la vida. Ser desconfiats crea desasosec i pertorba l’esperit. La intranquil·litat no ajuda a tenir la serenor necessària per afrontar els diferents reptes que se’ns plantegen quotidianament. Necessitem tenir uns referents clars i sòlids en els quals poder confiar en els moments difícils.

“El Senyor m'il·lumina i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir?
Quan m'envesteix la gent malvada
per devorar-me sencer,
són ells, els enemics, els meus rivals,
els qui ensopeguen i cauen.
Ni que acampés contra mi tot un exèrcit,
el meu cor no temeria;
per més que em declaressin la guerra,
jo em sentiria confiat”
(Sl 27,1-3)

L’exemple quotidià de les nostres creences amb la pràctica constant de l’amor ha de servir per testimoniar que és possible una altra manera de viure. La força de l’amor ajudarà als altres a comprendre allò que els era impossible entendre. Donar testimoni de que el canvi és possible és, en certa manera, començar a construir un món nou. “Hi veuran els qui no l'havien sentit anunciar, comprendran els qui no n'havien sentit parlar” (Rm 15,21)

divendres, 8 de novembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hem de fer les coses sense perseguir cap recompensa. Hem de ser desinteressats. Al procurar el bé pels altres, ho fem perquè pensem que hem de fer-ho pel seu bé, no pel nostre. Tot i que, fent-ho trobarem la pau interior. L’amor als demés no cerca cap aprovació. Ho fem perquè estem convençut que ho hem de fer així. “Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!” (Lc 14,14-14)

Hem de ser senzills de cor i d’estil de vida. No hem d’ambicionar guanys impropis que facin perdre la tranquil·litat de la pau interior, perquè allí on hi ha el diner és probable que hi possem el cor.

Senyor, el meu cor no és ambiciós
ni són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altes per a mi.
Jo em mantinc en pau,
tinc l'ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
així se sent la meva ànima
(Salm 130, 1-2)

No és còmode seguir la causa de Jesús. Les seves propostes respresenten un canvi radical en l’estil de vida personal, en l’organització de la vida comunitària i en la manera d’estructurar tots els aspectes de la societat. La causa de Jesús exigeix ser coherents en tots els aspectes de la vida. Perquè tot ha d’estar amarat per l’estimació als altres. “Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té” (Lc 14,33)

dijous, 7 de novembre del 2019

Parar de fer el mal i rectificar

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Després d'aquest primer pas d'honest i realista reconeixement dels sentiments propis d'ira, hem de parar atenció a el mal infligit. La víctima ha de procedir en aquest camí de dins cap a fora. En concret, això significa que la injustícia obrada ha de parar i ha de ser rectificada. La víctima es dirigeix ​​a l'perpetrador sobre el mal comès, i aquesta comunicació pot ser una confrontació, un retret, o una acusació. De vegades, la víctima dubtarà sobre si establir aquesta comunicació, i potser voldrà posar-hi remei en silenci, sense que el perpetrador ho sàpiga. No obstant això, encara que això passi, no s'ha de permetre que la injustícia, l'insult, la infidelitat, l'assetjament, la humiliació, o l'abús continuïn. A més, el mal ha de ser rectificat i resolt (la qual cosa és totalment diferent de la venjança).

Si la justícia no és restaurada, la víctima probablement se sentirà encara més dolguda i frustrada, i això només farà que les emocions negatives s'intensifiquin i s'endureixin. El perdó no pot estar en oposició directa amb la justícia. El perdó no nega la necessitat de rectificació, sinó que la reconeix i va més enllà, tal com explicarem a continuació.

La dimensió de justícia i rectificació és indispensable perquè la confessió i el perdó només són possibles si tant la víctima com el perpetrador s'instal·len a la veritat. A l'parlar de "veritat" no ens referim a l'aspecte fred i formal de la simple comunicació de fets, sinó a la veritat existencial i viscuda. El reconeixement emocional del que ha passat i de l'patiment causat constitueixen la base per a una rectificació justa i per a l'acte generós del perdó (un acte que un no només hauria de voler donar, sinó també rebre).

(continua)

dimecres, 6 de novembre del 2019

Reconèixer i compartir la ferida


Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

En primer lloc, sentiments de tota mena sorgeixen en la víctima com a reacció a la mala infligit: amargor, decepció, indignació, venjança, odi ... A primera vista, aquests sentiments no estan sempre ben delimitats. A vegades són fins i tot negats o reprimits. Mai s'està massa lluny de la temptació d'enfosquir el mal experimentat precisament perquè reconèixer ens causaria massa dolor. Mitjançant aquesta "negligència" i negació, un tracta de protegir-se sentiments que no pot (encara) afrontar. Per fer possible el perdó, és important que aquests sentiments -amb la seva confusió i intensitat- aflorin a la superfície gradualment. Expressat de forma més contundent: la víctima té el "dret" a aquests sentiments com a forma de respecte per si mateixa. Si es neguen, s'amaguen, o es reprimeixen darrere de la "comprensió pel perpetrador" aquests sentiments es trivialitzen ( "també és difícil per a ell ...", "no podia haver fet res per evitar-ho ...", etc. ). Reconèixer la ferida que el perpetrador ha infligit amb plena honestedat significa reconèixer la injustícia i cridar-la pel seu nom.

A més, és important no guardar aquests sentiments per a si, sinó compartir-los amb algú, amb un confident. Reconèixer i compartir sentiments d'ira i de venjança no és el mateix que avivar o realitzar-los. A contra, a l'examinar i expressar-los la víctima podrà veure més clarament quin és el mal infligit en concret, i com aquest mal li està afectant personalment. Això s'ha de fer, però, sense magnificar la ferida fins al punt que resulti impossible de superar. Expressar i compartir la ferida és el que assegura que, arribat el temps de la comunicació amb el perpetrador per poder progressar cap al perdó, aquesta es realitzi amb una sinceritat ben proporcionada.

(continua)

dimarts, 5 de novembre del 2019

El camí cap al perdó inter-humà


Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

La qüestió ara és: què és el perdó inter-humà i com funciona? En aquesta secció es descriuen els moments més importants d'aquest procés. Procedirem des de la perspectiva de la víctima, que s'enfronta a la tasca de perdonar el perpetrador. Això no vol dir que obviarem la perspectiva de l'perpetrador. En qualsevol cas, quedarà clar que el perdó no és ni fàcil ni impossible.

Ser conscients de la dificultat de perdonar no ha de ser un obstacle per emprendre el camí cap al perdó. Requereix, per descomptat, paciència i humilitat per acceptar que el perdó inclou uns quants passos, i que aquests no sempre es poden realitzar de manera igualment ràpida i progressiva. De vegades, el ritme pot ser lent i incert. De vegades, un haurà de retrocedir per haver anat massa de pressa i no haver assimilat bé un pas anterior. De vegades, un quedarà estancat en un punt i no podrà seguir avançant per un temps. En qualsevol cas, val la pena començar el camí, ja que no fer ni tan sols el primer pas implica abandonar-se a la indiferència o acabar en el ressentiment.

Abans de poder caminar cap al perdó, hem de primer reflexionar sobre l'experiència causada pel mal infligit a la víctima. Calen claredat i precisió per determinar què és el que necessita ser perdonat. Això és útil tant per a la víctima com per al perpetrador. Així s'eviten tant generalitzacions així com intents de neutralitzar el dolor massa ràpid. A l'posar això en pràctica, la víctima aprèn a confrontar on el dolor resideix realment i així evitar o bé una subestimació, o bé una exageració del que ha passat. A el mateix temps, això fa que el perpetrador no pugui escapar de realitats concretes i acollir-se en històries acte-protectores.

(continua)

dilluns, 4 de novembre del 2019

El que distingeix el perdó


Durant propers posts continuaré publicant un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

El que distingeix el perdó

En primer lloc, el perdó no està dirigit a l'ofensa en si, sinó sempre cap a la persona que l'ha comès. En tant que la "víctima" estableix una relació molt específica amb aquell que ha comès un mal cap a ell o ella, el perdó és un acte relacional. En altres paraules, el perdó no es dirigeix ​​cap al mal -que és i roman imperdonable- sinó cap a la persona en la seva relació amb el mal en qüestió.

En conseqüència, el perdó no pot reduir-se a un acte conscient de la voluntat que decideix, en un moment determinat, (com si es trobés en el buit), perdonar. El perdó és part d'un procés, és un esdeveniment que té lloc entre dues persones. Més endavant descriurem els moments essencials d'aquest procés, particularment des de la perspectiva de la víctima, que s'enfronta a la tasca de perdonar al perpetrador. Finalment, el perdó no és exculpació. El que comet un mal contra algú no és excusat en el mateix sentit en què algú és eximit de responsabilitat per alguna discapacitat psicològica, o per una sèrie de motius relacionats amb la seva història social i familiar. El perdó no és possible si aquell que té culpa no pot ser responsabilitzat del que ha fet (això no vol dir que la des-culpabilització, en l'àmbit de l'ajuda psicològica, no sigui útil, atès que hi ha persones amb capacitat limitada d' llibertat i responsabilitat). Dit d'una altra manera, la des-culpabilització, portada a les seves últimes conseqüències, fa de la llibertat alguna cosa ridícul, mentre que la possibilitat del pecat confirma la llibertat precisament en la seva dignitat i capacitat.

En efecte, la nostra llibertat no és la llibertat heroica que tot ho pot i que s'eleva per sobre de tot condicionament psicològic i de tota influència. Això seria pur orgull. Es tracta més aviat d'una llibertat vulnerable que es veu amenaçada per totes bandes. No obstant això, si se la redueix a tota mena de circumstàncies externes i condicions psico-afectives internes, queda en res. La reducció completa de l'acció humana a influències i context conforma el nucli de la deseticización. En aquest reduccionisme, el sentiment de culpa només s'entén com la conseqüència de la por al càstig per part d'una o una altra autoritat, com la conseqüència d'una por infantil a la dinàmica amor-pèrdua, o com un masoquisme moral. Això dóna lloc a un tipus de nihilisme que sovint es disfressa de pseudo-ciència. En l'àmbit de la teràpia, això es tradueix en l'absència d'una distinció entre la culpa inautèntica (o perversa) i els sentiments de culpa normals, que ha de ser tractats constructivament. L'ésser capaços de ser "autènticament culpables" és part de la nostra humanitat. Això vol dir simplement que podem ser presos com a responsables de les nostres decisions i del nostre comportament.

(continua)

diumenge, 3 de novembre del 2019

Pedro Sánchez, déspota


A mesura que s’acosta el dia de les eleccions i les enquestes electorals provoquen en alguns més neguits que alegries, Pedro Sánchez endureix el seu discurs contra els independentistes. Aquesta darrera setmana hi hagut vàries perles informatives que han mostrat el rostre més autoritari del dirigent del PSOE. En unes declaracions publicades el dia 30 d’octubre afirmà: “en Cataluña no se va a dar nunca la independencia. El independentismo es un "movimiento a contracorriente(declaracions recollides en varis medis). El mateix dia a Tarragona afirmà “la independencia no se va a producir" en Cataluña, no sólo porque no sea constitucional o porque la comunidad internacional no la reconozca, sino porque "los propios catalanes" no la quieren” (recollit de diferents medis). Sorprèn la rotunditat de Pedro Sánchez quan afirma que els catalans no volen la independència. ¿Com ho sap?. La millor manera de saber-ho es permeten una consulta legal i pactada. Llavors, i només llavors, sabrem el que pensen els catalans.


Una altra perla de l’aprenent d’estadista. Per si el que havia dit no fos prou convincent, Pedro Sánchez descartà la independència a Catalunya, fins i tot en el cas que els secessionistes fossin majoria. Ha descartat un possible referèndum a Catalunya fins i tot si en unes eleccions hi hagués majoria absoluta de vots independentistes (entrevista amb Carlos Alsina, Onda Cero). Penso que aquesta rotunda afirmació és total pròpia d’una persona autoritària, en la mesura que nega l’evidència del joc majories i minories. Pedro Sánchez ha destapat el seu rostre i sota la màscara d’un aprenent d’estadista apareix un polític autoritari. La frase “si el independentismo no hace autocrítica, será difícil el diálogo” (entrevista a La Vanguardia, 3 novembre) em recorda als processos d’autocrítica propiciats per l’estalinisme on els acusats, abans de ser sentenciats a mort, havien de fer autocrítica. ¿No hauria de fer també autocrítica el president del Govern espanyol? A Pedro Sánchez se li pot recordar la dita evangèlica: “hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà” (Mt 7,5).

¿Quina confiança mereix una persona que té aquesta pensament? ¿Els partits catalanes independentistes han de seguir confiant en ell? ¿Es pot confiar amb Pedro Sánchez, persona que afirma que es passarà pel forro l’opinió de la majoria dels catalans, si resulta que no li agrada el que pensen? Aquestes declaracions de Pedro Sánchez han de fer meditar molt bé l’estratègia a seguir en el Congrés de Diputats alhora de decidir qui és president del Govern d’Espanya.