dijous, 31 d’octubre del 2013

La nit dels morts vivents

Demà és el dia de Tots Sants i demà passat la festa dels Sants Difunts. La secularització natural de la societat a dut a matisar el sentit cristià de les festes. La banalització comercial també ha fet forat introduint una celebració culturalment estrangera del Halloween a la vigília del dia de Tots Sants que en alguns moments sembla haver desplaçat la tradicional i popular castanyada.

El Halloween és una festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta estesa en els països anglosaxons. En aquests països, quan es consolidà el cristianisme i el primer dia de novembre es celebrava la festivitat de Tots els Sants el dia 31 d'octubre es celebrava el All Hallows Eve que vol dir vigília de tots els sants. Aquesta expressió, a Escòcia, derivà en el terme Halloween.

La festa, no el nom, té el seu origen en una festivitat cèltica coneguda com Samhain, paraule derivada de l’irlandès antic que significa fi de de l’estiu. La festa del Samhain es celebrava el final de la temporada de collites en la cultura celta i era considerada l’inici de l’any nou. En la cultura celta es considera que la línia que unia el món present amb l'altre món s'estrenyia amb l'arribada del Samhain i això permetia als esperits passar d’un món a l’altre. De tal manera que les persones convidaven als seus avantpassat eren convidats i homenatjats mentre que es feien cerimònies per allunyar els esperits nocius. D’aquella època ha perdurat l´’ús de vestits i màscares com a recurs per espantar als esperits malignes. La festa celta del Samhain era un moment per fer recomptar els aliments i el bestiar que es tenia per tal de preparar-se per l'hivern.

El fet que aquesta festa hagi arribat a Catalunya imposant-se amb força és, en certa mesura, gràcies a l'enorme desplegament comercial i la publicitat engendrada per la indústria de comunicació nord-americà. El Halloween és una mostra més de la colonització cultural que causa els medis de comunicació amb l’ajut dels interessos comercials. Qui més que menys té la imatge cinematogràfica de nens nord-americans corrent entre cases amb jardins de gespa ben segada disfressats de follets, fantasmes i dimonis, demanant dolços i llaminadures. Una altra forma de viure aquesta tradició, en el dia que els difunts venen a visitar els seus familiars, es posar una espelma a la finestra de les cases per cada difunt que hi hagués en la família. Les espelmes eviten, així es creu, que els esperits molestin als seus familiars, però si no era així els esperits pertorben la i provocaven terribles malsons.


Mentre tant alguns catalans ben segur que reviurem la tradició secular, molt pròpia de la nostre identitat i tarannà de fer una castanyada, prendre uns boníssims panellets, degustar uns magnífics moniatos i veure un bon moscatell. Si bé la tradició hauria marcat fer tot aquesta ingesta el dia 1 de novembre, s’ha trasllat unes poques abans. A la nit de transició entre el 31 d’octubre i el primer de novembre. Que cadascú gaudeixi amb allò que creu que ha de fer, però en tot cas, que tothom sàpiga el que fa i perquè ho fa. Per cert, si algú es vesteix de zombi o practica qualsevol ritus vudú, per fer favor no em molesti, sóc molt espantadís.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

La indecència política del senyor Alfonso Rus

El dissabte passat morí en accident de tràfic Nil Marín López-Pastor porter del Girona B. El fet commocionà a moltes persones i diversos jugadors de futbol companys d’en Nil volgueren recordar-lo guardant un minut de silenci abans dels partits de la jornada domincal. Però això no fou possible fer el diumenge passat en el camp de l'equip de futbol Olímpic de Xàtiva, de Segona B. Allí no es va guardar un minut de silenci en memòria de Nil Marín, el porter del Girona CF que s'havia mort el dia abans en un accident de trànsit. L'Olímpic, jugava contra el Llagostera i qui va impedir aquest gest fou el senyor Alfonso Rus, president del club i també dirigent del PP, president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva. 


El pare de Nil Marín, en Víctor, ha fet pública la carta adreçada al senyor Alfonso Rus. Convido a llegir aquesta carta i meditar sobre la poca humanitat del senyor Rus. La carta del pare del Nil expressa perfectament els sentiments d’indignitat, ràbia i estupor que es generen al conèixer la decisió d’aquest polític. Però, més enllà dels sentiments expressats perfectament en la carta, vull mostrar la meva perplexitat que una persona, amb tant poc nivell moral, pugui ser un càrrec públic tant rellevant: alcalde, president de la diputació i dirigent d’un partit polític. La decència política demana la seva dimissió immediata i això és el que haurien d’exigir els seus electors. El destí de la societat no pot estar en mans de persones amb tan poc nivell de decència i moralitat. Perquè governar no és només aconseguir l’eficiència de la gestió pública, sinó també transmetre aquells valors que ens identifiquen com a societat decent i humanitzada. Això és el que el senyor Alfonso Rus no ha sabut fer. 

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Soledats hiperconnectades

Vivim en un món hiperconnectat. Som molts els que tenim variades andròmines tecnològiques que ens permeten trobar informació al instant, participar en xarxes socials, fer activisme polític, comprar productes online i infinitat de coses inimaginables fa pocs anys enrere. Els joves han deixat de mirar la televisió i la seva mirada al món es fa a través de la pantalla de l’ordinador portàtil o de les tabletes. Aquests joves entenen la realitat a partir del que reben a través de les múltiples i variades connexions que estableixen al llarg del dia. En la mateixa societat coexisteixen diverses lectures de la realitat matisades per la dimensió de la pantalla que permet accedir-hi.


Alguns cops sorgeixen contradiccions. Les persones poden estar intensament connectades amb altres persones de qualsevol part del món i viure d’esquena a les persones del seu entorn. Les connexions permeten fer xarxes d’iguals i allunya als diferents. Les enormes possibilitats ofertes per les xarxes socials faciliten establir relacions amb persones amb qui es comparteixen afinitats, però costa establir ponts amb aquelles que no. És més fàcil i agraït trobar-se amb els afins que enfrontar-se a la diversitat especialment en uns moments en que la globalització l’ha accentuat. Això és un problema perquè ens fa perdre la riquesa de conviure i aprendre de la pluralitat d’identitats i de formes de pensament. 

dilluns, 28 d’octubre del 2013

La soledat política no és bona, el tacticisme és pitjor.

La política ha deixat ser un espai generador de confiança per molts ciutadans. El domini de l’espai polític per la politiqueria, el regat de curta volada, les maniobres tacticistes i les especulacions electorals ha introduït una important perversió en l’acció de la cosa pública. Els partits polítics, enlloc d’estar preocupats per resoldre el problema dels ciutadans apareixen com a màquines burocràtiques interessades en mantenir, o guanyar, quotes de poder polític. L’obsessió pel poder sense referents ideològics està allunyant als ciutadans de la política. Les mobilitzacions populars entorna grans fites o esdeveniments poden ser ’aliment d’una política populista orfe de projecte ideològic i decantat a l’agitació dels sentiments sense cap interès per la raó política.

Els ciutadans han de valorar, en el moment de motivar les seves tries electorals, la capacitat dels partits d’articular de forma equilibrada els sentiments i la raó política, o les raons polítiques. Perquè l’acció de govern es fonamenta en les raons i en els sentiments. No és suficient l’ús partidista dels sentiments, sense prendre un compromís clar per la raó política que comporta governar. Per fer avançar la utopia social, no és suficient l’agitació de les emocions, també cal assumir la responsabilitat de govern amb els clarobscurs que això comporta. No es pot estar a missa i fer repicar les campanes. Com tampoc és admissible quedar-se còmodament a l’oposició esperant el desgast de l’adversari esperant que algun dia arribarà l’oportunitat del relleu. Aquesta actitud passiva em resulta poc estimulant.

La soledat del governant com a resultat d’uns càlculs electoralistes és detestable. No estic d’acord amb les actituds de no assumir responsabilitats de govern o d’esperar que l’altra ensopegui encara que el problema que ens caigui a tots al damunt. No crec, ni desitjo que el meu país sigui governat, en un futur, per administradors de l’escapisme polític o funambulismes de les crisis polítiques irresolubles. Davant de problemes compartits calen solucions comunes i corresponsables, cal diàleg i acords. No pantomimes de diàleg que no porten a cap acord perquè no és vol pactar res. A mi m’agraden els governants que miren els problemes de cara, els expliquen i demanen la implicació de tots per resoldre’ls.


diumenge, 27 d’octubre del 2013

El papa Francesc està de moda

En una revista de tendències de moda ha llegit un reportatge sobre l’interès que el món del marchandasing i productes de consum tenen pel papa Francesc. Aquest fet s’interpreta com una mostra de la importància positiva que les persones atorguen a la figura del pontífex. Un exemple d’aquesta acceptació mediàtica del papa Francesc és que la seva compte de twitter en espanyol té més de 4 milions de seguidors. Alguns analistes en comunicació destaquen que el papa és un autèntic líder perquè personifica un esperit, unes idees i unes inquietuds que estan presents en la societat. Altres experts diuen que el pontífex mostra uns valors, tals com la humilitat, la solidaritat, la paciència o la comprensió, amb els quals moltes persones s’hi identifiquen i els desitgen.


La popularitat del papa Francesc evidència les ganes de transcendència que hi ha la societat. L’estil d’aquest papa connecta amb aquesta necessitat i la vehicula donant-li rostre i paraules comprensibles. Els seus gestos senyalen un camí que moltes persones valoren positivament. Molts cops, més que dir el que cal fer, el papa Francesc presenta els comportaments que cal seguir. És un lideratge basat en models. El seu comportament il·lumina i convida a les consciències a preguntar-se sobre el que cal fer. Els valors del papa Francesc són actius i molts d’ells són els que moltes persones, sense masses formulacions, viuen en la seva existència. El papa Francesc ha sabut connectar amb aquestes persones i confirmar-los que el que estan fent és el que proposà Jesús als seus seguidors. Aquesta és la força del seu lideratge.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

A Brunei no han llegit Antígona

Al sultà de Brunei li recomanaria llegir Antígona per aprendre que les lleis no les dicten els deus. Alà no pot dictar la crueltat que vol imposar al seu país per aplicació directa de la sharia. La lapidació i o l’amputació de membres no són lleis de Déu, sinó dels humans. En aquest cas d’humans incultes i cruels. No pot haver-hi rostre d’humanitat en unes lleis que contemplen penes tan salvatges com la lapidació o l’amputació.


Hassanal Bolhiah, que és com es diu el sultà en qüestió, és un malvat i cruel. Com també ho són els fanàtics musulmans que interpreten l’Alcorà des de la violència que justifica l’existència d’una llei penal religiosa particular pensant que ha estat dictada per Alà. Les lleis són humanes i neixen dels dels organs que la societat civilitzadament s’ha dotat per legislar. Actuar fora d’aquest marges és una barbaritat. Sostenir aquesta afirmació no és cap pretesa superioritat cultural occidental, sinó el convenciment que és un convenciment moral que ens ha permés, a una part de la humanitat, superar les barbàries irracionals del fanatisme i primitivitat. Com deia Antígona sí que existeixen unes lleis morals no escrites pels deus. Segurament a Brunei no han llegit a Antígona.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Canvis globals de les religions

A partir d’un estudi sociològic fet pel centre de recerca Pew sobre les religions sobre la situació de les religions en 230 països s’han tret les següents conclusions.

1.      Les persones considerades no religioses són el tercer grup més nombrós després dels cristians i musulmans. Representen el 16% de la població mundial.

2.      Xina és el país amb més persones no religioses. 700 milions de xinos es consideren que no tenen religió.

3.      La majoria de la humanitat viu en països on la seva religió és majoritària

4.      Els hindús estan concentrats, majoritàriament, en tres països: India, l’illa Maurici i Nepal.

5.      Moltes països tenen una religió majoritària. Hi ha nou països que no tenen cap religió majoritària. Aquest és el cas de Guinea Bissau, Costa d’Ivori, Macao, Nigèria, Togo, Vietnam, Singapur, Corea del Sud i Taiwan.

6.      El cristianisme és la religió majoritària en 157 països

7.      Hi ha religions més joves i altres més envellides. L’edat mitja dels jueus és de 36 anys i la mitja dels musulmans és de 23. L’edat mitja dels cristians és de 30 anys.

8.      Israel és l’únic país del món en el qual el judaisme és la religió majoritària.

9.      El cristianisme està present en la majoria de països del món. Aquesta religió és majoritària a Amèrica Llatina i el Carib, Amèrica del Nord, Europa, Àfrica sub-sahariana. Mentre és minoritari a Àsia i Pacífic, Orient Mig i Nord Africa.


10.  Existeix una religiositat sense creences. Als Estats Units el 68% de les persones que diuen no tenir una adscripció religiosa creuen en Déu o en un poder superior, però manifesten no tenir fe.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Parlar a Déu perquè ens parli

Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.

Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.


Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua. 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

La utopia del nou Èxode

En l’espai polític, han aparegut recentment noves plataformes i moviments que alguns es presenten explícitament inspirats en el cristianisme. Resulta sorprenent l’alt grau de mobilització que estan assolint. Les seves convocatòries congreguen a moltes persones que, per altra part, moltes d’elles són actius activistes socials i cristians impacients. Les propostes polítiques de moltes d’aquestes plataformes acostumen a tenir uns continguts plegats de grans objectius que requereixen, per arribar a bon port, una transformació moral de la societat i una renúncia explícita de la lògica d’interessos que divideix la societat. La crítica que més he sentit esgrimir contra aquests moviments és que són utòpics i populistes. Davant d’això em pregunto, ¿per què cal desqualificar una proposta política per utòpica?, ¿hi ha un antagonisme insalvable entre política i utopia? ¿són dues realitats irreconciliables?¿no haurem perdut l’ànima utòpica de la política?


El compromís social i polític dels cristians no pot deixar de ser utòpic. Aquesta dimensió forma part de la mateixa naturalesa dels cristians. La mateixa proclamació de l’Evangeli és una Bona Nova que anuncia l’adveniment del Regne de Déu. Alguns cops els cristians hem tranquil·litzat la consciència situant aquest regne fora de la dimensió temporal, en el cel que vindrà després de la parusia. Però amb aquest recurs, no es resolia resoldre adequadament la petició de la pregària del Pare Nostre “vingui a nosaltres el vostre Regne”. És així com aquest Regne es converteix en un referent utòpic que convoca, aplega i situa als cristians en el camí de la història de l’alliberament. La història esdevé un nou Èxode cap a la terra promesa que és el Regne de Déu. Aquesta és la utopia irrenunciable que penetra tota l’acció política i social dels cristians. 

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Les molèsties dels llocs de culte

No fa masses dies un diari resumia les polítiques que seguien alguns municipis en relació a la localització dels centres de culte. La lectura d’aquest article convida a treure una conclusió principal: ningú està en contra d’obrir centres de culte. Aquesta conclusió és una obvietat, doncs es tracta d’un dret protegit en el desenvolupament constitucional de la llibertat religiosa. Un cop dit això venen els matisos. El primer es dóna en relació al lloc on situar els centres de culte. Un alcalde fou explícit en les seves declaracions “en un lloc que no molestin”. El reportatge mostrava que altres municipis, de signe polític diferent, també opten per buscar ubicacions que no generin conflictes veïnals. Així, una altra conclusió fàcil és considerar que els centres de culte poden molestar si es troben en determinants llocs.

En aquest punt el tema s’embolica, ja que hom pot entendre que si es condiciona la ubicació això vol dir que l’autoritat local té la voluntat política d’acotar el planejament urbanístic perquè els centres de culte no es puguin situar en determinats llocs. L’alternativa que alguns regidors proposen és clara: a les perifèries. La raó és simple, allí no es veuen i no molesten.


Aquesta visió resta el valor social que poden tenir els centres de culte com a generadors de capital social i canals d’integració social per millorar la convivència. Perspectiva que es contraposa a les pors que manifesten els regidors partidaris de l’ús de les perifèries per fer assumir amb naturalitat els llocs de culte. Deixant a banda les interpretacions de constitucionalitat que poden tenir determinades mesures de segregació urbanística, és un error renunciar l’ús dels llocs de culte com a espais d’agregació i integració social. Però aquest paper social no és possible des de l’ocultació dels llocs de culte. Aquests, com qualsevol altra activitat, han de complir els condicionants que permetin la coexistència i convivència amb altres activitats en el territori; però entre el respecte i la segregació hi ha un abisme. 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Els goigs a una Marededéu segrestada

Petita la crònica del segrest de la Marededéu de Núria. “La matinada del 9 de juny de 1967 va ser segrestada la Marededéu de Núria del santuari pirinenc en un intent de posar en evidència la farsa de la seva coronació canònica en un acte propagandístic del nacionalcatolicisme”. Els autors del segrest foren  uns catòlics catalanistes com a reacció a la campanya promoguda pel franquisme d’inventar-se la coronació de la Mare de Déu de Núria per donar suport al bisbe castellà de Barcelona Marcelo González, força desprestigiat per la campanya ‘Volem bisbes catalans’. El vespre del dissabte 8 de juliol de 1967, el col·lectiu Almogàvers format per quatre homes procedents del moviment escolta catòlic i activistes catalanistes pujaren en cotxe a Queralbs i des d’allí al santuari amb el darrer cremallera. En aquell mateix recinte havia de tenir lloc el dia 13 l’esmentada coronació.

De matinada forçaren l’entrada a l’església i prengueren la imatge que fou introduïda en una motxilla tubular, amagada sota un casc d’espeleologia i embolicada en un sac de dormir. A dos quarts de tres de la matinada sortiren de Núria cap a Queralbs. En aquest poble els esperava una persona en un cotxe llogat. Després d’un llarg recorregut per carreteres secundàries dipositaren la talla en una masia de Vallgorguina on restà uns dies amagada. El dia 9 el mossèn encarregat del santuari denuncià la desaparició de la imatge al destacament de la Guàrdia Civil de Núria. Aquell mateix dia es feia arribar un comunicat a la premsa i a les agències informatives reivindicant l’acció i exigint en un comunicat el lliure nomenament per l'església de bisbes catalans, el retorn de l’exili de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i la dimissió de l’arquebisbe de Barcelona Marcelo González.

El segrest, però, no va poder evitar la coronació d´una rèplica de guix de la verge; els membres de seguretat del règim van ser els encarregats de custodiar, a punta de metralleta, aquesta còpia. En ocasió d’aquest esdeveniment es redactaren corre-cuita uns goigs de reparació d’un acció considerada sacrílega. Aquest goigs deien, entre altres coses:

Ya que a tan fría montaña
subimos hoy en comisión
danos a todos los dones
de tu sin par coronación.

Virgen sagrada do Nuria,
morena cual los gitanos,
que nos quitas la lujuria
con un simple besamanos;
recibe a los españoles
que están en la Cuarta Región

En esta región de España.
donde el sol no se ponía,
viviste en una cabaña
como las de Andalucía.
Virgen de Nuria, española
no como las de ton ni son

Aquí del francés ateo
guardas la Unidad de España,
y ante el turco, cual lancero,
embistes con tu espadaña.
Tu ejército de pastores,
defiendes a la Religión.

(Després de parlar del Frente de Juventudes, de José Antonio, la Cruzada i dels ministres del règim franquista, els goigs continuen així admetent que la imatge que es corona és una còpia de guix)

De yeso de gran calidad
te hicieron últimamente,
pues te hubieron de coronar
todo el Gobierno y su gente.
Las demás ya lo están todas,
cual manda nuestra Religión.


Algun dia més tard del segrest la imatge original va ser traslladada per seguretat a un pis  de Barcelona al barri de Gràcia on romandria en un fals sostre durant quatre anys i mig. La imatge fou retornada el 28 de gener de 1972, el dia en què el bisbe i futur cardenal, Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, prengué possessió de la seu de Barcelona. Per retornar la imatges es portà en cotxe a Montserrat on fou lliurada a un enviat del bisbe d’Urgell. De tot això ens queda la Marededéu de Núria, el record dels protagonistes del segrest i aquests goigs que són una perla de la literatura del nacionalcatolicisme.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Demanar perdó, amb el cor i l’ànima

Aquest cap de setmana Montserrat ha estat notícia per dos esdeveniments, aparentment inconnexes, però que realment es troben força relacionats en l’àmbit dels sentiments. Avui diumenge, en la missa conventual en la qual s’ha fet memòria dels monjos beats assassinats durant la Guerra Civil, l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, ha dit “Aquests dies s'ha parlat molt de si l'Església ha de demanar perdó pel seu compromís amb els vencedors de la guerra civil" sobre això ha afegit que “cal continuar reflexionant sobre aquest període de la nostra història per analitzar tots els fets". Ha estat clar quan ha dit que “potser sí que cal un pronunciament més explícit". Ha recordat l’actitud de l’Església catalana  que “conscient que per part d’alguns dels seus membres, hi van haver mancances i errors i, per boca dels seus bisbes, en va demanar humilment perdó l’any 2011 per les mancances i errors comesos en el passat (cf. Al servei del nostre poble, n. 22)” i ha esmentat que “Montserrat, tot i el seu compromís amb les drets humans i patris abans i després de la guerra, fins i tot amb sacrifici per alguns dels seus monjos, també l'any 2000 va demanar perdó." Les paraules de l’abat es sumen a les pronunciades fa pocs dies, en una línia similar, per l’arquebisbe de Tarragona i primat. Desitjo que aquestes paraules de persones significades de de la jerarquia catòlica catalana obrin el camí al pronunciament col·lectiu dels bisbes catalans sobre aquesta qüestió.

L’altra fet tingué lloc el dissabte a Monistrol de Montserrat. Al peu de la muntanya es celebrà la XXXI trobada de l’associació Cavall Bernat. És una entitat constituïda per les persones que han pujat, al menys un cop, al cim del Cavall Bernat. Tot començà el 27 d’octubre de 1937 quan Boix, Costa i Balaguer coronaren per primer cop el cim mític de la serralada montserratina. Des de llavors han estat molts escaladors que han seguit els seus passos. Aquesta associació vol aplegar aquestes persones i mantenir viu l’esperit que feu possible la primera ascensió i que, com ha recollir perfectament el mític Toni Ruíz (Mecano), “el mèrit de la primera ascensió del Cavall Bernat no va ser tan sols el grau assolit (...) sinó la determinació i la voluntat de tres homes que, amb decisió, il·lusió i valentia, varen conquerir el mite que l’estretor de mires qualificava d’inexpugnable”. Els escaladors del Cavall Bernat el dissabte evocaren aquest esperit i els transmeteren a noves generacions perquè, tal com afirmaren “el Cavall Bernat no és només una pedra. És l’esperit de moltes generacions de gent de muntanya”.


Aquest esperit d’assolir amb èxit i goig cims que l’estretor de mires consideren inexpugnables és el que em permet considerar esperançat que les paraules de l’abat de Santa Maria de Montserrat, i les que anteriorment havia dit l’arquebisbe de Tarragona i primat, faran via per tal que els bisbes catalans comprenguin la necessitat d’un pronunciament més explícit cap a la veritable reconciliació dels catalans amb el seu passat. Perquè, de la mateixa manera que les primeres persones que pujaren al Cavall Bernat “no sols pujaven amb les cames i els braços, també escalaven amb el cor i l’ànima”, som molts els catalans i les catalanes que durant els anys hem alimentat en el cor i l’ànima el somni de la definitiva concòrdia. Però aquesta només brollarà del reconeixement sincer dels errors comesos en el passat i del veritable penediment d’uns fets que foren causa de sofriment, patiment i divisió.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Turquia aixeca la prohibició sobre l’ús del vel

La notícia, per més que esperada no menys important, és que el govern turc ha aixecat la prohibició de portar vel en les oficines públiques. Aquesta decisió posa fi a la impediment legal de que les dones portin el mocador com a símbol religiós i forma part d’un conjunt de mesures adoptades pel govern turc per millorar la democràcia. L’ús del vel en les oficines públiques era un dels objectius importants del partit islamista moderat en el govern de Turquia. Mentre que els partits laics s’hi oposaven frontalment.

Els programes de televisió van mostrar per primer cop presentadores amb mocadors al cap. Aquest fet era inusual en la república turca des de que fou fundada per Mustafa Kemal Atatürk el 1923 sobre les ruïnes de l'Imperi Otomà. Amb aquesta mesura el govern de Recep Tayyip Erdogan ha volgut complaure les demandes dels musulmans practicants i compensar el suport que donen des de 2002 al la majoria parlamentària del seu partit Justícia i Desenvolupament. La decisió d’aixecar la prohibició s’ha justificat com una mesura democràtica ja que així s’evitava la discriminació de les dones observants de la pràctica religiosa del vel que no el podien dur en els llocs de treball públics. L’any 2011 s’havia prés un acord similar permenten l’ús del vel a la Universitat.


Els partits laics consideren que aquesta decisió és un pas més dins de l’agenda que té el govern turc per islamitzar el país. Política que contraresta l’encetada, en el seu moment,  per Ataturk quan abolí la vestimenta religiosa com a part d'un esforç per orientar el país cap a l'oest per promoure el laïcisme a Turquia tot i la pràctica religiosa musulmana majoritària. Els sectors laics creuen que amb aquesta decisió el govern turc ha obert una campanya a favor d’un control més estricte sobre les vestimentes de les dones.  Si bé el mocador prohibició cap ha estat abolida, la vestimenta de les dones segueix sent un tema de debat a Turquia. Per exemple, Huseyin Celik, vicepresident del partit al poder, criticà recentment una presentadora d'un programa de concurs de música en un canal privat per portar una brusa massa transparent. Poc després, els mitjans de comunicació turcs informaren que aquesta presentadora havia estat acomiadat. 

divendres, 18 d’octubre del 2013

Hajj, la gran peregrinació dels musulmans

Ha començat l’anual hajj musulmà; la peregrinació a la Meca. Alguns dels rituals associats a aquest peregrinatge tenen lloc en el novè dia del mes islàmic de Dhul Hiyya, que aquest any ha estat el 14 d'octubre. Tal com indica un dels cinc pilars bàsics de l’Islam tots els musulmans  adults tenen l’obligació, sempre que la salut, capacitat física i els seus recursos ho permetin, de participar en aquest pelegrinatge, almenys un cop a la vida. Un dels principals rituals en aquest peregrinatge és donar set voltes, fer el tawaf, a la Kaaba, la gran pedra sagrada de l’Islam. Els pelegrins també solen anar set vegades als turons Safa i Marwa al costat de la Meca.

La  peregrinació coincideix amb la festa del corder, Eid al-Adha , gran festa per tots els musulmans i que es celebra el dia 10 del mes Dhul Hiyya. Aquesta festa ritual evoca el sacrifici d’Isaac que inicialment havia de fer Abraham. Més de 3 milions de persones participaren en l’hajj l’any passat, segons les dades facilitades pel govern de l'Aràbia Saudita . El 64% dels participants eren homes, i més de la meitat 55% procedien de fora d'Aràbia Saudita. El nombre anual global ha anat augmentant en les últimes dècades i ha crescut en més d'un milió des de fa una dècada. S’espera que aquest any hi hagin menys peregrins perquè el govern d'Aràbia Saudita ha emès una quantitat significativament menor de visats a causa del risc de contagi sobre un virus mortal que afecta a les vies respiratòries.


Es calcula que el 9% de la comunitat musulmana de fora de l’Aràbia Saudí ha participat a la peregrinació algun cop. És evident que les persones que viuen més a prop presenten uns percentatges més alts de participació: el 20% dels musulmans egipcis diuen que l’han fet mentre que només el 3% dels musulmans indonesis han anat a la Meca. 

dijous, 17 d’octubre del 2013

Vingui a nosaltres el vostre regne

Els catòlics europeus assistim sorpresos, i a voltes estupefactes, el progressiu buidament dels temples i l’existència d’una animadversió activa per tot el que sembli cristià. Aquesta situació provoca inquietud perquè fa sentir-nos a l’inici del final de la rellevància social del cristianisme en les societats occidentals. És evident que el cristianisme no es apreciat com una proposta atractiva per la societat contemporània quan els homes i dones d’avui intent comprendre el perquè de moltes coses i saber cap on es va. A més del  temor sorgeix una certa perplexitat al veure l’atracció exercida per certes religions de matriu oriental o espiritualitats laiques força allunyades del patró cultural propi de la nostre societat. Per altra part, els llibres d’autoajuda omplen llibreries i els predicadors de salvacions ràpides i complaents inunden els medis de comunicació.

¿Davant de tot això que es pot fer?. He trobat suggerent les reflexions de José Antonio Pagola en la conferència inaugural del curs de Cristianisme i Justícia, i les recents paraules del papa Francesc els participants de la plenària del Pontifici Consell per a la Promoció per a la Nova Evangelització. Les dues intervencions s’alineen en un mateix sentit: situar a Jesús al centre de l’experiència dels cristians i de la vida eclesial. L’únic camí per tornar a presentar l’Evangeli com a proposta atractiva és parlar de Jesús, del que feu i proposà fer. La comprensió de l’Evangeli ha de permetre situar els seguiment de Jesús en el centre de l’experiència cristiana.


Cal mostrar l’Evangeli de Jesús, com una bona notícia que transforma les vides personals i comunitàries aportant una pràctica d’amor que salva i allibera les persones dels seus egoismes i temors. Proclamar-se seguidor de Jesús és estimar a fons, tal com proposà ell mateix. Aquest estimar dóna sentit a l’existència i és motiu d’alegria i felicitat. La proposta de seguiment de Jesús evoca l’experiència dels primers cristians que es trobaren corpresos per unes propostes mai sentides i que la seva vivència transformava radicalment la seva vida. El camí a seguir és creure’s a fons la invitació de Jesús “si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mt 19,21). El seguiment de Jesús i la construcció del Regne de Déu no es pot aplaçar perquè nosaltres som agents actius d’allò que dieum en el Parenostre  “vingui a nosaltres el vostre regne”. 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Tornar a l’inici: ¿perquè els cristians viuen així?

El sant pare ha rebut recentment en audiència els participants de la plenària del Pontifici Consell per a la Promoció per a la Nova Evangelització. Les tres idees que el papa Francesc ha desenvolupat durant el seu discurs han estat: importància del testimoni; urgència d'anar a la trobada; i projecte pastoral centrat sobre l'essencial.

El papa ha recordat que “en el nostre temps es verifica sovint una actitud d'indiferència cap a la fe que ja no es considera important en la vida humana” i que “és important que nosaltres cristians mostrem una manera concreta de viure la fe, a través l'amor, l'harmonia, l'alegria, el sofriment, perquè això planteja interrogants, com a l'inici del camí de l'Església : ¿per què viuen d'aquesta manera?, ¿què els motiva ? Són preguntes que condueixen al cor de l'evangelització que és el testimoni de la fe i de la caritat”.

A continuació ha afegit que “com a fills de l'Església hem de continuar el camí del Concili Vaticà II, desprendre'ns de coses inútils i nocives, de falses seguretats mundanes que pesen a l' Església i fan malbé el seu veritable rostre”. Per això, ha manifestat el pontífex que “necessitem cristians que facin visible als homes d'avui la misericòrdia de Déu, la seva tendresa per totes les criatures”.

Sobre el fet de sortir a la trobada, Francisco ha explicat que “la nova evangelització és un moviment cap a qui ha perdut la fe i el sentit profund de la vida. Aquest dinamisme forma part de la gran missió de Crist de portar la vida al món, l'amor del Pare a la humanitat”. A més - ha continuat el papa – “l'Església està dins d'aquest moviment, tots els cristians estan cridats a anar a la trobada dels altres, a dialogar amb els que no pensen com nosaltres, amb el que tenen una altra fe, o que no tenen fe. Trobar a tots, perquè tots tenim en comú el ser creats a imatge i semblança de Déu”. Per això, ha matisat el Papa “necessitem l'oxigen de l' evangeli, l'alè de l' Esperit de Crist Ressuscitat, perquè torni a encendre - l'esperança - en els cors. L'Església és la casa on les portes estan sempre obertes, no només per acollir tots i respirar l' amor i l'esperança, sinó també per sortir i portar aquest amor i aquesta esperança”.

Per concloure, explicant el tercer aspecte del seu discurs, el pontífex ha recordat que tot això en l'Església no es deixa a l'atzar ni a la improvisació, sinó que exigeix ​​un esforç comú. Per això, el sant pare ha advertit que “no serveix dispersar en tantes coses secundàries o supèrflues, sinó concentrar-se en la realitat fonamental, que és la trobada amb Crist, amb la seva misericòrdia, amb el seu amor i l'estimar els germans com Ell ens ha estimat”. Per això, ha exclamat, cal “un projecte animat per la creativitat i la fantasia de l'Esperit Sant, que ens empeny també a recórrer camins nous, amb valentia, sense fosilitzarnos!”. En acabar ha subratllat la importància de les catequesis com a moment d'evangelització. “És un servei preciós per a la nova evangelització el que desenvolupen els catequistes, i és important que els pare siguin els primers catequistes, els primers educadors de la fe en la pròpia família amb el testimoni i amb la paraula”.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

José Antonio Pagola, profeta de Jesús

En la conferència inaugural del curs 2013-2014 de Cristianisme i Justícia, José Antonio Pagola deixatà el present i futur de l’Església catòlica davant d’un nombrós públic. Per Pagola és evident que l’Església catòlica està en crisi. Davant d’aquesta situació es prefiguren quatre actituds. La primera és negar la crisi o respondre defensivament acusant a la societat moderna de tots els mals de l’Església sense adonar-se que el problema està en la pròpia Església. Una altra resposta són els camins restauracionistes. El formen aquelles propostes que per seguir miren el passat i volen tornar a ell com sigui. Volen “conservar i tornar passat”. Una altra actitud és la passivitat. Es tracta d’assistir passivament a la desfeta de l’Església fins esdevenir una secta marginal. Aquesta passivitat té moltes manifestacions. Per exemple, donar més pes a la religió que a l’essència de l’Evangeli o anul·lar el profetisme amagant-lo sota la religió. La darrera actitud és “obrir camins nous”. El papa Francesc ha insistir en que per tirar endavant cal crear dinàmiques noves que permetin endinsar-se amb valentia per aquests camins nous. Per fer-ho cal “alliberar a l’església de les pors que l’han paralitzat durant segles”.

¿Quins són aquests camins? ¿com s’avança?, es preguntà Pagola. Segons ell cal caminar en les següents direccions. La primera es “tornar a Jesús”. Ben segur, per sentir-nos església cal tornar a Jesús. És el més important que cal fer. “Cal tornar als orígens, a l’experiència de les primeres comunitats cristianes”. Això no es podrà fer des de la jerarquia esclesiàstica, cal promoure la conversió des de les bases cristianes. “Cal convertir-se de nou a l’esperit que creà Jesús”. Els cristians han de ser testimonis de “compassió activa i solidària”. Es tracta d’una actuació sense precedents, com mai vista dins de l’Església. Pagola pensa que es possible, però que s’està arribant tard. L’Església ha perdut la seva capacitat de convocatòria en l’eucaristia dominical. Com alternativa cal impulsar comunitats que “visquin l’experiència refundant de la fe”

La segona direcció és “alliberar la força de l’Evangeli”. Cal fer de l’Evangeli el centre de la nova identitat cristiana. Als cristians se’ls ha d’identificar com a seguidors i exemples vivents de l’Evangeli. La manera de que l’Església recuperi la seva capacitat d’atracció és recuperant la centralitat de Jesús i el seu Evangeli. Quan una persona va a una parròquia no troba l’Evangeli, troba moltes coses: normes, litúrgies, cultes, normes, etc... però pocs cops troba l’escolta i contemplació de l’Evangeli. No es coneixen els textos bàsics del testimoniatge de Jesús. L’energia vital de l’Evangeli ha quedat atrapada per la religió. “L’Evangeli ha de tornar estar al centre de la vida cristiana”. Per això “L’Evangeli ha de servir per convocar a les persones i a partir d’aquesta idea refundar les comunitats cristianes i parròquies”. Aquestes han d’anunciar que l’Evangeli “és una possibilitat de viure una experiència nova”.

La tercera direcció és “recuperar el projecte humanitzador del Regne de Déu”. El Regne de Déu és la proposta bàsica de Jesús, però l’Església ha tapat aquest Regne. Avui, la construcció del Regne de Déu no és el motor dels cristians. L’Església està més preocupada pels seus problemes institucionals que per construir el Regne de Déu. Sense la centralitat que dóna la construcció del Regne de Déu les comunitats cristianes estan disperses, no tenen un nord convincent “no tenen direcció”. Les comunitats cristianes han d’orientar-se a la realització humanitzadora del Regne de Déu i no a viure una religió. Proclamar l’Evangeli és anunciar el Regne de Déu i no una religió. Aquest Regne no es construeix per la pràctica d’una religió sinó per la viure la pràctica que neix del seguiment de Jesús. Aquest Regne es construeix a la terra, així ho diem al pregar “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquest Regne esdevé realitat a mesura que s’humanitza la societat. “Buscar el Regne de Déu en la vida” això és el que els cristians d’avui han de saber fer i proclamar a Jesús, perquè Jesús és l’atractiu, no l’Església. Cal confiar en Jesús “Jesús donarà sorpreses”.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Les morts evitables

Tinc la sensació que els morts que cada dia ens presenten els medis de comunicació cauen ràpidament en l’oblit dels propis informatius o diaris. És constant l’allau d’imatges de morts que cada dia ens aporta la televisió o la premsa escrita. Les desgràcies, els accidents, les guerres o qualsevol catàstrofe ens criden cada dia l’atenció. Però, de la mateixa manera que són notícia de sobte desapareixen. Sembla com si els morts d’un dia substitueixen els del dia anterior o els d’abans d’ahir.


Aquesta banalització de la mort com a conseqüència d’una guerra o d’un fet no esperat pot arribar a deixar-nos indiferents davant de les causes d’aquest fet. Darrera d’aquests morts hi ha moltes preguntes que semblen que no arriben a fer-se perquè la urgència informativa tapa la reflexió en profunditat. Moltes d’aquestes morts són el resultat del mal estructural que acompanya la nostre civilització. Hi ha poques morts informatives gratuïtes i moltes d’elles podrien ser evitables si la bondat habités el cor de les persones. Per això reivindico no oblidar-nos d’aquests morts. El seu record hauria de remetre’ns al compromís de combatre les morts evitables. Només des de l’amor podem fer que el bé venci la mort.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

La caritat del perdó


No és habitual que reescrigui i editi els meus comentaris. Però aquest, en concret, ho he fet. Una part d’aquesta nota fou escrita a la tarda del diumenge, mentre coneixia com s’havia transcorregut l’acte de beatificació a Tarragona i fou publicada amb el títol “Decepció ¿tant costa demanar perdó?.. Una altra part del comentari ha estat sobreafegit un cop escoltades algunes valoracions i les observacions d’un bon amic que em sosté en la seva pregària i m’ajuda en les seves reflexions

Estic decebut. Aquesta és la sensació que tinc a la tarda d’aquest diumenge de saber com s’ha desenvolupat la cerimònia de beatificació de les 522 persones assassinades en motiu de la seva fe. Perquè això és inqüestionable. La mort d’aquestes persones fou per la seva condició de cristians, per això l’Església els dóna la categoria de màrtirs. Cada grup humà té els seus. Avui els catòlics honorem els nostres.


La meva decepció és que la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la dignitat de fer allò que quasi estigué a punt de fer l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Capellans l’any 1971: demanar perdó per la legitimat que l’Església espanyola donà a la Guerra Civil. En aquells moments hi havia la consciència de que calia demanar perdó perquè l’Església havia qualificat la revolta dels militars com una Creuada. Terme de connotacions religioses evocadores dels exterminis dels cristians contra els infidels. Però la petició de perdó no fou possible per uns pocs vots. L’Església catòlica hauria d’haver demanat perdó, un cop més, i setanta vegades més si calgués, com a contrició de no haver sabut ser, en el seu moment, instrument de reconciliació, diàleg i pacificació. Feu el contrari. Una part d’aquesta església optà per l’odi fratricidi. Anys més després, aquesta església hauria haver estat generosa en el perdó tal com Jesús el practicà i ensenyà. Era un gest moral que hauria tancat definitivament les portes a l’anticlericalisme que tan malt feu a l’Església del nostre país i que avui encara obté importants rèdits davant la ceguesa d’algunes jerarquies eclesials.

Quasi trenta anys després la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la talla moral de fer l’acte de contrició que encara restava pendent per tancar definitivament un dels episodis de la Guerra Civil i del franquisme. Estic decebut, però no desenganyat perquè no tenia massa confiança que això pogués passar. Perquè el nucli més tancat de l’episcopat espanyol està convençut de que no cal demanar perdó de res. En el seus esquemes mentals no hi ha espai pel penediment per aquest tipus d’actuacions. Això, és el que em preocupa. Perquè només des d’aquest convenciment aquestes persones poden passar per alt les complicitats eclesials necessàries i sostingudes mantingudes amb el franquisme, o ara alimentar la confrontació, la intransigència i l’agressió contra Catalunya des dels alguns canals de comunicació participats per la Conferència Episcopal Espanyola.

També els anticlericals haurien de ser generosos amb les seves actuacions i manifestacions. Certament, l’odi repressiu perseguí fins a l’extermini de moltes persones que feien de les seves idees un valor suprem. Però també hi hagué persones que, guiades per un fanatisme extrem perseguiren a altres per motiu de la seva fe i actituds. Ningú pot prendre’s la justícia per la seva ma practicant-la al peu d’una cuneta o en la tàpia d’un cementiri. També cal escoltar les veus del perdó en aquells que es poden sentir ofesos per alguns silencis eclesials. La legitimitat democràtica del govern republicà quedà sobrepassada per unes actuacions totalment amorals, però eren els governants els que tenien la responsabilitat d’evitar i controlar l’odi desfermat contra els catòlics durant els començaments de la Guerra Civil. També cal reparar cívicament aquestes morts absurdes.

El màxim respecte i admiració que mereixen els beats màrtirs, no ha de fer-nos oblidar que en aquella confrontació l’Església es va deixar utilitzar per un règim totalitari. El règim es serví de l’Església, però una part important d’aquesta es trobà còmode en aquesta instrumentació i se’n beneficià. Això forma part també de la memòria històrica del nostre país, com formen part també tots els morts deguts al fanatisme ideològic o la repressió franquista. Com digué recentment l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, “mai no podem instrumentalitzar els mort, i menys encara les víctimes d’assasinats”.

Es per això que esperava un gest a favor de la contrició definitiva per part de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta té en bona part de l’Església catalana un exemple del camí a recórrer en aquest sentit. És cert que en alguns importants catòlics estigueren compromesos amb el franquisme des del primer moment, però altres, com el cardenal Barraquer o el mateix Carrasco Formiguera, i molts altres, es mantingueren fidels al govern escollit democràticament. El primer morí a l’exili i el segon fou afusellat pels revoltats i en els morts republicans hi havia molts catòlics. Bona part de l’Església catalana anà prenent consciència del seu lloc en la història i anà comprometent-se progressivament amb la democràcia i de les llibertats nacionals. La celebració l’any 1947 de les festes commemoratives de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat foren el primer gest públic per la reconciliació entre els germans que havien estat enfrontats per una guerra. Anys després, el 1958, en l’homilia de l’abat Escarré contra el governador civil de Barcelona, marcà un compromís clar d’aquesta església a favor de les llibertats polítiques. Aquest gest de l’abat connectava amb el sentiment de molts cristians que havien anat prenent consciència polític a través dels moviments especialitzats catòlics.

Les declaracions del mateix abat Escarré al diari Le Monde, el 1963, reforçaren aquest compromís actiu d’importants sectors de l’Església catalana. L’entrega d’aquesta església a favor de la democràcia i de les llibertats nacionals cada cop fou més intens. Al costat de bisbes com Pont i Gol, Jubany, Masnou, Guix, Camprodon, Deig, abats com Gabriel Brasó, Cassià Just o Sebastià Bardolet després, existia una amplia xarxa de cristians compromesos per tot allò que el règim franquista negava i perseguia. Aquestes actuacions de l’Església catalana marquen una trajectòria que és un bon referent que l’episcopat espanyol podia haver fet servir per argumentar la seva postura davant de la Guerra Civil. I si volien trobar les paraules justes i adequades per parlar sobre aquestes qüestions les haurien trobat en els documents “Arrel cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”  on  els bisbes catalans abordaven amb encert algunes de les qüestions reobertes arran d’aquestes beatificacions.

Molts cristians i persones d’altres creences esperàvem un gest a favor de la reconciliació, la pau i el perdó. Diuen que aquesta fou l’actitud que tingueren molts dels 522 beats quan foren assassinat, per això s’esperava que l’Església avui, celebrant el memorial del seu martiri, hagués assumit aquest perdó i l’hagués demanat a una societat que respecte i honora la mort d’unes persones en mans de fanàtics i intransigents o de repressors sistemàtics de la llibertat. Esperava aquest gest. Gest que hauria de ser definitiu per evitar l’ús polític dels morts i del perdó. Tots ens hem de reconciliar per fer possible plegats viure en a pau i concòrdia. Voldria acabar amb les mateixes paraules que acabà el poeta Joan Maragall el seu extraordinari article La ciutat del perdó escrit arran de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’instigador de la crema de convents a Barcelona el juliol de 1909. Deia el gran poeta i cristià: “Caritat per tots!. I bella cosa fora que comencessin els més ofesos”.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

L’espai política de l’esperança


Fins fa poc, estàvem fermament convençuts que la utopia social només podia associar-se al pensament progressista i d'esquerres. Semblava que la paraula utopia no formava part del nucli conceptual del pensament conservador. Més aviat aquest emprava el mot utòpic com un qualificatiu pejoratiu davant de la seva pròpia lògica política i cultural que, per ser la pragmàtica, era la única possible. Però les coses no han anat com molta gent pensava. La coherència utòpica del projecte d'esquerres ha estat qüestionada per la seva pròpia pràctica social i política, especialment quan les esquerres han assumit responsabilitats de govern.

Per això, si es parla de nou utopia, no és per reivindicar temps passats o actituds d’anys pretèrits, sinó per demanar que la política recuperi una visió idealista que li aporti ànima. Tornar a parlar de l’espai utòpic dins de la política és una salvaguarda contra tot pragmatisme desencarnat tant abundant entre els governants d’avui. Sense utopia, la política és queda orfe de projecció de futur i els ciutadans haurem perdut un dels signes més definidors de la pròpia acció política: l'esperança.


divendres, 11 d’octubre del 2013

Fugir de Déu

La fuga de Déu o anar en direcció contrària de la voluntat divina, és una actitud molt present en els cristians. El papa Francesc en una homilia matinal a Santa Marta ha recordat recentment el risc de fugir de Déu. Segons el papa hi ha dos personatges, Jonàs i el Bon Samarità que exemplifiquen, un en negatiu i l’altre en positiu, el que vol dir estar atent a la crida de Déu. Mostrar-se atent a Déu vol dir també deixar escriure la vida personal per Déu. Amb el exemples de Jonàs i el Bon Samarità el papa Francesc volgué mostrar el sentit que pot tenir per un cristià fugir de Déu, mentre que el samarità, pecador considerat allunyat de Déu, representa la persona que escolta la veu del Senyor i actua d’acord amb la seva voluntat tal com diem en el Parenostre.

Jonàs es presentat com un servent del Senyor. És una persona que resa molt i procura fer el bé, però quan el Senyor el crida comença a escapar. El papa explica que Jonàs "tenia la seva història escrita " i "no volia ser molestat ". Déu el crida per enviar-lo a Nínive, i ell "pren un vaixell per anar a Espanya . Fugia del Senyor". Aquesta actitud es presentada pel papa com "la fugida de Déu. Es pot fugir de Déu , fins i tot sent cristià , catòlic , sent de l'Acció Catòlica , sent prevere , bisbe , papa ... tots , tot podem fugir de Déu ! És una temptació diària . No escoltar Déu, no escoltar la seva veu , no sentir al cor la seva proposta , la seva invitació . Es pot escapar directament . ha altres maneres d'escapar de Déu , una mica més educat , una mica més sofisticat”. En aquest punt el papa Francesc introduí el segon personatge, el Bon Samarità.  

La paràbola de Jesús sobre el Bon Samarità explica que hi havia un home mig mort, tirat a terra, i per casualitat un sacerdot baixava per aquell camí “un digne sacerdot , precisament en sotana , bo ¡ molt bo ! Va veure i va dir: arribo tard a missa, i va seguir el seu camí” comentà el papa Francesc. Segons el papa “no havia sentit la veu de Déu, allà ". Tot seguir passà un levita que, diu el papa, potser va pensar : "si l’acullo o si m'apropo, potser estarà mort, i demà hauré d'anar al jutge i donar testimoni ... " i va seguir de llarg . També aquest, va dir el papa, s'escapà "de la veu de Déu" . El samarità, assenyala el papa Francesc, "no estava acostumat a les pràctiques religioses, la vida moral , fins i tot teològicament estava malament" però el samarità "s'ha adonat que Déu ho estava cridant , i no va fugir ". Jonàs, el sacerdot i el levita fugiren de Déu, ¿per què?. Perquè tenien el cor tancat a la crida de Déu. En canvi, el samarità “el va veure i va tenir compassió. Tenia el cor obert , era humà . I la seva humanitat el va acostar. "Tres persones estan fugint de Déu -va resumir el papa -  i una altra en situació irregular" però que és "capaç d'escoltar, obrir el cor i no escapar"  Estic segur, va dir el pontífex, “que tots veiem que " el samarità , el pecador , no va fugir de Déu”. Aquesta és la lliçó a meditar. Que el Senyor, acabà dient el papa, "ens permeti escoltar la veu del Senyor, la seva veu, que ens diu: Apa i fes els mateix !”. Tant de bo avui sentíssim la seva veu


dijous, 10 d’octubre del 2013

El lideratge del papa Francesc


En la conferència inaugural de la Fundació Maragall, la periodista Mònica Terribas deixatà amb intel·ligència el perquè el papa Francesc és avui notícia i, com a resultat d’això, ho és la mateixa Església catòlica. Parlà de que el papa Francesc amb el que diu i fa ha assumit un lideratge social desdibuixat fins ara en els anteriors pontificats. Aquests podien ser notícia esporàdica en els medis de comunicació, però el papa Francesc és notícia permanent i tot el que proposa mereix l’atenció dels periodistes.


Ser un líder social, aquest és el gran encert del papa Francesc, segons Mònica Terribas. Els seu fer proper a les persones facilita aquest lideratge. En tot moment aquest papa ha demostrat que sabia el que calia fer. La resposta social al drama de Lampedusa és una prova de tot això. La primera sortida del papa del Vaticà fou precisament a Lampedusa i allí condemnà durament tot el que es mou entorn el fenomen migratori. Ara, quan hi hagut el terrible naufragi, les seves paraules foren una prolongació del que havia denunciat: és una vergonya. Han estat aquestes paraules les que han repetit ahir els habitants de Lampedusa davant de Durao Barroso i Enrico Letta. Aquests mots, és una vergonya, han esperonat les consciències de moltes persones i molts medis de comunicació les han assumit com a pròpies. Una nova prova del fort lideratge social que exerceix el pap Francesc. 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

La Mare de Déu del Roser


Fa poc dies ha estat la festa de la Mare de Déu del Roser, en concret dilluns passat. Aquest dia celebren la seva onomàstica les Rosers i les Rosarios. Això pot induir una certa confusió, al menys a mi m’ho sembla perquè dóna la impressió de que dos mots identifiquen coses diferents, una parla d’una rosa (el roser on hi ha les roses) i l’altre fa referència a un objecte devocional un rosari.

La Mare de Déu del Roser és sens dubte una de les diverses advocacions de la Mare de Déu més populars en el nostre país. El seu nom prové del mot roser, que tant fa referència, i aquí se’ns desvela el misteri lingüístic, a la planta (roser) com al rosari en expressat en termes de català medieval. L'aparició del mot rosari per diferenciar conceptes és deu a influència castellana. El mot rosari (del llatí 'rosariŭm', ‘roser') té la mateixa etimologia que el mot botànic roser (del llatí 'rosarĭu'), és a dir, la rosa. Cal dir explicar que els rosaris primitius s'elaboraven formant cercles fets amb roses, com a oferiment a la Mare de Déu. El culte i la devoció al Roser o a la Mare de Déu del Roser fins a la fi del segle XVI es limitat als convents dominics i les zones de la seva influència. Al llarg dels segles XIV i XV ja es parlar d’aquesta devoció. Entre el 1570 i el 1620 hi hagué arreu del món i en especial als Països Catalans una extraordinària florida d'erecció de confraries del Roser que animaren la construcció de moltes capelles i altars dedicats a la Mare de Déu del Roser.


La gran devoció a aquesta Mare de Déu es dóna  a partir del 1571, quan, amb ocasió de guanyar l’aliança cristiana contra els otomans la Batalla de Lepant el dia 7 d’octubre. El papa san Pius V, dominic, atribuí la victòria a la intersecció de la Mare de Déu de la qual era molt devot i de manera especial a la pregària dels rosari. El mateix papa havia demanat a tots els catòlics resar rosaris abans dels dies de la batalla i invità als soldats a fer el mateix el dia del combat, i el propi papa l’havia resat a la nit del anterior del dia de la batalla. Davant la victòria naval a Lepant papa instituí el primer diumenge d’octubre la festa de la Verga de les Victòries i anys després, el 1573, el papa Gregori XIII la denominà festa de la Verge del Rosari i la traslladà el 7 d’octubre. La imatge que normalment representa la Mare de Déu del Roser porta normalment un rosari a les mans i també sol anar guarnida de roses.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Indignats, espantats i pusil·lànimes


He tingut l’oportunitat de viure en directe la irrupció d’unes persones que han impedit la inauguració de curs de la Universitat de Barcelona. Entre la cridòria he entès que parlaven d’estudiants, professors i personal de serveis. M’ha semblat que també s’esmentava a algun sindicat. Ha estat una autèntica llàstima haver suspès la cerimònia inaugural perquè tenia interès d’escoltar la lliçó magistral de la magnífica i brillant professora doctora Mercè Durfort. Ha estat una verdadera indignitat no poder fer aquesta acte acadèmic i social signe del reconeixement de que la Universitat és el dipòsit i fogar dels sabers que permeten que un país tingui coneixement i identitat.

He de confessar que m’ha sorprès que es produís aquella situació tan imprevista com previsible. Es per això que m’interrogo si s’havien fet les coses prou bé per evitar que l’actuació d’un petit grup exaltat se’n sortís amb la seva: impedir la celebració de l’acte. Governar exigeix saber calcular i negociar, saber fer ús de l’anticipació com a art per evitar conflictes i la capacitat de trobar alternatives quan apareixen. També els manifestants, esvalotats i esvalotadors haurien de saber trobar la justa mesura de les seves accions tant en les proporcions i com en les durades. Cal saber quan començar, com continuar i acabar les seves accions. Així ferien més atractives i assumibles les seves propostes, perquè acceptarien el joc democràtic d’administració del temps polítics. He de dir, que no trobo cap distanciament amb el que demanaven els manifestants  Però avui, certament, no ho han sabut fer un ús adequat de la seva ira. La seva intransigència ha impedit celebrar la cerimònia inaugural del curs acadèmic. Cerimònia on, a més de la lliçó inaugural s’havien de lliurar uns primers al treball i a l'esforç de diversos estudiants i científics. Una llàstima.

Però també hem pregunto, si els assistents podríem haver fet molt més que acceptar resignats la suspensió de l’acte. Érem molts més els que esperàvem asseguts l’inici de l’acte que el grup d’exaltats. ¿Per què hem callat?, ¿per què no hem sabut interpel·lar amb la paraula el gest antidemocràtic dels esvalotats?. Hem estat pusil·lànimes davant l’agressió. Ningú ha tingut el coratge de donar la cara i, en nom de la raó, oposar-se a la raó de la força. He recordat amb enyorança el gest de valentia que tingué Ernest Lluch quan s’enfrontà verbalment amb els extremistes amics dels terroristes que li boicotejaven un acte electoral a Donosti l’any 1999. L’únic camí per evitar que la impertinència s’apoderi dels espais públics democràtics és no tenir por, donar la cara i fer servir la força dels arguments contra la irracionalitat de la folia. Avui tampoc ho hem sabut fer. Una altra oportunitat perduda.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Defensa de la llibertat religiosa


Està clar, i ningú ho discuteix, que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Així figura en el marc constitucional del nostres país i així és reconeguda com a llibertat bàsica en l’ordenament jurídic dels països democràtics o en la mateixa declaració universal dels Drets Humans. Som hereus d’aquesta llibertat, l’assumim, la defensem i alguns la practiquem activament. Però aquesta pràctica presenta alguna dificultat i malentesos per alguns. Ara, per exemple, a Mollet del Vallès, es dóna un conflicte en l’exercici i la interpretació d’aquesta llibertat. 

¿Que passa quan l’exercici de la llibertat religiosa entra en col·lisió amb normatives de tipus urbanístic, com és el cas de Mollet?. Existeix un prelació normativa que cal tenir en compte i respectar. En aquest cas, és evident que una llibertat fonamental i el seu exercici obté una rellevància sobre altres normatives particulars. Recordo que les restriccions a l’exercici de la llibertat religiosa que consten en la llei orgànica de llibertat religiosa són ben poques i res tenen a veure amb el tema de l’urbanisme. Al contrari, alguns experts afirmen que algunes decisions en la planificació urbanística suposen una segregació territorial per l’exercici de la llibertat religiosa.


Si algú considera que alguna normativa urbanística, per raó d’una interpretació particular, vulnera la seva llibertat a practicar una religió té a les seves mans el millor recurs que proporciona l’Estat de Dret: anar als tribunals. Aquesta perspectiva és un gran progrés que ens permet ordenar la convivència de forma pacífica a partir d’unes garanties donades per un poder, el judicial, que assegura la defensa dels drets dels ciutadans. Penso que aquesta pràctica és més efectiva que recórrer a la pressió directa com, per exemple, pressionar a les autoritats pregant a la porta del consistori. Això pot ser efectiu momentàniament, i útil per cridar l’atenció, però no és un gest que no es pot sostenir en el temps. Si algú considera que els seus drets han estat conculcats la via que cal seguir és clara i és un signe de maduresa cívica: recórrer a  la justícia.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Discurs del papa Francesc als catequistes III

La darrera consideració per tornar a partir de Crist és “no tenir por d'anar amb Ell a les perifèries. Aquí em ve al cap la història de Jonàs , una figura veritablement interessant , especialment en els nostres temps de canvis i d'incerteses. Jonàs fou un home piadós , amb una vida tranquil · la i ordenada, això el portà a tenir els seus esquemes ben clars i a jutjar tot i a tots amb aquests esquemes, de manera rígida. Ho té tot clar, la veritat és aquesta ... És rígid” ! Per això quan el Senyor “el cridà i li diu que vagi a predicar a Nínive , la gran ciutat pagana , però Jonàs no se sent capaç, d’anar allà! Però si jo tinc tota la veritat aquí! No se sent capaç ... Nínive està fora dels seus esquemes, està a la perifèria del seu món. I llavors s'escapa, fuig, es va a Espanya, s'embarcà en una nau que va per aquests costats.

Torneu a llegir el Llibre de Jonàs ! És breu , però és una paràbola molt instructiva , especialment per a nosaltres que estem en l'Església. ¿Quina cosa ens ensenya ? Ens ensenya a no tenir por de sortir dels nostres esquemes per seguir a Déu, perquè Déu va sempre més enllà” . El papa Francesc torna reiterar una idea que forma part del seu discurs: “Déu no té por de les perifèries. Per això, si aneu a les perifèries trobaran a Déu. Déu és sempre fidel, és creatiu (...)  no és tancat, i per això mai és rígid, Déu no és rígid ! Ens acull, ens ve a l'encontre, ens comprèn. Per ser fidels, per ser creatius, cal saber canviar

¿I per què cal canviar? preguntà el papa Francesc: “per adequar- se a les circumstàncies en què he anunciar l'Evangeli. Per romandre amb Déu ens cal saber sortir, no tenir por de sortir. Si un catequista es deixa portar per la por, és un covard , si un catequista s'està aquí tranquil acaba per ser una estàtua de museu, i en tenim tantes” (...) “Si un catequista és rígid es torna encartonat i estèril (...)Quan nosaltres cristians som tancats al nostre grup, en el nostre moviment, en la nostra parròquia, en el nostre ambient , quedem tancats i ens passa el que li passa a tot aquell que és tancat: quan una habitació està tancada comença l'olor d'humitat (...) i si una persona està tancada en aquesta habitació, ¡ emmalalteix! Quan un cristià està tancat en el seu grup, en la parròquia, en el seu moviment està tancat i emmalalteix”. L’alternativa és sortir “pels carrers, a les perifèries”.


“És evident que quan es va pels carrers, pot passar allò que succeeix a qualsevol persona que va pel carrer: un accident (...) Tantes vegades hem vist accidents de trànsit (...) però els dic: prefereixo mil vegades una església accidentada i no una església malalta ! Una església, un catequista que tingui el valor d'arriscar per sortir i no un catequista que sap tot , però tancat sempre i malalt. I a vegades malalt del cap (...) Però atenció! Jesús no diu :vagin i espavilin. No! No diu això ! Jesús digué: vagin, estic amb vosaltres! ... Jesús ens espera en el cor d'aquell germà , en la seva carn ferida , en la seva vida oprimida , en la seva ànima sense fe”

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Discurs del papa Francesc als catequistes II

¿Què vol dir tornar a partir de Crist? Són tres consideracions, les quals anà desenvolupant el papa Frances

Primer de tot “tornar a sortir des de Crist significa tenir familiaritat amb el seu amor”(...) romandre en el seu amor “estigueu units a mi , com la sarment està unida al cep”. “Si estem units a Ell podem donar fruit , i aquesta és la familiaritat amb Crist” . Romandre en Jesús “és un romandre aferrat a Ell, dins d'Ell, amb Ell, parlant amb Ell” (...) “La primera cosa , per a un deixeble, és estar amb el Mestre, escoltar, aprendre d'Ell I això val sempre , és un camí que dura tota la vida”. “Deixeu-vos mirar pel Senyor” Per això en aquest moment “”aquesta és una pregunta que els deixo : ¿Com visc jo aquest estar amb Jesús ?. (...) “¿Tinc moments en què em mantinc en la seva presència, en silenci, em deixo mirar per Ell ? ¿Deixo que el seu foc revifalli el meu cor ? Si en el nostre cor no existeix la calor de Déu , del seu amor , de la seva tendresa, com podem nosaltres, pobres pecadors, enardir el cor dels altres?”


La segon consideració per tornar a partir de Crist “significa imitar al sortir de si mateix i anar a trobar l'altre. Aquesta és una experiència bonica, i una mica paradoxal”. Per què, “perquè ens col·loca al centre de la pròpia vida ¡Crist es descentralitza!. Mentre més t'uneixes a Jesús i Ell es torna el centre de la teva vida, més Ell et fa sortir de tu mateix, et descentralitza i t'obre als altres. Aquest és el veritable dinamisme d'amor, aquest és el moviment de Déu mateix ! Déu és el centre, però és sempre do de si mateix, relació, vinya que es comunica” (...) Per això “ens transformem si estem units a Crist, (...) Ell ens fa entrar en aquest dinamisme de l'amor. On hi ha veritable vida en Crist, hi ha obertura cap a l'altre, hi ha sortida de si per anar a la trobada de l'altre en el nom de Crist. I aquest és el treball del catequista: sortir contínuament de si per amor, per testimoniar Jesús i parlar de Jesús, predicar Jesús. Però això és important perquè ho fa el Senyor: és precisament el Senyor que ens empeny a sortir”. 

divendres, 4 d’octubre del 2013

Discurs del papa Francesc als catequistes I

El papa Francesc pronuncià un interessant discurs a un grup de catequistes. Les seves paraules són més que una salutació protocolària, parlen del paper de la catequesi com a centre de l’activitat dels cristians i explica com entén que hauria de ser. Per això considero útil reproduir un petit extracte d’aquest interessant discurs en forma de tres notes consecutives.

“La catequesi és una columna per a l'educació de la fe i es necessiten bons catequistes”(...) Educar en la fe , perquè aquesta creixi. Ajudar a estimar cada vegada més al Senyor ... es construeix l'Església !” No es tracta de treballar com a catequistes, digué el papa, sinó ser catequista. “Catequista és una vocació: ser catequista, aquesta és la vocació , no treballar com a catequista. Entenguin bé , no he dit fer el catequista, sinó ser-ho, perquè envolta la vida”. Recordà unes paraules de Benet XVI "l'Església no creix per proselitisme . Creix per atracció ". ¿Quès el que atrau?, es preguntà el papa Francesc. La seva resposta fou clara: “el testimoni. Ser catequista significa donar testimoni de la fe, ser coherent amb la pròpia vida. I això no és fàcil. No és fàcil”

El papa recordà el que digué sant Francesc d'Assís als seus frares: "prediqueu sempre l'Evangeli i si fos necessari també amb les paraules" . Per això cal “el testimoni : que la gent vegi en les seves vides l'Evangeli , pugui llegir l'Evangeli”. Ser catequistes “requereix amor, amor a Crist cada vegada més fort , amor al seu poble sant . I aquest amor no es compra a les botigues , no es compra ni tan sols aquí a Roma”


¿Què vol dir tornar a partir de Crist? Són tres consideracions, les quals anà desenvolupant el papa Francesc.

dijous, 3 d’octubre del 2013

Convocats en la diàspora

M’ha sorprés trobar en les xarxes socials comentaris elogiosos al que ha dit el papa Francesc en les recents entrevistes. Algunes persones han manifestat que preguen perquè el papa pugui tirar endavant els seus propòsits. El que més ha impressionat es llegir els comentaris d’algun amic que reconeix, quasi amb estupefacció, que s’han descobert resant un Parenostre perquè el papa Francesc pugui fer tot allò que ha dit. Ràpidament el seu missatge ha estat respòs per altres persones confessant que havien fet el mateix. Curiosament aquest diàleg en la xarxa l’han protagonitzat persones enquadrades en l’ampli molt de la cultura i de la comunicació.


El papa Francesc amb l’anunci de les seves idees i visions del món i de l’església està creant una àmplia corrent de simpatia en la societat i també, és veritat, certa desorientació en alguns sectors eclesials. Respecte als primers voldria destacar que són persones que s’han sentit convocades per les paraules del papa. Molts d’ells són cristians d’origen que al llarg de la seva vida apartat de l’Església i que avui es troben en una situació de diàspora eclesial o en els límits de la institució. Després de molts anys d’indiferència o de distanciament respectuós del món eclesial el papa Francesc, amb els seus gestos i declaracions, els ha fet tornar a mirar l’Església amb cert interès i identificació. Això és una gran novetat que demana articular una resposta pastoral cap a aquestes persones. El papa parla i actua, però les esglésies locals han de saber un relat i una estratègia per aquestes persones que es senten convocats en la diàspora. Un primer pas, podria ser, per exemple, convidar-los a pregar amb ells. 

dimecres, 2 d’octubre del 2013

L’estratègia comunicativa del papa Francesc

L’entrevista del papa Francesc amb el director de la República és una peça per emmarcar. Tant pel que diu el papa com per el medi triat per difondre les seves idees. L’entrevistador, Eugenio Scalfari  periodista fundador del diari, no és creient, al contrari, es confessa ateu respectuós i el seu diari forma part d’aquest centre esquerra ampli entorn el qual s’agrupa la consciència d’esquerres, democràtica, laica i progressista d’Itàlia. Tot un gest d’obertura extraordinari del papa Francesc. A l’igual que la seva recent entrevista al diari catòlic Civiltà  cattolica, dóna la impressió que el papa busca fer públic el seu pensament col·locant a l’opinió pública com a notària del que creu i vol fer. Es com, no sé com dir-ho, si tingués temor de que alguns esdeveniments poguessin frenar la seva empenta reformadora i al tenir l’opinió pública ben informada de les seves intencions es converteix en una garantia per no ser incoherent o, simplement, inconsistent o voluble, o dèbil a les pressions en contra.

Les opinions del papa són prou contundents amb una enorme càrrega de profunditat per provocar una catarsi eclesial. Afirmacions del tipus “la cúria té un defecte, ser vaticanocentrista. Veu i s'ocupa dels interessos del Vaticà i oblida el món que l' envolta. No comparteixo aquesta visió i faré de tot per canviar-ho"  o “l'Església ha de tornar a ser una comunitat del poble de Déu i els preveres , els rectors i els bisbes han d'estar al servei del poble de Déu" capgiren el pensament que semblava dominant en la comprensió que tenia la cúria vaticana d’ella mateixa i fins i tot, penso, del propi papat ja que afegí "els caps de l'Església han estat sovint narcisistes, adulats pels seus cortesans" i ha afegit que " la Cort és la lepra del papat ".

El papa Francesc, en línia del que digué en una intervenció davant de catequistes, resumí agudament el que per ell és evangelitzar. El papa considera que l’Església no ha de fer "proselitisme ", sinó "escoltar les necessitats , les desil·lusions , la desesperació i donar esperança als joves i ajudar els vells , obrir al futur i difondre l'amor. Ser pobres entre els pobres ". Tampoc amagà les referències al Concili Vaticà II quan apel·là a ell per dir que en aquell esdeveniment es va decidir "mirar al futur amb esperit modern i obrir a la cultura moderna, que significava ecumenisme religiós i diàleg amb els no creients ". Però el papa Francesc reconeix que "fins ara s'ha fet poc" en aquest sentit i anuncià que ell té "la humilitat i l'ambició " de portar a terme aquest camí de l'Església cap a la modernitat .

Respecte als canvis que té previst escometre avançà que cal iniciar una “Església amb una organització no només vertical sinó també horitzontal ". Sobre la política, i parlant des d’Itàlia tenia sentit esmentar les possibles interferències eclesials en l’acció política, el papa Francesc defensà la laïcitat i autonomia de l’esfera política. Afirmà que l'Església "no s'ocuparà de política", ja que "les institucions polítiques són laiques per definició i actuen en esferes diferents”. Però aquesta actitud no anul·la la crítica d’aquells aspectes que poden ser criticables des de la necessitat de difondre els valors cristians. En aquest sentit el papa criticà el "liberalisme salvatge " que fa que "els forts es facin més forts, els febles més febles i els exclosos més exclosos " , i afegí que "es necessiten regles de comportament i si cal també la intervenció de l'Estat per corregir les desigualtats més intolerables " .


El papa acabà l'entrevista amb Scalfari prometent un nou diàleg amb ell a qui ja va dirigir una carta sobre els no creients on parlava de que calien afrontar assumptes com, per exemple, el paper de la dona a l'Església. A l’acomiadar-se del periodista li digué: “parlarem també del paper de les dones en l’Església. Li recordo que l’Església és femenina”. Una nova i agradable sorpresa del papa Francesc.