Glosses per la vida quotidiana

¿Què vol dir ser important? Moltes persones perden el cap, es neguitegen, per guanyar notorietat o lluir més que els altres. Així, les relacions humanes esdevenen una mena de competició per veure qui és rellevant. Aquesta cursa no té sentit, no dona vida, sinó que embruteix el cor. El que cal és estimar als altres amb total despreniment. Estimar sense extasiar-se en el mateix fet d’estimar. “Els deixebles es posaren a pensa quin d’ells era el més important (...) “Qui acull aquest noi perquè porta el meu nom m’acull a mi, i qui m’acull a mi acull el qui m’ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran”. (Lc 9,46,48) 

M’agradaria saber estimar més. M’agradaria saber tenir més cura dels altres, especialment en els detalls petits, els de la vida quotidiana. M’agradaria que l’amor, guies totes les meves passes en la vida. M’agradaria que l’egoisme no anul·les la meva capacitat d’estimar. M’agradaria que la meva església es guiés per l’amor als més desfavorits, els pobres, els marginats, els estan en soledat i tots aquells que necessitin consol. M’agradaria que tothom s’estimés. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà". (Mt 16,24-25)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha textos que es comenten per ell mateix perquè cada sentència té plena actualitat. Alguns textos evidencien el pessimisme que podem sentir quan veiem que les persones solen a reiterar els errors comesos des de sempre. Com si els humans haguéssim perdut la capacitat d’aprendre de les nostres falles. Repetim obstinadament allò que sabem que no s’ha de fer. Fins i tot, podem arribar a pensar, amb una certa vanitat, que el que estem fent és inèdit, sense adonar-nos que transitem per camins coneguts. “Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els qui vindran després.” (Coh 1,8-11) 

Tinc la sensació que visc en un món accelerat. Fa la impressió que tot ha de passar en l’instant present. En aquest instant, que és imminent, hi conflueixen moltes coses. Tot és immediat. Sembla que en aquest moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions i que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud, aquest neguit, ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada moment i el neguit corroeix el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses no donen la felicitat per més que en els anuncis de la societat del consum diguin el contrari. El sentit de la vida, el seu valor i densitat, provenen de la joia de viure a través de l’amor als altres. La felicitat està no a tenir, sinó en el ser. La felicitat neix de saber viure en plenitud per poder estimar i servir als altres. “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” (Lc 16,13)

Si som bones persones, els altres ho agrairan. No cal ser un heroi o comportar-nos com els ídols populars, només cal actuar amb rectitud, seguint els camins de la veritat procurant fer el bé i estimar als altres. Somriure i ser amable en tot moment, evitar la displicència, procurar no tenir comportaments poc sincers o creïbles, i estimar a les persones que ens envolten i aquells que no veiem. “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la llei del Senyor. Feu-me entendre la vostra llei, que la vull guardar amb tot el cor” (Salm 119 (118) 1-2) 

L'amor, tot ho pot. Dona sentit i felicitat. Per això els cristians ens distingim, o hauríem, de ser persones que estimem i les nostres comunitats haurien d'identificar-se per l'amor que desprenen. L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. L’amor ens dona el sentit de Déu. "El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes" (Mt 9,13 )

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser misericordiosos. El mot no aixeca passions, fins i tot em fa la impressió que no s’entén la seva significació. Però, cal tornar a donar-li el sentit profund que té. Ser misericordiós vol dir obrir el cor a acollir en el cor els altres amb totes les seves misèries, mancances i limitacions. És la donació màxima plena d’amor als altres. És estimar desinteressadament, sense esperar res a canvi i sense seleccionar a qui estimes. Per ser misericordiós, cal haver experimentat en un mateix la misericòrdia.

“Compadiu-vos de mi, Déu meu,
Compadiu-vos de mi.
En vos trobo refugi,
m’acullo a l’ombra de les vostres ales,
fis que passen aquests mals”.
(Salm 57,2)

Les persones que som creients no hem de viure la fe de forma callada ni de manera amagada. Hem de saber donar testimoni de la fe a tota hora i en tot moment. Sense por o vergonya. En cada circumstància, hem de saber donar raó de la nostra esperança al costat d’altres persones que tenen altres raons. Hem de ser llum i sal del món a partir del nostre testimoniatge sincer de les nostres creences. “Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu” (Lc 8,1)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint caiem en la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos. Com a molt, busquem sentir-nos acompanyats pels que considerem a prop nostre. No ens adonem que la fraternitat exigeix obrir el cor i acollir a tothom acceptant-lo com a germà o germana. Sense adonar-nos caiem en la temptació per no donar als altres la mateixa dignitat i els mateixos drets que volem per nosaltres. «Senyor, jo no soc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo»” (Lc 7,6-7) 

Creure és tenir fe i això és una gràcia. Amb això vull expressar que tenir fe és un do que es rep, que s’experimenta i altres poden no tenir-lo. No cal demostrar perquè un creu, només cal viure d’acord amb el do rebut i ser-ne un bon testimoni. No hem d’amagar el que som i gràcies a ser testimonis de les creences podem ajudar a altres persones a seguir el camí que hem optat lliurement. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16). 

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració a l'hora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes. “Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

Glosses per la vida quotidiana

Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. En algunes, fins i tot Déu ordena batlles i l’ús de la força per estendre la fe. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres” (Mt 1,23) 

Les persones tenim tendència a jutjar ràpidament als altres. Ho fem probablement perquè ens sentim superiors. Sovint, es critica i jutja amb ràpides el que fan els altres, no se’l deixa passar ni una, mentre s’ignoren les incongruències personals. Som ràpids en la crítica i molt lents, o no ho fem, a fer-nos autocrítica. Hem d'acceptar les nostres limitacions i evitar judicar els altres. "¿Per què veus l'estella dintre l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que tens dintre del teu ull? ¿Com li podràs dir: "Deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull", entre tens la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà". (Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de tenir normes i regles per ordenar-nos la vida, però no hem de sentir-nos presoners de les nostres pròpies normes. Només hi ha una sola regla que ho condiciona tot: fer el bé i estimar als altres. Les persones hem de sentir-nos lliures davant de les mateixes lleis i transgredir-les si aquestes ens priven de l’amor al proïsme. “Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. Els mestres de la Llei i els fariseus l'espiaven per veure si faria una guarició en dissabte i així trobar de què acusar-lo. Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, digué a l'home que tenia paralitzada la mà: Aixeca't i posa't aquí al mig. Ell s'hi va posar. Llavors Jesús els digué: Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” (Lc 6,6-9) 

Davant les decisions importants hem de saber aturar-nos, trobar la manera d’assossegar-nos del tràfec mundà i situar-nos una mica fora de nosaltres mateixos per tenir perspectiva. Haurem de fer servir la raó i els sentiments, però també ham de saber situar-nos davant l’amor que ens transcendeix per esbrinar que s’espera de nosaltres. La decisió a prendre no ha d’estar guiada pels nostres interessos, sinó per contribuir a la realització d’un bé superior. “Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols” (Lc 6,12-13) 

Evitem les complaences impostades o la benvolença buida. Hem de saber renunciar a sentir-nos satisfets per les adulacions. Al final, res d’això perdura. En la trajectòria de vida, el que compte és el bé que s’ha fet i l’amor que hem donat al proïsme. “Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!” (Lc 6,26)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança ens sosté quan els temps estan plens d’incerteses i preocupacions. La confiança ens acompanya cap a l'esperança La confiança oberta, sense límits, aporta esperança i tranquil·litat al nostre esperit: “conforta els cors desfets i embena les ferides” Saber que algú confia en nosaltres és una exigència per estar atents amb el que fem i diem. No podem defraudar la seva confiança. Encomanem a Déu el nostres camins. Confiem en ell, deixem-lo fer. “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes” (Lc 5,5). 

En més d’una ocasió tinc la sensació de no resoldre bé els problemes i, en lloc de trobar-ne la solució adient, em limito o posar-hi pedaços per anar tirant pensat que el temps trobarà la millor alternativa. La política d’aplicar pedaços no ajuda a madurar. Els problemes són una oportunitat per aprendre i, en més d’una ocasió, ens permeten obrir-nos interiorment i imaginar noves respostes encaminades a construir solucions imaginatives.“Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell.” (Lc 5,36)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure lliures malgrat les pors que ens envolten. Hem de fer de cada instant la manifestació de l'amor. En cada gest hem de saber condensar la plenitud de la vida com si espires el seu darrer alè. En cada un d'aquests instants hem de ser testimonis de la justícia que salva i allibera. "Feliços els perseguits pel fet de ser justos, el Regne del cel és per a ells” (Mt 5,10) 

La vida interior, el convenciment de les nostres idees i la coherència de les nostres actuacions ens donen autoritat davant les altres persones. Això és la base de la nostra força i seguretat per defensar la causa de la justícia i la llibertat. “Els dissabtes ensenyava. La gent s’estranya de la seva manera d’ensenyar, perquè parlava amb autoritat.” (Lc 4,31-32) 

Tinc la sensació que el temps actual ens aboca sovint a l’acció contínua que no ens deixa moments per trobar-nos a nosaltres mateixos. Cal saber cercar moments per la pregària, per exemple, o altres experiències de vida interior. Gràcies a aquestes estones les persones trobem moments d’intimitat per dirigir la mirada cap a l'interior i establir una comunicació espiritual amb Déu, en el cas dels creients. Ben segur que dins de cada persona hi ha prou raons per conrear la vida espiritual. Això és el que feia Jesús.“De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant” (Mt 1,35)