Virtuts polítiques

Per governar la societat, deia Aristòtil en un diàleg suposat amb Alcibíades, cal saber governar-se a un mateix. Aquesta breu reflexió és aplicable a qualsevol persona que es dediqui a una activitat amb projecció pública, especialment els polítics. La moral política té una projecció cap a l’interior de les persones que no es pot ignorar. És freqüent associar la rectitud en la governança al bon govern i al respecte a l’ètica pública. Però sovint s’oblida que aquesta ètica té també un component personal que fa que les actituds del governant estiguin també sota el judici dels principis morals. És el domini de les virtuts polítiques.

Quan un polític es comporta malament amb els seus col·laboradors o manifesta actituds poc cíviques, per exemple, a part de generar desconfiança mostra un comportament allunyat de les virtuts polítiques. La confiança política es construeix, entre altres referents, a partir de l’anàlisi del comportament dels polítics. El lideratge polític es fonamenta també en la transmissió d’uns valors que han de ser referents alhora de construir la convivència cívica. La política és pedagogia i educació en valors. No es pot reduir la política a la simple bona gestió. L’acció política transcendeix l’àmbit de la gestió i es projecte en el camp dels valors morals. Valors que ens identifiquen com a civilitat i per això ni són discutits ni qüestionats.

Testimoniar els valors, viure les virtuts

Els valors, i més les virtuts, són importants en el procés d’humanització de la societat. Els valors i les virtuts, així com el compromís són dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre. El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica.

Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

L’Església catòlica insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La proposta cristiana és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

Fortalesa

He rebut el darrer número de la revista RE dedicada monogràficament al tema de la fortalesa i, de manera explícita, a la fortalesa per avançar. Tot un encert. Diferents articles aporten idees i reflexions ben útils per comprendre aquesta virtut humana que permet superar els obstacles i situacions difícils. La paraula fortalesa pot evocar una edifici militar destinat a defensar a la ciutadania d’atacs enemics. Certament, aquesta imatge podria ser una bona metàfora de la fortalesa interior que cal tenir per anar tirant per la vida sense rendir-se als infortunis de l’exterior i les sacsejades de la vida.

De tots els articles m’ha agradat el testimoni personal d’Anna-Bel Carbonell que explica el seu itinerari personal de resistència davant la infermetat. Un testimoni punyent que mereix la total atenció i admiració. El camí explicat per Anna-Bel il·lustra perfectament com s’alimenta fortalesa i com ella actua de suport personal en els moments difícils. Llegint el seu article he recordat el salm 23 que explica de forma poètica d’on surt la força interior per resistir davant les adversitat. És el salm del Bon Pastor: “El Senyor és el meu pastor: no em manca res. / Em fa descansar en prats deliciosos, / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia per camins segurs, /per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal”.

¿D’on surt la fortalesa? ¿com s’alimenta? La mateixa Anna-Bel es fa aquestes mateixes preguntes. La seva resposta senyala que la fortalesa s’alimenta dels valors personals, de les creences i els sentiments. Des de la fe trobem la força en la confiança que tenim en l’amor de Déu. Així ho expresa el salm 18 “Senyor, ets roca i muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m'emparo, escut i baluard, força que em salva!”. A partir d’aquesta confiança neix la fortalesa interior que permet vèncer totes les adversitats que la vida pot presentar-nos. Gràcies a aquesta fortalesa l’ànim no decau i l’esperit aporta les energies per superar totes les dificultats.

La humilitat

Tinc una petita devoció i una sòlida admiració a una talla, no massa gran per cert, d’un Crist flagel·lat que es troba a l’església sevillana d’El Salvador. Es tracta del Cristo de la Humillación. Aquesta talla, abans de la remodelació de l’espai del temple, es trobava en un racó, molt poc il·luminat i quasi imperceptible. Quan vaig veure’l per primer cop, d’això fa uns quants anys, m’impressionà el rostre de patiment de Jesús. Però aquell rostre no transmetia la sensació d’una persona derrotada, al contrari. Darrera la mirada de Jesús vaig veure-hi una persona serena, un servent lliurat per amor a la salvació i que duu en silenci el seu dolor fruit d’una humiliació que es podia haver estalviat. L’altra detall d’aquesta talla és que és la única d’aquesta església que no surt en processó durant l’esplendorosa Setmana Santa sevillana.

La tradició popular qualifica d’humiliació la vexació que els soldats romans feren a Jesús en el pretori romà. El Jesús que apareix davant de Pilat és una persona humiliada, fins a l’extrem que el seu rostre no recorda a cap humà. Certament, els soldats pretenien anul·lar la humanitat de Jesús a través de la negar-li tot respecte com a persona. Per això, es parla d’humiliació. Però, realment el que transmet Jesús és una gran lliçó d’humilitat perquè ell, que podia deslliurar-se d’aquest patiment extrem, l’acceptà i l’oferí com a sacrifici perquè l’amor aixequés de la pols el desvalgut i alliberés els pobres de tota injustícia. En el seu gest, Jesús ens proposà viure la humilitat com virtut. El relat pasqual comença explicant que Jesús, abans del que seria el seu darrer sopar, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Ell, que era Déu, es feu humil i, essent el primer en tot, es comportà com el més humil servidor. 

Compromís contra la indiferència

Sembla que el compromís social està devaluat. Hi ha poca predicació a favor del compromís i molta exaltació del refugi hedonista de la individualitat. El jo venç la partida i el desinterès generós i constant envaeix la societat. L’individu només surt de la seva zona de confort individual mobilitzat per grans campanyes mediàtiques que pretenen commoure davant de crisis d’humanitat. Un dia són els refugiats deambulant per Europa, l’altra els damnificats d’un desastre natural, més endavant, quan les festes nadalenques treuen el nas les maratons solidaries fan rascar la butxaca i les recaptes d’aliments ens recorden que en la nostra societat hi ha gent que passa gana. ¿Què passa la resta de dies?, ¿no és necessària la compassió davant del dolor dels demés? ¿no cal esmerçar esforços personals per alleugerir el patiment dels demes? ¿el sofriment dels demés ens deixa indiferents?

Hi ha masses silencis davant les injustícies. La indiferència és massa gran o es delega la solidaritat. Algunes persones pensen que ja no es temps de comprometre’s. Deia Caballero Bonal que escriu per defensar-se de les ofenses de la vida. És cert, cal passar per la vida defensant alguna cosa, denunciant les injustícies. No pot haver-hi indiferència sostinguda. Com tampoc pot haver-hi silenci davant de la complaença amb les injustícies vinguin d’on vinguin. No podem ser submisos, obedients, complaents, gregaris o hipòcrites davant del dolor dels demés. Hem de saber-nos commoure davant del sofriment de la humanitat i actuar a favor de fer aquest món més just.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. La política és una resposta moral davant les injustícies del món. Per això la recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. El més pur de les tradicions religioses, per exemple, identifiquen la compassió com l’impuls moral i ètic dels bons governants. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política hauria de ser l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia.

El dolor que commou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats. L’hem integrat com un fet en la nostra vida quotidiana. Les seves mirades perdudes d’esperança en provoquen preguntes i generen actituds empàtiques. Ens preguntem pel seu dolor, ens sentim solidaris del seu dolor. Aquest hi és , no el podem negar, el viem en les mirades. ¿Quin dolor ens provoca a nosaltres?, ¿tenim empatia amb el dolor dels milers de persones desplaçades contra la seva voluntat? 

 Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre importa i assumim com a pròpia la seva situació. No girem la nostra mirada a la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats en present, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. Aquest dolor ens porta a l’acció, ens mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà. Aquesta seria la dimensió de l’ajuda immediata, l’acolliment hospitalari. Sinó que ens commovem perquè eradicar aquesta patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, per una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. El dolor de l’altra ens commou i ens compromet a favor de la justícia.

La democràcia com actitud vital

Els comentaristes polítics parlen molt de democràcia; els ciutadans es queixen de les falles del sistema institucional; i, qui més qui menys, té la sensació de que tot el sistema polític, tal com l’hem construït en els darrers anys, es troba profundament qüestionat per limitat o pervertit. Dins d’aquest panorama, les mirades escruten la democràcia i avaluen la seva qualitat. Cal fer-ho, és necessari i urgent. Però aquestes mirades han de transcendir la dimensió institucional i revisar la manera com la democràcia afecta la vida de les persones. Dit d’una altra manera, de quina manera la democràcia està integrada en la vivència íntima de les persones. Perquè la democràcia és, a més d’una construcció política, és una actitud vital.

La democràcia són valors i principis integrats com a virtuts públiques. Aquestes, més enllà de les institucions on esdevenen arquitectura, habiten en el cor de les persones, esdevenen el seu alè cívic. Les regles democràtiques, aquelles que ajuden a organitzar la convivència, han de derivar-se d’uns ideals motivadors de les persones. Sense això, no es poden explicar algunes actituds democràtiques plenes de valentia o de resistència davant la vulneració dels drets humans. Nelson Mandela, Ghandi, Rosa Parks, entre altres exemples, foren persones mogudes per uns ideals democràtiques. Vivien la democràcia com actitud vital.  

Els trets dels catalans

El filòsof Josep Ferrater Mora escriví, en els anys 40 del segle passat, un interessant llibre Les formes de vida dels catalans. En aquesta obra Ferrater reflexiona sobre els trets bàsics que defineixen els estil de vida dels catalanes i, per la seva especificitats, els atorga singularitat. Aquests trets fa que els catalans siguin diferents a persones d’altres societats del seu entorn. Segons aquest filòsof els catalans conreem quatre actituds considerades bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Gràcies a la continuïtat els catalans estem lligats al passat. És la tradició que ens identifica i es fa ser diferents als altres pobles. Un tret d’aquesta tradició és la continuïtat amb èpoques anteriors. El esdevenir històric és una continuïtat i no una ruptura. Els catalans esperen que la història avanci sense disrupcions. Les ruptures, si es donen, són accidents i no prosperen. La segona actitud  és el seny. Gràcies al seny els catalans tenen enteniment de les coses i estan cridats a la prudència. El seny es construeix a partir de l’experiència contrastada per una reflexió sobre ella mateixa. L’experiència pràctica ordena la pròpia reflexió.

L’altra actitud és la mesura. Gracies a ella els catalans no som excessivament arrauxats, encara que ho som per temperament. La mesura frena i evita els extremismes i controla la rauxa. Aquestes es coneixen i, més d’un cop, es poden desitjar, però res mes. La darrera actitud que defineix els catalans és la ironia. Cal no confondre aquesta actitud amb el sarcasme i el cinisme practicat pels algunes persones públiques. Per Ferrater els catalans ens atansem a la realitat a través d’una mirada irònica. Això facilita prendre distància d’aquesta realitat i mirar-la de forma obliqua. La ironia és el que possibilita que la fe i les creences dels catalans siguin viscudes sense absolutisme i amb una certa relativitat. Per això, en més d’una ocasió, els catalans ens mostrem murris davant de les grans veritats de l’existència humana. Gràcies a la ironia els catalans podem interpretar millor els grisos de la històries i els tons que adquireix la pròpia història. Aquest punt d’ironia no ens fa despreocupats de la realitat, però sí ens permet no ser-ne presoners.

Sinceritat política

Quan trobem uns polítics sincers ens sorprenem. La roda de premsa feta pels ministres de finances alemany i grec, Wolfgang Schüble i Ianis Varufakis, és un bon exemple d’un exercici de sinceritat. Els dos ministres foren clars en les seves explicacions sobre el profund desacord en relació a la negociació del pagament del deute grec. El ministre alemany fou contundent en indicar les discrepàncies i Varufakis, en un exercici de clarividència, apel·là a la recent història d’Alemanya per alertar del risc d’alentar el nazisme si s’humilia un país. No es pot ser ni més clar ni i més lúcid.

La política necessita tenir polítics sincers. Molts cops la desafecció neix més per aspectes formals o de comportament que per discrepàncies en les estratègies polítiques.. La gestió de la recent nevada a Catalunya és una mostra de tot això. Només calia escoltar alguns polítics, de diferent rang i posició, per adonar-se que eren poc sincers en les seves explicacions. Ningú volia assumir les seves responsabilitats. Ha hagut de transcórrer tot un dia perquè els consellers afectats pel caos circulatori, un més que l’altre. Comencessin a reconèixer les seves responsabilitats en els fets. Però, com és habitual en els discurs polític, un d’ells ha intentat traspassar part de la responsabilitat adduint que la culpa era d’altres. Intolerable. Aquest país, que avança decididament cap un nou escenari polític sota l’impuls dels ciutadans, els partits polítics que lideren el procés han de comprendre que, alguns dels seus professionals de la política, no generen prou confiança per liderar aquest procés de canvi i transformació.

Fortitud per combatre les tensions

Sovint he sentit l’expressió que cal un lideratge fort en política. Quan ho he sentit he pensat ¿existeix realment un lideratge feble?, ¿és possible un lideratge dèbil?. Més aviat no. Els ciutadans exigeixen als seus líders més fortitud que fortalesa. La primera qualitat expressa la capacitat dels líders de tenir fermesa espiritual i estabilitat emocional fins els moments de major adversitat. Per resumir-ho, els manuals de lideratge ho resumeixen com a capacitat d’aguantar les tensions. És natural. Aquells que pretenen assumir el lideratge  atorgat per la ciutadania estan sotmesos a moltes tensions i han de saber dominar-les en lloc de quedar presoner de les fatigues i dissorts provocats pels moments adversos. La política és un camp de mines sembrat d’infortunes i els polítics han de saber dominar-los i controlar-los.

No es tracta de ser impassible o indiferent davant la realitat, així com no manifestar les emocions que brollen d’uns convenciments profundament arrelats. Res d’això està renyit amb el lideratge polític. El que cal és tenir fortitud; és a dir, tenir l’esperit fort i equilibrat per dominar aquelles situacions que poden fer trontollar la personalitat. ¿Per què tot això es important en el lideratge polític?. Perquè els ciutadans volen persones que, en tot moment, tinguin fortitud sòlida. És a dir, fermesa interior per no evadir-se dels problemes; saber afrontar-los cara; tenir capacitat analítica i proposar camins per superar les dificultats i avançar. Aquestes qualitats, junt amb altres, com poden ser l’autocontrol, l’autoestima, la sinceritat i la lleialtat, són indispensables per exercir el bon lideratge polític. Totes aquestes virtuts són avui necessàries i esperables en els dirigents polítics catalans a fi d’afrontar els importants reptes als quals s’afronta la política catalana. Els polítics catalans estan sotmesos a moltes pressions i tensions, confio que tots ells sàpiguen en tot moment afrontar-los amb la fortitud que necessiten pel seu lideratge.

Fortalesa i fortitud

Si hom busca per Google la paraula fortalesa, la primera descripció que apareix fa referència al que diu Wikipèdia. Aquesta enciclopèdia virtual diu que es tracta d’un tipus de fortificació de caràcter permanent dissenyada per a defensar en temps de guerra i com a base militar. El terme es deriva del llatí fortis ("fort") igual que fortificació. Cal aprofundir una mica més la cerca per trobar el Wiccionari, diccionari lliure que aprofita el sistema wiki, per trobar una definició més àmplia de fortalesa. En aquest cas es diu que fortalesa és, en primer lloc la qualitat d'ésser fort en sentit espiritual o moral i, després, la referència que és una construcció per protegir un indret, amb torres, muralles i bones defenses.

Però, si hom és atent, es descobreix que hi ha una referència en cursiva dins la Wikipèdia que remet al mot fortitud. Llavors sí, quan s’arriba a aquest mot, es troba la definició de que fortitud és una virtut que assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant, fins i tot, a la capacitat d'acceptar l'eventual sacrifici de la pròpia vida por una causa justa. Definició treta del Compendi del Catecisme de l’Església catòlica (article 382).

Reconec que m’ha sorprès gratament aquesta precisió lingüística entre fortalesa i fortitud. Investigant més he vist que Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme fortalesa, en primer accepció, qualitat de fort, de vigorós o resistent. La resta d’accepcions fan referència al tema constructiu. Mentre que la definició que dóna aquesta diccionari de fortitud és més precisa i interessant: qualitat de fort; especialment, fortalesa d'esperit. Els dos termes, fortalesa i fortitud tenen la mateixa traducció castellana: fortaleza. Però difereixen lleugerament en la seva etimologia. Mentre fortalesa prové del llatí fŏrte, fortitud deriva de fortĭtūdo. Tota aquesta precisió lingüística em serveix per intentar, a partir d’ara, parlar més de fortitud com a virtut.

Supèrbia política

Estic convençut que els set pecats capitals de la doctrina catòlica tenen correspondència pràctica en la vida política. Recordem els pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, peresa, enveja, ira i supèrbia. En la doctrina catòlica, cada pecat capital té associada, de forma de mirall, la seva virtut. Així, trobem elogiada la castedat, la temprança, la caritat, la diligència, la paciència, la benvolença i la humilitat. Com els pecats, les virtuts poden conrear-se en política i resulten necessàries a fi de poder tenir una bona pràctica política.

Vull referir-me al pecat capital de la supèrbia. L'orgull és considerat com l'original i el més seriós dels set pecats capitals, i de fet, és també l’origen del es deriven tots els altres. Pot considerar-se la supèrbia com el desig per ser més important o superior als demés. John Milton considera que el primer de cometre aquest pecat fou Satanàs al voler fer-se com Déu. Es pot considerar la supèrbia com una sobrevaloració de l’ego personal enfront els demés demostrant una superioritat volguda que és dolguda per qui ho pateix.

Aquesta relació malaltissa present en la supèrbia és molt freqüent en l’àmbit polític i és observable, com a comportament propi entre un càrrec polític i els seus assessors o tècnics generalment no de manera pública. Els tècnics, generalment més preparats en determinats temes que els càrrecs polítics, han de patir les actituds orgulloses d’aquests i, experimentar de forma humiliant, que l’única força dels arguments del càrrec polític és la seva posició jeràrquica. La supèrbia és una mala consellera i desqualifica notablement a qui la practica, desacredita als seus protectors i malmet les relacions franques que s’han d’establir entre polítics i tècnics. Per sort, aquestes situacions no són transparentes als electors. Doncs seria un argument més en l’inventari del desprestigi de la política. Per procurar corregir aquesta situació fora bo que en la selecció política d’aspirants polítics es procurés trobar persones que es distingissin per conrear la virtut de la humilitat 

Ser agraïts

Hi ha persones agraïdes, altres que ho són poc i també trobem persones impassibles. Aquestes acostumen a no mostrar cap manifestació empàtica en relació als sentiments d’altres persones o el que aquestes fan. Crec que hem de ser persones agraïdes. Una societat humanitzada necessita que els ciutadans sàpiguen ser persones agraïdes. Hi ha varis motius per ser agraïts. El primer agraïment neix del propi interior dels individus. És el que motiva que el pregar diguem “Senyor us dono gràcies per viure”. Així tan simple. El fet de viure aporta forces raons per ser agraïts. La joia de l’existència, al marge de quines siguin les seves condicions, és suficient per afirmar aquest agraïment.

Es considera que aquest agraïment és font de felicitat. Si som agraïts, serem feliços; ens farà estar bé amb nosaltres mateixos. Quan manifestem l’agraïment, ho podem fer-ho amb un somriure o amb paraules, estem reconeixent que aquesta felicitat personal, fins i tot viscuda en els petits detalls, és el resultat del treball anònim de moltes persones que s’encadena per fer possible cada un dels meus instants. Hem d’estar permanent agraïts, com Sant Francesc ho estava a tota amb tota la Natura. Perquè tot existeix a fi de poder-ho gaudir. Som els individus qui, amb les nostres apetències o desmesures, abandonem el camí del gaudi simple de la joia de viure. Procurem ser senzillament feliços.

Persones agraïdes

M’he commogut amb els gestos i paraules de condol manifestades per moltes persones i institucions arran de la mort de Tito Vilanova. He trobat emocionants les mostres de solidaritat mostrades per milers de persones que han volgut passar per transmetre el seu agraïment a la figura del que fou entrenador del Futbol Club Barcelona. Aquestes persones, de forma anònima, han expressat un agraïment sincer a Tito Vilanova. Donar les gràcies ennobleix a les persones i dóna satisfacció interior a qui ho fa. En general, som propensos a demanar molt i agrair poc. Per això, el gest de solidaritat d’aquestes persones és admirable. Han estat persones agraïdes les que, durant dos dies, han desfilat per l’espai de condol habilitat en el Camp Nou.

En els comentaris d’aquestes persones agraïdes es reconeixia el treball fet per Tito Vilanova com entrenador, però també el seu exemple de perseveració en la lluita callada contra la seva cruel infermetat. Aquestes manifestacions de condol transmetien admiració per la humanitat d’en Tito Vilanova i el valor de la seva actitud com a referent d’humanització. Això és el que transmetien vigorosament els jugadors barcelonistes al llarg del seu desplaçament a Villareal. També he trobat admirable el gest d’Erica Abidal de venir a Barcelona per estar al costat de la família d’en Tito i dels seus companys del Futbol Club Barcelona, així com les sentides i emocionades paraules de Pep Guardiola al parlar de la profunda tristesa que sentia i que creia que sempre l’acompanyaria per la mort del seu amic. Quina llàstima que el Futbol Club Barcelona prescindís del nivell moral de persones com Abidal i Guardiola. Les seves paraules i els seus comportaments són el tremp d’un club que diu que és això, més que un club: un poble. Llàstima que alguns cops, la seva directiva no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.

La Riera

He vist alguns capítols de la tele-novel·la La Riera que emet TV3 cada dia. Penso que, per més bona acollida que pugui tenir aquesta sèrie, la trobo un despropòsit pels seus continguts. Tot són comportaments perversos i desagraïts. La majoria de protagonistes maquin com fer mal i no ho amaguen, més aviat sembla que en facin elogi. De tant en tant, hi ha algú que respira humanitat. Cal dir que els actors estan esplèndids perquè transmeten tot això i més amb una naturalitat que espanta. El mateix cal dir del guió, perquè, continguts a part, està ben construït i atrapa.

¿Per què la televisió pública catalana comunica aquesta visió negativa de la vida?, ¿per què dramatitzen el relat de la maldat i la tinya?, ¿per què eleven a la categoria de general el que és una interpretació esbiaixada de la realitat?. És cert que al llarg de la vida tothom es troba persones dolentes i amants de les maldats, però també hi ha gent que són, simplement, bones i càndides, portadores de virtuts, afables i amables. ¿Per què TV3 no ens presenta més sovint aquestes persones?. Tanta insistència per la maldat m’atipa i em preocupa. Sobretot perquè un mitjà públic de comunicació, a més de l’obsessió per les quotes d’audiència, ha de preocupar-se per uns valors i unes virtuts que donen tremp al país.

Obediència i pobresa

Durant el papat de Joan XXII hi hagué un extraordinari debat sobre quina havia de ser l’actitud de l’Església en relació a la pobresa. Tot i que aquest papa era una persona teològicament ben preparada i amb un estil de vida simple i auster, no sabé resoldre la controvèrsia  oberta dins de l’Església catòlica per la crítica dels franciscans a la fastuositat de la cúria eclesial i la reivindicació de la pobresa del Crist com exemple a seguir. Les tensions sobre aquesta qüestió foren extraordinàries.

Per resoldre aquest debat que crispava la vida eclesial el papa Joan XXII declarà herètica l’opinió de tots aquells que afirmaven que Crist i els apòstols no foren pobres ni refusaven les riqueses. A més, corregint l’esperit franciscà, el papa declarà que com que hi havien situacions no previstes per sant Francesc d’Assis, els franciscans podien predicar i viure la pobresa de manera menys rigorosa del que exigia la seva Regla i el Testament del seu fundador. Per resoldre el debat definitivament el debat i esvaí qualsevol dubte que pogués haver-hi, Joan XXII declarà que si havia un conflicte entre la necessària obediència a la seva doctrina i la pobresa, era més important l’obediència. El papa considerava que la virtut de l’obediència sempre era superior a la pobresa.

Sortosament, el papa Francesc ha insistit, en diverses ocasions, que l’Església ha de ser pobra i pels pobres. Les seves paraules, i les actituds que l’acompanyen en tot moment, indiquen que l’opció preferencial pels pobres forma part del nucli doctrinal l’Església catòlica. 

Viure uns amb els altres.

Avui existeix un acord ampli que el civisme forma part de l’agenda política. Poques persones qüestionen que hagin d’existir unes virtuts cíviques que la seva finalitat és ordenar la convivència. La diversitat religiosa ajuda a desenvolupar el sistema de valors i principis compartits que regulen la convivència. La moral comuna, o l’ètica de mínims, es defineixen a partir del consens sorgit de la trobada dialogal entre persones que són diverses perquè s’identifiquen amb uns valors que són diferents. Per construir aquest consens cal situar tots aquests valors en mig de la plaça pública i trobar aquells que defineixen la societat com a madura, decent, civilitzada i humanitzada.

La convivència de les societats està estructurades entorn de l’esfera pública. En aquest espai es construeix la civilitat que identifica una societat i en ell s’articula la convivència a partir d’uns valors morals compartits. Aquests es defineixen a partir del diàleg i l’acord entre aquells que, des de les seves pròpies conviccions, intervenen en l’espai públic per dibuixar aquells valors considerats cívics perquè aglutinen la societat. Gràcies a aquests valors les persones aprenen, no només a viure juntes, sinó a conviure. A viure unes amb les altres.

Inside Lleywin Davis

La història de la humanitat està plena d’homes i dones que mai surten en els manuals històrics com a vencedors de res perquè aquests llibres de recullen les vides de les persones que han viscut com han pogut la coherència dels seus ideals i principis. Aquesta voluntat de fidelitat ha situat a aquestes persones en la perifèria de la societat. Allí on els dies són grisos i fa fred; on el confortable llit és substituït per l’incòmode sofà i les penes es succeeixen sense interrupció. Des de la perifèria urbana aquestes persones tenen pocs motius per somriure, però afirmen amb il·lusió i tenacitat la seva voluntat de viure. D’anar fins al final, costi el que costi, i en general molt, amb la coherència del seu pensament.

La pel·lícula dels germans Coen Inside Lleywin Davis és un magnífic relat de tot això. Cal mirar aquesta obra des de la perifèria de la societat, allí on els marginats involuntaris viuen i celebren la joia de viure d’acord amb els seus ideals. La mateixa pel·lícula explica que, si bé en alguns casos és relativament fàcil abandonar la perifèria si es renunciar als ideals, mantenir-se fidel a un mateix comporta moltes dificultats. Lleywin Davis mostra als espectadors que, tot i les dificultats que comporta estar al marge de la societat, val la pena viure-hi perquè no es renuncia a cap dels convenciment. Els germans Coen han confeccionat un magnífic poema visual. És un viatge espiritual i místic a través d’unes excel·lents imatges on destaca la mirada entristidíssima del protagonisme i unes cançons que s’apoderen dels sentiments. Us recomano anar a veure aquesta petita joia i compartir la seva proclama a la llibertat personal.

Erica Abidal

He intentat comprendre les raons esportives que han motivat a la junta directiva del F.C. Barcelona ha no renovar a Eric Abidal. He llegit algunes valoracions i he escoltat algunes opinions que m’han ajudat a entendre de manera positiva el que és una simple decisió esportiva. Des d’aquesta perspectiva la decisió és correcta. Sembla que els arguments donats busquen el bé del jugador i li faciliten el seu futur professional. Ara bé, la meva pregunta és si alhora de prendre aquesta decisió ¿la directiva del F.C. Barcelona s’havia de guiar, únicament per un criteri esportiu?. Crec que no. Per això, malgrat el que he dit abans, estic en total desacord amb la decisió adoptada per aquesta junta directiva de no renovar a Erica Abidal.

Si realment el F.C. Barcelona és més que un club, això implica que en el moment de la seva presa de decisions s’han de ponderar altres qüestions que les simplement esportives. Els sentiments i les emocions també formen part del patrimoni d’aquest gran club. El cas d’Abidal és una d’aquestes situacions. Moltes persones havien establert amb aquest jugador un vincle afectiu perquè la seva actitud connectava amb les virtuts anhelades com a bàsiques en una societat humanitzada. Erica Abidal s’havia esforçat per vèncer una greu malaltia per tal de poder retornar a la seva activitat professional, jugar el futbol i allí on el seu cor li demanava perquè es sentia estimat per la massa social blaugrana. Molta gent barcelonista valorà l’esforç d’Abidal com un exemple d’abnegació i sacrifici extraordinari, testimoni de referència positiva per a molts joves i nens. Però tot això ha estat aigualit quan, un cop podia tornar a jugar, el F.C. Barcelona li diu que no és apte. En això fonamento el meu desacord.

Negant-li la renovació desvirtuen la seva virtut i qüestionen el valor pedagògic del seu esforç. El seu testimoni de vida no és valorat per la directiva del F.C. Barcelona. No el volen, com es desprèn de les raons no explicitades donades pels responsables tècnics del club, perquè no és útil pel futbol competitiu. Però no és això, el que calia haver valorat en el cas de l’Erica Abidal. El que comptava és el que el seu testimoni servia per anar per la vida amb el cap ben alt i mostrar que el sacrifici, la superació i l’esforç tenen sentit, no només per curar-se individualment, sinó per vindicar uns valors que encara donen sentit a la vida.

Ha fallat el seny

He sentit un escriptor afirmar acertadament que la crisi econòmica ha estat, en part, perquè s’ha perdut el sentit comú alhora de regular les transaccions comercials. Abans, i no fa massa d’això, la gent comprava poques coses a crèdit o, com a molt, previ a la sol·licitud del crèdit, s’estalvia part del cost de la compra. Però el creixement econòmic sens fre canvià les regles i les costums. Tot es podia comprar a conte d’una prosperitat futura que tenia peus de fang. Quan les coses han anat malament tot l’edifici econòmic organitzat per uns hipotètics guanys s’ha desmuntat.

Està clar que el sentit comú no ha estat el criteri que han seguit els grans gestors financers i econòmics, però ¿l’havien de seguir o és una sentit més propi de la responsabilitat individual?. El sentit comú és una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits. Gràcies a ell es pot discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte els catalans el coneixement com a seny. Això ens ha fallat davant l’empenta irresistible dels duros a quatre pessetes que oferien els mercaders financers.

No estaria de més, interrogar-nos col·lectivament perquè ha passat tot això. Pot ser aprendríem que les virtuts que ens identifiquen col·lectivament s’han anat afebliment sota el domini d’uns valors globals inespecífics i de dubtosa solvència. Durant anys han fallat algunes institucions bàsiques de societat catalana que s’haurien d’haver implicat més activament en la promoció d’unes virtuts bàsiques pròpies del nostre país.