Sou maleïts

Hi ha un text de l’Antic Testament on Déu demana al profeta que digui als habitants de Jerusalem “Jo els donaré un sol cor i els infondré un esperit nou; trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn” (Ez 11,19). He pensat en aquest text al sentir que la direcció estatal del PP, en contra del parer del PP català, ha ordenat als seus correligionaris catalans entrar una querella contra el President Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per usurpació de funcions.

La direcció del PP ha tingut un cor de pedra insensible a la situació personal emocionalment trasbalsada que es trobava avui el President amb motiu de l’operació de la seva dona. Quanta inhumanitat ha manifestat el PP amb la seva decisió. I tot pel càlcul tàctic, o simplement mediàtic, de ser notícia avui davant de la trobada dels dos presidents, Sánchez i Torra demà. Són un desvergonyits. Ni mereixen el qualificatiu de pocavergonyes, perquè no tenen gens de vergonya. La seva supèrbia és infinita i són incapaços d’assumir com a propi el patiment dels altres.

Identitats i valors compartits

En els convulsos temps actuals viscuts a Catalunya no estaria de més, per aclarir l’horitzó del debat polític, debatre també quins són els valors que volem per conviure (viure junts) en els propers anys i, que al mateix temps han de servir-nos per identificar la societat catalana com a societat oberta, plural i respectuosa amb les diferències. El debat polític sobre la independència no exclou la reflexió sobre els valors de la societat catalana del futur al marge de quina sigui la seva relació institucional amb la resta de l’Estat. Avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, per una banda, i la polarització del debat polític, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat. Ens cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids dels quals refiar-nos.

Hem d’afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

La crispació del debat polític, que en poques setmanes s’accelerà per les sentències del Tribunal Suprem, no ens ha de fer perdre de perspectiva que per construir la Catalunya del futur cal saber dialogar sobre quines són les identitats a preservar i els valors a defensar. Cal fugir de tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

Saber consolar

Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

Virtuts polítiques

Per governar la societat, deia Aristòtil en un diàleg suposat amb Alcibíades, cal saber governar-se a un mateix. Aquesta breu reflexió és aplicable a qualsevol persona que es dediqui a una activitat amb projecció pública, especialment els polítics. La moral política té una projecció cap a l’interior de les persones que no es pot ignorar. És freqüent associar la rectitud en la governança al bon govern i al respecte a l’ètica pública. Però sovint s’oblida que aquesta ètica té també un component personal que fa que les actituds del governant estiguin també sota el judici dels principis morals. És el domini de les virtuts polítiques.

Quan un polític es comporta malament amb els seus col·laboradors o manifesta actituds poc cíviques, per exemple, a part de generar desconfiança mostra un comportament allunyat de les virtuts polítiques. La confiança política es construeix, entre altres referents, a partir de l’anàlisi del comportament dels polítics. El lideratge polític es fonamenta també en la transmissió d’uns valors que han de ser referents alhora de construir la convivència cívica. La política és pedagogia i educació en valors. No es pot reduir la política a la simple bona gestió. L’acció política transcendeix l’àmbit de la gestió i es projecte en el camp dels valors morals. Valors que ens identifiquen com a civilitat i per això ni són discutits ni qüestionats.

La plaça pública és diversa i plural

La campanya institucional de la Generalitat de que som 7,5 milions de futurs d’insistir més aquests ciutadania de Catalunya és plural i diversa. La societat catalana s’ha transformat molt en els darrers anys en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració. Aquesta circumstància és apreciable en una realitat simbòlica molt important per les ciutats i pobles: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça

(im)prudència

En política, tot sovint, convindria exercitar la prudència. Aquesta, és la virtut d’actuar de forma justa, adequada i amb cautela. Els escolàstics ho definien com la recta ratio agibilium per diferenciar-ho del que era l’art identificat com recta ratio factibilium . Es considera que la prudència és comunicar-se amb els demés per mitjà d’un llenguatge clar, cautelós i adequat, i actuar respectant els sentiments, la vida i la llibertat dels altres. Es pot considerar que la prudència significa actuar amb precaució segons la situació i no fer-ho prenent riscos innecessaris. Pels catòlics és una virtut cardinal perquè guia les restants virtuts. La prudència ajuda a la raó a discernir, en cada moment i circumstància, el bé del mal i escollir els medis per realitzar-lo. La prudència ha estat elogiada en els tractats com la guia per l’acció política. Fa pocs anys es posà de moda el llibre “L’art de la prudència” del capellà del Segle d’Or Baltasar Gracián (1601 - 1658). Els seus aforismes eren presentats com oracles pel bon govern. Després, ningú els hi feia cas.

El vici o la disbauxa, entesos com els contrari de la prudència, poden ser l’actitud temerària o actuar de forma imprudent. Això és el que ha succeït no fa massa quan un mosso d’esquadra, representant el Sindicat de Policies de Catalunya, explicà en un congrés fent servir un to alarmista, com els serveis d’espionatge americans i espanyols, juntament amb les forces de seguretat del país estan controlant exhaustivament el que fan i diuen els radicals musulmans a Catalunya. Aquest mosso d’esquadra explicà, sense estalviar-se detalls, com es vigilen els sospitosos de col·laborar amb la gihad. És evident que les seves opinions tranquil·litzen perquè donen seguretat, però no ajuden a resoldre la convivència quotidiana amb els musulmans catalans ja que de nou se’ls envia el missatge de que estan permanentment i rigorosament vigilats per precaució. Només cal anar a qualsevol acte important de les comunitats musulmanes catalanes per identificar els que estan allà per controlar el que passa. Alguns ho fan amb total discreció i altres se’ls identifica fàcilment. Ja està assumit que això sigui així i tothom actua amb normalitat. D’alguna manera, les forces de seguretat formen part del paisatge. Però tot queda en cercle restringit del qui ho ha de saber.

El problema està quan el comportament poc prudent, clarament imprudent, projecte cap la societat de que a Catalunya es viu en un estat de vigilància permanent. Probablement, motivats per les ganes de tranquil·litzar a la ciutadania. El que digué el representant del Sindicat de Policies de Catalunya no és gens diferent del que es podia llegir fa uns mesos en els informes de Wikileaks. El que no explicaven aquests informes, ni el mosso d’esquadra comentà, és el treball callat que moltes persones i entitats fan per assegurar la bona convivència de la societat catalana amb la comunitat musulmana, especialment amb aquelles persones que han vingut de països amb cultures diferents. Aquestes persones i entitats han treballat sota la perspectiva de que la interacció i la bona acollida siguin les bases de la convivència. De tal manera que, la prevenció contra la radicalitat d’alguns membres d’aquesta comunitat sigui ràpidament identificada i aïllada socialment des de dins de la pròpia comunitat. Això és una actitud prudent, mentre que l’alarmisme, per se imprudent, és un mal conseller per la integració i la convivència

La veritat

Fa molts anys, l’Alfonso Carlos Comín va ajudar-me a entendre el sentit del silenci de Jesús quant, davant de Pilat, callà a la seva pregunta: ¿què és la veritat?. Des de llavors tinc prevenció als portadors de veritats absolutes, en qualsevol àmbit. Intento estar atent als camins que Déu obra per trobar la Veritat entre les moltes veritats que es teixeixen en la vida. Només l’Absolut és font de sentit per la veritat que explica moltes de les preguntes que ens fem les persones. Però avui, la veritat és objecte de transacció entre els nous mercaders del temple de la comunicació. Fins al punt que es difumina el mateix valor de la veritat i es torna a formular, en un altre sentit, la pregunta de Pilat.

Durant una campanya electoral hi ha qui diu algunes mentides o transmet informacions parcials que es presenten com a veritats. Un exemple, ¿és veritat que per culpa dels immigrants s’han introduït de nou certes malalties, tal com s’ha volgut fer creure?. Els periodistes recullen acríticament qualsevol informació i la donen per bona en la mesura que pot esdevenir notícia rellevant. ¿Què passaria si algun periodista tinguessin més sentit crític i anés a consultar realment les fonts de la informació?. Probablement es descobriria l’engany. Però en aquest casos la veritat ja no seria notícia, mentre que la mentida sí. Fa uns pocs anys, en un documental de TV3 sobre l’obra d’un insigne i erudit sacerdot, mort no fa massa, el realitzador de la sèrie no li va agradar l’enquadrament que sortia de la tomba on està enterrat el sacerdot i decidí recrear-la traslladant la creu i l’estela funerària a un altre indret més fotogènic. El resultat final és que l’espectador atorgà a la recreació la categoria de veritat. Tornant a la campanya electoral, ¿què passa amb els cartells d’alguns candidats on el retoc fotogràfic ha treta arrugues, a allisat la pell fent-la com de porcellana o ha estilitzat la imatge?,¿són admissibles aquestes recreacions?, ¿quin sentit tenen aquests enganys?, ¿per què amagar la realitat?.

Cap d’aquestes preguntes són accessòries, ja que si donem per bones aquestes llicències, podríem sospitar que bona part del que es comunica pot estar manipulat per fer-nos creure allò que no és. Com la famosa tècnica cinematogràfica anomenada “nit americana” que permet filmar una escena simulant que és de nit quan en realitat és de dia. La fantasia creativa substitueix la realitat. Tot es confon i nosaltres també. Així la veritat esdevé un objecte d’intercanvi al servei d’unes finalitats que són elevades a la categoria d’absolutes. Cal tornar a la pregunta de Pilat i, enfront dels nous relativismes, tornar a escoltar la pregunta ¿què és la veritat?.

Mentir en la societat contemporània

La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).

La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. 

Això anterior es podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.

Els valors dels polítics

La política és necessària per organitzar la societat. L’espai públic ha de ser un espai ordenat i això ho garanteix la política. Gràcies a la política les persones poden expressar les seves necessitats i, a través del diàleg i el consens, trobar aqueles alternatives que contribueixen a resoldre-les. La política necessita dels polítics. Persones compromeses en la construcció d’aquest ordre i aquestes respostes. L’acció política s’ha de fonamentar en uns valors sòlids, capaços d’aportar confiança i credibilitat. Els valors que cal desitjar i esperar en els polítics són:

a) Honestedat, que es pot expressar com la coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

b) Servei, que significa assumir que la responsabilitat d'exercir un poder polític és per fer el bé general, fins hi tot per sobre els interessos de partit.

c) Llibertat, la persona ha de mantenir-se en tot moment lliure, tant davant de les circumstàncies relacionades amb la seva responsabilitat com del propi partit. Una bona educació d'aquesta llibertat és practicar la dinàmica del provisional.

d) Austeritat, l'acció política comporta una litúrgia externa que cal assumir, però s’ha d’ evitar quedar-se presoner d'ella i no fer de la litúrgia una afirmació de l'autoritat.

e) Compassió, significa estar atent i compromès per aquells que menys tenen o els que no tenen veu. La persona política ha de saber compartir i fer que la llei estigui al servei de les persones i no al inrevés.

f) Humilitat, si el polític és un servidor ha saber que el seu estatuts no és perquè el serveixin sinó per servir. Tot això es veu en els petits detalls de la vida quotidiana.

g) Confiança, és norma que un polític tingui dubtes, especialment en el moment de prendre decisions, en aquests moments cal que aquesta persona tingui confiança en ell mateix. En aquests moments hi juga un paper important el grup humà que acompanya el polític, especialment perquè ell pot aportar referents per consolidar aquesta confiança

Els valors unifiquen i donen identitat

Fa vuit anys vaig publicar un resum de la intervenció de l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya”. Revisant el text, crec que no ha perdut actualitat i per això el torno a publicar pels nous lectors d’aquest bloc. El pare Abat de Montserrat ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.

Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.

La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.

Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.

Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.

Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.

Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.

Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.

La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.

Confiar junts - Continuació

Per això el principal problema d'ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l'aparent volatilitat d'alguns valors. Des de l'àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s'equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l'acord sobre el pla d'infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

 ontinuaci

Tota reflexió sobre la confiança comporta preguntar sobre el qui, com i des d'on es genera aquesta confiança. L'actual crisi de confiança no és una abstracció. És una crisi que afecta a les institucions a les quals fins ara la societat contemporània havia confiat la transmissió de valors. Algunes d'aquests institucions estan fortament qüestionades. El magistrat italià Giancarlo de Cataldo, conegut tant per la seva activitat judicial com a escriptor de novel•les negres, opina que bona part de la crisi de la societat es deu a "una barreja de la televisió i cocaïna, drogues de masses que han substituït als valors que un dia ensenyaven el Partit Comunista i les parròquies". Les paraules d'aquest magistrat, amb un punt d'exageració, estan carregades de raó. Els instruments bàsics de transmissió dels valors sòlids s'han difuminat. Només es podrà a tornar a confiar si des de diversos àmbits de la vida política, econòmica, social, religiosa i cultural hi ha persones que parlen i viuen de nou, de forma pública i clara, els valors que desitgem que perdurin per humanitzar la societat.

En aquest sentit, cal estimular la recuperació del sentit bàsic de la política. Però cal recórrer aquest camí des de el testimoni dels valors que donen sentit a l'acció política. És la política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s'arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no s'enriu de l'adversari. És la política que respecta els altres, fins i tot els que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni és falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l'horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que és memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar confiadament tots plegats cap el futur.

Confiar junts - I

Aquest matí a la missa del diumenge, l’homilia de mossèn Francesc Romeu, parlà, com és habitual en ell de manera clara i amb unes reflexions que renoven l’esperit, de la confiança entre altres temes. Vaig recordar un article que vaig escriure, feia uns quants anys per la revista Valors que amb força coratge impulsa en Joan Salicrú, entre altres persones.. Vaig buscar-lo i al veure que no havia perdut vigència he pensat que podria compartir-lo amb els meus lectors. Com que es llar, avui publico la primera part i demà la part final.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.

Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".

Testimoniar els valors, viure les virtuts

Els valors, i més les virtuts, són importants en el procés d’humanització de la societat. Els valors i les virtuts, així com el compromís són dimensions essencials de les persones que, com molts altres components de l’ésser humà, necessiten un aprenentatge, i s’han de cultivar i transmetre. El fet de creure, comporta acceptar i viure coherentment uns valors. No és pot creure una cosa i viure’n una altre; pensar una cosa i fer-ne una altra. Encara que mantenir la coherència és un objectiu no sempre o no del tot assolible. Existeixen contradiccions i febleses que dificulten aquesta coherència. Però, l’existència d’aquesta dificultats no ha d’impedir la recerca de la coherència entre la creença, els seus valors i la seva pràctica.

Els contratemps no han de debilitar el pensament i abandonar la recerca de la coherència. La renuncia a la fidelitat dels valors associats al fet de creure convida a relativitzar el sentit dels propis valors. Si això es així els valors es difuminen i tots semblen intercanviables. La manca de referències, l’absència de criteris fan indiferents valors contradictoris. En aquests casos sembla que l´únic criteris vàlid és l’adaptabilitat, els valors seran bons en la mesura que siguin sempre útils en cada moment i no comportin cap renuncia o esforç personal.

L’Església catòlica insisteix en la centralitat dels valors essencials del cristianisme enfront del relativisme de l’època actual. La proposta cristiana és tornar a situar a Déu en el centre del projecte humà. Els catòlics hem de convertir aquest objectiu en una proposta de sentit a oferir a la cultura contemporània. Sense imposicions ni estridències; sense enyorar temps de cristiandat o efervescències confessionals. El millor camí, més que parlar de Déu, és testimoniar-lo allí on les evidències semblen negar-lo. La única manera de fer comprensible els valors associats a la confessió del crec en un Déu, és esdevenir testimoni d’aquests valors. Atenent que la naturalesa humana és limitada i sotmesa a les imperfeccions. Però, en qualsevol cas, la primera condició de la nostre credibilitat a la societat d’avui es viure els valors que proclamen. Benvinguda sigui aquesta virtut.

Compromís contra la indiferència

Sembla que el compromís social està devaluat. Hi ha poca predicació a favor del compromís i molta exaltació del refugi hedonista de la individualitat. El jo venç la partida i el desinterès generós i constant envaeix la societat. L’individu només surt de la seva zona de confort individual mobilitzat per grans campanyes mediàtiques que pretenen commoure davant de crisis d’humanitat. Un dia són els refugiats deambulant per Europa, l’altra els damnificats d’un desastre natural, més endavant, quan les festes nadalenques treuen el nas les maratons solidaries fan rascar la butxaca i les recaptes d’aliments ens recorden que en la nostra societat hi ha gent que passa gana. ¿Què passa la resta de dies?, ¿no és necessària la compassió davant del dolor dels demés? ¿no cal esmerçar esforços personals per alleugerir el patiment dels demes? ¿el sofriment dels demés ens deixa indiferents?

Hi ha masses silencis davant les injustícies. La indiferència és massa gran o es delega la solidaritat. Algunes persones pensen que ja no es temps de comprometre’s. Deia Caballero Bonal que escriu per defensar-se de les ofenses de la vida. És cert, cal passar per la vida defensant alguna cosa, denunciant les injustícies. No pot haver-hi indiferència sostinguda. Com tampoc pot haver-hi silenci davant de la complaença amb les injustícies vinguin d’on vinguin. No podem ser submisos, obedients, complaents, gregaris o hipòcrites davant del dolor dels demés. Hem de saber-nos commoure davant del sofriment de la humanitat i actuar a favor de fer aquest món més just.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. La política és una resposta moral davant les injustícies del món. Per això la recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. El més pur de les tradicions religioses, per exemple, identifiquen la compassió com l’impuls moral i ètic dels bons governants. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política hauria de ser l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia.

El dolor que commou

Davant les injustícies ha d’haver-hi un compromís moral. Les imatges constants de refugiats deambulant per Europa cercant escletxes per penetrar les espesses fronteres de la indiferència i insolidaritat han de commoure. Els mitjans de comunicació dia darrera dia ens presenten el drama dels refugiats. L’hem integrat com un fet en la nostra vida quotidiana. Les seves mirades perdudes d’esperança en provoquen preguntes i generen actituds empàtiques. Ens preguntem pel seu dolor, ens sentim solidaris del seu dolor. Aquest hi és , no el podem negar, el viem en les mirades. ¿Quin dolor ens provoca a nosaltres?, ¿tenim empatia amb el dolor dels milers de persones desplaçades contra la seva voluntat? 

 Aquest dolor ha de despertar la nostra compassió. Compadir és compartir la passió dels demés. Ser compassiu és reconèixer que l’altre importa i assumim com a pròpia la seva situació. No girem la nostra mirada a la seva, ni fem com si res passés de nou en l’horitzó de la nostra vida. Els refugiats en present, com díptic colpidor, el dolor de la humanitat estès davant nostre. Des de la nostra humanitat ens commovem. No restem indiferents. No és possible el silenci o la quietud de cor davant d’aquest dolor. No hi ha espai a la neutralitat. El dolor dels demés exigeix compromís en l’acció a favor de la justícia. Aquest dolor ens porta a l’acció, ens mobilitza, no només per alleugerir el patiment humà. Aquesta seria la dimensió de l’ajuda immediata, l’acolliment hospitalari. Sinó que ens commovem perquè eradicar aquesta patiment. Convertim el sentiment agitat, trasbalsat per la imatge del dolor, per una acció que vol ser radical perquè pretén anar a l’arrel dels problemes que causen el dolor. El dolor de l’altra ens commou i ens compromet a favor de la justícia.

La política del ressentiment

Tinc clar que el ressentiment no pot ser el motor de la política. Després de molts anys de bregar en política tinc una vaga idea del que és i el que no vull que sigui. Penso que la política és una manera civilitzada d’organitzar la convivència de les persones i la construcció de solucions als seus problemes basada en acords, consensos i compromisos. Entenc també la política com una resposta moral a les injustícies i una acció pràctica guiada en tot hora per paràmetres ètics. La política no està al marge de la comprensió  moral de la vida, com la vida no tindria horitzó moral sense la política.

Des d’aquesta comprensió personal de la política, si volen molt elemental i sense masses farciments de politologia, se’n fan incòmodes els viaranys per on estant anant alguns dirigents polítics del nostre país. Malfio dels polítics que pronostiquen calamitats o profetitzen mals auguris. Tanmateix desconfio dels polítics maniqueus No entenc que cap polític, sense violentar el mateix sentit de la política, pugui parlar d’odi, de dolor o justificar actuacions violentes com a resposta a una suposada violència estructural. La política, com expressió d’un ressentiment, no té cabuda en el marc d’una política decent. Tampoc entenc algunes negatives contundents contra la possibilitat de pactar amb algú que ara està governant. El pacte és l’essència de la política i, de manera singular, de la comprensió política dels catalans des de fa molts segles..

Els únics límits als pactes provenen pels idearis o comportaments antidemocràtics que poden manifestar alguns actors polítics. Al marge d’aquests, la política es basa en els pactes per governar de la manera millor i més intel·ligent a favor del bé de tota la societat. Situar-se, d’entrada, al marge de qualsevol pacte o acord, és més una impostura que una posició política. Situar la política permanentment en el terreny del desacord, de l’enfrontament o la vindicació de comportaments exaltats i de confrontació desvirtua l’espai democràtic. Sense enteniment, bones paraules, educació o actituds cooperatives la política és només apetència de poder en benefici d’uns interessos particulars d’uns enfront als interessos de tots.

La lesió de Valdés i Catalunya Ràdio

La fatal lesió de Valdés, quina mala sort ha tingut l’excel·lent porter blaugrana, provocà tota mena de comentaris entre les persones que retransmetien el partit. Varen sorprendre negativament les paraules que vaig escoltar en un dels comentaristes de Catalunya Ràdio, sempre florits i barroc en les seves retransmissions, així com l’actitud dels seus companys de retransmissió. Tothom havia vista la lesió del porter del Barça i, tot i que encara no se’n sabia l’abast, es temia que podia ser molt greu.

Al començament de la segona part del partit identificaren que Iniesta havia estat substituït per un altre jugador. Ràpidament tot foren especulacions sobre aquest canvi, desentenent-se del que estava passant en el camp, per la qual cosa, l’oient no sabia que estava passant en el joc. Cada un dels periodistes que retransmetien el partit feren les seves conjetures, fins que una persona comentà que probablement Iniesta s’havia quedat al vestidor fent costat al seu gran amic Víctor Valdés per consolar-lo i fer-li companyia.

Davant aquest comentari un altre comentarista, prou conegut perquè també surt a TV3, prengué la paraula ràpidament per sentenciar que si això és el que havia fet Iniesta era una actitud perillosa, que no havia d’haver-ho fet perquè el Barça s’estava jugant la lliga de futbol en aquest partit. Ningú va rebatre aquesta opinió. El silenci dels altres comentaristes entenc que significava assentiment a aquestes paraules. Em vaig indignar amb aquest comentari. Si Iniesta no havia sortit a la segona part perquè estava consolant a Valdés ho vaig trobar molt humà i digne de tot elogi davant el greu infortuni del seu amic. Perquè en aquestes circumstàncies cal ordenar les prioritats i saber transmetre consol a qui ho necessita. Això és compassió i misericòrdia. Per aquest motiu vaig trobar profundament desencertat que els comentaristes esportius de Catalunya Ràdio no tinguessin la capacitat de reconèixer el valor del gest que suposadament atribuïen a Iniesta. Un medi de comunicació públic, ho comentava ahir en el meu post, ha de saber educar en valors i virtuts. Ahir Catalunya Ràdio no ho va fer.

Inside Lleywin Davis

La història de la humanitat està plena d’homes i dones que mai surten en els manuals històrics com a vencedors de res perquè aquests llibres de recullen les vides de les persones que han viscut com han pogut la coherència dels seus ideals i principis. Aquesta voluntat de fidelitat ha situat a aquestes persones en la perifèria de la societat. Allí on els dies són grisos i fa fred; on el confortable llit és substituït per l’incòmode sofà i les penes es succeeixen sense interrupció. Des de la perifèria urbana aquestes persones tenen pocs motius per somriure, però afirmen amb il·lusió i tenacitat la seva voluntat de viure. D’anar fins al final, costi el que costi, i en general molt, amb la coherència del seu pensament.

La pel·lícula dels germans Coen Inside Lleywin Davis és un magnífic relat de tot això. Cal mirar aquesta obra des de la perifèria de la societat, allí on els marginats involuntaris viuen i celebren la joia de viure d’acord amb els seus ideals. La mateixa pel·lícula explica que, si bé en alguns casos és relativament fàcil abandonar la perifèria si es renunciar als ideals, mantenir-se fidel a un mateix comporta moltes dificultats. Lleywin Davis mostra als espectadors que, tot i les dificultats que comporta estar al marge de la societat, val la pena viure-hi perquè no es renuncia a cap dels convenciment. Els germans Coen han confeccionat un magnífic poema visual. És un viatge espiritual i místic a través d’unes excel·lents imatges on destaca la mirada entristidíssima del protagonisme i unes cançons que s’apoderen dels sentiments. Us recomano anar a veure aquesta petita joia i compartir la seva proclama a la llibertat personal.

Erica Abidal

He intentat comprendre les raons esportives que han motivat a la junta directiva del F.C. Barcelona ha no renovar a Eric Abidal. He llegit algunes valoracions i he escoltat algunes opinions que m’han ajudat a entendre de manera positiva el que és una simple decisió esportiva. Des d’aquesta perspectiva la decisió és correcta. Sembla que els arguments donats busquen el bé del jugador i li faciliten el seu futur professional. Ara bé, la meva pregunta és si alhora de prendre aquesta decisió ¿la directiva del F.C. Barcelona s’havia de guiar, únicament per un criteri esportiu?. Crec que no. Per això, malgrat el que he dit abans, estic en total desacord amb la decisió adoptada per aquesta junta directiva de no renovar a Erica Abidal.

Si realment el F.C. Barcelona és més que un club, això implica que en el moment de la seva presa de decisions s’han de ponderar altres qüestions que les simplement esportives. Els sentiments i les emocions també formen part del patrimoni d’aquest gran club. El cas d’Abidal és una d’aquestes situacions. Moltes persones havien establert amb aquest jugador un vincle afectiu perquè la seva actitud connectava amb les virtuts anhelades com a bàsiques en una societat humanitzada. Erica Abidal s’havia esforçat per vèncer una greu malaltia per tal de poder retornar a la seva activitat professional, jugar el futbol i allí on el seu cor li demanava perquè es sentia estimat per la massa social blaugrana. Molta gent barcelonista valorà l’esforç d’Abidal com un exemple d’abnegació i sacrifici extraordinari, testimoni de referència positiva per a molts joves i nens. Però tot això ha estat aigualit quan, un cop podia tornar a jugar, el F.C. Barcelona li diu que no és apte. En això fonamento el meu desacord.

Negant-li la renovació desvirtuen la seva virtut i qüestionen el valor pedagògic del seu esforç. El seu testimoni de vida no és valorat per la directiva del F.C. Barcelona. No el volen, com es desprèn de les raons no explicitades donades pels responsables tècnics del club, perquè no és útil pel futbol competitiu. Però no és això, el que calia haver valorat en el cas de l’Erica Abidal. El que comptava és el que el seu testimoni servia per anar per la vida amb el cap ben alt i mostrar que el sacrifici, la superació i l’esforç tenen sentit, no només per curar-se individualment, sinó per vindicar uns valors que encara donen sentit a la vida.

Mentirosa

Durant molts anys, a la festa major de Folquer, antic poble de la Noguera, ballava un bolero que es deia Mentirosa. Un venerable músic de Benavent, vertader home orquestra, amb el seu acordió ens transportava al món de les passions i el sentiments amb la seva veu alegre però poc entonada. Les famílies Hernández Pijoan i Maluquer eren els grans amfitrions d’aquells moments deliciosos. Eren altres temps. Ara, anys després, quan els amics ja han desaparegut, la vida política sembla un ritornello trist d’aquest bolero. La mentida és una actitud molt humana que, emprada esporàdicament pot generar alguna comprensió, però quan esdevé habitual és un engany i un frau.

Hi ha polítics que menteixen permanentment. Això, que de per ell mateix ja és ofensiu per venir de qui ve, esdevé insuportable quan el mentider pretén moralitzar. Llavors la mentida es converteix en una entabanada. La mentida i la seva pretesa moral associada és propi del fariseisme. Descobreixo amb tristesa que el fariseisme està tant en el cor d’alguns dirigents polítics que no són capaços de qüestionar el perquè de la ganga dels preus de les begudes destil·lades subvencionades en el bar del Congrés de Diputats. El mateix poden dir-se d’aquells polítics que consideren normal cobrar, a més del seu sou com a diputat o senador, un onerós sobresou per atendre les obligacions del partit. Com tampoc resulten comprensibles algunes dietes de desplaçament o de representació generosament gastades per alguns representants polítics. Lamentable.