dijous, 31 de maig del 2012

Comunitat política



Les persones vivim en comunitat. La societat és una comunitat de persones. És un espai de convivència, una àgora on s’expressen opinions i un àmbit on les persones tenen necessitats i aspiracions que esperen ser ateses. Per això, diu Aristòtil, les persones som animals polítics (zoon politikon). La idea bàsica és simple: les persones es desenvolupen plenament a partir de la seva relació amb altres persones.

Les persones som polítiques per això ens relacionem. Aquestes relacions comunitàries obren l’espai per la política per tal d’ordenar la convivència, la participació i l’interès pels problemes dels altres. Aquesta dimensió crea consciència de que hi ha un àmbit on es parlen i debaten aspectes que afecten a tots. És l’àmbit públic. L’eix d’aquest espai és l’àgora. Allí és on entren en diàleg les raons polítiques i les persones procuren entendre’s en benefici d’allò que és comú.

dimecres, 30 de maig del 2012

IBI, un debat estrany, estèril i demagògic

El debat sobre l’IBI i l’Església catòlica és estrany. Ho és perquè els promotors de la iniciativa de cobrar l’IBI a l’Església catòlica han tingut bastant temps de govern del país per haver promogut aquesta mesura i no ho feren. En cap moment s’ho varen plantejar. També és estrany perquè sembla que, de totes les religions, només sigui l’Església catòlica la que estigui exempta d’aquest impost. Quan ho estan totes. Continua essent estrany per l’argumentari d’apostolat social que alguns catòlics esgrimeixen per justificar aquesta exempció. El gruix dels pressupostos de Càrites, com han dit els seus responsables, tenen una altra via de finançament diferent als pressupostos ordinaris dels bisbats catòlics. Finalment, també és estrany perquè han aparegut importants dissidències entre les files de les organitzacions polítiques promotores de la iniciativa. Per tot això, no entenc el per què d’aquesta proposta ni la seva utilitat política. Em sembla estèril i destinada a entretenir-nos.

Personalment crec que és un debat desafortunat. Primer perquè es formula en termes d’anticatolicisme que no es correspon a la realitat social sentida per una majoria de la ciutadania. En segon lloc perquè pot induir a pensar que els seus promotors consideren en darrer terme que les religions tenen una irrellevància social i per això no cal afavorir la seva presència social. Per això no volen l’exempció de l’IBI pels llocs de culte i tot el que li està associat perquè consideren que la religió és una qüestió privada. Aquesta visió ens tornaria a repensar el valor social de les religions en les societats contemporàneies. Debat que pensava superat a favor de la sana laïcitat o laïcitat positiva segons el Tribunal Constitucional. Agafar el camí de la revisió de l’IBI voldria dir denunciar els acords internacionals Església-Estat amb totes les conseqüències que comporta iniciar una modificació d’aquesta envergadura. Però, atès que el precepte constitucional de no discriminació també preval en aquesta qüestió, la revisió dels acords, encara que sigui només l’econòmic amb l’Església catòlica, també comportaria la revisió dels acords del 1992 amb les altres confessions.

Entorn d’aquest tema hi ha molt de soroll induït. De tal manera que es parla pel broc gros sense matissar res i s’alimenta la idea de que contra l’Església catòlica hi cap tot. Quan la manera més raonable d’abordar aquesta i altres qüestions és a partir de la serenor i no de l’agitació sentimental de les opinions oposades. És evident que cal una revisió de l’IBI. Però a partir de dades objectives i amb coneixement. Aquests dies tothom opina i alguns opinadors, amb certa frivolitat i desconeixement alimenten actituds enfrontades. No és bo. Perquè no és bo fe creure que l’Església catòlica viu en un paradís fiscal. Aquest paradís no existeix. L’Església catòlica paga allò que cal tributar com altres institucions i entitats, exceptuant allò que, de manera explícita, està exempta. Per cert, no estaria de més incorporar a la memòria col•lectiva el valor social i econòmic que tenen les obres humanitàries i socials que dia a dia fan les institucions catòliques.

Els arguments antireligiosos debiliten la consciència moral de la societat. Probablement l’acord podria trobar-se en una revisió ordenada del reglament de l’IBI, però feta per a tothom i sobre raons objectives. Una visió unilateral de la qüestió pot semblar interessada. Per això em dol profundament les expressions d’alguns dels promotors polítics d’aquesta iniciativa perquè amb les seves actituds de darrera hora, les quals continuo trobant incomprensibles, poden alterar la convivència cívica de la societat.

dimarts, 29 de maig del 2012

Cooperació o competició política


La concepció que es té de la política està associada al model de persona i de societat. Si la societat s’entén com un espai de confrontació d’interessos enfrontats, un lloc de tensió i conflicte, la política reproduirà aquesta visió. Si pel contrari, la societat s’entén com un espai ordenat per la convivència, llavors es tindrà una altra concepció de la política. En el primer cas, prevalen una idea de la política basada en la competició i la superació de l’adversari. Però són possibles altres visions, menys agressives o competitives, per exemple, entre la política como un àmbit de cooperació i col•laboració.

Aquestes visions antagòniques condicionen la manera con s’ha entès la política en les societats occidentals. Bàsicament, perquè al darrera hi ha unes antropologies diferents. Les diferencies antropològiques es manifesten també en les relacions que la moral estableix amb la política. També en aquest àmbit es donen dues visions contraposades. Maquiavel sosté que tot, moral inclosa, s’ha de supeditar a la conquesta del poder a fi d’organitzar la societat. Kant, aporta una altra punt de vista. Cal afavorir la moral per damunt de la política.

dilluns, 28 de maig del 2012

El tempo de l’islamisme polític



L’evolució dels esdeveniments polítics del nord d’Àfrica és preocupant. No hi ha país que, en major o menor grau, s’orienti cap la consolidació de l’islamisme polític de baixa intensitat i de llarg recorregut. Els islamistes polítics en aquest països no tenen problemes. Els seus objectius tenen un termini que va més enllà de les biografies personals. Les eleccions presidencials d’Egipte, de forma immediata, i a mig plaç la nova constitució mostraran quines són les estratègies de l’Islamisme polític. El respecte normatiu i real a la llibertat religiosa, especialment vers els cristians coptes, serà una prova de la solidesa democràtica del nou govern egipci.

La recent proclamada república islàmic del nord de Malí complica més la situació. A Malí, la feblesa de les institucions de l’estat ha propiciat que unes guerrilles tuaregs inspirades en els principis d’Al Qaeda s’hagin fet amb el poder i, després de separar-se de Malí, han proclamat la república islàmica d’Azawad. Aquesta república africana desestabilitza una zona ja prou sensible a l’islamisme radical. En aquest república l’aplicació de la sharia com a font legislativa s’aplicarà ràpidament, tot i que s’admet certa gradualitat en alguns aspectes. En altres països condicionats per l’islamisme moderat la sharia està en l’horitzó. Aquesta és la diferència: el tempo.

diumenge, 27 de maig del 2012

L’efecte papallona


Una de qualitats de les societats contemporànies és la seva complexitat. Es diu que una societat és complexa perquè els fets depenen de moltes variables interdependents i poc predibles. Aquesta característica fa que sigui imprevisible calcular els efectes de qualsevol esdeveniment, ni la seva magnitud. Per això, entre altres coses, les societats contemporànies tenen dificultats per predir els futur amb certesa. Més aviat són societats que gestionen la incertesa i els riscos que comporta no poder anticipar-se als esdeveniments. El nou paradigma abandona la visió tradicional la causalitat dels fenòmens i la seva linealitat.

Per explicar el sentit d’aquesta complexitat s’ha emprat la metàfora de l’efecte papallona per intentar explicar. Es diu, com a síntesis de la naturalesa dels fenòmens de la complexitat, que un aleteig de les ales d’una papallona a l’oceà Índic por provocar un terratrèmol a San Francisco. Dit amb paraules més teòriques aquest efecte descriu que la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

L’efecte papallona expressa la idea de que al tirar la pedra no se sap on va tot i que la seva caiguda està regulada per la llei de la gravetat. És el mateix que constatar que no es pot predir el vol d’un ocell tot i que, al igual que tots els cossos, es troben sotmesos a la llei de la gravetat. Doncs, si resulta que l’efecte papallona condiciona la nostra existència cal mesurar el que fem per evitar fer el papallona, d’obra o de paraula, de forma gratuïta i innecessària.

dissabte, 26 de maig del 2012

Recull de pregàries personals XLIV



La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

26 maig “Des de l'abisme et crido, Senyor; 2 Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica” (Sl130,1-2)

27 maig “ Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin.” (Sl 130,3-4)

28 maig “Espero amb tota l'ànima, Senyor, confio en la teva paraula. La meva ànima desitja el Senyor, més que els sentinelles el matí. (Sl 130,5-6)

29 maig “Israel, confia en el Senyor, perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa” (130,7)

30 maig “Enmig del perill vaig clamar al Senyor, i em va escoltar i me'n va treure” (Sl 118,5)

31 maig “Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; els homes, què em poden fer?” (Sl 118.6)

1 juny “Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. és val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos” (118,8-9)

divendres, 25 de maig del 2012

Ètica social

És freqüent observar que alguns cristians al parlar d’ètica tenen tendència a situar-la en l’àmbit dels comportaments personals relacionats amb la defensa de la vida i les costums d’una moralitat pública. No és habitual vincular l’ètica als àmbits socials. ¿Què és l’ètica social?. A la pregunta d’un mestre de la llei sobre ¿quins són els meus germans?, Jesús explicà la paràbola del Bon Samarità. En el relat de l’Evangeli després d’explicar un relat Jesús pregunta al mestre de la Llei: “quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers" i el mestre de la Llei respongué “el qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: -Vés, i tu fes igual” (Lc 10,30-37). Aquesta paràbola condensa el sentit de l’ètica social cristiana.

Els cristians hem de ser sensibles al sofriment i de la injustícia, no passar de llarg d’elles, fer-se càrrec del problema del germà, buscar-hi una solució, cercar la solució eficaç i col·.laborar per resoldre els problemes dels qui pateixen. La paràbola és un elogi de la perifèria de la societat en la figura del samarità, ja que Jesús focalitza l’atenció en una pràctica d’un individu al marge del pinyol de la puresa de la creença del seu temps. Però la pràctica d’aquest samarità salva. Jesús ens recomana tenir uns valors de solidaritat acompanyats d’una acció eficaç que resulten exemplars: “fes el mateix”. És la màxima expressió de la caritat. Aquesta caritat és sempre política perquè la fe té sempre una dimensió social. La fe no es pot viure al marge de la política, perquè la fe necessita la dimensió social per expressar l’amor. La relació amb els demés és sempre una relació política per això els cristians hem de situar la caritat en l’horitzó de la política perquè les persones som éssers socials.

dijous, 24 de maig del 2012

Salut cívica


Ahir, la primera plana d'un medi digital força llegit a Catalunya, anava ple de noticies que destil•laven animadversió, i algunes un punt d'odi, amb les opinions i actituds que adopten o poden prendre algunes persones. L'exemple mes evident de tot això són les especulacions entorn la propera final de la copa del Rei. Mira que s'han dit coses ben estrafolàries en relació a quelcom que encara no s'ha produït. Algunes de les opinions emeses, en un sentit o un altre, poden semblar una incitació a adoptar actituds incíviques de tots contra tots.

No crec que sigui sa atiar aquestes actituds. Ja que a la llarga, donat que la frontera entre l'hostilitat, l’animadversió i l'odi és tènue, es fàcil trobar-nos enfrontats, i fortament, per qüestions secundaries. Els analistes poden dir que tot plegat són calculades maniobres de distracció per no adonar-nos dels grans problemes. És veritat que pot passar això, però també és cert que alimentar aquestes actituds tan poc civilitzades també és un problema amb un llarg recorregut per la salut de la convivència cívica. També caldria ser prudent alhora de transmetre algunes notícies, és evident que en cap cas cal salvaguardar al missatger, però m’agradaria reflexionar, en una altra ocasió, en la responsabilitat d’alguns medis alhora de confeccionar els seus titulars i d’ordenació de les informacions. Perquè, no crec que l’objectivitat i la neutralitat vagin de la mà.

dimecres, 23 de maig del 2012

Sendino se muere


¿Què feríem si sabéssim que morirem a curt termini? ¿Com ens comportaríem? ¿Tindreu pau interior per suportar la notícia o ens quedaríem empresonats per la duresa de la notícia? ¿Tindríem por? L’escriptor i sacerdot Pablo d’Ors reflexionar sobre el dolor, la mort i la malaltia en el magnífic llibre Sendino se muere. Vivencias ante la vida y la muerte de la doctora Àfrica Sendino publicat recentment per l’editorial Fragmenta. Aquest llibre presenta comentades les notes que deixà en vida la doctora Africa Sendino davant la immediatesa de la seva mort. El llibre és d’una gran fondària espiritual.

Durant la seva malaltia, la doctora Àfrica Sendino anotà les seves impressions de cara a un llibre que la pròpia malaltia li va impedir escriure. Pablo d'Ors, que la va assistir en els seus últims mesos de vida acompanyant-la en el seu morir i donant-li assistència espiritual, rescatà les seves anotacions i les contextualitza en una vida que no dubta a qualificar d'exemplar. En un moment la doctora Sendino afirma «he dedicat la meva vida a ajudar als altres, però no he pogut marxar-me d'aquest món sense deixar-me ajudar per ells. Deixar-se ajudar suposa un nivell espiritual molt superior al del simple ajudar. Perquè si ajudar als altres és bo, millor és ser ocasió perquè els altres ens ajudin. Sí, el més difícil d'aquest món és aprendre a ser necessitat.»

La narració de la història d'Àfrica Sendino transmet una gran pau interior. Envejable. La seva serenor sembla excepcional. Em recorda la mateixa sensació que vaig tenir amb la mort d'un amic monjo. La pregona vida interior aporta la tranquil•litat necessària per afrontar els darrers moments de la vida. ÀfricaSendino explica que la seva profunda espiritualitat l'ha construït a traves de la pregària feta amb el salteri, les practiques de pietat i les lectures espirituals. Aquest camí de vida és tot un exemple. Tothom el pot practicar ja que no està fonamentat en res que no estigui a l’abast de qualsevol persona; és una experiència personal basada en l'exercici de la vida interior en la quotidianitat. El repte es trobar aquesta santificació en la vida. L'exemple d'Àfrica Sendino ens ajuda a comprendre el sentit i utilitat d'una vida interior plena, gràcies a la qual es poden afrontar els moments decisius de la vida amb una altra perspectiva.

dimarts, 22 de maig del 2012

Celobert


Novament vull recomanar una obra de teatre. No sóc pas crític teatral, només un espectador que contempla el que transmeten l’autor, els actors, el director i l’escenògraf. Ahir vaig veure Celobert obra del dramaturg anglès David Hare magníficament dirigida per Josep Maria Pou i interpretada, per ell mateix, Roser Camí i Jaume Madaula. És una obra que parla de fidelitats i compromisos. Fidelitats amb un mateix, amb les nostres històries plenes de clars obscurs, a voltes farcides de sentiments transparents i altres acostant-se a la manipulació. També es parla dels compromisos vitals. Aquells que s’edifiquen sobre una opció social clara. En aquest cas, el compromís per la cohesió social, per estar al costat dels socialment desfavorits.

L’obra de David Hare és molt oportuna per entendre coses que ens estan passant i poden passar. L’escriu en un temps en els qual hi havia una convulsa situació política i social a Anglaterra. És una obra compromesa amb la realitat, però que aporta elements de reflexió que la fan actual. Durant les seves dues hores i quart l’espectador contempla com les relacions personals, especialment els sentiments més nobles, es poden pervertir si són manipulats per l’egoisme de qui té una posició dominant. El passat es projecte en el pressent. Per Tom Sergeant per poder-lo reviure i posseir-lo perquè el pot comprar; per Kyra Hollis simplement per alliberar-se d’un temps que, tot meravellós, l’emproví. Mentre el primer ha lluitat durament per sortir d’una realitat, ella ha triat entrar en la mateixa realitat per compartir-la i, des d’ella, contribuir a construir l’esperança d’aquells que no tenen res. Extraordinària lliçó pel nostre temps.

dilluns, 21 de maig del 2012

Justícia i solidaritat

L’actual crisi econòmica és interpretada per alguns com una fallida de l’Estat del Benestar. Comparteixo parcialment aquesta opinió, encara que la matiso. Penso que el que ha fet fallida no es la idea genèrica del benestar social, sinó el pes que ha de tenir l’Estat i el grau de responsabilitat dels diferents actors socials. La crisi financera dels governs de l’Estat del Benestar ja fou pronosticada, entorn dels anys vuitanta, per alguns analistes socials. Segons ells, el creixement sense control de les prestacions públiques, que eren estimulades per una demanda continua de més i millors serveis públics atiades per grandioses promeses electorals, juntament amb el progressius afebliment de la responsabilitat social, estimulada per una excessiva confiança en els subvencions, pronosticaven la fi d’un model d’estat que s’havia proposat com a garant de la justícia i de l’equitat social.

Ara, quan la realitat econòmica evidencia els límits del model d’estat, s’imposa renovar la reflexió sobre alguns dels pilars del sistema de benestar. El papa Benet XVI ha dit recentment que “la solidaritat és en primer lloc que tots se sentin responsables de tots; per tant no se la pot deixar solament en mans de l'Estat. Mentre abans es podia pensar que el primer era aconseguir la justícia i que la gratuïtat venia després com un complement, avui és necessari dir que sense la gratuïtat no s'aconsegueix ni tan sols la justícia. La gratuïtat no es compra al mercat, ni es pot prescriure per llei. I no obstant això, tant l'economia com la política tenen necessitat de gratuïtat, de persones capaces de donar-se”. Sobre aquestes paraules, extretes de l’encíclica Caritas in veritate, ha d’articular-se la nova comprensió del paper que han d’assumir l’Estat i els ciutadans en el nou context de la fi d’una determinada comprensió de l’organització política.

Per això, si la justícia brolla de la fe; la justícia per ser efectiva necessita de la solidaritat. Perquè per construir una societat més justa la justícia no és suficient. Perquè hi hagi veritable justícia, és necessari assumir que cal 'una mica més' i això, diu Benet XVI, només ho poden donar la gratuïtat i la solidaritat.

diumenge, 20 de maig del 2012

La moral del creixement


Sembla que els dirigents mundials pressionen perquè les autoritats econòmiques admetin que cal impulsar el creixement per sortir de la crisi. Després d’un llarg període de mesures restrictives, de retallades i contencions financeres, els decisors polítics afirmen que cal tornar a impulsar el creixement com a motor del desenvolupament econòmic. Tant de bo sigui així ja que es difícil perllongar l’actual situació per més temps.

Ara bé, ¿és el creixement la única estratègia que cal adoptar?, ¿cal fer alguna cosa més?. Avui, l’abat de Montserrat, Josep Mª Soler, en la homilia de la missa dominical ha insistit que per avançar cal adoptar una altra manera de fer. Cal humanitzar l’economia i ser més ètics en la política. Només així es podran prendre aquelles decisions que calen per ser més justos i propiciar la dignitat de la vida humana. Aquest és el camí per recuperar la confiança de la gent. El camí cap un futur esperançat necessita d’economia i de moral. Perquè la crisi actual neix de la perversió dels valors d’una societat que s’ha tornat insolidària, individualista i buida de valors sòlids sobre els quals organitzar la civilitat.

Per tot això, des de l’àmbit de la política s’haurien de crear les condicions perquè recuperar aquells valors morals que ens han de permetre créixer i treballar a favor de la justícia i de l’equitat.

dissabte, 19 de maig del 2012

Caritat social


L’amor al proïsme manifestat amb la benaurança del Bon Samarità aporta la comprensió bàsica de l’essència de la caritat entesa com una activitat política. És ben cert que hi ha obres de caritat personals, diríem de proximitat. Però també és cert que hi ha una caritat més orientada a tenir una projecció social en l’àmbit general de les relacions humanes.

Sobre aquesta distinció o matí, és aclaridor el que diu el Compendi de la Doctrina Social de l’Església. “Entre les virtuts en conjunt, i en particular entre virtuts, valors socials i caritat, subsisteix un lligam profund que ha de ser reconegut cada vegada més acuradament. La caritat, restringida sovint a l’àmbit de les relacions de proximitat, o limitada als aspectes només subjectius de l’actuar per als altres, ha de ser reconsiderada en el seu autèntic valor de criteri suprem i universal de tota l’ètica social. Entre tots els camins, inclosos els que es busquen i se segueixen per afrontar les formes sempre noves de l’actual qüestió social, el «millor de tots» (1 Co 12,31) és el camí traçat per la caritat. (Compendi de la Doctrina Social de l’Església nº 204)

divendres, 18 de maig del 2012

Caritat, llibre almoina

Avui, amb ocasió del dia Internacional dels Museus, al poble de Folgueroles s’ha inaugurat l’exposició “Caritat, un llibre almoina”. El municipi osonenc de Folgueroles és prou conegut per ser el lloc de naixement de mossèn Cinto Verdaguer. Per iniciativa de la fundació Jacint Verdaguer i acollida per l’ajuntament de Folgueroles s’ha fet una exposició commemorativa del llibre “Caritat”. Aquesta obra, escrita a partir d’altres textos del poeta, s’edità en un mes en ocasió del terratrèmol devastador ocorregut a Granada la vigília del dia de Nadal de 1884. Davant d’aquest fet, mossèn Cinto, commogut per la magnitud de la tragèdia decidí convertir la caritat cristiana en solidaritat amb els damnificats. Per aquest motiu, recollint alguns poemes editats junt alguns pocs de nous, confecció el llibre “Caritat” destinat a captar recursos destinats a la reconstrucció dels pobles granadins destruïts per la catàstrofe del terratrèmol.

El poeta posà generosament el seu ofici d’escriptor al servei de solidaritat amb el poble andalús, atuït per la catàstrofe dels terratrèmols El seu gest, contextualitzat en el seu temps és encara viu per la nostre societat. Ja que la solidaritat davant el sofriment dels demés continua sent un motor actiu per mobilitzar la voluntat de les persones. Tal com diuen les comissàries de l’exposició , el gest de Verdaguer serveix per “fer-nos les preguntes pertinents sobre la pobresa i la caritat avui, sobre les causes de la crisi que acula a la pobresa una de quatre famílies i sobre els remeis de la solidaritat, l’equitat i la justícia”. Aquest exposició, a més d’informar sobre el significat del gest de Verdaguer, ajuda a comprendre el sentit de la solidaritat espontània que s’estableix entre les persones i pobles. Convido a visitar aquesta exposició i fruir de la bellesa de Folgueroles. Poble endreçat, acabat i ordenat, acollidor i amable amb els seus visitants.

dijous, 17 de maig del 2012

Creuren en Déu

¿Com creure en Déu?. Creure en Jesús és un camí. Tal com diu en la part conclusiva de l’evangeli de Joan sobre la doctrina de Jesús. “Jesús va proclamar: Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat” (Jn 12, 44). Estimar, és la guia permanent per l’actuació dels cristians. És d’alguna manera respodre a la pregunta de Déu a Caín “on és el teu germà Abel” (Gn 4,9). Així creure, és caminar en la recerca de Déu estimant al germà a través de Jesucrist. Ràpidament se’ns obren nombroses preguntes: ¿qui és el germà?, ¿cóm estimar al germà?, ¿en què cal estimar al germà?


De nou Jesús ensenya com estimar al germà. Estimar per alliberar-lo de sofriment, d’esclavatge del pecat, de la injustícia. En el rostre sofrent del germà es prefigura el rostre de Déu.

L’amor al germà és el camí de salvació. “El manament de l’amor recíproc, que constitueix la llei de vida del poble de Déu, ha d’inspirar, purificar i elevar totes les relacions humanes en la vida social i política: «Humanitat significa crida a la comunió interpersonal», perquè la imatge i la semblança del Déu trinitari són l’arrel de «tot “l’ethos” humà... que té com a vèrtex el manament de l’amor». El fenomen cultural, social, econòmic i polític actual de la interdependència, que intensifica i fa particularment evidents els vincles que uneixen la família humana, posa en relleu, una vegada més, a la llum de la Revelació, «un nou model d’unitat del gènere humà, en el qual s’ha d’inspirar, en darrera instància, la solidaritat. Aquest model suprem d’unitat, reflex de la vida íntima de Déu, un en tres persones, és el que nosaltres cristians designem amb la paraula comunió.” (Compendi Doctrina Social, nº 33)

L’adhesió a Jesús per la fe comporta adherir-se a la seva causa que és la causa de la humanització. Així creure, és una renovació interior que ens reconcilia amb Déu i una renovació del món perquè el pecat que ens enemista amb Déu està en el cor de les persones i en les estructures del món que són les que creen les situacions de pecat algunes de les quals són les que provoquen el sofriment del proïsme.

dimecres, 16 de maig del 2012

Incapacitat i consens


La incapacitat dels partits grecs per posar-se d’acord per resoldre la crisi econòmica i institucional és una notícia dolenta. Ho és, en primer lloc, perquè la seva impotència és aprofitada pels especuladors dels mercats per seguir pressionant sobre la zona euro; però, en segon lloc, perquè qüestiona la política com estratègia raonable per resoldre els problemes de la societat. La situació a Grècia exigeix un acord més enllà de les dinàmiques partidistes, però no ha estat així. Han prevalgut les interessos particulars per damunt de la visió general de l’interès comú.

Diumenge passat un diari publicava una enquesta sobre què calia fer per sortir la crisi. A la pregunta, sobre si els partits, tal i com estan les coses, haurien d’aparcar les seves diferències i posar-se d’acord, el 89% dels espanyols deien que sí, que calia arribar a un acord per tirar el país endavant. Els ciutadans volen acords, però els partits, com el cas grec, són incapaços. ¿Quina és la lògica d’aquesta incapacitat?. És evident que les visions a curt termini o la defensa d’interessos particulars impedeix els acords. Però també hi ha un rere fons que va més enllà de la lògica política i s’orienta més cap al model antropològic subjacent en aquests postulats. En aquest sentit, trobo necessàries sentir veus, com ja s’ha fet des de molts sectors de l’Església catòlica, que reivindiquin la importància de les persones i la seva humanitat , i noves virtuts alhora de plantejar les relacions econòmiques. La sortida de la crisi necessita un canvi de paradigma en el model d’humanització de la societat, ja que l’actual model, on l’egoisme, la cobdícia i la recerca del benefici màxim condicionen les polítiques econòmiques, es situa lluny del model proposat per la doctrina social de l’Església.

dimarts, 15 de maig del 2012

Sales d’espera



Escric el bloc d’avui en una sala d’espera. Gràcies a la Moleskine puc prendre notes mentre veig transcórrer el temps lentament. A diferència de Joan Ponç, el pintor que feu una part de la seva obra en les sales d’espera dels oculistes, tot i que jo també estic en una sala d’espera d’un oculista, escric en lloc de pintar. Escric els meus pensaments un cop abandonat l’intent de llegir. La tènue llum de convida a una activitat passiva, per això he optat per l’escriptura. A més, la música de new age que reprodueix el xiu-xiu d’ocells i la remor d’un torrent – només hi falta el tub gelatinós de colors de neó que parsimoniosament fa i desfà bombolles.

L’estratègia d’escriure, que practico molt sovint, es per evitar quedar-me en un estat de meditació profunda que m’impossibiliti escoltar el meu nom quan sigui cridat per l’infermera. També observo els meus companys de sala. Hi ha un senyor que després de tres paraules riu. Em dóna la impressió que se’n riu del que acaba de dir. La resta estan concentrats en la lectura d’unes revistes que només es troben en les sales d’espera i en les perruqueries. Sempre m’he preguntat si aquestes revistes tenen vida pròpia al marge de les sales d’espera. La música segueix convidant a meditar. Una nena a optat per estirar-se directament en el sofà i esperar ser apoderada per un estat letàrgic. Crec que ho aconseguirà. Per fi, algú pronuncia el meu nom després de molt temps d’espera. Adéu, us he de deixar perquè és el meu torn.

P.D. He de dir que he comprovat que la visita es dividia en dues parts. Entre la primera revisió i la segon he hagut de tornar-me a esperar.



dilluns, 14 de maig del 2012

Vida Nueva Catalunya

Avui s’ha presentat en societat “Vida Nueva Catalunya” el suplement mensual de la revista “Vida Nueva”. És una bona notícia perquè representa el reconeixement d’una realitat eclesial catalana que mereix tenir un espai d’informació propi dins d’una revista d’àmplia difusió. Per fer la presentació de la revista s’ha fet una taula rodona amb un títol provocador: A qui interessa la informació religiosa?. Enric Juliana, subdirector de la Vanguardia, i Armand Puig, teòleg i actiu capellà dinamitzador de l’Atri dels Gentils, han reflexionat sobre aquesta pregunta i altres qüestions. Per l’Enric Juliana la informació religiosa i sobre el fet religiós està condicionada pel context en que es produeix. A Madrid, i la seva zona de influència, la democràcia condicionà a que els medis busquessin diferenciar-se del temps d’unió fe i poder polític. Per això, uns medis esdevingueren activament anticlericals i alimentaren que altres s’orientessin en direcció contrària. Aquesta situació encara es vigent avui. Per sort, a Catalunya no es dóna aquesta polarització. La premsa catalana accentua el respecte pel fet religiós i valora positivament el seu paper per la consolidació social. Gràcies això la societat catalana és respectuosa i amable amb el fet religiós.

A una pregunta de la periodista María Paz López, moderadora del debat, Enric Juliana, que es confessà no creient, comentà que creu que hi ha una forta pressió social per treure l’Església catòlica de l’escena social. Gràficament ho condensà en la següent afirmació: “cal expulsar Roma de la dinàmica del món”. ¿Per què?. Segons Juliana les dinàmiques modernes accentuen la importància del consens cultural com a eix de la construcció de les noves hegemonies socials a l’estil del pensament gramscià. En aquest debat, o combat segons es miri, per una sector de la societat l’Església catòlica fa nosa. Per això, afegí Juliana, és important que l’església catòlica estigui present en els debats culturals aportant la seva especificitat. En aquest sentit s’expressà també Armand Puig al presentar la iniciativa que s’iniciarà el proper dijous de l’Atri dels Gentils.

En Jordi Llisterri, responsable de l’edició de Vida Nueva Catalunya i Juan Rubio director de Vida Nueva, obriren i tancaren l’acte. En Juan Rubió presentà la comunicació com un dels escenaris de la nova evangelització. Per això, en el procés de construcció del nou consens cultural ,els catòlics han de participar activament aportant els seus punts de vista particulars, en diàleg amb el món i en presència en el món. Aquest és, segons han dit els convocants d’aquesta presentació la contribució i ajuda que pot aportar als catòlics catalans l’edició catalana de Vida Nueva.

diumenge, 13 de maig del 2012

Indignats, un any desprès


Un any després, els indignats han demostrat que mantenen vives les seves reivindicacions. Però el temps transcorregut des de les primeres mobilitzacions serveix per reflexionar sobre el sentit d’aquestes propostes. Els diaris d’avui diumenge són una crònica de les mobilitzacions d’aquestes dies per commemorar el moviment dels indignats i aporten interessants opinions i reflexions de diversos analistes. Però també recullen diverses notícies que, per la seva naturalesa, semblen donar la raó a les persones que, tant ara fa un any com ahir s’han tornat a mobilitzar per evidenciar la seva indignació.

¿Per què la gent està indignada?. Hi ha vàries opinions que coincideixen: la indignació és per les dificultats de governança d’una societat que està controlada i condicionada per uns poders no democràtics: els mercats. La indignació és un estat d’ànim que ha servit per introduir en l’agenda política unes qüestions que no hi formaven part. Però a més, i de forma directa, a evidenciat els límits del sistema polític per garantir la governabilitat de les societats modernes. Aquests límits evidencien la incapacitat de l’arquitectura política representativa per atendre les aspiracions de la ciutadania i construir les adequades alternatives polítiques. Però el moviment dels indignats també té les seves pròpies limitacions sorgides per la seva incapacitat de construir una alternativa viable al sistema de partits i els seus interessos. Tot sembla portar a una carreró sense sortida.

¿Què fer?. És difícil trobar-hi una resposta. Cada cop hi ha més indignació i ràbia per una crisis que sembla el resultat d’un joc de Monopoly davant del qual els poders polítics legítims no tenen les millors fitxes. Hi ha massa gent que està pagant les conseqüències del daltabaix del sistema financer i veu com s’està empobrint progressivament mentre altres, uns privilegiats, sobresurten de la crisi o no assumeixen la seva responsabilitat. Les manca d’alternatives fora del sistema polític pot portar a la gent a una desesperació des de la qual és perd tota perspectiva de interès general o és busquen sortides fàcilment salvadores. La ràbia descontrolada no és la millor consellera per tornar a recuperar la necessària confiança en el sistema polític i fer que aquest assumeixi la capacitat de lideratge i confiança que sembla haver perdut.



dissabte, 12 de maig del 2012

Estimar al proïsme


¿A què ens comprometem quan afirmen que tenim fe?. Per sant Joan tenir fe comporta participar en l’amor de Déu a través de l’amor al germà. El proïsme esdevé el camí per arribar a Déu. Aquest situar-nos davant del germà per poder veure el rostre de Déu prohibit a través del rostre del germà esdevé central en l’experiència del creient. “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1,18) i “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn 4,12)

Joan ens introdueix la centralitat de l’amor al germà, el proïsme, com a via per conèixer a Déu. Així, “ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,19-21).

divendres, 11 de maig del 2012

La vigència de la cultura


Avui he assistit a la inauguració de l’exposició “Capces secretes” del pintor Joan Ponç a Centelles. Es una notícia joiosa que l’ajuntament de Centelles, amb la col•laboració de la Diputació de Barcelona, hagi organitzat aquesta exposició d’en Joan Ponç. La iniciativa de l’ajuntament de Centelles és una aposta per la cultura en un context entristit per la gravetat de la crisis. Però, precisament per aquesta situació tenen força sentit aquestes iniciatives culturals, ja que la cultura ens ajuda a comprendre el que passa i aporta raons per sobreviure en un món que sembla incomprensible.

L’obra de Joan Ponç, meticulosa i tancada en el seu món, ens dóna ànims per a sobreviure en un món en el qual, en un primer moment, ens podem moure-hi amb incomoditat. La mateixa que motivà a Joan Ponç a fer una obra molt personal en uns moments en els quals la seva salut s’anava debilitant, però, en lloc d’abandonar-se en la desesperança interpretà de manera molt personal i creativa la realitat. Els dibuixos exposats a Centelles són una resposta de rebel•lió davant d’una societat en la qual l’artista es trobava incòmode. Cada un dels dibuixos representa una suggeriment interpretatiu en forma de relat personal en el qual es combina el pinzell i el llapis. Aquest esperit de Joan Ponç forma part del seu llegat gràcies al qual avui, els observadors de la seva obra, poden pouar-hi per comprendre com la cultura continua aportant respostes per comprendre el món que vivim.



dijous, 10 de maig del 2012

Alliberar-se del pecat


El pecat ens anul·la, per això ens hem d’alliberar del pecat “el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït perquè ja no siguem més esclaus del pecat. Els qui hem mort, hem estat alliberats del pecat” (Rm 6,6-7). Sant Pau segueix reflexionant sobre el pecat i diu: “ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé. El pecat ja no tindrà cap domini damunt vostre. Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia” (Rm 6,12-14).

El pecat empresona i bloqueja la capacitat de fer el bé. El pegat representa la negació del bé i aquesta actitud està present en el mateix cor de les persones. El mateix Sant Pau creu que les persones voldrien fer el bé “però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? (Rm 7,21-25). La resposta de Sant Peu és Jesucrist el qual ha vençut la mort i el pecat.

dimecres, 9 de maig del 2012

Flexibilitat i adaptació



El titular d’un diari “El lideratge de Merkel s’aferra a l’ortodoxia del seu model” m’ha fet pensar que al darrera de l’actual crisi financera s’enfronten dos maneres d’entendre i interpretar la realitat. Es tracta de la subtil contraposició entre les mentalitats inflexibles i els punts de vista que, gràcies a que són flexibles, tenen la capacitat d’adaptar-se a les transformacions la mateixa realitat. Els primers són el garants de l’ortodoxia i, d’alguna manera, s’instal•len en ella, la defensen fins les últimes conseqüències i es mostren intransigents davant dels canvis. És així com el model, en lloc d’ésser un instrument al servei d’una finalitat és el bé a defensar.

En un altre extrem es situen els partidaris del pensament obert i flexible. Serien aquelles persones que, sense renunciar a tenir un model, saben adaptar-lo a les noves circumstàncies. En aquest cas, el que esdevé bàsic és saber interpretar la realitat per tal de transformar el model. Mantenir aquesta actitud ni és ser relativista o un situacionista. Mostrar un pensament flexible significa entendre el que són avui les dinàmiques socials: obertes i en ràpida transformació. Això és el que es veu avui en l’àmbit econòmic. Després d’un temps de polítiques d’austeritat, exemplificades en models proposats per determinades escoles econòmiques, cal una nova comprensió de la realitat que faciliti major flexibilitat per adoptar polítiques de creixement tal com proposen altres experts en econòmica. Però per donar aquest tomb cal una actitud mental orientada a la flexibilitat i adaptació.

dimarts, 8 de maig del 2012

Qui sembra vents, recull tempestats


Aquesta dita, comuna en molts idiomes, expressa el risc social que hi ha per emprar certs arguments o adoptar certes actituds. És el mateix que expressa una altra dita també molt popular “d'aquella pols vénen aquests fangs”. En la recent campanya electoral francesa, tant en la llarga precampanya com en els darrers dies abans de les eleccions, algun candidat, obsessionat per recuperar vots, ha manllevat d’altres partits part del discurs populista contra els musulmans. Aquesta estratègia volia provocar la mobilització i atracció d’una part de l’electorat a partir de l’agitació dels seus sentiments íntims contra tot allò que és estranger. Al fianl, ni ha assolit els resultats polítics esperats i s’han observats alguns fets que han preocupat als analistes socials.

S’indica que aquesta estratègia electoral significa sembrar vents que es tradueixen en unes tempestats que modifiquen els pactes de convivència que estabilitzaven les societats amb una important diversitat cultural. L’efecte més immediat d’aquests postulats ha estat observar un tancament de la comunitat musulmana sobre si mateixa i accentuar els seus aspectes identitaris. Per exemple, en les darreres setmanes s’ha notat un augment en la freqüentació de les mesquites. Aquesta actitud confirma el que fa mesos detectà Gilles Kepel, comentat ja en un post anterior, que en la societat francesa s’està notant una intensificació de la identitat musulmana presentada como un refús a la pertinència a la identitat francesa i un rebuig a les polítiques que estigmatitzen als musulmans com a causa dels problemes socials i econòmics. Cal evitar aquesta estratègia perquè al final només s’intueix un fractura de la convivència social que seria la traducció pràctica d’una altra dita “qui sembra cards, espines cull”.

dilluns, 7 de maig del 2012

El vent bufa allà on vol


L’anunci de la salvació és l’anunci de la Bona Nova que és proclamada per vèncer el pecat personal i les denominades situacions de pecat. La missió de l’Església és proclamar aquesta Bona Nova associada a l’acompliment de la promesa del Regne de Déu. L’Església està al servei del Regne de Déu; per fer-ho: anuncia i comunica l’Evangeli de salvació i crea comunitats en les quals es viuen els valors cristians. L’Església, i les seves comunitats cristianes, proclamen i viuen els valors evangèlics. Però l’Església no esgota aquesta Bona Nova. Com diu la Doctrina Social de l’Església, és veritat que la realitat incipient del Regne de Déu pot trobar-se també fora de la mateixa Església. En la mateixa humanitat, amb la seva història i les vivències terrenals, poden trobar-se vius els valors evangèlics perquè, com afirmà Jesús en el seu diàleg amb Nicodem “El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit” (Jn 3,8)

Però aquesta dimensió temporal del Regne de Déu està incompleta perquè li manca la plenitud escatològica. Per això la missió dels cristians, així com la pròpia missió de l’Església, no s’esgota amb el compromís en les realitats del món i les mediacions de la caritat política. Per això, tal com es diu en el Compendi de la Doctrina Social de l’Església “l’Església no es pot confondre amb la comunitat política i no pot estar lligada amb cap sistema polític” (Compendi nº 58). De tal manera que la comunitat política y l’Església, cadascuna en el seu àmbit, són autònomes i independents, encara que les dues estan orientades “al servei de la vocació personal i social de l’home” (Compendi nº 59).

diumenge, 6 de maig del 2012

Els Amics de Montserrat


Ahir vaig estar passejant per la muntanya de Montserrat, necessitava millorar unes imatges del serrat del Penitent i del grup de roques que s’aboquen al damunt del camí antic de Collbató al monestir de Santa Maria de Montserrat conegut avui com el camí de les Bateries. Quan estava a l’alçada de les roques dels Polls i la Llisa vaig veure que hi havia un grup nombrós d’escaladors, eren una dotzena llarga que estaven cossin de xapes les roques. M’impressionà veure com les vies d’escalada estaven separades només per 40 cm una de l’altra. Vaig aturar-me a contemplar aquesta desgràcia.

Llavors se m’acudí fer la pregunta, aquelles que solen anomenar-se “la pregunta del milió”, ¿sabeu el nom d’aquestes roques?. Un escalador no gens jove em va respondre amb el nom de la via, l’altra amb el grau de dificultat de la via i un altra, molt més jove, amb el nom de la zona que marcava la guia d’escalada. Cap d’ells, ningú, però ningú, varen saber-me dir el nom de les roques que estaven massacrant de ferros. La resposta correcte era: la roca Llisa, la Puça i la roca dels Polls. La seva ignorància amb va doldre perquè evidenciava la ruptura amb una tradició que havia fet gran l’escalada a Montserrat. També va doldre’m quan, al preguntar-los perquè feien tantes vies i una al costa de l’altre, em miraren i, sense cap argument, em respongueren amb un somriure amable.

A l’arribar a Collbató quan anava a buscar el cotxe vaig coincidir amb l’Ivan, l’Ivan Fernández, persona activa i dinàmica, autor d’un magnífic llibre que recull les vies ferrades del massís de Montserrat. L’Ivan és un jove gran coneixedor de la muntanya, dels seus llocs i dels seus indrets reservats o poc coneguts. Sap el nom de les coses, on són i, en moltes ocasions, les històries particulars dels indrets. Coneix bé les canals i s’estima la muntanya. Comparteix el mateix gust per Montserrat com el seu amic Antonio Tejedor. Una altra persona excepcional. Els dos són uns voluntaris que, de forma callada, dediquen el seu temps personal a recuperar i arreglar els camins per tal que els excursionistes puguin gaudir de la bellesa del massís de Montserrat caminant amb comoditat. Aquesta feina, anònima moltes vegades, poc coneguda i reconeguda, representa la continuïtat d’un llarga tradició montserratina que exemplificaren diverses associacions, entre les quals destaquen els Amics del Sol, primer, i després la seva continuïtat en els Amics de Montserrat. La societat catalana ha d’estar-hi permanentment agraïda amb aquestes associacions ja que gràcies a elles s’ha preservat, entre altres coses, el bé patrimonial que representen els camins de Montserrat.

dissabte, 5 de maig del 2012

Recull de pregàries personals XLIII


La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

5 maig “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions. Llavors habitareu en el país que vaig donar als vostres pares” (Ez 36,26-27)

6 maig “Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu.” (Ez 36,28)

7 maig “Jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?” (Sl 8,5)

8 maig “El teu amor, Senyor, s'eleva fins al cel, la teva fidelitat arriba fins als núvols. La teva justícia és com les muntanyes més altes, com l'oceà infinit són les teves decisions” (Sl 36,6-7)

9 maig “En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum” (Sl 36,10)

10 maig “Que no se m'acosti el peu de l'orgullós, que no em faci fugir la mà del malvat! Allí mateix han caigut els qui van amb males arts; els han tirat per terra i no es poden aixecar.” (Sl 36,12-13)

11 maig “El Senyor és el Déu que destrueix les guerres. M'ha fet tornar al seu campament enmig del poble, m'ha alliberat dels meus perseguidors” ( Jdt 16,2)

divendres, 4 de maig del 2012

Comprendre la resurrecció



Entre els cristians confessar i comprendre la resurrecció és una experiència no exempta d’alguna dificultat, especialment quan es vol emmarcar-la dins la lògica de la racionalitat moderna i es vol fer comprensible a persones que no tenen fe. En el seu moment va ajudar-me a entendre el sentit de la resurrecció un comentari que vaig escoltar, ja fa anys, sobre l’evangeli que explica la resurrecció de Llàtzer tal com s’explica en l’evangeli de Joan 1,1-44.

Jesús i els deixeble reben la notícia que l’amic Llàtzer, el germà de Marta i Maria, era mort. La reacció primària dels deixebles l’exemplifica Tomàs quan diu “anem-hi també nosaltres i morim amb ell!”. Però Jesús no s’atura en el que feia i poc dies després va a casa de Llàtzer. Quan s’hi atansen Marta que “va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis”. Marta confessa que Jesús és vida. Aquí comença a desvetllar-se el sentit de la resurrecció: la trobada amb Jesús dóna la vida.

És en aquesta trobada personal amb Jesús quan la resurrecció esdevé un coneixement interior d'una nova vida, és l'experiència del ressuscitat: abans era mort però ara he nascut a una nova vida. Perquè en la seqüència present en l’afirmació de Marta: "si haguessis estat aquí" - "Déu et concedirà tot el que li demanis" la resposta que dóna Jesús és clara "Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi, viurà, encara que mori, i tot aquell que viu i creu en mi, no morirà eternament". Així, al final de tota la seqüència anterior, es resol el conflicte entre la vida i la mort amb el triomf de la vida triomfa sobre la mort quan Jesús diu: “Llàtzer, surt a fora". I Llàtzer es posà a caminar.

dijous, 3 de maig del 2012

Autoconfiança


Els mercats continuen erràtics. Pugen i baixen aparentment sense més consistència que la que donen els especuladors. Qualsevol dubte mig pronunciat de passada causa fortes davallades, al marge de qualsevol evidència objectivable. Pel que sembla, segons diuen els experts, les mesures d’austeritat i les propostes d’estabilització preses darrerament a Espanya no han amainat la tempesta dels marcats. Aquests continuen manifestant una forta desconfiança amb les possibilitats de l’economia espanyola. Sembla que el quadre macroeconòmic no es prou solvent per tranquil·litzar els mercats. El resultat es la dramàtica especulació que devora la confiança de l’economia espanyola.

Probablement aquesta situació explica el que detecta una recent enquesta. La demoscòpia revela que el pessimisme s’ha apoderat profundament dels ciutadans d’aquest país. Ha baixat l’índex de confiança i, encara molt més, quasi bé un 20% l’índex d’expectatives de futur. Això significa que som una societat pessimista que desconfia de les possibilitats de trobar una sortida a la crisi. Però no podem instal•lar-nos en aquesta creença. És cert que la situació és crítica i, per a algunes persones, dramàtica, però no es pot perdre el convenciment de que ens podem sortir. Cal recuperar la capacitat d’autoconfiança que la societat catalana ha sabut mostrar en moments crítics de la història. Perquè sinó és així, serem una ombra de societat en la qual les mirades seran tristes i el somriure un simple record.

dimecres, 2 de maig del 2012

Morir en la indiferència


Es comenta que és molt fàcil que una persona mori en mig de la Quinta avinguda de New York sota la mirada indiferent dels vianants. És poc probable que els atrafegats vianants s’aturin a comprovar el que necessita una persona que, per qualsevol accident o eventualitat, pugui estar estirada a terra de la famosa avinguda d’aquesta ciutat. Amb aquesta anècdota encapçala avui la crònica Miguel González en el diari El País per explicar la sort d’una pastera que estigué a la deriva durant 15 dies amb 72 subsaharians davant les costes de Líbia. Al final, només varen sobreviure 9 persones.

Mentre durà la seva deriva foren vistos i controlats per diversos mitjans aeris i marítims de l’OTAN que es trobaven per aquelles aigües atacant el règim de Gadafi. Per més que algun medi s’atansés a ells per fer-los arribar alguns queviures, el cert és que ningú els rescatà; foren deixats a la seva sort. El Consell d’Europa ha demanat investigar el cas de la pastera per veure on rau la responsabilitat d’aquesta negació d’auxili. La progressiva mort dels ocupants de la pastera, tot i el coneixement de la seva existència, fou el resultat d’una gran indiferència d’auxili humanitari. Aquest fet és una versió actualitzada de la paràbola del Bon Samarità. En aquest cas els indiferents d’avui, com els d’abans, es caracteritzen per passar de llarg davant del sofriment humà. Això és el que una societat civilitzada no hauria d’admetre com a normal.

dimarts, 1 de maig del 2012

Un dia en la vida de Jesús



Recordo que en els exercicis de Sant Ignasi es proposa reflexionar i incorporar interiorment el que podia fer Jesús en una jornada. Per fer-ho, es recomanava llegir a Marc capítol 1 versets 21-39. És el text que parlar de la guarició de la sogre de Pere i, a partir d’aquest fet, s’explica somerament un dia en la vida de Jesús. Aquest text ens presenta un Jesús que es mou entre la contemplació i el compromís. El mateix podem fer cada persona. Nosaltres mateixos podem assumir aquesta actitud en la vida. Combinar el coneixement intern del Senyor i a la vegada assumir compromisos en la nostre història, personal i social.

Per tal d’ajudar a comprendre millor el sentit de tot això es recomana llegir el text anterior i meditar-lo a partir dels següents textos:

     Rm 12,1-2. En aquest text cal fixar-se en el que fa Jesús.
     Jo 4,21-24. En aquest text veiem per on es mou Jesús.
     Jo 4,34. Es part del diàleg de la samaritana i es permet descobrir quines són les actituds de Jesús.

Aquests textos permeten descobrir quin és l'esperit que condueix a Jesús, el qual ha d'ésser el nostre; i quines són les forces interiors que el porten a actuar. La meditació dels textos ens permeten descobrir l’harmonia entre l'esperit de Jesús i el Crist històric. Això ho podem resumir com l'equilibri entre la pneumatologia i la cristologia. La veritat és la paraula i la vida de Jesús il•luminada pel seu esperit. Les experiències espirituals cal contrastar-les amb la vida de Jesús per evitar caure en el pietisme desencarnat. Gràcies a la referència a l'esperit s’estimula la creativitat i s'evita caure en el dogmatisme.