Conclusió. L’extravagància de la misericòrdia de Déu I

Per acabar el resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019 publico les seves conclusions en dos notes. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Primera nota de les conclusions.

El fet que el perdó i la reconciliació s'hagin identificat mútuament, especialment en el context cristià, no és estrany quan considerem que, en Déu, el perdó i la reconciliació van units. L'extravagant misericòrdia de Déu mai no ofereix només el perdó, sinó també la reconciliació a el mateix temps. Des de la perspectiva de Déu, la misericòrdia mai no acaba en el perdó, perquè precisament mitjançant el perdó, Déu desitja efectuar la reconciliació. Per tant, hem de recordar que la reconciliació de Déu sempre va primer i precedeix tota reconciliació humana cap a Déu. Aquesta és precisament la seva perfecció, literalment l'expressió 'extra-ordinària' de la seva misericòrdia que vol establir un vincle amorós amb totes les seves criatures. Per això diem que la seva disposició a perdonar és a el mateix temps la disposició a reconciliar, mitjançant la qual ens habilita per unir-nos i reconciliar-nos amb Ell una vegada més. Podem referir-nos a això com la "misericòrdia integral" de Déu.

El judici també és part essencial de la misericòrdia integral. Des d'una oposició equivocada entre Antic i Nou Testament, el judici i la misericòrdia s'han contraposat amb freqüència. És com el Déu amorós de el Nou Testament conquistés el Déu venjatiu de l'Antic Testament, relegant així l'Antic Testament com a document 'vell' i superflu. No obstant això, en l'Antic Testament Déu és tant el Just com el Misericordiós, pel que la seva justícia i la seva misericòrdia estan unides inextricablement: no hi ha misericòrdia sense justícia i viceversa.

La misericòrdia de Déu, com tota misericòrdia, implica i transcendeix el judici. Pressuposa el judici en tant que pren seriosament les accions i la responsabilitat de la persona humana davant el proïsme (els seus co-criatures). La fe dominada per la indulgència, en què el perdó de Déu s'aplica immediatament sense cap tipus de judici ni expiació, corre el risc de convertir-se en una fe inhumana. El que un fa deixaria d'importar, simplement rebria el perdó de Déu sense cap dificultat. La misericòrdia de Déu transcendeix el judici, però sense reduir-lo a la futilitat. Això és aparent en el fet que la misericòrdia pressuposa la confessió, com hem esbossat més amunt a l'tractar el perdó en el pla inter-humà: el culpable ha de atrevir-se a reconèixer la seva responsabilitat i mala voluntat.

Brots de bones obres

És cert que hi ha la sensació de que el món no se’n surt, però també és cert que hi ha molts brots de bondat en el món que fa ser esperançats. Davant els desastres mundans, les intoleràncies extremistes, els crims organitzats, les extorsions institucionals o la corrupció que arramba tot el que pot, és normal que el pessimisme s’instal·li entre nosaltres. És freqüent sentir: no hi ha res a fer. Dóna la impressió que molts cops la desesperació s’apodera de les ànimes i tot es veu fosc. Sovint pensem que no es pot fer res, que les forces del mal instal·lades en el poder ens han robat l’esperança. Arribem a pensar que som culpables dels infortunes de la humanitat. Davant d’una realitat que ens sobrepassa la impotència rebrega l’esperança. 

Però, la sensates dels justos abandona la resignació i veu llum allí on tot sembla foscor. El papa Francesc en la seva carta apostòlica Misericordia et misera explicita que el món està ple de bé però, “amb freqüència no és prou conegut perquè es realitza quotidianament de manera discreta i silenciosa. Encara que no arriba a ser notícia, existeixen molts signes concrets de bondat i tendresa dirigits als més petits i indefensos, als que estan més sols i abandonats”. Hi ha molts motius per l’esperança perquè “hi ha persones que encarnen la caritat i que porten contínuament la solidaritat als més pobres i infeliços”. La vida està plena de raons per l’esperança, cal apuntar-s’hi per fer-les més extensibles. Si abandonem el cert pessimisme que de tant en tant envaeix els nostres cors, descobrirem que al costat nostre hi ha molts signes de tendresa, de persones que són acollidores dels demés perquè deixin de ser uns estranys. Al nostre entorn hi ha moltes persones que són testimonis de lluites socials que no defalleixen i segueixen el combat per fer la societat més justa. Tenim davant nostre el gran repte de ser més compassius i fer més visible la misericòrdia.

Misericordia et misera - II

El document pontifici situa en el centre de la misericòrdia, no l’acompliment de la llei o de la norma, sinó l’amor de Déu. Per aquest motiu, “ningú de nosaltres pot posar condicions a la misericòrdia; ella serà sempre un acte de gratuïtat del Pare celestial”. Coherent amb això, el papa ha decidit  ampliar, el que era una prerrogativa limitada només a l’any de la Misericòrdia, la facultat dels sacerdots d’absoldre a les persones que hagin avortat o hagin facilitat que s’avortés. El papa motiva la seva decisió comentant que no pot haver-hi “cap obstacle que s’interposi entre la petició de reconciliació i el perdó de Déu”. Magnífic document que consolida dins la comunitat cristiana la idea central de la reflexió papal sobre la misericòrdia: no hi ha cap pecat que “la misericòrdia de Déu no pugui arribar-hi i destruir-lo, allí on hi hagi un cor penedit”. Aquesta decisió d’ampliar, fins a nova disposició, aquest mandat és extensiva també a altres iniciatives promogudes al redós d’aquest any, com per exemple, l’absolució sacramental dels pecats fets pels sacerdots de la Fraternitat San Pius X.

En la vida sacramental hi ha molts moments idonis per celebrar la misericòrdia. Cal saber-los aprofitar i viure’ls amb plenitud. L’escolta meditada i orant de la Paraula ajuda a cada cristià a viure millor la misericòrdia. La carta apostòlica demana als sacerdots catòlics més cura i atenció en el seu ministeri a fi de ser testimonis de la misericòrdia. Els demana que davant del pecat siguin acollidors, testimonis de tendresa, sol·lícits per ajudar a reflexionar sobre la gravetat del pecat, clars alhora de presentar els principis morals que orienten la conducta, disponibles per acompanyar als fidels, prudents en el moment dels discerniment de cada situació i generosos quan atorguen el perdó de Déu. El papa Francesc, afirmant que no pot haver-hi condicions a la misericòrdia de Déu, demana als sacerdots “un discerniment espiritual atent, profund i prudent perquè cada un, sense excloure ningú, independentment de la situació que visqui, pugui sentir-se acollit concretament per Déu, participar activament en la vida de la comunitat i ser admès en aquest Poble de Déu”. El papa, conscient de l’important paper pastoral desenvolupat pels Missioners de la Misericòrdia, ha decidit allargar el seu treball pastoral per difondre la força de la misericòrdia de Déu.

Aquest any de la Misericòrdia ha permès a l’església a situar-se en actitud d’escolta que ha permès descobrir que encara són necessàries les obres de misericòrdia perquè “segueixen fent visibles la bondat de Déu” donant-li un “valor social”. Encara hi ha molta gent que té fam en el món, segueixen havent-hi migracions econòmiques i fugint de guerres, hi ha molts malalties que creen sofriment, moltes presons segueixen atemptant la dignitat humana, l’analfabetisme esta encara molt extens i la cultura de l’individualisme promociona la insolidaritat. Déu és encara un gran desconegut per a moltes persones. Totes aquestes situacions conviden als cristians a “donar un nou rostre a les obres de misericòrdia que hem conegut de sempre”. Els cristians hem d’estar vigilants i ser solidaris per retornar la dignitat de les persones. El caràcter social de la misericòrdia “obliga a no quedar-se immòbils i a desterrar la indiferència i la hipocresia”. Cal fer renéixer una “cultura de la misericòrdia” que brolla de la trobada amb els demés, “una cultura en que ningú ha de mirar a l’altre amb indiferència ni aparti la mirada quan vegi el sofriment dels germans”. El papa Francesc demana saber descobrir “el temps de la misericòrdia” en la vida quotidiana.

Al final de la carta, el papa Francesc confessa que ha intuït que “com un altre signe concret d’aquest Any Sant extraordinari. S’ha de celebrar en totes les església, en el XXXIII diumenge del Temps Ordinari, la Jornada Mundial dels Pobres”. Serà un bon moment per evangelitzar i recordar a la comunitat creient que per ser testimonis de la misericòrdia, a més de perdonar cal lluitar per la justícia social perquè sense ella l’amor misericordiós de Déu és incomplert. 

Malalts de mundanitat

“La mundanitat enfosqueix l'ànima, fent-nos incapaços de veure els pobres que viuen al costat de nosaltres amb totes les seves nafres”. Això és el que ha dit el papa Francesc a la missa matutina celebrada dijous passat a la capella de la Casa Santa Marta. En el seu comentari a la paràbola del ric epuló, un home vestit "de porpra i lli finíssim" que "cada dia es donava luxosos banquets" el papa ha indicat que a l’Evangeli no es diu d'ell que fos malvat: al contrari, "potser era un home religiós, a la seva manera. Resava, potser, alguna oració i dues o tres vegades a l'any segurament anava al Temple a fer sacrificis i donava grans ofrenes als sacerdots, i ells amb aquella pusil·lanimitat clerical hi va agraïen i li feien seure al lloc d'honor ". Però no s'adonava que a la seva porta estava un pobre captaire, Llàtzer, famolenc, ple de nafres, "símbol de tanta necessitat que tenia".

El Papa ha explicat que pot ser l’home ric tenia els “ulls de la seva ànima estaven enfosquits per no veure. Només veia dins la seva vida, i no s'adonava del que havia succeït a aquest home (Llàtzer)”. La paràbola ens convida a adonar-nos que el ric no era una persona dolent: “estava malalt  de mundanitat”. Aquesta malaltia transforma les ànimes, fa perdre la consciència de la realitat perquè situa a la persona en un món artificial, fet a mida i desvinculat del que passa al seu voltant. “La mundanitat anestèsia l'ànima. I per això, aquest home mundà no era capaç de veure la realitat” i la realitat és la de moltes persones pobres que estan al nostre costat. Un cor mundà pot entendre la necessitat i el que fa falta als altres perquè porta a una mirada tancada a la realitat. Amb el cor mundà “es pot anar a l'església, es pot resar, es poden fer tantes coses” però pot desatendre d’estimar al proïsme.

Misericòrdia

El passat dimecres 10 de setembre el papa Francesc, en la seva catequesi a l’audiència general, parlà de la importància de la misericòrdia en la vida cristiana. El papa asseverà que Jesús fou clar alhora de resumir el seu ensenyament per als deixebles: "Sigueu misericordiosos, com el Pare és misericordiós". Davant d’aquesta evidència “¿pot existir un cristià que no sigui misericordiós? No El cristià necessàriament ha de ser misericordiós perquè això és el centre de l'Evangeli” afirmà el papa . I d’acord a aquest ensenyament, l'Església no pot fer altra cosa que repetir el mateix als seus fills: "sigueu misericordiosos".

L’Església ha de fer com Jesús, no fer teoria sobre la misericòrdia, sinó practicar-la. L’Església, com Jesús, ha d’ensenyar amb l'exemple, i les paraules són necessàries per il·luminar el significat dels seus gestos. Segons els papa Francesc “la mare Església ens ensenya a donar de menjar i de beure a qui té fam i set, a vestir al nu. I, com ho fa? Ho fa amb l'exemple de molts sants i santes que fan això de forma exemplar; però ho fa també amb l'exemple de moltíssims pares i mares, que ensenyen als seus fills que el que tenim de més és perquè a un altre li falta. És important saber això”. La pràctica de la misericòrdia és un obrer a favor de l’amor. La mare Església ensenya a estar a prop del malalt, “quants homes i dones senzills, cada dia, posen en pràctica aquesta obra de misericòrdia en una habitació d'hospital, en una residència, o a la casa, assistint a una persona malalta”. La mare Església ensenya també a estar a prop del que està a la presó.

Per concloure, el papa prosseguí considerant que “la misericòrdia de la mare Església supera tot mur, tota barrera, i et porta a buscar sempre el rostre de l'home, de la persona. I és la misericòrdia la que canvia el cor i la vida, que pot regenerar una persona i permetre inserir d'una forma nova a la societat. La mare Església ensenya a estar a prop ia qui ha estat abandonat i mor sol”. És evident que no n'hi ha prou estimar a qui ens estima com no n'hi ha prou amb fer el bé a qui ens fa el bé. “Per canviar el món a millor cal fer el bé a qui no és capaç de tornar-lo, com ha fet el Pare amb nosaltres, donant-nos a Jesús”. Nosaltres hem de fer el mateix. Hem de ser testimonis de l’amor fent el bé. Aquest és el camí de la misericòrdia.

Fugir de Déu

La fuga de Déu o anar en direcció contrària de la voluntat divina, és una actitud molt present en els cristians. El papa Francesc en una homilia matinal a Santa Marta ha recordat recentment el risc de fugir de Déu. Segons el papa hi ha dos personatges, Jonàs i el Bon Samarità que exemplifiquen, un en negatiu i l’altre en positiu, el que vol dir estar atent a la crida de Déu. Mostrar-se atent a Déu vol dir també deixar escriure la vida personal per Déu. Amb el exemples de Jonàs i el Bon Samarità el papa Francesc volgué mostrar el sentit que pot tenir per un cristià fugir de Déu, mentre que el samarità, pecador considerat allunyat de Déu, representa la persona que escolta la veu del Senyor i actua d’acord amb la seva voluntat tal com diem en el Parenostre.

Jonàs es presentat com un servent del Senyor. És una persona que resa molt i procura fer el bé, però quan el Senyor el crida comença a escapar. El papa explica que Jonàs "tenia la seva història escrita " i "no volia ser molestat ". Déu el crida per enviar-lo a Nínive, i ell "pren un vaixell per anar a Espanya . Fugia del Senyor". Aquesta actitud es presentada pel papa com "la fugida de Déu. Es pot fugir de Déu , fins i tot sent cristià , catòlic , sent de l'Acció Catòlica , sent prevere , bisbe , papa ... tots , tot podem fugir de Déu ! És una temptació diària . No escoltar Déu, no escoltar la seva veu , no sentir al cor la seva proposta , la seva invitació . Es pot escapar directament . ha altres maneres d'escapar de Déu , una mica més educat , una mica més sofisticat”. En aquest punt el papa Francesc introduí el segon personatge, el Bon Samarità.  

La paràbola de Jesús sobre el Bon Samarità explica que hi havia un home mig mort, tirat a terra, i per casualitat un sacerdot baixava per aquell camí “un digne sacerdot , precisament en sotana , bo ¡ molt bo ! Va veure i va dir: arribo tard a missa, i va seguir el seu camí” comentà el papa Francesc. Segons el papa “no havia sentit la veu de Déu, allà ". Tot seguir passà un levita que, diu el papa, potser va pensar : "si l’acullo o si m'apropo, potser estarà mort, i demà hauré d'anar al jutge i donar testimoni ... " i va seguir de llarg . També aquest, va dir el papa, s'escapà "de la veu de Déu" . El samarità, assenyala el papa Francesc, "no estava acostumat a les pràctiques religioses, la vida moral , fins i tot teològicament estava malament" però el samarità "s'ha adonat que Déu ho estava cridant , i no va fugir ". Jonàs, el sacerdot i el levita fugiren de Déu, ¿per què?. Perquè tenien el cor tancat a la crida de Déu. En canvi, el samarità “el va veure i va tenir compassió. Tenia el cor obert , era humà . I la seva humanitat el va acostar. "Tres persones estan fugint de Déu -va resumir el papa -  i una altra en situació irregular" però que és "capaç d'escoltar, obrir el cor i no escapar"  Estic segur, va dir el pontífex, “que tots veiem que " el samarità , el pecador , no va fugir de Déu”. Aquesta és la lliçó a meditar. Que el Senyor, acabà dient el papa, "ens permeti escoltar la veu del Senyor, la seva veu, que ens diu: Apa i fes els mateix !”. Tant de bo avui sentíssim la seva veu

Una fossa immensa

Una fossa immensa és el que separa el ric golafre de l’Evangeli de la missa d’avui i el pare Abraham que està en el cel amb Llàtzer, el pobre, a la seva falda. ¿Què és aquest fossar?. És una distància insalvable entre la glòria de la salvació, que es suposa que té Llàtzer, i la condemna que ha merescut per la seva conducte el ric golafre. Aquest ha estat condemnat per haver estimat només les seves riqueses (els diners) i no voler-les compartir amb el pobre Llàtzer que es trobava necessitat de misericòrdia. El relat de la paràbola de sant Lluc sobre el ric i el pobre Llàtzer no és una condemna de la riquesa, sinó la insensibilitat, entesa com a manca de misericòrdia, que pot provocar la possessió de la riquesa en les persones.

La salvació és precisament l’alliberament de tota esclavitud derivada de tenir bens i diners. La paràbola situa als cristians davant d’un temps de futur, l’altra vida en la qual tothom serà jutjat pels seus comportaments. És en aquesta cel on està Abraham, com diu l’evangelista, on les persones trobaran consol als seus sofriments. Però l’estil de la paràbola no ha de fer de perdre de vista que els pobres estan aquí al costat nostre formant part de la nostre realitat. Davant d’ells només és possible una sola actitud: tenir misericòrdia i combatre les causes del seu empobriment. 

Misericòrdia

La insistència del papa Francesc en parlar de la misericòrdia de Déu a sorprès a algunes persones. El concepte pot semblar estrany perquè el llenguatge vulgaritzat ha creat alguna confusió sobre el que és la Misericòrdia. Es bo recordar que aquesta és la pràctica de la compassió. Va més enllà d'una simple actitud perquè és un comportament perfectament observable i identificable. Per això la tradició cristiana ha explicat en la seva doctrina el que són les obres de misericòrdia. Déu és, per naturalesa, misericordiós. Per això practicar la misericòrdia és testimoniar la bondat divina. Són obres de misericòrdia actuacions com ensenyar al que no sap, dona menjar al famolenc, visitar als malalts, acollir als estrangers, donar diner als necessitats, etc

Avui en els corredors del metro he vist dues monges de la comunitat de l'Anyell parlant amb una persona estrafeta. Una persona que tinc vist des de fa molt de temps, però mai havia apreciat que ningú parles amb ell. El que he vist avui és que era una persona que podia explicar a unes altres que l'escoltaven atentament. Per una estona aquesta persona importava a algú. Després, segurament tornaria recollir la indiferència dels transeünts. Jo mateix havia passat molts cops davant d’ella sense prestar-li la més mínima atenció, més enllà d'una mirada encuriosida pel seu aspecte

La misericòrdia deu ser el resultat d'aquest gest desinteressat amb una persona que,  com el servent d’Isaïes, de tant nafrat i estrafet feia angunia de mirar. ¿Quants cops es pot exercir la misericòrdia cada dia.? Segurament si al final del dia fem un examen de consciencia i mirem quants cos s'hauria pogut exercir descobriríem que hem tingut moltes ocasions. És més que probable que haurem passat amb indiferència davant d'aquests situacions. Tenim la mirada massa selectiva per la misericòrdia quotidiana.