diumenge, 31 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Per algunes persones les ben merescudes vacances són un regal merescut. per conrear l’esperit. Són uns dies per canviar el ritme habitual i fer coses diferents que aportin descans per afrontar els propers mesos de treball. És cert que també són uns dies per que algunes persones facin feines temporals que ajuden a trampejar la precarietat laboral. Per aquests persones el treball, per escàs que sigui, és un bé preuat. Les persones que gaudeixin de vacances han de ser conscients que, afortunadament, tenen una situació privilegiada en relació a aquelles persones aturades.  

Els dies de vacances són un moment adequat per conrear amb major intensitat l’esperit. Tot i que el sestejar pot ser plaent, aquests dies estiuencs permeten ampliar l’horitzó interior amb activitats lúdiques, els viatges que ajuden a aprendre, el gaudi de la natura, el cultiu de lectures i altres activitats culturals. Les vacances ens poden permetre donar descans al cos, però no a l’ànima. Us suggereixo practicar lectures i la meditació. Aquestes us poden ajudar a proporcionar aquest aliment a l’ànima. Que passeu unes bones vacances. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà presa” (Lc 10,41-42)

dissabte, 30 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Tant de dolor en el món aclapara el meu cor. Estic entristit per tanta violència i tanta barbaritat. No podem viure un dia en pau sense notícies de mort en qualsevol indret del món. A prop o lluny, tant se val. La barbàrie està desfermada i sembla no tenir aturador. Des d’un sentiment d’isolament aixeco els ulls a Déu per aturar aquesta violència i demanar la preuada pau.

Déu meu allibereu-me dels enemics,
protegiu-me contra els que m’ataquen,
deslliureu-mels qui van amb males arts,
salveu-me dels homes sanguinaris”.
(Salm 58)

¿Amb qui hem de confiar? ¿en què hem de confiar? La nostra esperança no pot estar en les riqueses o pensar que el poder dóna sentit a la vida. Les futileses mundanes són banals i efímeres. El tresor del cor és senzill, neix de l’amor als demés i la confiança de que Déu és misericordiós, ens acull i estima.

No confieu en els homes poderosos,
homes que són terra, incapaços de salvar,
quan exhalen l’esperit, tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans”.

(Salm 145)

divendres, 29 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

En la vida hem de ser servidors dels demés. En lloc de cercar la preeminència social, l’èxit o el sobresortir, i per aconseguir-ho no es dubte en trepitjar als demés, cal actuar en sentit contrari. Cal adoptar una actitud atenta i servicial a les demes persones. Això dóna felicitat i pau interior. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mt 20,26-28)

Hi ha dies que sembla que el món no se’n surt. Totes les notícies parlen de desgràcies, tragèdies, víctimes innocents mortes per obre del fanatisme o un pensament foll. Quan això passa, costa pensar que anem per bon camí. Més aviat tinc la sensació de que anem a les palpentes amb una dèbil flama d’esperança. És en aquest moments quan es fa clara una pregària entre la queixa davant la injustícia i la petició d’esperança. “¿Per què ens heu ferit tan greument que no tenim cura? Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes”(Jr 14,19)

dijous, 28 de juliol del 2016

Meditació V de juliol

En l’anterior meditació estiuenca comentava el sentit dels anomenats pecats estructurals a la nostra societat. La Doctrina Social de l’Església catòlica identifica perfectament quin són aquests pecats. Però, a la base d’aquests pecats estructurals hi ha els pecats personals. L’egoisme, la manca d’amor, l’abandonament de l’encontre als demés o la indiferència davant de les injustícies són algunes de les manifestacions dels pecats personal. Aquests ens enemisten amb l’amor de Déu i ens aparten de les Benaurances anunciades per Jesús.

Els cristians hem de ser testimonis d’aquestes Benaurances. Les nostres vides han de presentar a la societat un altra manera de viure capaç de transformar-nos i alliberar-nos dels pecats personals i estructurals. L’emperador romà Julià l'Apòstata, governà des del 361 fins al 363 i durant el seu govern abjurà dels cristianisme i retornà al paganisme, afirmà que les comunitats cristianes s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Aquestes comunitats d’àgape són una gran aportació que els cristians podem fer avui. El record de Sant Benet fet pel pare abat de Santa Maria de Montserrat actualitza el llegat dels fundadors dels benedictins. A la seva Regla, Sant Benet destaca el valor de de la necessitat de lligar-se a una comunitat i de ser-li fidel tota la vida (RB 58,17-18). Es bo de recordar que la vida monàstica en general és sempre una recerca de seguiment de Déu segons l’Evangeli. La única pregunta que es fa a un candidat o candidata quan expressen que volen comprometre’s a la vida monàstica és : “Vols viure radicalment l’Evangeli?” Això, la vida monàstica t’ho farà possible, però no et promet res més.

Els cristians, des de l’experiència de fe viscuda en comunitat, bé sigui a través de la vida parroquial, d’una comunitat de base o des de la radicalitat religiosa o monàstica, hem de proclamar al món que tots som germans perquè som fills de Déu. Déu no pot ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a través de la pràctica de l’amor total i desinteressat. Alsdair MacIntyre, en el seu llibre Tras la virtut, destaca la importància de la vida comunitària com espai on es poden viure les virtuts que ell reclama per tota la societat. En les darreres línies del seu llibre afirma “es va donar un gir crucial en l'antiguitat quan homes i dones de bona voluntat van abandonar la tasca de defensar l'imperium i van deixar d'identificar la continuïtat de la comunitat civil i moral amb el manteniment d'aquest imperium. En el seu lloc es van posar a buscar, sovint sense adonar-se compte completament del que estaven fent, la construcció de noves formes de comunitat dins de les quals pogués continuar la vida moral de tal manera que moralitat i civilitat sobrevisquessin a les èpoques de barbàrie i foscor que s'acostaven. Si la meva visió de l'estat actual de la moral és correcta, hem de concloure també que hem arribat a aquest punt crític. El que importa ara és la construcció de formes locals de comunitat, dins de les quals la civilitat, la vida moral i la vida intel·lectual puguin sostenir-se a treballar través de les noves edats fosques que cauen ja sobre nosaltres”. Per això acaba el seu llibre amb una afirmació que podem fer nostra per descriure el que ens cal fer avui: “No estem esperant Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”.

Amb aquesta meditació acabo aquest grup de reflexions. 

dimecres, 27 de juliol del 2016

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

dimarts, 26 de juliol del 2016

El martiri de Jacques Hamel

Pocs dies després de la matança de Niça la mort del mossèn Jacques Hamel, rector de Saint-Etienne-du-Rouray, és insuportable; però com molt bé ha senyalat el bisbe de Rouen, Dominique Lebrun, diòcesi on pertany aquesta parròquia, “no anem a prendre les armes, anem a pregar, tractar d'estimar com Jesús ens va ensenyar." Reconec que és difícil adoptar aquesta actitud davant la barbàrie continuada d’Estat Islàmic. Però els cristians, seguint l’exemple de Jesús, hem de saber estimar als enemics i desterrar qualsevol sentiment de venjança. Els cristians estem adolorits per aquesta mort, com sentim com a pròpies les morts de molts cristians en mans de l’Estat Islàmic a Irak i Síria. La persecució i el martiri són una realitat en les antigues esglésies cristianes d’aquestes països. Però, els cristians, com a piulat el monjo de Santa Maria de Montserrat Sergi d’Assís:  “quan s'ataca violentament un col·lectiu, el que sigui, s'està atacant tota l'espècie humana. Tots en som víctimes”. Aquesta és la consciència que suscita la violència embogida d’Estat Islàmic. Així ho manifestat també el president del Consell Regional de la Fe Musulmana de l’Alta Normandia, responsable de la mesquita de Saint-Etienne-du-Rouvray, inaugurada a l'any 2000 en una parcel·la de terreny cedida per l'església catòlica, ha declarat que estava "consternat per la mort del amic ". Jacques Hamel, ha dit "és una persona que ha donat la seva vida als altres”. El capellà assassinat i l'imam local formaven part d'un comitè interreligiós que treballaven per l’entesa interreligiosa.

La màxima evangèlica d’estimar als enemics no significa actuar amb candidesa enfront a un adversari poderós i enfollit com és l’Estat Islàmic. Estimar i pregar pels enemics comporta també combatre efectivament les causes de la maldat que està a la base d’aquesta lectura salafista gihadista violenta de l’islam. Estimar als enemics és entendre i comprendre les raons estructurals que fan possible l’aparició de la barbàrie dins de l’islam i que, segons sembla per darreres informacions, un jove cristià es radicalitzi, es converteixi a l’islam i mati, junt amb un altre fanàtic, al rector Jacques Hamel. L’amor a la humanitat, també està present a la base de l’islam com a les altres religions. Per això els musulmans diuen que l’assassinat d’una persona és com si es matés a tota la humanitat. Cristians i musulmans hem d’estimar als enemics de les nostres religions que maten convençuts en nom de Déu. Per més que la Bíblia i l’Alcorà tinguin alguns textos on Déu és violent i destructiu, les persones religioses hem de saber parlar i presentar un Déu que estima i abomina de la violència i la destrucció en nom d’un amor universal que ens reuneix en la gran fraternitat de la humanitat.

dilluns, 25 de juliol del 2016

Meditació IV de juliol

Un cop identificades les causes de la crisi de les societats occidentals, cal proposar les corresponents alternatives. És evident que calen respostes que comporten profundes modificacions estructurals perquè en l’arquitectura de la societat hi ha un pecat que condiciona negativament el desenvolupament humà. La Doctrina Social de l’Església està plena de referències on s’aborda aquesta qüestió. Hi hagueren diverses encícliques socials de l’Església catòlica que paulatinament obriren la reflexió social vers la comprensió de l’existència d’un pecat estructural.

L’encíclica Quadragesimo Anno (1931) sense esmentar explícitament d’estructures de pecat parla que l’economia capitalista té unes derivades perfectament condemnables des de la Doctrina Social de l’Església. S’esmenta que aquest règim té una degeneració individualista contrària a la dimensió social de l’economia. Aquesta visió afavoreix l’acumulació del poder i de riquesa en mans de molt pocs que actuen sense principis ni escrúpols. La concentració en poques mans destrueix la lliure competència i consagra el senyoriu de la dictadura econòmica, la recerca del màxim profit i el valor econòmic esdevé la mesura de tot. L’economia arracona la política i dilueix tota perspectiva d’humanisme.

Aquest tema es reprès en l’encíclica Sol·licitudo Rei Socialis, escrita per Joan Pau II en commemoració de l’encíclica Populorum Progressio de Pau VI. En aquest document s’exposa un panorama del món contemporani i es presenten les causes del retard en el procés de desenvolupament dels pobles. Tot segui es reflexiona sobre l'autèntic desenvolupament humà i es fa una lectura teològica dels problemes moderns proposant algunes orientacions per l’actuació dels cristians a partir de la Doctrina Social de l’Església. Específicament, al fer la lectura teològic dels problemes del món, Joan Pau II explícita l’existència d’unes estructures de pecat i de mal que són les causes d’alguns dels problemes del món. La veritable naturalesa del mal és moral: un mal moral que és fruit de molts pecats personals que són la raó de l’existència d’unes concretes estructures de pecat. Ens trobem davant d'un món sotmès al pecat personal i a estructures de pecat. Hi ha raons personals i estructurals que donen origen a aquesta situació.

Una altra encíclica de Joan Pau II, Centesimus Annus (1991), desenvolupà els conceptes de les estructures de pecat. El Papa denuncià que els homes poden crear estructures concretes de pecat i impedir la plena realització de les persones, creant estructures d’opressió diverses maneres. Davant aquesta evidència, el papa proposà destruir les estructures de pecat i substituir-les per formes més autèntiques de convivència, més justa i igualitària. A partir d’aquesta rica base doctrinal els papes Benet XVI i Francesc, cadascun d’ell a partir de la seva particular lectura de la realitat social, anaren donant contingut i sentit pràctic, a partir de diverses encícliques i documents, el que foren les primeres encícliques socials que destacaren la dimensió estructural del pecat.

diumenge, 24 de juliol del 2016

Partit Demòcrata Català, ¿transformació o metamorfosi?

Les cròniques, i els propis interessats, diuen que Convergència Democràtica de Catalunya s’ha transformat a inicis del mes de juliol. Els militants d’aquest partit han decidit acabar amb una etapa i iniciar-ne una altra. Calia fer foc nou. Masses hipoteques del passat llastraven, cada cop amb més pes, el projecte polític d’aquesta formació tan important en els esdeveniments de Catalunya en els darrers anys. No cal identificar-se els seus idearis per reconèixer que des de 1974 fins avui, la història de Catalunya no pot explicar-se sense les aportacions positives dels homes i dones convergents. La creació d’un nou partit de matriu nacionalista, que aposta clarament per la independència per aconseguir una Catalunya benestant i amb la voluntat d’ocupar l’espai polític central és una notícia rellevant que calia seguir amb tot l’interès perquè, segons es desenvolupés podria aplegar adhesions més enllà del marc estricte de Convergència. Un cop s’ha acabat tot el procés constituent i s’han triat els òrgans de direcció, i vist com s’ha fet tot plegat em pregunto: ¿és realment una transformació el canvi de Convergència Democràtica amb el Partit Demòcrata Català?

Vist com han anat les coses, especialment el que fou el procés fundacional del nou partit, penso que no ens trobem davant d’una transformació en sentit estricte. Transformar és canviar una substància en una altra de naturalesa completament diferent a la inicial. Una substància es transforma quan s’obté una altra ben diferent a la primitiva. No tinc la certesa que això és el que hagi fet exactament Convergència Democràtica. Ho dic amb un punt de desencís i desengany.

A la llum d’alguns esdeveniments considero que tot plegat és una simple metamorfosi. Una metamorfosi és un procés gràcies al qual un ens canvia per adquirir un altre aspecte o forma sense perdre la seva identitat. És el que succeix a alguns insectes que primer són una larva, després canvien a pupa o crisàlide segons l’especies, per arribar a l’estadi final d’imago o individu adult. En tots els casos la carga genètica és sempre la mateixa. Ara per ara, la carga genètica del Partit Demòcrata Català sembla no haver canviat en relació a l’antiga Convergència Democràtica. Segueixen donant-se uns patrons que no són propis d’una nova etapa, per més que els seus promotors insisteixin el contrari. Algunes fets més aviat semblen la reedició de velles praxis poc agradables. La mateixa opacitat en explicar el vot en les eleccions a la Mesa del Parlament espanyol en és una evidència.

Però, el que em sembla més significatiu és que, en el moment d’iniciar el pretès procés de transformació els convergents no tinguessin l’habilitat de incorporar en la discussió fundacional, moment en el qual les idees es confronten, a persones externes a la seva organització. Persones que, per simpatia i afinitat, podien haver discutit i aportar punts de vista diferents per construir una nova proposta política. Perquè era això el que calia fer: construir una alternativa política nova per un electorat que, en alguns casos es sent orfe de representació, simbòlica i política. A fora de CDC hi havia forces persones prou capacitades per participar en aquests procés des dels seus inicis. Conec bastantes persones, de vàlua intel·lectual i política provada, que no s’haguessin trobat gens incòmodes sumant esforços amb persones que tenen tot el bagatge d’anys construint la centralitat del país. En cap cas, i per evitar mals entesos, aquestes aportacions foranies a l’estructura partidària havien de diluir el protagonisme que els militants de CDC els pertocava en la definició del que anaven a construir. Simplement, podrien haver estat unes opinions més a tenir present a incorporar en el debat congresual.

Però el congrés fundacional no va anar així. No fou possible, desconec la raó, per incorporar-hi persones de diverses sensibilitats que podien envigorir la nova aposta política. Les portes a l’exterior restaren tancades. La dinàmica congressual no fou receptiva a altres pensaments i mirades, no tant allunyades dels ideals que tenien els reunits en assemblea a principis de juliol. S’ignorà de forma explícita a persones o formacions polítiques que, des de posicions favorables a l’enteniment i sintonia política podien haver tingut un espai en el debat d’idees en aquest moment fundacional. Lamento tenir aquesta percepció doncs creia que era possible construir de bell nou un partit polític diferent. La situació política catalana requeria un estil nou. La plural societat catalana necessita un partit capaç de connectar amb les àmplies realitats emergents de l’acció política, la majoria situades en el centre de l’espectre polític, i de proposar una renovació dels instruments de representació simbòlica i polític. Mai el vi nou s’ha pogut pot posar en bots vells. Per això ara calia haver-ho fet d’altra manera.

Un cop constituït el Partit Demòcrata Català sembla més enrevessat intentar una confluència, a l’estil de la que estan practicant altres forces polítiques, per enfortir una proposta electoral capaç d’entusiasmar més enllà des del sempre. Continuo pensant que el procés de recomposició del panorama polític català necessitarà generar trobades d’ideals i d’estratègies ben allunyades dels acords tàctics. Hi ha espai per noves convergències d’ideals i principis. Per això, esperava que el canvi de CDC a una nova entitat política hagués tingut present aquesta realitat del país i s’hagués fet d’una manera generosa, inclusiva i oberta a noves sensibilitats. Al no fer-ho el PDC, a qui desitjo bons auguris pel seu futur, tindrà més dificultats per atraure al seu favor aquelles persones que continuen expressant uns idearis polítics similars als seus. Ara per ara, em sembla que el nou partit no tindrà les coses fàcils perquè ha volgut refer en solitari la confiança electoral dels ciutadans. Només el temps dirà si aquesta opció empresa era la correcte. Mentrestant, algunes persones seguirem fent el nostre camí en la recerca, potser quimèrica, d’aquella formació política que millor representi el que pensem i sentim. 

dissabte, 23 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem. “En vos m’emparo, Senyor / que no tingui un desengany./ Deslliureu-me, traieu-me del perill,/vós que sou bo; escolteu i saleu-me” (Sl 70)

Si endurim els cors, difícilment podrem acollir la crida a la renovació de l’esperit. Si passa això, el cor es tornarà poc a poc insensible a l’amor, a l’atenció als demés. Hem de recórrer el camí invers. El cor ha d’estar atent deixar-se amarar per la vida, per l’amor dels demés. “Als qui tenen, Déu els donarà encara més, i en tindran a vessar, però els qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda”. (Mt 13,12)

¿Què busquem en la vida? ¿estem passius o cerquem activament un sentit a la nostra vida? Si adoptem una actitud positiva, ben segur que trobem allò que cerquem. Cal tenir tot els sentits ben actius i el cor obert per trobar. Si ens tanquem, ben segur que tindrem una decepció. “¿Dona, perquè plores ¿Qui busques?”(Jn 20,15)

divendres, 22 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

No hem de ser hipòcrites, ho hem de fer com fan ells que pensen una cosa, en diuen una altra i en fan una alta. Els hipòcrites es vanaglorien d’allò que fan, tot i no creure-hi. Tenen un to burleta quan volen moralitzar els comportaments dels altres. La coherència personal exigeix concòrdia entre el que fem i pensem. Les nostres obres han de lloar el que som i creiem. “¿Com goses predicar els meus preceptes i parlar de la meva aliança, tu que no aceptes els avisos, i tant se te’n dóna del que et mano?” (Salm 49)

Hem d’estar atents per poder acollir tot allò que ens ajuda a viure amb plenitud. Hem de saber escoltar i obrir el cor per rebre l’amor que la vida ens dóna cada dia. Sentim moltes coses, però n’escoltem poques. Per escoltar bé, hem d’oir des del cor. Des de l’interior hem de saber acollir les paraules que són vida. “Sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obra la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”(Ap 3,20)

dijous, 21 de juliol del 2016

Erdogan, ¿un nou califa?. Primera part

Erdogan encamina Turquia a una dictadura islamista davant la passivitat de les democràcies occidentals. Mentre Europa sesteja per la calor d’estiu, les llibertats polítiques dels turcs han quedat suprimides per la ferotge repressió del règim constitucional islamista d’Erdogan. El règim que el president de Turquia vol imposar poden representar la reedició dels pilars de l’antic imperi otomà.

Els otomans foren un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. Per això s’aprofitaren de l’error diplomàtic del tractat de Küçül Kaynarca l’any 1774 on es reconeixia al sultà otomà la condició de gran califa dels musulmans. A partir d’aquesta errada els otomans falsificaren la història per vincular el seu llinatge amb els darrers califes Abbàssides i tenir arguments per justificar religiosament el règim polític del nou califat.

A partir d’aquells moments els otomans construïren un relat religiós i polític per incrementar el seu poder i assumir el lideratge de la comunitat musulmana mundial. Des de 1876 difoneren la idea d’aquesta nova umma. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condicionà l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panislamisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, tal com ho havia estat antigament a l’època medieval. L’imperi otomà emprà amb astúcia aquesta principi per enfortir el seu poder polític. Durant aquests anys els ulemes de l’imperi elaboraren la justificació islàmica de la submissió dels musulmans al rei otomà perquè Déu l’havia escollit per unir tota la comunitat islàmica. A tal fi, els ulemes justificaren religiosament  l’absolutisme del rei a partir de difondre que Muhàmmad exercí el seu poder de forma absoluta.

dimecres, 20 de juliol del 2016

La política del regat curt

Cada cop m’avorreix més la política del regat curt. Em trobo incòmode en la política entesa com a tacticisme al servei del poder, el que es té o es vol tenir, el gran poder o petit poder que permet mirar l’altre per damunt de l’espatlla. La polític no és anar fent la viu-viu o amagar el conill en el barret per treure’l en el moment menys pensat. Quant de cansat estic d’aquesta política.

Quan la política és una dissimulació continuada o una confusió de les intencions és una estafa electoral. Perquè és una estafa passar-se tota una campanya electoral senyalant a una força política com responsables de tots els mals del país i, a la primera de canvi, oblidar-se de tot això i pactar sense posar-se vermell. Com també és una estafa electoral mentir, sabent que es menteix, acusant als adversaris polítics i, quan es descobreix la veritat, no demanar perdó per les falses inculpacions. Com també és un frau electoral captar vots acusant a determinats partits de comportaments amorals i després, per tal de defensar els propis interessos, oblidar-se d’aquestes crítiques i estendre la ma per pactar l’estabilitat d’un govern.

Alguns pretesos nous polítics, després d’amonestar-nos amb discursos regeneradors i vindicar una moral política nova, quan ha calgut han abandonat els seus principis i han fet el contrari del que deien. La política està plena de sàtrapes de tres al quarto que no tenen principis més enllà de la lluita pel poder. Són polítics que semblen inspirar-se en la frase de Groucho Marx que amb agudesa afirmà “jo tinc principis, però sinó li agraden, en tinc uns altres”. La política no és un joc malabar de principis, la política està relliga per la moral que transitat entre el món dels ideals i la pràctica de govern. L’ortopraxis no pot ser mai cap excusa per oblidar-se del rigor dels principis ètics. 

dimarts, 19 de juliol del 2016

Meditació III de juliol

No podem desentendre’ns del que passa a la societat. Per més que algun cop se’ns recordi que “els cristians habitem el món, però no som del món”, com diu la carta a Diognet, el moment escatològic de la nostra fe, no comporta viure d’esquena als problemes del món. Afirmar no ser del món significa reconèixer que les coses mundanes, fins i tot aquelles que permeten resoldre les injustícies de la humanitat, no esgoten la nostra esperança. Sí bé reconeixem que el Regne de Déu comença a la terra, també afirmen que cap realitat del món esgota la plenitud d’aquest. En aquesta tensió, del si però encara no, és el que dóna sentit a la nostra esperança i el nostre sentit d’estar en el món. Aquesta és la idea que expressà l’autor de la carta a Diognet quan escriví “el cristians vivim de pasada en morades corruptibles, mentre esperen la incorrupció en els cels”.

¿Què hem els cristians mentrestant esperem aquest cel com a punt final de la nostre esperança de fe? Apropar el Regne de Déu en la història sabent que aquesta és només uns instrument de pas per anar cap la parusia final. Per això, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança hem de treballar perquè les nostres societats tornin sobre la seva pròpia història i reconstrueixin els ponts que faciliten el benestar de les persones fonamentat en unes relacions econòmiques humanitzades, lluny de les exclusions i marginacions que avui són font de tant sofriment; i permetin recosir les relacions entre les persones a partir de l’amor fratern. La solidesa d’aquest benestar solidari ha de néixer d’un nou humanisme que presideixi les relacions humanes.

La moral cívica ha de tornar a ser un objectiu comú i l’espaí públic ha de permetre viure la riquesa de la diversitat cultural i religiosa de les societats europees. El pare abat de Montserrat, en la seva homilia del dia de Sant Benet, davant la desfeta d’Europa com a projecte de civilitat recordà unes belles paraules del papa Francesc que són una invitació a treballar per fer del nostre vell continent una realitat social diferent. El papa Francesc convidà a somiar en una “Europa  jove, capaç de ser encara mare perquè respecta la vida, somnio una Europa que es fa càrrec dels nens, que socorre els pobres i els qui busquen refugi; una Europa que escolta y valora els malats; una Europa on ser immigrant no sigui un delicte sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de l’ésser humà; una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís amb els drets humans ha sigut la seva darrera utopia”. Aquests paraules són tota un invitació a reaccionar per refer un projecte d’Europa al servei de les persones, solidari en la construcció de la pau i la justícia,  i acollidor a tothom que truqui a les seves portes.


dilluns, 18 de juliol del 2016

Els nous otomans

La Turquia que avui es troba entre la democràcia i la dictadura és l’hereva del que fou un gran imperi: l’Otomà. Els otomans fou un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condició l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panarabisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, com ho havien estat antigament a l’època medieval.

No fou possible assolir aquest objectiu. La progressiva degradació política i moral de l’imperi Otomà propicià l’aparició de corrents polítiques i religioses contràries a aquesta idea. A la fi de la primera Guerra Mundial la Gran Assemblea nacional turca abolí definitivament el califat otomà l’any 1924. Des de llavors fins el règim d’Erdogan, Turquia ha viscut al marge del somni de la unificació dels pobles musulmans sota una única direcció política i espiritual, altres països han pretès recuperar part d’aquest idea. Aràbia Saudita ha pretès exercir en part aquesta direcció espiritual gràcies als grans recursos econòmics proporcionats pel petroli. Estat Islàmic, deixebles avançats de l’islam saudita, han donat un pas més recuperant la idea del califat. Per sort, la pressió militar occidental sembla reduir el seu territori. La incògnita és, ¿quin és el paper que voldrà jugar Turquia quan Estat Islàmic sigui derrotat?.

diumenge, 17 de juliol del 2016

La nova deriva islamista d'Erdogan

Recep Tayyip Erdogan ha declarat que el cop d’estat era una benedicció de Déu. Fidel a la més pura tradició islamista ha volgut relacionar la seva política amb la religió, i ben segur que, emparant-se amb la mateixa tradició endurirà el seu poder fins a uns límits insuportables per tots aquells que pensin diferent a ell. És cert que, formalment, la dictadura islamista d'Erdogan ha estat legitimada per successives majories guanyades democràticament, però res d’això impedeix denunciar la continuada deriva islamista d’un govern que, en principi havia de respectar els principis de democràcia i laïcitat de la República turca. L’enfonsament de l’imperi Otomà, a la fi de la primer Guerra mundial obrí les portes a un sistema polític força allunyant dels principis bàsics de les repúbliques islamistes que s’anaven configurant en aquells temps sota l’auspici de les potencies occidentals.

 Turquia, sota la fèrria direcció d'Erdogan, no és cap delícia per la democràcia. El règim turc està derivant progressivament cap a la pitjor versió de l’islamisme polític. Alguns analistes, fins i tot, arriben a sospitar que en el projecte d'Erdogan es recrear el vell imperi otomà a partir de les despulles dels territoris avui ocupats per Estat Islàmic. Tot això està passant sota la mirada complaent de les potències mundials que segueixen confiant amb el règim turc pel seus càlculs geoestratègics. La Unió Europea ha fet del règim turc un fidel aliat per contenir les onades migratòries cap Europa i Estats Units fa servir les bases en territori turc per atacat a Estat Islàmic. Tot això és el que explicaria la la condemna occidental del cop d’estat dels militars turcs enfront la ràpida aquiescència del cop d’estat dels militars egipcis al derrocar al govern dels Germans musulmans de Mohammed Mursi. Dos models d’intervenció militar valorats de forma diferent. Turquia es mereix consolidar la democràcia. Però aquesta ha d’arribar, no per aixecaments militars, sinó per l’enfortiment de la societat turca i els partits democràtics de l’oposició. No existeix cap drecera per la democràcia a Turquia.

La nova deriva islamista d'Endorgan

Recep Tayyip Endorgan ha declarat que el cop d’estat era una benedicció de Déu. Fidel a la més pura tradició islamista ha volgut relacionar la seva política amb la religió, i ben segur que, emparant-se amb la mateixa tradició endurirà el seu poder fins a uns límits insuportables per tots aquells que pensin diferent a ell. És cert que, formalment, la dictadura islamista d’Endorgan ha estat legitimada per successives majories guanyades democràticament, però res d’això impedeix denunciar la continuada deriva islamista d’un govern que, en principi havia de respectar els principis de democràcia i laïcitat de la República turca. L’enfonsament de l’imperi Otomà, a la fi de la primer Guerra mundial obrí les portes a un sistema polític força allunyant dels principis bàsics de les repúbliques islamistes que s’anaven configurant en aquells temps sota l’auspici de les potencies occidentals.

 Turquia, sota la fèrria direcció d’Endorgan, no és cap delícia per la democràcia. El règim turc està derivant progressivament cap a la pitjor versió de l’islamisme polític. Alguns analistes, fins i tot, arriben a sospitar que en el projecte d’Endorgan es recrear el vell imperi otomà a partir de les despulles dels territoris avui ocupats per Estat Islàmic. Tot això està passant sota la mirada complaent de les potències mundials que segueixen confiant amb el règim turc pel seus càlculs geoestratègics. La Unió Europea ha fet del règim turc un fidel aliat per contenir les onades migratòries cap Europa i Estats Units fa servir les bases en territori turc per atacat a Estat Islàmic. Tot això és el que explicaria la la condemna occidental del cop d’estat dels militars turcs enfront la ràpida aquiescència del cop d’estat dels militars egipcis al derrocar al govern dels Germans musulmans de Mohammed Mursi. Dos models d’intervenció militar valorats de forma diferent. Turquia es mereix consolidar la democràcia. Però aquesta ha d’arribar, no per aixecaments militars, sinó per l’enfortiment de la societat turca i els partits democràtics de l’oposició. No existeix cap drecera per la democràcia a Turquia.

dissabte, 16 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

El camí del coneixement de Déu no és l’enteniment de la racionalitat, sinó l’apertura del cor al descobriment del seu amor. La raó ens permet explicar aquesta experiència i fonamentar la nostra esperança, però la trobada personal amb Déu és dóna a un altre nivell, en el silenci del cor. Per això, l’accés a Déu és universal sense restriccions que la seva recerca sincera. “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos” (Mt 11,25)

¿A on anem quan ens trobem cansats de cor? Hi ha moments en que la vida provoca desconsol i torbament de cor ¿d’on traiem l’alè per continuar amb l’esperança? ¿on busca la nostra mirada la claror de la vida? Els creients tenim posada l’esperança en l’amor que Jesús ens ensenyà. L’amor, tot ho pot i transforma l’angoixa i el neguit en estimació que cura i sana els dolors de l’ànima. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar” (Mt 11,28)

Les religions, algunes més que altres, estan plenes de litúrgies i pràctiques. L’excés de rituals pot desvirtuar el mateix sentit la fe. Les normes religioses han d’estar al servei de la relació de les persones amb el transcendent, no a l’inrevés. “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes”. (Mt 12,7)

divendres, 15 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Per alguns cristians la vivència de la fe comporta una opció de vida radicalment diferent a la majoritària. Són persones que han optat per viure la vida en comunitat, renunciant a tota riquesa i compaginant la pregària en silenci amb el treball. L’opció de vida monàstica està a la base de la nostra civilització, en els monestirs s’ha teixit un concepció de vida que transmet sentit i profunditat. Gràcies per aquests homes i dones que han fet l’opció monàstica. “Tothom qui pel meu nom ha deixat cases germans i germanes, pares i mares, fills o camps, en rebrà molt més i posseirà la vida eterna”.Mt 19, 29

Per anar a demanar a algú altre que ens ajudi cal vèncer l’orgull de considerar que no necessitem l’ajut de ningú. Si ho fem, a més de descobrir que qui demana troba d’alguna manera allò que cerca, és una manera d’obrir-se a l’amor dels demés. Obrir-se a Déu és també confiar en la força del seu amor i el seu acolliment generós. “Senyor, vinc a veure-us demanant justícia. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me”. Salm 16,15

dijous, 14 de juliol del 2016

Meditació II de juliol.


El panorama europeu i, en concret, el català descrit en la primera meditació haurien d’esperonar a l’acció. La contemplació de la realitat impulsa a actuar per recuperar el sentit profund de la civilització europea. El més greu seria, com senyalà Alsdair MacIntyre en el seu llibre Tras la virutd, no adonar-nos de la gravetat del moment. Un aspecte de la severitat del que succeeix avui és precisament la pèrdua de consciència de que les nostres societats han entrat en un abandó moral. El nostre problema, diu MacIntyre, és “la nostra falta de consciència d’això constitueix part de la nostra difícil situació”. La dilució de la moral cívica sota el triomf, com a molt d’un relativisme circumstancial, posa de manifest la importància de la cruïlla en que ens trobem.


La resposta a tot això ni és l’abandonament al pessimisme desesperat o la inhibició. Al contrari, cal plantar cara a la situació. M’agrada l’actitud que mostrà Benet de Núrsia davant l’emperador bàrbar Tòtila que evocà el pare abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, en la seva homilia al dia d’aquest sant. Amb fermesa, sant Benet comminà a l’emperador a no fer més “mal” amb la seva política conqueridora i agressiva, a deixar “de cometre tanta iniquitat”. El primer pas és la denúncia de tot aquest estat de les coses. És necessari no instal·lar-se en el cofoisme o la indiferència. Ambdues actituds alimenten el mal que provoca tant de sofriment. Cal passar a l’acció. Els cristians hem d’incorporar-nos decidits a les files dels qui denuncien totes les injustícies que corrouen la nostra societat. La indignació ha de ser el motor del compromís per la transformació de tot allò que s’oposa al pla de l’amor de Déu. Hem de mobilitzar-nos per recuperar la identitat d’una civilització que ha vist créixer grans mostres de solidaritat, de justícia i de llibertat. Comprometre’ns,  com a revolta moral.

dimecres, 13 de juliol del 2016

Meditació I de juliol. La diagnosi

A l’inici de tot hi ha un malestar davant d’un món que es percep com desordenat o desorientat per la pèrdua de valors bàsics que ordenen i estructuren la societat. La mirada reflexiva, les converses i la simple acumulació de dades sobre diversos esdeveniments provoquen perplexitat i neguit. El pare abat de Santa Maria de Montserrat fa una encertada diagnosi del moment present. En la seva homilia del dia de Sant Benet afirma: “És cert que Europa ha fet moltes coses bones. Però també és cert que ha fet mal i han comès iniquitats, sobretot amb guerres internes, amb el drama dels refugiats que no troben acolliment i són deixats en camps de concentració on malviuen o bé són deportats, i també amb la xenofòbia creixent, atiada per interessos egoistes com s’està veient en tants països (...) Veient la crisi d’identitat i de sentit que viu la nostra Europa i com creix l’individualisme dels estats i de les persones; veient com en molta gent manquen els valors altruistes i es tanquen a la realitat transcendent de la persona humana, etc. ens adonem que tenim el perill que ens passi allò que deia sant Benet a propòsit de Roma: Europa es pot marcir “d’ella mateixa”.”

Aquesta realitat europea són signes de crisi que és una interpel·lació a les consciències de les persones perquè “entre tots, cadascú des del seu lloc, treballem per superar la crisi actual i convertim aquesta època nostra en un temps de renovació del projecte europeu, que és un projecte a favor de les persones que hi viuen, obert als qui truquen a les seves portes, solidari per ajudar la pau i la justícia en el món de manera que es treballi perquè la gent no hagi d’emigrar dels seus països pel fet de trobar-hi el necessari per a una vida digna. Un projecte europeu respectuós de la dimensió transcendent de la persona humana. No ha de ser, doncs, un projecte purament econòmic on imperi l’interès pel guany per damunt del bé de les persones.

Un diagnòstic ben lúcid sobre la situació europea. El pare abat de santa Maria Montserrat el condensa amb la reflexió que feu el Papa Francesc el mes de maig passat en rebre el Premi Carlemany, quan digué “Europa –diu el Papa- s’ha atrinxerat en comptes de promoure els valors humanistes. Fa la impressió d’estar cansada i envellida, d’estar en declivi, d’haver perdut la capacitat de ser efectiva enfront dels problemes”. La diagnosi no suscita la indiferència. Al contrari, és un al·licient perquè els cristians ens dirigim al món per explicar el que som i que proposem per vèncer el que considerem una pèrdua d’humanitat i de civilitat. Per fer-ho, hem de tenir de lucidesa de l’autor de la carta de Diognet i saber fer comprensible la nostre fe a un món atrafegat en les seves preocupacions i a una societat on Déu no suscita massa interès. En mig de la plaça pública, allí on la cultura contemporània sembla renegar de Déu i ser hostil a les creences religioses hem de proclamar la raó de la nostra esperança i anunciar de nou la Bona Nova als desvalguts i treure els pobres de la cendra. 

dimarts, 12 de juliol del 2016

Meditacions per uns dies de juliol

Meditacions per uns dies de juliol és una proposta de lectura d’uns breus texts, contemplar-los i preguntar-se el que aporten i signifiquen, i em mouen a actuar. Proposo uns texts diferents entre si, però que poden unir-se per un fil de reflexió de continuïtat. Són uns escrits que serveixen per adonar-se la profunditat de la crisi de model social i descobrir com des de l’experiència creient es poden aportar propostes per remuntar la situació actual. Els texts proposats són fragments de documents més llargs que poden agafar-se com a referència per fer aquesta meditació. Cada text s’explica en per si mateix, però també tenen sentit si dialoguen per tal de trobar noves perspectives. Durant uns dies aniré explicant les meves meditacions sobre aquests texts.

El primer del text és la carta de Diognet. El segon document és un text de l’emperador Julià l’Apòstata. El següent material són fragments del llibre Tras la virutd de Alsdair MacIntyre, El darrer text és la homilia del para abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, pronunciada en la festivitat de Sant Benet. Durant uns dies aniré presentant aquests escrits i la meditació que em susciten. Són reflexions que tenen la finalitat de viure la fe creient al mig de la plaça pública al costat d’altres persones que poden tenen tenir altres referents de vida. Aquests texts susciten unes paraules de fe per il·luminar la nostra societat i proposar camins d’esperança. Es tracta de fer present la paraula cristiana com una proposta significativa al costat d’altres vivències que també pretenen el mateix. Aquests texts ajuden a crear aquest diàleg respectuós amb la cultura contemporània a fi de donar sentit a l’existència humana. 

dilluns, 11 de juliol del 2016

Sant Benet viu i perdura

Avui és la festivitat de Sant Benet, el pare fundador de l’ordre benedictina. Aquesta efemèride permet evocar l’actualitat del seu gest de deixar-ho tot per seguir a Jesús per tal trobar l’amor immens de Déu i estimar amb major plenitud els demés. Benet de Núrsia proposà una vida en comú ordenada per unes normes, la Regla. Sota el seu guiatge espiritual, milers de benedictins i benedictines, han donat testimoni de que es podia viure de manera diferent en relació a com proposava el món. El gest de renúncia de Benet a les fastuositats del món per tal de pregar i treballar conjuntament amb altres persones, era una forta crítica al sistema de valors i la moral que regien en la societat del seu temps. Des dels seus inicis, la vida en comunitat sota la regla benedictina aportà un conjunt de valors alternatius al mainstream del seu temps.

El pare abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, en la homilia commemorativa de la festivitat, ha fet un excel·lent reflexió sobre el que Benet de Núrsia pot aportar a la societat contemporània. Amb encert pedagògic, el pare abat ha projectat el diàleg de sant Benet amb l’emperador bàrbar Tòtila a la realitat actual. Amb agudesa, ha identificat els grans trets definidors del declivi de la civilització europea. Ha esmentat l’egoisme i les pors del estats, l’individualisme de les persones, l’imperi dels interessos econòmics; també ha esmentat la pèrdua d’ideals, la corrupció o l’hostilitat a la transcendència humana. Tot aquests fets són preocupants signes del temps que mostren una Europa envellida i cansada, mancada d’esperança i amb poc aclarida de com construir un futur sobre uns valors nous. Davant d’aquest situació, el pare abat ha reivindicat la figura de Sant Benet com inspirador d’uns valors morals alternatius que poden contribuir a la regeneració d’una societat abandonada a l’imperi de l’egoisme i la futilesa.

També nosaltres hem de comprendre el sentit del diàleg de sant Benet amb l’emperador bàrbar Tòtila perquè  “a la nostra època els bàrbars no esperen a l’altra costat de les fronteres, sinó que porten governant-nos des de fa temps”, escriví el pensador Alsdair MacIntyre. Els bàrbars estan entre nosaltres governant i assumint importants responsabilitats en els àmbits econòmics, socials i culturals. El nostre problema és, per MacIntyre, “la nostra falta de consciència d’això constitueix part de la nostra difícil situació”. El camí per avançar és, així conclou el seu llibre “Tras la virtud”no estem esperant a Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”. Per això, la homilia del pare abat de Santa Maria de Montserrat ha estat molt oportuna i les seves paraules són prou il·luminadores per comprendre on estem i cap a on hem d’avançar.

diumenge, 10 de juliol del 2016

Informe sobre la situació de l’islam francès

El Senat francès ha fet publiques les conclusions provisionals d’un informe elaborat per un grup de treball sobre la situació de l’islam de França. En primer lloc, es constata que és més apropiat parlar de les comunitats de musulmans en lloc de la comunitat musulmana. També es destaca que existeix una estreta relació entre l’imam d’una comunitat i l’orientació ideològica de les juntes directives de les comunitats. Les vies de radicalització ja no són les mesquites, sinó les xarxes socials. Existeixen dos tipus d’imams: els que estan pagats per alguns estats islàmics relacionats amb la immigració i els imams contractats per les comunitats musulmanes. De 301 imams, 30 estan pagats pel Marroc, 120 per Algèria i 151 per Turquia. La majoria d’aquests imams pagats per estats estrangers no han nascut a França i no coneixen el context socio-cultural francès.

L’informe destaca que algunes comunitats musulmanes franceses reben ajuts privats estrangers sense conèixer ni la quantitat ni els mecanismes. Davant d’aquest descontrol es recomana canalitzar tot aquest finançament a través de la institució pública Fundació per les obres de l’islam a França. S’insisteix en que cal donar molt transparència aquests finançaments privats i d’estats islàmics. L’informe senyala que cal trencar l’oligopoli que tenen unes poques comunitats musulmanes en la certificació del menjar halal. També s’identifica que la manca de representació del culte musulmà a França crea moltes dificultats per la interlocució amb els poders públics. Es proposa resoldre aquesta situació introduint major democràcia i independència de països estrangers el Consell francès de culte musulmà. Un cop lliurat aquest informe pels seu redactors, el Senat l’ha d’estudiar i discutir a fi de proposar les corresponents accions polítiques per atendre les seves recomanacions.

dissabte, 9 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’actuar per fer possible un món nou, una societat diferent fonamentada en relacions justes i l’amor entre les persones. Pels creients, aquest és el camí per fer evident la presència de Déu en la història. En un món injust Déu es troba entre els exclosos, els marginats i els que es troben en la perifèria de la societat. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu. “Penseu en el Senyor i el seu poder, busqueu la seva presència” (Salm 104)

En un món inundat d’imatges efímeres, cal recuperar la força de la paraula. El relat ha de presidir la manera de relacionar-nos amb els demés. La paraula nua té força, no cal adonar-la en excés fins fer-li perdre el seu valor d’anunci ple de sentit. Cal fonamentar les paraules amb el testimoniatge. No ens cal poca cosa més. “Aneu i prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop...No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó”. (Mt 10, 7-10)

Les persones som ésser socials. Ens relacionem els uns amb els altres i a partir d’aquestes relacions teixim la societat. Si ens estimem, aquestes relacions estaran presidides per l’amor i construiran una societat amable per la convivència. Cada persona té en les seves mans la possibilitat de fer cada dia un món millor i més acollidor de les altres persones. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10,16) 

divendres, 8 de juliol del 2016

Glosses per la vida quotidiana

L’amor tot ho pot. Si estimem contribuïm a transformar el món, a fer-lo més agradable als demés. L’amor ajuda a sortir del nostre egoisme i adonar-nos del que necessiten o esperen els demés. Hem d’estimar sense restriccions, sense esperar res a canvi més que trobar-nos en pau amb nosaltres mateixos. L’amor és compassiu i misericordiós perquè fa que estimem als altres pel que són, no pel que nosaltres volem que siguin. “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat”Salm 144 

Sovint estem anguniats per algun fet que sobresurt en la quotidianitat de la vida. Hi ha coses que ens neguitegen excessivament, que ens encaparren i no ens deixen en pau. Sembla que el món hagi de girar entorn a aquestes preocupacions. Mentrestant la vida segueix, passa sense aturar-se i les persones que ens envolten ens reclamen la nostra atenció, però no els podem atendre perquè estem ocupats en les nostres preocupacions. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa” Lc 10,41

dijous, 7 de juliol del 2016

El dret natural no està de moda

És evident que el dret natural no està de moda. Alguns professors d’ètica comenten sentir-se un cos estrany entre els seus col·legues si reivindiquen un espai pel dret natural. Entre els acadèmics, i tot seguit els polítics, sembla que només existeixi el dret positiu i abominen  de que pugui existir un conjunt de normes i principis superiors que regeixen el comportament humà més enllà de les normes acordades i consensuades. Al concepte de dret natural s'oposa al dret positiu, que són el conjunt de normes legalment vigents aprovades por processos de deliberació i acord. L’obsolescència induïda del dret natural dificulta el poder resoldre la construcció d’una ètica civil bàsica per la convivència.

No està de més fer-se una pregunta molt simple: ¿ quin és el fonament moral de les decisions polítiques o de les decisions preses en seu parlamentària? Davant aquestes preguntes hi ha hagut diverses respostes, no sempre del tot coincidents i del grat de tothom. El positivisme jurídic parteix del principi que les lleis, si són democràtiques en el seu procediment d’elaboració, no necessiten cap fonament ètic. La seva fonamentació es basa en el procediment de la seva promulgació. Si aquest és adequat i coherent amb el marc jurídic d'un país, la llei està legitimada èticament. Aquesta idea parteix de la idea exposada per Thomas Hobbes, en la seva obra Leviatan, que és l'autoritat i no la veritat la que fa la llei, auctoritas, non veritas, facit legem. El mateix judici és extensible a les decisions preses des de la responsabilitat de govern.

En el pol oposat es troben pensadors que consideren que la llei positiva, en si, no és legítima, ni en el cas de néixer d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria- si conculca una moral comuna que es troba per sobra de l’àmbit legislatiu. Davant del positivisme jurídic n'hi ha que pensen que les lleis s'han d'inspirar en uns principis ètics previs al raonament polític. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Les lleis de l'Estat no poden anar en contra del que es consideren les "lleis no escrites dels déus", els principis morals absoluts no negociables. L'existència d’aquesta moral no escrita convida a descobrir un principis absoluts que no poden ser violats a cap preu, per més democràtic que sigui el procediment emprat. No hi ha una altra sortida.

dimecres, 6 de juliol del 2016

Secularització i laïcitat

Un dels trets distintius de les societats contemporànies, i en la nostra molt més recentment, és la secularització de l’espai públic. Vulgarment es diu que això demostra que la societat és laica, però això és una equivocació. La societat és el que són els seus membres, mai es pot definir la societat com laica. El que és més apropiat és afirmar la secularització de la societat perquè ara els poders públics, en lloc de legitimar-se per la voluntat divina, ho fan per les decisions de la voluntat popular. Aquesta circumstància dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals perquè es donen les condicions que permeten a totes elles aportar els seus punts de vista en diàleg amb altres propostes de significats.

La secularització de la societat i laïcitat de les institucions públiques són la millor garantia de llibertat per les religions modernes, malgrat que algunes pensin el contrari. L’espai públic dóna a les religions l’oportunitat d’a oferir els seus valors i exigir respecte a la seva missió. Gràcies al respecte i tolerància, virtuts pròpies de les comprensions positives i obertes de la laïcitat, les religions poden donar raó de la seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història. La secularització i laïcitat haurien de facilitar que els agents polítics tinguessin una relació de respecte a la diversitat religiosa de la societat.


Lamentablement, les visions instrumentals de la política i de la religió encara perduren entre les religions i les forces polítiques. Encara hi ha que creu que la confessionalitat de l’estat és un bé i altres que creuen que des de les institucions de l’estat cal negar el pa i la sal a les religions. Per sort, aquestes actituds són residuals, però com que es retroalimenten de tant en tant tenen notorietat mediàtica. Cal procurar que tot quedi en un simple foc d’encenalls.

dimarts, 5 de juliol del 2016

L’immoral negoci de la por

El negoci de la guerra és moralment abominable. Però, hi ha empreses que sense cap referent ètic s’enriqueixen amb els conflictes armats. En més d’una ocasió es pot sospitar que aquestes empreses mouen hàbilment influències i manipulen voluntats per estimular els enfrontaments armats. No tenen res a perdre, al contrari. La seva compta de resultats està directament relacionada a la magnitud dels enfrontaments. El magnífic estudi Guerres de frontera promogut per la Campanya pel Control d’Armes dels Països Baixos, el Transnational Institute i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau,  demostra que aquestes empreses comencen a fer també importants negocis relacionats amb les mesures de seguretat que els països europeus han posat en marxa per “assegurar” les seves fronteres dels possible efectes derivats dels conflictes internacionals com poden ser, per exemple, els moviments de refugiats que emigren a Europa en demanda d’asil. Les empreses dominants d’aquest mercat de la mort són Airbus, Finmecannica, Thales, Indra, Safran i un conjunt d’empreses israelianes,

Les mateixes empreses de defensa i seguretat implicades en diversos conflictes mundials, proporcionen l’equip als guàrdies de fronterers, la tecnologia de vigilància per controlar les fronteres i la infraestructura tecnològica per a realitzar el seguiment dels moviments de població. El més pervers de tot és que alguns dels beneficiaris dels contractes de seguretat a les fronteres són alguns dels majors venedors d’armes a la regió d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, alimentant el conflicte que és la causa de la emigració dels refugiats. La gran depravació és que aquestes companyies és actuar com a lobbys per treure’n profit dels conflictes, i després beneficiar-se també d’aquestes tensions. Donada la seva manca general d’escrúpols hom podria sospitar que algunes d’aquests empreses manipulen la opinió pública a fi de fer créixer un sentiment d’inseguretat davant d’uns conflictes que, a través de moltes formes, entre elles també el terrorisme, es projecte en els països occidentals. Perquè, un cop alimentada la por als desconeguts, el temor als refugiats o al pànic al terrorisme difús és més rendible vendre les mesures protectores. Negoci rodó.

dilluns, 4 de juliol del 2016

George Steiner i l’islam

Sempre he tingut una profunda admiració a les reflexions de George Steiner. És un pensador amable i que dóna llum a molts dels dubtes personals. En una llarga entrevista publicada al suplement Babelia del diari El País es comenta un capítol del seu llibre Fragmentos on reflexiona sobre la religió i temes afins. Steiner destaca que la caiguda del comunisme a donat peu a la recuperació de les expressions religioses, especialment les que són fanàtiques. Pensa que el fonamentalisme s’està imposant i s’imposa a través de l’ús de la violència com es pot veure en l’islam i en els baptistes nord-americans.

Són significatives les opinions d’Steiner sobre les relacions entre la civilització judeocristiana i l’islam, i les possibilitats d’un trobada entre ambdues religions. Steiner és molt pessimista sobre aquesta qüestió. És del parer que “no es pot negociar amb l’islam per dos motius”. El primer, és que l’islam a refusat, des del segle XV, el diàleg de la religió amb la ciència. El segon impediment, és el tracte que l’islam dóna a les dones. No es pot tolerar el menyspreu que té l’islam envers la meitat de la població. Aquestes dos factors, considera George Steiner, són la causa de molts dels enfrontaments religiosos que han tingut l’islam com a principal protagonista. Conflictes que considera que encara poden agreujar-se en els propers anys.

diumenge, 3 de juliol del 2016

Els xiïtes màrtirs de Bagdad

Tota religió té els seus màrtirs, l’islam també. El martiri s’ha associat a la defensa d’una causa religiosa, tot i que és freqüent associar-ho també a les persones que moren en raó de les seves creences. En tot cas, sempre s’ha suposat una actitud activa en la defensa de la fe o creença. El terrorisme que practiquen els salafistes radicals d’Estat Islàmic ha introduït la idea del martiri passiu. Aquest és el cas dels xiïtes que sovint són l’objectiu declarat dels atemptats d’algun terrorista suïcida patrocinat per aquesta organització criminal. L’atemptat d’aquest cap de setmana a Bagdad és un cas més d’aquesta obstinació malaltissa dels sunnites salafistes radicals que consideren els xiïtes uns renegats que cal destruir fins l’aniquilació. Estat Islàmic és l’expressió màxima de l’odi que s’establí en l’Islam, des dels seus inicis, entre el sunnisme i el xiisme.

La progressiva reducció del territori controlat per Estat Islàmic com a conseqüència de l’ofensiva de l’aliança occidental ha provocat una modificació de la seva estratègia terrorista en la seva guerra d’assentament com estat. Es de preveure que, en els propers mesos, Estat Islàmic incrementi els seus atacs en els països afins a aquesta aliança militar que els combat a Síria i Iraq. Tot indica que els dirigents d’Estat Islàmic han optat per demanar els seus simpatitzants en aquests països que atemptin allí on puguin en lloc d’anar a fer la gihad violenta a Orient Mig. Els països occidentals han de seguir defensant-se d’un enemic disposat a seguir estenent el terror com estratègia de lluita islàmica. Les autoritats europees han de seguir amb la lluita contra aquest terror que es practica amb nom d’una determinada interpretació de l’islam.


En aquest combat cal assumir que hi haurà víctimes i que, davant de cada atemptat, la ciutadania ha de ser solidària amb les persones que hagin patit el terrorisme i ha de defensar els valors de la democràcia i el respecte com eixos per articular la convivència. Per això és important la ràpida mobilització davant de qualsevol atemptat. Així ho feren els europeus mesos enrere pels atemptats de Paris i Brussel·les  i darrerament, amb matisos, davant del últim atemptat d’Istanbul. Tinc la sensació que Europa pren consciència del problema, fa manifestos, s’omplen les xarxes socials i els mitjans de comunicació fan debats i la societat es mobilitza quan les víctimes dels atemptats són considerades com a pròpies. Quan les víctimes del terrorisme d’Estat Islàmic són del nostre entorn. Però, ¿qui plorarà els morts de Bagdad? ¿Hi haurà a Europa la mateixa reacció emotiva davant d'aquesta nova brutalitat? ¿Sortiran les mateixes persones a denunciar-ho a condemnar-lo, a exigir respostes o potser aquesta vegada ens agafa massa lluny? Davant del terrorisme, els morts són víctimes sense nacionalitat. Les víctimes xiïtes de Bagdad mereixen la nostra atenció, indignació i mobilització igual que meresqueren els parisencs, els belgues o els turcs. Cap de les víctimes del terrorisme islamista pot provocar la nostra indiferència, ens hi juguen el sentit de la nostra civilització.