Equitat i justícia

L'equitat també es projecta sobre la justícia, doncs el dilema no se situa tant entre igualtat i justícia, sinó entre justícia i equitat. L'exercici de la justícia està estretament vinculat amb l'equitat. Crec sincerament que el concepte de justícia distributiva s'aproxima més al concepte d'equitat. La moderna concepció de justícia va estretament unida al principi de justícia social. Aquesta justícia reivindica, per sobre de tot, una més justa distribució. Al voltant de la justícia distributiva s'han desenvolupat dues actituds que durant molt de temps han estat enfrontades i abismalment distanciades. Per les corrents més propers al liberalisme la justícia distributiva consisteix a donar a cadascun d'acord amb els seus mèrits; en l'altre extrem se situarien els partidaris d'una justícia redistributiva segons la qual: a cadascú segons les seves necessitats. Ara, després d'haver comprovat els fracassos causats pel darwinisme social, aplicació extrema de la primera actitud, i la incapacitat dels diversos models del socialisme real, pretesa realització històrica de la segona actitud, seria aconsellable progressar cap a un intent de síntesi que permetés conjuminar el mèrit (construït sobre la competitivitat, l'esforç personal, l'ambició) amb l'atenció a les necessitats personals a través de la solidaritat i una orientació preferent cap a la igualtat.

L'extensió equitativa de la llibertat i la justícia comporta que els sistemes jurídics i culturals estiguin presidits pel sentit de la justícia distributiva. Un tema recurrent en aquesta trobada amb els liberalismes ha estat el paper de l'Estat. Aquest, mitjançant una pràctica redistributiva, ha de procurar que els béns socials no quedin a mercè exclusiva de la lògica del mercat. Aquesta apreciació considera les estructures estatals com a operants a favor de la justícia, de tal manera que una política solidària no pot existir sense el compromís de l'Estat. Però ara comencem a descobrir que això, encara que sigui necessari no és suficient per atendre la complexitat de les societats modernes. Doncs en aquestes han aparegut nombrosos conflictes que no són explicables ni es poden solucionar per una millora continuada dels mecanismes distributius de la riquesa. Aquests problemes nous, inèdits en els debats vells amb el liberalisme, exigeixen nous escenaris per prosseguir el diàleg a fi d’ajustar el mercat i els seus aspectes col·laterals.

Els fonaments de dret i la justícia interpretativa

Continuo tenint problemes amb la justícia d’aquest país. Vull dir, continuo tenint problemes d’entendre el que fan alguns jutges d’aquest país. No entenc la seva lògica. Em costa comprendre quin mecanisme de raonament segueixen alhora de decidir els recursos i d’escriure les seves interlocutòries. Crec que els seus circumloquis estilístics encara enterboleixen més la comprensió de les seves decisions. ¿Com justificar l’ingrés a presó de Millet i Montull pel risc de fuga?. Des de la detenció fins avui han tingut mil i una oportunitats per escapar-se i no ho han fet, ¿on està el risc de fuga?. També és incomprensible afirmar que es pot sospitar que aquestes persones tinguin diners a l’estranger. ¿Els magistrats han de decidir per sospites o fets?. El terreny de la sospita és ampli i pantanós. Enviar a la presó unes persones per una sospita és ben curiós pels qui no som del gremi judicial.

Per acabar les admonicions judicials, la nova interlocutòria del jutge Llarena torna a evidenciar l’avaluació ideològica-política que fa el jutge al marge del fonament de dret. De nou, penso que aquesta interlocutòria, com comentava ahir demostra que els polítics catalans presos, a més de presos polítics són uns ostatges de l’Estat. No està de més recordar que vol dir el concepte ostatge que, tal comentava ahir és aplicable als presos polítics catalans. Llegint la interlocutòria del jutge Llarena m’ha evocat el sentit de la paraula rehén segons el diccionari de la Real Academia Espanyola: “persona retenida por alguien como garantía para obligar a un tercero a cumplir determinadas condiciones”. Ni més ni menys, això és el que es pot interpretar el que són els polítics catalans empresonats. 

La nova interlocutòria del jutge Llarena és molt preocupant perquè, tal com ja expressà amb el seu escrit sobre Joaquim Forn, del seu raonament es desprèn que el pensament, en aquest cas, l'independentisme és un delicte. Judici totalment inadmissible i contrari a tota comprensió democràtica. Segons Llarena, Sánchez "manté el seu ideari sobiranista, la qual cosa resulta constitucionalment vàlida, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva…”, entre d’altres raons, perquè "no només no ha renunciat a l'activitat política que -des de diversos fronts- ha servit d'instrument per a l'execució dels fets sinó que ha revalidat el seu compromís amb una candidatura el líder de la qual proclama l'objectiu de restablir la dinàmica política que va conduir a les actuacions de les quals neixen les responsabilitats que aquest procés contempla i que va desembocar en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució”. Hi ha per estar preocupats: ¿Podrem pensar el que voldrem?

La manipulació mental del terme explosió violenta

Alguna paràgraf de la providència dictada pel jutge Llarena em recorda el que la litúrgia cristiana proclama de renúncia a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions en el moment del baptisme. A tots els polítics empresonats se’ls ha demanat una renúncia a l’independentisme unilateral, el rebuig a la legislació de desconnexió i a tota seducció per reprendre qualsevol estratègia similar la practicada fins ara i l’acceptació de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Tots els consellers han fet, a la seva manera, la promesa baptismal. Però no ha tots se’ls ha concedit la sortida de la presó. Quatre d’ells segueixen empresonats perquè el jutge aprecia risc de reiterar en una conducta que valora directament vinculada a l’exercici de la violència.

Des del meu total desconeixement dels aspectes penals, m’agradaria saber quin és el nucli de les decisions judicials: els fets i/o les actituds, allò que és objectivable com a delicte i/o  allò que pertany al terreny de les voluntats o les idees. Mentre el terreny dels fets tot és contrastable amb la tipificació delictiva, en l’àmbit de les actituds les valoracions es mouen en les subjectivitats i com a tals condicionades pels judicis previs de l’observador. Dit això, entenc que la comissió d’un delicte objectivable és indiscutible perquè és contrastable; però resulta més difícil objectivar consideracions del tipus “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, si es reitera, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que s'hi vegin afectats” perquè és una suposició tan demostrable com la contrària. Pensar que la decisió de restar en presó depengui d’aquesta feblesa de criteri m’esglaia perquè em qüestiona la idoneïtat o encert del judici. Però, el que és més greu, és l’expressió “explosió violenta” pel que significa de manipulació del marc mental de les persones. A l’evocar una explosió violenta el text crea una associació cognitiva amb explosius i en aquest país els explosius són bombes i les bombes és terrorisme. És gravíssim l’ús d’aquesta expressió per la manipulació que comporta i l’alteració de  la veritat que la justícia pretén establir. Les persones que se’ls nega la llibertat en nom d’aquest risc ha donat proves reiterades dels seus comportaments pacífics i el compromís pel civisme.

També resulta paradoxal que, en una societat de grans incerteses i de difícil predicibilitat dels riscos i esdeveniments, s’afirmi amb contundència, com diu la providència del magistrat, que "el risc de reiteració de les seves conductes imposa a aquest instructor més grau de rigor i cautela a l'hora de conjugar el dret a la llibertat dels investigats i el dret de la comunitat de poder desenvolupar la seva activitat quotidiana en un context despullat de qualsevol risc previsible de suportar comportaments que lesionin de manera irreparable, no només la seva convivència social o familiar, així com el lliure desenvolupament econòmic i laboral, sinó la pròpia integritat física". Vivim en la societat de la incertesa total i la justícia no pot pretendre posseir la seguretat de pronosticar el risc de reiteració per justificar la privació de llibertat. No ho entenc.

Tinc els meus dubtes, i torno al tema de la religió, que alhora d’emetre una decisió judicial sigui correcte voler condensar en aquest gest la moralitat del bé comú. Penso que això és el que passa quan el jutge afirma que el perill, valoració que pot ser objectiva como subjectiva, no desapareix amb la formal afirmació que abandonen la seva estratègia d'actuació i amb la determinació judicial d'avaluar la seva situació personal si les seves afirmacions resulten mentideres, "sinó que exigeix ​​constatar que la possibilitat de nous atacs hagi efectivament desaparegut, o que de mica en mica es vagi confirmant que el canvi de voluntat és veritable i real". Només a partir d’un judici d’intencions fet des de la pròpia subjectivitat, i només des d’aquesta perspectiva, es pot sostenir l’afirmació del jutge de que en l’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez el risc de reiteració delictiva "reflecteix la probabilitat que puguin reproduir-se actes amb greus, immediates i irreparables conseqüències per a la comunitat". Novament, en nom de la llei un òrgan judicial ha pres una decisió ajustada però no justa. Novament, es confirma que quan hi ha un conflicte el que primer es perd és la veritat. Novament, esglaia el silenci de molts dirigents polític per interessos partides i el seu silenci els fa còmplices d’una injustícia. 

L'equitat segons Montoro

Algunes persones practiquen la perversió del llenguatge. Gràcies a aquesta estratègia es buida de contingut ideològic els noms i se’ls manipula per fer-los dir allò que no diuen. Recordo un excel·lent llibre d’Alex Grijelmo on repassa, amb molta precisió, com la vida política o periodística forcen conceptualment les paraules fins a pervertir-ne el seu sentit. Tot això ve a col·lació d’unes paraules que vaig sentir al ministre en funcions de finances de l’estat espanyol. En una recent visita a Barcelona, el ministre Montoro, a la pregunta d’un periodista si pensava pujar els impostos als rics, respongué aïradament de que no i que “los ricos ya pagan sus impuestos. Eso es equidad”. Vaig quedar estupefacte, tant pel que digué el ministre com perquè ningú li respongué que això no és equitat. 

 En dret, segons el Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, l’equitat és l’adaptació de la norma jurídica a cada cas concret. És un recurs per evitar la rigidesa de la norma. En l’àmbit econòmic es defineix l’equitat com a característica d’una situació justa, en què tothom rep el que es mereix. Aquesta definició introdueix la perspectiva de que la equitat comporta igualtat, tothom rep, però de forma diferenciada: rep el que es mereix. En castellà, idioma natural del ministre, el diccionari de la Real Academia també entén, entre altres accepcions que l’equitat és donar a cadascú el que es mereix. No estava massa lluny d’aquests conceptes Karl Marx quan al Manifest Comunista deia que s’havia de donar a tothom segons les seves necessitats. Evidentment, que la definició del que és necessitat mereix una discussió a banda. 

També hi ha la concepció moral de l’equitat més relacionada amb la igualtat i la justícia que contrapesen les desigualtats socials. Dit d’una altra manera, una fiscalitat justa serà equitativa perquè els que més tenen pagaran més i els que menys tenen rebran més. En aquest punt, cal esmentar l’abús fet del que es diu en Mateu 25:29 “Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”. Per sort, la justícia es basa, primer en una igualtat davant de la llei: tothom a de pagar es impostos, però l’acció justa fa un pas i incorpora l’equitat: el que més tenen són els que més han de pagar. Així de simple senyor ministre.

Compromís contra la indiferència

Sembla que el compromís social està devaluat. Hi ha poca predicació a favor del compromís i molta exaltació del refugi hedonista de la individualitat. El jo venç la partida i el desinterès generós i constant envaeix la societat. L’individu només surt de la seva zona de confort individual mobilitzat per grans campanyes mediàtiques que pretenen commoure davant de crisis d’humanitat. Un dia són els refugiats deambulant per Europa, l’altra els damnificats d’un desastre natural, més endavant, quan les festes nadalenques treuen el nas les maratons solidaries fan rascar la butxaca i les recaptes d’aliments ens recorden que en la nostra societat hi ha gent que passa gana. ¿Què passa la resta de dies?, ¿no és necessària la compassió davant del dolor dels demés? ¿no cal esmerçar esforços personals per alleugerir el patiment dels demes? ¿el sofriment dels demés ens deixa indiferents?

Hi ha masses silencis davant les injustícies. La indiferència és massa gran o es delega la solidaritat. Algunes persones pensen que ja no es temps de comprometre’s. Deia Caballero Bonal que escriu per defensar-se de les ofenses de la vida. És cert, cal passar per la vida defensant alguna cosa, denunciant les injustícies. No pot haver-hi indiferència sostinguda. Com tampoc pot haver-hi silenci davant de la complaença amb les injustícies vinguin d’on vinguin. No podem ser submisos, obedients, complaents, gregaris o hipòcrites davant del dolor dels demés. Hem de saber-nos commoure davant del sofriment de la humanitat i actuar a favor de fer aquest món més just.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. La política és una resposta moral davant les injustícies del món. Per això la recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. El més pur de les tradicions religioses, per exemple, identifiquen la compassió com l’impuls moral i ètic dels bons governants. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política hauria de ser l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia.

Si vols la pau, treballa per la justícia

Aquest lema, promogut el seu temps pel papa Pau VI, dóna la impressió que és l’eix conductor del darrer missatge per la Jornada Mundial de la Pau. Recentment s’ha presentat el missatge de Benet XVI per la XLVI Jornada Mundial de la Pau que s’ha de celebrar el proper 1 de gener del 2013. En la seva presentació el cardenal Pete K. A. Turkson, president del Pontifici Consell Justícia i Pau ha destacat que, tot i l’existència de nombrosos conflictes, tensions i violències, es troben nombrosos artífexs de la pau. Aquests treballen, des de molts àmbits, a favor de la vida en tota la seva amplitud. Per això, la seva preocupació és defensar totes les dimensions de a vida. Aquestes persones es preocupen per afermar les institucions bàsiques per la vida, com són la família i el matrimoni; però també es preocupen per les llibertats individuals i socials. La defensa de la vida comporta lluitar contra la desocupació, la crisi alimentària, la crisi financera i altres aspectes de la vida social.

El missatge del Papa destaca que per fer avançar la pau cal treballar per la justícia. Efectivament, treballar per la vida vol dir també construir una societat més justa i equitativa. Per tenir una vida més digna, en plenitud, cal que tothom tingui les possibilitats de desenvolupar les seves potencialitats. La construcció de la pau comporta, tal com es diu en el missatge, tenir uns dirigents polítics capaços de promoure i impulsar nous models socials i econòmics i financers més justos. La pau s’ha de construir sobre el respecte als drets socials, no retallant-los afirma Benet XVI. Sense la defensa dels drets socials no poden desenvolupar-se els drets polítics i civils. Sense aquests drets la democràcia es debilita.