Encarnació de Déu

Avui la comunitat catòlica ha clebrat la festivitat del naixement de la Verge Maria. Aquesta festa propicia meditar l’exclamació que feu Elisabet quan, estant en cinta de Joan Baptista, rebé la visita de la seva cosina, Maria, també embarassada. Les paraules d’Elisabet són el pròleg que introdueixen a la que la resposta de Maria fos el cant del Magníficat. Elisabet, plena de joia exclamà: “Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?” (Lc 1,43) per afegir tot seguit: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!” (Lc 1,45). La promesa es farà realitat perquè Déu s’havia encarnat en les entranyes de Maria. Déu serà un home que viurà entre nosaltres i es manifestarà ple d’humanitat per tota la humanitat.

La gran resposta de Maria a la salutació d’Elisabet resumeix el sentit de l’encarnació de Déu. La divinitat cristiana és Déu fet home que habità entre nosaltres. Aquest és el nucli de l’anunci joiós de la fe cristiana. Jesús, que era de condició divina fou el Fill de l’Home entre nosaltres. Sant Pau explica molt bé la densitat d’aquesta afirmació en la seva carta als Filipencs al parlar de Jesús: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,6-8). ¿Quin altre Déu en la història de la humanitat s’ha encarnat donant-nos el seu fill perquè fóssim salvats? ¿quin altre Déu ha renunciat a la seva magnificència per tal de deixar morir en creu al seu fill encarnat?. La contemplació de l’encarnació divina i la comprensió de la transcendència d’aquest fet, em suggereix que encara cal recórrer força camí en el necessari del diàleg interreligiós. Això és així perquè l’encarnació de Déu aporta una singularitat única al cristianisme.

Encarnar la fe en la vida

Un dels perills que empresona als cristians es perdre’s en disquisicions al marge de la realitat immediata. Això té la virtualitat de permetre grans acords. La trampa és que en cap cas es baixa en el terreny del concret on poden sorgir els desacords. Els problemes reals comencen quan en el centre del debat es posen qüestions que obliguen a definir actituds i comportaments que es poden contrastar. Si això passa, l’aparent unanimitat de criteris se’n ressent. És quan es posa en evidència que un és de Pere, l’altra de Pau o d’en Jaume, o vet a saber de qui. Però sembla que tot té solucions en benefici de la unitat eclesials. Per tal d’evitar que els desacords esdevinguin trencadisses el llenguatge es torna ambivalent i confós. El resultat és frustrant perquè dóna la impressió de que tot val sense cap mena de criticisme.

Aquesta ambiguïtat calculada contrasta amb la claredat adoptada per Jesús davant d’algunes qüestions. “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15,12), “no podeu servir alhora Déu i el diner” (Lc 16,13) o les paraules que Lluc posa en boca de Jesús per iniciar la seva missió “l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 18-19). Són paraules clares que situen la fe dels cristians davant d’unes opcions clares. És així com la fe cristiana i l'espiritualitat es projecten cap la història i s'identifiquen amb la defensa de la causa del pobre. D’aquesta manera la vivència de la fe, la mateixa presència de cristians en el món amb el seu testimoni i diàleg, entren en comunió amb l'esperança d'alliberament present en la memòria històrica de la humanitat i participen plenament en la seva lluita per la justícia. Per això, com diu l’apòstol Jaume “així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta” (Jm 2,17).

De nou en el camí de Jericó

¿Com parlar de Déu?. Hi ha vàries possibilitats. A mi, m’agrada parlar del Déu encarnat. Doncs és gràcies a la seva presència en la història que es fa comprensible el seu amor. L'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem properament. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?.