Ser sal del món

Existeixen pensadors que opinen que les religions han de retirar-se al que anomenen el seu espai natural. Consideren que serien més creïbles si es reduïssin al seu àmbit.  No comparteixo del aquest criteri. No hi ha un espai específic per les religions que limiti la seva actuació en l’espai públic. Les religions ni s’han de tancar a la intimitat personal o en el silenci de les sagristies o en l’espai confortable dels llocs sagrats. Les religions han d’estar en els temples i en els lloc de culte, i en l’espai públic, La religió cristiana catòlica, la meva, no té un àmbit específic fora del món. El catolicisme no es pot reduir només a la consolació de l’ànima personal o a resoldre les relacions dels individus amb la transcendència. És evident que la religió, per sort de tots, i de especialment per les mateixos religions, no són ja font de legitimitat de les lleis o els fonaments de les lleis científiques. Les lleis i les visions científiques són autònomes de les religions.

Però, un cop dit això, cal reconèixer que la religió pot emetre judicis, fins i tot morals, sobre les lleis i els progressos de la ciència. Res del que passa a la societat és indiferent a la reflexió de l’ètica que brolla de l’experiència creient. Pels cristians, l’evangelització de la societat significa ser “sal de la terra” (Mt 5,13) “llum del món” (Mt 5,14) Això comporta viure la fe a la llum de la realitat pública intentant ajudar, al costat d’altres visions i tradicions de pensament, aportar virtuts i principis per humanitzar la societat. Es tracta d’anunciar a la societat, de proposar, mai d’imposar, un determinada visió de l’existència humana. Aquesta és la doctrina cristiana bàsica sostinguda a partir del Concili Vaticà II per tal d’allunyar-se d’aquells temps en que religió i política eren un garbuix d’interessos i confusions.

Creure en l’espai públic significa viure la fe creient amb senzillesa i humilitat, i en diàleg amb moltes altres tradicions del pensament. Moltes d’aquestes tradicions tenen un història particular d’entendre la vida i, ben segur, que en alguns moments han hagut de patir la intransigència i la intolerància fonamentada en criteris religiosos. Però, tots ens hem de demanar perdó mútuament perquè, en algun moment hem estats intransigents i perseguidors del pensament dels altres. Els cristians ho hem fet, evidentment, en nom de la fe; però també els creients hem patit, fins a l’extrem de donar la vida, els efectes de les ideologies tancades i excloents. Ara, per sort del projecte humà, existeix una voluntat de conviure cívicament, en plena llum de la plaça públics, i de compartir diferents maneres de creure i de pensar. Això és el gran valor pel desenvolupament de la humanitat. Per això, els cristians no volem quedar-nos en el temple administrant consol o perdons; per això volem ser sal de la terra i llum per al món que cerca un sentit a la vida

Saber consolar

Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

L’extrema dreta i el feixisme contraris a la causa de Jesús

Avui, a la missa de la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ha avisat als feligresos dels riscos latents en els postulats de l’extrema dreta i del feixisme que semblen revifar-se en la nostra societat. Ens ha advertit dels perills associats a les seves propostes polítiques perquè la majoria d’elles no són democràtiques i atempten a la dignitat de les persones. La majoria d’aquestes propostes, ha dit, no s’ajusten als principis i valors de l’Evangeli. De manera molt pedagògica, el rector de la parròquia, ha fet uns contrapunts entre el que diuen aquestes formacions, especialment el que s’ha pogut conèixer darrerament, i els referents evangèlics que han de guiar les actuacions dels cristians. He trobat aquestes reflexions molt necessàries, encertades i oportunes.

L’Església catòlica espanyola, en general, està força passiva davant la irrupció de l’extrema dreta i el feixisme en el panorama polític d’aquest país. Trobo a faltar veus qualificades de les institucions catòliques dient el que ha dit avui el rector de la meva parròquia. Cal argumentar més i denunciar des de la fe que les propostes de l’extrema dreta i dels feixistes són incompatibles amb la causa de Jesús. Les autoritats eclesials haurien de neutralitzar l’apropiació que l’extrema dreta i els feixistes fan de l’Evangeli de Jesús i de l’imaginari col·lectiu dels catolicisme. La causa de Jesús està ben allunyada dels postulats de les forces polítiques que postulen desigualtats socials, autoritarisme, odi als forasters i són insensibles a les demandes dels més febles. El judici cristià no pot ser neutral amb aquestes formacions polítiques i per això resulta reconfortant trobar veus, dins de la pròpia Església catòlica, que recorden als seus feligresos que l’extrema dreta i el feixisme són incompatibles amb l’amor, la misericòrdia i la compassió de Jesús.

Els cristians perseguits a l’Orient Mig

Aquestes dades nadalenques, la litúrgia cristiana i les tradicions populars ens fan més presents l’Orient Mig. Falta pocs dies per evocar la vinguda dels mags d’Orient. Tot a punt a aquesta zona del món. És un bon moment per recordar les enormes dificultats que pateixen els cristians que viuen a l’Orient Mig, especialment on és important la presència de d’islamistes radicals, des de les convulses terres de Síria i Irak fins a Egipte. La minoria copte d’aquest país, uns 10% de la població total, és  objecte d’una acció repressiva continuada per part de l’islamisme radical. Per més que la dictadura militar egipci vol buscar els culpables a l’exterior, i sempre parlen de “dits estrangers” quan hi ha episodis violents conra els cristians, altres veus indiquen que la progressiva radicalització política dels Germans musulmans, com a resposta a la persecució de la dictadura militar, ha accentuat les tensions internes a la societat egípcia. No cal anar buscar la llarga mà dels jihadistes o les sovintejades franquícies d’Al Qaeda. Un sector de la societat egípcia s’ha radicalitzat per l’obstinació de l’actual sistema polític de governar amb disciplina fèrria i trucar les consultes electorals, o d’amagar els problemes de les minories.

Les esglésies cristians de Bagdad, de Mosul o d’Arbil, o les del nord d’Irak, la majoria parlem en arameu i es consideren, especialment les assíries, descendents directes dels pobles d’Assíria i Babilònia, i són tingudes per unes de les esglésies cristianes més antigues del món. A Irak, per més que les autoritats sunnites i shiites, demanen la permanència de les comunitats cristianes, el cert és que en poc temps aquestes han passat de tenir un milió i mig de fidels a quatre-cents mil. Avui és viu un veritable èxode dels cristians de l’orient mig especialment des d’Al Qaeda els declarés “objectiu legítim”.

Als països de l’orient mig ha d’haver-hi pau també per les comunitats cristians perquè elles s’estan convertint en comunitats màrtirs per l’acció d’un terrorisme polític que es pretén fonamentar en principis religiosos. La ironia d’aquesta situació és que aquestes comunitats cristianes són l’objectiu d’aquest terrorisme degut a la guerra endegada pels molt cristians dirigents d’Estats Units i els seus aliats

Vers una nova evangelització

Veient les dificultats de la societat per resoldre satisfactòriament els diversos problemas que incrementen l’exclusió, l’empobriment i la precarització d’amplis sectors es normal que moltes persones es preguntin: ¿serà més humà el futur?.  Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

L’islam, ¿religió d’origen cristià?

El títol no pretén ser cap provocació, ni menysprear una religió que em mereix els meus respectes i consideracions. Però, és una pregunta que em faig després de llegir bastantes obres sobre la deriva de les sectes judeocristianes més enllà del segle IV  a l’Orient Mig. Per més que modernament es digui que l’Alcorà està ple de referents evocadors del cristianisme i del judaisme, no tenim masses notícies com era l’islam imaginat per Muhammad després de les seves revelacions. El llibre sagrat musulmà que ara coneixem, mostra la revelació del islam adaptació a diferents contextos polítics, religiosos i culturals. S’intueix que, en alguns aspectes, la revelació inicial rebuda per Muhammad difereix del que es diu d’ella en l’Alcorà o en els reculls de la tradició. L’islam, com totes les religions, unes més que altres, han sofert un procés de recomposició del seus continguts fundacionals per obra humana més que divina.

¿Què hi havia de cristià en la revelació original de Muhammad? Alguns experts, intentant refer el que podria ser aquesta revelació primigènia, proposen que la presència d’alguns elements cristians és notable en alguns aspectes doctrinals. No es tractava del cristianisme que havia resultat guanyador en les diputes entre les diferents corrents judeocristianes i els cristians seguidor del programa religiós de sant Pau, sinó de la influència que algunes de les corrents cristianes marginals podien haver exercit en les primeres experiències religioses de Muhammad. Fins i tot, els més agosarats han arribat a afirmar, després d’estudis ben fonamentats, que el cristianisme primitiu, el menys transformat pel pensament grec ha continuat a través de l’islam. Una afirmació que, ben segur, trenca estereotips i remou prejudicis.

La fe expressiva en l’amor

He trobat en la pàgina Parròquies i Evangelització un escrit de Pere Domènech que expressa molt bé el sentit de l’amor cristià. Resumeixo el que s’anomena Decàleg de la fe expressiva en l’amor. L’escrit d’en Pere comença recordant-nos el que es diu a Gàletes 5,6 “Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l'amor”. A partir d’aquesta afirmació en Pere Domènech es pregunta i respon: “La veritat de fons i de vida de l’Evangeli és estimar als altres i a Déu. Com estimar als altres?. Fent el bé. Com estimar a Déu?. Fent el bé als altres i deixant el cap i el cor oberts al sentit de Déu. Ningú veu Déu, però el seu silenci i les seves petjades poden trobar-se en el cor i en la vida, en una actitud de fons i englobant de la vida en totes les seves expressions”. La proposta resumida en diversos punts és:

1. La raó ha de guiar el teu cor. És tota la persona la que estima, i aquesta ha de ser assessorada sempre per la raó.
2. Estimaràs sense buscar utilitat.
3.  No confondre amor amb egoisme. L’amor només pensa en el bé i en la realització de l’amic i de la persona estimada.
4. L’amor ajuda a superar les dificultats i diferències. Amb l’amor i per l’amor, “sentiràs l’alegria de viure”,
5.  L’amor t’exigirà disponibilitat.
6.  No oblidis que l’amor és un art. En qualsevol art, són necessaris tres passos per aprendre’l: domini de la teoria, domini de la pràctica, i considerar-lo com quelcom fonamental en la teva vida.
7. Descobriràs que l’amor humà no és un joc barat.
8. Amb l’amor construiràs convivència. Comunió fraterna.
9. Déu és la font de l’amor. Sant Joan ens diu que Déu és amor i llavor de tot amor. “L’Amor és Déu” (1 Jn 4,7)
10. L’amor és la font de vida. Amb el teu amor donaràs sentit a les persones amb les quals convius, i elles seran per a tu, motiu de bé i encaminament de sentit a la vida.

Els cristians a l’Orient Mig

Avui, la situació dels cristians al països de l’Orient Mig és catastròfica. No hi ha cap país on els cristians no pateixin: atemptats, assassinats o persecució sistemàtica. Els experts opinen que la situació no anirà a millor. A mesura que els conflictes a l’Orient Mig augmentin els cristians en patiran les conseqüències. És probable que, a més tensió més emigració de cristians. Alguns d’aquests experts opinen que els cristians patiran molt més del que patiren en el règim otomà. El col·lapse de les institucions de l’Estat en aquests països fa que es pugui protegir eficaçment als cristians dels efectes de la radicalització anti-cristiana dels islamistes.  

A mesura que la pressió ambiental afavoreixi la emigració, els cristians orientals a l’exili aniran perdent progressivament les seves arrels. És més que probable que en dues o tres generacions no hi hagi prou memòria col·lectiva del que fou el cristianisme oriental. Les dades són prou eloqüents. A Iraq, abans de l’invasió nord-americana hi havia 1,2 milions de cristians, actualment n’hi només 300.000 la meitat dels quals viuen en camps de refugiats del Kurdistan. El panorama no és optimista perquè, a més radicalitat dels islamistes menys cristians.

Alguns experts aporten un petit bri d’esperança. Són del parer que la dramàtica situació del cristianisme afavorirà l’aparició de moviments de solidaritat amb ells des de països de fora de l’Orient Mig.  Aquest fenomen pot ajudar a que aquestes esglésies cristianes orientals no acabin de desaparèixer totalment. Altres experts opinen que, la pacificació de la zona, especialment Síria, pot provocar un canvi de tendència en aquest procés d’extinció del cristianisme. Es tractaria que els processos de pacificació dels territoris actualment en conflicte haurien d’incorporar en la seva agenda política la normalització de la presència dels cristians en les societats de majoria musulmana. Aquests països han de construir un concepte de ciutadania integrador on les adhesions religioses no siguin motiu de segregació o discriminació. La lluita unitària contra Estat Islàmic pot ser una font d’aprenentatge d’una nova realitat social a l’Orient Mig, molt més inclusiva del que ha estat fins ara.

El cristianisme, una proposta de salvació

Els estudis sociològics demostren que les persones tenen creences però poques pràctiques religioses. Pot ser caldria matissar l’observació: hi ha menys pràctiques religioses de les considerades tradicionals. La fe segueix present en el cor de moltes persones i s’expressa per nous canals i amb nous signes; alguns propers al que podrien considerar simbologia religiosa però d’altres són propostes de noves significacions. La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.

En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pessimistes.

Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús. No hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.

Identitat, presència i catalanisme

Cóm es pot enfortir el catolicisme a Catalunya?. Quasi bé hi ha tantes respostes com persones que es formulen aquesta pregunta. Voldria donar la meva visió de la qüestió. En primer lloc, cal afirmar la identitat cristiana catòlica avui. Això porta a repensar aspectes importants de la fe a llum de les noves realitats de la societat. Fa anys un grup de monjos joves de Montserrat escriviren “Repensar la nostre fe”. Crec que ara cal seguir el mateix camí. 

Cal donar testimoni de l’esperança cristiana en una societat secularitzada. Això és així i no és possible un retorn a temps passats. Cal proposar els nostres valors i principis a les persones que avui poden estar cercant Déu. Creure és donar testimoni de la fe de creure allí on la realitat sembla negar-li tota possibilitat. Allí on es nega la justícia i la fraternitat, la solidaritat i l’amor. 

Finalment, la fe és una experiència personal i comunitària que és viu i s’expressa a través d’uns patrons culturals. Per això l’experiència creient es troba arrelada en els amplis sentits de la realitat catalana. Catalunya avui és el nostre espai de significació de la missió. En sentim catòlics des de la realitat de Catalunya i des d’ella ens obrim a l’experiència creient al costat d’homes i dones d’altres confessions i creences.

L’audàcia cristiana

Tinc la impressió de que molts cristians tenen la recança d’aparèixer públicament com a tals. En general, la fe es viu en l’esfera privada sense masses manifestacions exteriors més enllà de les que són purament culturals. La societat contemporània ha afavorit la privatització de la fe. Anys enrere, descriuríem aquesta situació com la reclusió de la fe en les sagristies.

Però la fe, sense testimoniatge s’empobreix. Un cop assumit que la fe sense obres, és morta, el pas següent es reconèixer que la fe ha d’afirmar-se en la plaça pública. No cal confondre aquesta afirmació amb la imposició, sinó en el testimoniatge sincer de les creences de forma natural. Cal tenir l’audàcia de confessar-se cristià en una societat poc oberta al reconeixement del significats de fe. Els cristians hem de ser més audaços alhora de donar raó de les nostres esperances. L’audàcia de l’esperança és ser valents per proclamar-nos sense por seguidors de la causa de Jesús. 

Encarnació de Déu

Avui la comunitat catòlica ha clebrat la festivitat del naixement de la Verge Maria. Aquesta festa propicia meditar l’exclamació que feu Elisabet quan, estant en cinta de Joan Baptista, rebé la visita de la seva cosina, Maria, també embarassada. Les paraules d’Elisabet són el pròleg que introdueixen a la que la resposta de Maria fos el cant del Magníficat. Elisabet, plena de joia exclamà: “Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?” (Lc 1,43) per afegir tot seguit: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!” (Lc 1,45). La promesa es farà realitat perquè Déu s’havia encarnat en les entranyes de Maria. Déu serà un home que viurà entre nosaltres i es manifestarà ple d’humanitat per tota la humanitat.

La gran resposta de Maria a la salutació d’Elisabet resumeix el sentit de l’encarnació de Déu. La divinitat cristiana és Déu fet home que habità entre nosaltres. Aquest és el nucli de l’anunci joiós de la fe cristiana. Jesús, que era de condició divina fou el Fill de l’Home entre nosaltres. Sant Pau explica molt bé la densitat d’aquesta afirmació en la seva carta als Filipencs al parlar de Jesús: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,6-8). ¿Quin altre Déu en la història de la humanitat s’ha encarnat donant-nos el seu fill perquè fóssim salvats? ¿quin altre Déu ha renunciat a la seva magnificència per tal de deixar morir en creu al seu fill encarnat?. La contemplació de l’encarnació divina i la comprensió de la transcendència d’aquest fet, em suggereix que encara cal recórrer força camí en el necessari del diàleg interreligiós. Això és així perquè l’encarnació de Déu aporta una singularitat única al cristianisme.

Col·loqui entre cristians i musulmans al Vaticà

El Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós (PCDI  i el Reial Institut d'Estudis Inter-Fe (RIIFS), Amman, Jordània, han celebrat els dies 3 i 4 de maig el quart col·loqui de diàleg entre cristians i musulmans. El tema d’aquest encontre ha estat els "valors compartits en la vida social i política: perspectiva cristiana i musulmana”. Aquest fou tema fou analitzat des de tres vessants:  1) "Ciutadans i creients: les perspectives cristiana i musulmana”  2) "Els valors compartits i les respectives particularitats", 3) "Atendre les necessitats dels més vulnerables: una preocupació comuna per cristians i musulmans".

Les conclusions principals del col·loqui han estat:

1. Compartim creences i valors morals. Són moltes més les coses que tenim en comú que les nostres particularitats. Això és una base sòlida per la convivència.

2. Creiem en la funció humanitzadora i civilitzadora de les nostres religions, quan els seus seguidors s'adhereixen als seus principis d'adorar a Déu i estimar i tenir cura de l’altre.

3. Creiem que Déu atorga a cada persona la dignitat i uns drets inalienables. Aquests dons han de ser reconeguts, garantits i protegits per llei.

4. Som solidaris amb els nostres germans i germanes de la humanitat que tenen qualsevol tipus de necessitat, independentment del seu origen ètnic, religiós o cultural.

5. La nostra ajuda als pobres i els necessitats són la mostra de la nostra compassió i del bé que Déu ens fa. Mai s'ha d'utilitzar per fer proselitisme.

6. Creiem que la joventut no només representa el futur de la humanitat, sinó són una part important del seu present. Ells tenen el dret a tenir una educació adequada que els prepari per ser bons ciutadans respectuosos amb la diversitat.

7. El nostre món, la nostra "casa comuna", està passant per moltes crisis complicades i necessita els esforços constants dels seus habitants per tal de ser un lloc adequat on podem viure junts en pau, compartint els recursos de l'univers, pensant en les generacions futures.

8. Expressem la nostra proximitat i solidaritat amb tots els que pateixen, especialment de la violència i els conflictes armats. El respecte al dret internacional, el diàleg, la justícia, la misericòrdia, la compassió són valors i mitjans adequats per a aconseguir la pau i l'harmonia.

Religions abrahàmiques

Les anomenades religions del llibre tenen en comú, a més de confessar un Déu únic i tenir uns llibres dels quals es desprenen les seves creences bàsiques, de ser religions profètiques. En cada una d’elles, ha estat un profeta el que ha anunciat la voluntat divina. Tot i tenir en comú el profetisme, el cert és que el judaisme, el cristianisme i el islam tenen un percepció diferent del que és i la funció que desenvolupa el profeta en cadascuna d’aquestes religions.

En el judaisme és més important la doctrina de la Torà que el profeta, Moisés, a qui se’l relaciona estretament amb els llibres doctrinals d’aquesta religió. En el cristianisme, l’Antic Testament és eclipsat per la doctrina de Jesús que, si bé es presentat com a profeta, es considerat bàsicament un Messies. Finalment, l’islam, que reconeix com a profetes a Moisés i Jesús, presenta a Muhammad com el darrer i definitiu profeta estretament vinculat a un llibre, l’Alcorà, on es troba tota la paraula revelada per Déu. Per Hans Küng, l’islam és, de les tres religions monoteistes, la gran religió profètica.

Nadal i Mawlid

Aquest any 2015, el naixement de Jesús, el Nadal cristià, i el de Muhàmmad, la festa de Mawlid islàmica, es celebren el mateix dia. El cristianisme i l'islam es troben units per aquesta coincidència. Donat que el calendari islàmic segueix els cicles de la lluna aquesta efemèride es dóna de tant en tant. La primera coincidència fou l'any 1558 i s'ha repetit des de llavors tres o quatre vegades. Pels musulmans el Mawlid és l’ocasió per expressar el seu agraïment al profeta, recordar les seves virtuts, pregar i viure un temps en família compartint la felicitat.

 En aquests dies les comunitats cristiana i musulmana donen gràcies a Déu, cadascuna segons la seva tradició, perquè la divinitat ha estat a prop dels humans. En una cas per la seva encarnació en Jesús i en l'islam pel naixement del seu profeta Muhàmmad. Algunes persones han destacat aquesta coincidència i veuen en aquest fet un anunci joiós per l'enteniment d'ambdues religions. Especialment en un dies en que la pau anunciada pels àngels en la nit de Nadal és maltractada per la bogeria dels homes i la folia del fanatisme d’alguns musulmans.

 Cristians i musulmans hem de celebrar el Mawlid i el Nadal de 2015 identificant el que ens uneix i, sense deixar de banda les diferències, pregar per l’enfortiment d’aquestes coincidències. El temps de Nadal és una oportunitat perquè cristians i musulmans afirmen el goig d'estar junts, de conviure a partir de constatar que tenim una experiència espiritual que uneix a les persones. Cristians i musulmans hem d’aprofitar aquest Nadal i el Mawlid per refermar aquesta unitat i intercanviar idees i pensaments. És una oportunitat per afirmar que estem contents i feliços d’estar junts a Catalunya convivint i construint una societat millor i més humana. Llàstima que aquesta coincidència hagi passat força desapercebuda sense poder manifestar al conjunt de la societat que cristians i musulmans estem feliços d'estar junts, amb una mateixa actitud a favor de la convivència, l’amor i la pau.

Papa Francesc reclama diàleg

En el marc de la seva visita a Kenya i dirigint-se a líders cristians i musulmans, el Papa Francesc insistí que no hi ha una altra opció fora del diàleg per protegir-se dels atemptats d'extremistes. El Papa en la seva primera escala africana, destacà que la religió no pot ser utilitzada per justificar la violència, i ha lamentat que "amb massa freqüència els joves estan sent radicalitzats en nom de la religió per sembrar la discòrdia i la por, i per estripar el teixit mateix de les nostres societats ".

El Papa, ha indicat que el diàleg interreligiós no és un luxe o quelcom optatiu, sinó simplement "essencial". En la seva homilia, Francesc, apel·là als valors familiars tradicionals, ha demanat als kenyans que "resisteixin les pràctiques que fomenten la supèrbia en els homes, fereixen o humilien les dones, descuiden a la gent gran i amenacen la vida dels innocents per néixer "

Les fronteres són impermeables pels pobres

Avui ha començat el curs de Cristianisme i Justícia, i seguint la costum dels darrers anys s’ha presentat un vídeo explicant les diferents activitats del centre i l’arquebisbe de Tànger, el franciscà Santiago Agrelo, ha fet una conferència sobre “Fronteres contra els pobres, fronteres contra el Crist". He pensat que per resumir la brillant intervenció de l’arquebisbe, més que fer una crònica podia recollir algunes de les piulades que han corregut per la xarxa amb el hashtag #AgreloCJ. Estan transcrites tal com han estat escrites, per això la barreja idiomàtica.

L'església de Casp plena a vessar. Tothom expectant. Uns minuts de pregària i reflexió vers els refugiats abans de sentir a @SantiagoAgrelo. Una patera preside el encuentro. Cinco nombres en la oración y miles de rostros en el corazón.

Soy una persona vulnerable en cuanto que me afecta lo que me rodea y eso es una Gracia de Dios. Y he de serlo, si no, me perdería mucho. Estamos llamados a la vulnerabilidad. Cuando los subsaharianos vienen a la catedral a pedir la bendición para el viaje a Europa, és como si les diéramos la extremaunción. Me duele, me indigna que el gobierno considere la impermeabilidad de las fronteras como un éxito. Clar i contundent: les fronteres maten. Me duele que existan gobiernos que impermeabilizan fronteres. La estrategia del poder es la de señalar al otro como el que viene a ocupar mi lugar dando una visión excluyente del emigrante. En les fronteres hi ha dolor i sofriment que sembla no alterar la vida quotidiana. Cal donar veu a les persones que estan esperant en les fronteres.

En las fronteres tenemos vallas con todo tipo de sensores, tecnologia y professionales para detectar persones. Las fronteres no sirven para el encuentro, sino el rechazo. En las vallas de Ceuta y Melilla todo esta diseñado para ver y oir. Pero no necesitamos técnica sino ojos de misericòrdia. Los cristianos no podemos dejar en casa la mirada de Jesús sobre los pobres. Hay que poner delante de nuestros ojos el dolor de los pequeños de la tierra. Todo se consuma ante la indiferencia permanente, sin alterar lo más mínimo nuestro dia a dia  

Per acceptat la situació amaguen em nom de pobres sota l'eufemisme de sense papers. L'arquebisbe de Tànger Santiago Agrelo denuncia les raons que fa que les persones siguin il·legals i expulsats del seu país. Cita a Galeano: Este sistema mata al hambriento en lugar de acabar con el hambre. Los emigrantes son los esclavos del siglo XXI.El ejército de reserva del capitalisme. Fronteras al servicio de un sistema injusto

Déu ha optat pels pobres, però sovint l'Església ho oblida. Déu ha optat per alliberar els homes de les injustícies. A l'Església som capaços de discutir matisos doctrinals i oblidar-nos de la compassió als que pateixen. Mons Agrelo nos interpela: Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos. En la Iglesia hemos renunciado a la potestad de hacer milagros. En el Evangelio vemos cómo Dios pone en el centro al hombre y su necesidad, incluso por delante de si mismo. ¡Cómo cambiarían las cosas y la política si en el inmigrante que llega a la frontera me viera a mi mismo!"  

La intervenció de l'arquebisbe Agrelo ha estat un alenar per l'esperit i les seves paraules obren un ampli camp de reflexió. Les seves reflexions són una invitació al compromís per rescatar els pobres que estan instal·lats en les fronteres.

La sal del mon

Existeix preocupació per l’esdevenidor de les església i, en concret, pel futur de l’Església catòlica. Es té la impressió que la proposta de fe dels catòlics és poc rellevant en la societat contemporània. Es percep que, tot i existir institucions catòliques molt prestigiades i respectades, com pot ser Càrites, la societat és cada cop més indiferent a les propostes dels catòlics. Fins i tot, en els darrers temps, existeix un pressió mediàtica força hostil als catòlics i que ha trobat en certs temes: pederàstia, vinculacions eclesiàstica amb estructures de poder, escàndols econòmics, actitud bel·ligerant de la jerarquia en la defensa de determinats privilegis o el tancament doctrinal en relació als aspectes de la moral sexual, polítiques de gènere i acolliment de famílies no tradicionals; motius més que suficients per crear actituds hostils al món catòlic que, segons com s’expressin, evoquen l’anticlericalisme d’altres èpoques.

La resposta catòlica no pot ser només defensiva, que també. La comunitat creient catòlica ha de valorar serenament que pot haver-hi de cert en les crítiques i assumir que ha de revisar alguns postulats, pràctiques i actituds per situar-se de forma comprensible en el món. Però, en cap cas es tracta de caure en el parany de diluir el seu missatge original i empeltar-se de elements mundans per tal d’adaptar-se al que és el món avui. Això fora un error. No es tracte de fer allò que diu la dita “donde fueras, haz lo que vieras” que en català abans es deia “terra on vagis, fes el que facin”. Aquestes dites expressen l’elogi màxim de l’adaptabilitat i la’acomodació. Fer això, seria trair la fidelitat a  la pròpia identitat cristiana i renunciar a proclamar l’originalitat de la fe. Més aviat el que cal és saber interpretar, en termes de secularització, el que ens proposa Jesús quan ens diu “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5,13). En poques paraules Jesús ens diu el que hem de ser i fer, i els ris que correm si renunciem a actuar en aquest sentit. Som nosaltres, la comunitat creient, qui ha de saber actuar en coherència.

La persecució al cristianisme de l’Orient Mig

El diari Le Croix ha publicat recentment una interessant entrevista amb Bernard Heyberger, historiador, director d'estudis a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials, sobre la situació del cristianisme i els cristians a l’Orient Mig. Aquest especialista reflexiona sobre el sentit de les massacres que han marcat la història del cristianisme en els segles XIX i XX a l’Orient Mig. La seva tesi és que la conflictivitat entre cristianisme i Islam no és una derivada directa d’un conflicte religiós inherent als orígens de l’Islam contra el cristianisme, sinó al resultat del creixement del nacionalisme en aquesta zona. El genocidi armeni, per exemple, el qual provocà la desaparició del cristianisme a Turquia, no fou un conflicte de religions sinó el resultat d’una lògica nacionalista

En el seu moment l'Imperi Otomà havia pretès construir una nació pels musulmans, però va provocar la creació de petites comunitats minoritàries, amb el suport de les potències occidentals. Els maronites, els assiris-caldeus i els armenis, cadascun d’ells somiaven la creació de la seva nació. El projecte nacional turc fou una reacció al fracàs del projecte otomà; però, a la vegada, el nacionalisme turc no podia tolerar els altres nacionalismes, com l’armeni, en el seu territori. En aquest cas, el comportament dels turcs es pot qualificar de genocidi. No mereix la mateixa consideració el que feren els turcs amb la població assiri-caldea del seu territori. Fou un conflicte més complexa. Aquestes persones vivien a les fronteres de l’imperi otomà amb Rússia i Persia, Bernard Heyberger pensa que elles han estat probablement les víctimes del col·lapse de l'Estat i el caos i les venjances que això provocà. Diu que el que passà llavors és similar a la situació actual a l'Iraq i Síria avui.

Bernard Heyberger considera que actualment no es pot parlar d’un pla preconcebut d’eradicació dels cristians d'Orient Mig. Lamentablement, aquests són més aviat les víctimes de les rivalitats entre sunnites i xiïtes, entre les faccions islamistes rivals. Sempre és més fàcil de prendre els seus recursos a les poblacions minoritàries - és a dir, els cristians, o els kurds iaziidites.  La violència contra els cristians, fins i tot donen legitimitat als que la practiquen ja que això els permet poder-se presentar autors d’actes d’acompliment de xaria islàmica. Aquesta imatge té més força que molts dels discursos de les escoles coràniques

La responsabilitat dels laics

La glosa dominical del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, “Els cristians en mig del món” comenta el sentit de la responsabilitat dels laics. La forta clericalització del catolicisme ha estimulat, des de fa temps, l’existència de moviments reivindicatius d’una major responsabilitat eclesial dels laics. La renovació eclesial inspirada pel Concili Vaticà II contribuí a fomentar i enfortir aquestes corrents. Molts d’aquests moviments laïcals centraren la seva activitat a l’interior de l’Església buscant actuar com un referent pels catòlics diferent als estaments eclesials dominants en la majoria de centres de decisió.

Avui, la situació dels laics a l’interior de l’Església catòlica no ha evolucionat a unes majors nivells de responsabilitat. Aquesta aspiració continua ben viva i necessària. Però, tal com senyala el cardenal arquebisbe de Barcelona, els laics tenen també una responsabilitat fora de l’Església, fonamentalment en l’àmbit de l’evangelització. El seguiment de Jesús, la proclamació del seu Evangeli, necessiten de la paraula i el testimoniatge de vida allí en les persones viuen i es relacionen.  

Davant les preguntes dels homes i dones del nostre temps, la resposta cristiana es dóna a través del testimoni viu en la societat que fan els cristians. Avui, com en els inicis del cristianisme, els seguidors de Jesús han de ser testimonis d’una bona nova que salva. Aquí és on els laics tenim un paper insubstituïble. Com diu el cardenal arquebisbe “els laics cristians tenen com a vocació pròpia buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats d’aquests món i ordenant-les segons Déu. Viuen en el món”. Els laics han de ser testimonis de la confessió de la fe i l’esperança en la resurrecció, especialment allí on el món sembla negar la presència de Déu. Aquesta crida del compromís dels laics en el món no anul·la la necessitat de progressar en la seva responsabilitat eclesial, però aquest objectiu no ha de fer perdre de vista que els laics han de ser testimonis del seguiment de Crist en la nostra societat.