Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alemanya. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de maig del 2018

El cardenal Marx contra el confessionalisme bavarès


La nova normativa del Govern bàvar que estableix la col·locació obligatòria d'un crucifix en tots els edificis de l'Administració regional ha obert la caixa dels trons a tot Alemanya. El president de Baviera, el socialcristià Markus Söder, argumentà que la decisió de penjar les creus no alterava la laïcitat de l’Estat perquè "la creu no és un símbol religiós; la creu és el símbol fonamental de la identitat cultural del caràcter cristià-occidental ". Miris com és miri, aquesta argumentació no encaixa amb el caràcter aconfessional de les institucions públiques alemanyes.

Aquesta decisió del president de Baviera ha d’interpretar-se en clau electoral. El CSU, el partit socialcristiana, soci històrica de la democristiana CDU de la canciller Angela Merkel ha d’afrontar eleccions al proper mes d’octubre i s’interpreta el gest com una maniobra per atraure el ampli sector de catòlics conservadors bavaresos temptats per la ultradretana “Alternativa per Alemanya”. Aquesta decisió ha estat durament criticada, a més dels sectors laïcistes, per la mateixa Església catòlica bàvara. El cardenal Reinhard Marx, arquebisbe de Munich i Freising i president de la Conferència Episcopal Alemanya, va declarar que la decisió genera "divisió, inquietud i animositat".

El cardenal Marx va dir que la creu "és un signe d'oposició a la violència, l'injustícia, el pecat i la mort, però no és un signe contra altres persones", i que el debat real a Alemanya és saber respondre a la pregunta de "què significa viure en un país d’arrel cristiana ", però que alhora de respondre cal tenir en compte cristians, musulmans, jueus i no creients. Pel president de la Conferència  Episcopal Alemanya aquesta decisió “és mostra de divisió i d’inquietud, posa uns contra els altres” Per acabar d’esmenar la plana al polític bavarès, que pocs dies abans havia dit, després de penjar la creu a la seu de la Cancelleria, “volem enviar una senyal clara que la gent vol subratllar la seva identitat" el cardenal Marx va dir: “qui veu la creu només com un símbol cultural no ha entès res, i la creu és així expropiada en nom de l'Estat (...) a l’Estat no li correspon explicar el significat de la creu”. Aquesta iniciativa s’inscriu dins de l’ampli debat obert a Alemanya sobre el sentit de pertinença, heimat, on una part de la societat qüestiona la multiculturalitat i la diversitat religiosa.

diumenge, 20 de juny del 2010

Els bancs alemanys flaquegen, la democràcia també

Durant mesos, i en les darreres setmanes més, l’economia espanyola ha estat subjecte de rumors i especulacions que totes han dut a un debilitament de la credibilitat econòmica d’Espanya. Semblava una subhasta, cada dia esperàvem a veure qui la deia més grossa. Fins i tot, l’oposició al govern Zapatero, guiats per càlculs electorals de curt termini, s’apuntava, a dins i fora del nostre país, a escampar aquests rumors i a contribuir a minar la solidesa del govern. Però, vet aquí que el conte s’ha acabat. Ara resulta que el que eren crítiques desinteressades es comencen a revelar interessades, molt interessades.

L’habilitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en aconseguir la publicació dels resultats de resistència de la banca ha enfortit, de sobte, la credibilitat del sistema financer espanyol. S’ha passat del pessimisme a l’optimisme, o al menys, a una major tranquil·litat. S’ha vist que el sistema bancari no estava tant malament i, si es compara amb els sistemes d’altres països de la Unió Europea, es descobreix que el problema no el tenim nosaltres sinó altres països. Comencen a augmentar les sospites de que, qui està realment malalt és Alemanya. Sobretot quan l’agència Reuters ha desvetllat que els rumors sobre les dificultats econòmiques d’Espanya, fonamentats en dades falses, provenien del mateix govern alemany en un intent de salvar el seu sistema financer. De sobte, es començava a qüestionar la suposada solidesa del sistema econòmic alemany. I això no ha acabat.

Tots aquests episodis evidencien que, mentre els ciutadans, amb més o menys encert, escollim amb transparència els nostres governants perquè s’ocupin dels nostres interessos, hi ha un poder opac, sense rostre conegut per la població, que mou els diners, escampa rumors, subverteix l’economia dels països des de la més total impunitat. La divisió de poder de Montesquieu no acaba de funcionar en el segle XXI. Per sobre del sistema democràtic, basat en el control i equilibris de poders, hi ha tot un poder omnipotent que fa escàpol a tot control democràtic. ¿Quan s’acabarà tot això?