Sufisme. Llibre de Halil Bárcena

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la rosa i el llibre. I, en el meu cas, dia del meu sant patró que ho celebro amb sentiment i emoció. Com que és el dia del llibre us recomano un llibre que acabo de llegir, però que és novetat. Es tracta de l’obra de Halil Bárcena Sufismo que acaba de publica l’activa i interessant editorial Fragmenta. El llibre de Bárcena, que ja s'havia publicat fa uns pocs anys en català, permet restituir un deute històric que té el nostre país amb el sufisme. Hem estat un país clau en el pensament sufí amb personatges tant importants com Ibn’Arabî Murcia (1165-1240). El sufisme ha tingut molta influència en pensadors cristians com Ramon Llull (1232-1316).

L’obra de Bárcena és oportuna perquè som una societat lleugerament desmemoriada històricament. Per això aquest llibre ajuda a recuperar part d’aquesta herència perduda per l’oblit. Ara el sufisme atrau i és més conegut i accessible. Aquest llibre ajuda a entendre la complexitat de la teologia espiritual sufí. Advertint al lector que cal prestar atenció tant amb el que es diu, com el que es diu entre línies, com el que no es diu. Perquè això és el sufisme. Aquest pensament teològic i espiritual pot assimilar-se, en certa manera, a la mística del silenci. Les paraules del sufisme neixen del silenci. Recomano fervenment la lectura d’aquest llibre.

Islam XX - Sufisme

El sufisme és una pràctica espiritual en la qual participen tant els sunnites como els xiïtes. Les quatre escoles jurídiques sunnites (madhab) reconeixen la importància del sufisme. Es considera que els quatre fundadors de les escoles sunnites eren verdaders sufís. Els xiïtes reconeixen el sufisme com un expressió de la fe islàmica. El sufisme, es presenta como una purificació de l’esperit i es situa dins la tradició sunnita, perquè participa de l’acostament individual a Déu que propugna els sunnites, mentre que es distancia de la creença xiïta que l’imam és el guia dels fidels i qui té les veritats divines. El sufisme es presenta com la mística islàmica. El sufisme cerca la perfecció espiritual de l’Islam (ihsan) i el seu objectiu es desenvolupar l’ésser humà perfecte insan (al-kamil o abd al-kulli). Per aconseguir aquest objectiu conreen diversos aspectes espirituals com són: el perfeccionament de la fe, l’estat de meditació divina (dhikr) per tal de conèixer-se a un mateix, la creació i el Creador i la purificació del jo (nafs) a través de determinades pràctiques espirituals.

Els sufis s’organitzen en confrarries (turug en singular i tariqa en plural) en les quals es practica l’accés al misticisme. Cada tariqa té un mestre anomenat xeic (sabi o venerable) o murshid (mestre espiritual) que té la funció de guiar als seus seguidors per tal d’arribar a l’experiència mística. Els sufís empren diverses tècniques per desenvolupar la seva visió mísitica entre les quals destaca el ball i la música. Són prou coneguts els balls anomenats girs dervitxos que són propis de la tariqa Maulawiyya implantades bàsicament a Turquia amb els quals els ballarins pretenen, amb es girs, tenir una vivència directa d’Al·là.

Una particularitat de l’Islam és l’anomenada pràctic de la taqiya (creient en Déu, santetat), també pot trobar-se escrit com taqiyya o takia. Aquesta pràctica identifica un comportament que dissimula la creença islàmica per evitar persecucions per raons de fe. El fonament d’aquesta pràctica es troba en la pròpia Llei Islàmica (xària). Aquest comportament ha estat adoptat vàries vegades, com a mesura protectora, pels xiïtes.