He llegit amb interès les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic. He fet el següent resum, escrit de forma continuada.
L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.
Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.
L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.
Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança.
L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.
Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.
L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.
Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança.
