Fi d'any

S’acaba l’any i s’obren molts desitjos per el proper any vinent. Sembla que aquest moment sigui màgic, fins el punt que fos possible transformar els balanços de les calamitats de l’any que es deixa al darrera en oportunitats pel nou any. Però, en bona mesura haurà de ser així. Aquest nou any serà diferent, i esperem que millor, si cadascú de nosaltres hi posem de la nostra part perquè tot vagi bé. Ni podem ser indiferents ni passius davant dels problemes d’un món que lluita per vèncer-los.

Ahir, el President de la Generalitat, va proposar que l’any 2020 fos l’any de la democràcia retrobada perquè els catalans volem governar-nos sota tres grans principis: democràcia, diàleg i drets humans. I, tot seguit afegí, que el nostre país té problemes de drets, de benestar, de progrés i de justícia que cal resoldre pensant en les generacions futures i no pas en les pròximes eleccions. Val la pena anar en aquest sentit. Més enllà del nostre país petit, provoca esglai la globalització del terror, la violència i el poc respecte a la dignitat humana. Hi ha una regressió de la democràcia, en la consideració dels drets humans i la justícia econòmica, social i ecològica.

Durant l’any 2020 hem de saber descobrir totes les oportunitats per capgirar el sentit de moltes coses que no ens agraden, discriminen o marginen a moltes persones. Hem de convertir aquestes oportunitats en realitats de transformació i canvi. Podrem canviar la societat a partir del compromís constant de les persones. No és suficient protestar, tancar-se en el mal humor o estar permanent enfadats amb el món. Cal ser optimistes i actius en la construcció de la justícia i pacificar els conflictes. Que tingueu un bon any 2020.

Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat. Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contrari, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del  perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir. Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)

Artesans de la Pau

Extractes del missatge del papa Francesc amb motiu de la 53a Jornada Mundial de la Pau, d’aquest 1 de gener, Cap d’Any

• Encara avui, a tants homes i dones, infants i gent gran se’ls nega la dignitat, la integritat física, la llibertat, inclosa la llibertat religiosa, la solidaritat comunitària, l’esperança en el futur. Moltes víctimes innocents carreguen sobre elles el turment de la humiliació i l’exclusió, del dol i la injustícia, 

• Sabem que la guerra sovint comença per la intolerància a la diversitat de l’altre, la qual cosa fomenta el desig de possessió i la voluntat de domini. Neix en el cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que instiga a destruir, a tancar l’altre en una imatge negativa, a excloure’l i eliminar-lo 

• Qualsevol situació d’amenaça alimenta la desconfiança i el replegament en la pròpia condició. La desconfiança i la por augmenten la fragilitat de les relacions i el risc de violència, en un cercle viciós que mai no pot conduir a una relació de pau. 

• No podem pretendre que es mantingui l’estabilitat en el món a través de la por a l’aniquilació, en un equilibri altament inestable, suspès a la vora de l’abisme nuclear i tancat dins dels murs de la indiferència, en el qual es prenen decisions socioeconòmiques, que obren el camí als drames del descart de l’home i de la creació, en lloc de protegir-se els uns als altres. Aleshores, ¿com podem construir un camí de pau i reconeixement mutu? ¿Com podem trencar la lògica morbosa de l’amenaça i la por? ¿Com podem acabar amb la dinàmica de desconfiança que preval actualment? 

• Hem de buscar una veritable fraternitat, que estigui basada sobre el nostre origen comú en Déu i exercida en el diàleg i la confiança recíproca. 

• La pau brolla de les profunditats del cor humà i la voluntat política sempre necessita revitalització, per a obrir processos nous que reconciliïn i uneixin les persones i les comunitats. 

• El món no necessita paraules buides, sinó testimonis convençuts, artesans de la pau oberts al diàleg sense exclusió ni manipulació. De fet, no es pot realment assolir la pau sense que hi hagi un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat més enllà de les ideologies i de les opinions diferents. 

• El coneixement i l’estimació pels altres també poden créixer en l’escolta mútua, fins al punt de reconèixer en l’enemic el rostre d’un germà. 

• El procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que s’obre, pas a pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança. 

• Aprendre a viure en el perdó augmenta la nostra capacitat de convertir-nos en dones i homes de pau.

• Aquest camí de reconciliació és també escolta i contemplació del món que Déu ens va donar pera convertir-lo en la nostra casa comuna. 

• Necessitem un canvi en les conviccions i en la mirada, que ens obri més a la trobada amb l’altre i a l’acollida del do de la creació, que reflecteix la bellesa i la saviesa de seu Creador.

Glosses per la vida quotidiana

Seguir la causa de Jesús ens pot causar més d’una dificultat. Per això hem de saber perseverar i mantenir-nos constant en el testimoni dels principis que donen sentit a la nostra vida. Hem de tenir un esperit ferm per mantenir-nos fidels quan les circumstàncies són adverses. En aquells moments, experimentarem la companyia de Jesús. “Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat”, (Mt 10,17-19)

Amb el Nadal celebrem la paraula de vida. És l’anunci de la manifestació de la paraula que viu entre nosaltres perquè la nostra existència tingui sentit i fem possible la creació d’una gran germandat amb tota la humanitat. Hem de ser testimonis d’aquesta esperança.

La llum apunta per al just,

i l'alegria, per als rectes de cor.

Justos, celebreu el Senyor;

enaltiu-lo recordant que ell és sant.

(Salm 96,11-12)

Glosses per la vida quotidiana

Estem vivim el temps de Nadal. Aquest esdeveniment, per més conegut que sigui, ens aporta la novetat de la vinguda d’un nen que ve a renovar el sentit de l’existència humana. Hem d’obrir el nostre cor per acollir la novetat del naixement de Jesús i el que significa per la vida de cadascun de nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20).

Hem celebrat el Nadal. El dia comença a vèncer la foscor de la nit. Amb el Nadal hem recordat el naixement d’un infant que esdevingué testimoni de la saviesa de Déu. En ell reposà l’Esperit de Déu: esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència.

“Per l'amor entranyable del nostre Déu,

ens visitarà un sol que ve del cel,

per il·luminar els qui viuen a la fosca,

a les ombres de la mort,

i guiar els nostres passos

per camins de pau”.

(Lc 1, 78-79)

L’anunci joiós del naixement de Jesús dóna sentit a la nostra esperança. Sabem que l’encarnació de Déu il·luminarà als que viuen a la fosca. Jesús ens revelarà l’amor de Déu i ensenyarà el camí que porta a la vida plena. “Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tothom i que ens ensenya a abandonar la impietat i els desigs mundans per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi la benaurada esperança, que es manifesti la glòria del gran Déu i salvador nostre Jesucrist”. (Tt 2,11-13)

Constants en el testimoni

Seguir la causa de Jesús ens pot causar més d’una dificultat. No sempre resulta còmode proclamar l’anunci de la Bona Nova. El silenci del món davant la causa de Jesús és, molt sovint espès i impenetrable a la joia de creure. Per això hem de saber perseverar i mantenir-nos constant en el testimoni dels principis que donen sentit a la nostra vida. Hem de tenir un esperit ferm per mantenir-nos fidels quan les circumstàncies són adverses. En aquells moments, experimentarem la companyia de Jesús.

No hem de tenir por en anunciar les raons de la nostra esperança. Sabem que ens trobarem amb dificultats. Però estem confiats. Podem sentir-nos incompresos i, algun cop, fins i tot perseguits: “Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat”, (Mt 10,17-19). Tot i en tot moment hem de ser valents i continuar creixent en la confiança en l’amor que Déu ens té.

Nadal

El sentit del Nadal ens el dóna el joc de contrastos entre el que som i és la mundanitat, i la promesa que l’anunci que fa l’àngel als pastors, com recull l’evangeli de Lluc, “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor” (Lc 2, ). Aquest és també el sentit de començar la litúrgia de la missa de la nit de Nadal amb el cant de la Sibil·la. Cant profund que retrata les misèries de la mundanitat que contrasta amb l’anunci joiós que es celebra durant la missa del Gall.

El poeta Pere Quart captà amb claredat aquest joc de contrastos que realça el sentit del Nadal.

Si vas nèixer acompanyat

d'una vedella i un ase

i morires al costat

d'uns bandits com una casa,

fes-nos, Jesús, innocents

com el animals de quadra

o, els qui hàgim estat dolents,

penedits com el bon lladre.

Bon Nadal

Desvetllem-nos, ve el Salvador

En la lectura bíblica de l’ofici de lectura d’avui se’ns proposa un fragment del llibre d’Isaïes relacionat amb la salvació promesa als fills d’Abraham. El profeta crida a esperar en l’acció salvadora de Déu. Primer, ens avisa: “escolteu-me, els qui voleu ser bons, els qui cerqueu el Senyor” (Is 51,1). La crida del profeta convoca les persones que estan en actitud de recerca. És Déu mateix qui s’adreça a les persones que han parat l’orella i els hi diu: “escolta'm, poble, tu saps que et salvo; tu tens en el cor el meu decret: no tinguis por de les injúries dels homes, no t'acovardeixis pels seus ultratges. Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes. Però el meu triomf dura per sempre, la meva salvació, segles i segles.” (Is 51,7-8). Aquesta promesa dóna esperança, per això el meu cor es sent segur i confiat.

La crida a l’esperança ens compromet a ser constructors actius de la salvació. Desvetlla’t, desvetlla’t insisteix el profeta Isaies. “Desvetlla't, desvetlla't, revesteix-te de poder, braç del Senyor! Desvetlla't com abans, com en temps antics”. (Is 51,9). No podem estar adormits com els pastors dels Pastorets de Folch i Torres. Hem de ser més com els pastors de Betlem que estaven desperts perquè l’ofici exigia no aclucar massa els ulls. El relat del naixement  de Jesús conte que “a la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat” (Lc 2,8). Els pastors no dormien, vetllaven i estaven vigilants del seu ramat. Els cristians ens hem d’estar desperts perquè així podrem “desvetllar l'aurora” (Sl 108,3) i lloar a Déu enmig de la societat per proclamar que el dia de Nadal ens ha nascut el Salvador, el Messies, el Redemptor.

Fills de la promesa

“S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Aquesta darrera frase del Magníficat de Lluc fa sentir-nos fills de la promesa. Els cristians formen part d’un llinatge que representa una continuïtat en l’esperança de la salvació. Som hereus de les successives promeses fetes per Déu al llarg de la història de la humanitat. Al llarg de la història d’Israel trobem que Déu s’adreça al seu poble per prometre-li el perdó dels seus pecats i la salvació. Déu no respon per encàrrec de les persones o pels seus improperis. Davant dels retrets Déu s’amaga, està ocult, però això no vol dir quiet o impassible..

Déu s’acosta al sofriment de la humanitat i pren la iniciativa de la salvació. No actua per reacció imperativa. Davant l’experiència del possible abandó de Déu, el poble espera la seva actuació fins i tot en el moments d’exili. L’esperança no està defraudada perquè Déu es fa present al seu poble de moltes maneres. Els profetes ens recorden la presència operant de Déu en la història de la humanitat. Aquesta presència activa de Déu arriba a la màxima expressió en la seva encarnació per compartir la pròpia història de la humanitat. Així, la salvació promesa al poble creient esdevé promesa feta història, de tal manera que Jesús, el Déu fet carn humana, ens mostrarà amb el seu testimoniatge, no la història de la Salvació, de la qual tots en formen part, sinó la Salvació en la història. Permeteu-me proposar-vos un petit text com proposta de meditació davant de l’encarnació de Déu. És un text de Sant Beda el Venerable, “consagro agraïdament tot el que visc, sento i comprenc a la contemplació de la grandesa d’aquell que no té fi, ja que el meu esperit es complau en la divinitat eterna del mateix Jesús”. Caminem cap el Nadal.

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure esperançats el Nadal. L’Advent ens prepara per rebre la joia del naixement de Jesús conscients de que ens aporta la veritat que esdevindrà la llum per guiar els nostre passos. Gràcies al seu testimoni d’amor la vida s’omple de sentit.

“Per l'amor entranyable del nostre Déu,

ens visitarà un sol que ve del cel,

per il·luminar els qui viuen a la fosca,

a les ombres de la mort,

i guiar els nostres passos

per camins de pau”.

(Lc 1, 78-79)

La confiança sosté les meves esperances. Sense aquella tot fora més feixuc perquè, en determinats moments, tot sembla molt espès i difícil. En aquestes situacions el cor i el pensament descansen en les seguretats de l’esperit fonamentades en una fe treballada en el dia a dia. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38)

Glosses per la via quotidiana

En algunes circumstàncies, podem tenir por. Hi ha situacions que ens intranquil·litzen i pertorben la nostra pau interior. Els fets ens poden aclaparar o experimentar la sensació de derrota. Fins i tot podem percebre que no hi ha res a fer perquè tot està perdut. És en aquest moment quan hem de tenir esperança i confiar que no serem defraudats.

“Digueu als qui defalleixen:

«Sigueu valents, no tingueu por!

Aquí teniu el vostre Déu,

que ve per fer justícia;

la seva paga és aquí.

Ell mateix us ve a salvar.»

Llavors es desclouran

els ulls dels cecs,

i les orelles dels sords s'obriran.

Llavors el coix saltarà com un cérvol

i la llengua del mut cridarà de goig,

perquè l'aigua ha brollat al desert,

han nascut torrents a l'estepa”.

(Is 35,4-6)

Som el que som perquè altres ens han precedit i han fet camí abans que nosaltres. Així, som hereus d’unes vides plenes d’esperances i de joies, de treballs i moments difícils. En nosaltres es condensa aquest passat i nosaltres som també una baula en el futur dels que ens succeiran. “En total, doncs, són catorze les generacions des d'Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies.” (Mt 1,17)

  

El Déu cristià és proper a les persones. El gest de la seva encarnació és l’expressió d’aquesta proximitat. Déu mateix dona un senyal de que comparteix la nostra sort en la història. El profeta Isaïes anuncià al rei Acaz que la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir: Déu amb nosaltres. Aquest infant té la missió de fer regnar la justícia i el bé entre nosaltres. El Nadal és a prop. “Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23 La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres»”. (Mt 1,22-23)

Déu consola i allibera

En el temps d’Advent, preparant-nos per la celebració del Nadal, hi ha un text del profeta Isaïes útil per il·luminar el sentit d’aquesta festa. El text descriu la desesperació provocada a un rei per una situació política adversa. En època d’Isaïes la situació del regne de Judà era crítica. Una coalició entre el regne dels Arameus i el regne d’Israel assetjà la ciutat de Jerusalem a fi de deposar el seu rei Acaz, dotzè rei de Judà segons la Bíblia,. i posar-ne un favorable als interessos de l’aliança estrangera. Els jueus estaven desmoralitzats perquè temien que aquesta situació fos la fi del tro de David.

Quan tothom semblava donar per perdut el reialme de David, Déu promogué la intervenció d’Isaïes per anunciar que no passaria el que semblava que havia succeir. Els fets no serien com imaginaven els jueus perquè Déu havia consciència dels riscos del moment i prenia partit a costat del seu poble. Mogut per la seva misericòrdia, Déu envia Isaïes a Acaz per dir-li: “No perdis la calma, no tinguis por, no et deixis intimidar per la fúria (dels reis de la coalició)” (Is 7,4). Dites aquestes per tranquil·litzar el profeta anuncia solemnement al rei:  “Déu et fa saber que aquests plans no es compliran ni ara ni mai” (Is 7,7). L’anunci profètic és radicalment diferent als temors que tenien els jueus davant la crisi político-militar.

L’esperança de triomf està en la promesa que Déu fa al rei Acaz per mitjà d’Isaïes. Davant del perill de pèrdua del tro de David, Deú, a més de prometre que els enemics no triomfaran anuncia que el rei tindrà un descendent que assegura el seu llinatge: “ (Is 7,14-17). El consol diví és una promesa en forma d’un nen que ha de venir a restaurar la glòria d’Israel. Aquest nen serà signe del compromís de presència de Déu amb el seu poble. És un nen que naixerà d’una dona jova i la seva vinguda canviarà radicalment el sentit de la història dels jueus. El naixement de Jesús recorda la promesa profètica d’Isaïes a Azac i el nen promès, que també ha nascut d’una dona jove, retornarà la pau i acomplirà les esperances.

Profetisme, llegir el present i entendre el passat

Els profetes no són endevinadors del futur ni predictors de catàstrofes. No són visionaris. Són persones que saben llegir el present des d’un profunda comprensió de la naturalesa humana i el sentit de la pròpia història. Acostumem a tenir un paper discret en la mundanitat. Més aviat estan en els marges de la història, tot i que la seva paraula serveix per entendre-la i transformar-la. Els profeta acostuma a recordar-nos les grans sentits de l’existència humana i a convidar-nos a no conformar-nos amb la complaença del present. Els anuncis profètics acostumen a incomodar-nos perquè sacsegen la consciència. Això els fa sovint incòmodes perquè ens sentim qüestionats en les  nostres comoditats o seguretats.

Si algú ens incomoda és perquè estem probablement instal·lats en una zona de confort que no volem renunciar o que no som prou lliures per trencar amb les pors que ens empresonen l’esperit. Els profetes acostumem a llegir i interpretar el present. Utilitzen signes, símbols, metàfores i de paraules entenedores per ajudar-nos a obrir la nostra ment i el cor a aquestes les noves realitat que no escoltem. Acostumen a ser persones molt lliures perquè la seva missió, no és acontentar les consciències del poderosos, sinó aplanar els camins de Déu. Les paraules profètiques poden adreçar-se a persones, col·lectius o institucions, sempre amb l’ànim de cercar-ne la seva purificació.

Els profetes no se’n proclamen ells mateixos, són les altres persones que hi veuen en ells el do del profetisme. Són aquestes persones que identifiquen els profetes perquè veuen en el que diuen o fan una evocació d’uns significats que ajuden a entendre la realitat. Aquests significats actualitzen les aportacions dels profetes del passat i ens fan entenedors els profetes del present. L’esperit s’enriqueix d’aquesta relació dinàmica. 

El camí de la veritat

La mirada al passat ens permet descobrir les veus profètiques que ens ajuden a interpretar situacions viscudes o expressar, de forma comprensible, les nostre esperances. Els profetes no anticipen el futur, no són endevinadors d’auguris, ni res que se sembli, som nosaltres els que, des del present donem sentit al profetisme perquè el projectem del passat al futur des del present. Gràcies als profetes mantenim viva la nostra esperança i la realitat esdevé una mica més entenedora. Les promeses de Déu als profetes podem ser per nosaltres part de la nostra realitat o també prometences renovades abocades al  futur.

Tenim la societat plena de moltes persones que profetitzen, ¿a qui hem d’escoltar? ¿els que fan prospectiva són profetes o predictors? ¿on estan els profetes que Déu aixeca entre nosaltres?¿qui és profeta? ¿de qui ens hem de fiar? Els profetes no són els qui cremen “en sacrifici, com ells, un dels seus fills o filles, ni practiqui les arts d'endevinar o d'interpretar presagis, la màgia, les bruixeries, els encanteris, les consultes d'esperits, els auguris o les evocacions de morts. El Senyor detesta els qui practiquen aquestes arts.” (Gn 18,10-12). El veritable profeta és aquell que ens crida l’atenció, es fa escoltar i desvetlla la veritat en el nostre interior.  Perquè, front als falsos profetes “el Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo” (Gn 18,15).

La nostra situació és similar a la viscuda per Moisés. Quan la fe s’encarna en la història de la humanitat hi ha més dubtes que certeses. Es viu a les palpentes cercant el camí de la veritat. En aquesta cerca els pocs profetes que Déu situa davant nostre ens ajuden a trobar la seva ruta cap la veritat. Tot allò que ens aparti d’aquests nobles ideals que sostenen la fe sincera són falsos profetismes por boca de falsos profetes. La fidelitat a aquesta veritat és patiment, intranquil·litat, dubtes en definitiva. Sempre necessitarem el discerniment per evitar caure en la complaença de creure’ns en el camí just. La veritat, aquella veritat que Jesús callà davant de Pilat, és ell mateix: Jesús. Per això el Nadal és lluminós perquè ens apropa aquesta veritat que ens salva. Sabem que ell és “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6)

Nadal per tothom

El Nadal té molta significació pels cristians. No cal estendre’s en aquesta consideració, però podem allargar l’afirmació en forma de pregunta: ¿té sentit el Nadal per aquelles persones que no són cristianes?. La diversitat de creences en la nostra societat, junt amb el convenciment que hem de ser respectuosos amb la lliberta de consciència de tothom, ¿ha afavorit la tendència de tancar-nos  a celebrar el Nadal només amb els nostres, amb aquells que compartim la mateixa fe?. Sembla lògic considerar que si és una festa cristiana, només la celebrin els cristians.

Penso que és possible una altra lògica. El pluralisme religiós de la nostra societat no hauria de fer-nos perdre la perspectiva que el Nadal és una proposta oberta dels cristians al conjunt de la societat. Part dels valors del Nadal poden ser, i  volem que sigui així, compartits per moltes persones de bona voluntat. És el que, segons la tradició popular,  proclamaren els àngels als pastors: “Glòria a Déu a les altures i Pau a la terra als homes de bona voluntat". El Nou Testament s’inclina per una traducció més culte: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau a la humanitat que ell estima” (Lc 2,14). Les dues traduccions serveixen per expressar la profunditat d’aquesta anunci joiós: la universalitat de la bona notícia del naixement de Jesús.

Els cristians hem d’esforçar-nosa transmetre el sentit del Nadal a les persones que ens envolten. Ho hem de fer sense cap restricció ni por. En l’encarnació de Déu es condensa el valor d’aquestes festes. Déu comparteix la condició humana, ens fa un com nosaltres per assumir la situació de cadascun i proposar-nos un camí de retrobament de l’esperança i la felicitat en allò que inspira i dona valor a la vida. Sense entrar a valorar el que significa l’encarnació de Déu, les persones estimades per Déu, que són moltes i de variades creences, poden compartir amb els cristians el sentit d’un Déu proper que assumeix com a propi els nostres itineraris personals. Déu estima a tothom, per això esdevé un més entre nosaltres.

El meu pessebre

He fet el pessebre, com cada any. Les figuretes són sempre les mateixes, les que feien servir els meus pares per fer el pessebre quan jo era petit. Pel cap baix tenen seixanta anys. Són de plom pintat i la majoria resisteixen el pas del temps, tot i que he hagut de fer-ne alguna reposició perquè algunes no han sobreviscut bé els pas dels anys. Per sort, un petit artesà de Gràcia, la família Bertran, segueix fent les mateixes figures amb els motllos originals. Però ara, les reïnes han substituït el plom i això fa que les figuretes siguin lleugerament més petites. Tant se val, són les mateixes i això fa que si alguna es malmet pugui substituir-la sense desentonar. Això hem permet no perdre els meus vincles amb els moments plàcids de la infantesa.

Fer el pessebre és, al menys per mi, un acte quasi de fe. El faig com els cristians ortodoxes pinten les icones: amb una profunda convicció teològica. Tot el pessebre expressa les meves creences, tant les religioses com l’arrelament a una tradició que em dóna identitat. Les figuretes tenen el seu lloc, més o menys idèntic cada any, llevat que alguna incorporació recent obligui a modificar alguna situació. La cova en una cantonada està protegida per suros amb algunes petites vil·les d’inspiració oriental. La resta de l’espai l’omplen els pastors ajaguts al voltant del foc, esperant l’anunci angelical; un pont que permet creuar un riu de paper de plata i un parell de masies amb tots els animalons propis i algunes figures de pagès. Un discret caganer s’amaga en una cova que fa el suro i altres figures acaben de donar sentit al meu pessebre. A més, tot està preparat perquè, a partir del dia 25, l’aparició dels reis ocupin un lloc preeminent per desplaçar-se cap a la cova. Unes petites i tènues llums il·luminen la meva petita obra que omple un bon tros d’un moble del menjador.

Estic convençut que el vespre, quan apago les llums del pessebre i ens anem a dormir, les figuretes cobren vida. Unes feinegen al camp, altres pesquen al riu i els pastors atien el foc per seguir les seves converses. Potser algun d’ells haurà d’espavilar-se a buscar alguna ovella perduda pels suros mentre la filadora ja ha acabat la seva feina. Segur que el llenyataire amb el seu farcell han fet cap a casa i els bous han acabat de llaurar el tros que havien començat al matí. Un carro porta fustes als masos i unes dones van al riu a omplir les garrafes. Mentre dormo el pessebre és una realitat viva, però quan hem desperto i vaig al menjador, intueixo corredisses de les figuretes per ocupar la posició que estaven el dia anterior. Llavors, m’adono que el meu pessebre és una evocació del que sóc, dels meus records d’infant i l’afirmació d’una identitat que no vull perdre. Per això, el meu pessebre és un pessebre animat.

Glosses per la vida quotidiana

L’esperança ens sosté. Davant de tantes situacions injustes, de negació dels drets més elementals i de marginacions irritants, aquesta esperança ens ajuda a mantenir-nos dempeus. La realitat ens pot desanimar, però confiem que hi haurà un demà on tot serà amable, ple de sentit, sense cap foscor en l’horitzó.

“Perquè jo, el Senyor, sóc el teu Déu;

et dono la mà i et dic:

"No tinguis por, sóc jo qui t'ajuda!"

Poble de Jacob, que ets com un cuc,

Israel, que ets ben poca cosa,

no tinguis por, jo t'ajudo!

Ho dic jo mateix, el Senyor.

Jo, el Sant d'Israel,

sóc el qui t'allibera.

(...)

«Els pobres i els desvalguts

cerquen aigua i no en troben.

La set els resseca la llengua.

Però jo, el Senyor, els escolto;

jo, el Déu d'Israel, no els abandono:

faré néixer rius

en els tossals més àrids,

i fonts al mig de les valls.

Transformaré en estanys el desert,

en dolls d'aigua, la terra eixuta.

En el desert plantaré cedres,

acàcies, murtres i oliveres;

a l'estepa, al costat dels xiprers,

hi faré créixer boixos i savines,

perquè tothom vegi i sàpiga,

s'adoni i comprengui

que ho ha fet la mà del Senyor,

que ho ha creat el Sant d'Israel”

(Is 41,13-20)

Hi ha persones que estan permanent enfadades; sempre trobem un però a qualsevol situació. Aquestes persones acostumen a veure la cara dolenta dels esdeveniments o dels altres. En el fons, sempre resisteixen als canvis per por a perdre-hi. No hem d’instal·lar-nos en la negativitat.

“Ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el dimoni"; 19 ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però les obres de la saviesa acrediten que és justa. Les poblacions galilees que no s'han convertit” (Mt 11,18-19)

Glosses per la vida quotidiana

S’apropen dies de festa i de gran alegria. Ens engalanarem per celebrar la festa del Nadal i el nostre cor saltarà joiós al retrobar-nos amb les persones estimades. Més enllà de la festa familiar celebrarem l’encarnació de Déu que ens dirà Jesús que no tinguem por què estem en camí d’acomplir les nostres esperances gràcies al seu amor. L’amor entre nosaltres ha de fer possibles aquestes esperances.

“Digueu als qui defalleixen: «Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu,

que ve per fer justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix us ve a salvar.» Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa. La terra ardent és ara un estany, el país de la set és ple de fonts d'aigua. En el clos on jeien els xacals, ara hi creixen canyes i joncs” (Is 35,4-7)

L’Advent ens convida a vetllar per acollir la paraula de Déu que ve a trobar-nos en la història de tots i en la història personal. Hem d’estar atents per rebre aquesta presència de Déu, entendre-la i acceptar-la. Sabem que la paraula de Déu encarnada serà font de vida i esperança. Gràcies a ella, allò que semblava impossible esdevindrà real.

“Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu. S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat.»” (Is 40,3-5)

Al llarg de la vida, hi ha moments que ens sentim cansats, esgotats d’esperar sense veure’n els resultats. Són situacions que ens conviden a trobar consol perquè notem intranquil·litat d’esperit. Llavors és quan agraïm sentir-nos acompanyats i cerquem trobar sentit a les nostres esperances i l’escalf per apaivagar el nostre desconsol.

Que no ho sabeu?

No ho heu sentit a dir mai?

El Senyor és Déu per sempre,

ha creat la terra d'un cap a l'altre.

No es cansa, no defalleix.

És insondable la seva intel·ligència.ituaEs

Dóna noves forces als cansats,

enrobusteix els qui són febles.

Els joves es cansen i defalleixen,

els millors guerrers

ensopeguen i cauen;

però els qui confien en el Senyor

recobren les forces,

alcen el vol com les àguiles,

caminen sense cansar-se,

corren sense defallir.

(Is 40, 28-31)

De nou el profetisme

La contemplació de la realitat convida al desànim. Sembla que el món no se’n surti alhora de vèncer les injustícies. N’hi ha moltes, masses. Arriben a ser insuportables en les nostres consciències. Cada, només sortir al carrer, podem adonar-nos que no anem bé. Mentre la riquesa es concentra en poques mans les desigualtats enfonsen a moltes persones a la indigència, a la desesperació o simplement a la depressió. Mentre l’opulència és notòria i se’n fa ostentació, especialment en aquests dies de festa, les marginacions i les exclusions socials ens esperen a les cantonades de les nostres ciutats.

Necessitem profetes que alcin la veu per fer-nos descobrir les grans injustícies d’avui. Calen veus valentes situen els oblidats de la societat davant de les nostres consciències. Calen profetes de futurs possibles, plens d’utopies realitzables si canviem el nostre cor endurit per un cor que estimi. Molts integrem un poble assedegat que cerca aigua de vida. Aigua que faci germinar les esperances en projectes de canvi de model de societat. Si no trobem aquesta aigua que dóna vida la nostra existència pot esdevenir un desert. És hora de decidir-nos a escoltar als profetes sincers. Els seus auguris no són en va.  

L’islamofòbia empobreix la democràcia

Aprofito la celebració del dia mundial contra l’islamofòbia per compartir dues petites reflexions sobre aquest prejudici negatiu contra els musulmans, contra l'islam globalment o contra una part de la fe musulmana. M’ha sorprès constatar que, tot i que aquest concepte forma part de l’ús comú, encara no està inclòs en el diccionari normatiu del català de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera reflexió és per desemmascarar les raons religioses cristianes esgrimides per justificar l’odi als musulmans o a l’islam. És bo recordar que els cristians no s’oposaren a l’islam al considerar-lo com una secta derivada del mateix cristianisme. Aquesta valoració positiva es modificà quan l’islam fundà un estat expansionista i conqueridor.

La segona consideració es refereix als usos i costums de les comunitats musulmanes de Catalunya. La fe musulmana necessita expressar-se a través de les claus culturals del nostre país. Resulten incomprensibles aquí aquelles expressions fetes segons els paràmetres culturals dels països islàmics. Moltes de les comunitats musulmanes de Catalunya han fet el notable esforç, no sense alguna dificultat, de trobar el seu perfil propi coherent amb els referents de les societats occidentals democràtiques. No obstant, encara són evidents les resistències d’algunes comunitats que volen viure la seva fe al marge, i en un cert punt a la contra, dels paràmetres comuns de convivència. Aquestes actitud tancades ens exigeix, per evitar qualsevol manifestació d’islamofòbia, ser comprensius i pacients, i als musulmans continuar en el seu treball de combatre les manipulacions fonamentalistes de la seva fe.

Les tres vingudes del Crist

San Bernat, en un sermó sobre l’Advent, diu que hi ha tres vingudes del Senyor. Dues són evidents i l’altra és més implícita i ens té a nosaltres de protagonistes. La primera està relacionada amb l’encarnació, Déu es feu home, un més entre altres. És el que celebrarem en el proper Nadal. Aquesta encarnació distingeix el Déu cristià en relació a altres deïtats. La segon vinguda clara del Senyor és el moment de la parusia, serà en aquell moment en que tothom veurà Déu cara a cara.

La vinguda menys evident, la que està com oculta, ens té a cadascú com a protagonistes si acollim la paraula de Jesús. Ell mateix ens ho recorda quan adverteix “qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.” (Jn 14,23). Aquesta vinguda intermèdia esdevé comprensible a la resta de persones per les obres de l’amor. La presència de l’amor es manifesta a través dels afectes i les costums. Cada dia podem evidenciar aquest Déu encarnat que perdura entre nosaltres gràcies a guardar la seva paraula en el nostre cor.

Escoltar Déu

L’Advent ens convida a vetllar per acollir la paraula de Déu que ve a trobar-nos en la història de tots i en la història personal. Hem d’estar atents per rebre aquesta presència de Déu, entendre-la i acceptar-la. Una de les noves temptacions que ens trobem els cristians avui és la de fer un cristianisme a la carta. D’agafar allò que ens agrada, o no ens incomoda, de la doctrina cristiana. Fins i tot, podem estendre la tria a altres religions a fi d’acomodar els seus valors o principis a les necessitats personals. Al final, poden existir tantes comprensions i vivències de la religió cristiana com tantes persones es confessen cristians.

Aquesta actitud em recorda al comportament polític de Joseph Fouché que transità per tot el ventall ideològic sense cap escrúpol si això li permetia sobreviure. La fragilitat de les adhesions ideològiques o la volatilitat dels valors morals propicia el risc d’un relativisme que justifica aquest cristianisme a la carta. Des d’aquesta perspectiva, es perd el sentit del pecat. De tal manera que sembla que no tingui cap sentit seguir la voluntat de Déu. Ni hi ha espai per discernir quin és aquesta voluntat.

El pecat més autèntic és no saber “escoltar la veu del Senyor, Déu nostre, per caminar pels seus decrets" (Ba 1,18) de tal manera que "cada u va anar darrera el pensament del seu cor malvat, seguint altres deus i fent el mal" (Ba 1,22). Aquesta desobediència ens separa de Déu i ens fa el nostre cor més insensible a escoltar la seva voluntat. De tal manera que “si no escolteu la meva veu, aquesta multitud tan immensa es convertirà en una petita cosa enmig de les nacions on els dispersaré. Ja sé que no m'escoltaran, perquè són un poble que va a la seva. Però en el país on viuran deportats, acabaran reflexionant. Llavors comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu. Allà els donaré un cor ben disposat i unes orelles que hi sentin” (Ba 2,29-31). Des de l’actitud sincera d’acolliment de la paraula de Déu en el cor serà possible entendre quina és la seva voluntat. L’Advent ens convida a vetllar per acollir aquesta paraula que, encarnada, serà font de vida i esperança.

Del perdó a la reconciliació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Encara hi ha un pas més després del perdó: la reconciliació. El perdó i la reconciliació s'han identificat i confós amb massa facilitat. Quan es tracta d'un perpetrador amb el qual no s'ha tingut relació prèvia, només hi ha lloc per al perdó. En canvi, la noció de reconciliació s'aplica quan el mal infligit ha obert una bretxa en la relació que perpetrador i víctima ja tenien anteriorment. Reconciliació significa curar la bretxa causada pel mal comès perquè la relació pugui reprendre i adquirir un nou futur. De vegades, aquesta restauració no és factible perquè la víctima no pot fer-la emocionalment, o simplement perquè ja no és possible. La nova situació després del trencament pot ser irreversible, de manera que restaurar una relació seriosa injust. Però també pot ser que un evadeixi la reconciliació precisament per confondre-la amb el perdó. La resistència a la reconciliació desapareix quan es comprèn que el perdó és la seva condició necessària, sense que això signifiqui que la reconciliació aflora automàticament del perdó. El perdó és un estat de el cor i la ment amb el que oferim a l'altre noves oportunitats per al futur, i mitjançant el qual recuperem la pau interior i la llibertat.

Això no vol dir que la reconciliació no sigui important. Al contraria, és desitjable sempre que sigui possible, i roman com a objectiu del perdó sense ser necessari per se. Un també ha de ser conscient que, en la reconciliació, la relació que s'estableix no pot ser com la que existia abans. De vegades, el procés de el perdó la pot millorar.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar si és possible la reconciliació sense el perdó. En diverses circumstàncies històriques i existencials, les persones individuals i les comunitats humanes han d'intentar viure col·lectivament com una unitat social. La reconciliació ha de possibilitar aquesta vida en societat. La reconciliació en absència de perdó és especialment necessària entre grups i estats. Nacions i comunitats han d'oferir-noves oportunitats per recuperar la confiança i activar relacions renovades que, tot i que no estaran lliures de memòria d'un passat negatiu, han de rebre l'oportunitat de florir.

Sense reconciliació, els pobles i els grups ètnics estan destinats a haver de viure amb rancúnia no resolt i enemistat perpètua (que, com mina sota qualsevol societat pacífica, pot explotar en qualsevol moment). Aquesta situació pot ser desarticulada quan la reconciliació i el perdó es distingeixen en l'àmbit de les relacions col·lectives. Tot i la naturalesa imperdonable de fets passats -o millor dit, tot i la incapacitat de perdonar perpetradors passats- és important que les comunitats aprenguin de nou a apropar-se. La reconciliació, en definitiva, pot enfortir el camí cap al perdó i fer-ho possible.

(continua)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser coherents entre el que fem i el que creiem. Aquesta coherència ens pot incomodar perquè, en més d’una ocasió, els interessos personals, els nostres capricis o l’egoisme poden tenir més rellevància que les nostres creences. Per això hem d’enfortir l’esperit a fi d’edificar la vida damunt de valors sòlids.   “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel” (Mt 7,21).

L’esperança em sosté. És una esperança construïda sobre la promesa d’un canvi radical en els cors de les persones i la construcció d’un món socialment més just, fraternal i igualitari. Promesa i esperança s’uneixen en una mateixa experiència interior. “D'aquí a poc temps, molt poc temps, els boscos del Líban es tornaran un fruiterar, i el Carmel serà un gran bosc. Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s'alegraran del Sant d'Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents.” (Is 29,17-21)

Glosses per la vida quotidiana

Les paraules de salutació: “pau i bé” expressen l'ideal franciscà per fer el món més fratern i habitable. Aquest ideal és tota una manifestació d’intencions suficient per ordenar els nostres comportaments. Si fóssim coherents amb aquest ideal el món seria més humà i habitable.

Per amor dels meus germans i els meus amics,

deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»

Per la casa del Senyor, el nostre Déu,

et desitjo el benestar.

(Salm 122, 8-9)

La cultura majoritària del nostre temps confia la felicitat al consum de bens, i fins i tot, les persones formem part de la cadena d’aquest consum sense fi. Hi ha una exaltació de la riquesa enfront dels valors que són més sòlids per sostenir l’existència humana Hem de saber obrir els ulls a la joia de viure a partir de les petites meravelles que tenim cada dia davant nostre. “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Lc 10,21)

Si compartim, multipliquem el valor de les coses. Enfront l’egoisme o l’exaltació a la individualitat, hem de proposar sortir de les seguretats personals i compartir. La solidaritat genera riquesa i dóna benestar interior. Cada dia tenim moltes oportunitats per comprovar-ho. “Els deixebles li diuen: - D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?. Jesús els pregunta: - Quants pans teniu? Ells li responen: - Set, i uns quants peixos. Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent” (Mt 15,33-36)