Glosses per la vida quotidiana

Nadal ha passat, però resta viu en el nostre cor. Hem acollit la joia de la festa viscuda entre els estimats, però en apagar-se els llums nadalencs el món segueix amb la seva quotidianitat. Ara hem de ser nosaltres, cadascú des de la seva realitat, que hem de saber anunciar i testimoniar el sentit cristià del dia de Nadal. Cada dia està ple d’oportunitats per tornar a proclamar la glòria de Déu a dalt del cel i pau a la terra a les persones de bona voluntat.

“Els meus ulls han vist el Salvador,
que preparaves per presentar-lo
a tots els pobles:
llum que es reveli a les nacions,
glòria d'Israel, el teu poble”
(Lc 2,30-32)

Algunes de les lectures del temps de Nadal ens proporcionen bons propòsits per emprendre l’any que truca a les portes de la nostra vida. Són consells savis i assenyats. Molts d’ells, traspuen humanitat i serveixen per fer-nos veure com estem lluny de construir una societat amable i acollidora de la gent gran. La lògica de l’eficiència a curt termini i l’elogi de la utilitat de les relacions humanes fan oblidar-nos del respecte i agraïment que hem de tenir a les persones grans. “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força. Déu no oblidarà la pietat que tens pels pares” (Sir 3, 12-14)

Glosses per la vida quotidiana

Seguir la causa de Jesús ens pot causar més d’una dificultat. Per això hem de saber perseverar i mantenir-nos constant en el testimoni dels principis que donen sentit a la nostra vida. Hem de conrear l'esperit per sentir-nos segurs i poder afrontar els moments durs de la vida. Això ens ajudarà a mantenir-nos fidels quan les circumstàncies són adverses. En aquells moments difícils, serà quan experimentarem la companyia de Jesús. "No podien res davant la saviesa i la força de l'Esperit amb que Esteve parlava" (Ac 6,10) 

Nadal ens ha dut l’anuncia joiós que les esperances de cadascú de nosaltres no seran defraudades. Se’ns ha anunciat un canvi radical en la història de la humanitat. No tinguem por de ser justos, per més que puguem sentir-nos diferents. No dubtem a fer el bé, en obrar amb justícia. Serem feliços, tindrem pau i alegria en el cor. Pau i bé. La contemplació i la meditació ens ajuden a ser persones rectes i comportar-nos amb amor. “Apunta per als justos la llum i l’alegria per als rectes de cor” (Salm 97(96), 11) 

El que avui ens sembla un signe del temps, els exilis forçats per persecució, ja formava part de la cultura de l’odi i violència presents des de fa temps en la història de la humanitat. Aquesta violència la pateixen els més febles de la societat. Víctimes innocents de la manca d’amor origen dels odis que laceren les relacions humanes. “Lleva’t de seguida, pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà el nen per matar-lo”. (Mt 2,13)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint tenim la sensació que la maldat, dit així i de forma genèrica, té més presència en el món que la bondat. Tinc la impressió que el món no se’n surt per resoldre els grans problemes que creen injustícies, desigualtats i patiments. Si les persones que tenen el poder decisori actuessin a favor del bé, tot aniria millor. No hem de perdre l’esperança i ens hem de mantenir esperançats que la foscor serà vençuda per la llum de la veritat i l’amor.

¿Qui pot estar a la muntanya del Senyor?
¿Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos.
Salm 24 (23) 3-4

Els cristians hem d’acollir responsablement i fer nostra la paraula de Déu. Les persones de bon cor fan el mateix amb aquells els principis que semblen dictats per les divinitats. Tots hem de procurar actuar d’acord amb aquests valors que hem acceptat confiadament. “Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38). 

Nadal està a tocar. Per moltes persones és la festa del retrobament familiar i pels cristians, a més, és la festa on afirmem que tot allò que esperem s’acomplirà. Aquesta esperança es fonamenta en l’experiència de veure com cada dia hi ha petits signes que no tot està perdut. La vida aporta molts petits motius per la felicitat quotidiana. Cal saber-los trobar i aprofitar-los al màxim. La vida espiritual es fonamenta en una esperança certa i en la confiança que neix d’una fe que parteix d’una promesa que ve d’antic. Creure comporta esperar i mantenir-nos fidels a aquesta esperança tot i les dificultats del present. “Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà” (Lc 1, 45)

El meu pessebre

He fet el pessebre, com cada any. Aquest any l’he fet amb figures grans. Fer el pessebre és, almenys per mi, un acte amarat de fe. El faig com els cristians ortodoxos pinten les icones: amb una profunda convicció teològica. Tot el pessebre expressa les meves creences, tant les religioses com l’arrelament a una tradició que em dona identitat. Les figures tenen el seu lloc assignat, més o menys idèntic cada any, llevat que alguna incorporació recent obligui a modificar alguna situació. La cova en una cantonada feta amb suros irregulars Unes petites i tènues llums il·luminen la meva petita obra que omple un bon tros d’un moble del menjador.

Faig el pessebre seguint l’estètica tradicional. Ni amago ni dissimulo que soc un pessebrista convençut. No m’agraden les desconstruccions d’aquesta tradició sota l’aparença d’una modernitat estètica. M’agraden els pessebres que s’entenen i aporten una proposta de sentit. La contemplació de les figures del meu pessebre evoquen uns valors que són universal i ens humanitzen. El nen Jesús al damunt d’una menjadora ens evoca uns valors que donen sentit a tota una civilització. Cada figura del pessebre és un manifest a favor d’una societat on la solidaritat i la fraternitat, el compromís per la justícia i la llibertat siguin valors universals. El meu pessebre és una evocació del que soc, dels meus records d’infant, l’afirmació d’una identitat que no vull perdre i la confessió d’una fe que em sosté.

Glosses per la vida quotidiana

Hem de confiar que sempre hi ha una segona oportunitat. També hem de fer possible perquè hi hagi una segona oportunitat pels altres. La confiança ens ajuda a mantenir l’esperança que, malgrat que les coses no vagin bé, sempre ens redreçarem perquè gaudim de la magnanimitat dels qui estimen. Per això hem d’estar amatents d’ajudar als altres a sortir dels seus malts moments. “M’heu tret a flor d’aigua mentre m’ofegava, / i no heu permès que se n’alegrin els enemics. / Senyor, m’heu arrancat de la terra dels morts, / quan ja m’hi enfonsava, / m’heu tornat a la vida” Salm 30 (29) 2-4 

Creure és testimoniar. Les obres donen consistència a les creences. Si ens proclamen creients hem d’actuar amb obres que donin testimoniatge que actuem sincerament, amb netedat de cor i els nostres actes fan justícia als oprimits i als marginats, i donen consol a qui pateix. “Tinc a favor meu un altre testimoni de més valor que Joan: són les obres que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat” (Jn 5,36).

Glosses per la vida quotidiana

L’Advent fa adonar-nos que el temps d’espera acaba amb el missatge joiós que naixerà una llum per il·luminar els que viuen a la fosca. Serà el moment de veure viva la possibilitat d’un temps nou. L’encarnació de Déu en Jesús dona sentit a l’esperança perquè s’apropa un futur on serà possible alliberar-nos de tot allò que empresona el cor i les injustícies que ens oprimeixen. “Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa. La terra ardent és ara un estany, el país de la set és ple de fonts d'aigua. En el clos on jeien els xacals, ara hi creixen canyes i joncs" (Is 35, 5-7). 

Els cristians som persones que tenim una confiança fonamentada en una promesa d'alliberament. Aquesta no convida a la passivitat, sinó a l'acció per fer realitat aquesta promesa. La confiança és font d’esperança. Cal confiar més en Déu mentre treballem a favor de la justícia i pau. Hem de procurar experimentar, sentir, que ell està al nostre costat. La pregària de cor ajuda a descobrir la seva presència en el nostre interior i sentir la força que ens ve d’ell. "Alceu vers al Senyor la mirada. Us omplirà de llum, no haureu d'abaixar els ulls, avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill" (Salm 34(33),6-7) 

Caminem cap a un nou Nadal. El camí de l’Advent ens prepara per sentir-nos confiats que és possible alliberar-nos de tot allò que oprimeix, esclavitza, margina, és font d’injustícia, entristeix el cor i panseix l’ànima. Els creients esperem sentir-nos salvats de tot això. Per això, esperem Nadal per renovar la nostra esperança en el camí de Jesús. No volem sentir-nos decebuts en la nostra espera. Serà Jesús qui ens farà conèixer el pla de salvació del Déu que estima i s’encarna per compartir la nostra condició humana. “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova. 23 I feliç aquell qui no em rebutjarà!” (Lc 7,22-23)

Glosses per la vida quotidiana

La cultura cristiana majoritària ha perdut el costum de resar l’Àngelus. Pot ser en alguna església al migdia repiquen les campanes. Res més. Aquesta pregària universal de l’Església catòlica ens situa en el fons del misteri que ens porta a Nadal. Angelus Domini nuntiavit Mariae i després de l’anunci la gran lliçó d’esperança confiada fiat mihi secundum Verbum tuum. Fem nostre el fiat de Maria i deixem-nos emportar per aquesta confiança que permet esperar contra tota esperança. Sense aquesta confiança extrema ens mouríem pels marges estrets de la realitat. Però el fiat ens convida a anar més lluny del que sembla possible. “Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”(Lc 1,38) 

La fe sense obres és insuficient. És una fe morta, es deia abans. Necessitem allunyar-nos dels consells que mostren una fe només plena de devocions i cultes. Cal trobar els camins de les persones que estimen de cor i adonar-nos que les seves obres són testimoni de l’amor. La contemplació i l’acció ens han d’acompanyar mentre fem el nostre camí. La proximitat de la festa de Nadal ha de mantenir viva la necessitat d’actuar en bé dels altres. Com els pastors que reberen la bona notícia del naixement del Salvador, no hem de tenir por i deixar-nos emportar per la saviesa de Déu que està entre nosaltres. “Les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

Glosses per la vida quotidiana

L’Advent ens apropa al dia de la festa de Nadal. Dia de gran alegria perquè ens anuncia que ha vingut una llum per il·luminar els que viuen a la fosca. L’encarnació de Déu en Jesús és el sentit de la nostra esperança. El Déu encarnat ens apropa a un temps nou on serà possible alliberar-nos de tot allò que empresona el cor i les injustícies que ens oprimeixen. Esperem el moment on seran resoltes les contradiccions aparentment irresolubles, quan els antagonismes més colpidors seran vençuts per la radicalitat de l’amor sense límits. “Llavors es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa. La terra ardent és ara un estany, el país de la set és ple de fonts d'aigua. En el clos on jeien els xacals, ara hi creixen canyes i joncs”. (Is 35, 5-7). 

L’amor és donació sense límits. És generositat plena sense cercar contrapartides. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. Cada dia està ple de moments que ens demanen actuar amb amor. Hem d’estar sol·lícits a fi de donar una oportunitat a l’amor a desvetllar les nostres actituds. Estimar és acollir a les persones amb dignitat i restituir als pobres allò que les injustícies dels rics els hi ha pres. “El bon pastor dona la vida per les seves ovelles” (Mt 10,11) 

¿A on anem quan notem l’ànima cansada o l’esperit intranquil? Hi ha moments que els esdeveniments de la vida provoquen desconsol i torbament. És quan notem el cor trasbalsat i neguitós. ¿D’on traiem l’alè per continuar dempeus amb la nostra esperança viva? ¿on busca la nostra mirada trobar la claror de la vida? Els creients tenim posada l’esperança en Déu manifestat en l’amor que Jesús ens ensenyà. L’amor transforma l’angoixa i el neguit en estimació que cura i sana els dolors de l’ànima. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar” (Mt 11,28)

Glosses per la vida quotidiana

L’esperança em sosté. És una esperança construïda sobre la promesa d’un canvi radical en els cors de les persones i la construcció d’un món socialment més just, fraternal i igualitari. Promesa i esperança s’uneixen en una mateixa experiència interior. Malgrat els moments que semblen negar el sentit de l’esperança, aquest es manté viva per la confiança que em sosté i permet viure convençut que vindrà un temps de justícia i fraternitat. “D'aquí a poc temps, molt poc temps, els boscos del Líban es tornaran un fruiterar, i el Carmel serà un gran bosc. Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s'alegraran del Sant d'Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents.” (Is 29,17-21) 

La fe és un do. No es fonamenta en la racionalitat de la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. La fe és una cerca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu i a través de la seva descoberta entendre en sentit de la vida a través de l’amor als altres. Cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixi trobar o tenir consol per entendre i suportar la seva aparent absència. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop” (Is 55,6)

Glosses per la vida quotidiana

Hem començat el camí d’Advent. Temps que ens aboca a l’esperança de Nadal. Mentre fem el camí podem revisar com nosaltres construïm aquesta esperança que volem que sigui per a tothom. Mentre fem l’itinerari d’Advent les lectures espirituals ens han d’ajudar a descobrir com fem possible el progrés cap a un món millor presidit per la justícia i la pau. Cada dia podem ser petits testimonis que aquest món és possible. Ho podem fer humanitzant les nostres relacions personals. “Posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra, ni s'entrenaran mai més a fer la guerra” (Is 2,4) 

El temps d’Advent convida a preparar el cor per acollir Nadal. Durant aquestes setmanes les persones de bona voluntat podem meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. Aprendrem que la Paraula de Déu és viva perquè s’adreça al cor de cada persona i es percebuda com una invitació personal. És una Paraula entenimentada, amarada de bondat i saviesa. “L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor; esperit que li inspiri com reverenciar-lo. No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat” (Is 11,2-5) 

Hi ha moments en la vida que podem sentir-nos cridats a fer un canvi radical. Són situacions on percebem una crida interior que orienta a prendre un rumb diferent del que dúiem perquè intuïm que la vida pot tenir més sentit. Aquesta crida neix des de dins si tenim la capacitat d’escoltar-la. El silenci ens pot ajudar a escoltar el nostre interior i descobrir la crida que brolla dins nostre. Hem d’estar atents per saber descobrir aquests moments, escoltar-los i ser-ne fidels. "Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué "Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes". (Mt 4,18-19)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure sentint-nos lliures malgrat les pors que ens envolten. Hem de fer de cada instant la manifestació de l'amor. En cada gest hem de saber condensar la plenitud de la vida com si ens trobéssim davant del nostre alè. En cada un d'aquests instants hem de ser testimonis de la justícia que salva i allibera. "Feliços els perseguits pel fet de ser justos, el Regne del cel és per a ells" (Mt 5,10) 

Tenir fe comporta un compromís a fons amb la vida. Creure no és afirmar doctrines i dogmes, o realitzar pràctiques religioses i rituals, alguns força emotius. Tot això pot ajudar, però no és el fonament de l’experiència creient. Tenir fe és practicar l'amor i, estimant, descobrim l’amor de Déu. Tenir fe és fer obres de caritat i de misericòrdia que aporten justícia. Des de la justícia que brolla de la fe trobarem revelat el misteri de Déu. "Després vaig veure els morts, tant els poderosos com els febles, drets davant del setial, i foren oberts uns llibres. Un dels llibres oberts era el de la Vida. Els morts eren jutjats segons les seves obres, tal com estaven escrites en els llibres" (Ap 20,12)

Glosses per la vida quotidiana

Si compartim, la vida és millor per a tots. Qui dona té la satisfacció interior d’haver estat sensible a les necessitats de les altres persones. Els que reben, troben en aquesta generositat una manifestació de la bondat humana, gràcies a la qual els seus problemes són atesos. Donar-ho tot per amor, aquest és el missatge central de la fe cristiana. No cal donar allò que és sobrer, allò que és superflu. No. Cal compartir generosament tot, sense restriccions. Estimar és compartir, donar-se. Siguem generosos. Siguem testimonis de l'amor en cada petit gest de la vida. “Aquesta vídua pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per a viure” (Lc 1,3-4).. 

Les persones volem experimentar seguretat. És una necessitat bàsica, ens anguniem si no la tenim . Hi ha una seguretat exterior necessària per afrontar la vida amb tranquil·litat. La podem obtenir, en bona part, a través dels recursos que garanteixen el benestar social. Però, la seguretat interior ¿com se satisfà? ¿qui o què la proporciona?. No podem confiar-la en coses fugisseres, ve una mica de vent i es desfan els plans. El que pot semblar sòlid, de cop i volta s’enfonsa. Cal construir fonaments sòlids per la nostra pau interior. “Alguns parlaven del temple, fen notar les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït, no quedarà pedra sobre pedra” (Lc 21,5-6)” (Lc 1,3-4).. 

Les persones que només viuen per a elles mateixes no troben la felicitat. Són individus tancats en el seu egoisme i no s'adonen que al seu voltant hi ha persones que els necessiten. Cada dia tenim ocasió d'obrir-nos als altres negant la temptació de viure sense compassió, sense adonar-nos del gran nombre de persones que necessiten un gest d’amor i de tendresa acollidora. No podem defraudar-los. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i l'Evangeli, la salvarà". (Mt 16.24)

Glosses per la vida quotidiana

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert amb pàgines plenes d’històries de patiment. Cada dia ens trobem interpel·lats per diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per entendre com Déu ens parla a través d’ells. Cada pàgina del llibre de la vida ens convida a l’acció de l’amor. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”. (Salm 95(94), 8)

De tant en tant, hem de saber prendre distància de tot el que ens envolta i trobar-nos a nosaltres mateixos. Des d’aquesta visita interior el camí cap a Déu és més visible. És llavors quan el transcendent surt a trobar-nos i ens ajuda a comprendre el sentit de moltes coses. La pregària ens ajuda a situar-nos davant el judici de Déu. Tota acció humana important ha d'estar precedida per moments de pregària sincera. Des del pou interior sorgeix l’amor que infon vida. “Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14, 23)

Glosses per la vida quotidiana

Som persones lliures perquè podem escollir entre fer o no fer el bé. La llibertat ens permet seguir els consells justos que ens acosten a la veritat i guien els nostres passos pels camins de la veritat. No tothom ho fa i per això en el món existeix la injustícia que margina i exclou a moltes persones. Siguem ferms en el nostre caminar per la vida i busquem en tot moment ser testimonis de la justícia.

“Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia”
(Salm 1,1-2)

Necessitem trobar la saviesa en la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses, però l’exercici del discerniment ens portarà claror als nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu.” (Salm 37 (36) 30-31) 

L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen a estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot se supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. Cada dia tenim l’oportunitat de fer coses per fer la vida agradable als altres. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és donació sense límits. És generositat plena sense cercar contrapartides. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. Cada dia hi ha molts moments que ens demanen actuar amb amor. Hem d’estar sol·lícits a fi de donar una oportunitat a l’amor a desvetllar les nostres actituds. Estimar vol dir acollir a les persones amb dignitat i restituir els pobres allò que les injustícies els hi ha pres. “El bon pastor dona la vida per les seves ovelles” (Jn 10,11) 

No podem perdre l’esperança. Per més que les circumstàncies la semblin negar hem de treballar per ella. Tenir fe és afirmar el convenciment de cor de la certesa de l'acompliment de promeses que avui semblen impossibles. No podem endurir el cor i donar-nos per vençuts. Creure en l’esperança ens salva interiorment i ens obre el cor a creure que les adversitats no són definitives. Caminem guiats per l’esperança. “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats” (Lc 21,28)

Glosses per la vida quotidiana

Costa perdonar. Fins i tot, hi ha eslògans que expliciten que no hem de perdonar. Però, malgrat tot, cal saber perdonar les ofenses si hi ha penediment. Aquesta actitud diferencia els cristians d’altres maneres d’entendre la vida. El penediment i el perdó són bàsics per establir unes relacions humanes franques. El perdó és una acció gratuïta que aporta pau interior i reconcilia les persones. Cal perdonar tantes vegades com faci falta. El no voler perdonar ens deshumanitza i ens impedeix comprendre i entendre les altres persones. "Estigueu alerta! Si el teu germà peca, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar” (Lc 17,3-4) . 

Hem de ser bones persones. Cada dia tenim moltes oportunitats per fer el bé a les persones que ens envolten, a les que ens trobem en el nostre caminar o els animals que tenim de companyia. També fem el bé quan tractem amb cura les coses que fem servir. Aquest comportament és la nostra carta de presentació. Decanta't del mal i fes el bé, i tindràs una casa per sempre; perquè el Senyor estima la justícia i mai no desempara els seus fidels. No quedarà ni rastre dels perversos, s'extingirà el llinatge dels malvats; però els justos posseiran la terra, hi habitaran per sempre més. Salm 37 (36), 27-29 

Els creients tenim la responsabilitat de testimoniar la fe amb obres. Però també ens és propi testimoniar que la fe és una vivència espiritual. Creure ens compromet a ser actius a favor de la justícia i ser contemplatius de l’acció de l’amor. La vida interior i el conreu de l’esperit formen part de la vida de la fe. És bo dedicar una estona del dia a conrear l’esperit. Hem de saber trobar en la vida quotidiana un petit moment de silenci i recolliment per pregar, contemplar, meditar i escoltar l’interior. Són espais de creixement i d’amor a un mateix per poder estimar millor als altres. “Com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant” (1Pe 2,5)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de preocupar-nos de trobar la pau interior cercant allò que és important per asserenar la vida. Tenim suficients motius per l’esperança, per més que la realitat alguns cops sembli negar-la. Hi ha mot soroll en l’ambient que distorsiona i anul·la la percepció de tot allò que ajuda a trobar els camins de pau interior. Si ens submergim en el nostre record trobarem moments en els quals l’esperança s’ha fet realitat malgrat les dificultats. Som hereus de la confiança de generacions que ens han precedit. Cerquem allò que val la pena de ser trobat.

“Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència.
Recordeu les meravelles que ell obrà,
els seus prodigis i els seus designis”
(Salm 104,4-5)

Les ciutats, viles o pobles on vivim han de ser llocs ben construïts, agradables i amables perquè les persones hi visquem bé, ens relacionem i gaudim de la vida. L’espai públic ha de dialogar amb la iniciativa privada per tal que els llocs on vivim facilitin la humanització de la societat, tinguin cura de la salut i educació dels ciutadans, procurin el seu benestar i combatin la marginació i l’exclusió social. Els governants de les ciutats han de ser persones íntegres i servidores dels ciutadans. Han de governar per convenciment i no per imposició. Les nostres ciutats, viles i pobles han de bonics, bells i pensats pel seu gaudi de les persones.

“Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David”.
(Salm 122, 3-5)

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se creient és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en el camp de l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la creença en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe.

" M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre." 
(Salm 15,11)

Hi ha moments que els problemes ens pesen molt. Els considerem difícils de suportar i una càrrega feixuga. Són moments carregats de pessimisme i plens de desesperança. En aquests moments les persones necessitem consol. La vida no és sempre de colors, hi ha situacions plenes de foscors que enterboleixen la vida. És en aquests moments quan necessitem una ma amiga que ens aculli i ens faci descansar de les tribulacions. Però, per fer-ho possible, cal confiar i deixar-se acompanyar en aquests moments. Cal enlairar els ulls i trobar consol en la confiança que ens aporten les persones que ens estimen. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar” (Mt 11,28) 

Estimar és actuar a favor de fer justícia pels altres. Estimar no és cap abstracció, sinó un compromís de misericòrdia desinteressada perquè tothom sigui considerat i tractat amb dignitat. Estimar és tenir compassió sense límits a favor dels febles, dels marginats, dels empobrits o de qualsevol persona que pateixi algun tipus d’injustícia. Hem de ser agents actius d’amor, en tot moment, en cada un dels instants de la vida quotidiana. Cada dia tenim moltes oportunitats d’estimar, aprofitem-les. "Senyor, ¿quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la pressió i no vam fer res per vós? Ell els contestarà: "Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi". (Mt 25,44-45)

Glosses per la vida quotidiana

A voltes ens preguntem què hem de fer en el dia que comença?, com hem de comportar-nos?, que esperen de mi els altres? Què espero jo d’ells? Cal sortir al carrer per estimar tant com puguem. No es tracta de fer grans heroïcitats, sinó de viure a fins als principis que animen els nostres valores com a cristians. En cada moment hem de procurar ser justos, dir la veritat i ser persones pacificadores. "Cenyiu-vos amb la veritat, protegiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estigueu sempre calçats, és a dir, preparats per anunciar la Bona Nova de la pau" (Ef 6,14-15) 

Davant les decisions, les persones hem d'aturar-nos a discernir per tal de contrastar el que anem a fer amb els principis que ens ordenen la vida. Un camí per fer-ho és aquella pregària que ens situa davant el judici de Déu. Tota acció humana important ha d'estar precedida per moments de pregària sincera. Moments on la nostra voluntat es contrasta amb el bé superior que ens convida a estimar, ser generosos i tenir el cor obert. "Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n'elegí dotze i els donà el nom d'apòstols". (Lc 6, 12-13)

Glosses per la vida quotidiana

És temps de conversió, per tal de viure d'acord amb els principis i valors que donen sentit, i aporten la veritable felicitat de la vida. Cal meditar per trobar el camí que porta a la vida autèntica. L'origen de la felicitat està en el nostre cor. Tot depèn d'on situem el seu llistó, els nostres objectius i desitjos. Ens equivoquem quan situem la felicitat en unes metes que no podem arribar-hi o són efímeres, fonedisses com la cera. L'estimació plena i desinteressada al proïsme ens obre a una vida plena.

"Feliç, l'home,
que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre que arrela vora l'aigua
dona fruit quan n'és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge,
duu a bon terme tot el que emprèn"
(Salm 1,1-2)

La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dona les respostes, ens cal un saber més arran de la mateixa experiència de viure. És la raó de l’experiència interior. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. És en aquest encontre quan el misteri del transcendent es fa més evident. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mc 11,25), 

Quan s'experimenta un desencís, fatiga, petita desesperació davant la duresa dels fets o les dificultats de la vida, la mirada confiada a Déu proporciona consol. És bo viure en aquesta confiança. Quan percebem un desengany, que la vida es torça i tot s'enfosqueix, és quan hem de descobrir l'amor sense límits de Déu. Un amor que aixeca de la pols als abatuts.

"Totes les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d'amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure,
els qui han ensopegat, ell els redreça"
(Salm 145 (144), 13-14)

Glosses per la vida quotidiana

No hem de tenir por. Hem de confiar trobarem consol, fins i tot en els moments més feixucs. La nostra esperança neix de la fe. No té sentit una fe que no ens acompanyi cap a l’esperança. Creure és confiar. “Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; els allibera de la mort i els retorna en temps de fam” Salm 33(32) 18-19

Hem de viure sabent interpretar els nombrosos signes que ens aporten els esdeveniments de la nostra vida. Són moments en els quals hem de saber llegir aquests fets i discernir el que ens volen dir i, sobretot, quina resposta hi hem de donar. Aquests signes ens interpel·len i reclamen amor, solidaritat, acolliment, pacificació i acció a favor de la justícia. Estiguem atents als signes del nostre temps. "Hipòcrites ! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel ¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?" (Lc 12,56)

Glosses per la vida quotidiana

“Sempre a punt per a tota bona obra”. No hi ha una millor consigna que resumeixi el sentit profund de la fe cristiana. A través de fer el bé, com expressió d’estimar els altres, les persones madurem com individus i trobem el mateix sentit de la vida. El camí cap a la salvació passa per l’amor sense límits i la voluntat de fer el bé. La lectura dels llibres sagrats catòlics se’n fa més comprensible si entenem la saviesa que ens proporciona com una manera d’educar-nos en el bé. Agafem aquests llibres llegim-los i meditem-los a fi de trobar el camí que ens porta a l’amor generós. “Des de ben petit coneixes les Sagrades Escriptures, que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació gràcies a la fe en Jesucrist. Tota l'Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui sempre a punt per a tota obra bona” (2 Tm 3,15-17) 

Ser testimonis de la fe no és fàcil. Les nostres creences, valors i principis fa sentir-nos, en més d’una ocasió, estranys en un món que es mou per altres interessos. Podem trobar molta hostilitat a acollir aquest anunci. Hem d’estar ben convençuts de les nostres creences perquè poden sentir-nos anar a contracorrent. Cal ser pacients i perseverar. Per fer aquest anunci no calen masses parafernals. La paraula i l’exemple en són més que suficients. En tot moment cal fer-ho sense estridències ni violències. Cal ser en tot moment gent de pau y bé. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5) 

No sempre trobo les paraules justes per expressar, en pocs mots, les vivències interiors. La lectura dels salms o altres textos sagrats ajuden a fer aquesta síntesi. La saviesa dels autors dels salms em serveix per resumir en poques paraules tot el que sento interiorment. No hem de tenir por, necessitem tenir seguretat interior per afrontar els temps d'incertesa. Això vol distingir, saber el que és important del que és accessori. Cal aprendre a treballar l'esperit.

"El Senyor és el Déu que em salva,
confio, no m'espanto.
D'ell em ve la força i el triomf,
és ell qui m'ha salvat.
Cantant de goig sortirem a buscar l'aigua
de les fonts de salvació".
Is 12,1-3

Glosses per la vida quotidiana

Necessitem escoltar i comprendre la veu dels profetes. Necessitem trobar les persones que ens ajuden a veure més enllà del moment present i ens recorden, en tot moment, quin és el futur que esperem i els camins que hem de transitar per arribar-hi. Ens calen tenir l’oïda ben desperta per acollir la veu dels profetes i obrir el cor per acollir les seves interpel·lacions. Els profetes seran incòmodes, però són necessaris per salvar-nos de la inacció, del conformisme, del cofoisme o de l’oblit i recordar-nos quina és la justícia i l’esperança que cal proclamar. La societat procurarà silenciar les veus profètiques perquè ajuden a pensar i proposen alternatives de canvi per resoldre les injustícies i desigualtats socials. Els profetes clamen proposant una altra manera de viure. Però la seva radicalitat resulta molesta pels poders de la societat. “Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin!” (Lc 11,47-48). 

Hem de sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres. No podem simular unes qualitats o uns sentiments que no tenim. Hem de dir sempre la veritat. És pertinent recordar la dita que abans s’atrapa a un mentider que a una persona coixa. “Guardeu-vos del llevat dels fariseus, vull dir de la hipocresia. No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat, no hi ha res amagat que tard o d’hora no si conegut”. (Llc 12, 1-2)

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint tenim el cor dur a les injustícies que ens envolten o fe oïdes sordes a les persones que ens parlen de la necessitat de construir un món més just i fraternal. Sembla que tinguem el cor de pedra i un esperit incommovible al sofriment de les altres persones. La vida ens exigeix no endurir el cor i ser compassius i benignes, estimar i perdonar tants cops que faci falta. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu”. (Salm 95 (94),8) 

La hipocresia és una de les temptacions que poden seduir-nos. Ella rosega el cor i malmet les relacions humanes, perquè fa de la mentida una aparent veritat. Podem afirmar amb veu ata que estimen als altres i després comportant-nos de forma egoista. Hem de ser sincers, amb nosaltres mateixos i amb els altres. La puresa de cor s’obté fent el bé i estimant. "Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis !. ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? Doneu a la gent necessitada el que hi ha a les plates i als vasos; llavors sí que tot el que feu servir quedarà pur". (Lc 11,39-41) 

Confessar-se creient significa experimentar la confiança amb Déu. Tenim una dita, “Que Déu faci més que nosaltres” que expressa d’alguna manera aquesta idea. Hem de reconèixer que les persones som limitades i això ens porta a confiar en la bondat divina com a font de seguretat. La confiança fa més fàcil transitar per la vida. Ser desconfiats crea desassossec i pertorba l’esperit. La intranquil·litat no ajuda a tenir la serenor necessària per afrontar els diferents reptes que se’ns plantegen quotidianament. "El Senyor m'il·lumina i em salva, ¿Qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot esfereir?” (Salm 27 (26),1)

Glosses per la vida quotidiana

Davant de tots i cadascun, la vida mostra un ventall d’ocasions que ens conviden a estimar als altres o són una oportunitat per canviar el que pensem i modificar com ens comportem. Sovint, per anar atrafegats o preocupats amb les cabòries pròpies no ens adonem d’aquests moments privilegiats. Cal tenir el cor obert i la ment espavilada per descobrir aquestes situacions i fer-ne d’elles unes oportunitats per millorar i ser persones bones. “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escolem atentament les paraules del vostre Fill” (Ac 16,14)

Els individus tendim a ser egoistes, això afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. Hauríem de canviar aquesta tendència i afavorir la unitat, l’acord, treballar saber anar plegats per assolir els objectius comuns. La unitat dona força i visibilitat a l’enteniment necessari per continuar avançant per aconseguir transformar el món. La unitat respectant la diversitat enforteix la societat. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. (...) Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen” (Lc 11, 17,23)

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús és una invitació a estimar als altres sense restriccions. Se’ns demana d’estimar-los amb la mateixa cura i intensitat com ens estimem a nosaltres mateixos. No hi ha terme mig. És un amor sense límits. La misericòrdia i la compassió esdevenen essencials en la vida creient, perquè a través d’elles els altres esdevenen els germans que cal estimar. “Us dono un manament nou – diu el Senyor – Que us estimeu els uns als altres tal como jo us he estimat” (Jn1 3,34) 

Sovint estem anguniats per algun fet que sobresurt en la quotidianitat de la vida. Hi ha coses que ens neguitegen excessivament, que ens encaparren i no ens deixen en pau. Sembla que el món hagi de girar entorn d'aquestes preocupacions. Aquest neguit ens impedeix gaudir de la vida, dels seus breus instants on es condensa tota la joia de viure. Mentrestant la vida segueix, passa sense aturar-se i les persones que ens envolten ens reclamen la nostra atenció, però no els podem atendre perquè estem ocupats en les nostres cabòries. “Maria estava asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula, mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo. Marta digué "Senyor ¿no us fa res que la meva germana m'hagi deixat sola a servir? Digueu-li, si us plau, que m'ajudi". El Senyor respongué "Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa” (Lc 10,39-42) 

¿Què és la providència? És una actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. Hem de ser persones esperançades. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7,7-8)

Glosses per la vida quotidiana

¿Què podem dir de nosaltres mateixos? ¿com ens podem presentar? ¿quines virtuts formen part de la nostre identitat?. N’hi moltes, però voldria destacar-ne especialment dues. Estimar i ser fidel. L’amor als altres ha de ser el motor de la vida. L’altre és la fidelitat, el no mancar a la fe promesa, a allò a què ens compromet vers algú, uns ideals, uns valors i uns sentiments. “Enalteixo el vostre nom, perquè estimeu i sou fidel. Sempre que us invocava m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima”. (Salm 138 (137), 3) 

Cada dia ens trobem interpel·lats per diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Hem de tenir el cor obert per sentir les paraules que ens orienten a fer el bé, a estimar, a tenir cura de les preocupacions dels altres a estar atents als signes dels temps. No podem tenir un cor de pedra davant el patiment de les persones. La misericòrdia és l'acolliment sense límits i condicions. En aquests moments hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests esdeveniments cal descobrir com Déu ens parla a través d’ells.

"Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu.
No enduriu els vostre cors"
Salm 95 (94), 8a

Glosses per la vida quotidiana

¿Què vol dir ser important? Moltes persones perden el cap, es neguitegen, per guanyar notorietat o lluir més que els altres. Així, les relacions humanes esdevenen una mena de competició per veure qui és rellevant. Aquesta cursa no té sentit, no dona vida, sinó que embruteix el cor. El que cal és estimar als altres amb total despreniment. Estimar sense extasiar-se en el mateix fet d’estimar. “Els deixebles es posaren a pensa quin d’ells era el més important (...) “Qui acull aquest noi perquè porta el meu nom m’acull a mi, i qui m’acull a mi acull el qui m’ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran”. (Lc 9,46,48) 

M’agradaria saber estimar més. M’agradaria saber tenir més cura dels altres, especialment en els detalls petits, els de la vida quotidiana. M’agradaria que l’amor, guies totes les meves passes en la vida. M’agradaria que l’egoisme no anul·les la meva capacitat d’estimar. M’agradaria que la meva església es guiés per l’amor als més desfavorits, els pobres, els marginats, els estan en soledat i tots aquells que necessitin consol. M’agradaria que tothom s’estimés. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà". (Mt 16,24-25)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha textos que es comenten per ell mateix perquè cada sentència té plena actualitat. Alguns textos evidencien el pessimisme que podem sentir quan veiem que les persones solen a reiterar els errors comesos des de sempre. Com si els humans haguéssim perdut la capacitat d’aprendre de les nostres falles. Repetim obstinadament allò que sabem que no s’ha de fer. Fins i tot, podem arribar a pensar, amb una certa vanitat, que el que estem fent és inèdit, sense adonar-nos que transitem per camins coneguts. “Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l'ull no s'acontenta del que veu ni l'orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s'ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d'una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els qui vindran després.” (Coh 1,8-11) 

Tinc la sensació que visc en un món accelerat. Fa la impressió que tot ha de passar en l’instant present. En aquest instant, que és imminent, hi conflueixen moltes coses. Tot és immediat. Sembla que en aquest moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions i que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud, aquest neguit, ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada moment i el neguit corroeix el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses no donen la felicitat per més que en els anuncis de la societat del consum diguin el contrari. El sentit de la vida, el seu valor i densitat, provenen de la joia de viure a través de l’amor als altres. La felicitat està no a tenir, sinó en el ser. La felicitat neix de saber viure en plenitud per poder estimar i servir als altres. “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” (Lc 16,13)

Si som bones persones, els altres ho agrairan. No cal ser un heroi o comportar-nos com els ídols populars, només cal actuar amb rectitud, seguint els camins de la veritat procurant fer el bé i estimar als altres. Somriure i ser amable en tot moment, evitar la displicència, procurar no tenir comportaments poc sincers o creïbles, i estimar a les persones que ens envolten i aquells que no veiem. “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la llei del Senyor. Feu-me entendre la vostra llei, que la vull guardar amb tot el cor” (Salm 119 (118) 1-2) 

L'amor, tot ho pot. Dona sentit i felicitat. Per això els cristians ens distingim, o hauríem, de ser persones que estimem i les nostres comunitats haurien d'identificar-se per l'amor que desprenen. L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. L’amor ens dona el sentit de Déu. "El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes" (Mt 9,13 )

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser misericordiosos. El mot no aixeca passions, fins i tot em fa la impressió que no s’entén la seva significació. Però, cal tornar a donar-li el sentit profund que té. Ser misericordiós vol dir obrir el cor a acollir en el cor els altres amb totes les seves misèries, mancances i limitacions. És la donació màxima plena d’amor als altres. És estimar desinteressadament, sense esperar res a canvi i sense seleccionar a qui estimes. Per ser misericordiós, cal haver experimentat en un mateix la misericòrdia.

“Compadiu-vos de mi, Déu meu,
Compadiu-vos de mi.
En vos trobo refugi,
m’acullo a l’ombra de les vostres ales,
fis que passen aquests mals”.
(Salm 57,2)

Les persones que som creients no hem de viure la fe de forma callada ni de manera amagada. Hem de saber donar testimoni de la fe a tota hora i en tot moment. Sense por o vergonya. En cada circumstància, hem de saber donar raó de la nostra esperança al costat d’altres persones que tenen altres raons. Hem de ser llum i sal del món a partir del nostre testimoniatge sincer de les nostres creences. “Jesús passava per cada vila i per cada poble, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu” (Lc 8,1)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint caiem en la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos. Com a molt, busquem sentir-nos acompanyats pels que considerem a prop nostre. No ens adonem que la fraternitat exigeix obrir el cor i acollir a tothom acceptant-lo com a germà o germana. Sense adonar-nos caiem en la temptació per no donar als altres la mateixa dignitat i els mateixos drets que volem per nosaltres. «Senyor, jo no soc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo»” (Lc 7,6-7) 

Creure és tenir fe i això és una gràcia. Amb això vull expressar que tenir fe és un do que es rep, que s’experimenta i altres poden no tenir-lo. No cal demostrar perquè un creu, només cal viure d’acord amb el do rebut i ser-ne un bon testimoni. No hem d’amagar el que som i gràcies a ser testimonis de les creences podem ajudar a altres persones a seguir el camí que hem optat lliurement. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16). 

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració a l'hora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes. “Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

Glosses per la vida quotidiana

Els creients cristians confessem un Déu que viu en la història de la humanitat estimant a les persones. En altres religions la idea de la divinitat és tot una altra. En algunes, fins i tot Déu ordena batlles i l’ús de la força per estendre la fe. El Déu cristià és una divinitat encarnada, que pren la condició humana assumint la seva naturalesa. Déu és amb nosaltres i per això nosaltres estem en Déu. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres” (Mt 1,23) 

Les persones tenim tendència a jutjar ràpidament als altres. Ho fem probablement perquè ens sentim superiors. Sovint, es critica i jutja amb ràpides el que fan els altres, no se’l deixa passar ni una, mentre s’ignoren les incongruències personals. Som ràpids en la crítica i molt lents, o no ho fem, a fer-nos autocrítica. Hem d'acceptar les nostres limitacions i evitar judicar els altres. "¿Per què veus l'estella dintre l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que tens dintre del teu ull? ¿Com li podràs dir: "Deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull", entre tens la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà". (Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de tenir normes i regles per ordenar-nos la vida, però no hem de sentir-nos presoners de les nostres pròpies normes. Només hi ha una sola regla que ho condiciona tot: fer el bé i estimar als altres. Les persones hem de sentir-nos lliures davant de les mateixes lleis i transgredir-les si aquestes ens priven de l’amor al proïsme. “Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava. Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. Els mestres de la Llei i els fariseus l'espiaven per veure si faria una guarició en dissabte i així trobar de què acusar-lo. Però Jesús, que coneixia els seus pensaments, digué a l'home que tenia paralitzada la mà: Aixeca't i posa't aquí al mig. Ell s'hi va posar. Llavors Jesús els digué: Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” (Lc 6,6-9) 

Davant les decisions importants hem de saber aturar-nos, trobar la manera d’assossegar-nos del tràfec mundà i situar-nos una mica fora de nosaltres mateixos per tenir perspectiva. Haurem de fer servir la raó i els sentiments, però també ham de saber situar-nos davant l’amor que ens transcendeix per esbrinar que s’espera de nosaltres. La decisió a prendre no ha d’estar guiada pels nostres interessos, sinó per contribuir a la realització d’un bé superior. “Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols” (Lc 6,12-13) 

Evitem les complaences impostades o la benvolença buida. Hem de saber renunciar a sentir-nos satisfets per les adulacions. Al final, res d’això perdura. En la trajectòria de vida, el que compte és el bé que s’ha fet i l’amor que hem donat al proïsme. “Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!” (Lc 6,26)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança ens sosté quan els temps estan plens d’incerteses i preocupacions. La confiança ens acompanya cap a l'esperança La confiança oberta, sense límits, aporta esperança i tranquil·litat al nostre esperit: “conforta els cors desfets i embena les ferides” Saber que algú confia en nosaltres és una exigència per estar atents amb el que fem i diem. No podem defraudar la seva confiança. Encomanem a Déu el nostres camins. Confiem en ell, deixem-lo fer. “Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes” (Lc 5,5). 

En més d’una ocasió tinc la sensació de no resoldre bé els problemes i, en lloc de trobar-ne la solució adient, em limito o posar-hi pedaços per anar tirant pensat que el temps trobarà la millor alternativa. La política d’aplicar pedaços no ajuda a madurar. Els problemes són una oportunitat per aprendre i, en més d’una ocasió, ens permeten obrir-nos interiorment i imaginar noves respostes encaminades a construir solucions imaginatives.“Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell.” (Lc 5,36)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de viure lliures malgrat les pors que ens envolten. Hem de fer de cada instant la manifestació de l'amor. En cada gest hem de saber condensar la plenitud de la vida com si espires el seu darrer alè. En cada un d'aquests instants hem de ser testimonis de la justícia que salva i allibera. "Feliços els perseguits pel fet de ser justos, el Regne del cel és per a ells” (Mt 5,10) 

La vida interior, el convenciment de les nostres idees i la coherència de les nostres actuacions ens donen autoritat davant les altres persones. Això és la base de la nostra força i seguretat per defensar la causa de la justícia i la llibertat. “Els dissabtes ensenyava. La gent s’estranya de la seva manera d’ensenyar, perquè parlava amb autoritat.” (Lc 4,31-32) 

Tinc la sensació que el temps actual ens aboca sovint a l’acció contínua que no ens deixa moments per trobar-nos a nosaltres mateixos. Cal saber cercar moments per la pregària, per exemple, o altres experiències de vida interior. Gràcies a aquestes estones les persones trobem moments d’intimitat per dirigir la mirada cap a l'interior i establir una comunicació espiritual amb Déu, en el cas dels creients. Ben segur que dins de cada persona hi ha prou raons per conrear la vida espiritual. Això és el que feia Jesús.“De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant” (Mt 1,35)

Glosses per la vida quotidiana

¿Amb qui hem de confiar? ¿en què hem de confiar? La nostra esperança no pot estar en les riqueses o pensar que el poder dona sentit a la vida. Les futileses mundanes són banals i efímeres. El tresor del cor és senzill, neix de l’amor als altres i la confiança que Déu és misericordiós, ens acull i estima. “No confieu en els homes poderosos, homes que són terra, incapaços de salvar, quan exhalen l’esperit, tornen a la terra, i aquell dia es desfan els seus plans”. Salm 146(145) 3-4 

La nostra societat ha banalitzat la mort fins al punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense masses respostes. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. “Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més” (Jn 11,25-26).

Glosses per la vida quotidiana

¿Som realment humils o ens agrada el lluïment? ¿Amb quina actitud fem les coses, per servir o per demostrar als altres que tenim un determinat poder? La humilitat s’hauria de considerar una virtut cívica perquè permet relacionar-nos millor amb les persones. Hem de ser senzills i ser servidors dels altres amb humilitat i sol·licitud. No ens hem de vanagloriar, al contrari. Hem de practicar l’amabilitat servicial i fer més agradable la convivència. "Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom." (Mt 20,26-28) 

Les persones som imperfectes i la nostra capacitat d'actuar fent el bé està limitada per l’egoisme que tanca el cor a les necessitats dels altres. Hem de tenir el cor i la ment oberta per percebre-ho i reconèixer que som limitats perquè som pecadors. En aquests moments agraïm sentir-nos acollits i rebre l’escalf que reconforta i asserena.

"No ens tingueu en compte les culpes passades,
acolliu-nos per la vostra pietat,
no trigueu més, que som orfes de tot.
Defenseu-nos, Déu, salvador nostre,
per l'honor del vostre nom
allibereu-nos i perdoneu-nos els pecats"
Salm 79(78) 8-9 

L’amistat és un bé. Considerar una persona amiga és obrir-li el cor per compartir la intimitat de la vida. No hem d’abusar del terme atorgant la condició d’amistat al que són simplement coneguts o saludats. Una persona amiga és una persona estimada a la qual es fa confiança amb intensitat i profunditat. “A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.” (Jn 15,15)

Glosses per la vida quotidiana

L'existència humana té uns fonaments que li donen sentit. Els cristians trobem aquests significants en el seguiment de Jesús. Ell proposa un camí que porta a la plenitud de la vida. Així s'expressa en aquests versets. "En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum", Salm 36(35),10 

El llenguatge poètic expressa la profunditat de l’existència. Cada paraula , a més del seu significat propi, crea un conjunt harmoniós que omple de sentit tot el que es diu. Sempre he trobat que molts salms tenen la virtut de dir allò que molts cops sento i visc. En la lectura contemplativa d’un salm la vida es presenta al davant de la mira i s’il·lumina.

“Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco.
Tot jo tinc set de vós.
Per vós es desviu el meu cor,
Com terra eixuta sense una gota d’aigua.

Salm 63 (62) 1-2

Glosses per la vida quotidiana

La contemplació pot ser la resposta a una crida. Podem sentir des de l’interior la necessitat de percebre com ens parlen les coses. Per copsar el seu sentit només ens cal estar atents i escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor de l'aparentment incomprensible que està en nosaltres. “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20). 

L’amor ens salva de quedar-nos atrapats en el nostre egoisme. Estimar evita tancar el nostre cor a les esperances dels altres. Tots formen part de la gran família humana. Estimant fem possible la realització de la gran fraternitat universal on tots som germans i germanes. “Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare” (Mt 12, 49-50) 

Com els sembradors que tiren les llavors en els camps esperant que germinin, també nosaltres rebem paraules de vida que ajuden a alimentar el nostre esperit. Només cal que estiguem prou atents per acollir-les i facilitar que germinin. Hem d’evitar les distraccions que poden ofegar aquestes paraules i procurar centrar-nos a descobrir-les en la nostra vida quotidiana. “Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui senten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dona fruit”. (Mc 4,18-19)

Glosses per la vida quotidiana

La vida té el seu tràfec i sovint ens hi sentim com atrapats i dominats per situacions que ens empresonen. Sovint les persones necessitem consol. La fe aporta acolliment càlid per poder experimentar la joia de viure. L’experiència cristiana viscuda en el silenci del cor ajuda a trobar la pau que reconforta i asserena. El camí de la pau interior és la pregària, el treball de l'esperit i l'obertura als altres que dona l'amor, i vèncer les rancúnies amb el perdó. "Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera". (Mt 11,28-30) 

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. “Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis.”. (Mt 12,7)

Glosses per la vida quotidiana

Pels cristians, els pobres són una opció preferencial. Ells han de rebre tota la nostra atenció en la lluita per fer un món més just i habitable. Els exclosos i marginats socialment, juntament amb les persones que pateixen qualsevol mena de tipus de pobresa espiritual són els estimats de Déu. “Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres”. (Lc 6,20) 

Per anar a demanar a algú altre que ens ajudi cal vèncer l’orgull de considerar que no necessitem l’ajuda de ningú. Si ho fem, a més de descobrir que qui demana troba d’alguna manera allò que cerca, és una manera d’obrir-se a l’amor dels altres. Obrir-se a Déu és també confiar en la força del seu amor i el seu acolliment generós. “Senyor, vinc a veure-us demanant justícia. Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me”. (Sl 17,15) 

La raó ens permet comprendre les lleis que regeixen l’esdevenir de moltes coses. També ens dona arguments per explicar el que creiem i sentim. Però hi ha un enteniment que transcendeix la racionalitat perquè fa estada en el cor. A través d’aquesta comprensió adquirim una saviesa que il·lumina els racons incomprensibles de la vida. “Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos” (Mt 11, 25)

Glosses per la vida quotidiana

Per estimar i servir als altres no calen massa paraments, ni fer grans discursos o dominar una excel·lent retòrica. Només cal anunciar la proposta d'amor del Regne de Déu de forma senzilla, sense poder ni prepotència, i donar-ne testimoni amb coherència. Cal viure per la justícia i treballar per la pau i harmonia entre les persones. L’únic poder que hem de tenir els cristians és el testimoni de la nostra fe. "Aneu i prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. No porteu diners, ni or, ni plata, i cap moneda, no prengueu sarró pel camí, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó". (Mt 10,9-10) 

En la vida cal ser coherent i testimoniar el que pensem. Això vol dir que pensament i acció estan units formen una mateixa unitat. Actuar de forma coherent honora a qui ho fa. Però la coherència no està barallada amb l'oportunitat i l’adequació a la realitat. Cal saber mesurar l’oportunitat, conveniència i justesa d’aquest testimoniatge. “Jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10,16)

Glosses per la vida quotidiana

La confiança dona seguretat. Hem de saber confiar més en nosaltres mateixos i no dubtar. En nosaltres tenim la força que ens permet afrontar els diferents reptes de la vida. Hem d’alimentar la nostra esperança i fonamentar la nostra confiança amb una vida interior basada en la pregària, la meditació i les lectures espirituals. “Confiança, filla, la teva fe t'ha salvat. (Mt 9,22) 

Creure és comprometre’s. En el món, hi ha moltes injustícies i desigualtats. La societat cada cop és més dual i les desigualtats s’eixamplen i amplien. Per combatre aquesta situació cal més implicació i compromís. Hem d’esmerçar un temps de la nostra vida a fer possible l’alliberament de moltes persones que estan marginades, pateixen injustícies i no han trobat la felicitat. “La collita és abundant, però hi ha pocs segadors” (Mt 9,37) 

Tenir fe no nega l'existència de moments de dubtes sobre la consistència de les creences. Som hereus del temps de la sospita. Però la vivència de la fe permet abordar les incerteses aportant referents, fonamentades en valors i principis, que ajuden a discernir en aquests moments de tribulació. "La part que la verge prudent ha escollit és la millor, i no li serà presa" (Lc 10,42)

Glosses per la vida quotidiana

L’estimació als altres, l’entrega al seu servei comporten més d’una privació. Significa renunciar a algunes de les comoditats pròpies de les persones instal·lades i assumir la provisionalitat de tot el que ens envolta. Sentir-nos lliures dels mateixos lligams emocionals amb els objectes que tenim ens permet estar més disponibles per servir als altres.“Mestre, us seguiré per tot arreu on anireu. Jesús li respon: “Les guineus tenen caus, i els ocells nius. Però el Fill de l’home no té on reposar el cap” (Mt 8, 19-20) 

Les persones som contradictòries i hem d'acceptar-nos així. Hi ha coses que podem canviar per millorar, i així ho hem de fer obrint el cor a acceptar l’ajut d’altres persones que ens estimen. Assumir que som limitats ens ajuda a madurar la personalitat i reconèixer que necessitem l’amor dels altres per seguir el nostre itinerari vital. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi". (Mt 16,24) 

Les obres de les bones persones s’escampen com el vent suau de matinada. El seu testimoniatge constant, molts cops silenciós i discret, és suficient per donar a conèixer els principis i valors que els animen. Si mirem el nostre entorn descobrirem moltes persones que calladament construeixen cada dia, pas a pas, aquest món nou que esperem. Són testimonis d’esperança.

“Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
la seva vida s’escampa a tota la terra,
escolten el seu llenguatge
fins els límits del món”
Salm 19 (18) 4-5

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber demanar. No podem ser orgullosos i pensar que sols podem resoldre les nostres preocupacions. La pregària de petició és un bon ajut per expressar els nostres neguits i situar-nos en actitud d’acolliment per rebre el l’ajut, el consol o el cop de ma que necessitem.

“En vos m’emparo, Senyor
que no tingui un desengany
Deslliureu-me, traieu-me del perill,
vós que sou bo; escolteu i salveu-me”
(Salm 70,1-2)

Que passeu un bon dijous La vida aporta, en moltes ocasions, la sensació de trobar-se a la intempèrie i desprotegits d'acolliments càlids que ajudin a assumir el present i viure esperançats. L'experiència de sentir-se estimat, per Déu i per altres persones, aporta la confiança necessària per descobrir que la intempèrie no és una fatalitat sinó un espai on experimentar la joia de l'amor."El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna". (Salm 23 (22),1-3)

Glosses per la vida quotidiana

No judiquem i no serem judicats. Hi ha persones molt ràpides en emetre judicis sobre el que fan els altres. Acostumen a ser severes en veure els mínims detalls i pontificar moralment sobre ells. En més d’una ocasió esdevenen guardes dels comportaments morals sense adonar-nos que els primers que haurien de passar pel sedàs són ells mateixos.“No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?” (Mt 7,1-3)  

La regla d’or de totes les religions és estimar al proïsme sense cap restricció. Estimar sense límits, de manera desinteressada, sense cercar el benefici personal. Estimar és donació als altres sense esperar-ne res. S’estima perquè en l’amor dona sentit a la vida. “Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?” (Mt 7,12) 

Les persones hem de ser coherents i dir el que pensem. El nostre pensament ha d’estar en consonància amb les nostres creences i els principis que ens sostenen. Les aparences enganyen, tot i que poden ajudar a entendre com són les persones, l’important és el que fe i com actuem. “Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen a vosaltres disfressats d'ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu”. (Mt 7,15-16)

Glosses per la vida quotidiana

La pregària fora part de la vida cristiana. Pregar no és un parlar simplement. No per parlar més podem convèncer millor. El que importa és el sentit de les coses que diem i com ho fem. Les nostres paraules han de ser amables i entenimentades. Hem de procurar persuadir i no imposar. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir el pa necessari per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar” (Mt 6, 7) 

L’afany d’acumular riqueses accentua l’egoisme, rapta el cor a la bondat. Les ganes de tenir anul·la la possibilitat de ser, de créixer com a persones i ens fa insensibles al descobriment dels altres. La vida no és un compte corrent, sinó la riquesa que brolla d’estimar intensament i donar-se de tot cor al fet que les persones siguin felices. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen no es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens els tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6,19-21)