Comissió Islàmica d'Espanya

El govern de l’estat està disposat a posar ordre, manu militari, en el CIE, Comunitat Islàmica d’Espanya, després de més de vint anys de desgavell consentit. Des dels seus inicis el CIE fou una organisme bicefàlic perquè les diferents comunitats musulmanes a Espanya no es posaven d’acord per la qual cossa tenia dos secretaris generals cadescun d’una federació musulmana enfrontades entre si. La comissió permanent també era paritària, per la qual la institució representativa dels quasi 2 milions de musulmans d’Espanya era una organisme bloquejat. La CIE, creada a corre cuita per fer possibles els acords de cooperació de l’Estat amb la comunitat musulmana de 1992 estigué condemnada al fracàs, des dels seus inicis.

En un primer moment, el govern de torn l’any 1992, el PSOE, intervingué activament per crear aquesta comissió des del no res circumstància que afavorí, un cop constituïda, aquesta institució fou un caramel per Marroc per intentar controlar els marroquins que havien emigrat i així evitar que fossin un motiu de preocupació en la seva política interna. De forma simètrica, els contraris a la monarquia marroquina trobaren en la CIE una bona plataforma per projectar les seves opinions i agitar els marroquins de les comunitats musulmanes. Aquesta situació s’ha perllongat fins els dies d’avui tant en els diferents del PSOE com del PP. Cap d’aquests governs, en la seva política pública d’afers religiosos feu res seriós per canviar l’estat de la qüestió.

Ara, sembla que el govern de Rajoy vol canviar la situació. És evident que cal fer-ho, doncs bicefàlia era una anomalia que calia resoldre, el que probablement és menys encertat és la manera com es vol fer. Durant el govern Zapatero ja es feu un tímid intent d’acabar amb la fórmula dels dos secretaris, però la reacció de les comunitats musulmanes fou molt crítica perquè consideraven que era una ingerència de l’Estat en les organitzacions religioses i això vulnerable la llibertat religiosa constitucional. Hi havia, a com ara hi ha, opinions que consideren que, en el cas de bloqueig que impedeix exercir la llibertat religiosa, l’Estat ha d’intervenir. Opinions n’hi ha en tots sentits i el debat entre elles pot ser molt interessant per aclarir que cal fer els poders públics per garantir la llibertat religiosa dels ciutadans.

La manera com l’Estat ha decidit resoldre el tema ha disgustat a la comunitat musulmana perquè s’interpreta que és una actuació discriminatòria dels poder públics vers una religió. El mateix argument s’esgrimí anys enrere quan es volgué resoldre el tema. En el seu moment, algunes persones intentarem endegar una altra via que fracassà perquè, en cap moment, les autoritats públiques de llavors hi donaren suport. Algunes persones, des de Catalunya, proposarem que, en lloc de fer una modificació de la cúpula de CIE per via de decret, el que calia era endegar la creació de comissions musulmanes territorials a través d’eleccions democràtiques on les diferents comunitats escollissin els seus representants. Això comportava fer un cens, ordenar la representació i establir uns procediments electorals. Però pensàvem que era possible i que el moment era oportú. Un cop escollits aquests presidents territorials, per comunitats autònomes, eren ells els que, amb vots ponderats segons la dimensió de les comunitats que representaven, havien d’escollir la permanent de la Comissió Islàmica d’Espanya i els òrgans de representació. Era una visió federal enfront una comprensió centralista que volia imposar el govern del PSOE. Cal dir que, les autoritats del govern d’aquells moments s’oposaren durament a aquesta proposta i algunes persones rebérem algun toc d’atenció. Al final, no es feu res i, com a conseqüència de la inacció, s’ha arribat a la situació actual que sembla voler-se desencallar repetint els mateixos errors del passat.

Turbulències musulmanes

Aquest cap de setmana vàries federacions musulmanes han escollit a Mounir Benjelloum com a president de la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE), la única estructura representativa dels musulmans reconeguda pel govern espanyol com interlocutor vàlid per aplicar els acords de 1992. Aquesta elecció ha estat un procés turbulent que ha comportat que una de les  grans federacions musulmanes, UCIDE, votés en contra i estudiï impugnar aquesta elecció. La renovació de la CIE s’ha fet tard i malament. S’ha especulat massa sobre com havia de ser aquesta estructura, s’ha creat confusió entorn dels estatuts, hi hagut molt de soroll i tensions, i s’han deixat perdre oportunitats de fer una nova representació més fidel a la rica pluralitat dels musulmans del nostre país.

Sembla que la nova representació dels musulmans és sensible als punts de vista del movimen Justícia i Caritat (Justícia i Espiritualitat). És probable que des de algunes instàncies governamentals valorin amablement aquesta proximitat pel que significa d’afirmació de la independència de la CIE d’ingerències foranies. Però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments, doncs aquesta corrents islàmica té les seves singularitats i simpaties ideològiques. El preu, o el risc a assumir, d’aquesta confiança amb aquest grup pot ser doble: deixar fora dels òrgans representatius a les organitzacions més representatives dels catalans musulmans i entorpir les relacions fluïdes que molts musulmans tenen amb els països d’origen dels seus pares o d’ells mateixos.

Amb la perspectiva que dóna el temps valoro que no s’ha gestionat bé tot el procés de creació de la nova CIE. Tot s’ha dilatat més del compte i s’ha exigit a algunes associacions de musulmans unes responsabilitats sense tenir vers elles lleialtat institucional. Ens els moments difícils, quan l’antiga CIE, semblava que anava a explotar per les fortes tensions internes algunes persones exigiren als catalans musulmans moderació i aparcar les seves propostes de renovació. Aquestes ho feren responsablement. A més, quan des de Catalunya, es suggerí un procés de renovació de la CIE en clau federal, a partir d’escollir primer representants territorials per comunitats i aquests escollissin desprès la representació a nivell de l’Estat, la negativa fou rotunda. Res de camins federals, res de representacions territorials. El mot d’ordre potenciat des dels entorns governamentals, abans i ara, era afavorir la nova representació a partir de els federacions existents no de les comunitats. També llavors, des de Catalunya, els catalans musulmans foren responsables i no tensaren més la situació i renunciaren el seu plantejament.

Però ara, veient com ha anat tot el procés de renovació de la CIE, potser els catalans musulmans hauran de recuperar les seves antigues propostes i organitzar-se d’acord a les primeres intuïcions. És també el moment de tornar a parlar de les imaginatives iniciatives proposades per resoldre els problemes de les comunitats musulmanes, entre els quals es troba el tema de la construcció de mesquites. Possiblement caldrà tornar a obrir  a Catalunya un procés autònom d’elecció dels seus representants aplicant, de forma oberta, el que preveu l’article 161 de l’Estatut d’Autonomia.  Es tracta d’afavorir que la representació sorgeixi a partir de les comunitats musulmanes consolidades, amb presència territorial i incidència social. Un cop tancat, per inexplorat el camí denominat de baix a dalt, els catalans musulmans hauran d’assumir definitivament que han de refer el seu propi camí representatiu i corregir l’anomalia de l’actual composició de la CIE. 

Formació religiosa islàmica a Catalunya

Fa poc en David Casals comentava, en una excel·lent crònica a Catalunya Religió, que la comunitat musulmana té un greu dèficit de formació religiosa islàmica a les escoles públiques. Aquesta realitat incompleix els acords de cooperació que l’Estat espanyol signà amb la comunitat musulmana, representada per la Comissió Islàmica d’Espanya, l’any 1992. Segons aquests acords les persones que professen la religió musulmana tenen dret a tenir formació religiosa a l’etapa primària i a la part de la secundària obligatòria. En un recent estudi d’UCIDE, que en David Casals esmenta, a Catalunya hi ha 45.000 d’estudiants de religió musulmana i cap d’ells rep la formació religiosa tal com es preceptiva per un acord que té rang de llei. ¿Representa això un incompliment de la llei?, ¿significa això una regressió en que s’havia pactat?.

És evident que no es fa el que es pactà i la llei recollí. Però, resulta que a Catalunya, per més que es vulgui no es donen les condicions per desenvolupar el que la llei preveu. La primera dificultat està en la baixa demanda per part dels pares. Es pot argumentar, per justificar-ho, que al no haver-hi oferta no hi ha demanda. Però també és cert que els pares tampoc pressionen per exigir els seus drets, ja que han confiat, per tradició, la formació religiosa islàmica en l’àmbit dels oratoris on els nens aprenen àrab i religió a la vegada. La segona consideració del perquè no es pot fer aquesta formació està relacionada amb la manca de persones amb les titulacions corresponents, mestres o llicenciats, per impartir religió musulmana en les escoles públiques. Els acords de cooperació garanteixen la formació religiosa, però la normativa estableix que els professors de religió, a més d’estar proposats per les respectives confessions, han de tenir les titulacions pertinents. La mancança de persones capacitades impedeix dur a terme el que preveuen els acords de cooperació.

És urgent resoldre satisfactòriament aquesta deficiència. Cal que les autoritats del sistema educatiu i els responsables de les comunitats musulmanes articulin una estratègia eficaç per resoldre aquest problema. Les dificultats operatives de l’actual Comissió Islàmica d’Espanya, la seva incapacitat per intervenir com interlocutor amb les autoritats del Departament d’Ensenyament, impedeix articular una estratègia orientada a facilitar l’oferta de formació religiosa als estudiants musulmans. Una de les tasques de la futura Comissió Islàmica és la d’organitzar el sistema de capacitació dels professors de religió musulmana de manera similar com es fa amb altres confessions. La paradoxa d’aquesta situació és que, tot i tenir uns bons llibre de text de formació religiosa en l’Islam, patrocinats per la Fundación Pluralismo y Convivencia, inclús preparats per ser traduïts al català, no es poden fer servir per manca de professors amb la titulació corresponent i amb la idoneïtat de la comunitat musulmana.

El dilema de la Comissió Islàmica d'Espanya

Han passat més de dos anys i la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) segueix sense renovar-se. La màxima representació dels musulmans espanyols està paralitzada. Diversos interessos contraposats, alguns originats fora de les fronteres de l’Estat, han atrapada la CIE en les seves pròpies contradiccions. La representativitat bicèfala d’aquest organisme no l’ha fet operatiu ni ha facilitat, quan ha calgut, la seva renovació. Situació gravíssima perquè aquest òrgan, per competències legislatives, té la màxima representació dels musulmans i intervé en la regulació del culte musulmà a Espanya.

La paràlisi d’aquest organisme és ja del tot insostenible i injustificable. El pols continuat que les diferents parts estan fent amb el govern d’Espanya no pot durar més. Les qüestions geoestratègiques de la política internacional han de resoldre’s en altres àmbit i no manipular un organisme que té com a missió la defensa dels interessos religiosos dels musulmans espanyols. Per més que molts d’ells hagin nascut en països islàmics, ara tenen unes noves fidelitats i lleialtats al país que els ha acollit i a les seves institucions.

La manca de direcció dels afers religiosos dels musulmans ha deixat sense resoldre aspectes tan crítics com la construcció dels centres de culte musulmà o la contenció efectiva del fonamentalisme islàmic que no para de créixer envigorit per l’actual situació de desorientació general. Poc a poc, aquests moviments més radicals, en coherència a les consignes donades en els seus congressos, com el recentment celebrat per les festes de Nadal, no dubten en tensar la situació. El seu objectiu és evitar la integració en la societat d’acollida, en el cas dels musulmans que provenen de la immigració, per considerar degrada la moral de la societat occidental i contrària als principis de l’Islam.

Per bé de la majoria dels musulmans del nostra país són persones tranquiles, dialogants i integrades, persones religioses que aspiren a tenir llocs de culte dignes on practicar la seva fe, cal resoldre definitivament la renovació de la CIE. Cal que les diferents parts actuïn responsablement. Això significa deixar d’entorpir, dificultar, dinamitar, una i altra vegada, els intents de renovació d’aquesta comissió. A mesura que passa el temps es redueix el marge de maniobra per aconseguir una renovació ordenada de la CIE. El tempo polític juga en contra d’una comprensió oberta dels drets bàsics dels musulmans al nostre país. Es viu un deteriorament en les relacions amb els musulmans. Ha augmentat en les societats occidentals el recel vers els musulmans estimulats per una nou populisme que practica una activa política antiislàmica buscant rèdits electorals. Quan més temps passi, el populisme contra les muslmans tindrà més espai polític. Si això passa, tot serà més difícil. Per això el sentit de responsabilitat demana aparcar les disputes i trobar els acords necessaris que permetin renovar definitivament la Comissió Islàmica d’Espanya.

La burka i la crisi de lideratge musulmà

La total desorganització de l’Islam a Espanya facilita que el tema de la burka i del niqab s’hagi convertit en un espectacle. La llarga manca de lideratge de la Comissió Islàmica d’Espanya ha facilitat que un tema, que havia d’estar resolt dins del marc de l’Islam moderat, majoritària a Espanya, s’hagi convertit en una guerra de comunicats de les afeblides representacions de la comunitat musulmana i un enfortiment d’aquelles corrents de l’Islam que fan de la no integració la seva senya d’identitat.

El bon lideratge és clau per resoldre aquest qüestions. Cal que algú, amb autoritat i respecte,estableixi el model que l’Islam vol seguir al nostre país. ¿On estat les veus de l’Islam moderat durant aquests dies?. La paràlisi de la Comissió Islàmica d’Espanya és molt preocupant. Mentre estigui atrapada en les seves disputes internes, l’espai de l’Islam a Espanya s’anirà ocupant pels sectors menys interessats en el diàleg i la interacció amb la societat.

Si els diversos actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya haguessin fet la seva feina, avui tindríem un interlocutor conegut i acceptat per una part important dels musulmans espanyols. La debilitat d’aquesta comissió ha impedit abordar correctament el debat del vel integral i que algun gran municipi pogués començar en temps les obres de la gran mesquita que encara no té. Tots els actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica tenen part de responsabilitat en el retard d’aquest procés. Uns, perquè s’han empantanat en guerres de protagonismes, altres perquè no s’han mantingut ferms en els calendaris previstos i han tingut massa consideració amb les diferents associacions musulmanes que ha estat marejant la perdiu de forma pública i notòria durant mesos. Les diverses autoritats públics, d’aquí i de més enllà han estat massa temps vigilant els seus moviments per no perdre posicions en les batalles per l’hegemonia de la Comissió Islàmica. Ha estat més fàcil negociar la renovació d’acords de pesca a l’Atlàntic que la nova Comissió Islàmica. El resultat final és l’actual. Tot està per fer i mentrestant la societat fa un debat sobre la burka i el niqab sense que la comunitat musulmana participi. Tot un desastre perquè durant aquest temps les xarxes musulmanes informals s’estan enfortint gràcies als errors continuats d’algunes forces polítiques entretingudes en presentar mocions contra el vel integral.

El mocador islàmic, la Comissió Islàmica i l’escola pública

El debat sobre vel islàmic ha vingut en mal moment. M’explico. Pel que tinc entès, quan semblava que s’haurien superat els darrers esculls per iniciar el procés de renovació la Comissió Islàmica d’Espanya, el debat sobre el yihab ha creat un soroll que ha modificat l’escenari de treball. Ara ningú vol negociar amb l’agenda contaminada pel problema obert a Pozuelo de Alarcón. Cal tornar a pacificar l’ambient. Es necessari que els agents implicats aparquin les banderes d’identitat i així l’agenda de la negociació es guiï pel pragmatisme de la convivència. Cal centrar de nou els temes i evitar que, per enèsima vegada, es torni a aturar la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya.

Tampoc ajuda a avançar en aquest sentit el tractament que alguns diaris del Marroc han donat a aquesta qüestió. A continuació reprodueixo l’editorial d’ Al Masaa un dels principals diaris del Marroc.

La dreta espanyola hostil al Marroc està usant aquests dies la qüestió del vel en les institucions educatives per influir en el tema de l'islam marroquí al país i en el fenomen de l'extremisme religiós. Estan aprofitant que aquesta qüestió coincideix amb el tema dels evangelistes al Marroc després que les autoritats marroquines decidissin expulsar a diversos proselitistes religiosos estrangers que van usar a nens innocents per anestesiar-los i omplir-los el cap d'idees que no tenen relació amb el dogma marroquí. No passa un sol dia sense que llegim en la premsa espanyola articles o informes que arremeten contra el Marroc.

Crida l'atenció que no s'alci cap veu marroquina a Espanya per aclarir aquesta visió i combatre la imatge distorsionada que estan fabricant els mitjans de comunicació espanyols, que intenten enviar missatges xifrats a Unió Europea perquè dubti de les reformes polítiques i econòmiques del Marroc.

En aquest punt tenim dret a preguntar-nos sobre el paper del Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger que va arribar per completar el bastió religiós del regne del Marroc en el marc d'un pla de reestructuració de l'àmbit religiós. En el debat que està vivint Espanya avui dia sobre el vel i l'islam, el Marroc és un dels objectius per no dir el principal objectiu.

L'islam marroquí a Espanya està vivint unes circumstàncies difícils aquests dies i davant la indiferència dels responsables d'aquest àmbit moltes associacions islàmiques s'estan movent sobre el terreny encara que les veus marroquines se senten poc a causa de l'absència d'un pla d'organització en la comunitat marroquina resident allí, la qual cosa deixa el camp obert als corrents radicals i hostils al Marroc i als seus principis religiosos.

Fins aquí l’editorial del diari més venut al Marro. Per sort, la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger ha actuat com s’esperava que ho fes. No ha fet res, perquè Najwa Malha és ciutadana espanyola i el problema que planteja el conflicte de Pozuelo de Alarcón és l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució espanyola. Així, el problema de Najwa Malha és una qüestió aliena a les actuacions de la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger. El seu paper ha de ser un altre. Crec que això ho han comprés bé els seus dirigents, i molt especialment els que viuen a Espanya. No obstant, no semblen entendre-ho així algunes persones del Marroc. La Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger és una institució prestigiosa i molt necessària, però que en cap cas ha d’actuar en un conflicte religiós que afecta als ciutadans espanyols.

El tema de l’ús del yihab en l’àmbit de l’escola pública ha de tenir una resposta clara per part de les autoritats competents en els temes de les religions i en el sistema educatiu. Per resoldre aquest problema, no cal promoure una llei específica. La mateixa constitució i l’actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa ja regulen prou l’exercici del dret d’emprar símbols religiosos. El que cal és acordar unes directrius clares i homogènies que permetin regular l’ús d’aquests símbols en institucions públiques com són les escoles.

En aquest sentit proposo alguns criteris pràctics. En primer lloc, no parlar més de vel sinó de mocador. En segon lloc entendre que no cal polititzar aquesta qüestió en recerca de rèdits electorals. Es tracta d’un tema que afecten a drets bàsics i això requereix fer política amb majúscules. A més, cal delimitar en quin àmbit es situa la regulació. Aquesta ha de circumscriure als edificis de titularitat pública i, en cap cas, pretendre regular l’ús en els espais públics. També caldrà aclarir quins són els símbols religiosos regulats. Sembla que té sentit diferenciar entre els símbols estàtics: ornamentacions, decoracions, signes fixes, etc.. que associen una religió a un espai, dels símbols dinàmics que són els que porten les persones. Mentre que els primers no tenen sentit en els edificis de titularitat pública; l’ús dels segons ha d’estar emparat perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa. Queda per resoldre un tema, no menor en el cas de les escoles o centres formatius, és si els mestres i professors poden portar símbols religiosos. Aquí s’imposa el sentit comú. La resposta és no, quan els mestres es relacionin amb nens que no tenen prou capacitat per discernir el símbol particular, associat amb un ús personal, de tal manera que el símbol pot dificultar comprendre el valor de la neutralitat de les institucions públiques en relació a les creences. Ara bé, en el cas de que els alumnes siguin persones capaces de fer aquest discerniment, no hi ha cap raó que impedeixi portar aquests símbols sempre i quan aquests formin part dels símbols definits com a tals per les religions admeses com a tals.

La renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya està al ralentí

Passa el temps i els musulmans a Espanya continuen sense estar organitzats a nivell de l’Estat. La Comissió Islàmica d’Espanya, com ja s’ha comentat, demana una transformació urgentíssima. Hi ha masses qüestions aturades que no avancen per la indefinició en la representativitat de la comunitat musulmana espanyola. Les dues associacions religioses majoritàries, la UCIDE y la FEERI, estan presoneres d’un mal tacticisme. L’Estat ha senyalat la direcció a seguir, però els dirigents d’aquestes associacions es miren massa l’un a l’altre. Amb el risc que no vegin que on ara són dos poden ser tres o més. A la FEERI li ha sortit una important contestació interna, potent i ben organitzada després d’uns primers errors de manual. A l’actual direcció de la FEERI el temps juga contra seu. Quan més temps triguin en resoldre els seus dilemes, més possible és que unes altres persones, amb una visió més islamitzada, facin els acords importants en nom seu. Per la seva part, la UCIDE no para d’especular i de pensar que ho té tot al sac i ben lligat. Res d’això. Si no té visió més estratègica, pot trobar-se que algunes de les seves comunitats facin saltar la banca. Perquè les antigues fidelitats es poden tornar en crítiques i fomentar la recerca de noves formes actualitzades de l’associacionisme musulmà.

Com pot veure’s en la Comissió Islàmica d’Espanya, avui encara sota la tutela d’uns dirigents històrics i sense que ho puguin impedir, es poden formar unes coalicions circumstancials capaces de tenir la majoria. Només és una hipòtesi de treball, però que es possible si algú fa quatre números i es llegeix bé els estatuts. No queda massa temps per resoldre aquest atzucac. És apressant resoldre’l per tal de poder abordar després l’organització de l’Islam a nivell territorial. Especialment en aquells llocs on, per dinàmiques locals, es reprodueixen a escala més petita les tensions paralitzants entre les comunitats musulmanes. Les quals impedeixen atendre els molts temes pendents que tenen els musulmans al nostre país.