Ibn Rushd-Goethe, la mesquita mixta de Berlin

La notícia pot haver passat desapercebuda: a Berlin a la mesquita Ibn Rushd-Goethe homes i dones preguen tots plegats. Aquest gest s’ha interpretat per un sector de l’islam com una ofensa. El nom de la mesquita és una homenatge a Ibn Rushd, Averroes, el savi cordovès desterrat al segle XII pel rigorisme almohade i a Johann Wolfgang von Goethe, el gran escriptor alemany. La comunitat musulmana d’aquesta mesquita és oberta. Afirmen que poden venir a pregar sunnites, xiïtes, alevís, homes, dones, homosexuals ... Tots menys els fidels amb burca i amb nicab, perquè la igualtat de gènere és un dels principis bàsics de la filosofia d’aquesta mesquita.

En aquest mesquita la crida a l’oració també la fan les dones. És normal escoltar “Allahu Akbar”, dit per un veu femenina mentre homes i dones es preparen per pregar. Preguen junts, barrejats, homes i dones uns al costat dels altres. Amb aquest gest han acabat la tradició secular de segregar les dones dels homes, situades en un lloc menys prominent. Un home i una dona dirigiren l’oració del divendres passat i, com ha gest d’integració interreligiosa, al finalitzar l’oració musulmana dos rabins feren una petita pregària jueva. Aquests musulmans han ensenyat a tot el món com, davant unes interpretacions violentes i integristes de l’islam, hi ha un altre camí per viure diferent la fe musulmana.

La mesquita on homes i dones preguen junts és un exponent del canvi que s’està produint en una part de l’islam d’Europa. Aquests musulmans han abandonat les concepcions tradicionals de l’islam i han emprés el camí de construir una fe articulada amb els paràmetres culturals europeus. Tot un canvi de paradigma.

Combatre la radicalització islàmica

Existeix una creixement preocupació en la nostra societat sobre la radicalització d’algunes corrents de l’Islam. Les enquestes ho reflecteixen clarament. Aquesta preocupació està molt present també en la majoria de països europeus. A finals de l’any passat es feu públic un interessant estudi de Pierre Conesa “Quelle politique de contre-radicalisatino en France?”  encarregat per l’Associació de les Víctimes del Terrorisme, on després de fer una anàlisi d’aquest fenomen es proposen diverses mesures per combatre aquesta radicalització. Segons Pierre Conesa les decisions polítiques contra la radicalització han de tenir un objectiu central: frenar l’augment del salafisme. El salafisme és una de les derivades de la política religiosa seguida per l’Aràbia Saudita des de fa temps. Aquest país potencià en la dècada dels anys 1980 a 1990 el salafisme com una corrent ideològica de l’Islam per contrarestar la Germandat Musulmana, moviment religiós i polític àmpliament present en alguns països islàmics, perquè donaven suport a Saddam Hussein en la Guerra del Golf. El salafisme fou i està clarament finançat amb diners d'Aràbia Saudita i gràcies a aquest suport s’ha estès per molts països, bona part europeus, a través dels imams adscrits a aquesta corrent.

¿Per què es donen aquests fenòmens?, ¿per què a Europa es radicalitzen alguns joves musulmans? Les dades sociològiques indiquen una part de l’Islam a Europa es troba en un procés de re-islamització. Els trets bàsics d’això són: el retorn als principis fundacionals de l’Islam; una accentuació del rigorisme en la pràctica religiosa; i un delit per la seva expressió política. La principal raó de l’acceptació d’aquest procés és que l’Islam radical ofereix als joves musulmans, molts d’ells de segona o tercera generació una identitat sòlida, en diuen identitat de substitució, davant la seva dificultat d’assumir com a propis els significants oferts per les societats occidentals. A França, en concret, aquesta qüestió és manifesta com la incapacitat que tenen aquests joves per identificar-se amb els valors republicans. Aquest problema també comença a donar-se a casa nostra, tal com indiquen recents estudis sobre el sentiment de pertinença dels joves musulmans, immigrants o fills de pares immigrants. Aquesta generació de musulmans que es troben cercant una identitat de substitució són la base de l’extensió del salafisme a Europa.

¿Què fer? ¿com es pot combatre aquesta radicalització de l’Islam? Es evident que no es tracta d’entrar en guerra contra l’Islam, sinó d’actuar de forma intel·ligent contra les corrents fonamentalistes que l’han radicalitzat. Cal adoptar mesures de seguretat, és evident, però també són necessàries actuacions en l’àmbit social a cada país i també adoptar polítiques comunes a l’àmbit europeu.  Per  justícia, alhora de pensar sobre l’Islam cal ser prudents i evitar estigmatitzar a tots els musulmans amb motiu de la violència extremista. Aquesta prudència exigeix saber identificar correctament els problemes reals que té l’Islam i ajudar als musulmans a afrontar-los.  Una de les principals recomanacions fetes per Pierre Conesa és establir aliances amb les elits musulmanes, molt especialment amb les classes mitges europees de religió musulmana, per combatre la creixent radicalització dels corrents i moviments islamistes. És necessari evidenciar que els radicals musulmans no representen la totalitat de l’Islam. Les societats europees, a nivell de cada país, han de fer l’esforç d’identificar uns interlocutors clars,  representatius i creïbles des comunitats musulmanes. La comunitat musulmana ha de tenir un protagonisme actiu en la lluita contra la radicalització de l’Islam i els instruments per avançar estan més propers a la teologia que a la repressió policial. Cal establir ponts de diàleg i de reflexió amb els sectors moderats de la comunitat musulmana per crear les condicions que permetin construir un projecte teològic i cultural propi d’un Islam a Europa.

El mite d’Euràbia

Un dels mites del nostre temps és la progressiva islamització d’Europa com a conseqüència de la diferent taxa de natalitat dels immigrant àrabs respecte als europeus d’origen. Tot i la insistència d’alguns demògrafs que això no serà així, la persistent insistència d’algunes relats, esverats per la important immigració dels països àrabs, s’ha imposat la tesi de que serà així. Ara, en ocasió al viatge del papa Francesc a Lampedusa, a Itàlia s’ha parlat d’aquesta qüestió. Pels Italians la petita illa de Lampedusa és un símbol de la possible transformació d’Europa perquè és la porta d’entrada de molta de la immigració provenint del nord d’Àfrica i la majoria d’aquests immigrants són majoritàriament musulmans.

¿Estem realment a les portes d’una Euràbia islamitzada? El experts diuen que no, rotundament no. Les dades demogràfiques demostren que les tendències no van en aquesta direcció. Fins i tot, alguns d’aquests experts, consideren que es produirà un fenomen a l’inrevés: no només no hi haurà una Europa islamitzada sinó que cada cop més el Magreb i l’Orient Mig cada cop seran més europeus. Las causes d’aquest canvi de tendència són més demogràfiques que polítiques, tot i que el fracàs de les corrents polítiques islàmiques en els països del nord d’Africa pot contribuir a incorporar també raons socials en aquest procés de la seva progressiva europeïtzació. Caldrà estar atents a aquesta tendència.