dilluns, 30 d’abril del 2018

Hinduisme VI - Principis, ritus i festes comunes

L'hinduisme és una manera de viure i pensar estil de vida, probablement més que una religió estructurada i organitzada. El mateix mot, hinduista, és d'origen persa i originalment no qualificava a una religió sinó a les persones que "vivien a l'altra costat". El mot hinduista es consolida durant la colonització britànica per identificar un conjunt dispers de creences. Donada la gran diversitat d’escoles hinduistes, hi ha moltes pràctiques i comportaments o principis religiosos que els hinduistes han de preservar. Per això és difícil establir amb claredat quins són els principis bàsics de l'hinduisme. El Tribunal Suprem de la India ha estabert que són hinduistes els que comparteixen els següents principis: 

 1 Acceptar els Veda com l'Autoriat més alta del sistema religiós i filosòfic, i la seva acceptació com a base única del pensament hindú. 
2 Adoptar un esperit de tolerància i bona voluntat per comprendre i apreciar el punt de vista de l'adversari ja que la veritat té moltes manifestacions. 
3 Cada un dels sis sistemes de filosofia hindú ha d'acceptar que hi ha un ritme del món integrat per períodes de creació, de manteniment i de destrucció. Aquests períodes es succeeixen sense fi. 
4 Tots els sistemes filosòfics hindús han de creure en la reencarnació i la pre-existència dels éssers. 
5 Acceptar que hi ha múltiples mitjans i maneres d'accedir a la salut 
6 Acceptar que, malgrat que puguin haver-hi moltes divinitats, és pot ser hindú sense necessitat de creure que calgui adorar ídols. 
7 Admetre que, a diferència d'altres religiós o creences, la religió hindú no està lligada a un conjunt establert de conceptes filosòfics. 

 Altres punts de vista, menys normatius que l'anterior, diuen que un hinduista és qui creu en la filosofia continguda en els Vedas i consideren que la vertadera naturalesa humana és divina. Déu, o el Brahma, existeix en cada ésser vivent. La religió és una recerca del coneixement d'un mateix, una recerca de la divinitat present en cada persona. Els Veda estableixen que cada persona té necessitat de ser salvada i que tothom pot salvar-se.

diumenge, 29 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem d’estar atents per afrontar les nostres inclinacions egocèntriques i evitar que ens dominin. Hem de ser humils en les nostres relacions amb les altres persones, no voler imposar-nos o dominar-les per destacar. Val més gloriar a les persones que exaltar-se un mateix.

Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns per als altres, perquè als descreguts que de tot fan burla, Déu els correspon burlant-se, però als humils, els concedeix el seu favor. (1 Pe, 5,5)

El sentit de la vida, allò que esdevé l’ànima de l’existència, es destil·la través de la pròpia experiència vital. Existeixen uns referents bàsics que ens sostenen en la quotidianitat del viure. En aquest saviesa del dia a dia, el transcendent es fa comprensible. La saviesa és resplendent i no s’apaga mai. Els qui l’estimen arriben fàcilment a contemplar-la, i la troben els qui la cerquen. (Sv 6,13)

dissabte, 28 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de mantenir-nos ferms en les nostres creences i confiar en elles. Hem de tenir les nostres esperances fonamentades en principis sòlids capaços de sostenir-nos en el dia a dia, especialment quan la realitat sembla fer-nos trontollar o dubtar de les nostres creences. No estem sols i la llum ens ajudarà a seguir caminant.

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.
Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill

Salm 33

Les persones hem de trobar la nostra pau interior en valors sòlids i principis eterns. Tot i que avui hi ha moltes ofertes de salvació, de nous valors i d’altres propostes de salvació, cap d’elles aporten les respostes que donen sentit a la vida.

Més val emparar-se en el Senyor,
que posar confiança en els homes.
Més val emparar-se en el Senyor,
que fiar-se dels poderosos.

Salm 117

divendres, 27 d’abril del 2018

Mare de Déu de Montserrat, nigra sum sed formosa

Avui és la Mare de Déu de Montserrat. Festa gran al Monestir de Santa Maria de Montserrat. Els pelegrins omplen places i la basílica barrejant-se amb turistes que desconeixen la significació de la diada; alguns excursionistes poden caminar pels senders i pocs escaladors grimparan per les parets de les agulles perquè avui la festa està en el monestir i el santuari. Montserrat com a pedres vives és una bona metàfora per expressar el que és aquesta muntanya: natura, cultura i espiritualitat. Aquesta realitat complexa, mantinguda i potenciada durant anys gràcies a l’esforç continuat de la comunitat benedictina, amb els suport de les institucions catalanes, ha fet del monestir i santuari de Santa Maria Montserrat un símbol que evoca sentiments i un espai natural que genera emocions.

Montserrat és un àmbit natural on es conrea la dimensió espiritual de les persones. La comunitat benedictina ofereix la serenor del cor monàstic; a través de la seva pregària i de l’acompanyament ajuden a les persones a descobrir la dimensió transcendent. El caràcter obert i dialogal de la comunitat possibilita que tothom trobi el seu lloc a Montserrat, al marge de les seves creences particulars. Tothom es acollit i estimat pels monjos de Montserrat. Montserrat és de tots, deia un antic lema. Per la seva part, tota la muntanya és una invitació a contemplar la majestuositat del misteri de la natura. Cada mirada a les agulles, al paisatge montserratí per excel·lència, és una proposta a la contemplació. El plaer de la contemplació d’aquesta estètica emociona i ajuda també a alimentar els sentiments interiors de les persones. Gràcies al compromís de la comunitat monàstica d’estar al servei de Catalunya, Montserrat ha esdevingut un referent que unifica sentiments de pertinença al poble català. El Virolai, cant de lloança a la Mare de Déu, és cantat pels catalans al marge de les seves creences personals. A través del Virolai els catalans expressem el sentiment de sentir-nos membres d’un poble amb els seus valors, tradicions i identitats nacionals.

Sovint faig la meva particular visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Quan puc em prostro al seus peus o contemplant el seu somrieu complaent, sempre li demano alguna intercessió, però bàsicament em procuro lliurar en esperit per tal de sentir la seva interpel·lació. Després d’un temps de silenci expectant tinc la percepció de viure unes meditacions que acostumen a encertar el sentit dels meus estats interiors. Si estic amb la comunitat monàstica al mati demano a la Mare de Déu de Montserrat que m’acompanyi durant el treball de tot el dia. Abans de Laudes al visitar al cambril presento tot el dia per endavant com ofrena de santificació. Al vespre, quan el silencia envaeix l'estança de la Mare de Déu, quan les febles llums dels lampadaris conviden a una pregària íntima i espontània, és un moment de mirar el dia que es clou i intercedir per la pau i al bé al món. Es una pregaria breu en la qual, al final de tot, hem deixo reposar confiadament a les seves mans.

És en aquest moments quan experimento la petitesa de la meva existència. Es quan prenc consciència de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat de que Déu es deixi trobar en allò que faig. És en aquests moments quan hem sento feble i fràgil tot afirmant la fortalesa de la fe. Per això necessito abandonar-me a la misericòrdia de la Mare de Déu. Sabent que ella m'acull i esdevé atenta al meu prec. Confiar en la Mare de Déu de Montserrat no és un refugi ni una escapatòria de les meves responsabilitats. Però és una renovació del seu fiat per tal que jo, des dels dons que tinc, pugui “aixecar de la pols al desvalgut i treure el pobre de la cendra”. Per això demano a la Mare de Déu de Montserrat que em defensi “dels enemics espirituals i temporals” i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella “fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida”. 

Moltes felicitats a totes aquelles realitats que mantenen viu aquest Montserrat que tots portem al cor. Per molts anys puguin oferir aquest servei al país. Avui, de manera particular, cal felicitar a les comunitats benedictines de la muntanya de Montserrat. La comunitat de Santa Maria de Montserrat perquè han estat fidels a una tradició monàstica, han mantingut viu el diàleg creient amb la realitat de Catalunya i han sabut proposar camins de fe que ajuden a humanitzar la societat. Per la seva part, la comunitat benedictina de Sant Benet de Montserrat ha esdevingut un centre de pregària viva i la seva mirada contemplativa, feta des de la sensibilitat femenina, ha obert l’horitzó espiritual dels catalans contribuint també a fer de Montserrat el nostre Sinaí.

dijous, 26 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – V. Algunes notes de la santedat en el mon actual


El quart capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.

En aquest capítol el papa esmenta “alguns aspectes de la crida a la santedat que espero siguin especialment significatius”, en forma de “cinc grans expressions d'amor a Déu i al proïsme que considero particularment importants a la llum d'alguns perills i limitacions presents en la cultura actual”.

1.     Perseverança, paciència i mansuetud. Aquesta primera expressió espiritual descriu la fortalesa interior, basada en Déu, que fa possible donar un testimoni de constància a fer el bé. Cal reconèixer i combatre, a nivell personal, les inclinacions agressives i egoistes. Els cristians “poden formar part de xarxes de violència verbal a través d'internet i dels diversos fòrums o espais d'intercanvi digital”. Si no vigilem la difamació i la calúmnia poden convertir-se en llocs comuns i es destrossa la imatge de l'altre sense pietat. “No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar els altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment”. Anar pel camí cap a la santedat significa suportar «humiliacions diàries», per exemple “aquells que callen per salvar la seva família, o eviten parlar bé d'ells mateixos i prefereixen exaltar els altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor”. Aquesta actitud “suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d'aquesta agressivitat que brolla d'un jo massa gran”.

2.     Alegria i sentit de l'humor. “El sant és capaç de viure amb alegria i sentit de l'humor”. Irradia els altres amb un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. Com deia sant Felip Neri “el mal humor no és signe de santedat”. La tristesa pot ser un senyal d'ingratitud pels dons rebuts de Déu. L'alegria consumista i individualista tan present en algunes experiències culturals d'avui no brinda una alegria veritable; “el consumisme només empatxa el cor”.

3.     Audàcia i fervor. La santedat “audàcia, és empenta evangelitzadora que deixa una marca en aquest món”. Jesús repeteix constantment “no tingueu por”.  L'audàcia i el coratge apostòlic són constitutius de la missió”. Si ens atrevim a anar cap a les perifèries, hi trobarem Jesús, allà, en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida. “Necessitem l’empenta de l’Esperit per no quedar-nos paralitzats per la por i el càlcul”. Sempre estarem temptats de fugir cap un lloc segur. Cal anar més enllà del que és conegut. “L'Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, devorats per l'entusiasme de comunicar la veritable vida”. Els sants ens sorprenen, ens desinstal·len, “perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant”. L'Esperit Sant ens fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat. D'aquesta manera l'Església, en lloc d'estancar-se, podrà seguir endavant acollint les sorpreses del Senyor.

4.     En comunitat. “És molt difícil lluitar contra la pròpia concupiscència i contra els paranys i les temptacions del dimoni i del món egoista si estem aïllats”. La santificació és un camí en el qual vivim i treballem en comunitat amb altres. “Compartir la Paraula i celebrar junts l'Eucaristia ens fa més germans i ens va convertint en comunitat santa i missionera”. Això dóna lloc també a veritables experiències místiques viscudes en comunitat. Però aquestes experiències són menys freqüents i menys importants que les coses petites de cada dia. “La vida comunitària, sigui en família, en la parròquia, en la comunitat religiosa o en qualsevol altra, està feta de molts petits detalls quotidians” Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls. “A vegades enmig d'aquests petits detalls se'ns regalen experiències consoladores de Déu”.

5.     En pregària constant. La santedat està feta “d’una apertura habitual a la transcendència”. “El sant és una persona amb esperit orant, que necessita comunicar-se amb Déu”. El sant no suporta “asfixiar-se en la immanència tancada d’aquest món”. L'oració confiada, qualsevol que sigui la seva durada, és la resposta d'un cor obert a la trobada amb Déu cara a cara, on pot escoltar-se la veu suau del Senyor. “L’oració confiada és una reacció del cor que s’obre a Déu cara a cara, on es fan callar tots els rumors per escoltar la suau veu del Senyor que ressona en el silenci” En aquest silenci és possible discernir, a la llum de l'Esperit, els camins de santedat que el Senyor ens proposa. Per a tot deixeble és indispensable estar amb el Mestre, escoltar-lo, aprendre d'ell sempre. Déu ha volgut entrar en la història, i així també la nostra pregària està teixida de records. Mira la teva història quan preguis i hi trobaràs molta misericòrdia. “L'oració de súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que sol no pot”. L'oració de petició tantes vegades ens asserena el cor i ens ajuda a seguir lluitant amb esperança. L'oració d'intercessió té un valor particular, perquè és un acte de confiança en Déu i al mateix temps una expressió d'amor al proïsme. En l'Eucaristia, la Paraula aconsegueix la seva màxima eficàcia, “perquè és presència real del qui és la Paraula viva”.

dimecres, 25 d’abril del 2018

Hinduisme V - Sistemes filosòfics - teològics hindús

La religió hinduista no té un únic llibre sagrat. La literatura sagrada hinduista és un ampli conjunt d’obres escrites al llarg dels temps. Aquestes obres poden reunir-se en dues categories. Els textos sruti que són aquells es consideren veritats eternes i que no han estat creats per persones. Algunes persones, mentre meditaven han escoltat aquests textos i els han escrit. Els més coneguts d’aquest grup són les recopilacions Vedas, el Upanishad, el Brahmana i el Aranyana. L'altra categoria són els anomenats textos smriti els quals sí que han estat creats per persones fruit d’una inspiració divina. Dins d’aquest grup es troben, entre altres, el Mahabhrata, el Ramaya i el Purana. L’heterogeneïtat d’escrits hinduistes ha afavorit l’aparició de diverses escoles filosòfiques interpretatives d’aquests escrits, les anomenades darshana. Aquestes escoles són: nyaya, vaiseiska, samkhya, yoga, mimamsa i vedanta. 

1 Samkhya, és l'escola més antiga. El seu sistema de pensament està basat en la idea de dualitat entre l'esperit (Purusha) i la natura (Prakrit).
2 Purva-Mimamsa (conegut simplement com a Mimamsa). Aquest escola es centre en l'estudi i aclariment dels textos Veda..
3 Uttara Mimamsa, denominada també com Vedanta. Es un sistema centrat en la metafísica i la natura mística dels Upanishads.
 4 Yoga. És un sistema basat en la pràctica personal (postural, respiratòria i meditativa) per arribar a l'alliberament personal.
5 Vaisesika. És un sistema que proposà la teoria atòmica per primera vegada.
6 Nyaya, és la base del sistema lògic del pensament hindú, i la última de les seves corrents filosòfiques.

Totes tenen els Vedas com a textos comuns. No obstant, l'escola nyaya i la vaiseiska no accepten la idea de Déu i són més aviat escoles de pensament no religiós. De les altres quatre escoles, la mimamsa i la vedanta són les que més han influït en el que avui s’entén per hinduisme. L'escola mimamsa s’interessa molt pels rituals religiosos i creu que aporten energia positiva a les persones; mentre que l’escola vedanta es preocupa més en conèixer l’essència de Déu i els lligams que estableix amb els humans. Donada la gran evolució i transformació que ha tingut l’hinduisme impedeix que es pugui parlar d’una doctrina hinduista. Existeixen moltes tradicions i escoles degut a que la pràctica hinduista està molt vinculada a l’ensenyament dels mestres espirituals. Tot i aquesta diversitat existeixen uns trets comuns en la majoria de les escoles hinduistes

dimarts, 24 d’abril del 2018

Juan Ignacio Zoido, cessament



El títol ho diu tot i expressa el meu sentiment particular. He sentit al ministre d’interior del govern del PP de l’Estat que la requisa de samarretes grogues en el partit de dissabte passat, no fou una decisió política sinó una iniciativa de la policia. Dient que no tenien res contra el groc, sinó pel que deien. És lamentable que tot un ministre, que prèviament havia estat alcalde se Sevilla i prèviament magistrat i jutja, es tregui el problema del damunt dient que no fou una decisió política i, a més, menteixi en relació als objectes requisats. Senyor ministre, vostè és membre del govern d’Espanya i està allí per fer política i organitzar l’administració del seu departament per aplicar la seva política. No està demés recordar el que la Llei 6/1887 del 14 d’abril “Organització i Funcionament de l'Administració General de l'Estat”. En aquesta llei es deixa ben clar que “"els ministres, a més de les atribucions que els corresponen com a membres del Govern, dirigeixen, quan titulars d'un departament ministerial, els sectors d'activitat administrativa integrats en el seu Ministeri i assumeixen la responsabilitat inherent a aquesta direcció".

Dins de les competències del titular del Ministeri d’Interior està el garantir la política pública que aplicaran les diverses unitats adscrites en l’organització administrativa del seu departament ministerial. L’organigrama d’aquest ministeri especifica que hi ha una Secretaria d'Estat de Seguretat, de la qual diversos òrgans directius entre els quals hi ha la Direcció General de Policia al front de la qual hi ha un director general. Senyor ministre, si encara no té clar que la policia adscrita a la Direcció General actua d’acord a les orientacions polítiques donades per la línia de comandament, vol dir que no ha entès el que vol dir la governança i l’acció de govern. Ignorància molt greu en un ministre que, pel que es veu desconeix que està on està per garantir que l’aparell administratiu aplica les orientacions donades per les autoritats polítiques. Senyor ministre, atès que de les seves manifestacions dedueixo que ignora quines són les regles bàsiques de la governança, val més que plegui i cessi en les seves funcions. També podria dimitir per faltar la veritat. Les xarxes socials van plenes d’imatges que demostren com es requisaven bufandes grogues sense cap text. ¿No les ha vist senyor ministre?, millor que calli, el cessin i se’n vagi a casa.

dilluns, 23 d’abril del 2018

Induhisme IV - Reencarnació


La reencarnació és el trànsit de l'anima dins d'un cicle de naixements i morts fins que s'arriba a la moksha que representa la fi dels cicle de reencarnacions. Aquest trànsit està regulat pel karma personal. El karma és la suma del que una persona ha fet, fa i farà. La filosofia del karma està relacionat als resultats de les accions, lliures i voluntàries adoptades per les persones, que deixen una impronta en l'ànima (atman). Tota persona té el seu karma on s'integra el balanç dels actes i pensaments positius i negatius. El karma personal present així com el futur estan condicionats pel que fa la persona i el que han fet els seus predecessors. Les actuacions de les persones determinen la pròxima vida a la que s'accedeix per la reencarnació. 

Al morir una persona desapareix el seu cos, però perdura l'atman (esperit). Per l'hinduisme la mort és com un canvi de vestit ja que l'ànima canvia de cos després de la mort. El destí d’aquest atman depèn de l’estat del karma de la persona. Si aquest no és suficientment pur l'atman es tornarà a reencarnar en un nou ésser perquè l'atman està dins del cicle de la reencarnació o samsara. Si el karma és pur, llavors l’esperit de la persona s'allibera del cicle de la reencarnació per assolir la mokhsa. Molt probablement una persona necessitarà moltes reencarnacions per arribar a la mokhsa perquè, en cada una de les seves vides, haurà anat purificant el seu karma. L'objectiu final de tot hindú és abandonar el cicle de reencarnacions (samsara) i retornar a l'univers espiritual on unirà la seva ànima amb l'ànima còsmica o paratman. Els rituals religiosos ajuden a purificar el karma.

El sistema de castes hinduista estava inicialment relacionat amb el suposat nivell de karma de les persones i dels grups socials. Aquesta visió religiosa que creava una divisió en castes passà a considerar-se hereditària, a tenir una projecció d’exclusió social i a ésser l’element vertebrador de la societat, desvirtuant-se el seu sentit inicial purament religiós. Les quatre castes principals de l’hinduisme eren: bramans, les persones dipositàries del poder sagrat; els kshatriyas, organitzadors de la societat tant des del punt de vista civil com militar; els vaishyas, artesans, camperols, comerciants; i els shudras, obrers no qualificats i els servents.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Hiduisme III - Déu


Sobre Déu, l'hinduisme considera que hi ha moltes manifestacions de la divinitat i que totes són vàlides. Es difícil definir si l'hinduisme és una religió monoteista o politeista, o panteista. També pot considerar-se henoteista perquè tot adorant a moltes divinitats l'hinduisme reconeix que totes elles són la manifestació d'una sola, un Déu suprem o Brahma.

Els hinduistes creuen que per darrera de l'univers visible (maya), el qual té cicles successius de creació i destrucció, hi ha una existència eterna i sense canvis. Tots els hindús creuen en el dharma (llei universal), en el cicle de reencarnacions (samsara), el karma ( cicle de causa – efecte vinculat a l'existència), i un alliberament (moksha) de cada ànima a través de múltiples camins: la devoció (Bhakti), l'acció (karma), el coneixement (jñâna) i, sobretot, a través del Senyor Suprem (Ishvara). El dharma pels hindus és una llei universal de la natura. Aquesta llei es troba en cada individu i els Cosmos. A nivell còsmic aquesta llei es manifesta per moviments cíclics i regulars. Per això els dharma es simbolitza com una roda, chakra, que gira sobre sí mateixa. A nivell individual el dharma s'entén com el deure ètic i religiós personal que cada persona té assignat d'acord amb la seva condició.

dissabte, 21 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe és resultat de la gràcia de Déu. No tothom creu, no perquè no rebi aquesta gràcia, sinó perquè no tothom l’acull a fi que fructifiqui en el seu cor. La gratuïtat de la fe educa la humilitat de les persones. També hem d’educar el cor per acollir aquesta gràcia. Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els que vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. (Jn 6,44)

L’amor és el gran instrument per humanitzar la societat. Estimar sincerament és la gran regla d’or per viure respectant les altres persones i procurant el seu bé. Gràcies a l’amor ens fem persones i som persones fidels al projecte de la construcció de la gran fraternitat universal.

El seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre.
Salm 116

divendres, 20 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les persones necessitem conrear l’esperit. La vida és densa, plena de moments que fan trontollar-nos o ens interroguen sobre el sentit de motes coses. En aquests moments és quan necessitem retrobar la llum, la veritat i la pau en el nostre interior. L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4,4b)

La  cultura moderna ens vol fer creure que som com petits deus. Fins l’extrem de confiar tant en les nostres forces que arribem a endurir el nostre cor a l’acció de la gràcia de Déu. Hem de ser humils i deixar que el misteri del transcendent transformi el nostre cor per fer-nos comprendre el sentit de la vida.

Deixeu veure al vostre servent
la claror de la vostra mirada;
salveu-me, per l’amor que em teniu.
Salm 30

Cal ser agraïts amb aquelles persones i situacions que ens aporten pau interior. Cada dia podem buscar petits moments per alimentar l’esperit i guanyar la serenor necessària per afrontar els desafiaments de la vida. Hem de viure joiosament aquests instants de glòria quotidiana. La meva boca no es cansa de lloar-vos, us glorifica tot el dia, plens de goig, els meus llavis i la vida recobrada us aclamaran enmig dels cants. (Salm 70,8.23)

dijous, 19 d’abril del 2018

A mig mirar


M’agradaria que els teus ulls s’obrissin més per trobar la meva mirada. Necessito percebre la claror de la teva mirada i sentir com els teus ulls busquen els meus. Avui només als has mig obert i la teva visió es quedà muda sota les parpelles. El teu cos jeu en un llit i està ple de cables per fer-te resistir i saber-te viu entre els vius. Sé que vius i vols viure. Ho he pogut entreveure en els teus ulls i el gest d’una boca intubada. He volgut intuir un moviment de llavis per dir-me alguna cosa. Podia ser un reflex o les teves ganes de dir-nos: anem al Montsec, conec un lloc de cine. Potser no era això, i simplement volies preguntar-me que havia fet el Barça. Tant se val, el cert eren les teves ganes de parlar-nos.

Han passat els minuts i la teva mirada seguia allí, a mig camí entre la comunicació i els desconcert. Estem tots igual. No sabem explicar-nos què t’ha passat. Els metges expliquen tecnicismes que no acabem de comprendre, però la família i els amics de l’ànima volem altres explicacions. ¿Per què a tu?. Tot sembla molt contradictori. T’havien donat l’alta d’una operació molt delicada feia poques hores i senties que tenies de nou els camins als teus peus. Poques hores després, un divendres plujós, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, en una ciutat que no és la teva, el teu cos s’ha trasbalsat i els nostres cors s’han gelat. Estic convençut, amic, que tornarem a riure i l’olor de la sajolida tornarà a inundar els nostres sentiments.

dimecres, 18 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – IV. A la llum del Mestre


El tercer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.

El papa Francesc diu que Jesús explicà planerament què és ser sant quan anuncià les Benaurances. “¿Què cal fer per arribar a ser un bon cristià?, la resposta és ben senzilla: és necessari fer, cadascú  a la seva manera, el que digué Jesús en el sermó de les Benaurances. A les Benaurances es dibuixa el rostre del Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les nostres vides. “La paraula feliç o benaurat passa a ser sinònim de sant” perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat. Només podem viure-les si l'Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i “ens allibera de la debilitat de l'egoisme, de la comoditat, de l'orgull”.

En l’exhortació el papa Francesc descriu i comenta cadascuna de les Benaurances des de la perspectiva de la santedat. Al final de cada un dels seus comentaris a les Benaurances inclou una frase resum que ajuda a situar-les en la perspectiva de la santedat.

  •   Ser pobre en el cor, això és santedat.
  •  Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.
  •   Saber plorar amb els altres, això és santedat.
  •   Buscar la justícia amb fam i set, això és santedat.
  •   Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
  •   Mantenir el cor net de tot el que taca l'amor, això és santedat.
  •   Sembrar pau al nostre voltant, això és santedat.
  •   Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.

 En la paràbola del judici final, capítol 25 de l'evangeli de Mateu versets 31-46, Jesús estableix unes pautes per les quals serem jutjats. Aquestes pautes són una manera pràctica d’articular la misericòrdia: “si busquem aquesta santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text hi trobem precisament un protocol sobre el qual serem jutjats”. Quan reconeixem Crist en el pobre i en el que pateix, se'ns revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions més profundes. “El Senyor ens va deixar ben clar que la santedat no es pot entendre ni viure al marge d'aquestes exigències”. Algunes ideologies porten a dos errors nocius. El primer, “separar aquestes exigències de l'Evangeli de la seva relació personal amb el Senyor, de la unió interior amb ell, de la gracia. Així es converteix el cristianisme en una espècie d'ONG, llevant-li aquesta mística lluminosa que tan bé van viure i van manifestar” els sants. L’altre error és “sospitar del compromís social dels altres, considerant-lo quelcom superficial, mundà, secularista, immanentista, comunista, populista. O el relativitzen com si hi hagués altres coses més importants o com si només interessés una determinada ètica o una raó que ells defensen”.

El papa tanca aquest capítol recordant als catòlics que “l’oració és preciosa si alimenta una entrega quotidiana d’amor”. Per això “la millor manera de discernir si el nostre camí d’oració és autèntic serà mirar en quina mesura la nostra vida es va transformant a la llum de la misericòrdia”. La misericòrdia no exclou la justícia i la veritat, “la misericòrdia és la plenitud de la justícia i la manifestació més lluminosa de la veritat de Déu”. El que importa a Déu són les obres de misericòrdia amb el proïsme, més que els actes de culte. “La força del testimoni dels sants està en viure les benaurances i el protocol del judici final. Són poques paraules, senzilles, però pràctiques i vàlides per a tothom, perquè el cristianisme és principalment per ser practicat, i si és també objecte de reflexió, això es només vàlid quan ens ajuda a viure l’Evangeli en la vida quotidiana”.

dimarts, 17 d’abril del 2018

Titulacions polítiques


L’escàndol pel màster fictici de Cristina Cifuentes ha permès conèixer més a fons l’apetència que alguns polítics tenen per tenir títols i aparentar uns coneixements que no tenen. Segons algunes informacions, hi ha polítics que ha dissimulat les seves poques llums acadèmiques, altres han convertit l’assistència a quatre xerrades com un lluent postgrau i d'altres directament s’ha atribuït titulacions que no tenen. Aquesta situació permet destacat les següents consideracions. La primera, i la més evident, és l´ús no dissimulat de la mentida per part d’unes persones que, per la seva ocupació, haurien de tenir un nivell més alt d’ètica personal. La política ha de ser un compendi de referents morals capaç d’educar la ciutadania, però lamentablement no és així. El lamentable comportament d’alguns polítics dóna veracitat a la sospita popular que si algú entra per política és per treure’n algun profit.

L’altra consideració està relacionada amb la desmesurada gana de titulitis demostrada per alguns polítics. Entenc que aquestes persones deuen valorar que la societat valora positivament l’acumulació de títols que acrediten posseir un gran coneixement. Sembla que la ciutadania estima que els polítics han d’acumular saber i han d’estar preparats per governar la societat. És evident que una persona capacitada estarà en millor condicions per entendre i comprendre la complexitat dels problemes actuals. Però la sobrevaloració del coneixement té l’inconvenient d’afavorir una política elitistes que pot caure en el risc de marginar altres tipus de coneixements, menys acadèmics, però ben útils alhora de governar la societat. Les habilitats polítiques són un conjunt de sabers on es combinen diferents competències de molt ampli espectre, no necessàriament relacionades amb grans sabers conceptuals. Per aquestes competències els governants tenen al seu servei l’administració pública. Cal saber acollir en l’arena política a tothom que tingui voluntat de servei a la comunitat, al marge de quines siguin les seves titulacions, ja que sinó ho fem tenim el risc d’afavorir un elitisme contrari a la concepció democràtica de la política.

dilluns, 16 d’abril del 2018

Hinduisme II – Creences


La religió hinduista és rica en divinitats. Cada una d’elles té els seus seguidors i els seus cultes i ritus propis. Respecte a Déu, L'hinduisme ha evolucionat des del monoteisme de la religió vèdica fins a les tres divinitats majors del brahmanisme. De totes les divinitats de l'hinduisme sobresurten els considerats déus majors: Brahma, Visnu i Shiva. Tots tres tenen el mateix rang i formen el que s’anomena trimurit ("els tres rostres"). Cada un d’aquests deus ha generat les seves escoles i grups de seguidors dins de l’hinduisme.

Brahma és el déu creador de l’univers; nasqué del no res i creà tota la resta d’éssers. Visnu és la divinitat responsable de la conservació de l’univers. Hi ha diverses representacions d’aquesta divinitat. El visnuisme és la corrent religiosa dels seguidors d’aquest déu. Shiva és un déu ambivalent perquè representa el temps i la mort, i, a la vegada, amb la sexualitat, la procreació i l’asceticisme. Té diverses representacions iconogràfiques. Els partidaris d’aquest déu han donat origen una important corrent dins de l’hinduisme com és sivaisme. Un altre divinitat, de menor importància que les anteriors, és la deessa Sakti que representa l’energia còsmica. Aquesta deessa ha donat origen a la corrent hinduista anomenada saktisme.

diumenge, 15 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – III. Enemics de la santedat

El segons capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat als enemics de la santedat. Identificats com los noves formes de gnosticisme i pelagianisme. 

El gnosticisme i el pelagianisme, dues “falsificacions de la santedat” que van sorgir en els primers segles cristians, segueixen sent enganyoses i són d’alarmant actualitat. Aquestes heretgies proposen “un immanentisme antropocèntric disfressat de veritat catòlica” en exagerar la perfecció humana desconnectada de la gràcia. El gnosticisme pressuposa una “fe tancada en el subjectivisme” ignorant que el que avalua la perfecció de les persones “és el seu grau de caritat, no la quantitat de dades i coneixements que acumulin”. En separar l'intel·lecte de la carn, redueixen els ensenyaments de Jesús a una lògica freda i dura que busca dominar-ho tot. La doctrina “no és un sistema tancat, privat de dinàmiques capaces de generar interrogants, dubtes, qüestionaments”. L'experiència cristiana no és un conjunt d'elucubracions mentals o de superficialitat vanitosa de persones que no es commouen; la veritable saviesa cristiana no ha de desconnectar de la misericòrdia cap al proïsme. Un perill és promoure una espiritualitat desencarnada, així com voler domesticar el misteri.

El mateix poder que els gnòstics atribuïen a la intel·ligència, els pelagians van començar a atribuir-lo a la voluntat humana, a l'esforç personal. Tot i que els pelagians moderns parlen de la gràcia de Déu amb discursos edulcorats, en el fons solen transmetre la idea “que tot es pot amb la voluntat humana, com si ella fos una cosa pura, perfecta, omnipotent, a la qual s'hi afegeix la gràcia. Es pretén ignorar que “en aquesta vida les fragilitats humanes no són sanades completament i definitivament per la gràcia”.

“La falta d’un reconeixement sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia actuar millor en nosaltres”. Però la gràcia no ens fa superhomes de cop, sinó que “actua històricament i, d’ordinari, ens pren i transforma d'una forma progressiva”. Si rebutgem aquesta manera històrica i progressiva, de fet podem arribar a negar i bloquejar la gràcia del Senyor. La seva amistat ens supera infinitament, no pot ser comprada per nosaltres amb les nostres obres i només pot ser un regal de la seva iniciativa d'amor. “No som justificats per les nostres obres o pels nostres esforços, sinó per la gràcia del Senyor que pren la iniciativa”.El do de la gràcia sobrepassa les capacitats de la intel·ligència i de les forces de la voluntat humana” Solament a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més.

Encara hi ha cristians defensor de la “justificació per les pròpies obres, el de l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, que es tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del verdader amor”. Quan sobrevaloren la voluntat humana i les seves pròpies capacitats, alguns cristians poden tendir cap a una “obsessió per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques, l'ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l'Església, la vanaglòria lligada a la gestió d'assumptes pràctics, l'embadaliment per les dinàmiques d'autoajuda i de realització autoreferencial”. La vida de l'Església es converteix en una peça de museu o en una possessió de pocs. Això priva l'Evangeli de la seva senzillesa captivadora i de la seva sal, i el redueix a un projecte que deixa poc espai a l'obra de la gràcia. Per evitar-ho, cal recordar que “existeix una jerarquia de virtuts, que ens convida a cercar l’essencial. El primat el tenen les virtuts teologals, que tenen a Déu com objecte i motiu. I en el centre està la caritat” Con digué sant Pau “el que estima a complert la resta de la Llei”

dissabte, 14 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

La confiança ens manté vius en l’esperança. Vivim situacions difícils que semblen negar tota possibilitat a l’esperança. Però, fins i tot en aquestes situacions, hem de mantenir-nos convençuts de que serem alliberats perquè Déu està al costat sempre dels qui sofreixen. Tant a través de la solidaritat humana com donant consol interior.

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
Salva els homes que se senten desfets.
Els justos sofreixen molts mals,
però el Senyor sempre els allibera.

Salm 33

Si compartim el que tenim multipliquem el valor de les coses. Tenir no enriqueix l’esperit, compartir sí. Segur que cada dia tenim l’oportunitat de demostrar-nos que sabem compartir. Discernim aquests moments i practiquem aquest gest que ens humanitza i ens agermana. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: “Aquí hi ha noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent?” (Jn 6, 9)

divendres, 13 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

La vida cristiana no pot ser una experiència de prohibicions i privacions sense sentit. El camí de la fe és donació a l’estimació i experimentar que des de l’amor brolla la vivència de la transcendència. Del fons del cor Déu preu sentit a partir de l’encontra quotidià amb els altres.

Vós no voleu oblacions ni sacrificis
i m’heu parlat a cau d’orella;
no exigiu l’holocaust ni l’expiació.
Per això us dic: Aquí em teniu.

Salm 39

L’esperit anima la vida interior de les persones. Necessitem l’experiència espiritual per viure. Cada dia tenim moltes oportunitats per nodrir-nos de interiorment a partir del que vivim. Hem d’estar atents per copsar aquestes situacions, contemplar-les i veure com creixem interiorment. Cada dia podem néixer de nou interiorment. Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on ell vol; en sents la remor, però no saps ni d’on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l’esperit. (Jn 3,7-8)

Creure és obrar. No pot haver-hi fe sense caritat. La fe sense obres és una fe morta, sense cap entitat i significació. Les obres donen densitat a l’experiència creient. Creu és estimar i l’amor transforma i canvia les persones i la societat. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmascari les seves obres. Però els qui viuen d’acord  amb la veritat sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons Déu. (Jn 3, 19-21)

dijous, 12 d’abril del 2018

Hinduisme I - Introdució

L’hinduisme (Sanâtana Dharma) apareix com a religió uns 2.500 anys abans de Crist per això es considerada la religió més antiga de les actualment existents. Aquesta religió apareix per la relació que s'estableix entre la cultura dravídiva present a la regió de l'Indus i la cultura ària que l’envaí. El resultat d’aquest encontre fou la religió vèdica. Aquesta religió era politeista i les seves divinitats estaven relacionades amb les forces de la natura. Els seus ensenyaments estan continguts en diversos texts que es coneixen com els Vedes (coneixement) i que es consideren com a textos revelats. El text vèdic més antic està datat entre els anys 1.800 i 1.500, i són considerats una recopilació de tradicions orals més antigues. Aquests textos parlen d'astrologia, d'astronomia, de rituals i de com viure la dimensió espiritual de les persones.

La religió vèdica, amb el temps, evolucionà en el brahmanisme i aquest en l’hinduisme. A diferència d'altres religions, l'hinduisme no ha estat fundat per un profeta i no depèn de cap definició dogmàtica. És una religió dinàmica perquè sorgeix per la fusió de diverses tradicions hindús amb diferents creences i cosmovisions que es donen en el seu entorn. La religió hinduista és la tercera pel nombre de practicants. Es calcula que hi ha més de 900 milions d’hinduistes a tot el món, tot i que més del 90% estan a la India.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – II. Crida a la santedat

El primer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la crida a la santedat. Tenim “un núvol tan ingent de testimonis” (Hebreus 12,1) que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí. “Els sants que ja han arribat a la presència de Déu mantenen amb nosaltres llaços d'amor i comunió” aquests sants ens protegeixen, ens sostenen i ens condueixen. “Ningú es salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atreu tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que s'estableixen en la comunitat humana”. Hem d’estar atents per trobar els signes de santedat que Déu ens presenta a través “d’humils membres d'aquest poble que «participa també de la funció profètica de Crist, difonent el seu testimoni viu sobretot amb la vida de fe i caritat”. Hem d’estar esperançats perquè “a la nit més fosca sorgeixen els més grans profetes i els sants. No obstant això, el corrent vivificant de la vida mística roman invisible. Segurament, els esdeveniments decisius de la història del món van ser essencialment influenciats per ànimes sobre les quals res diuen els llibres d'història” 

 Hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l'Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren als llibres d'història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. “Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli”. La santedat és viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als últims, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. “Permet a l'Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d'avui”, en la missió de construir el regne d'amor, justícia i pau universal. “Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cada un es troba”. La santedat és tan diversa com la humanitat; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, els consagrats, o els que viuen una vida contemplativa. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, “vivint amb amor i oferint el propi testimoni”, i en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Entre les formes de donar testimoni hi ha els “estils femenins de santedat”, de dones santes famoses i també de tantes dones “desconegudes o oblidades” que han transformat les seves comunitats. A més de grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos de la vida quotidiana. Altres cops només consisteix en trobar una forma més perfecte de viure el que fem. En l’Església el creient ha de trobar tot el que necessita per créixer cap la santedat. Es tracta de millorar en l’exercici ordinari de la vida. 

La santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleixi en nosaltres. Gràcies a l’Esperit Sant la vida s’identifica amb la vida del Crist. La vida ha de convertir-se en una missió. “La teva pròpia missió és inseparable de la construcció d'aquest regne: «Busqueu sobretot el Regne de Déu i la seva justícia» (Mt 6,33). El teu identificació amb Crist i els seus desitjos, implica l'obstinació per construir, amb ell, aquest regne d'amor, justícia i pau per a tothom”. Un compromís en el món mogut “per l'ansietat, l'orgull, la necessitat d'aparèixer i de dominar, certament no serà santificadora. El desafiament és viure la pròpia lliurament de tal manera que els esforços tinguin un sentit evangèlic i ens identifiquin més i més amb Jesucrist”. La santedat et manté fidel en el més profund de tu mateix, lliure de tota forma d'esclavitud, i donant fruit en el nostre món. “En la mesura que es santifica, cada cristià es torna més fecund per al món”. Dins de l’acció en la societat necessitem moments de soledat i silencia davant Déu per fer-lo penetrar en el nostre interior.

dimarts, 10 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu - I


El dia 9 d’abril la Santa Seu ha fet pública la nova exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat en el món contemporani. Al llarg dels cinc anys del seu pontificat el papa ha publicat dues exhortacions apostòliques més, Evangelii Gaudium (La joia de l’Evangeli) l’any 2013, i Amoris Lætitia (L’alegria de l’amor), l’any 2016 i dues Cartes encícliques, Lumen fidei i Laudato Si. Els dos primers paràgrafs d’aquesta exhortació exposa el sentit del document:

«Alegreu-vos i celebreu» (Mt 5,12), diu Jesús als que són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual vam ser creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aiguada, liquada. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia és present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així s'ho proposava el Senyor a Abraham: «Camina al meu presència i sé perfecte »(Gn 17,1).

No és d'esperar aquí un tractat sobre la santedat, amb tantes definicions i distincions que podrien enriquir aquest important tema, o amb anàlisis que podrien fer-se sobre els mitjans de santificació. El meu humil objectiu és fer ressonar un cop més l'anomenat a la santedat, procurant encarnar-lo en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. Perquè a cada un de nosaltres el Senyor ens va triar «perquè fóssim sants, irreprensibles davant ell per l'amor »(Ef 1,4).

Demà seguiré comentant aquesta exhortació

dilluns, 9 d’abril del 2018

Aprendre escoltar Déu


Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.

Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.

Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua.

diumenge, 8 d’abril del 2018

Indignació i compassió, virtuts polítiques

La política és un compromís moral davant les injustícies. Hi ha masses silencis de persones que callen perquè no volen exposar-se a res. Vivim en temps de frivolitat i neutralitat, i de consolidació de la idea de que el compromís ha passat de moda. Que, recuperada i consolidada la democràcia, no fa falta cap intervenció crítica en la societat. Això és alarmant. Cal defensar-se contra les ofenses de la vida. Qui tingui possibilitats de dir, d’expressar-se, cal defensar alguna cosa. Cal denunciar els submisos, els obedients, els gregaris i els hipòcrites. Hem de tenir capacitat de commoure’ns davant les injustícies i indignar-se davant de determinades situacions.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. Per mi la política és una resposta moral davant les injustícies que hi ha en el món. Les persones no podem ser impassibles davant el sofriment dels altres i la resposta moral porta a la recerca de mesures polítiques per transformar las causes que permeten aquests situacions. La recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política no és més que l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia. El que cal és no defallir perquè la política sigui això.

dissabte, 7 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana


L’experiència de la resurrecció confirma la plenitud de la vida. Cal viure la Pasqua com un experiència personal de pas cap una nova vida victoriosa de les petites morts de la vida quotidiana. Tot el poble va lloar la vostra mà victoriosa, perquè la saviesa obre els llavis dels muts i dóna eloqüència als senzills. (Sv 10,20-21)

Totes les persones estem cridades a participar en la construcció i gaudi d’un món més just, digne, lliure i humanitzat. Només els que es autos-excloguin en quedaran fora. La crida és universal. Tothom hi serà comptat, no es pot rebutjar a ningú. No hi ha cap raó que justifiqui l’exclusió. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. (Salm 117)

divendres, 6 d’abril del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser testimonis de la Pasqua que hem viscut. Cada dia estan plens passions que demanen viure l’experiència dels ressuscitat. La nostra responsabilitat és ser fidels a l’esperit pasqual i contribuir a que la vida triomfi a l’experiència de les morts quotidianes per injustícia o indignitat.

La paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor

(Salm 32)

Els cristians hem de caminar en el món al costat de les persones, sense més pretensió, que acompanyar-los i ser testimonis d’unes creences i uns valors que donen sentit a la vida. Hem de fer-nos presents allí on cal donar testimoni de l’amor que transforma i ens allibera de les injustícies i de les opressions. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. (Lc 24, 30-31)

dijous, 5 d’abril del 2018

El nacionalcatolicisme és viu


La noticia de la decisió de la ministre de Defensa de l’Estat espanyol de que les banderes estiguin a mig pal per recordar la mort de Jesús m’ha fet recuperar un article escrit, ara fa vuit anys, quan vaig viure la mateixa situació a la ciutat de Burgos davant l’edifici de l’antiga capitania General.

Es evident que la sociologia del franquisme perdura més del que ens pensem i que es manifesta de formes molt plurals i diverses en la societat actual. Sense anar més lluny. Durant aquesta Setmana Santa he estat a Burgos i he pogut veure un exemple d’aquesta realitat. Els edificis de Capitania General i de la Diputació Provincial tenien les banderes a mig pal durant tots els dies de la Setmana de la Passió. Aquest signes evidencien la pervivència d’una mentalitat que considera normal que uns edificis públics adoptin un signe de dol que s’identifica amb la creença religiosa catòlica durant tota la Setmana Santa. Per sort de la governança, l’ajuntament de Burgos, governat pel mateix partit que la Diputació, tenien totes les banderes ben amunt. No està de més recordar que en l’edifici de Capitania General fins fa pocs mesos (12 de gener d’aquest any 2010) hi havia una làpida que recordava que allí el colpista general Franco fou investit Cap d’Estat en contra la democràcia d’aquest país.

La pervivència del franquisme sociològic i cultural és el que crea les condicions mentals perquè es pugui processar al jutge Garzón o es consideri normal manifestar un dol públic perquè és la Setmana Santa dels catòlics. És cert que les mentalitats s’han de debatre amb arguments i raons, però els comportaments institucionals han d’estar reglamentats a partir d’uns protocols que respectin el que diu la Constitució en relació a l’aconfessionalitat de les institucions de l’Estat vers les religions.

Fins aquí l’article escrit ara vuit anys. Davant la decisió de la ministre Cospedal hauria esperat que el fiscal general de l’Estat hagués l’hagués acusat formalment de prevaricació. Perquè la ministra sap que prengué una decisió que no podia prendre perquè la Constitució ho prohibeix. L’article 16.3 es prou explícit, comença dient: “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Posar les banderes a mig pal és un signe clar d’aquesta confessionalitat prohibida constitucionalment. Per això, davant el silenci del fiscal general de l’Estat es confirma de nou que l’Estat espanyol està ocupat pels nostàlgics del confessionalisme del règim anterior.

dimecres, 4 d’abril del 2018

Cultures polítiques efímeres

Sap greu tornar a insistir en temes parlats en altres moments, però alguns partits polítics han situat la cultura política d’aquest país en una vertiginosa pendent cap a la més absoluta decadència. El PP, atemorit per l’ascens vigorós de Ciutadans, endureix fins l’extrem les seves propostes. La continuada conducció política mirant el retrovisor el porta a renunciar a fer polítiques estratègiques i moure’s en el terreny immanent del tacticisme a veure que pesca. Ciutadans, desvergonyit i sense res a perdre, colla cada cop més endurint els seus plantejaments sobre la base del populisme. Ni es creu del tot el que diu o, directament no sap el que diu, però com que sona bé i la mercadotècnia política deu assegurar que dóna vots, s’escora cada cop més el seu discurs d’estar a la contra de tot sense proposar res concret. Al final d’aquest exercici una part de l’escena política està cada cop més propera a la dreta extrema. Els fantasmes de l’extrema dreta han pres cos i seuen en el Congrés de Diputats

Mentrestant, algunes cultures polítiques viuen sota l’alerta permanent de no perdre vots. Tot sembla a punt per tombar el partit de govern, però ningú fa el pas. L’esquerra alternativa es reclou en el seu silenci, no per tàctica sinó per incapacitat. Tothom amenaça amb mocions de censura però, alhora de la veritat, s’imposa el dissimulo. A Catalunya, partits o formacions polítiques quasi grupusculars i algunes d’elles que són un encadellat de sigles volen condicionar la vida política. Sorprèn la seva capacitat de posar condicions sense ruboritzar-se a les forces polítiques majoritàries. Sembla que la política per alguns partits s’hagi convertit en veure qui la diu més grossa per poder fer una sèrie de piulades ocurrents però efímeres. Aquesta política de l’espectacle, del foc d’encenalls resulta cansada i feixuga.

dimarts, 3 d’abril del 2018

Ciutadans o la banalització de la vida parlamentària


La conjuntura política catalana ha situat els debats parlamentaris al centre dels mitjans de comunicació visuals. És habitual veure per televisió els diputats del Parlament català exercint la seva funció. Això permet als ciutadans poder avaluar, sense més filtres que les seves percepcions, la qualitat i el nivell dels seus representants polítics. Arran de les tensions del procés s’han produït algunes actituds inapropiades del parlamentarisme polític amable. Les sessions parlamentàries del mes de setembre del 2017 no crec que puguin ser esmentades com exemplars. Tot el que passà els dies 6 i 7 no foren massa edificants, per totes les parts. Es podien haver fet les coses molt millor i, la dinàmica dels esdeveniments sobrepassà tota la lògica del debat parlamentari.

Superat aquest tràngol, la vida parlamentària ha seguit amb importants debats polítics que han retransmesos puntualment. Això m’ha permès seguir atentament el que deien els parlamentaris i, principalment, veure com ho deien. M’interessava molt identificar els comportaments gestuals perquè, generalment, diuen tant o més que les paraules. He quedat sorprès del mal fer i mala educació dels parlamentaris de Ciutadans. Conreen la bronca fàcil, la gestualitat grollera i allò que en castellà es tan dúctil: el espaviento que en català sol traduir-se per escarafalls. En aquest cas crec que a Ciutadans se li escau millor fer un mix del sentit de les dues paraules: espaviento com demostració excessiva o afectada d’espant, admiració o sentiment  i escarafalls com demostracions exagerades, hipòcrites, de reprovació, de refús. La líder i diputats de Ciutadans dominen aquest art de tal manera que són un espectacle de bronca, paraules cantelludes i aldarulls retòrics. Enlloc de la paraula parlamentària són mestres d’esgrima de grosseries, tons burletes i mals comportaments. Sap molt greu veure en que volen convertir aquesta gent el parlamentarisme.