Enquesta de la joventut àrab

La consultora ASDA'A Burson-Marsteller acaba de publicar l’8ena Enquesta de la joventut àrab (2016). Aquesta consultora, amb 11 oficines pròpies i 10 afiliades a tot l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, forma part del grup Burson-Marsteller i ofereix serveis als governs, empreses multinacionals i clients corporatius regionals a través de la seva experiència els sectors de la Tecnologia, Finances, Salut, Energia i Medi Ambient, així com la comercialització de productes de comunicació i Relacions Públiques. Per la seva part el grup Burson-Masteller forma part del gran grup WPP-Young & Rubicam especialitzat en marketing de comunicació. Tot i que els nom inicial del grup fundat l’any 1985 té poc a veure amb el seu negoci actual.

L’enquesta anual de la joventut àrab de 2016 ha estat feta per l’empresa enquestadora internacional "Penn Schoen Berland” (PSB). El seu objectiu era explorar les actituds entre la joventut àrab de 16 països de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. PSB va realitzar 3.500 entrevistes cara a cara, entre l'11 de gener i 22 febrer 2016 a un mostra de la meitat d’homes i la meitat de dones àrabs en un grup d'edat de 18 a 24. Les entrevistes van ser realitzades en àrab i en anglès. L'objectiu d'aquest estudi anual és presentar idees basades en l'evidència en les actituds de la joventut àrab per tal de proporcionant a les organitzacions del sector públic i privat dades útils per la seva presa de decisions i la formulació de polítiques. El joves eren 16 països: Consell de Cooperació del Golf (GCC): Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita i Unió d’Emirats Àrabs (UEA); països del Llevant i Iemen: Jordània, l'Iraq, Líban, Palestina i el Iemen; i països del Nord d'Àfrica: Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia. L'estudi va ser encarregat al gener de 2016. Les entrevistes es van dur a terme a partir del 11 de gener al 22 de febrer pel dels entrevistats professionals. Les entrevistes es van realitzar en àrab i en anglès. El marge d'error és de +/- 1,65% per a la mostra total i més gran per als subgrups.

Les principals conclusions d’aquesta enquesta són:

1. Una gran majoria dels joves àrabs refusen Estat Islàmic i creuen que fracassarà en el seu intent d’establir un estat islàmic.
2. La manca de treball i oportunitats són vistos com la causa número una de reclutament d’Estat Islàmic.
3. Molts àrabs joves creuen que les relacions entre sunnites i xiïtes s'estan deteriorant i que religió té un paper massa rellevant a l'Orient Mitjà.
4. Aràbia Saudita, Unió Emirats Àrabs i els Estats Units són vistos com el principals aliats a la regió. Consideren que la influència d’Iran va en augment.
5. Els joves àrabs estan dividits sobre l'acord nuclear iranià i el conflicte sirià.
6. Cinc anys després de lluitar per la llibertat política durant la primavera àrab, avui la majoria de joves àrabs donen més prioritat a l'estabilitat que la democràcia.
7. Els joves àrabs volen que els seus líders facin més per millorar la llibertat personal i els drets humans dels ciutadans, especialment els de les dones.
8. La Unió d’Emirats Àrabs és vista com un model de país que és econòmicament segur, i és la nació més afavorida per viure i crear una empresa.
9. Els joves àrabs estan preocupen per la caiguda dels preus del petroli, especialment els joves que viuen en països de l’Opep. La majoria encara creuen que tenen dret a rebre subvencions per l’energia, però si s’han de retallar que comencin pels emigrants.
10. Cada cop més hi ha més joves àrabs que obtenen les seves notícies a través de diari on-line en lloc del televisor o dels mitjans impresos.

Rebels amb causa

No era conscient que el títol que tenia pensat per aquesta nota és un dels lemes que fa feia servir l’organització juvenil extremista Arran. Aquesta coincidència em servirà per ampliar la meva reflexió a un terreny inicialment no previst. L’eclosió del conflicte de can Vies ha servit per ajudar-nos a pensar que darrera d’aquest fet hi ha altres qüestions que afecten profundament l’estabilitat de la nostra societat. El conflicte esclatat a Can Vies és només l’epifenomen d’unes tensions i situacions i que, en moltes ocasions, situa a una part de la joventut catalana en el marges de la nostre societat. Són els joves que, després de preparar-se per tenir un treball digne per progressar, de sobte es troben que una part d’ells no poden acomplir les seves esperances. La crisi econòmica es porta a la precarització laboral i a crear formes de vida alternatives a fi de poder desenvolupar una certa autonomia personal.

El resultat de tot això és una important marginalització d’aquesta joventut que exploració camins alternatius  en una societat que no volen perquè consideren que ha fracassat amb ells. És en aquest punt quan els camins que segueixen aquests joves divergeixen. Mentre alguns inicien la recerca de camins alternatius propositius des de la perifèria de la societat, però no contra la societat; altres, en l’altre extrem, radicalitzen les seves postures i s’enfronten amb violència a la pròpia societat i a les seves autoritats. Per entre mig es situen amplis sectors de col·lectius juvenils que emprenen experiències alternatives ocupant espais, alguns públics, des d’on fan propostes culturals presentades com resposta alternativa al sistema. Aquests espais ocupats són considerats, segons la terminologia a l’ús, com espais allibertats. Entorn d’aquest iniciatives s’han aplegat determinats grups i moviments juvenils totalment identificats amb aquesta situació de partida i que es senten atrets per les activitats culturals proposades.

És innegable que l’alta taxa d’atur juvenil i el treball escombraria de molts joves és una font de descontent creixent que ha de tenir una expressió social i política. Cap de les formacions polítiques i socials tradicionals han sabut recollir l’esperit d’indignació i de rebel·lió d’aquests joves. El seu lloc ha estat ocupat per algunes formacions polítiques radicals, com l’esmentada Arran o la mateixa CUP sempre presents en alguns dels darrers conflictes dels darrers mesos. Aquest estat d’agitació permanent, que s’expressa amb contundència i agressivitat, abandona les vies institucionals i ràpidament trasllada el conflicte al carrer.  Les mobilitzacions al carrer esdevenen el canal de participació política d’aquests joves que s’afirmen com esquerra independentista radical. Aquesta circumstància és aprofitada ràpidament per una mena d’internacional de la barbàrie que sobrevola per damunt de tota ocupació del carrers, sigui per motius festius o reivindicatius, per tensar al màxim la seva confrontació amb el poder constituït.  Al final, qualsevol conflicte, encara que sigui de petites dimensions inicilament, esdevé un conflicte generalitzat, violent i de difícil solució.

Atenció, el conflicte de can Vies, ara, o qualsevol altre que pugui aparèixer ben aviat, estan enviant molts missatges i em dóna la impressió de que no sempre els sabem interpretar correctament. El gran error que es podria cometre és no adonar-se que, darrera d’alguns d’aquests conflictes hi ha un conflicte generacional profund i de difícil solució si seguin sense comprendre que una part dels joves del nostre país es troben desesperançats i no perceben que se’ls faci cas.