Sit and talk, ja està aquí

Durant mesos, les forces independentistes es situaren darrera la pancarta del Sit and talk. La presió per seure i parlar era molt gran, fins el punt que semblava que aquest era l’objectiu immediat per avançar en el camí de la independència. Per això la reunió del passat dimecres 26 de febrer hauria de ser tinguda com un èxit del moviment independentista. Amb habilitat, especialment pels dirigents d’ERC que han sabut aprofitar la debilitat parlamentària del PSOE, s’ha aconseguit que el govern de l’Estat abandonés la via repressiva per el diàleg. Aquesta dinàmic ha arrossegat tímidament a JxCat els quals han accedit a seure’s a la mesa de diàleg. Tot i que no han de deixar de manifestar la seva desconfiança vers la utilitat del diàleg.

JxCat han aprofitat la primera ocasió que han tingut, com ha estat la votació del sostre de la despesa de l’estat, per desmarcar-se i marcar distancia amb el govern del PSOE i els seus socis en la mesa de diàleg, ERC. Les raons donades per JxCat en aquesta ocasió no deixen de ser força pobres: escarmentar al PSOE. Poques hores desprès, Artur Mas, persona ben escoltada en determinats cercles de JxCat, ha elogiat, davant la plana major del PDCAT, la via més moderada del realisme polític per anar assolint els objectius que permetin avançar cap a la independència. Dos dies després, la majoria d’aquests dirigents que aplaudien el camí de la moderació, aplaudien a Perpinyà les intervencions radicalment oposades a la mesa de diàleg i a l’elogi dels aldarulls de la plaça Urquinaona. El desconcert és tan gran com la divisió d’estratègies dins l’independentisme.

JxCat cerca la identitat perduda

La proximitat de les eleccions catalanes, junt amb la creació d’una taula de diàleg entre governs català i espanyol, està alterant el panorama polític a Catalunya. Hi ha moviments de recomposició dels espais polítics i això causa l’aparició de situacions políticament anòmales. Tothom vol estar ben situat per treure el màxim rèdit a aquest moment excepcional. Els hereus de l’espai convergent, pot ser són els més afectats per aquest nou moment polític. Mentre ERC i la CUP no tenen masses problemes per situar-se en el nou espai polític, els hereus de Convergència, sempre en continua transmutació per no concórrer sols a unes eleccions, no tenen del tot aclarida la seva identitat ni l’estratègia a seguir. El grup parlamentari és un aigua barreig d’aspirants a sobreviure com es pugui al costat d’adherents infatigables als lideratges absents.

Hem sorprèn Junts per Catalunya. Més que un moviment polític, em sona que és un artefacte polític sense massa perfil propi. La seva existència altera les lògiques tradicionals de les formacions polítiques i aporta més confusió que confiança. Mentre en els altres partits polítics, siguin independentistes o no, està clar qui mana i com s’organitza el poder orgànic del partit, a JxCat tot és líquid, per dir-ho de forma suau. En aquesta formació conviuen diferents lògiques polítiques amb voluntat d’ocupar el màxim de poder intern. A JxCat, a diferència de les altres formacions polítiques democràtiques, els seus dirigents prenen decisions al marge de cap òrgan de control i rendició de comptes. Semblen més aviat una agrupació de càrrecs electes, o d’amics i coneguts, que una formació política. Aquesta circumstància els faria sospitosos d’estar només centrats en els seus interessos gremials enlloc de cerca una resposta a les qüestions que preocupen als ciutadans.

Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.