Glosses per la vida quotidiana

Aquests dies podem apreciar com poc a poc es triga més en fer-se fosc. La llum guanya la nit. Per Nadal esperem una llum que doni sentit i sadolli les esperances sostingudes des de temps. Necessitem aquesta esperança per seguir caminant en un món més desesperançat. Hem de saber ser testimonis de petites esperances en la nostra vida quotidiana.

“Per l'amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà un sol que ve del cel,
per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort,
i guiar els nostres passos
per camins de pau”.
(Lc 1,78-79)

Nadal. Dia joiós perquè celebrem que Déu s’ha encarnat per il·luminar el poble que caminava a les fosques. Ha vingut la llum esperada. No estem abandonats, ni el nostre cor estarà desolat. La nostra esperançada ha estat recompensada amb el naixement d’un nen que capgirarà el nostre enteniment. Ell és font d’amor i el camí ha seguir. “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora” (Lc 2,10-12)

Glosses per la vida quotidiana

Nadal és la gran festa. Per moltes persones és la festa del retrobament familiar, tot i que aquest any plena de restriccions. Pels cristians, a més, és la festa on afirmem que tot allò que esperem s’acomplirà. Ho fem a partir de la fe en l’acompliment de les promeses rebudes. Creure comporta esperar i mantenir-nos fidels a aquesta esperança tot i les dificultats del present. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45) 

Nadal és una invitació a la conversió. Estem anant cap a una de les festes importants del calendari litúrgic; però també Nadal va cap a nosaltres per convidar-nos a apropar-nos a les persones que necessiten rebre el nostre amor. Celebrarem la vinguda de Jesús, però cadascú hem de fer possible la vinguda de Jesús. Cada dia està ple d’oportunitats per manifestar el nostre amor a les persones del nostre entorn.

“Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
i exalta els humils;
derroca els poderosos del soli
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res”
(Lc 1,51-53) 

Esperar Nadal és vetllar. Els pastors reberen l’anunci del naixement quan estaven vetllant al costat del foc. Cal estar atents per rebre la llum que il·lumina als que estan a la fosca. Però hem d’estar desperts per acollir-la. Hem de vetllar per evitar fer de la nostra fe una religió per consolar els neguits o per abandonar l’esperit als capricis dels vents del món. Anem a l’encontre de Nadal amb el cor obert per acollir a Jesús. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20).

Glosses per la vida quotidiana

Tinc esperança i no vull tenir un desengany. Espero confiat, no vull defraudar-me. És una esperança tossuda perquè supera tot desencís i obstinadament segueix esperant. He de vetllar per no desesperar i continuar mantenint viva la fe amb les promeses rebudes. Per més que els temps que hem toca viure siguin obscurs, sé que vindrà una llum que il·luminarà als que estem en la foscor del desconcert i la seva claredat ens permetrà entendre el sentit de l’esperança.

Que les muntanyes duguin pau al poble,
que li duguin benestar els turons.
i salvats els fills dels pobres.
Que els humils es vegin emparats,
Que desfaci els opressors!
Que sigui com la pluja que amara l'herbei,
Que duri com el sol i la lluna,
segles i més segles.
com els ruixats que assaonen la terra.
i mesos i anys abundi la pau.
Que el benestar floreixi als seus dies,
(Salm 72/71, 3-7)

La promesa que ens dóna esperança és que vindrà un governant que farà justícia i procurarà el bé. Tal com estan els temps, això és suficient. Aquesta és l’esperança que renovem cada any per Nadal. Temps que evoca un futur diferent i millor per aquells que necessiten recuperar la dignitat i alliberar-se del patiment. Nadal ens convida a treballar activament perquè sigui possible la justícia i el bé anunciats. “Vénen dies que faré néixer un rebrot legítim al llinatge de David. Regnarà com a rei assenyat i defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 23,5)

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la història de totes les societats trobem persones que es senten dipositàries de la veritat. S’atorguen la facultat d’establir els criteris morals i fixar les regles de comportament social. La seva displicència és gran quan s’adonen que hi ha persones que qüestionen la seva autoritat i, des de la llibertat d’esperit, actuen i es comporten fora de les normes establertes per les autoritats de torn. Prego per tenir la llibertat interior de seguir els camins del bé i les sendes de la justícia. “Un cop hagué entrat al recinte del temple, mentre ensenyava, se li van acostar els grans sacerdots i els notables del poble i li preguntaren: Amb quina autoritat fas tot això? Qui te l'ha donada, aquesta autoritat?” (Mt 21,23) 

Cadascun de nosaltres podem consolar als que tenen el cor afligit. Siguem acollidors i amables amb les persones que ens envolten. No cal abanderar grans projectes per ser solidaris amb aquells que necessiten ser confortats. Hem de convertir-nos en testimonis de l’amistat fraterna que cura i embena les ferides de la vida.

“El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva a les persones que es senten desfetes”
Salm 34(33) 19.

Caminem cap un nou Nadal. Més que mai necessitem sentir-nos confiats que és possible alliberar-nos de tot allò que oprimeix, esclavitza, margina, és font d’injustícia, entristeix el cor i panseix l’ànima. Els creients esperem sentir-nos salvats de tot això. Per això, esperem la festa de Nadal per renovar la nostra esperança en el camí de Jesús. No volem sentir-nos decebuts en la nostra espera. “Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben l'anunci de la bona nova. 23 I feliç aquell qui no em rebutjarà!” (Lc 7,22-23)

Adeste, fideles

Un dels cants tradicionals al final de la missa del Gall és l’himne Adeste, fideles. És una de les cançons nadalenques més coneguda internacionalment. S’atribueix la seva creació, lletra i música,  a John Francis Wade (1711-1786), un anglès exiliat, professor de llatí i d’anglès al Centre Catòlic de Douay, a França. Sembla que Wade va escriure les quatre primeres estrofes i d’altres en van afegir fins arribar a vuit estrofes. La tornada del cant és “veniu i adorem-lo, veniu i adorem-lo, veniu i adorem tots el Crist Salvador”. Un fet extraordinari ha passat a Betlem i els creients som convocats a anar-hi “veniu-hi, veniu-hi, anem a Betlem:  allà podreu veure nat el Rei dels àngels”. Cada any celebrem amb joia aquesta crida d’anar a l’encontre de Jesús.

La nostra anada a Betlem és possible perquè abans Déu ha sortit al nostre encontre. S’ha fet pròxim a nosaltres per la seva encarnació en el seu fill. La particularitat de l’encarnació és que Déu s’ha fet persona com nosaltres per compartir la nostra vida. Déu encarnat és fa intel·ligible a la nostra raó. En l’adoració del nen Jesús confessem el misteri únic de Nadal: Déu habita enmig de nosaltres. Déu és solidari amb les nostres alegries i les nostres dissorts. El nostre Déu no és un ídol fet per humans, sinó un ésser capaç de tenir misericòrdia i compadir-se de cadascú tal com som. El Senyor de vida s’ha encarnat perquè l’hem cridat. En la nostra història particular es resumeix la pròpia història de la humanitat que adolorida demana la misericòrdia de Déu davant de tanta dissort i desconcert. Cada un de nosaltres, en més d’una ocasió, podríem haver implorat des de la sensació d’abandonament: “vine a salvar-nos” (Sl 80/79 3). Déu ha escoltat aquest clam.

Espero Nadal; espero celebrar la trobada amb Déu que ve a compartir la meva vida i espero la meva anada al seu encontre en aquest temps d’espera. Temps d’esperança i vigília. Tinc motius per esperar la vinguda de Jesús. En més d’una ocasió he descobert les meves limitacions i la necessitat de ser salvat d’un egoisme que empresona la meva capacitat d’estimar a qui m’és proper o que impedeix fer-me proper als que necessiten ser estimats. En altres moments, el pecat estructural, màxima expressió de l’egoisme polític i social,  anul·la l’esperança en el Regne de Déu. Vull celebrar de nou Nadal. Vull afirmar comunitàriament el sentir-me estimat per un Déu que ve a salvar-me i fer-me partícip de l’esperança en la parusia anunciada com a temps de plena joia per a tothom. El Nadal de cadascú hauria de ser una resposta a la invitació d’anar a l’encontra de Jesús on trobarem a Déu que ha sortir al nostre encontre.

Glosses per la vida quotidisns

No estiguem anguniats, no desesperem. Vivim moments difícils. La pandèmia s’emporta a persones estimades, a amics i coneguts. Les notícies ens omplen de desassossec, per tot arreu veiem angoixa. Però no hem de tenir por. Per sobre la desesperança hi el consol de saber-nos estimats i acompanyats. No estem sols si l’amor ens agermana.

“Els pobres i els desvalguts
cerquen aigua i no en troben.
La set els resseca la llengua.
Però jo, el Senyor, els escolto;
jo, el Déu d'Israel, no els abandono:
faré néixer rius
i fonts al mig de les valls.
en els tossals més àrids,
en dolls d'aigua, la terra eixuta”.
Transformaré en estanys el desert,
(Is 17-18)

Sovint les persones no encertem les coses que diem. Ens perdem en paraules poc meditades que no arriben a expressar el que pensem o sentim. Això es pot corregir amb les oportunes tècniques de comunicació verbal. Però hi ha un altre tipus de comunicació que identifica perfectament com som: les nostres obres. Podem dominar l’art de l’oratòria, però el que és definitiu són les nostres obres que són diàfanes a la mirada dels altres. “Les obres acrediten l’autèntica saviesa” (Mt 11,19)

Gloses per la vida quotidiana

El desconsol ens pot adolorir el cor fins el punt de pensar que res és possible. Si això ens passa podem quedar-nos atrapats en la resignació paralitzant. El poeta ens convida a ser positius. A entendre que tot està per fer i que tot és possible. La vida és una invitació a esperar que més enllà de tot esperança plausible. Al final, la llum del sol sempre venç la foscor de la nit.

“Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
la seva paga és aquí.
que ve per fer justícia;
els ulls dels cecs,
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i les orelles dels sords s'obriran.
i la llengua del mut cridarà de goig,
La terra ardent és ara un estany,
perquè l'aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l'estepa.
el país de la set
ara hi creixen canyes i joncs”
és ple de fonts d'aigua.
En el clos on jeien els xacals,
(Is 35, 4-7).

La cultura cristiana majoritària ha perdut la costum de resar l’Àngelus. Pot ser alguna església al migdia fa ressonar les campanes. Res més. Aquesta pregària universal de l’Església catòlica ens situa en el fons del misteri que ens porta a Nadal. L’àngel del Senyor anuncià la gran notícia a Maria que seria mare, Angelus Domini nuntiavit Maria, anunci que ella acceptà amb gran esperança confiada: fiat mihi secundum Verbum tuum. Fem nostre el fiat de Maria i deixem-nos emportar per aquesta confiança que ens permet esperar contra tota esperança. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”(Lc 1,38) 

Les persones podem cansar-nos físicament després d’un esforç o d’un treball fatigós. Però hi ha un altre tipus de cansament, el cansament d’ànima provocat per un ritme de vida accelerat, on tot ha de ser instantani i urgent. També hi un cansament interior originat per conflictes personals, insatisfaccions per com ens comportem o reaccionem. La causa de Jesús és una invitació a alleugerir aquesta càrrega. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,28-30)

No em toqueu l’Advent

Estem en temps d’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent. El temps d’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa de Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la celebració de la missa del Gall direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa de Nadal.

De la mateixa manera que durant el temps d’Advent els nens obren cada dia una finestra del calendari d’Advent per treure’n un present o cada diumenge s’encén una llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum del que s’acosta. La simbologia ajuda a viure aquesta preparació de l’Advent. Al voltant de la corona d’Advent que guarneix la casa els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri de Nadal.

Els símbols o els gestos aporten una valor significant que ens ajuden a vincular-nos i sentir-nos membres d’una comunitat d’esperança. Cada símbol està associat a una comunitat perquè li dóna un sentit concret i específic. Per això m’ha sorprès veure, en una cadena d’alimentació, un calendari d’Advent desnaturalitzat, sense cap símbol religiós. Els promotors d’aquesta iniciativa, motivats purament per interessos econòmics, no s’adonen que darrera de determinats tradicions hi ha significants d’identitat estimats i volgudament preservats. Perquè sense ells perdem alguns dels referents que ens sostenen. L’ajuntament de Barcelona promou una iniciativa similar, ha creat de “un calendari d’advent virtual, en el qual trobareu llibres i pel·lícules infantils i per a tota la família recomanats per la Biblioteca. Les caselles s’activaran i es podran obrir el dia corresponent entre l’1 al 24 de desembre”.  Una proposta semblant l’han fet també l’Auditori de Barcelona a través de les xarxes socials; Betevé, la televisió de Barcelona; i alguns ajuntaments han repartit calendaris d’Advent sense connotacions religioses entre els nens del municipi.

No em sembla malament aquest tipus d’iniciatives si ajuden a preparar-nos per celebrar les festes de Nadal i que, al marge de la seva significació religiosa, són útils per humanitzar les relacions humanes, tot i les dificultats particulars que tindrem aquest any causades per la pandèmia. El que em molesta és l’ús manllevadís del concepte Advent i i treure’l del seu significat litúrgic. L’Advent, com a temps litúrgic, ajuda als creients a preparar-se per acollir al misteri de Nadal quan es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13). Si les autoritats públiques o els responsables de màrqueting de les cadenes d’alimentació volen ajudar a preparar la societat per celebrar aquests dies de festa seria lloable l’ús creatiu de la imaginació per trobar unes expressions no vinculades al sentit litúrgic cristià. Necessitem que la societat participi dels valors de la festa de Nadal. La cultura popular ha fet seva aquesta festa d’origen cristià. Els catòlics podem oferir a la societat la vigència dels valors de la festa de Nadal com a contribució a la humanització de la societat. Però, de la mateixa manera que cal respectar els símbols populars incorporats a la celebració de Nadal també m’agradaria que no es banalitzessin els signes religiosos, encara que siguin simples i senzills, que ens ajuden als cristians a preparar-nos per viure aquesta festa.

Glosses per la vida quotidiana

En la vida, el que compten són els fets i no les paraules. La retòrica buida distreu, ennuvola la consciència, però la realitat segueix sent la mateixa. L’exigència és transformar la societat, alliberar els oprimits i donar consol als tribulats. El camí és practicar l’amor al proïsme i fer-se proper als que necessiten de la nostra estimació. “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel” (Mt 7,21)

Segurament tenim més prejudicis del que ens pensem. Acostumem a veure a través d’uns esquemes mentals que ens condicionen i enterboleixen el nostre judici. Aquesta ceguesa endureix el nostre cor. Procurem obrir la nostra ment i desvetllar una nova visió de la realitat per entendre amb una mentalitat diferent els canvis que es donen en el nostre entorn i la societat. “Mentre Jesús se n'anava d'allà, dos cecs el seguien tot cridant: Fill de David, tingues pietat de nosaltres! Quan va arribar a casa, els cecs l'anaren a trobar. Jesús els preguntà: ¿Creieu que ho puc fer, això? Li responen: Sí que ho creiem, Senyor. Llavors els va tocar els ulls dient: Que es faci segons la vostra fe. I els ulls se'ls van obrir” (Mt 9,27-30)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida hem d’estar disponibles per comprometre’ns en les grans causes. No hem de regatejar a estimar a les persones i lliurar-nos a favor de la justícia. Hem d’estar disponibles a renunciar al confort personal per situar-nos al costat d’aquelles persones que esperen recuperar la seva dignitat. La vida quotidiana està feta de petits moments on podem evidenciar el nostre compromís d’estar al servei dels altres sense matisos o condicionaments. “Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir”  (Mt 4,18-20)

Cada cop més hi ha més persones que viuen als límits de la societat per moltes raons. La majoria d’aquestes estan relacionades a la manca de justícia social. Són resultats del que s’anomena pecats estructurals. Cal lluitar contra l’exclusió social canviant la societat. Però, mentrestant aquestes persones, per recuperar la seva dignitat perduda, necessiten la nostra solidaritat. Cadascú de nosaltres hem de ser constructors d’esperança a través de les nostres accions. “Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors anà a trobar-lo molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar” (Mt 15,29-30)

Vull tenir uns governants dignes. Persones al servei del bé comú. Aspiro que em governin els millors, els més preparats i capacitats. Persones amb criteri per ser justos i sensibles al clam dels oprimits, marginats i exclosos de la societat. Desitjo que aquests governants acabin amb les desigualtats i tornin les esperances manllevades per les crisis que ens envolten. “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país,una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat”. (Is 11,3-5)

Glosses per la vida quotidiana

Les visions apocalíptiques esveren i aliment el temor en els nostres cors a uns esdeveniments els perceben com a dolents. Parlar en termes apocalíptics pot ser un recurs per fer-nos adonar dels mals que envolten la nostra societat. El temut caos apocalíptic és ben patent en molts llocs del món a causa del mal govern, de l’egoisme dels individus i la manca d’amor. Davant aquestes situacions hem de lluitar per la justícia alliberadora de tota opressió. Aquest compromís aporta consol i esperança. “Ha caigut, ha caigut la gran Babilònia, i s'ha convertit en cau de dimonis, refugi de tots els esperits impurs, de tots els ocellots impurs i de totes les bèsties impures i detestables! Havia embriagat totes les nacions amb el vins i les orgies de la seva prostitució; els reis de la terra s'havien prostituït amb ella, i els mercaders de tota la terra s'havien enriquit amb el seu luxe exorbitant” (Ap 18,2-3)

Hem de saber llegir els signes dels temps. Darrera del que succeeix es manifesten actituds i comportaments que ens permeten interpretar la maduresa de la nostra societat i ens fan adonar del tipus d’humanitat que anàvem construint. Però també, encara que sigui de forma menys evident, es manifesten llavors de canvis i transformacions que permeten descobrir la possibilitat d’una altra societat més lliure i fraternal. “Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu” (Lc 21,29-31)

 

Glosses per la vida quotidiana

La solidaritat no és compartir allò que ens és sobrer, sinó fer-nos propers als altres amb allò que tenim i som. Hem de ser solidaris des del cor sabent que els nostres gestos aporten esperança i donen testimoni d’una altra manera d’entendre la vida. “Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure” (Lc 21,2-4)

Vivim uns temps plens de guerres, de països empobrits, de violència estructural, de comportaments malignes que porten indignitat a moltes persones. Cap d’aquestes situacions són anuncis de la ira divina o de la fi del món. Moltes d’aquestes coses succeeixen per causa de l’egoisme humà i de les injustícies que discriminen i oprimeixen. “Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel”. (Lc 21,10-11)

Cada persona ha de testimoniar les seves creences sense por,  sabent que pot ser incomprès i refusat. Alguns cops, no serà fàcil donar aquests testimoniatge perquè, a més d’incomprensió, pot haver-hi hostilitat o indiferència. No hem d’atemorir-nos. Hem de sentir dins nostre la força de la veritat i la fidelitat als principis  que creiem. “Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni” (Lc 21,12-13)

Glosses per la vida quotidiana

La societat ens mostra, al llarg de la nostra vida, moltes oportunitats per iniciar la seva transformació a fi de bé. Però, sovint, no les sabem veure perquè tenim el cor endurit o els nostres ulls no les veuen. Hem d’estar més atents per no desaprofitar aquelles ocasions que permeten avançar per construir una societat millor, més justa i en pau. “Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho!” (Lc 19,42) 

Molts cops l’Església catòlica és motiu d’escàndol. Hi ha eclesiàstics i fidels que tenen comportaments que causen indignació. Es tracte de situacions que esglaien perquè es situen a les antípodes del sentit de l’amor evangèlic. Són persones que han fet de Déu una mercaderia al servei dels seus interessos o projectes personals. El seu Déu no és el Déu que estima als pobres, desvalguts i marginats de la societat. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres” (Lc 19,45-46)

Glosses per la vida quotidiana

A la perifèria de la societat hi ha els marginats, els exclosos i els que no tenen oportunitats per viure dignament. La crisi de la pandèmia ha situat a molta gent en aquesta situació. Però hi ha una part de la societat que és insensible a aquesta realitat. No volen veure el que succeeix als marges de la societat. Són cecs al clam de la perifèria de la societat. No hi ha pitjor ceguesa que no voler veure el que passa. Obrim els ulls de bat a bat i acostem-nos solidàriament als marges de la societat. “Què vols que faci per tu? Ell respongué: Senyor, fes que hi vegi. Jesús li digué: Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat. A l'instant hi veié” (Lc 18, 41-43) 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem per altres persones. Fer el bé és viure honradament i practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.

“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
i diu la veritat tal com la pensa.
practica la justícia
mai no fa mal al proïsme
Quan parla no escampa calúmnies,
No compten als seus ulls els descreguts,
ni carrega a ningú res infamant.
honora els fidels del Senyor.
no fia els seus diners a interès
No es desdiu d'un jurament onerós,
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5

Davant l’agitació del món convé prendre distància i trobar estones per dialogar amb nosaltres mateixos. Són moments de silenci i de retrobament interior que poden ajudar a descobrir el sentit de molts fets i situacions, i descobrir la presència de la dimensió transcendent que hi ha al darrera. Val la pena regalar-nos de tant en tant aquests moments de diàleg interior. “Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14,23)

De la societat líquida a la liquidació de la política.

Vivim en un temps més de formes que de fons. Les formes dominen els continguts. Ens quedem en la superfície dels esdeveniments sense aprofundir-los per entendre els signes dels temps. La política ha esdevingut un paradigma d’aquesta situació. La política és un espectacle que busca falques en els noticiaris amb la pretensió d’agitar les nostres emocions. Sembla que els polítics han renunciat a estimular el nostre pensament. Els debats parlamentaris són caricatures de la realitat i s’obliden de parlar del perquè de les raons polítiques. Assistim atònits a un enfrontament entre diputats pel preu de la roba o la marca d’una bossa. L’anècdota superficial amaga el debat polític. Els parlaments esdevenen teatres de gesticulacions o patis de col·legi per tal d’obtenir el nostre aplaudiment. Mentrestant l’economia del país està oberta en canal i les esperances de molta gent estan esmicolades. Hem passat de la societat líquida a la liquidació de la política.

Glosses per la vida quotidiana

Les transformacions de la societat no es produiran per actes miraculosos. Més aviat aniran venint per petits canvis fets amb paciència i constància que sumen a favor d’un societat diferent. Es la revolució de les petites coses, a voltes imperceptibles, però efectives com la pluja fina. “Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,20-21) 

Quan pensàvem que tot estava controlat ens trobem desconcertats per un l’aparició d’una pandèmia que ens ha trasbalsat profundament. No esperàvem que la nostra societat, tan segura en si mateixa, es pogués trobar indefensa davant l’enfonsament de la salut, les relacions personals, l’economia i tantes altres coses. Les nostres misèries han quedat al descobert i també ha emergit la immensa capacitat d’entrega de moltes persones. Del no res, en un moment inesperat, hem aprés a sobreviure. “Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir” (Lc 17,26-27)

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se avui creient pot semblar una temeritat, especialment quan la religió catòlica està força afectada per una sèrie d’escàndols que la desacrediten. Hi ha un degoteig constant de fets eclesials que situen l’església en el centre de moltes crítiques. Lamentablement, alguns eclesiàstics no actuen fent el bé i això desacredita el sentit de la fe. Cal una profund procés de renovació eclesial i de retorn a les essències de la fe. “Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!” (Jn 2, 13-16) 

 Les persones hem de passar per la vida fent el bé. Mireu que és de senzill i fàcil: hem de ser bones persones, buscar la justícia, actuar des del cor, no fer càlculs d’interessos, estimar i deixar-se estimar, ser amables i honrats, ser misericordiosos amb els altres, acollir els forasters i ser fer-se proper als necessitats. Això és fer el bé.

“Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.
Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor”.
Salm 37 (36), 3-4

Vivim en una societat plena d’ofertes de tota mena, d’estímuls sensorials que capten les nostres atencions i de tot tipus de reclams que ens anuncien felicitats ràpides. Però, ¿que hi ha al darrera de cada una d’aquestes propostes? ¿tenen prou consistència per asserenar el nostre esperit o hem de cercar respostes més plenes de sentit? “Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi” (Fl 4,8)

Una beatificació inoportuna

La recent beatificació de Joan Roig al temple de la Sagrada Família ha estat escàndol per uns i per altres l’exercici legítim del dret a la llibertat religiosa. El sector de les activitats escèniques, i el món de la cultura en general, sempre molt sensibles a les qüestions de les pràctiques religioses, han protestat immediatament. Consideren que hi ha un tracte desigual. Les activitats escèniques estan tancades fins a una nova ordre del Procicat i aquest autoritza la celebració d’un esdeveniment religiós que aplega a més de 600 persones. No s’enten. ¿Per què aquesta diferència de criteris? L’única raó que explica aquesta diferència de tracte és l’exercici d’un dret fonamental garantit per la constitució. Res a objectar formalment. Els drets fonamentals només es poden limitar en determinades ocasions i sota l’empara d’una llei especial. No és el cas. Però, es pot renunciar a l’exercici d’un dret fonamental quan això pot ser molt d’escàndol o de privilegi. En aquest cas, la consciència, més enllà del que digui la norma,  ha de ser prou madura per discernir com actuar. L’acompliment de les normes no exonera la responsabilitat moral de les actuacions, personals o col·lectives. En l’acte de beatificació del passat dissabte han fallat els criteris de l’Estat i de la Generalitat en relació a la celebració d’actes religiosos i ha fallat la misericòrdia de l’Església catòlica amb els afectats i perjudicats per la Covid 19.

Entenc i comprenc la indignació del sector de les arts escèniques. El tancament dels teatres i la prohibició de les seves activitats situa a molta gent al límit de les seves possibilitats en situació molt crítica per la disminució del seus ingressos. Els criteris governamentals per tancar les sales culturals no s’apliquen per igual en els temples religiosos. Davant d’això és molt comprensible les airades protestes d’aquest sector que es sent agreujat per la laxitud de criteris davant la celebració de la beatificació. Res d’això hauria passat si s’hagués aplaçat la beatificació. El reconeixement de la santedat pot esperar moments propiciatoris. Però la diòcesi de Barcelona no ho ha entès així. Han fet al contrari que la diòcesi de Vic. El bisbe de Vic, conjuntament amb els Frares Caputxins de Catalunya, promotors de la beatificació de tres frares caputxins,  han decidit que “en el context actual era més prudent posposar la celebració sense fixar una nova data de moment (...) en el context sanitari actual s’ha considerat que era més prudent evitar actes que afavoreixen la mobilitat i la concentració de persones com reclamen les autoritats sanitàries”. A Barcelona, la llibertat de culte s’ha imposat a la llibertat de la cultura.

Els responsables de la diòcesi de Barcelona no han estat prudents i no han renunciat al privilegi associat a la consideració de la pràctica religiosa com un dret fonamental constitucional. Han fet un celebració inoportuna i inadequada pels moments que estem vivint. La diòcesi de Barcelona ha tirat pel dret sense adonar-se que el seu gest és un motiu d’escàndol per moltes persones que la crisi de la Covid 19 les ha situat en una situació desesperant. La seva manca de misericòrdia ha estat motiu d’escàndol per moltes persones. Com a cristià lamento que ni els organitzadors de l’acte de la Sagrada Família ni els devots assistents, on hi havia algunes autoritats, hagin tingut present les encertades paraules  de l’Evangeli “no sigueu mai ocasió d'escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l'Església de Déu” (1Co 30,32). El recent traspassat mossèn Josep Cardús encertà amb la següent afirmació perfectament aplicable en aquesta ocasió “primer es la gent, i la practica religiosa va en segon”.  Lamentablement, la meva diòcesi no ha renunciat al seu privilegi i ha preferit situar la pràctica religiosa per davant de la gent.

He vist que el bisbat de Barcelona ha demanat disculpes per si alguna persona s’ha pogut sentit ferida per la cerimònia de beatificació. És d’agrair. Però, com es desprèn del meu escrit, la qüestió de fons és haver-se fet la cerimònia i no haver renunciat, com a gest de solidaritat, al privilegi atorgat pel reconeixement constitucional. La Constitució garanteix el dret a la pràctica religiosa, però no impedeix renunciar a l’exercici d’aquest dret. I aquest dissabte era una bona ocasió per fer-ho.

Joan Travé s.j.

Lamentablement he de tornar a parlar d’un amic mort inesperadament. Escric per acomiadar-me del sacerdot jesuïta Joan Travé. Ho faig per amorosir el meu esperit perquè tinc la sensació de no haver pogut fer-ho el darrer dia que ens vàrem veure. Tenia previst veure’l el dilluns vinent, però no serà possible. El seu despatx de Cristianisme i Justícia restarà buit i tancat. Volia comentar-li els resultats de les eleccions nord-americanes perquè m’agradava escoltar la seva capacitat d’anàlisi política. Sempre prudent i radical; analista fi  i equilibrat. La seva mirada a la realitat política tenia un punt de sarcasme que ajudava a relativitzar els absoluts. Ens coneixíem des de feia quaranta anys. Junts havíem viscut el naixement de Cristianisme i Justícia, institució de la Companyia de Jesús; junts també transitarem en el moviment de Cristians pel Socialisme de la ma de Juan N. García Nieto i Alfonso Carlos Comín i junt havíem militat en els mateixos partits. Des de llavors hem mantingut una relació continuada d’amistat, respecte i admiració.

En Joan Travé fou un gran home, en tota l’amplitud del terme. Sempre atent a estudiar i explicar la complexitat de la lluita per la justícia social. La seva experiència d’anys com a professor a ESADE li havia aportat una lectura acurada i rigorosa de la realitat. Sovint explicitava que l’anàlisi social sempre està condicionat per l’opció de classe i acabava la frase amb un somriure. Tot sovint, abans del somriure, feia un gest molt peculiar: aixevava lleugerament l’espatlla esquerra, inclinava el cap en aquesta direcció i amb la ma dreta semblava que espantava una mosca. En Joan mai oblidava com l’opció preferencial pels pobres, pels marginats i els exclosos condicionava l’arquitectura social. Era un lector apassionat i estava al dia de totes les reflexiones socio-econòmiques d’última hora. També era un cinèfil amb gust i criteri. Agraïa les seves recomanacions, sempre encertades. Li agradava compartir el que llegia i les notícies que escoltava. Durant cinc anys, tres cops a la setmana, preníem cafè a les onze del matí i fèiem, juntament amb altres membres de Cristianisme i Justícia, el nostre petit debat sobre l’actualitat. Eren comentaris plens de vida i de to elevat perquè la sordesa d’en Joan cada cop era més notable. Escoltar-lo era font de saviesa.  Tot i que els divendres, tard o d’hora, introduïa en la seva anàlisi algun comentari sobre algun gag del programa Polònia del dia anterior. Cal aclarir que molt cops preníem cafè gràcies a la seva habilitat de fer anar la vella cafetera que teníem en el centre.

Tot i la seva condició d’home de pensament, mai abandonà la dimensió pastoral de la seva vocació sacerdotal. Fou un bon jesuïta, compromès amb l’obra de sant Ignasi i implicat amb l’adaptació de la Companyia de Jesús a les noves realitats del món. Pastoralment estigué present al Baix Llobregat en diverses realitats eclesials. Quan les cames començaren a limitar el seus moviments, limità la seva activitat a ajudar a confessar o dir algunes misses a l’església del Sagrat Cor dels jesuïtes del carrer Casp. Molts cops el trobava en el seu despatx preparant l’homilia que havia de dir a la missa del migdia. Fou un capellà de pedra picada. Vital i entregat a l’acompanyament espiritual de moltes persones a través de la seva participació en petites comunitats cristianes de base. He perdut un bon amic. La companyia de Jesús ha perdut un gran capellà. A Cristianisme i Justícia, amb la mort de Joan Travé, hem perdut un referent que formava part de l’essència fundacional del centre. Tots perdem a un sacerdot jesuïta que ens ha recordat, durant molts anys, que els cristians hem de passar per la vida fent el bé. Doneu-li Senyor, el repòs etern i que la llum perpètua l’il·lumini. 

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint vivim tancats en la nostra zona de confort. Això ens fa insensibles a les necessitats del nostre entorn i no ens adonem del que està passant. No veiem que hi ha persones que esperen la nostra misericòrdia per recuperar el sentiment de dignitat. Hem d’abandonar l’apatia i la inacció i sortir a cercar aquells que esperen un gest per la nostra part. “Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba?” (Lc 15,4) 

Les obres humanes han de ser estètiques. La bellesa dels objectes ha de servir per comunicar benestar, pau i harmonia. Les coses han de produir sensacions agradables. Hem d’esforçar-nos per fer les coses bé i boniques, complaents als sentits.

“Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem.
Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!”
Salm 122 (121), 2-3

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem haver experimentat un sentiment de desorientació o de desconcert en relació a com actuem en la vida quotidiana. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares del què hem de fer. En aquests moments es bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem.“Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”

(Jn 14,5-6)

Les persones estem convidades a viure en fraternitat. Tots formen part de la gran família de la humanitat. Però sovint no actuem d’acord amb aquesta solidaritat fraternal. Anem atrafegats amb els negocis i les ocupacions ens impedeixen descobrir l’altre que reclama el gest solidari. Obrim els ulls de bat a bat per acollir aquesta germanor universal.  “Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l'hora de l'àpat va enviar el seu servent a dir als convidats: Veniu, que ja tot és a punt. Però tots, sense excepció, començaren d'excusar-se” (Lc 14,16-18)

La vida pot deparar-nos situacions difícils, però hem de tenir la fortalesa interior per no defallir. Hem de preparar l’esperit per poder suportar aquests moments d’abatiment, de dubtes irresolubles o d’insatisfaccions profundes. Aquests moments venen i ens han de trobar amb un esperit ferm. “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi” Salm 27 (26),14.

Glosses per la vida quotidiana

En el món, el mal hi és present. Alguns cops aquest mal és estructural i és font d’injustícies. En altres ocasions, es troba en el cor de les persones. Són aquells que no estimen, actuen amb malícia, acusen injustament, aixequen falsos testimonis, murmuren i no estimen al proïsme. El mal és ben viu en mig d’una societat que té dificultats per sostenir uns referents morals. “No ens toca de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials” (Ef 6,12) 

 No hem de deixar ofegar la nostra llibertat interior per les normes. En tot moment hem de saber valorar la importància de les normes, però per damunt d’elles hi ha la llibertat fonamentada en el discerniment de la nostra consciència i la nostra decisió de ser-ne fidels. “Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus: ¿És permès o no de curar en dissabte? Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar” (Lc 14,1-4)

Glosses per la vida quotidiana

Som persones lliures perquè podem escollir entre fer o no fer el bé. La llibertat ens permet seguir els consells justos que ens acosten a la veritat i guien els nostres passos per camins de pau. No tothom ho fa i per això en el món existeix la injustícia que margina i exclou a moltes persones. Siguem ferms en el nostre caminar per la vida i busquem en tot moment ser testimonis de la justícia.

“Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
estima de cor la Llei del Senyor,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
la repassa de nit i de dia”
(Lc 1,1-2)

En tot moment i en qualsevol situació hem de saber descobrir la transcendència de cada instant. La contemplació en la quotidianitat ens ajuda a adonar-nos de la bellesa de les petites coses i l’evocació del valor transcendent. Cal saber aturar-se, parar del brogit en que vivim, i des del silenci interior meravellar-nos en la descoberta de les dimensions profundes de les persones, dels fenòmens naturals i tot allò que ens ajudi a projectar-nos més enllà dels nostres cors.

“Glorieu-vos del seu nom, que és sant,
alegreu-vos de cor, els qui cerqueu el Senyor.
Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder,
busqueu sempre la seva presència”.
Salm 105 (104) 3-4

La pregària és reparadora de la intranquil·litat de l’esperit. Sotmesos al brogit de la vida, necessitem aturar-nos per prendre distància del que fem, examinar-nos i situant-nos davant dels valors i principis que ens sostenen. És el moment de contrastar el que som amb el que fem per adonar-nos que necessitem transcendir la nostra mirada íntima gràcies a la comprensió del sentit pregon de l’existència. Serà en aquest moment quan, pot ser per la gràcies que se’ns dóna, descobrirem el sentit de la transcendència. “Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu” (Lc 6,12)

Glosses per la vida quotidiana

 És cert que hem de ser persones de pau; ens hem de perdonar les vegades que faci falta i estimar-nos tant com puguem, però això no ha de comportat aigualir les nostres conviccions. En tot moment hem de testimoniar amb fermesa el que creiem sabent que, en més d’una ocasió, podem ser motiu d’escàndol o de divisió. “¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres”. (Lc 12,51-52)

 

Cada moment històric té uns signes que ajuden a entendre el que està passant i donen informació de cap on anirà el futur proper. Són els signes dels temps. No ens poden passar per alta aquestes senyals. Hem de saber llegir-les, interpretar-les i discernir per saber com hem d’actuar. Aquests signes els hem d’integrar en la nostra experiència de vida interior perquè ells ens ajuden a conèixer i comprendre el món que vivim, les seves esperances i les seves aspiracions. “Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?” (Lc 12,56)

Glosses per la vida quotidiana

 L’afany per acumular riqueses ens perd l’ànima. La cerca de més beneficis material ens empobreix l’esperit i ens impedeix descobrir la plenitud de la vida. Si estimem les riqueses no podem estimar als altres. La gran fortuna no la dóna la possessió  de bens, sinó la capacitat de compartir  aquests bens. La gran riquesa de la vida és compartir el que som i el que tenim.“Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns (Lc 12, 15)

Hem d’estar preparats per acollir i servir als altres. Cada dia tenim vàries oportunitats per acostar-nos a moltes persones, escoltar-les, comprendre-les i estimar-les tal com són. L’acolliment afable humanitza la societat. Però, cal estar atents, no ens podem adormir o distreure’ns, perquè llavors estarem tancats en nosaltres mateixos i no podrem apropar-nos als altres.“Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos” (Lc 12,35)

Hem de viure cada instant amb la intensitat com si fos el darrer moment de la nostra vida. Hem d’estar sempre a punt per servir als altres, sense deixar per demà allò que podem fer avui. Cal aprofitat tots els instants de la vida, perquè en cada un d’ells es manifesta la seva plenitud i la nostra capacitat de viure. “Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada”. (Lc 12,40)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que estem cansats interiorment, sembla com si la vida ens pesés més del desitjat. És trobem afeixugats i això ens incomoda. Sembla que no trobem consol pels petits entrebancs quotidians. Necessitem tenir punts d’encolatge espiritual per trobar aquesta pau interior que alguns cops la trobem pertorbada.   

“Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,29-30)

La sinceritat hauria de ser la nostra divisa. Hem de combatre la hipocresia, la falsedat, la foscor i tot el que pugui amagar el nostre cor o pensament a l’escrutini dels altres. Les nostres relacions han de ser obertes i transparents a la mirada de les altres persones. No tenim res a amagar i hem de compartir amb els altres el que som.

“Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia. No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats” (Lc 12,1-3)

Glosses per la vida quotidiana

La festivitat mariana de la Mare de Déu del Pilar evoca la fermesa de les nostres creences. Hem de creure convençuts de la solidesa de la nostra fe. Aquest convenciment ens dóna confiança i seguretat per afrontar els diversos reptes que la vida ens planteja.

El Senyor m'il·lumina i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir?
Quan m'envesteix la gent malvada
per devorar-me sencer,
són ells, els enemics, els meus rivals,
els qui ensopeguen i cauen.
Salm 27 (26),1-2

Si volem ser bones persones hem d’estimar sense límits. La pau interior l’obtenim compartint el que tenim: riqueses i temps; sent amables amb els altres i servint-los generosament. Hem de purificar-nos internament a fi de poder estimar plenament.

 “Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu a la gent necessitada el que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat” (Lc 11,39-41)

 Més d’un cop poden entretenir-nos en l’estricte observança de les normes, dels preceptes més fútils i oblidar-nos d’allò que és important: estimar a les persones, lluitar per la seva dignitat, combatre tota injustícia i contribuir a l’alliberament de tota opressió. L’amor ha de ser la gran guia pels nostres comportaments.

“Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu!” (Lc 11,42)

Glosses per la vida quotidiana

La pregària i la confiança es donen la ma. Quan preguem obrim el cor a esperar confiadament obtenir el fruit de la nostra intercessió. No hem d’esperar cap resultat màgic ni unes conseqüències espectaculars. La pregària es viu com una experiència interior de cercar la força, la llum i la perseverança que ens permetran aconseguir allò que desitgem o assumir serenament els nostres fracassos. “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren” (Lc 11,9-10)

És diu que les lleis són per complir-les. Cert. Sempre que siguin justes. El valor de la llei no està en la norma, ni en el seu compliment, sinó en el bé que vol aconseguir. Les lleis són obres humanes i com a tal es poden perfeccionar o ser injustes sinó estan orientades al bé superior. La maledicció de la llei és atendre a la seva lletra i no al seu esperit. “Ningú no és just davant de Déu en virtut de la Llei, perquè, segons diu l'Escriptura, viurà el qui és just per la fe; la Llei, però, segueix un camí divers del de la fe” (Ga 3,11-12)

Glosses per la vida quotidiana

Darrera una petició hi ha sovint l’actitud d’humilitat de qui es sent necessitat de demanar una ajuda. Qui demana ho fa confiant en que serà escoltat i la seva causa atesa. No hem de ser orgullosos i hem d’acceptar que, en més d’una ocasió, ens cal recórrer a la benvolença dels altres. També hem de saber escoltar atentament per conèixer les peticions que altres persones ens poden fer a nosaltres. Vivim en societat i tots, tard o d’hora, ens necessitem. “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

Massa sovint la vida ens fa anar atrafegats. Sembla que el món es pugui acabar a l’instant següent. El neguit de la immediatesa ens pertorba i ens deixa insatisfets perquè tenim la sensació de perdre’ns els aspectes més importants de l’existència. Aquest neguit vital ens impedeix acostar-nos als altres, fer-nos propers a les seves esperances i junts seguir pel camí de la vida. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària” (L 10,41-42)

La pregària ajuda a viure la vida amb major profunditat. Ens acosta al sentit íntima de l’existència i ens apropa als altres. La pregària ha de sortir del cor i ens ha de tornar a la vida quotidiana fent-nos més atents a les necessitats de les altres persones. “Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació”  (Lc 11,2-4).

Glosses per vida quotidiana

Més d’un cop podem tenir la sensació d’incomprensió social quan proclamem les nostres conviccions. Hem de procurar ser coherents malgrat que les nostres actuacions puguin ser interpretades com si anéssim a contracorrent. Probablement, serem valorats com a signes de contradicció. Però hem de reiterar amb fets i paraules la força del que creiem. “Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. 4 No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí” (Lc 10,3-4) 

Les persones, per estar en pau amb nosaltres mateixos, han d’aprendre dels infants. Aquests són senzills, humils, no tenen aspiracions de grandesa, són francs i transparents. Sinó tenim aquestes actituds, difícilment serem feliços i farem feliços als altres. Si fem això, la felicitat vindrà a trobar-nos i farà estada en nosaltres. “Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mt 18,3-4)

Glosses per la vida quotidiana

 Les persones tenim tendència a fer capelletes amb els afins al nostre pensament. Acostumen a construir grups tancats, excloents i exclusivistes. Podem caure fàcilment en la temptació de sentir-nos en possessió del bé i condemnem als demés per no estar alineats amb el nostre pensament. Error. La realitat humana és diversa, plena d’interaccions entre les persones i tossudament decidida a ensenyar-nos que el bé el construïm entre tots. “Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús els respongué: No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres” (Lc 9,49-50).

L’amor a les persones té moltes manifestacions. Una d’elles és l’acolliment i el respecte al altres. La fidelitat en l’amor exigeix constància i respecte, accessibilitat i proximitat. Qui estima està sempre al costat i a prop de l’estimat. Qui estima enforteix el seu esperit i creix interiorment.

• “Em prosterno davant el santuari
• i enalteixo el teu nom,
• perquè estimes i ets fidel:
• les teves promeses sobrepassen
• el que havíem sentit de tu.
• Quan jo t'invocava, m'has escoltat,
• has enfortit la meva ànima”
• Salm 138 (137),2-3

El seguiment de la causa de Jesús comporta despreniment de tot allò que ens impedeixi acollir l’amor als altres. És una invitació a viure en la dinàmica del provisional i valorar l’excel·lència de la simplicitat. Hem d’aprendre anar lleugers d’equipatge per poder-nos donar en plenitud a fer el bé. “Mentre feien camí, un li digué: Et seguiré arreu on vagis. Jesús li respongué: Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap” (Lc 9, 57-58)

Hilari Raguer

S’ha mort el pare Hilari Raguer i Sunyer, monjo de santa Maria de Montserrat. Un home bo i savi. Persona de trajectòria personal sòlida construïda a partir del compromís actiu amb l’Església catòlica, la democràcia, les llibertats nacionals de Catalunya i la recerca continua de la veritat. Ha estat un bon amic. Durant anys he tingut la sort de gaudir del seu afecte i sincera amistat.

El pare Raguer fou un historiador vocacional, seriós i rigorós. El seus estudis sobre Ciència Política ampliaren el seu horitzó intel·lectual d’erudit. La profunditat i minuciositat en l’anàlisi ha fet imprescindibles les seves obres sobre diversos aspectes de Catalunya i Espanya, així com la història eclesiàstica. La seva anàlisi de les relacions d’una part de l’Església catòlica espanyola amb el franquisme és bàsica per entendre una part de la història del nostre país.

La seva gran profunditat interior fou conreada per l’esperit benedictí que el guià en tota la seva vida. Sabé compaginar la llibertat d’esperit amb l’obediència pròpia de tot monjo. Era un gran amant de la llibertat. Déu donà a les persones la llibertat per escollir el bé o el mal. La pregària viva l’ajudà a discernir el bé des de la llibertat personal. La seva vida interior pouà en la millor tradició monàstica amarada de llargues lectures dels llibres sagrats i la pregària. Les seves obres espirituals i teològiques així ho demostren. Els seus estudis sobre el salms són magistrals i tot un referent pel guiatge espiritual. Molta gent recorda avui el pare Raguer per les seves obres històriques, però la seva vocació íntima foren els estudis bíblics.

Fou una persona d’una mirada clara i pensament obert. Els seus ulls blaus donaven lluminositat a la seva mirada. Conversador excel·lent. Parlava baixet i donava la impressió que arrossegava les paraules per fer-les més entenedores. Era un encant escoltar-les i, fins i tot quan parlava molt baixet, s’entenia tot el que deia. Estimava molt als seus germans i a la seva família monàstica. Tenia una memòria prodigiosa i se’n recordava de tots els detalls, fins i tot els meus petits. Calia estar molt atent per captar la finor de les seves anàlisis. La seva dilatada i complexa vida ha arribat a la fi. Preguem perquè tingui un repòs etern i que des del cel intercedeixi pel nostre caminar per la vida.

Glosses per la vida quotidiana

La societat ens empeny a viure intensament el present, sense massa perspectiva de futur i amb un oblit intencionat del passat. Hem de defensar la memòria en contra l’amnèsia del temps viscuts que ens impedeix fer vius els records. Som hereus d’històries passades que, cada una d’elles, donen sentit del que som. “

“Les paraules són pura rutina

i no val la pena de parlar;

l'ull no s'acontenta del que veu

ni l'orella del que sent.

Allò que ha passat tornarà a passar,

allò que s'ha fet tornarà a fer-se:

no hi ha res de nou sota el sol.

Quan d'una cosa diuen:

«Mira, això és nou!»,

segur que ja existia abans,

en el temps que ens ha precedit.

De les generacions passades

no en queda cap record,

ni en quedarà cap de les futures;

el seu record s'haurà esvaït

entre els qui vindran després”.

(Coh 1, 8-11) 

Algun cop tenim la sensació que vivim en un món accelerat. Dóna la impressió que tot ha de passar en l’instant present; que en un moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions o que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corrou el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)

Glosses per la vida quotidiana

Segur que, més d’un cop, hem experimentat que la confiança amb una persona esdevé una crida a acollir i fiar-nos del que ens proposa. Fins i tot, en algunes situacions, aquesta crida pot comportar un canvi radical en l’opció de vida. Pot significar una transformació profunda de les opcions bàsiques i un convit a seguir nous camins i iniciatives. Per atendre aquesta crida, cal tenir el cor obert i un esperit lliure. “Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: Segueix-me. Ell s’aixecà i el va seguir” (Mt 9,9) 

El temps no és per esgotar-lo en curses inútils per fites impossibles o en metes inaccessibles per la majoria de la gent. El temps és un regal de la vida que ens permet gaudir-la en cada un dels instants que ens ofereix quotidianament. És en el cor on s’obtenen totes les gràcies i la felicitat. La senzillesa i la humilitat ens obren el cor al sentit més íntim de l’existència i ens ajuden a descobrir la joia de viure. “Els homes sempre troben bé tot el que fan, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor. Més que l’ofrena de víctimes, el Senyor és qui sospesa els seus cors. Mirada altiva i cor ambiciós: el pecat és el distintiu de l’injust. Els càlculs ben fets proporcionen guanys, voler córrer massa proporciona pèrdues. Fortuna guanyada amb engany: fum que es desfà, parany mortal”. (Pr 21,2-6) 

¿Tenir o ser? Aquesta pregunta pot formular-se en forma de doble dilema: ser per tenir o tenir per ser. Però, és un fals dilema. La veritable qüestió és afirmar que volem ser. Així, sense cap afegitó ni adjectiu. Sabem que l’afany de tenir i viure per posseir riqueses limiten la capacitat humana per estimar plenament als altres. 

“Dues coses t'he demanat, Senyor; 

no me les neguis mentre visqui: 

allunya de mi falsedat i mentida, 

no em donis pobresa ni riquesa. 

Dóna'm l'aliment que necessito i prou, 

no fos que, sadollat, renegués de tu 

dient: «Tant se me'n dóna, del Senyor!», 

o bé no fos que, indigent, anés a robar 

abusant del nom del meu Déu”. 

(Pr 30,7-9)

Glosses per la vida quotidiana

El perdó transforma a les persones. Canvia a qui perdona i a qui és perdonat. Qui perdona manifesta un acte de misericòrdia vers el perdonat i aquest, al sentir-se estimat per perdó, mostra el seu agraïment i amor perdonant a altres persones. Perquè tots tenim motius per ser perdonats i raons per perdonar. “Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc” (Lc 7, 47)

Hi ha moments que experimentem la necessitat de justícia. Percebem l’ofensa i ens considerem damnificats per comportaments injustos. Llavors implorem, invoquem la reparació de la iniquitat. El nostre cor s’obre al misteri del transcendent per trobar consol i confort davant la basarda del moment.

“Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen”
Salm 16

Glosses per la vida quotidiana

Les relacions entre les persones ens poden semblar complexes perquè sempre hi ha aspectes que són capaços de ser motiu de tensió. Però, en cap cas, han ser destructives de la dignitat de cada persona. L’amor ha de presidir aquestes relacions i l’estimació mútua ens ha d’ajudar a preservar aquesta dignitat. “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell” (Jn 3,17)

Els pares i mares acompanyem els nostres fills i filles en el seu caminar per la vida. Hi ha moments plens de felicitat, però també hi ha estones difícils, plenes de patiment. Són situacions plenes d’amargor i sofriment, però cap d’elles anul·la la nostra capacitat d’amor, compassió i tendresa que els hi tenim. “A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” (Lc 2,35)

Estimar ens fa ser bones persones i ajuda a preservar la dignitat dels altres. L’amor és un do que transforma les relacions humanes. Cada dia tenim moltes oportunitats de practicar l’estimació que tenim. Fem d’aquestes oportunitats petits signes de la força d’estimar. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil”.  (1Co 13,4-8)

Glosses per la vida quotidiana

Les relacions humanes han de basar-se en el respecte. Tots som iguals des de la diversitat. La millor regla per ordenar la convivència és fer als altres allò que voldríem que se’ns fes a nosaltres. “Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,30-32) 

Sovint actuem com els hipòcrites. Critiquem escrupolosament el que fan les altres persones i no ens adonem que nosaltres ens comportem igual o pitjor. Sovint ens dediquem a escampar xafardeigs, murmurem i traiem els defectes dels altres i som indulgents amb nosaltres mateixos. Tota l’energia que gastem en malmetre contra els altres la podríem emprar per millor els nostres comportaments. “Per què, doncs, veus l'estella dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull" si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà” (Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

L’activitat quotidiana ens fa anar atrafegats i atabalats. Sembla que no tinguem temps per res. Aquesta situació ens fa perdre la profunditat de la vida. Gaudim de moments efímers i no ens adonem d’altres que són més duradors. En aquest brogit no veiem les persones que es reclamen auxili de tot tipus. Sembla que el nostre caminar no desviar-se o aturar per fer el bé, per atendre a quin ens demana. “Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? Jesús se'ls anà mirant tots i digué a l'home: Estén la mà. L'home ho va fer, i la mà recobrà el moviment. Però ells, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra Jesús”. (Lc 6,9-11)

Que bo és sentir-se estimat. Dóna pau i benestar interior. L’amor proporciona seguretat davant les adversitats i aporta tranquil·litat al saber que no estem sols. Per això, hem d’estimar als altres en tot moment i amb totes les nostres forces.

“Però jo confio en el teu amor, / el meu cor s'alegra perquè em salves. / Canto al Senyor pels seus favors.” Sal 13, 6

Les benaurances són l’anunci d’un temps futur que volem que sigui present. Són tot un programa d’ideals que ens apropen a un món millor. Cada una de les benaurances són un contrapunt a la realitat i un anunci que les injustícies i opressions s’acabaran. Nosaltres hem de lluitar per l’acompliment d’aquests ideals.“Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!” (Lc 6,24-26)

Glosses per la vida quotidiana

La vida mundana no aporta els tots els principis que donen el ple sentit de la vida. Més aviat, en més d’una ocasió, percebem que els valors del món ens fan insensibles a l’amor que hem de tenir per les altres persones. La renúncia a la mundanitat ens ha d’ajudar a estimar amb més intensitat al altres. “Que ningú no s'enganyi a si mateix! Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d'aquest món, que es faci ignorant, per tal d'arribar a ser realment savi” (1Co 3,18). 

Un signe del nostre temps és el culte al cos. Ens preocupem per tenir un cos cuidat i vigilem el bon estat de la nostra salut. ¿Fem el mateix amb el nostre esperit? ¿amb la nostra vida interior? “Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s'ha de posar en bots nous” (Lc 5,36-38)

Glosses per la vida quotidiana

 Cada dia moltes persones, en diferents llocs de la societat, denuncien les situacions injustes, ens proposen camins per transformar les estructures socials que creen desigualtat i són font d’opressió, i treballen a favor de la justícia. Aquestes persones, moltes d’elles sense rellevància social, són treballadores constants per canviar el món. Obrim el cor per acollir el seu testimoniatge. “Arribà al seu poble i instruïa la gent a la sinagoga. Ells se n'estranyaven i deien: D'on li vénen, aquesta saviesa i aquests miracles que fa?¿No és el fill del fuster?” (Mt 13,54-55)

 Necessitem escoltar veus que ens facin parar l’atenció quan parlin perquè ens diguin coses intel·ligents. Paradoxalment, en l’època de les comunicacions hi ha molt soroll de missatges, però pocs d’ells diuen paraules sensates. “Després va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, i els dissabtes hi ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat” (Lc 4,31-32)

 Vivim per ser feliços i fer feliços als altres. Estimar a les altres persones significa comprometre’ns a favor de la justícia que repara les desigualtats que marginen i segreguen. “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat” (Lc 4,18)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que podem pensar que els canvis socials estan aturats, fins i tot poden desanimar-nos i pensar que tot el treball a favor de la justícia no avança en el món. No són temps per canvis sobtats, sinó per accions constants i continuades, per més petites que semblin, a favor de les transformacions socials. La suma d’aquestes humils voluntats, persistents com la pluja fina, farà possible els canvis esperats. “Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques” (Mt 13,31-32) .

Vivim moments difícils. El present i el futur immeditat estan tocats per una pandèmia que fa estralls per tot arreu. Aquesta situació ens hauria de fer adoptar actituds més responsables. Hem de ser solidaris per evitar la propagació de la malaltia i per ajudar a les persones que la crisis econòmica els ha canviat la vida. En aquests moments complexos hem de saber estimar amb més profunditat a totes les persones.

“Que es fonguin en llàgrimes

els meus ulls

sense parar, de nit i de dia:

un gran desastre desfà el meu poble,

un cop dolorosíssim.

Si surto al camp

veig les víctimes de l'espasa;

si entro a la ciutat

veig els qui moren de fam.

Profetes i sacerdots

van errants pel país

sense comprendre què passa”.

(Jr 1,17-18)

Sovint ens sentim atrapats per neguits, obsessions o desitjos. Això ens turba i altera la pau interior. Probablement, enlloc de dominar aquests esdeveniments, ens trobem atrapats per ells. Hem de procurar invertir aquesta situació i ser nosaltres els qui controlem aquest entorn que ens pot torbar. No hem de sentir-nos presoners d’uns esdeveniments que limiten el nostre esperit. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10,41-42)

No hem de tenir por en dir allò que pensem. La nostra missió és ser testimonis de la fe, per més incòmode que aquesta pugui ser en la nostra societat. La nostra paraula ha d’il·luminar la vida quotidiana. En tot moment, per més insignificant que sembla, pot ser il·luminat per una paraula sàvia construïda des de la sinceritat del cor i el discerniment. “Et faig parlar enmig del poble reunit, l’omple de saviesa i d’intel·ligència, el cobreix amb vestits de glòria” (Sir 15,5)