Donar raó de la nostra esperança

No és freqüent que el celebrant d’una eucaristia es dirigeixi públicament a un feligrès demanant-li que escrigui sobre una de les lectures de la missa dominical. Això és el que ha fet mossèn Romeu quan m’ha demanat a la fi de la missa dominical que escrivís un comentari sobre un fragment de la primera carta de Pere que s’ha llegit avui com a segona lectura. El fragment en concret, molt familiar en la meva espiritualitat, és “estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte” (1Pe 3,15-16). És un text que he citat en innumerables ocasions perquè m’hi trobo molt identificat en el seu imperatiu. Parla de que els cristians som persones esperançades, d’una esperança que es pot explicar i fer-se entenedora per els altres. Ens demana estar preparats per fer-ho i tenir la resposta adient i adaptada segons qui la pregunta que se’n faci i segons qui ens ho demani.

La primera part de les paraules de l’apòstol Pere és una apel·lació a la nostra responsabilitat: hem d’estar sempre preparats per explicar a qualsevol persona que les raons de la nostra esperança. Hem de fer-ho de manera entenedora, emprant  un llenguatge comprensible i, aquí ve la segona part del text, hem de fer-ho “serenament i amb respecte”. Aquest actitud exemplifica el sentit calmat de l’evangelització. Per anunciar la Bona Nova no calen estridències, ni veus alçades més del normal, ni autobusos pel carrer violentant la convivència, ni res que pugui ofendre o molestar als qui no comparteixen la nostra fe. No hem de tenir por o estar atemorits de donar raó de la nostra esperança. Ben segur que quan calgui fer-ho, l’Esperit farà sortir les paraules necessàries per comunicar l’experiència de fe interior alimentada per la lectura de la Paraula de Déu i la constant pregària. La millor manera de ser testimonis de la fe, fins i tot, en aquells moments on la mundanitat sembla negar-la, és estimant-nos i estimant fins a alliberar les persones de les injustícies i el sofriment.

Cal testimoniar la fe sense por, sense fer cas de l’evident pressió, en alguns moments forta i agressiva, que vol arraconar les creences religioses a la privacitat i que, en els cas dels cristians, és totalment ideològica. Són moments difícils pels creients, però no més dificultosos que els viscuts pels cristians en altres èpoques. Els cristians estem cridats a donar les raons de les nostres esperances en tot moment. La gran raó de la nostra esperança que és creure que l’amor tot ho pot, tot ho transforma i tot el que està per fer esdevé una crida per construir la història de la humanitat. La raó de l’esperança és la certesa de que els cecs hi veuran i els coixos caminaran, per més que les injustícies obstinadament ho neguin. La raó de la nostra esperança és la total confiança en la causa de Jesús, el Fill de l’Home que sabem que “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa” (Is 42,3).

Déu entre en la historia

El papa Benet XVI pronuncià una important homilia a l’acabar el tradicional Tedeum d’acció de gràcies i que es proclama a l’acabar el res de les Vespres de Santa Maria que es fa a la basílica de Sant Pere al darrer dia de l’any.

En la seva homilia, Benet XVI, seguint la seva costum catequètica, digué: “Si pensem en l'experiència de la vida, ens deixa sorpresos el breu i fugaç que és en el fons. Per això, moltes vegades ens assalta la pregunta: Quin sentit donem als nostres dies?” La pregunta esdevé més contundent en els dies de fatiga i dolor. Benet XVI considera que aquesta “és una pregunta que travessa la història, més encara, el cor de cada generació i de cada ésser humà”. ¿On cal buscar la resposta?. El Papa afirma que hi ha una resposta a aquest interrogant: “es troba escrita en el rostre d'un Nen que fa dos mil anys va néixer a Betlem i que avui és el Vivent, ressuscitat per sempre de la mort. En el teixit de la humanitat, esquinçat per tantes injustícies, maldats i violències, irromp de manera sorprenent la novetat joiosa i alliberadora de Crist Salvador, que en el misteri de la seva encarnació i naixement ens permet contemplar la bondat i tendresa de Déu”.

Déu forma part de la història de la humanitat, perquè s’ha encarnat i s’ha fet història. Benet XVI ens ajuda a entre que el mateix Déu està en la història “ha entrat en la nostra història i és present de manera única en la persona de Jesús, el seu Fill fet home, el nostre Salvador, vingut a la terra per renovar radicalment la humanitat i alliberar-la del pecat i de la mort, per elevar l'home a la dignitat de fill de Déu”. Aquest és el sentit del text de Pau als cristians de Galàcia: «Quan es va complir el temps, Déu envià el seu Fill, nascut de dona, nascut sota la Llei, per rescatar als que estaven sota la Llei, perquè rebéssim l'adopció filial »(Ga 4,4-5). La presència de Déu encarnat en la història humana és una experiència joiosa que il · lumina i salva. Ens aporta el convenciment de que les angoixes del present o la que ve de la consciència de la finitud de l’existència troba sentit en l’anunci de l’amor de Déu i l’espera del seu darrer retorn. Per Benet XVI “no hi ha lloc per l'angoixa enfront del temps que passa i no torna, ara és el moment de confiar infinitament en Déu, de qui ens sabem estimats, per qui vivim i a qui la nostra vida s'orienta tot esperant el seu retorn definitiu. Des que el Salvador va baixar del cel l'home ja no és més esclau d'un temps que avança sense un perquè, o que està marcat per la fatiga, la tristesa i el dolor. L'home és fill d'un Déu que ha entrat en el temps per rescatar el temps de la manca de sentit o de la negativitat, i que ha rescatat a tota la humanitat, donant-li com a nova perspectiva de vida l'amor, que és etern”.

El Papa convida als cristians a seguir donant testimoniatge del sentit de l’encarnació de Déu i donant aportant a la societat arguments comprensibles de la pregunta més íntima: ¿per què crec?. Benet XVI considera que per respondre a aquesta pregunta, les persones hem de donar “primacia a la veritat, acreditar l'aliança entre fe i raó com les dues ales amb les quals l'esperit humà s'eleva a la contemplació de la Veritat (cf. Joan Pau II, enc. Fides et Ratio, Pròleg); fer fecund el diàleg entre cristianisme i cultura moderna, fer descobrir de nou la bellesa i actualitat de la fe, no com a acte en si, aïllat, que afecta algun moment de la vida, sinó com a orientació constant, també de les opcions més simples , que porta a la unitat profunda de la persona fent-justa, laboriosa, benèfica, bona. Es tracta de revifar una fe que s'instauri un nou humanisme capaç de generar cultura i compromís social.” Les paraules de Benet XVI són una invitació a que els cristians europeus, a partir dels pilars de la nostre fe i de la raó moderna puguem explicar, en una societat secularitzada però desperta a uns temps postseculars el valor personal i social de l’experiència de creure.

Benet XVI i la Sagrada Família. Art, fe i raó

El viatge de Benet XVI per la dedicació de la Sagrada Família ja forma part de la història de Catalunya. Ha estat un dia intens ple d’emocions i sentiments. L’estada del Papa a Barcelona ha enfortit a l’Església catalana. El català ha estat present en tots les diferents intervencions de Benet XVI. Les seves primeres paraules a la Sagrada Família han estat en català i també ha fet servir el català en el seu discurs de comiat. Cal agrair el que Benet XVI ha fet pel català. Gràcies al seu gest, l’Església catalana ha afirmat la seva catolicitat des de la seva identitat particular. En aquest capítol, cal agrair aquelles persones que han fet possible que el Papa parlés en català i, de manera particular, aquelles que han tingut cura de la seva bona pronúncia. Durant aquests anys alguns persones s’han esmerçat, a través de diversos canals, personals o institucionals, per fer arribar a la Santa Seu la informació necessària per donar conèixer la realitat de Catalunya i de la seva Església, lluny de les distorsions que ponien provenir d’alguns indrets de la nostra societat.

La dedicació del temple de la Sagrada Família ha mostrat a tot el món la bellesa d’aquest temple. És una obra d’art plena de teologia. La pròpia teologia esdevé concepte formal de la ma d’un Antoni Gaudí original i creient. Espiritualitat i bellesa s’integren en la Sagrada Família. L’escenari de la basílica de la Sagrada Família ha estat majestuós per acollir un litúrgia sòbria, ben desenvolupada i participada. Tot i que crec que s’hauria d’haver plantejat d’una altra manera la preparació de l’altar després de la seva unció amb l’oli crismal. Sobrava la llarga operació de neteja per unes diligents monges. Era l’únic moment en el qual les dones, llevat el petit moment de les lectures, tenien un paper en la litúrgia. Ha estat un gest desafortunat. La resta ha estat impecable. Una litúrgia acollidora i desenvolupada amb bon ritme. El cant del Virolai per l’escolania de Montserrat ha estat emocionant i també el moment que Benet XVI, tornant de resar l’Angelus, s’ha aturat una llarga estona per escoltar a la mateixa escolania cantant el “Nigra Sum” (Nigra sum, sed formosa, filiae Jerusalem) bellíssim cant de Pau Casals sobre un text del Càntic dels Càntics. Segur que moltes persones ens identificàvem amb el que simbolitzava en aquells moments l’escolania de Montserrat.

L’homilia de la Sagrada Família ha tractat diversos temes. En alguns d’ells, Benet XVI ha afirmat la doctrina tradicional de l’Església en temes per tots coneguts: la família, la vida i la seva concepció. El Papa ha estat coherent amb el seu pensament. S’ha limitat a demanar, en el cas de la família tradicional, aquella constituïda per un home i una dona la seva protecció per part dels poders polítics. No crec que aquesta afirmació pugui ser qüestionada per ningú, fins i tot per aquells que puguin ser partidaris d’altres models de família. El que ha fet Benet XVI ha estat, sense condemnar l’existència d’altres models de família, demanar la protecció pública del model familiar que proposa l’Església catòlica. Sobre el respecte a la vida des de la concepció, un dels altres punts de la seva homilia que ha estat destacat com a suposada crítica al govern, Benet XVI no ha introduït cap novetat. Pot ser l’aspecte més significatiu, per la seva càrrega simbòlic, és que José Bono, President del Congrés de Diputats, màxim representant de la institució que aprovà la llei de Salut Sexual i Reproductiva i d’Interrupció de l’Embaràs, combregà junt amb els altres fidels que omplien la basílica de la Sagrada Família en una eucaristia presidida pel Papa.

Pau i Bé era un eslògan en una pantalla en l’obra del Nen Déu durant la visita de Benet XVI. És un magnífic lema per transmetre al món des de Catalunya el sentit de missió per l’Església catalana. Aquest és la voluntat que ha de presidir el treball dels catòlics catalans després de la força espiritual transmesa per Benet XVI. Per bé que algunes de les seves idees o expressions no hagin estat del tot ben valorades en un primer moment. En un altre post comentaré el que va dir en l’avió d’anada a Santiago. Perquè cal valorar tota la intervenció i només aquelles paraules que han estat destacades pel seu impacte en la memòria històrica de la nostre societat. Ara que Benet XVI ha tornat a Roma ens queda l’evocació de la seva estada com impuls per testimoniar la fe en la nostra societat. Ara, la responsabilitat dels catòlics es saber ser testimonis d’aquesta fe en la societat moderna fent possible allò que Benet XVI ha insistit en diverses ocasions durant aquest viatge: assumir amb valentia els reptes que planteja la modernitat i saber donar-li resposta tendint ponts de diàleg i comprensió. Fe i raó, aquest és el gran debat del nostre temps.

Benet XVI i la moral política

Benet XVI, en el seu recent viatge a Anglaterra, pronuncià un interessant discurs a Westminster Hall. L’auditori eren destacats personalitats del món polític i social britànic. Allí, el Papa es referí de nou la relació que ha d'existir entre la política i les creences religioses. A la pregunta: ¿on es troba la fonamentació ètica de les deliberacions polítiques? Benet XVI va demanar anar més enllà del simple acord polític. La legitimitat del consens no és suficient per atorgar, sense més, una dimensió moral a la decisió política.

Comparteixo plenament la preocupació del Papa. L'afirmació del positivisme jurídic, tan esmentat en amplis sectors de la classe política, de considerar que les lleis si són democràtiques no necessiten cap fonament ètic, resulta insuficient per orientar el discerniment moral del decisor polític. La llei positiva, en sí, no és legítima per més que procedeixi d'un ordenament democràtic o del sentiment, acord i de la voluntat d'una majoria política, si conculca els valors morals. La formalitat democràtica no aporta la dimensió moral d’una llei.

La qüestió clau és definir els valors que ha de ser referents per definir la moralitat de les decisions polítiques. Benet XVI reclama el paper de les religions en la formació de la consciència moral. En aquest sentit, les religions no són un problema, sinó una aportació més a la clarificació moral de la societat. Això convida, com diu el Papa, a aprofundir en el diàleg entre raó i fe a fi de trobar els principis morals objectius. Principis que han de servir per definir l’ètica cívica que cap llei democràtica pot contradir.

La ciència és limitada per parlar de Déu

Aquest diumenge en el suplement Magazine de La Vanguardia hi ha un excel·lent article d’Andrés Trapiello que, amb un llenguatge fàcil, aporta raons per polemitzar amb les tesis sobre la inexistència de Déu de Stephen Hawking. Andrés Trapiello afirma que moltes persones al contemplar la magnificència de la volta del cel es queden impressionades i mudes, amb ganes de conèixer les misterioses lleis que han originat tota aquesta meravella. Tot seguit, aquestes persones es diuen a sí mateixos: “res de tot això es pot haver creat per casualitat. Al darrera dels estels ha d’haver-hi quelcom, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”. Poc després d’aquesta confessió, l’individu sentirà que ell mateix forma part d’aquesta creació i que es mereix participar de la seva joia. Aquesta persona li sorgirà en el fons de la seva existència “les ganes de ser millor, és dir, de estar sotmès a una lleis similars a les que han fet possible que aquest univers nocturn sigui bell, regular e inalterable al llarg dels temps”. En aquest punt, diu Trapiello, “la criatura humana, fràgil i contingent, ha arribat a sentir en el seu interior quelcom de semblant al que pot ser sent només aquell, aquest ésser, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”

Andrés Trapiello diu que a Stephen Hawing, al pensar sobre Déu per esemple, li sobren aquestes vivències perquè considera que la llei de la gravetat i les matemàtiques són suficients per trobar aquests desitjos de ser millors. Malgrat que les raons d’Hawing puguin explicar una part de l’univers, Déu, “seguirà movent-se en el sentiment de moltes persones (...) La ciència no necessita a Déu per fer el seu treball, cert, pel mateix a l’home li és insuficient la ciència per ser feliç”. Per tot això “seguirà(l’home) sentint una nit, sota un cel estelat, el pes de la seva finitud en la seva ànima i un alat desig de ser millor, i serà indiferent el nom que li doni a tot això: armonia, ordre, número, música, bellesa, és a dir, tot allò ¿diví?, ¿sagrat? del que la vida humana no pot prescindir”. Bell article el d’Andrès Trapiello.

Benet XVI, peregrí de la raó

Benet XVI ha finalitzat el seu peregrinatge a Terra Santa. Des del principi la Santa Seu ha remarcat que més que un viatger Benet XVI era una peregrí. Anava a un dels llocs on es destil·len bona part dels problemes actuals de la humanitat. Dos pobles enfrontats des de la intransigència i amb poques voluntats de reconciliació. Calia construir oportunitats per la pau. Prou que ho ha fet el Papa en les seves intervencions. Una derivada important d’aquest conflicte són les tensions associades al desenvolupament de les visions radicals de l’Islam. El propi Benet XVI assumí part d’aquest conflicte en el seu discurs de Ratisbona. Per això, el peregrinatge tenia un rellevant interès per veure com el Vaticà situava la seva relació particular amb l’Islam. Els precedents, diverses reunions i trobades prèvies, havien preparats les bases per l’èxit, però calia veure com era rebuda la presència de Benet XVI a Jordània.

El balanç de tot el peregrinatge és positiu. Benet XVI ha dit les coses pertinents en els moments oportuns. Els seus discursos han estat mesurats i plens de propostes reflexives. Hi hagut una aproximació valenta al tema de l’Islam; s’ha defensat el dret dels palestins a viure en pau dins d’un estat propi; s’ha reclamat el dret a la pau mútua; s’ha criticat el mur que separa i aïlla; i s’ha condemnat sense embuts el drama de la shoah. Ningú podrà acusar al Papa d’haver-se amagat davant d’aquestes qüestions. Les seves paraules han estat clares i contundents.

De totes aquestes qüestions voldria destacar la trobada de Benet XVI amb el príncep Ghazi Bin Muhammad Bin Talal, personalitat propera al rei de Jordània com a consellar privat i impulsor del diàleg del mon musulmà amb el cristianisme. D’això ja n’he parlat en un altre post. Els discursos pronunciats tant per Papa com pel príncep a la mesquita Al-Hussein Bin Talal demostren que la voluntat és d’explorar camins comuns per conviure de forma franca i sense tensions. Són paraules carregades d’esperança perquè senyalen les coincidències i subratllen la voluntat d’avançar junts. Un signe d’aquest entesa és l’afirmació feta pel Ghazi Bin Muhammad Bin Talal de que cal donar per tancades les tensions obertes pel discurs de Benet XVI a Ratisbona.

L’esperit d’Amman alinea els cristians i els musulmans en una mateixa direcció: combatre el fonamentalisme, superar el relativisme moral i proposar una alternativa a la secularització de la societat. Les dues tradicions religioses es necessiten per motius diferents. A Europa, l’Islam és una religió consolidada que necessita del cristianisme per reafirmar la seva identitat en un context cultural diferent al propi dels països musulmans. El cristianisme pot aportar a l’Islam el resultat de la seva renovació pel diàleg amb la Modernitat. L’Islam està convocat a la trobada amb la raó com feu, en el seu moment el cristianisme; qüestió sempre present en el pensament de Benet XVI. Per la seva part, el cristianisme creix en països de tradició musulmana i cal donar-li una visibilitat que ara li és, en molts llocs negada. Per això la Santa Seu necessita la complicitat dels països musulmans moderats per acompanyar el desenvolupament de l’Església catòlica en aquests països. La secularització i el relativisme convida a les dues tradicions a repensar la seva proposta religiosa a la llum de la cultura contemporània. No en forma de competència, sinó unint esforços per desvetllar la transcendència de l’interior de les persones. Tot un programa de treball pels propers anys.