El dret natural no està de moda

És evident que el dret natural no està de moda. Alguns professors d’ètica comenten sentir-se un cos estrany entre els seus col·legues si reivindiquen un espai pel dret natural. Entre els acadèmics, i tot seguit els polítics, sembla que només existeixi el dret positiu i abominen  de que pugui existir un conjunt de normes i principis superiors que regeixen el comportament humà més enllà de les normes acordades i consensuades. Al concepte de dret natural s'oposa al dret positiu, que són el conjunt de normes legalment vigents aprovades por processos de deliberació i acord. L’obsolescència induïda del dret natural dificulta el poder resoldre la construcció d’una ètica civil bàsica per la convivència.

No està de més fer-se una pregunta molt simple: ¿ quin és el fonament moral de les decisions polítiques o de les decisions preses en seu parlamentària? Davant aquestes preguntes hi ha hagut diverses respostes, no sempre del tot coincidents i del grat de tothom. El positivisme jurídic parteix del principi que les lleis, si són democràtiques en el seu procediment d’elaboració, no necessiten cap fonament ètic. La seva fonamentació es basa en el procediment de la seva promulgació. Si aquest és adequat i coherent amb el marc jurídic d'un país, la llei està legitimada èticament. Aquesta idea parteix de la idea exposada per Thomas Hobbes, en la seva obra Leviatan, que és l'autoritat i no la veritat la que fa la llei, auctoritas, non veritas, facit legem. El mateix judici és extensible a les decisions preses des de la responsabilitat de govern.

En el pol oposat es troben pensadors que consideren que la llei positiva, en si, no és legítima, ni en el cas de néixer d'un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d'una majoria- si conculca una moral comuna que es troba per sobra de l’àmbit legislatiu. Davant del positivisme jurídic n'hi ha que pensen que les lleis s'han d'inspirar en uns principis ètics previs al raonament polític. Les lleis no defineixen l'ètica. Al contrari, l'ètica és anterior al dret o, com a mínim, és una de les seves fonts d'inspiració. En tot cas, les lleis no neutralitzen l'ètica. Les lleis de l'Estat no poden anar en contra del que es consideren les "lleis no escrites dels déus", els principis morals absoluts no negociables. L'existència d’aquesta moral no escrita convida a descobrir un principis absoluts que no poden ser violats a cap preu, per més democràtic que sigui el procediment emprat. No hi ha una altra sortida.

Normes morals indiscutibles

Un dels efectes de la diversitat cultural actual és l’existència d’una pluralitat de morals particulars. Per simplificar la convivència amable i respectuosa cal definit uns referents morals de la societat acceptats per tothom. Després d’un temps de domini d’una moral particular, la catòlica, ens trobem ara en una situació on cal definir unes normes de convivència basada en el respecte i integració de la diversitat de visions en una ètica cívica. Els comportaments socials han de contrastar-se a un conjunt de referents morals indiscutibles.

¿Quines són aquestes normes inqüestionables? Segons Taylor son “tres normes expressades normalment en les societats contemporànies de la següent manera: a) drets humans; b) igualtat i  no discriminació; c) democràcia”. Aquestes normes comunament acceptades han de garantir la llibertat d’expressió i de creences. Tot i que qualsevol opinió o creences poden ser criticades, tota expressió contrària a elles ha d’estar dins uns límits per no se ofensiva. Un altre principi complementari als anteriors és la igualtat davant la llei i la igualtat de gèneres. El Consell Pontifici per el Diàleg Interreligiós recomanà que un criteri provinent de totes les religions és “ensenyar a estimar el proïsme”. L’acceptació d’aquestes principis com a criteris morals generals facilita obrir el diàleg per definir les virtuts cíviques que defineixen una societat civilitzada

¿Qui comença a donar llibertat de vot als diputats?

El conflicte dels socialistes catalans ha servit per posar en evidència l’existència d’una tensió entre la consciència individual i les decisions del grup, el partit. A més, alguns dels arguments adduïts per fer tornar les actes als diputats disconformes apel·len al sentit ètic d’aquest gest. Tota aquesta situació ens proposa una lectura moral de la política fins ara relativament obviada. Ho dic també en primera persona, doncs em considero afectat per aquesta relativa poca preocupació per la moral de la política.

De totes les possibles confrontacions ètiques voldria referir-me avui la que es dona quan es pretén la submissió de la voluntat del diputat o diputada a la disciplina del partit. Les votacions als parlaments són mecàniques i es practiquen a partir de les disciplines que marquen els líders dels grups parlamentaris. Si això és així, es senten veus que es pregunten ¿per què no es reuneixen tots els líders i decideixen, sens més les votacions, estalviant-se les innumerables hores mortes en els hemicicles dels parlaments?. Un argument en contra d’aquesta proposta és si passés això no hi hauria debat als parlaments. No comparteixo aquest argument. L’evidència demostra que cap debat modifica el sentit del vot dels parlamentaris, ja que aquest està prefixat d’antuvi pel posicionament del grup polític. Així, si el que es vol amb el debat en l’hemicicle és aconseguir notorietat mediàtica aquest objectius es podria aconseguir per bones rodes de premsa. No és aquesta la qüestió de fons.

Tota aquesta dinàmica d’empobriment de la democràcia com a resultat de la influència de la lògica dels partits quedaria esmicolada si els diputats poguéssim modificar el seu vot d’acord al debat. Per fer possible això caldria reconèixer la llibertat de vot dels càrrecs electes en tots els temes o, si es vol, establir unes regles que permetessin exercir aquesta llibertat segons una regulació pactada. Aquesta reforma no cal una modificació de cap llei ni norma, sinó la voluntat política d’una força política de donar llibertat de vota sempre o, en determinades circumstàncies, als seus política. Algú podria objectar contra aquesta proposta el risc del tràfic de vots dels diputats. Efectivament, això podria succeir si els partits descuiden la dimensió moral política dels seus candidats; però entre el dubte de la possible volatilitat del vot i el domini del partit sobre la consciència del diputat prefereixo córrer el primer. Així doncs, ¿qui comença donant llibertat de vot als diputats? 

Agustí Cortés i Eurovegas

He trobat molt encertada la reflexió del bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, sobre el valor moral del projecte Eurovegas. Sempre he valorat positivament les reflexions morals del bisbe Cortés sobre els temes econòmics. Crec ponderada i justa la seva reflexió. És bo que un bisbe aporti criteris morals per avaluar les decisions polítiques. És cert que la decisió política, en una societat secularitzada, és autònoma de les decisions religioses, però també és cert que el judici moral ha de judicar la decisió política. Tota decisió política ha d’estar subjecte al judici de qualsevol moral particular.

El bisbe Cortés proporciona als cristians, i a qualsevol ciutadà, uns criteris que permeten al decisor polític emetre un judici que, a més de tècnic, tingui present uns criteris que afecten a la moral cívica. El bisbe té uns dubtes morals que vol compartir perquè la transcendència de la decisió política afectarà el futur d’uns municipis del seu bisbat i al conjunt de la societat catalana. Els seus dubtes es fonamenten sobre la visió de la moral cristiana en relació al desenvolupament econòmic i a la humanització de la societat. Crec que és bo que un bisbe es pronunciï sobre aquests temes i que, des de l’actitud de servei a la comunitat, aporti uns criteris sensats que ajudin a conformar el judici polític. El qual, com es propi en una societat democràtica, serà sempre autònom. Però aquesta autonomia no significa que renunciï a tenir una fonamentació moral.

 

Equitat i pluja

En temps de crisi econòmica molta gent es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Llavors, si resulta que plou, passa allò que digué Josep Pla en el Quadren gris, els banquers donen paraigües quan fa sol, però quan plou ni te’l deixen. En aquests moments la única possibilitat es mullar-se i confiar que Sant Bàrbara ens doni un cop de ma.

Aquesta situació és injusta, perquè quan plou es mulla tothom que està a descobert i no té un paraigües. La lògica del sistema meteorològic no és l’equitat. Quan cal mullar-se tothom és igual aparentment. A la crisi econòmica i a la moral pública li passa el mateix. No hi ha criteris morals equitatius per repartir la crisi. Els efectes negatius de la crisi es reparteixen amb equitat negativa, mentre que el beneficis dels guanys econòmics se’ls queden uns pocs.

L’absència de criteris morals públics afavoreix la no equitat en la resolució de les crisis econòmiques. Per exemple, mentre els sectors mes desafavorits s’empobreixen més, l’impacte de la crisi és menor en els sectors amb més resistència econòmica i els causants de la crisi queden perduts en l’anonimat total. A la pregunta ¿qui són els responsables?, no hi ha respostes convincents. El buit de responsabilitats és un signe de la feblesa del sistema moral públic. Quan això passa s’imposa arreu el cinisme polític dels amorals.

Virtuts públiques, corrupcions privades

Hi ha la sensació estesa de que la corrupció és un mal endèmic del sector públic. Les enquestes d’opinió identifiquen la corrupció com una de les preocupacions majoritàries de la ciutadania quan s’avalua l’àmbit públic. És cert que hi ha bastants casos de corrupció en les institucions públiques. Res a dir, és inqüestionable que les coses són així. Però probablement , la manera d’abordar el tema està viciat d’entrada. Perquè la corrupció no és un problema, sinó el símptoma d’una qüestió de fons: la manca de virtuts públiques.

La feblesa de les virtuts públiques afecta també al sector privat. Però, el rigor que es té a l’analitzar a les Administracions Públiques contrasta amb la lleugeresa de l’anàlisi quan s’aplica al sector privat. Per exemple, el comportant d’alguns empresari que acomiaden treballadors a finals de juliol per no pagar el mes d’agost i transferir el sou als fons públics contra l’atur només és qualificat d’irresponsable. Pot ser comença a ser l’hora de dir que aquest, i altres comportaments que afecten l’economia del país, són també actituds corruptes que mereixen la mateixa reprovació social, i la mateixa persecució penal, que poden tenir els polítics que prevariquen o estafen. La recuperació de la confiança econòmica i de la confiança en les institucions públiques comparteixen una mateixa necessitat: recuperar les virtuts públiques.

Consens moral en política

Sense consens moral no es pot governar. Els governants han de tenir clar quins són els referents ètics per la seva acció de govern i la ciutadania ha de tenir clars els límits que estableixen la convivència cívica. Encara que sigui una ètica de mínims, han d’haver-hi unes pautes de comportament acceptades per tothom i considerades moralment vàlides. El relativisme moral no és una virtut, sinó una situació que empobreix la societat. La manca de referents morals crea inseguretat perquè situa a les persones davant la desconcertant tessitura on tot va i res pot ser criticat.

Quan el consens moral es debilita, les estructures bàsiques per la convivència queden afectades. Així és possible confondre el respecte amb la permissivitat o el desinterès pels valors que estan en joc en l’espai públic. Fins ara, l’acció de govern semblava allunyada de la gestió del valors cívics, ja que semblava que aquest era un camp que quedava al marge de l’agenda política. Però cada cop és més evident que cal governar amb valors i pels valors.

Imitacions i imitadors

En els darrers dies alguns fets m’han fet pensar sobre el sentit de les imitacions i els treball dels imitadors. Microsoft ha creat virtualment, amb una relativa fidelitat, les muntanyes de Montserrat com escenari d’un competitiva cursa de cotxes. Pel que he pogut veure la recreació de l’entorn virtual és prou acceptable. Però no deixa de ser una realitat virtual. Espero que els jugadors no vulguin traspassar la frontera que separa aquesta realitat virtual de la realitat tangible i vulguin experimentar de forma més realista allò que és una fantasia. Penso que aquest és un dels riscos dels entorns virtuals cada cop més realistes. La seva perfecció, obra de verdaders artistes, sembla cridar a imitar en la realitat allò que és una simple ficció.

Durant aquests dies també hi hagut una polèmica, que ve de lluny, sobre el sentit de les imitacions fetes a alguns personatges públics. La imitació és un art antic i els imitadors són uns veritables artistes. En molts casos els personatges imitats estan ben treballats i la imitació els acosta de forma entranyable al gran públic. La imitació és un art que mereix tot el respecte. Però sovint la imitació va més enllà de l’art i s’allunya del personatge. Això succeeix quan l’artista imitador no es limita a reproduir els trets dels personatge imitat i es dedica a omplir-lo d’opinions, de valors i actituds, de virtuts i defectes que sovint esdevenen una ridícula parodia de la persona. Perquè el fa riure és l’extravagància, l’acumulació de dissorts, els estirabots i l’amplificació dels defectes. Si per aconseguir tot això és perd el respecte, tant se val si l’espectador riu. Al final l’espectador es submergeix en una nova realitat virtual recreada per l’imitador.

És en aquest punt on la imitació adquireix una nova significació. Gràcies al treball de l’imitador el seu personatge virtual s’independitza del personatge real, de tal manera que es crea un nou personatge. Aquest fenomen propicia que l’espectador arribi un punt que projecti la ficció a la realitat en detriment del personatge real. Quan això passa cal considerar que l’imitador és un creador d’una realitat virtual que funciona autònomament. La qual cosa dóna a l’artista imitador la condició de creador. Fet que fa que pugui ser lloat o criticat com qualsevol altre artista. De tal manera que, si un imitador es sent criticat el que no ha de fer per defensar-se és invocar la llibertat d’expressió, sinó comprendre que el que es critica és la seva activitat creativa. Un altre punt d’anàlisi fora reflexionar sobre el valor cívic que aporten alguns d’aquests personatges virtuals en relació als valors que tenen els personatges reals. Però bé, crec que això mereix una altra reflexió.