dimarts, 31 de març del 2015

Pensament sòlid

He trobat ajustat a la realitat de les misèries humanes el que Tony Judt escriví, en el seu magnífic llibre Postguerra, sobre l’actitud d’alguns escriptors durant els règims comunistes dels països de l’Est. Amb l’agudesa de bon observador i analista del seu temps, Judt comenta les raons profundes que tingueren alguns literats d’aquests països per preferir exili interior resistent en lloc de l’exili a alguna democràcia occidental, tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. La verdadera raó que portà a alguns d’aquests autors a quedar-se fou el percebre que serien millor considerats i tindrien més notorietat i importància com autors perseguits que ser uns literats irrellevants en un país lliure.

Aquest raonament pot aplicar-se a molts decisions que les persones prenem al llarg de la vida. L’arrogància és una mala consellera alhora de prendre algunes decisions. La recerca de notorietat, el ser públicament conegut o sabut, mou a moltes persones més enllà de les seves capacitats intel·lectuals. La manca de rigor que acostuma acompanyar l’arrogància convida a conrear el pensament frívol. Vivim en un temps de  pensaments de poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. Els pensaments líquids s’han tornat insubstancials. Necessitem conrear la cultura perdurable més enllà de la impostura dels opinadors mediàtics que persegueixen la notorietat efímera de l’acudit o l’ocurrència popular. El país necessita enfortir les fonts culturals perdurables que ens permetin identificar-nos com a poble, explicar-nos el que som i dibuixar cap on anem.

dilluns, 30 de març del 2015

La democràcia com actitud vital

Els comentaristes polítics parlen molt de democràcia; els ciutadans es queixen de les falles del sistema institucional; i, qui més qui menys, té la sensació de que tot el sistema polític, tal com l’hem construït en els darrers anys, es troba profundament qüestionat per limitat o pervertit. Dins d’aquest panorama, les mirades escruten la democràcia i avaluen la seva qualitat. Cal fer-ho, és necessari i urgent. Però aquestes mirades han de transcendir la dimensió institucional i revisar la manera com la democràcia afecta la vida de les persones. Dit d’una altra manera, de quina manera la democràcia està integrada en la vivència íntima de les persones. Perquè la democràcia és, a més d’una construcció política, és una actitud vital.


La democràcia són valors i principis integrats com a virtuts públiques. Aquestes, més enllà de les institucions on esdevenen arquitectura, habiten en el cor de les persones, esdevenen el seu alè cívic. Les regles democràtiques, aquelles que ajuden a organitzar la convivència, han de derivar-se d’uns ideals motivadors de les persones. Sense això, no es poden explicar algunes actituds democràtiques plenes de valentia o de resistència davant la vulneració dels drets humans. Nelson Mandela, Ghandi, Rosa Parks, entre altres exemples, foren persones mogudes per uns ideals democràtiques. Vivien la democràcia com actitud vital.  

diumenge, 29 de març del 2015

Tres simples regles per la vida

He trobat per les xarxes socials unes petites recomanacions per moure’s per la vida. Són tres regles senzilles, però plenes de profunditat.

Primera regla. Si tu no et mous per allò que vols, no ho assoliràs mai. Per aconseguir practicar aquesta norma cal, en primer lloc, aturar-se dins del brogit de la vida i identificar el que es vol. Es tracta de fer evidents els pensaments, el desitjos, fins i tot els intuïts i els no explicitats.

Segona regla. Si no demanes mai, la resposta serà sempre no. No cal ser passiu. Tampoc cal confondre renunciar a algunes coses amb la passivitat o la inactivitat. L’orgull pot fer-nos pensar que no hem d’acceptar l’ajut d’altres persones. La resignació no és bona. És important saber trobar les persones que ens poden ajudar


Tercer regla. Sinó dones un pas i un altre endavant, sempre estaràs al mateix lloc. El primer pas és acceptar-se a un mateix. Assumir el que som i com som. El següents és saber cap on es vol anar. Després d’identificar l’objectiu cal emprendre el camí per assolir-lo. Poc a poc, però amb seguretat que aquesta és la direcció. Es bo adonar-se que hi ha moltes persones que caminen igual que nosaltres per millorar i avançar.

dissabte, 28 de març del 2015

Espai de diàleg amb l’Islam a França

El govern francès ha mogut fitxa després dels atemptats d’aquest inici d’any. Un dels seus objectius és garantir que la segona religió de França tindrà una veu que serà escolta i que els francesos musulmans respectaran les lleis de la República i la seva laïcitat. Això és la pedra angular de la reforma que el govern francès està impulsant per reformar la situació de l’Islam a França. Aquesta reforma també pretén combatre i frenar l’aparició de moviments i actituds antimusulmanes en la societat francesa. Hi ha un ampli acord polític que és això el que cal fer ara per millorar la convivència ciutadana.

Les iniciatives impulsades pel govern són estructurar un “espai de diàleg” que aporti transparència a la interlocució amb l’Islam de França. Aquest àmbit hauria reflectir millor la diversitat dels musulmans, donant  més rellevància als seus líders intel·lectuals i els seus dirigents associatius vistes les limitacions de les actuals estructures representatives. El govern francès considera que aquest “espai de diàleg” ha de substituir al poc representatiu Consell Francès del Culte Musulmà (CFCM), creat l’any 2003 per Nicolas Sarkozy quan era ministre de l’Interior, i que ha estat incapaç de representar a una comunitat creient que es calcula entre 4 i 5 milions de persones. El CFCM està presoner de les seves tensions internes que apareixen de forma recurrent i paralitza la utilitat social d’aquesta entitat. Bàsicament es critica que aquesta institució, en lloc d’estar orientada a potenciar un Islam de França, està presonera dels interessos dels països origen o de referència de molts dels musulmans francesos.


L’actual ministre de l’interior francès, Bernard Cazeneuve,  ha anunciat també una sèrie de mesures per millorar donar confiança als francesos musulmans, com per exemple, garantir la seguretat dels llocs de culte musulmà. Aquest ministre també ha explicat que es potenciarà la formació dels imams insistint en l’aprentatge dels valors cívics, especialment tot el fa referència al respecte a la laïcitat republicana. El Govern vol que l’entitat "Fundació per a les obres de l'Islam de França", institució creada l’any 2005 per supervisar el finançament de mesquites, ampliï e els seus objectis a "la promoció de l'Islam" no només en termes de "culte" sinó també en el camp del "desenvolupament cultural ". També es pretén desenvolupar la recerca universitària i potenciar diverses iniciatives per tal d’oferir als ciutadans francesos, creients o no, un millor coneixement de la segona religió de França. Ben segur que tots aquests propòsits ajudaran a millorar el trànsit cap a la construcció d’un Islam de França.  No obstant, no deixa de ser paradoxal que aquesta iniciativa estigui dins la protecció del Ministeri de l’Interior i no d’una instància política encarregada dels afers religiosos del francesos.

divendres, 27 de març del 2015

Vosaltres sou déus

A les portes de la Setmana Santa, a una setmana justa del Divendres Sant, on la comunitat cristiana rememora la passió de Jesús l’Evangeli d’avui explica clarament el perquè d’aquesta mort. En aquest Evangeli se’ns diu que els jueus volien matar a Jesús “no et volem apedregar per cap obra bona, sinó per les teves blasfèmies, perquè tu, que ets un home, et fas Déu". L’evangeli de Joan introdueix la interessant resposta de Jesús «No heu vist que en la vostra Llei hi ha escrites aquestes paraules: "Jo declaro que vosaltres sou déus"? I no podem pas negar el valor de l'Escriptura. Per tant, si Déu ha dit: "vosaltres sou déus" a aquells a qui adreçava les seves paraules, a mi, que el Pare ha consagrat i ha enviat al món, per què m'acuseu de blasfem quan declaro que sóc Fill de Déu?”. Aquesta resposta convida a una lectura contemplativa.


Jesús, el convidar-nos a pregar amb el Pare Nostre, afirma que tots som fills de Déu, germans en la filiació. A més, en aquest text de Joan, se’ns convida a reflexionar a partir de la pregunta  “vosaltres sou déus?” sobre si les persones participem en la condició divina; Jesús respon immediatament: “no podem pas negar el valor de l'Escriptura”. A partir d’aquesta dialèctica Jesús afirma que ell és el Fill de Déu. Aquest text és un invitació a comprendre la identitat de Jesús i entendre que aquesta això provoca tanta irritació en els mestres de la Llei que el volen matar per blasfem. Les seves paraules, considerades blasfèmia, poden entendre's també que una invitació a que nosaltres ens sentim partícips d’una comunió en la mateixa essència de la divinitat. Cada individu reprodueix en sí mateix la creació del primer home el qual sorgir per obra divina i el seu esperit és l’alè diví que sustenta el nostre esperit. Cada persona condensa en si mateix el sentit de la creació i testimonia la presència de Déu en els homes. 

dijous, 26 de març del 2015

La formació dels imams a Europa



És evident que cada cop més els catalans musulmans demanden als seus imams uns requeriments bastants diferents als que exigeix una comunitat musulmana en un país musulmà de tradició sunnita. Els sunnites, molt més que xiïtes, entenen l’Islam com una religió sense jerarquies religioses on els encàrrecs del culte, els imams, tenen unes funcions poc comparables a la dels ministres de culte de les religions cristianes i molt diferents a les exercides per un sacerdot catòlic. En l’Islam sunnita els imams són poc més que uns simples directors de l’oració. Qualsevol fidel pot fer d’imam i en qualsevol moment pot deixar de ser-ho. Per assumir la direcció de la pregària només fa falta sé un bon coneixedor de l’Alcorà i de la llei islàmica.

En els països europeus, les demandes dels musulmans van més enllà del que s’espera a un director de l’oració. Cada cop són més els musulmans que reclamen als dirigents religiosos guiatge i assessorament sobre la manera de viure com a bons musulmans en una societat europea. Aquesta demanda esdevé problemàtica perquè la majoria dels imams no poden satisfer adequadament aquesta nova funció perquè o no tenen prou formació o perquè han estat formats en un context social diferent. Per resoldre aquest problema en alguns països europeus s’ha promogut la formació dels imams. En uns casos hi ha una oferta de formació teològica, en altres, a més, s’hi afegeixen mòduls per comprendre el modus de vida occidental i l’aprenentatge idiomàtic. A Bèlgica, per exemple, el consell representatius dels musulmans belgues ha decidit que aquesta formació sigui obligatòria per poder fer d’imam en les seves mesquites. El que sembla evident és que el bon funcionament d'aquesta formació és una de les millors maneres d'evitar malentesos i per combatre les interpretacions fonamentalistes de l’Islam.

dimecres, 25 de març del 2015

Respectar el dret al dolor



Algunes de les imatges entorn a l’accident de l’avió de Germanwings m’han fet reflexionar sobre els límits que han de tenir tota cobertura informativa. No s’hi val tot per tenir per audiència i quota de pantalla. Hi ha un dret a la intimitat que els periodistes no poden traspassar. M’ha incomodat enormement l’agressivitat mostrada per alguns periodistes per tal de tenir imatges colpidores del dolor dels familiars de les víctimes de l’accident. Ho trobo una obscenitat. Considero que en aquests moments cal respectar al màxim el dolor de les famílies i perquè aquest no és notícia. El sofriment per la pèrdua d’una persona estimada no mereix la cobertura informativa donada per alguns medis. Aquests, en aquests moments, el record o  l’evocació de la persona perduda l’han mostrat com una narrativa que persegueix tenir notorietat. El bon periodisme és una altra cosa, ha de saber transmetre amb cura i atenció els sentiments dels afectats i generar comunió en el dolor. En cap cas té sentit banalitzar aquests sentiments amb preguntes fútils i vanes. Això no és ni periodisme ni informació.



És bo recordar el que diu el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Els periodistes catalans aprovaren l’any 1992 aquest codi com a instrument per a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica. En el seu punt novè “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”. Ahir, tinc la impressió que alguns informadors, no segueixen aquest codi. Com tampoc respecten els principis constitucionals. Dins dels drets fonamentals la Constitució preveu, en el seu article 18.1 “es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Aquest dret està ordenat abans de del dret a la llibertat d’informació que està regulada en l’article 20, la qual cosa senyala una certa rellevància de pes d’aquests drets.



Aquesta situació és greu i preocupant. Dóna la impressió que existeixen uns determinats mitjans de comunicació que sacrifiquen el dret a la intimitat per tenir més audiència. Sembla que tot  valgui per una quota de pantalla. Com en altres situacions, malgrat el que diguin les normes bàsiques de convivència, han de ser els propis periodistes com els seus editors els que regulin els seus comportaments. Per més que hi hagi una protecció normativa ha de ser l’ètica personal la que actuï a favor del respecte de la intimitat. Veient les imatges d’ahir, hom suggeriria a la policia que adoptessin unes mesures més efectiva de protecció a la intimitat que evitessin als informadors abraonar-se immisericordiosament sobre els familiars perseguint-los a la carrera pels passadissos de l’aeroport o pressionant-los per declarar en uns moments que sobren les paraules. He trobat exemplar el comportament de la gendarmeria francesa i els policies alemanys impedint l’accés dels periodistes als familiars de les víctimes. En aquests moments, s’agreixen aquestes actituds.

dimarts, 24 de març del 2015

Encara hi som a temps per la unitat


És evident, encara tenim l’oportunitat de recompondre la unitat política de les forces independentistes. Encara hi som a temps per recuperar la il·lusió que el procés per la independència de Catalunya despertà en molts catalans. El camí cap el futur sobirà només serà sòlid si els diferents partits per la independència decideixen fer un gest més enllà d’ells mateixos per la unitat. Cal demanar als dirigents dels procés sobiranista que busquin els punts de trobada i identifiquen sobre quins acords poden presentar-se junts, en una llista unitària, a les eleccions del 27 de setembre. Catalunya està més desunida que fa uns mesos i la responsabilitat no està en els ciutadans, sinó en alguns dels seus representants polítics. És trist arribar desunits al 27S i, per molts, és un fracàs. Catalunya no pot dependre de la desconfiança i els recels dels seus dirigents.

Sense retrets, els dirigents polítics dels procés haurien d’adonar-se que la separació afebleix i, el que és pitjor, és una gran decepció. Aquests dirigents haurien DE comprendre que ara és el moment de la gran política i dels grans acords. Moure’s per càlculs electorals demostra que tenen una visió estreta de la política. La política no és l’accés al poder a qualsevol preu, sinó l’acord entre diferents visions a fi d’assolir uns objectius que beneficiïn al màxim de ciutadans. La força de Catalunya ara, com ho ha estat alguns cops, és la seva unitat des de la pluralitat de visions i lectures dels matisos de tot el procés. Aquests dirigents han de llegir millor la història del nostre país i compartir que les desunions debiliten el projecte independentista. La nostra memòria com a país ens ensenya que el pacte és una de les essències de la nostra identitat col·lectiva.

Encara hi ha temps per seure’s i parlar. Parlar de tot el que faci falta per vèncer les reticències que puguin impedir la unitat. Només una candidatura unitària dels partits independentistes el 27 de setembre farà inequívoca la lectura dels resultats electorals. Fora d’aquesta possibilitat, hi ha més foscor que claredat. M’incomoda presentar les eleccions municipals com un primer pas per comptar la voluntat política de l’independentisme. Per respecte al bon treball de molts alcaldes i alcaldesses hauríem de fer tot el possible per situar les eleccions locals en l’àmbit que li es propi. A més, el govern local té unes dinàmiques molt particulars que no poden extrapolar-se. Qualsevol afegitó, per més lloable que sigui, no deixa de ser més un pedaç que un compromís.


No vull renunciar a treballar per situar en l’horitzó polític assolir la llista unitària de tots els partits independentistes. Encara hi som a temps de concórrer a les eleccions del 27 de setembre units. Tenim per endavant uns mesos per difondre aquest desig i pressionar als dirigents de les formacions polítiques perquè s’ho pensin i ho facin realitat. Per avançar cap a la unitat cal penedir-se dels errors comesos. Només des del penediment, els responsables de refer la unitat podran identificar els errors comesos i proposar noves metes que ens permetin recuperar el tremp perdut. Els ciutadans necessitem sentir que els nostres dirigents polítics saben assumir el lideratge que el procés necessita i responen a les nostres expectatives amb un acte generós de cercar allò que els uneix, més que allò que els allunya de la unitat. Fidels amb aquest esperit, els promotors de Volem, sobiranistes d’esquerra considerem que “ara més que mai cal reforçar l’esperit unitari entre els líders polítics i les formacions polítiques i socials per tal de mantenir viva la principal força de Catalunya: la unitat cívica i la unitat política. Junts som imparables.”

dilluns, 23 de març del 2015

La guerra civil de l’Islam

Cristianisme i Justícia ha publicat un petit text, La guerra civil de l’Islam, dins de la col·lecció Papers. En aquest document, escrit per Jaume Flaquer, teòleg i reconegut arabista, s’aporta suficient informació per clarificar el que passa entorn de l’Estat Islàmic i la seva violència. La tesi d’en Jaume Flaquer és: “l’Islam està en guerra, però a diferència del que es podria pensar, no està en guerra contra Occident, sinó contra ell mateix. Som davant d’una veritable guerra civil, una gran fitna o divisió, molt complexa perquè no són només dos bàndols els que lluiten, sinó un bon nombre de confessions i corrents que s’alien davant d’un tercer o s’enfronten, segons les circumstàncies”. Des d’aquesta perspectiva Occident és només un excusa dins del conflicte. Els atemptats a Europa per part de l’Estat Islàmic són un exportació d’un conflicte intern de l’Islam.

Les baralles dins de l’Islam sorgeixen per un conflicte teològic –jurídic que té el seu origen a com s’interpreten les relacions entre Alà, Mahoma, la revelació i la llei islàmica. Sí Mahoma fou qui rebé l’última revelació legislativa per part de Déu, les persones no poden interpretar la llei islàmica al marge de l’Alcorà. No ha jurisprudència fora de la llei islàmica. La llei islàmica és l’última lleia dictada per Déu als homes. És la llei que la humanitat ha de seguir. Totes les altres religions han de supeditar-se a l’Islam. Qualsevol lleugeresa en aquest sentit seria admetre que Mahoma no és el darrer profeta que tanca tota la revelació divina. El fonamentalismes islàmics sorgeixen al considerar que el món ha contaminat el missatge original de l’Islam. La resposta a aquesta suposada desnaturalització és tornar als orígens. Els extremistes es situen en la literalitat de la llei islàmica i proposen la tornada a la seva interpretació del que foren els inicis de l’Islam. Aquesta literalitat alimenta el discurs dels fonamentalistes islamistes  i propicia una interpretació neuròtica de l’Islam.

Els salafistes, corrent islàmica que proposa el retorn als orígens, esdevenen els garants d’aquesta puresa interpretativa i, tot i que ells no són en si partidaris de la violència o del terror, de les seves fonts sorgeixen els grups més radicals de l’Islam. L’Estat Islàmic es fonamenta en aquesta obsessió neuròtica pels fonaments i ha pogut dur en un territori de Síria i Iraq una organització polític a l’estructura d’estat que pretén ser la mateixa que hi havia en l’època de Mahoma a Medina. Al darrera d’aquests moviments de l’Islam es troben visions geopolítiques diferents. Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs donen suport al salafisme rigorista medieval, mentre que Qatar, sense sortir-se’n d’aquesta corrent, té un visió més reformista de l’organització política de l’Islam. El document d’en Jaume Flaquer permet situar aquest conflicte també dins de la dinàmica dels enfrontaments entre sunnites i xiïtes. Conflicte que introdueix una dimensió interessant a tota aquesta problemàtica. L’oposició sunnisme-xiisme és una de les  dimensions confessionals d’aquesta guerra interna de l’Islam que es superposa al conflictes interpretatius que tenen sunnites i xiïtes dins de les seves tradicions. És imprescindible llegir aquest document “La guerra civil de l’Islam” per entendre les arrels i el sentit del que és l’Estat Islàmic.

diumenge, 22 de març del 2015

La política com a moda



Aquesta és l’expressió que vaig sentir a un andalús quan un periodista li preguntà que pensava votar. Sense pensar-ho respongué: “sempre he votat esquerra, però ara dubto entre Podemos i Ciudadanos” Tot seguit afegí,  “es lo que se lleva, es lo que está de moda”. El canvi del vot polític és sense xarxa. Aquest ciutadà evidencia els profunds canvis en que es troba el sistema polític en el nostre país. Els resultats de les eleccions  andaluses així ho demostren. El partit socialista resisteix amb èxit, tot i els nombrosos i rellevants casos de corrupció que el commou des de fa mesos. Els votants andalusos han castigat als populars durament, sense que això afebleixi en profunditat el bipartidisme. Com ha dit un comentarista, el bipartidisme continua encara que una mica més abonyegat. 


Les noves formacions polítiques, aquestes que estan de moda, emergeixen, però no modifiquen l’estatus quo del sistema. Al llarg de la campanya política les noves formacions han irromput en l’espai mediàtic polític amb uns missatges emocionals sense masses propostes concretes. Sabien com agitar les consciències dels ciutadans i mobilitzar el seu malestar en vots, però no sabien proposar res de com resoldre els greus problemes de la societat andalusa. Tot eren vaguetats i generalitzacions. Encertaven la diagnòstic, però no sabien quina era la prognosi ni molt menys la teràpia. El que em preocupa és l’adhesió que recull aquesta banalització de la política. Sorprèn que davant la complexitat de la societat i la gravetat dels seus problemes, els partits alternatius només saben mobilitzar emocions i proposar alternatives simplificades i, en moltes ocasions, irrealitzables.