dilluns, 30 d’abril del 2012

Estimar Déu estimant als demés



La perspectiva de la salvació ens aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme, la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.

Estimar a Déu estimat als demés. Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu” (Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història dels demés expressada com història de la humanitat. No és possible la contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé comprensible i és fa visible en la pròpia vida.

diumenge, 29 d’abril del 2012

El compromís política dels cristians. 3 El pecat estructural

Moltes de les situacions de pecat són estructurals. “Les conseqüències del pecat alimenten les estructures de pecat. Aquestes tenen la seva arrel en el pecat personal i, per tant, estan sempre relacionades amb actes concrets de les persones, que les originen, les consoliden i les fan difícils d'eliminar. És així com s'enforteixen, es difonen, es converteixen en font d'altres pecats i condicionen la conducta dels homes. Es tracta de condicionaments i obstacles, que duren molt més que les accions realitzades en el breu arc de la vida d'un individu i que interfereixen també en el procés del desenvolupament dels pobles, el retard dels quals i lentitud han de ser jutjats també sota aquest aspecte. Les accions i les postures oposades a la voluntat de Déu i al bé del proïsme i les estructures que aquestes generen, semblen ser avui sobretot dues: « l'afany de guany exclusiu, d'una banda; i per una altra, la set de poder, amb el propòsit d'imposar als altres la pròpia voluntat. A cadascuna d'aquestes actituds es podria afegir, per caracteritzar-les encara millor, l'expressió: ¿a qualsevol preu?” (Compendi de la Doctrina Social nº 119)

Ningú posa en dubte que cal una salvació personal. La persona té necessitat d’una salvació interior perquè hi ha pecat en el seu cor. Però el pecat personal no està separat, desvinculat, del pecat més estructural, les anomenades situacions de pecat. La causa de Jesús situa l’amor al proïsme en clau històrica. L’amor al proïsme té dimensió social. En el Compendi de la Doctrina Social es diu “la universalitat i integritat de la salvació oferta en Jesucrist, fan inseparable el nexe entre la relació que la persona està anomenada a tenir amb Déu i la responsabilitat enfront del proïsme, en cada situació històrica concreta” (Compendi de la Doctrina Social nº 40).

dissabte, 28 d’abril del 2012

El compromís polític dels cristians. 2 Justícia i salvació


El pecat és una negació de la relació personal amb Déu i també una ruptura de les relació amb les altres persones i la comunitat. Però el pecat no ha portar a la desesperació perquè sabem que Jesús ens salva. Perquè Crist ha ressuscitat sabem que la mort, el pecat, poden ser vençuts definitivament. Jesús reescriu amb la seva mort l’Aliança de Déu i sap vèncer les temptacions mundanes de Satanàs que alimenten els pecats. La causa de Jesús ens permet reconciliar-nos amb Déu i vèncer el pecat (François Biot, Teologia de las realidades políticas Ediciones Sígueme, Salamanca 1974). La causa de Jesús passa a situar-se al centre de la nostra vida creient. Així la vida del creient és orientar-nos cap a Déu. Evitar tot allò que ens ho impedeixi. Cercar a Déu. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55,6). Com diu Mateu “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà” (Mt 7,7).

Gràcies a la mort de Jesús i la seva resurrecció el pecat ha estat vençut, tant a nivell personal com en les seves manifestacions en allò que es pot anomenar situacions de pecat. Aquestes darreres són les que permeten entendre el sentit de a política. Diu el Compendi de la Doctrina Social: “la salvación que nos ha ganado el Señor Jesús, y por la que ha pagado un alto precio (cf. 1 Co 6,20; 1 P 1,18-19), se realiza en la vida nueva que los justos alcanzarán después de la muerte, pero atañe también a este mundo, en los ámbitos de la economía y del trabajo, de la técnica y de la comunicación, de la sociedad y de la política, de la comunidad internacional y de las relaciones entre las culturas y los pueblos: « Jesús vino a traer la salvación integral, que abarca al hombre entero y a todos los hombres, abriéndoles a los admirables horizontes de la filiación divina »” (Compendi Doctrina Social nº 1). Per això, la justícia brolla de la promesa de salvació.

divendres, 27 d’abril del 2012

Mare de Déu de Montserrat



Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Una gran festa que omple de joia als que ens considerem montserratins. A cada un de nosaltres Montserrat exerceix una especial atracció des de les múltiples singularitats que té aquest indret. D’ací la dificultat de precisar el que realment és Montserrat. Ja que hi ha tants Montserrats com ulls que el miren i cors que se n’enamoren.

Montserrat és una muntanya amb una orografia única; també és una indret on unes comunitats monàstiques benedictines, primer masculina i més recentment femenina, han creat un folgar d’espiritualitat entorn a una Mare de Déu en el cas del monestir de Santa Maria. Santuari i monestir esdevenen una atracció per la pietat popular i per la recerca del sentit de la vida. Montserrat són també records de romeries i advocacions de la cultura religiosa popular. És un indret que suscita evocacions i records múltiples tant per part d’una muntanya que atrau i crida al gaudi, com per la cultura que s’irradia entorn a la Verge bruna. Els senders i els camins del romeus convoquen els pelegrinatges dels present i segueixen aplegant moltes voluntats de pujar al santuari en recerca de les fonts d’aigua viva. Les fonts de Montserrat, generoses al peu de la muntanya, són indrets d’aplec i de trobada que perduren en el temps i en la història de les vil·les de Collbató, el Bruc, Monistrol i Marganell.

Les agulles de Montserrat apunten cap el cel, aportant la dimensió de transcendència, però també són un repte pels escaladors i un gaudi pels contemplatius. Tota la muntanya és una invitació a la contemplació activa on les persones podem retrobar-nos interiorment. El paisatge montserratí ha estat des de sempre una il·lusió del paradís. Les ombres de la muntanya projectades sobre el Bages eixamplen la presència de Montserrat en el territori, de la mateixa manera que de lluny estant la muntanya és un referent inequívoc de quin país estem. La boira o els núvols baixos acosten el santuari al cel i fan viva la dimensió espiritual que aporta la vida de pregària de les comunitats benedictines.

Montserrat ha estat per moltes persones lloc d’enamoraments o d’inicis de vida en parella; com d’antic fou pels nostres avantpassats destins de molts viatges de noces. La muntanya permet moltes mirades, a través dels ulls de les modernes càmeres digitals que tot ho fixen per records posteriors. Bé que ho saben els milions de visitants que any rere any escullen encuriosits pujar a la muntanya de Montserrat. Montserrat pot ser també el nom d’una llibre, d’un poema o d’una cançó evocadora de sentiments. El mateix Virolai és el cant que genera emocions d’enyorança quan les persones es troben fora de Catalunya. El seu cant uneix i aplega sentiments que poden escampar-se en els records de melancolia.

El monestir i el santuari de Santa Maria poden ajudar a recosir, avui que la societat catalana és més plural i diversa, els sentiments de pertinença a una identitat col·lectiva construïda amb voluntat de futur i d’esperança. Tot Montserrat, com expressió de la síntesi de totes possible mirades del que és i es viu en aquesta muntanya, ha de ser un estímul de superació i pervivència per tots els catalans. El santuari de la Mare de Déu i el monestir de Santa Maria han estat destruïts en diverses ocasions i cada cop la comunitat monàstica la reconstruït i recuperat la seva activitat. Aquest esperit de superació de les adversitats és, sens dubte, un dels llegats valuosos i necessaris avui per tal que Catalunya es mantingui cohesionada i venci els problemes econòmics i socials que són font de desassossecs i preocupacions.

dijous, 26 d’abril del 2012

Oració i caritat


On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu”. Això és un dels cants de lloança que s’entona durant dijous Sant. En ell es condensa el sentit últim de l’experiència cristiana: la vivència del Transcendent i l’amor als germans. Dues realitat que ens projecten en la recerca de les dimensions, vertical i horitzontal, que donen sentit a la vida. La pregària i la justícia unides en una única realitat: l’experiència personal de Déu a través de l’amor. Aquestes dues dimensions han estat presents en la darrera catequesi de Benet XVI. A partir de la reflexió sobre la queixa que els primers cristians de llengua grega formulen de desatenció de les seves viudes en el servei als pobres, (Ac 6,1) el Papa desenvolupà la idea d’unitat entre oració i caritat.

Benet XVI indicà que l’oració i la caritat formen una unitat en el nucli de la fe creient. Tant necessari és dedicar temps a la pregària i a la proclamació de la paraula de Déu, com el d’ocupar-se en practicar la caritat. Acció i contemplació, en definitiva, no són dues realitats estranyes. Ans al contrari; elles interaccionen ja que una porta a l’altre. Cal dedicar temps a predicar la paraula de vida i també cal fer caritat pràctica com a manera real l’amor de Déu. S’han de viure les dues realitats com experiència única i en la seva justa relació. Ens trobem, com diu el Papa, en la mateixa situació aparentment contraposada entre Marta i Maria davant Jesús narrada per Lluc (Lc 10,38-42). Però no hi ha cap antagonisme en aquestes actituds, ja que elles integren el que és propi de tota la vida cristiana: l’oració i l’exercici de la caritat.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Adaptació i cultura



En temps econòmicament difícils és natural que es busqui estalviar tot el que es pugui i més. Quan fallen els ingressos cal repensar la despesa. Això és el que fan moltes institucions, empreses i les mateixes economies domèstiques. És una adaptació al canvi. Ha canviat l’entorn i, en conseqüència, cal adquirir, per supervivència, algunes estratègies que permetin sobreviure en el nou context. L’adaptació. Això és el que permeté a algunes espècies continuar vivint, mentre que els Dinosaures, inicialment més ben adaptats, sucumbissin davant uns canvis ambientals o catàstrofes a les quals no saberen adaptar-se.

La teoria de l’adaptació al canvi està en el centre del discurs ideològic de moltes escoles de negoci. Se’ns diu que el binomi, canvi i adaptació, és la millor resposta estratègic al món globalitzat que, sotmès a les tensions d’un mercat en expansió gràcies al domini de les tecnologies de la informació i de les comunicacions, es troba en continua expansió. Però, ¿i si no fos així?, ¿i si els humans, a diferència de la resta d’animals, gràcies al coneixement expressat com a cultura i tècnica, pogués anticipar i controlar el canvi? Els experts en les anomenades teories de les societats complexes afirmen que, gràcies a la cultura, l’espècie humana pot controlar els canvis i adoptar altres estratègies enlloc de la simple adaptació. Això hem permet afirmar que, davant de temps de crisi el que cal és més cultura.



dimarts, 24 d’abril del 2012

El compromís política dels cristians. 1 Pecat i política



La política és un acte d’amor que ens reconcilia amb Déu perquè ens ajuda a vèncer alguns dels pecats que ens allunya del seu amor. Considero que la política pels cristians hauria de ser un gran acte de reconciliació de la humanitat amb Déu. Es pot parlar sobre la política des de la vivència del pecat. La política ens ajuda a vèncer el pecat, tant aquell que es troba en el cor de les persones com el que s’expressa en la comunitat polític. Sentir-nos pecadors i assumir l’experiència de pecat un bon punt de partida per reflexionar sobre la política perquè els cristians tenim la la seguretat de que Jesús ha vençut el pecat i ens ha mostrat el camí a seguir “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

El pecat, a més d’una negació de la relació personal amb Déu, també ha d’entendre’s com una negació de la relació amb als homes i a la comunitat. Pecar és adoptar uns comportaments o actituds que tenen conseqüències negatives perquè orienten a la persona cap el mal desviant-lo de les darreres finalitats, trenca l’harmonia interior i impedeix la plenitud personal. El pecat són iniciatives humanes que dificulten la salvació perquè neguen el pla salvífic de Déu i és un ruptura de la seva Aliança.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sufisme. Llibre de Halil Bárcena




Avui, diada de Sant Jordi, dia de la rosa i el llibre. I, en el meu cas, dia del meu sant patró que ho celebro amb sentiment i emoció. Com que és el dia del llibre us recomano un llibre que acabo de llegir, però que és novetat. Es tracta de l’obra de Halil Bárcena Sufismo que acaba de publica l’activa i interessant editorial Fragmenta. El llibre de Bárcena, que ja s'havia publicat fa uns pocs anys en català, permet restituir un deute històric que té el nostre país amb el sufisme. Hem estat un país clau en el pensament sufí amb personatges tant importants com Ibn’Arabî Murcia (1165-1240). El sufisme ha tingut molta influència en pensadors cristians com Ramon Llull (1232-1316).

L’obra de Bárcena és oportuna perquè som una societat lleugerament desmemoriada històricament. Per això aquest llibre ajuda a recuperar part d’aquesta herència perduda per l’oblit. Ara el sufisme atrau i és més conegut i accessible. Aquest llibre ajuda a entendre la complexitat de la teologia espiritual sufí. Advertint al lector que cal prestar atenció tant amb el que es diu, com el que es diu entre línies, com el que no es diu. Perquè això és el sufisme. Aquest pensament teològic i espiritual pot assimilar-se, en certa manera, a la mística del silenci. Les paraules del sufisme neixen del silenci. Recomano fervenment la lectura d’aquest llibre.

diumenge, 22 d’abril del 2012

El perdó en política

Aquesta setmana s’ha donat un fet insòlit, el Rei d’Espanya, ha demanat perdó per un comportament que una part de la ciutadania considerava indigne i poc edificant. És interessant considerar que els ciutadans, en un gran exercici de maduresa moral i política, discriminaven el que podia ser un judici moral que afectava la vida privada del rei, la qual es circumscriu a ell i els seus, del que era un comportament gens exemplar en relació als problemes dels espanyols i la situació del país.

El perdó no és freqüent en política. Diria que no té espai en el món de la política. Dóna la impressió que molts polítics es consideren situats per damunt del bé i del mal, de tal manera que els seus comportaments queden al marge del discerniment moral. Tal és així que, aquests comportament només són perseguits via penal però pretenen restar opacs al judici moral. El perdó ennobleix a qui reconeix la seva falta i amb humilitat exposa públicament la seva errada i demana la consideració benvolent dels altres: els demana perdó. Tant de bo, avui els polítics del nostre país hagin comprés el valor educatiu del gest del Rei.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Recull de pregàries personals XLII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

21 abril “Li he tret el pes de les espatlles i els cabassos de les mans. 8 Has cridat quan et veies oprimit: t'he salvat, t'he respost en el tro misteriós, t'he provat a les fonts de Meribà” (Sl 81,7-8)

22 abril
“Escolta, poble meu, l'advertiment! Tant de bo m'escoltessis, Israel! No tinguis déus estrangers, no adoris els déus dels pagans. Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he tret de la terra d'Egipte; obre la boca, que jo te l'ompliré.” (Sl 81.9-11)

23 abril “Tant de bo que el meu poble m'escoltés i seguís els meus camins! En un instant jo venceria els seus enemics, giraria la mà contra els seus opressors. Els qui detesten el Senyor se li sotmetrien, fóra aquest el seu destí per sempre. L'alimentaria amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques”. (Sl 81,14.17)

24 abril “Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor” (Sl 90,12)

25 abril “És bo de lloar l'Altíssim, de cantar al teu nom, Senyor, de proclamar al matí el teu amor, i de nit la teva fidelitat, (Sl 92.2-3)

26 abril “Ni que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran destruïts per sempre més. Però tu, Senyor, ets excels per sempre!” (Sl 92,8-9)

27 abril “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban” (Sl 92,13)

divendres, 20 d’abril del 2012

La immigració en les presidencials franceses

La proximitat de les eleccions presidencials franceses ha situat en primer pla les alternatives dels candidats en relació al tema de la immigració. ¿Què diuen Sarkozy, Hollande, Mélenchon i Le Pen sobre aquest tema?. A continuació es resumeixen les seves principals propostes.

Nicolás Sarkozy, candidat d’UMP, proposa reduir, en cinc anys, a la meitat el nombre d’immigrants que entren legalment cada any a França. Condicionar al reagrupament familiar a tenir treball, habitatge digne i el compromís d’aprendre la llengua francesa. Garantir drets socials només als immigrants que portin 10 anys residint a França i haver treballat 5 anys. Reforçar la capacitat dels centres de retenció dels immigrants il·legals.

François Hollande, candidat del PSF. Decidir cada any, després d’un debat el nombre de treballadors immigrants necessaris. Controlar i defensar-se de la immigració il·legal. Decidir en 6 mesos les demandes d’asil. Regularitzar les immigrants il·legals cas per cas sobre la base de criteris objectius. Lluitar fermament contra la immigració i el treball clandestí.

Jean Mélenchon, candidat del Front de Gauche. Carta única de residència als 10 anys. Dret sense límits al reagrupament familiar. Establir una ciutadania de residència amb dret de vot i altres drets cívics i polítics. Dret de sol integral des del naixement. Dret a la nacionalitat a partir dels cinc anys de residència. Regularitzar a tots els immigrants sense papers.

Marina Le Pen, candidata del Front Nacional. Reducció del 95% d’immigrants legals anuals (de 180.000 a 10.000). Sortida de l’espai Schengen i restablir les fronteres franceses. Supressió del reagrupament familiar. Eliminar el dreta a sol. Drets socials de pensió als estrangers que hagin treballat i cotitzat durant 10 anys. Negativa a regularitzar els immigrants il·legals. Expulsió de tots els sense papers i dels estrangers condemnats penalment.

dijous, 19 d’abril del 2012

Benet XVI, 85 anys

Recentment s’ha esdevingut el 85 aniversari de Benet XVI. En ocasió de tal efemèride tingué lloc una eucaristia en la qual el Papa deixatà quins han estat els principals referents de la seva llarga vida espiritual i pastoral. En primer lloc, destacà la importància que han tingut persones com la vident de Lourdes, Bernadette Soubirous i el pelegrí mendicant del segle XVIII, Benoît-Joseph Llauri. De santa Bernardette va elogiar la seva puresa de cor i la capacitat de veure a "la Mare de Déu i en ella el reflex de la bellesa i de la bondat de Déu".

Un altre pilar en el seu itinerari de fe és l’experiència del Dissabte Sant, dia en el qual nasqué i rebé el bateig Joseph Ratzinger, el 16 d'abril de 1927. El Dissabte Sant és el dia del silenci i de l'aparent absència de Déu, preludi de la Resurrecció. El papa digué que sempre ha vist aquest dia com una clau de "lectura" de la pròpia existència, abans i després de l'elecció pontifícia. El Dissabte Sant i Bernadette Soubirous han estat sempre, per a Benet XVI, un "signe" del que realment "hauríem de ser", de la capacitat d'una "mirada senzilla del cor, capaç de veure l'essencial". Això "essencial" resideix en el que la Mare de Déu indicà a Bernardette: una "font d'aigua viva i pura", imatge de la "veritat que ens surt a la trobada des de la fe". I signe de "nostàlgia" d'una vida també pura, "del ser humans sense pecat".

Benoît-Joseph Llauri, l'altre sant citat pel pontífex, va peregrinar pels santuaris d'Europa durant gairebé tota la seva vida, no fent una altra cosa que "donar testimoniatge del que explica". Llauri, per l’abast del seu peregrinatge va ser un sant autènticament "europeu". Però, sobretot és sant, perquè en nom de la fraternitat en Déu va saber abatre les fronteres. Reflexionant sobre el Dissabte Sant i el seu propi baptisme, que va tenir lloc aquell dia, Benet XVI afirmà: "la vida es converteix en un veritable do si al costat d'ella es pot donar també una promesa que és més forta que qualsevol desventura que ens pugui amenaçar, si aquesta se submergeix en una força que garanteix que sigui un ben ser un home". Ara, després del temps viscut, Benet XVI afirmà que es sent se "en l'últim tram del recorregut de la meva vida i no sé que m'espera". La llum del Ressuscitat, no obstant això, és "més fort que tota foscor" i ajuda també al papa a "procedir amb seguretat".

dimecres, 18 d’abril del 2012

Subvencions i responsabilitat social

La baixada d’ingressos en les finances públiques repercuteix en la totalitat d’àmbits del que s’anomenen les polítiques públiques. La caiguda de la liquiditat de les tresoreries de les administracions fa que sigui impossible mantenir les estratègies subvencionadores tal com s’havia fet fins ara. Davant d’aquest nou escenari cal repensar en profunditat aquestes estratègies per tal de fer-les més eficients i útils al bé comú. Per intentar trobar les millors estratègies pel moment present cal fer-se algunes preguntes. Suggereixo, per exemple, identificar ¿quin és el paper que han de jugar les administracions davant les iniciatives empresarials o socials?; ¿com es poden ajudar a prosperar les bones propostes?; ¿com s’aparten dels fons públics els paràsits de les subvencions?; ¿com es comparteix la responsabilitat pel bé comú a la societat?; ¿com es fan les entitats, institucions i particular més independents de les subvencions?.

A continuació proposo algunes possibles respostes. En primer lloc, el paper de les administracions es el de de crear les condicions favorables perquè les iniciatives emprenedores puguin aparèixer i desenvolupar-se de forma autònoma. En aquesta cas, les administracions actuarien de facilitadors d’uns fets. Res mes. En altres circumstàncies, segons la valoració estratègica dels projectes les administracions podrien ajudar-los econòmicament. En tot cas, tota decisió d’aportació econòmica hauria d’anar acompanyada d’un bon utillatge de valoració i d’una avaluació posterior dels projectes. Una tercera possibilitat, derivada de l’anterior, és oferir una ajuda decreixent als projectes limitada en els temps per tal de veure la seva viabilitat. En aquest període el mercat o la demanda i la responsabilitat social hauria de suplir l’ajuda pública. Una altra estratègia és establir acords de cooperació públic-privat on s’identifiquessin perfectament els objectius, els àmbits d’actuació i els compromisos per les dues parts així com els sistemes d’avaluació. Aquestes podrien ser, de forma pura o combinada, les principals línies d’actuació subvencionadora de les administracions.

dimarts, 17 d’abril del 2012

Temps d’avaluació de les polítiques públiques

Fa bastants anys, més dels que voldria, vaig llegir un interessant llibre que analitzava el sistema de benestar britànic. Vaig trobar interessant la reflexió del seu autor sobre el que ell anomenava efecte sobrecàrrega i els resultats perversos de la cultura de subvenció (subsidi). Si el sistema de benestar es percebut com a il·limitat, succeeix que a mesura que es donen serveis de benestar hi ha la tendència de demanar-ne o d’oferir-ne més a fi de guanyar eleccions. Al final, el sistema públic pateix una sobrecàrrega: esdevé ineficient i incapaç de suportar els seus progressius costos. De tal manera que tothom perd: la ciutadania percep un deteriorament dels serveis públics i els governs són criticats per ineficients. La política de subvenció sostinguda provoca una progressiva irresponsabilitat dels seus receptors. Es confia que l’administració pública atendrà sempre qualsevol petició d’ajut econòmic sense necessitat de qüestionar-ne l’interès social de l’activitat o el seu retorn de la inversió. La mateixa reflexió és aplicable a les polítiques de subsidi.

És evident que l’actual crisi convida a reflexionar sobre alguns dels pressupòsits bàsics de l’Estat del Benestar. En les actuals condicions no es pot seguir com anys enrere, quan el creiexement econòmic permetia polítiques públiques generosament subvencionadores. Ara s’imposa optimitzar recursos. Per fer-ho, el primer pas és adoptar polítiques d’avaluació de l’actuació pública. Cal analitzar l’interès social i el retorn econòmic d’aquestes polítiques. Per això, abans de practicar reduccions dràstiques i universals de les inversions o de les actuacions públiques cal avaluar-les per saber on cal canalitzar la despesa pública. Probablement, al final d’aquesta reflexió, el decisor polític descobrirà que en alguns casos cal tancar programes o línies subvencionadores i, en altres, incrementar la inversió o la despesa en determinades polítiques públiques. La sortida de l’actual crisi econòmica reclama un retorn a la política i no practicar el cafè per a tothom o negar simplement el cafè a tothom.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Anunciar Jesucrist

La celebració de la Pasqua és una invitació a l’evangelització. Convida pensar el sentit de l’anunci de Bona Nova com a proposta que aporta un sentit a la societat contemporània. La seva mort i resurrecció són el nucli de la Bona Nova. Aquesta és un anunci joiós per tota persona tal com diu l’abat de Santa Maria de Montserrat en la seva conferència La nova evangelització editada en el llibret Promoure una nova evangelització publicat recentment per l’editorial Balmes sota la direcció de mossèn Ramon Corts. La vida i mort de Jesús és una Bona Nova perquè aporta esperança, dóna consol en els moments de tristor o sofriment. Jesús ajuda a comprendre el sentit pregon de l’existència humana i la seva vocació de transcendència.

El Déu Pare de Jesús ens agermana en una filiació que es relliga per l’estimació del Pare i l’amor al proïsme com experiència que aporta un sentit moral a les persones. Tots som germans per l’estimació de Déu. Però les persones som febles i podem trencar aquesta estimació divina quan tenim unes relacions humanes contràries a la justícia, a l’amor, al perdó, la solidaritat i la pau. La família humana es desfà quan el pecat modifica les relacions d’amor que haurien de vincular les persones. Però Jesús allibera a les persones del poder del mal, del pecat i l’egoisme, de la mateixa mort la qual és la gran negació de la vida, de l’amor. Com diu el pare abat Soler, “anunciar l’Evangeli és anunciar la persona divinohumana de Jesucrist i proposar l’Evangeli que ens ensenya a viure plenament com a éssers humans creats per tenir una relació d’amor amb el Déu Trinitat”. De tal manera que l’Evangeli “ofereix camins per sortir de les situacions personals i socials davant de les quals ens sentim humanament impotents de fer-hi res”.

diumenge, 15 d’abril del 2012

La vellesa, un risc?

He trobat un insult a la intel·ligència i una immoralitat l’alternativa que el sr. José Viñals, responsable del departament del Mercat de Capitals del Fons Monetari Internacional, ha proposat a l’allargament de l’esperança de vida de les persones. Comparteixo la seva diagnosi de que “viure més és bo, però suposa un risc financer important”. És evident, que quan més visquin les persones s’incrementen uns costos directes i indirectes, i és una despesa que cal assumir. Però el que resulta insòlit són les alternatives proposades pel sr. José Viñals: retallar pensions i vincular l’edat de jubilació a l’esperança de vida. Aquestes propostes s’allunyen de moltes de les intuïcions de la Doctrina Social de l’Església. No són assumibles les lògiques que es deriven de l’afirmació de que “és un risc que les persones visquin més de l’esperat”, el que s’anomena “el risc de la longevitat”

L’alternativa a l’increment de l’esperança de vida no és transmetre a la gent gran que són sobrers i que costen diners. La gent gran no pot tenir la sensació de ser persones que molesten perquè costen diners. No és admissible, sota cap judici moral, sostenir aquest punt de vista. Les societats madures i humanitzades són aquelles que consideren venerables a les persones grans perquè gràcies al seu treball existeix un present. La honorabilitat d’aquestes persones descansa en la seva experiència humana i com a individus mereixen tot honor i respecte. En lloc de la proposta del sr. José Viñals els governants s’haurien de preguntar com fer sostenible el sistema de pensions i com aprofitar el coneixement de les persones en forma d’intel·ligencia social en benefici de la comunitat.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Recull de pregàries personals XLI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

14 abril “Desvetlla el teu poder, vine a salvar-nos. (Sl 80,3)”

15 abril
“Déu de l'univers, renova'ns, fes-nos veure la claror de la teva mirada i serem salvats”. (Sl 80,4)

16 abril
“Senyor, Déu de l'univers, fins quan estaràs irritat mentre el teu poble et suplica? Ha de menjar amb llàgrimes el pa, ha de beure a glops els seus plors. Ens has deixat a les disputes dels veïns; els enemics es riuen de nosaltres” (Sl 80,.5-7)

17 abril
“Déu de l'univers, torna, gira els teus ulls des del cel, vine a visitar aquest cep, el rebrot que havies plantat, el plançó que havies enfortit. Una mirada teva d'amenaça, i ni rastre quedarà dels qui el tallen i el cremen”. (Sl 80.15-17)

18 abril “No ens apartarem mai més de tu; guarda'ns la vida i invocarem el teu nom” (Sl 80,19)

19 abril “Ell és el Déu que em salva. En ell confio, no m'espanto. Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat” (Is 12,2)

20 abril “Cantant de goig sortireu a buscar l'aigua de les fonts de salvació” (Is 12,3)

divendres, 13 d’abril del 2012

Els binaris de Sant Ignasi

Recordant els exercicis de Sant Ignasi em ve a la memòria el que s’anomenen binaris. Es tracta d’esbrinar com les persones es comporten davant de determinades situacions. Serveix d’il·lustració el saber com actuen davant de les riqueses o bens personals. Davant d’aquesta situació hi ha una persones que no prenen mai cap decisió, sempre donen llargues per afrontar el que fer. És el que es pot veure en a Mt 21,28-32 en la paràbola dels dos fills. En ella Mateu presenta un home que tenia dos fills. Un dia “va anar a trobar el primer i li va dir: Fill, vés avui a treballar a la vinya. Ell li va respondre: No hi vull anar. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: de seguida, senyor. Però no hi va anar”. El primer, malgrat la seva primera resposta, fa realment la voluntat del seu pare. Mentre que el fill inicialment obedient al final desobeeix: no fa res.

El segon binari correspon a una persona que sí sap que cal fer, però no ho fa perquè pretén manipular la voluntat de Déu per tal de justificar-se. Probablement aquest és el gran problema que tenim les persones: conduir Déu al que volem. La gran temptació no és no creure, sinó pretendre manipular la voluntat de Déu. La lectura de referència per comprendre aquesta situació es troba a Mateu 19,16-22. En aquest fragment un jove ric pregunta a Jesús el que cal fer per trobar la salvació. Jesús es sorprèn de la mateixa pregunta. El jove ja sabia el que calia fer per ésser bo, ell mateix diu que compleix els manaments, però no en té prou. Per això Jesús “li respongué: -- Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns”. El jove ja sabia quina era l’exigència de Déu, però aquesta li era incòmode i com que el que volia era autojustificar pretén que Jesús legitimi la seva decisió de desobeir a Déu. Però Jesús és dur en la seva resposta: primer li recrimina que la bondat és el seguiment de Déu i a continuació li mana vendre's les riqueses i donar-les als pobres. Llavors, davant aquesta exigència tan dura el jove “se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns ". Amb aquesta actitud el jove mostra que el seu interès no era trobar el camí de perfecció que ell deia buscar, sinó emparar a Déu per justificar-se.

En el tercer binari es presenta a darrera actitud que es dóna quan una persona es pregunta sobre el que cal fer davant d’uns bens que es tenen de forma legítima però que es podrien haver adquirit en contra els criteris evangèlics. El text que ajuda a guiar la reflexió és el relat de Zaqueu (Lc 19,2-10) el qual, inicialment té dificultats personals per veure a Jesús, però les supera i és llavors que s'adona que Jesús el crida. Zaqueu que té uns estigmes inicialment negatius: és recaptador d'impostos, és baix i és també ric. Però malgrat aquests atribuïts, que inicialment el diferenciarien del jove del relat de Mateu, el qual es presentat com una persona complidora dels manaments de Déu, Zaqueu es mostrar com una persona suposadament situada en el grup dels pecadors. Però malgrat aquesta circumstància Zaqueu busca a Jesús i es posa en el seu camí. Fa tots els possibles per trobar-lo, per veure'l. I succeeix que, no només veu a Jesús, sinó que ell el veu, el crida i entra a casa seva. Jesús penetra dins a Zaqueu. Aquesta trobada és motiu de joia. A diferència del relat de Mateu la iniciativa de seguiment de Jesús parteix del propi Zaqueu. Es ell que proposa compartir la seva riquesa: " Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més." i davant d'aquesta iniciativa Jesús reconeix que Zaqueu està salvat. Jesús no li exigeix la renúncia total als seus bens.

dijous, 12 d’abril del 2012

La islamització del nord d’Àfrica

Les transformacions polítiques del països àrabs del nord d’Àfrica generen una certa intranquil·litat. Tots els processos democràtics encetats, amb més o menys intensitat, apunten cap un major protagonisme dels partits que tenen en la seva agenda la islamització de la societat. Des d’Egipte, amb els Germans Musulmans, fins al Marroc amb el govern del PJD (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), tot fa pensar que s’està donant una islamització de la societat. Des dels espais de poder, els governs comencen a prendre mesures que confirmen aquesta hipòtesi. La qual confirma allò que alguns analistes pronosticaren anys enrere: la distància entre els objectius del radicalisme islamista i les propostes dels reformistes islamistes només és una qüestió de temps i de ritme.

El Marroc el govern del PJD ha començat a prendre algunes decisions que tenen com a finalitat accentuar el caràcter islàmic de la societat. Així, a partir d’ara, el govern contrastarà les seves decisions sobre la base del que diu la Constitució, i que fins fa poc només era una referència sense massa traducció pràctica, l’Islam és la referència religiosa del Marroc i inspira la legislació. Per això s’ha decidit que la televisió pública no retransmeti loteries ja que l’Islam prohibeix els jocs d’atzar; o la proposta de que aquest medi sigui mes confessional que abans. Per això es vol imposar que comenci a emetre les cinc crides diàries a l’oració o retransmetre l’oració del divendres. Això marcaria un abans i un després respecte a la neutralitat religiosa de la televisió pública dels nostres veïns del Sud. El debat està obert en la societat marroquina. Una part d’aquesta societat es comença a preguntar si el govern resistirà o cedirà a les pressions dels que volen influir perquè que les lleis siguin l’instrument per aplicar la moral islàmica.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Viure el silenci del testimoni i la paraula de l’evangelització

He llegit amb interès la transcripció de la conferència que pronuncià el bisbe de Vic, Romà Casanova, ara fa un any, a les conferències quaresmals de la parròquia de la Concepció de Barcelona. Sota el suggerent títol Cridats a una nova evangelització el bisbe de Vic resumeix el sentit del que és evangelitzar. El bisbe Casanova afirmà que “evangelitzar és anunciar l’evangeli. I l’Evangeli és Jesús. Ell és la Bona Nova”. I, agafant un text del Concili Provincial Tarraconense explicà que “evangelitzar és donar testimoni” del Déu que ha estimat al món. Per això evangelitzar és ajudar a refer l’experiència de Déu a moltes persones que estan allunyades de la realitat transcendent. Jesús ha estat un gran testimoni d’aquesta experiència íntima de Déu a través de la seva pròpia vida perquè ha estat un model d’amor desinteressat per tota la humanitat.

A partir d’uns textos de l’exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi el bisbe Casanova explica com evangelitzar. Si l’Església vol evangelitzar cal començar per evangelitzar-se ella mateixa. Ha de saber escoltar les raons de l’esperança de l’Evangeli i el que comporta el manament nou de l’amor. La Bona Nova, l’objecte de l’evangelització, ha de transmetre’s a través del testimoni. De tal manera que, davant del que fan els cristians, les persones es preguntin: ¿per què són així?, ?per què viuen d’aquesta manera?, ¿per què fan les coses?, ¿quins són els principis inspiradors?. El testimoni és una manera silenciosa, però molt eficaç d’anunciar la Bona Nova. A aquest testimoni cal complementar-lo amb la revelació, amb l’aclariment de quin és l’anunci salvador de Jesús. No hi ha evangelització vertadera mentre no s’enunciï el misteri de Jesús de Natzarè, el Fill de Déu.

dimarts, 10 d’abril del 2012

La resurrecció en l’amor

A la fi de tot el temps de Quaresma i la Setmana Santa l’experiència cristiana transita entre la perplexitat d’una mort, amb una important sensació de fracàs, i el convenciment de que res d’això ha estat en va perquè hi ha la certesa, transmesa pels deixebles, de que Jesús és el Crist ressuscitat. Si això no fos cert, la mort de Jesús fora un absurd, un sense sentit. Però no és així, ja que els testimonis dels deixebles i les posteriors vivències parlen de la presència viva del Crist entre la comunitat humana. Sense la força de la resurrecció Jesús fora la impotència d’un messies més invalidat pels seus pobres resultats: la mort en creu.

La resurrecció del Crist ens fa propera una nova experiència de Déu. Aquella que Jesús experimentà en la intensitat de la seva vida terrenal i que el portà a anomenar-lo Pare. La seva filiació divina projecta cap a nosaltres la força del seu estimar. Gràcies al seu amor comprenem que estimant vivim l’experiència de ser fills de Déu, germans de tota la humanitat i experimentem la joia de la vida més enllà de la mort. Sense amor la vida queda assumida en la foscor de la mort. La resurrecció ens il·lumina en la força d’estimar i fa comprensible que l’amor tot ho pot, fins i tot, vèncer la mort. La llum pasqual trenca les tenebres de la mort i ens ensenya que el camí de l’amor, manifestat en l’amor màxim de donar la vida pels altres és font de vida.

dilluns, 9 d’abril del 2012

El vot religiós a les primàries republicanes de Maryland i Wisconsin

La setmana passada Mitt Romney va assegurar-se una clara victòria a les primàries republicanes de Maryland i guanyà per un estret marge a Rick Santorum a l’estat de Wisconsin En ambdós estats, Romney i Santorum perseguiren el vot dels votants blancs evangèlics; Romney era el favorit clar entre els votants no-evangèlics. Romney també fou el guanyador entre els votants de Wisconsin que assisteixen als serveis religiosos de forma esporàdica i entre els qui donen poca importància al fet de compartir o no les creences religioses dels candidats. Els votants blancs evangèlics representen més d’un terç dels electors de Maryland (un 33%) i a Wisconsin (37%). En els dos estats els evangèlics estaven dividits entre els dos candidats. A Maryland el 41% dels evangèlics votaren per Romney, mentre que el 39% donaren suport a Santorum. A Wisconsin el 43% dels evangèlics donaren suport a Santorum i el 39% han votat a Romney.

Com en les anteriors primàries Romney ha obtingut una victòria clara entre els no-evangèlics, tant a Maryland com a Wisconsin. A Maryland Romney derrotà a Santorum per 29 punts entre els votants no-evangèlics (53% vs. 24%) i per 12 punts entre els no-evangèlics de Wisconsin (46% vs. 34%). El votants protestants a Wisconsin estaven dividits entre Romney (43%) i Santorum (40%). Entre catòlics de Wisconsin el 47% votà per Romney i el 35% donà suport a Santorum. Romney i Santorum varen rebre més o menys suports de votants de Wisconsin entre els qui diuen assisteixen a serveis religiosos un cop per setmana; el 45% d'aquest grup votaren per Santorum mentre que el 40% donaren suport a Romney. Per contrast, Romney fou el clar guanyador entre votants de Wisconsin que diuen només ocasionalment assisteixen a serveis religiosos, rebent 49% dels seus vots van comparar amb 28% per Santorum.

En relació a la importància del fet religiós els electors de les primàries republicanes tenen les següents considración. Gairebé el 60% dels votants republicans (59%) diuen que és “molt important” o una “mica important” compartir amb el candidat les creences religioses. Aquest grup divideix els seus vots entre Romney (44%) i Santorum (41%). Entre els que diuen que “és molt important” el 49% voten Santorum, mentre que el 34% voten Romney. Mentre que Romney era el clar favorit entre els qui diuen que “és una mica important” compartir les creences religioses. Entre aquest Romney rep el 51% de suport enfront el 35% de Santorum. Romney també fou guayador sobre Santorum entre aquells votants que manifestent que és poc o gens important la religió dels candidat: el 44% d'aquest grup que vota per Romney i 29% donant suport a Santorum.

Aquesta anàlisi és basada en els resultats d'enquestes de sortida van conduir tan els votants van deixar les enquestes durant el Maryland i Wisconsin eleccions primàries Republicanes. L’orignal pot consultar-se a “Pew Research Center’s Forum on Religion & Public Life”

diumenge, 8 d’abril del 2012

La joia pasqual - Diumenge de Pasqua

Ahir, vaig tenir el goig de celebrar la Vetlla Pasqual amb la comunitat monàstica de Sant Benet de Montserrat; és el monestir de monges benedictines a l’esguard del Cavall Bernat, la gran paret dels Diables i els serrats del Moro i de Sant Jeroni. Durant la litúrgia de la vetlla, vivint la cerimònia i escoltant pausadament les lectures de l’Antic Testament, vaig sentir la joia i la felicitat que comporta l’experiència de creure. La foscor inicial trencada per la llum del ciri pasqual i la progressiva il·luminació de l’assemblea de fidels introdueixen el sentit de la llum que aclareix la foscor que és vençuda per la certesa de la resurrecció.

Afirmar la fe és confessar una experiència creient de cerca de Déu com diu el salmista “tot jo tinc set de Deú, del Déu que m’és vida ¿quan podré veure Déu cara a cara?" (Sl 41). Creure no és això: cercar Déu per veure’l cara. Per això seguir els preceptes de Déu és recórrer un camí planer perquè aquests no provenen del dogma de la Llei sinó que neixen de la font de la Saviesa. En la lectura sisena el profeta Baruc ens recorda “escolta, Israel, els preceptes de vida, estigues atent i aprendràs la prudència”. Seguir els camins de Déu ajuda a trobar la pau. En el corresponent salm responsorial, tret del salm 18, l’assemblea cantà “els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig”. Aquesta és l’experiència que voldria transmetre des de la vivència de la meva fe: el goig de creure. És l’alegria que exterioritza per Isaïes quan diu “el Senyor és el Déu que em salva, confio, no m’espanto. D’ell em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació” (Is 12). Per això, en la Pasqua és viu l’experiència joiosa de la fe que anima a pregar al Déu vivent “envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya sagrada, al lloc on residiu. I m’acostaré a l’altar de Déu, a Déu que és la meva alegria” (Sl 41).

dissabte, 7 d’abril del 2012

Un dissabte a Natzaret - Diassabte Sant

Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració que en fa l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

divendres, 6 d’abril del 2012

La foscor del silenci – Divendres Sant

Des de fa anys ha associat el Divendres Sant a un profund silenci. La pròpia litúrgia d’aquest dia convida al recolliment a partir d’un progressiu silenci que s’apodera de la celebració. La interiorització de la passió de Jesús em produeix un gran silenci en la part més pregona del cor. És un silenci que té un to amarg. Experimento un sentiment de complicitat en un esdeveniment injust, la mort en creu de Jesús. Cada any tinc aquesta sensació que m’evoca un espiritual negra que cantava de jova als campaments de Pasqua de l’Agrupament “hi eres tu quan el diuen a la creu?”.

El silenci del Divendres Sant m’acompanya en les lectures i pregàries que faig en profund recolliment i soledat. La música que escolto procuro que m’ajudi a entendre el que passà aquest dia. A poc a poc la meva mirada esdevé una contemplació silenciosa de la foscor que cau damunt del dia. Del silenci transito a la foscor. A mesura que el dia decau em deixo interpel·lar pels improperis de Palestrina i la seva traducció pels monjos de Santa Maria de Montserrat. El retret de Jesús en creu es esfereïdor, no em pot deixar indiferent. Entrada la nit, quan la foscor és total i la mort de Jesús sembla un absurd em deixo emportar per la música de l’Stabat Mater de Pergolesi. Un nova estona de pregària en la qual el dolor de la mare per la mort del fill em dibuixa el sofriment íntím per la mort de qualsevol ésser estimat. Aquest dolor fa més densa la foscor de la nit. En aquest moment emergeix la pregària que cerca afirmar que tot això que s’ha viscut no és cap absurditat. Hom espera que de la foscor de la nit vingui un sol per il·luminar aquells que estem en la fosca, en les ombres de la mort.

dijous, 5 d’abril del 2012

Tots som sacerdots - Dijous Sant

La litúrgia catòlica preveu que durant al matí de dijous Sant es celebri la missa crismal durant la qual es beneeixen els olis que es fan servir durant diversos sagraments. El pare Bernabé Dalmau, autor d’un magnífic llibre per entrar en el sentit de la Setmana Santa, Viure la Setmana Santa, ens fa notar que la litúrgia de la celebració dels sants olis respira la doctrina de la participació de tots els creients en la funció messiànica de Jesucrist. Això ja es prou evident el cant d’entrada de la missa “Jesucrist ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,6).

Aquestes paraules, bella metàfora d’una missió, ens convoquen a tots els cristians a assumir un paper actiu en l’anunci de la Bona Nova, sense distincions. Per això, aquesta litúrgia hauria d’estar protagonitzada per tot el poble creient. Però no és així. Hi hagut una progressiva apropiació per part dels sacerdots agafant la metàfora com un imperatiu. El pare Dalmau senyala aquesta deriva. Això és prou evident en la iniciativa de moltes diòcesis de fer una jornada sacerdotal el Dijous Sant. Lamentablement, aquesta missa crismal que podria haver esdevingut una bona crida al poble cristià a sortir en missió d’ evangelització ha estat esbiaixat per un lectura excessivament sacerdotal.

dimecres, 4 d’abril del 2012

La mort de Déu - Dimecres Sant

Anys enrere, aquest títol sacsejà la consciència de molts cristians. Fou la porta d’una renovació teològica. Però, no vull parlar d’aquesta mort teològica, sinó sobre el sentit de la mort del Déu encarnat en Jesús en la creu. Tota la Setmana Santa és una contemplació de la creu on estarà penjat Jesús. “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món” contarem Divendres Sant mentre adorem la santa creu. La creu és contemplada com a patíbul on el desconsolats giren els seus ulls. En la creu es troba penjat el sofriment humà i les seves esperances. En el moment de la creu el desconsol sembla perdut, però gràcies a que saben que hi ha la Resurrecció la mirada desconcertada compren que aquella fusta és l’arbre de la vida. El Jesús crucificat vencerà la mort i serà el Messies salvador que donarà la vista als cecs, qui portarà consol al desconsolats i manté dempeus als desvalguts, i salva la vídues i els orfes. Aquest Jesús, és el Crist que un cop mort dóna esperança al món.

El camí cap a la Pasqua passa inexorablement per la creu. Els cristians assumim que en el creu es troba penjat, després d’haver estar condemnat pel poder del món, Aquell que amb el seu sofriment salva al Món. En el patíbul de la creu hi ha penjat el Déu dels cristians. Aquell que transcendeix tota història, volgué fer-se home, patí i fou sepultat per ressuscitar després. En aquest relat es condensa el sentit de la fe anunciada als que esperen la salvació. Però perquè tot això fos acomplert en el temps, Déu encarnat hagué de patir i morir en una creu. Aquest és el Déu confessat pels cristians i és el Transcendent que fa singular l’experiència creient cristiana. Ja que Déu, compassiu pel sofriment de les persones assumí fins les últimes conseqüències la plenitud de l’amor. Penso que aquesta singularitat de la divinitat cristiana certament ens diferencia d’altres creences religioses.

dimarts, 3 d’abril del 2012

El cant del gall – Dimarts Sant

L’evangeli del dimarts Sant narra la traïció de Judes i la predicció de les negacions de Pere. Penso que els cristians estem lliures d’aquestes actituds. La vida està plena de circumstàncies en les quals les persones podem trair la rectitud de cor o negar els fonaments de la fe. D’alguna manera, les temptacions de la quotidianitat de la vida poden generar respostes d’aquest tipus. La narració evangèlica ens mostra la vulnerabilitat de la condició humana de caure en aquestes temptacions. L’esperit humà defalleix tot sovint.

Pel relat evangèlic sabem que les respostes finals de Judes i de Pere foren ben diferents. Judes, arrabassat per la desesperació arriba fins l’extrem final de negar la seva vida; Pere, després de la seva negació se’n penedeix. Gràcies al penediment hi ha la reconciliació. En la vida personal, tinc la impressió que es pot transitar amb facilitat de la traïció a la negació. Ja que en moltes ocasions la traïció neix d’una negació i aquesta pot sorgir per haver traït una fidelitat. En la meva història personal cal cercar el penediment malgrat haver caigut en la temptació. Això vol dir assumir la feblesa i mostrar-se amb un cor penedit davant Déu de qui és possible recuperar la seva confiança gràcies a l’acció salvadora de Jesús.

dilluns, 2 d’abril del 2012

El ble que vacil·la

Durant alguns dies la Setmana Santa la primera lectura de la missa diària es llegeix un fragment dels càntics del Servent del Senyor. Són quatre cants o poemes del segons Isaïes. Ahir, Diumenge de rams, el cant escollit era el tercer. El text d’avui Dilluns Sant és prou conegut pels cristians perquè és el que empra l’Evangelista Marc per presentar Jesús mostrant-lo com acompliment de la profecia de l’Antic Testament. El text d’avui és Isaïes 42,1-7.

1 «Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. 2 No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. 3 No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, 4 sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.» 5 Això et fa saber Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l'ha desplegat, que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors, que dóna l'alè als pobles que hi viuen, la respiració als qui la recorren: 6 «Jo, el Senyor, t'he cridat amb benvolença, t'he pres per la mà i t'he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. 7 Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós

Jesús és anunciat des del temps com l’estimat de Déu que és escollit per fer justícia. En això no hi ha cap ambigüitat. El profeta Isaïes parla d’un servent futur fort però humil, quasi desapercebut, però que en aquesta actitud descansa la seva força. Anuncia la justícia sense alterar la feblesa dels febles: no trenca la canya esquerda ni apaga el ble que vacil·la. Els ajuda en la seva feblesa fent-los justícia. L’escollit de Déu és el servent dels febles. El servent és Just i Salvador. Ha estat escollit per fer justícia i desfer les contradiccions que atrapen a les persones. Tots els antagonismes quedaran superats per la seva justícia; per això és esperança i llum de les nacions.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Trobada dels joves musulmans de Catalunya

Ha tingut lloc la 5ena Trobada dels Joves Musulmans de Catalunya. El tema d’aquest any era El desenvolupament humà i la joventut. Diversos experts han dissertat a un ampli públic de joves sobre l’assertivitat, la confiança, la creativitat o el camí de l’èxit positiu. En un auditori del CCCB abarrotat, en el qual els homes es seien en un costat i les dones, la immensa majoria amb mocador en un altre; només els convidats trancaven aquest ordre peculiar de gènere. Han estat intervencions orientades a transmetre que, malgrat la crisi, hi ha moments d’oportunitat que cal aprofitar per guiar el desenvolupament humà.

Algunes de les intervencions han senyalat que la crisi va més enllà dels aspectes econòmics i que mostra la falta de valors humans arrelats a l’experiència religiosa. La convivència, s’ha dit, és la base de la felicitat. Per això cal preocupar-se per les relacions entre les persones. En algun moment, al parlar de les identitats i referents personals, algun dels ponents ha demanat no avergonyir-se d’aquells elements que reforcen la identitat personal perquè la convivència es basa precisament en el respecte d’aquesta identitat.

Es cert que s’han parlat de moltes coses. Probablement el temps, sempre limitat, ha impedit aprofundir algunes qüestions. Per exemple, atès el caràcter de la trobada, s’hauria pogut vincular l’asservitat amb la convivència en la línia de trobar espais cívics comuns des de la diferència. Tasca que comporta identificar i respectar els elements que defineixen la singularitat d’una societat i que són superiors a les particularitats de les religions. Qüestió que, per altra banda, permetria construir les virtuts públiques a partir de les morals particulars. Important reflexió que encara es troba en els seus inicis en l’àmbit de les trobades dialogal entre les religioses. En aquest 5è encontre s’han aportat algunes idees que caldrà seguir reflexionant.